El cultivador de mala fe...

COMUNICACIÓ A LES XIV JORNADES DE DRET CATALÀ A TOSSA
SEGONA PONÈNCIA
ADQUISICIÓ, TRANSMISSIÓ I EXTINCIÓ DELS DRETS REALS

Andrés Miguel Cosialls Ubach
Becari FI, Departament de Dret Privat, Universitat de Lleida

La reforma que s’ha produït a la institució de l’accessió “agrària” en sòl aliè arran de la publicació del Llibre V del Codi Civil de Catalunya, no ha modificat la regulació respecte al cultivador de mala fe, que continua reunint sota el mateix article la regulació de les plantacions i els conreus.

Així els cultivadors de mala fe, segons estableix l’article 542-11 CCCat “perden, en benefici dels propietaris del sòl, tot el que han plantat, conreat o edificat i, a més, han d’indemnitzar-los pels danys i perjudicis causats”. Les diferents normes jurídiques que han vingut regulant aquesta institució al llarg del temps han utilitzat una redacció semblant a l’actual. La principal característica que sempre ha definit aquesta institució és que el cultivador de mala fe no rep cap tipus de benefici econòmic pel fet de plantar o conrear una terra sense tenir-hi dret.

D’aquesta manera succeïa amb l’article 10.1 de la Llei 25/2001 i l’article 278 in fine de la Compilació de Dret Civil de Catalunya[1]. Aquesta redacció, que roman sense alteració, ve justificada pel fet que el propietari fa seva la utilitat que s’extreu de la seva finca.

L’actual legislació del Codi Civil de Catalunya, per tant, implica que el cultivador de mala fe perd allò que ha cultivat i pot haver d’indemnitzar al propietari. No obstant això, s’ha de tenir en compte que, d’acord amb el Dret Comunitari, el cultivador pot acabar obtenint beneficis de la seva conducta, ja que reconeix al cultivador drets derivats de la realització d’aquest cultiu, amb independència de la seva bona o mala fe.

Fins ara era cert que es castigava totalment al cultivador de mala fe que perdia allò sembrat o plantat, ja què el possible benefici econòmic que n’hagués pogut extreure de la seva actuació de mala fe passava a ingressar el patrimoni del propietari de la finca, i fins i tot, podia haver d’indemnitzar-lo per danys i perjudicis. Però, recentment, un fet ha trencat amb aquesta línia i permet al cultivador de mala fe obtenir un benefici econòmic de la seva actuació.

Coincidint amb l’entrada en vigor del nou text legal, el Llibre V del Codi Civil de Catalunya, s’ha començat a aplicar la reforma de la PAC a Catalunya, dins de la MTR (Mid-Term Review), articulada mitjançant Reglaments Comunitaris, d’aplicació preferent i directa.

Aquesta reforma implica l’assignació d’uns drets de producció o drets de pagament únic als cultivadors de terrenys agrícoles. Però l’assignació només es fa als cultivadors que durant un cert temps, l’anomenat “període de referència”[2], van cultivar aquelles terres.

Així, el cultivador en sòl aliè, quan declara el seu cultiu a l’Administració durant “aquest període”, rep una certa quantitat de drets a l’hora de fer l’assignació el DARP o l’organisme públic que correspongui[3].

Aquests drets podran ser “plens” o “parcials”, o sia, que si només va cultivar aquell terreny aliè durant un any també rebrà drets, però no tindran el mateix valor que els drets d’aquell cultivador que va conrear el camp durant els tres anys del període de referència, ja que el valor total del dret es divideix per el nombre d’anys en què durant el període de referència es va declarar el cultiu d’aquella terra.

D’aquesta manera, si va cultivar la terra durant tot el període de referència (2000-2001-2002), el propietari no haurà tingut la possibilitat d’accedir a la finca i no podrà obtenir drets de producció mitjançant l’assignació. Aquest propietari podrà sol·licitar els drets a la Reserva Nacional, si compleix els requisits establerts per poder-ne sol·licitar[4], i en cas contrari haurà d’acudir al mercat secundari on els preus dels drets fluctuen per l’oferta i la demanda, encara que sempre tindran un valor mínim que serà el que ha assignat l’Administració. Avui en dia, ja es troben anuncis a publicacions agràries que demanen o ofereixen aquests drets[5].

Els nous drets adquirits pel cultivador de mala fe, pel fet de cultivar de forma il·legítima una terra que no era seva, podrà utilitzar-los en altres terrenys de la seva propietat que no tinguessin drets o comprar finques sense drets per utilitzar-los (donat que si no s’utilitzen durant tres anys, els adquireix l’Estat i passen a formar part de la Reserva Nacional), tot beneficiant-se així de les ajudes de la Unió Europea i del DARP.

Fins i tot els pot vendre a tercers al mercat secundari, perquè aquests drets estan dins del comerç i tenen un valor mínim assignat per l’Administració. L’article 46 RUE 1782/2003, s’encarrega de regular aquestes vendes a tercers, que les anomena “cessions”. Encara que aquestes cessions estan gravades amb una sèrie de retencions per part de l’Administració (també conegudes pel sector com “peatges”), que passen a engrossir la Reserva Nacional, que a la seva vegada nodrirà aquells propietaris que reuneixin els requisits per obtenir drets, per exemple, ser agricultor professional. Les retencions poden arribar fins al 50% si es venen drets sense terres durant els tres primers anys d’aplicació de la reforma.

L’actual redacció de la legislació en matèria d’accessió no permet al propietari recuperar aquests drets, que posseeix el cultivador malgrat haver fet un ús il·legítim de la seva finca, donat que només es fa referència a allò sembrat (per exemple, l’ordi) o plantat (per exemple, les oliveres), que perd a favor de l’amo del camp. Amb l’única possibilitat per part del propietari de sol·licitar una indemnització per danys i perjudicis.

La comunicació també s’ocuparà de com pot afectar aquesta situació la quantia de la indemnització de danys i perjudicis, tenint en compte la funció reparadora del dret de danys. Cal tenir en compte, a més, que el valor dels drets varia, i depèn a més de l’element temporal perquè aquests donen dret a obtenir subvencions de la Unió Europea els anys futurs; en segon lloc, el propietari al no tenir drets per oferir corresponents a aquella finca, difícilment trobarà arrendataris pel seu camp a preus raonables o no es podrà vendre la finca amb un valor equivalent al anterior quan no hi havia distincions entre terres amb drets i sense drets[6].

[1] “[…] Aquell qui en edificar, sembrar, plantar o rompre hagi obrat de mala fe perdrà a favor de l’amo del sòl l’edificació, la plantació o el conreu”. Al Dret Romà, aquesta mateixa regulació es troba a les Institutions (paràgraf 30, títol 1, llibre 2): “Materiae dominus propietatem eius amittit quia voluntate eius intelligitur esse alienata, utique si non ignorabat, se in alieno solo aedificare”. L’usatge SI QUIS IN ALIENO (169) diu: “Si algu en lo sol de altre de sa propria materia eficiara casa, de aquell sie la casa de qui sera lo sol; pero si a bona fe haura edificat creent lo sol esser seu, pora s retenir la casa fins que lo preu de la materia e lo loguer dels mestres li sie restituit. Mas si ab mala fe, sabent que edificava en sol de altre contra voluntat del senyor, es vist haver coratge de donar. Mas si per dret de loguer o de conductions voluntariament, si sens culpa del senyor no forçant lo alguna necessitat, desemparara la casa, no cobrara lo preu de la materia ni lo loguer dels mestres; pero si per culpa del senyor o forçat per necessitat la casa desemparara, axi com per fam de aquella regio o per guerra o per oppressio de algun potent, lavors lo senyor es forçat de retre li lo preu de la materia, compensat si alguna cosa li deu per lo loguer de la casa; e qualsevol cosas qui sien ditas de aquell qui a bona fe a mala fe edifica, totas sien entesas de aquell qui sembra o planta o la silva infructuosa deneja.”. (Extret de: VALLS TABERNER, Fernando: Los Usatges de Barcelona, PPU, Barcelona, 1984, pàg. 123) L’article 362 CC també incideix en allò que el cultivador “perd”, així “[e]l que edifica, planta o siembra de mala fe en terreno ajeno, pierde lo edificado, plantado o sembrado sin derecho a indemnización”.

[2] Abasta les anualitats de 2000, 2001 i 2002 (Article 38 RUE 1782/2003), incloent-t’hi l’any 1999, si es tracta d’una plantació de oliveres.

[3] El nombre de drets ve determinat pel nombre d’hectàrees que es van cultivar durant aquest període; si el nombre d’hectàrees va disminuir durant el període de referència s’haurà de calcular la mitja de superfície durant aquest tres anys.

[4] S’estableixen al article 9.1 del Real Decret Real Decreto 1617/2005, de 30 de diciembre, por el que se regula la concesión de derechos a los agricultores dentro del régimen de pago único.

[5] Per exemple: “Vendo 2 Has de derechos de olivar”. Consultat a: www.asaja.org/se_vende.htm (2/9/06); o aquest altre on en demanen “10/5/2006: Compro 35 has. de derecho de pago único, preferiblemente de algodón, olivar o herbaceos regadío. Juan (Jaén)”. Consultat a: www.agrodigital.com/VerAnun.asp?S=C (2/9/06).

[6] Recentment el Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya amb l’objecte de dictaminar el projecte de Llei de Contractes de Conreu, ha senyalat la importància que té per al dret de propietat la rendibilitat del terreny agrari. Així, “[e]l contingut essencial de la propietat agrària resideix en la rendibilitat, que és la utilitat privada que no pot ser anul·lada sense desnaturalitzar el concepte de domini rústic que s’enllaça amb la utilitat social prescrita constitucionalment per a «la modernització i desenvolupament del sector agrícola» (art. 130.1 CE), «la millora de la qualitat de vida» i «la utilització racional dels recursos naturals» (art. 45.2 CE).” (BOPC núm. 370, 24 de juliol de 2006, pàg. 56).