COMUNICACIÓ
A LES XII
JORNADES
DE DRET
CATALÀ
A TOSSA
SEGONA
PONÈNCIA
LA
REFORMA
DELS CODIS
CIVILS
EN UN CONTEXT
D’APROXIMACIÓ
EUROPEA
Dret civil
europeu i Dret de consum:
entorn a la configuració de l’objecte
contractual
Maria Rosa Llácer Matacás
Professora titular de Dret Civil de la Universitat de Barcelona
VERSIÓ PRÈVIA
[Aquest
text és una versió prèvia del treball publicat a:
Àrea de Dret civil,
Universitat de Girona (Coord.), El Dret civil català en el context
europeu. Materials de les Dotzenes Jornades de Dret Català a Tossa. 26 i
27 de setembre de 2002, Girona,
Documenta Universitaria,
2003, ISBN: 84-933125-9-2, p. 299 a 320].
La
Comunicació de la Comissió al Consell i al Parlament europeu sobre dret
contractual europeu de 11 de juliol de 2001, fa palès que part important
del dret privat europeu és dret del consum. La futura codificació del
dret contractual europeu ha d’acotar els principis de dret de consum i
reservar-los al seu àmbit d’aplicació (pensem en el deure exhaustiu
d’informació o el dret de retractació). S’ha volgut donar prioritat a la
codificació civil, mentre que la unificació de les matèries pròpies del
consum es manté a ritme de Directives, Directives-marc i Reglaments
(Llibre Verd sobre la protecció dels consumidors a la Unió Europea). El
compliment del contracte és un dels aspectes tractats en l’elaboració
dels principis contractuals. És molt més extensa la consideració del
compliment temporal i el de l’obligació pecuniària; en canvi les
característiques de la prestació quan no consisteix en diner s’aborden
en termes generals en diverses formulacions de dret privat europeu
(Principis de Dret Contractual Europeu, UNIDROIT).
Però el consum és una forma
indirecta d’unificar els principis. La transposició de Directives pot
afavorir la introducció en un Ordenament de principis desconeguts sobre
els quals s’ha elaborat la protecció del consumidor. Aquest és el cas de
la conformitat, que és una novetat en ordenaments d’arrel llatina i que
deriva de la Directiva 1999/44/CE del Parlament europeu i del Consell,
de 25 de maig de 1999, sobre determinats aspectes de la venda i les
garanties dels béns de consum.
Al voltant de la conformitat,
ens podem plantejar la convergència de disposicions generals i de
consum, i les dificultats de la seva transposició especialment si el
legislador conserva alguns avenços jurisprudencials.
Sembla que la transposició de
la Directiva 1999/44/CE serà parcial, és a dir, sense modificar també el
contracte de compravenda regulat al Codi civil espanyol. És una opció
que crearà distorsions i obligarà a mantenir, a l’àmbit civil, la
jurisprudència consolidada sobre la determinació de la prestació d’acord
amb les seves aptituds funcionals. La determinació de l’objecte
contractual és un camp on apareixen lligades normes de protecció al
consumidor amb una concepció determinada de l’incompliment contractual.
Podem distingir la integració
de l’oferta contractual que abasta, entre altres, les característiques
del bé o servei, i les qualitats pròpies que normalment han de reunir.
El primer aspecte és un tret definitori del dret de consum i té una
finalitat informativa i complementa o augmenta allò que és exigible. El
segon ja abasta el dret general, tot i que, al menys a Espanya, neix en
seu de consum.
La protecció del consumidor
s’aconsegueix amb la integració del contracte a través de la publicitat
i promoció dels productes i de la configuració directa de l’oferta. El
principi general d’integració publicitària i d’exigibilitat del
contingut informatiu és inseparable del deure general de veracitat i
objectivitat aplicat al professional i de la configuració legal de la
informació que aquest està obligat a proporcionar. S’aprecien també
diversos nivells del deure d’informar, que es satisfà posant les dades a
disposició del públic, complint l’obligació d’editar fulletons
informatius que cal lliurar als interessats o bé s’insereix directament
en el contingut contractual a través de continguts mínims fixats per la
llei. Tema a part són les conseqüències legals de la inobservància
d’aquestes obligacions legals.
L’entrada de les qualitats
necessàries o habituals en les coses va tenir lloc a través de l’art. 8
LCU i amb el Conveni de les Nacions Unides sobre els contractes de
compravenda internacional de mercaderies, fet a Viena el 11 d’abril de
1980 (Instrument d’adhesió de 17-7-1990, CNUCIM). La Directiva
1999/44/CE ens condueix al concepte de conformitat o a l’obligació de
lliurar cosa conforme. La presumpció de conformitat (art. 2.2) comprèn
les qualitats ordinàries de les coses, les qualitats atribuïdes
(descripció, ús especial requerit) i les que normalment s’esperen d’un
context format per la promoció, publicitat i l’etiquetat.
El concepte de conformitat,
tot i essent general, queda més estrictament pautat en dret de consum.
En el context del dret civil, és evident que allò afirmat obliga però no
és raonable imposar, al venedor no professional, una obligació
d’informar o de proporcionar dades que queden fora del seu abast. Tot i
així, la determinació de l’objecte més enllà del principi d’identitat
(conformitat) continua demanant una construcció legal que repercuteix en
el plantejament de l’execució del contracte i que qüestiona categories
clàssiques com el sanejament per vicis ocults.
Pel que fa a les conseqüències
de la falta de conformitat, la Directiva no contempla la indemnització (cfr.
art. 45.1.b CNUCIM). Si la transposició l’afegís, evitant restar drets
als consumidors i respectant el concepte jurisprudencial d’incompliment
per inhabilitat de l’objecte, estaria admetent una responsabilitat
objectiva, on el dol només n’agravaria el montant.
En l’àmbit del dret de consum
s’hauria d’abordar la qüestió de la debatuda responsabilitat solidària
dels diferents professionals que intervenen en la cadena de distribució.
La Directiva predica la responsabilitat del venedor i estableix que
podrà emprendre accions contra la persona responsable en la cadena
contractual (art. 4). La transposició hauria de mantenir la perspectiva
contractual, limitant la responsabilitat a la part i ordenant els
recursos del garant contra el responsable de la falta de conformitat.
Seria socialment difícil sustentar la reducció de la tutela que
actualment dóna el nucli de garants solidaris, no necessàriament
coincidents amb la part contractual ni amb qui seria responsable últim
de la manca de conformitat en via de regrés.
Òbviament és peremptori
resoldre la qüestió del termini (art. 5 Directiva), preveient un període
de garantia i un termini de prescripció per exercir l’acció de posada en
conformitat (cfr art. 17.1 i 18 Llei 38/1999, de 5 de novembre,
d’ordenació de l’edificació).
Inici
