PONÈNCIA
A LES XIV
JORNADES
DE DRET
CATALÀ
A TOSSA
QUARTA
PONÈNCIA
ELS DRETS REALS LIMITATS
La nova regulació del dret de retenció, la penyora i l’anticresi en el
llibre V CCCat
Pedro del Pozo
Carrascosa
Catedràtic de Dret Civil,
Universitat Rovira i Virgili
I. Presentació
II. Article 569-2. Eliminació de l’efecte anticrètic a la
penyora i al dret de retenció
III. Article 569-4. dret a reclamar el reembossament de
les despeses necessàries i de les útils
IV. observacions a l'Article 569-5. Constitució
V. Article 569-6. extinció del dret de retenció
VI. Article 569-8. Realització del valor de la finca o
del dret retinguts
VII. Article 569-10. Retenció de béns mobles de poc valor
VIII. article 569-14. supressió de la "penyora flotant"
IX. Article 569-15. Pluralitat de penyores
X. Article 569-17. Substitució del bé empenyorat
En aquesta
ponència faig un estudi de les modificacions que el Llibre V del CCCat
ha introduït en la regulació dels drets reals de garantia possessoris
(dret de retenció, penyora i anticresi). En el text escrit ho faig amb
caràcter exhaustiu; ara, però, em limitaré a exposar només alguns dels
canvis produïts.
Les
garanties possessòries han estat objecte d'atenció important del
legislador català en els darrers anys. Primer va ser la Llei 22/1991,
de 29 de novembre, de garanties possessòries sobre cosa moble,
reguladora del dret de retenció sobre béns mobles i la penyora. L'any
2002, la Llei 19/2002, de 5 de juliol, de drets reals de garantia
(LDRG), va modificar alguns aspectes puntuals de la regulació de la Llei
de 1991, i hi va afegir el dret de retenció sobre immobles i
l'anticresi. L'any 2006, la regulació d'aquestes figures s'incorpora al
CCCat; sorprenentment, amb moltes modificacions.
A continuació, estudiaré alguns d'aquests canvis
produïts. En aquest resum / esquema tenen el text dels articles o parts
d'article que comentaré; quan cal, en cursiva destaco aquelles frases o
expressions que mereixen una atenció espe-cial.
Els apartats 1 i 2 de l'art. 569-2 CCCat estableixen:
"1. Els
efectes dels drets reals de retenció i penyora són els següents:
a) La
retenció de la possessió del bé fins al pagament complet del deute
garantit.
b) La
realització del valor del bé, en els casos i de la manera que estableix
aquest codi.
2. Els
efectes del dret real d’anticresi són els que estableix l’apartat 1 per
als drets reals de retenció i penyora i, a més, la imputació dels fruits
del bé al pagament dels interessos del deute garantit i, si escau, al
del capital."
En aquest article
trobem un dels canvis més importants en relació amb la LDRG: en aquesta
tenia lloc, per a qualsevol garantia real possessòria – dret de
retenció, penyora i anticresi – l’anomenat “efecte anticrètic”, és a
dir, la imputació dels fruits de la cosa objecte d'una garantia
possessòria als interessos del deute garantit i, si esqueia, al capital.
Aquesta imputació queda ara limitada únicament a l'anticresi, i no es
contempla per a la penyora i el dret de retenció.
L'apartat a) de
l'art. 569-4 CCCat preveu, com a una de les obligacions que pot originar
el dret de retenció, la següent:
"a) El
rescabalament de les despeses necessàries per a conservar i gestionar el
bé i de les despeses útils, si hi ha dret a reclamar-ne el
reemborsament."
En relació
amb la LDRG, l'apartat a) de l’art. 569-4, ha efegit l’expressió "si hi
ha dret a reclamar-ne el reembossament". És una norma aclaridora i, en
principi, la seva inclusió sembla correcta.
En efecte,
no tota despesa qualificada com a necessària o útil faculta al posseïdor
per a convertir-se en retenidor. Per a exercitar el dret de retenció
resulta imprescindible que a causa de la realització d'aquestes despeses
s'origini un dret de crèdit per a demanar el seu reembossament. El dret
de retenció pressuposa, per tant, una obligació que garantir, i
l'existència d'aquesta obligació dependrà de cada figura jurídica
concreta, en el supòsit de fet de la qual es prevegi el reembossament de
les despeses necessàries i les útils efectuades pel posseïdor.
"1. Els
retenidors han de notificar notarialment als deutors, als propietaris si
són unes altres persones i als titulars dels drets reals, si escau, la
decisió de retenir, la liquidació practicada i la determinació de
l’import de les obligacions que estableix l’article 569-4. Aquests es
poden oposar judicialment a la retenció en el termini de dos mesos a
comptar de la data de la notificació.
2. La
notificació a què fa referència l’apartat 1, si l’objecte que es reté és
una finca que constitueix l’habitatge familiar, també s’ha de fer als
cònjuges o als convivents, els quals no es poden oposar a la retenció."
En relació
amb la LDRG de 2002, aquest article amplia fins a dos mesos el termini
per oposar-se a la retenció.
En la LDRG
no es deia explícitament que el cònjuge o el convivent no es podia
oposar a la retenció. La finalitat de la notificació és, simplement, que
el cònjuge o el convivent pugui fer ell mateix el pagament i alliberar
del dret de retenció la finca que constitueix l'habitatge familiar.
L'apartat 3r de
l'art. 569-6 CCCat estableix que:
"3. El dret de
retenció s’extingeix si els retenidors tornen voluntàriament el bé
retingut als propietaris, encara que després en recuperin la possessió,
i, en la retenció immobiliària, si consenten de cancel·lar la
inscripció."
No em sembla
correcte considerar la cancel·lació de l'assentament que publica el dret
de retenció com a una causa d'extinció del mateix. En efecte, si la
inscripció del dret de retenció no és constitutiva, això significa que
la vida d'aquest dret, igual que la de la majoria de drets reals, pot
desenvolupar-se perfectament fora del Registre de la Propietat. Per
tant, l'únic efecte de la cancel·lació hauria de ser una presumpció
d'extinció, i no una extinció efectiva. Això concordaria, a més, amb la
legislació hipotecària, especialment, amb l'art. 97 LH, segons el qual "cancelado
un asiento, se presume extinguido el derecho a que dicho asiento se
refiera" (vegeu també l'art. 38.1 LH).
L'apartat 3.b
d'aquest article estableix:
"b) Els
retenidors han de requerir al notari o notària competent la iniciació
del procediment i han d’aportar la inscripció en una escriptura pública
de la constitució de la retenció o, si escau, la resolució judicial
corresponent."
Aquest
apartat conté problemes greus de redacció i de tècnica jurídica.
L'apartat
3.i de l'art. 569-8 CCCat estableix:
"i) Una vegada
adjudicada la finca o el dret retinguts, els seus titulars o, si s’hi
neguen o no n’hi ha, l’autoritat judicial han d’atorgar una escriptura
de venda a favor dels adjudicataris, que poden inscriure llur dret en el
Registre de la Propietat. Les càrregues anteriors a l’adjudicació
subsisteixen i les posteriors s’extingeixen i es cancel·len."
Aquest apartat
elimina el desafortunat segon incís de l'art. 8.2.i LDRG, que permetia
una autèntica paradoxa temporal, absolutament impossible i inadmissible
en un text legal; en concret, admetia que en l'escriptura d'adjudicació,
arran de la subhasta, de la finca retinguda, el propietari podia
designar un mandatari que el representés en l'atorgament de la mateixa
escriptura!
Els apartats 1 i 3
de l'art. 569-10 CCCat estableixen:
"1. Es
pot exercir el dret de retenció sobre un bé moble de valor inferior a
l’import de tres mesos del salari mínim interprofessional originat per
la retribució de l’activitat que s’hi ha acomplert per encàrrec dels
posseïdors legítims, d’acord amb les regles que estableix aquest
article.
[...]
3. Els
retenidors, una vegada transcorregut un mes des de la notificació sense
que els deutors ni els propietaris del bé hagin pagat el deute o s’hagin
oposat fefaentment a la retenció, poden disposar lliurement del bé. En
aquest cas, les càrregues preexistents subsisteixen, llevat que constin
inscrites en el registre corresponent limitacions de la facultat de
disposició o reserves de domini."
En relació
amb l'art. 10 LDRG, s’ha substituït l’import de 500 € per “tres mesos de
salari mínim interprofessional”. Em sembla correcte adoptar el criteri
flexible de la referència al salari mínim; no obstant això, crec que
s’hauria de rebaixar el nombre de mensualitats del mateix, per tal de no
desvirtuar la finalitat d’aquesta modalitat de dret de retenció.
L'apartat
tercer ha modificat la redacció de l'art. 10.b LDRG i ha alterat de
manera injustificada el sentit de la norma. La redacció actual
constitueix un error greu des del punt de vista dels principis que
regeixen el nostre ordenament jurídic. Recordem que la segona part de
l’art. 10.b LDRG establia que el retenidor “pot disposar lliurement de
la cosa, amb subsistència de les càrregues preexistents, llevat que
constin degudament inscrites en el corresponent Registre limitacions a
les facultats de disposició o reserves de domini”.
"1. La
penyora pot garantir qualsevol obligació, present o futura, pròpia o
aliena, dels pignorants.
2. La
penyora pot garantir obligacions de les quals es desconeix l’import en
el moment de constituir-la. En aquest cas, s’ha de determinar la
quantitat màxima que garanteix."
Aquest
article correspon als apartats 1 i 2 de l'art. 13 LDRG, amb meres
modificacions de redacció. En canvi, ha realitzat una modificació
important i, en la meva opinió, injustificada, en relació amb el seu
precedent, com és la supressió de l'anomenada "penyora flotant",
regulada en l'apartat 3r de l'art. 13 LDRG, norma que ara no s'inclou en
l'art. 569-14 CCCat.
L'art. 13.3 LDRG
establia que:
"La penyora pot
garantir diverses obligacions ja contretes o per contreure de manera
simultània o successiva entre el mateix deutor o deutora i el mateix
creditor o creditora, durant un període de temps i per una quantia
màxima convinguts".
L'art. 569-15
estableix:
"1. Un
bé empenyorat no es pot tornar a empenyorar, llevat que sigui a favor
dels mateixos creditors i es distribueixi la responsabilitat de les
obligacions garantides.
2. La
garantia és indivisible, encara que es divideixin el crèdit o el deute."
En relació amb
l’art. 14 LDRG, la única modificació és l’afegit d’una excepció a la
prohibició de pignorar el mateix bé una pluralitat de vegades. Aquesta
mesura em sembla encertada. En efecte, la prohibició general de pignorar
un mateix bé dues o més vegades es justifica pels problemes del
desplaçament possessori a favor de dos o més creditors; en canvi,
aquests problemes desapareixen quan el creditor és el mateix en ambdós
casos (una única persona creditora, dos crèdits, un únic objecte donat
en garantia).
"1. El
deutor o deutora o, si és una altra persona, el pignorant o la
pignorant, si la penyora recau sobre béns fungibles i s’ha pactat
expressament, pot substituir la totalitat o una part dels béns
empenyorats.
2. La
substitució d’uns valors per uns altres, en el cas de valors
cotitzables, es fa d’acord amb el preu de les cotitzacions respectives
en el mercat oficial el dia de la substitució. En el cas de valors no
cotitzables, per a acreditar la substitució és suficient que els tinguin
en llur poder els creditors pignoratius o les terceres persones
designades i que consti inscrita en el mateix efecte o document que
acredita el dret.
3.
S’entén a tots els efectes, en els dos casos a què fa referència
l’apartat 2, que la data de l’empenyorament es manté, com si s’hagués
constituït inicialment sobre els béns que substitueixen els inicialment
gravats.
4.
S’entén a tots els efectes, en els casos de substitució del bé
empenyorat, que la data de l’empenyorament es manté, com si s’hagués
constituït inicialment sobre els béns que substitueixen els inicialment
gravats."
El apartats
3 i 4, que no figuraven en l’Avantprojecte, estan repetits, o gairebé.
Per salvar aquest error, es podria dir que l’apartat 3 es refereix només
als valors (“en els dos casos a què fa referència l’apartat 2”), mentre
que l’apartat 4 es refereix a qualsevol objecte (“en els casos de
substitució del bé empenyorat”); si és així, sobraria l’apartat 3, que
és més específic.
Aquests
paràgrafs, repetits, esmentats inclouen un error greu, com és el
prescindir dels drets que terceres persones poguessin tenir sobre el bé
aportat en substitució de la penyora. En aquest sentit, caldria haver
dit que la data de pignoració roman inalterada “sens perjudici de
tercers” o una expressió semblant.
