Martin / Ribot / Bech

Miquel Martín Casals / Jordi Ribot Igualada / Josep Mª. Bech Serrat
Àrea de Dret civil de la Universitat de Girona

SUMARI. 1. Presentació i qüestions generals. 1.1. Importància pràctica del contracte de viatge combinat. 1.2. La necessitat de plantejar-se la regulació. a) Existència d'una regulació civil. b) La previsible necessitat de reformar la regulació actual. 1.3. Opcions tècniques de modificació. a) Rang normatiu. b) Llei especial versus incorporació al Codi civil. 2. Aspectes substantius de la regulació del contracte de viatge combinat. 2.1. Problemes plantejats per la noció de viatge. a) La "combinació prèvia". b) El "preu global". c) Els "altres serveis turístics no accessoris". d) Possible ampliació de l'actual noció de viatge combinat. 2.2. La formació del contracte de viatge combinat. 2.3. El preu del viatge combinat: revisió del preu del viatge i venciment de l'obligació de pagar el preu. a) Revisió del preu i conseqüències. b) Moment del venciment de l'obligació de pagar el preu. 2.4. Cessió de la reserva. 2.5. El desistiment del consumidor. 2.6. Responsabilitat. a) Subjectes responsables. b) Límits i limitacions de responsabilitat.

És probable que la presentació d’una ponència sobre el contracte de viatge combinat en unes Jornades dedicades al Dret civil de Catalunya pugui causar una certa estranyesa. Com és ben sabut, aquest contracte no pertany als temes clàssics del Dret català, ni tampoc fou objecte de tractament en les darreres Jornades d’ara fa dos anys dedicades exclusivament al futur del Dret patrimonial de Catalunya. Hom podria pensar fins i tot que la seva importància és menor o que el seu estudi pertany a altres disciplines. L’objectiu d’aquesta ponència és, d’una banda, intentar palesar que aquesta prevenció no està fonamentada i exposar les raons per les quals els ponents creiem que la regulació d’aquest contracte esdevé una de banc de proves d’algunes qüestions importants del desenvolupament futur del Dret Català. D’altra banda, intenta oferir una reflexió sobre alguns dels aspectes que s’haurien de tenir en compte en una eventual nova regulació.

El primer que cal destacar en relació a aquest contracte és la seva importància social i econòmica.

Durant el període que va de gener a desembre de 1999, els catalans vàrem contractar 418.000 viatges combinats, que a l’estadística oficial s’identifiquen encara amb l’obsolet terme de paquets turístics.[1] Quan els catalans fem servir els serveis d’agències de viatges[2], la reserva de viatges combinats constitueix segons les mateixes dades el 60,4% dels serveis que presten les més de 1.605 agències de viatges que, segons dades de 1998, existeixen a Catalunya. [3]

Si bé en percentatge la contractació de viatges combinats representa a Catalunya només un 7,3% de tots els viatges anomenats “no a segones residències”[4], cal tenir en compte que aquest percentatge —que a primera vista pot semblar molt petit— és molt més important perquè la proporció varia substancialment segons la destinació. [5]

En efecte: atès que el 51 % dels paquets turístics tenen com a destinació l’estranger[6], es pot concloure que dels 905.000 viatges que els catalans vàrem fer a l’estranger durant l’any 1999[7], 213.180 foren viatges combinats. Això representa un 23,5%.[8] Aquest percentatge concorda amb les dades disponibles per a tota Espanya[9], on aquesta mena de reserves representa entre un 5% del total de viatges en el turisme interior i un 27% en el turisme emissor. [10]

Com que tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol predomina molt majoritàriament el turisme interior[11], encara hi ha una certa diferència en el pes relatiu que tenen els viatges combinats si el comparem amb el que tenen a altres països europeus. En el mercat turístic dels països del nostre entorn hi ha una major implantació dels viatges combinats, la qual es justifica no només per un nivell socio-econòmic superior o per una tradició més llarga i més massiva en la utilització d’aquest tipus de viatges, sinó també pel major nombre de viatges a l’estranger. I les estadístiques demostren que el percentatge de viatges combinats s’incrementa d’una manera destacada quan es tracta de viatges amb aquesta destinació. Així, per exemple, l’any 1994 els viatges a l’estranger ja representaven a Alemanya el 65,9% de tots els viatges turístics i els viatges combinats el 27,5%.[12] Pel que fa al Regne Unit, els viatges combinats ja representaven l’any 1996 el 51% de tots els viatges vacacionals dels britànics.[13]

La conclusió que es pot extreure és que, a més de la importància quantitativa, els viatges combinats tenen una importància qualitativa basada no només en el percentatge que representen en les activitats del sector d’agències de viatges sinó també en el conjunt dels viatges turístics que fem els catalans. En aquest darrer punt, com que és un fet que cada vegada més catalans viatgen a l’estranger, especialment per motius vacacionals o d’oci, tot fa pensar que en el futur les actuals proporcions assoliran un nivell semblant al d’altres països del nostre entorn.

En tot cas cal retenir una dada: els 418.000 viatges combinats que els catalans vàrem contractar l’any 1999. Malgrat no disposar de dades més concretes sobre quin volum econòmic i de contractació representen aquests 418.000 viatges, queda clar que per la seva importància econòmica i social la regulació del contracte de viatge combinat no pot quedar preterida en l’elaboració d’un futur Codi patrimonial de Catalunya. En principi, semblaria difícil de justificar que hi tingués cabuda la regulació d’altres contractes més sectorials —com, per exemple, els anomenats “contractes d’integració”— i no la d’un contracte que cents de milers de catalans duem a terme cada any.

La necessitat de tenir en compte el contracte de viatge combinat en el procés de codificació del Dret català engegat en els últims anys es veu reforçada per diverses raons.

La primera raó és que el contracte de viatge combinat ja forma part, en aquests moments, del Dret civil català, si bé en l’embolcall d’una regulació més àmplia i que pot induir a confusions sobre la seva veritable naturalesa: el Decret 168/1994, de 30 de maig, de reglamentació de les agències de viatges[14].

Certament, el Decret 168/1994 s’ocupa de molts aspectes que es podrien qualificar de regulació administrativa de les agències de viatges. Així preveu, per exemple, la seva definició i classificació (arts. 1 i 3), les qüestions relatives a l’atorgament i revocació del títol-llicència i a l’autorització i al tancament de sucursals i punts de venda a les empreses (Capítol 2), les referides a les activitats a Catalunya de les agències de viatges estrangeres (Capítol 3), a les fiances (Capítol 4) o al règim d’infraccions i sancions (Capítol 6). Però el Capítol 5, referit a l’exercici de les activitats de les agències de viatges, i altres disposicions aïllades del Decret, es dediquen a regular el contracte de “viatge combinat” definit a l’art. 2.1.b) Decret com:

Transport, sens perjudici del que estableix l’art. 134.1 del Decret 319/1990, de 21 de desembre, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei de regulació del transport de viatgers per carretera, mitjançant vehicles de motor.

La facturació per separat dels diferents elements d’un mateix forfait no impedirà la seva consideració com a viatge combinat.

Com s’esmenta en el Preàmbul de Decret 168/1994, una de les raons per modificar la regulació vigent a Catalunya fins aleshores fou la necessitat de transposar els continguts de la Directiva del Consell 90/314/CEE, de 13 de juny de 1990, relativa als viatges combinats, les vacances combinades i els circuits combinats[15] (d’ara en endavant, la Directiva). La Directiva tenia per finalitat contribuir a crear un mercat europeu únic mitjançant l’harmonització dels Drets nacionals que regulen els drets i deures de les parts en els contractes de viatge combinat que duen a terme les agències de viatges amb els seus clients i protegir els consumidors d’aquesta mena de viatges mitjançant un nivell de protecció mínim (“directiva de mínims”) que els Estats membres, en transposar-la, podien incrementar però no disminuir. Com diu l’art. 8 Directiva “[L]os Estados miembros podrán adoptar o mantener disposiciones más estrictas en el ámbito regulado por la presente Directiva, a fin de proteger al consumidor”. Malgrat tot, aquesta transposició es va dur a terme —com també indica el Preàmbul del Decret català— “d’acord amb les competències exclusives que en matèria turística té atorgades la Generalitat de Catalunya”.

Si bé totes les CCAA han assumit en els seus Estatuts d’Autonomia la competència exclusiva en matèria turística només la Comunitat Autònoma de les Illes Balears va regular el contracte de viatge combinat —i d’una manera molt similar a la catalana— mitjançant el Decret 43/1995, de 6 d’abril, que aprueba el reglamento regulador de las agencias de viajes[16].

L’any 1995, el legislador estatal va promulgar la Ley 21/1995, de 6 de juliol, reguladora de los viajes combinados[17], tot indicant en la seva Exposició de Motius que “[L]a norma por la que se materializa la transposición adopta el rango de ley por cuanto en ella se establecen preceptos que afectan y modulan el perfeccionamiento, eficacia y ejecución del contrato de viaje combinado, lo que implica que su regulación singularizada incide en los preceptos contractuales generales que se contienen en el Código Civil y en el de Comercio. En razón de tal incidencia la presente Ley se dicta al amparo de las competencias reconocidas al Estado por el artículo 149.1.6ª y 8ª de la Constitución”.

L’any 1997 la Comunitat de les Illes Balears, mitjançant el Decret 60/1997, de 7 de maig,[18] va derogar la regulació que anteriorment havia establert , tot disposant en el seu art. 15 [Organización y oferta] que: "La organización, oferta y venta de los Viajes Combinados, se realizará de acuerdo con lo dispuesto en la Ley 21/1995, de 6 de julio", és a dir, la llei estatal. Les altres Comunitats Autònomes que han posat al dia les seves respectives normatives sobre Agències de Viatges s’han limitat a regular la seva organització tot prescindint de la regulació del contracte de viatge combinat.[19]

Poc després de l’entrada en vigor del Decret català, el Col·legi de Tècnics d’Empreses i Activitats Turístiques de Catalunya va presentar un recurs contenciós-administratiu mitjançant el qual interessava la impugnació del Decret. Entre altres extrems, al·legava que el Decret regulava matèries que corresponien a competències estatals les quals, més a més, havien de ser regulades per Llei, atès el caràcter civil i mercantil del seu contingut. Per aquesta raó, considerava que infringia els principis de competència i legalitat. La STSJC Sala contencioso-administrativa (Sec. 5a) de 8 d’abril de 1997[20] va desestimar el recurs contenciós-administratiu en la seva totalitat i als efectes del que aquí interessa, va declarar que:

El títol competencial en matèria turística invocat en el Preàmbul del Decret 168/1994 resulta de l’art. 148.1 18 CE, el qual estableix que les comunitats autònomes tenen competència exclusiva pel que fa a “promoción y ordenación del turismo en su ámbito territorial”, tal com fou recollit en l’EAC, concretament a l’art. 9.12, on es disposa que la Generalitat de Catalunya té competència exclusiva sobre “Turisme”.

Quant a la correcció d’invocar aquest títol competencial, cal recordar que la jurisprudència constitucional ha qualificat la competència fixada a l’art. 149.1.8 CE com a transversal, la qual cosa vol dir que les CCAA no poden emprar-la per dictar normes que excedeixin de les seves competències segons la part del Dret de què es tracti, i a part d’això, que l’Estat pot immiscir-se en aquest àmbit socioeconòmic a base d’altres títols de competència exclusiva o compartida (p. ex. art. 149.1.13 CE: bases i coordinació de la planificació general de la política econòmica; art. 149.1.10 CE: comerç exterior). Segons el TC, pel caràcter transversal de la competència i pel fet que els elements que la integren tenen molts perfils, alguns d’aquests es poden classificar dins d’un altre concepte material i per això llur regulació estarà sostreta a la competència autonòmica baldament tenir alguna relació amb el concepte de “turisme”.

Així les coses, la doctrina del TC fa pensar que la invocació de la competència en matèria de turisme no pot ésser decisiva si, en funció dels continguts objecte de regulació i de les tècniques emprades en establir-la, la Comunitat Autònoma traspassa el llindar d’altres conceptes classificats dins un títol competencial que reserva aquella competència a l’Estat.

Al respecte, és important destacar que el desenvolupament de la legislació autonòmica en la matèria s’ha centrat —com es produïa en la legislació preconstitucional— en el desplegament de les funcions de foment, prestació i policia administrativa en el sector turístic. De fet, s'ha tendit a equiparar el camp d’aplicació de la competència exclusiva autonòmica sobre turisme amb el dret públic autonòmic en matèria de turisme. Recentment, diverses Comunitats Autònomes han renovat la seva legislació general en matèria turística atenint-se a aquest criteri. [23]

Ara bé: concretament pel que fa a la regulació administrativa de l’activitat de les agències de viatges, el cert és que moltes Comunitats fins i tot han introduït normes fragmentàries relatives a aspectes jurídico-privats dels serveis prestats per les agències.[24] D’acord amb el criteri del TC aquest desenvolupament més enllà del dret públic turístic només és lícit constitucionalment si no afecta àmbits que són de competència estatal per altres títols.

En resum: tal vegada el dia que ens prenguem la molèstia de sotmetre la pretesa normativa administrativa de moltes Comunitats Autònomes a la lupa del civilista ens adonarem que en l’actualitat moltes, per no dir gairebé totes les Comunitats Autònomes —i fins i tot les que no tenen un Dret civil propi— estant legislant aspectes civils sense tenir unes competències clares.[25]

En contra del criteri de la STSJC Sala contencioso-administrativa (Sec. 5a.), de 8 d’abril de 1997 esmentada, sembla difícil discutir el caràcter civil —o si més no, de Dret privat— del contracte de viatge combinat. Quan les normes en qüestió, tot i estar ubicades en reglamentacions administratives, concreten o desenvolupen regles de Dret de contractes i d’elles els tribunals en poden extreure criteris per decidir conflictes entre particulars, aleshores aquelles normes són (també) normes jurídiques de Dret privat, independentment del fet que la infracció d’algun dels aspectes que preveuen pugui donar lloc a sancions administratives.

La LVC opta per aquest plantejament privatista —si bé amb alguna incongruència, con ara les sancions que preveu en la seva DA 1a., o l’exigència que l’organitzador i el detallista tinguin la qualificació administrativa d’agents de viatges, de la DA 2a.— i és obvi que l’Estat té competència per regular aquest contracte. Cosa diferent és que això signifiqui que ningú més no la tingui, i en particular que Catalunya no pugui legislar sobre aquest contracte a causa de l’exclusivitat de la competència estatal en la matèria.

En efecte: com s’ha indicat, en l’Exposició de Motius de la LVC l’Estat addueix com a títol competencial el derivat del contingut material de la regulació, amb independència de la realitat social (sector turístic) sobre la qual es fa efectiva, tot vinculant en un mateix paràgraf les qüestions del rang de la norma promulgada i del títol competencial que habilita per a la seva promulgació.

El legislador estatal parteix implícitament de la distinció entre els aspectes administratius relacionats amb la normativa que promulga, i les qüestions substantives referents al contracte de viatge combinat, on cal encabir necessàriament els drets i deures que emanen de la Directiva.[26] La LVC no fa reserva —ni té per què fer-ho— de les competències que podrien pertànyer a les CCAA en la mateixa matèria que regula. D’acord amb la CE si aquelles actuen en l’àmbit de les seves competències llur regulació serà d’aplicació preferent i l’estatal només podrà aplicar-se supletòriament. Una altra cosa és que a la LVC —i especialment en el seu debat parlamentari[27]— es barregessin els plans del Dret privat i del Dret administratiu sancionador. D’altra banda, no cal dir que la contundència amb què s’expressa l’Exposició de Motius de la LVC a l’hora de vincular la competència estatal amb el títol que proporcionen els apartats 6 i 8 de l’art. 149.1 CE fa sospitar que l’Estat aspirava a arrogar-se l’exclusivitat en la regulació dels aspectes jurídico-privats del tema.

El possible problema de competències sorgeix pel fet que, invocant títols competencials que no necessàriament són excloents, és a dir, turisme i matèria civil (o mercantil), es dóna cobertura a normes que almenys aparentment tenen el mateix contingut. Per tal d’admetre la validesa de la norma autonòmica només resten dues possibilitats:

a) concloure que la naturalesa de la regulació estatal i de l’autonòmica és diferent (civil o mercantil la una i administrativa l’altra) tot i afectar la mateixa realitat social, conclusió a la qual ens portaria la STSJC; o

b) admetre que la Comunitat Autònoma catalana és competent, però no tant perquè el títol competencial “turisme” inclogui la regulació de relacions civils, car com hem dit aquest títol és inhàbil a aquests efectes, sinó perquè té competència per a desenvolupar el dret civil propi.

Aquesta segona possibilitat és la que ens sembla correcta. Creiem que tractant-se de normes que regulen relacions jurídiques entre particulars és inapropiat esquivar un possible conflicte tot destacant el caràcter administratiu de la norma. Les conseqüències pràctiques d’aquest subterfugi serien insuportables quan existís una disparitat entre la normativa estatal i l’autonòmica perquè, necessàriament, haurien de comportar que la legislació autonòmica només fixa supòsits de possible intervenció administrativa mentre que la que resulta aplicable entre les parts és la legislació estatal. Això pot ésser especialment greu quan el que es pretén és donar compliment a l’obligació de transposar una Directiva, com és el cas del Decret català. Cal tenir present que aquesta Directiva té per objecte atribuir drets i deures als particulars i no només establir elements per controlar administrativament les relacions de les agències de viatges amb els seus clients.

Per altra banda, l’administrativització dels contractes civils —que s’arriba fins i tot a admetre per l’Administració autonòmica— no resisteix l’anàlisi tècnica i resulta manifestament inadequada per donar raó de la veritable eficàcia de la reglamentació establerta. Així resulta clarament, en l’àmbit específic de les agències de viatges, de l’experiència de la legislació estatal vigent abans de 1995.

En efecte: en totes les normes d’aquesta mena (i fins i tot, com ja hem dit, a la LVC) hi ha una norma que assenyala que la infracció de les normes genera responsabilitat administrativa, sense perjudici de les responsabilitats penals o civils en què es pugui incórrer. Per això la jurisprudència contenciós-administrativa ja fa temps que va resoldre que l’Administració turística (sens perjudici d’imposar les sancions que aquella normativa preveiés per a la prestació defectuosa de serveis) no pot dilucidar si i en quina quantia l’agència sancionada ha de tornar part del preu d’un viatge defectuós.[28] En canvi és un fet —davant del qual la millor doctrina civil sobre la matèria ja ha mostrat la seva perplexitat [29]— que abans de l’entrada en vigor de les normatives de transposició de la Directiva els Tribunals civils, per resoldre els conflictes entre els particulars, havien fonamentat llurs resolucions de condemna en els criteris explicitats en una regulació que pretesament era administrativa. [30] Malgrat la possible incoherència, al capdavall aquesta era l’única normativa específica per ordenar les relacions privades de les agències de viatges amb els seus clients (p. ex. condicions i conseqüències de l’exercici de la facultat de desistiment del consumidor, abonament de la diferència de valor entre les prestacions previstes i les subministrades, indemnització de danys i perjudicis en casos de pèrdua de l'equipatge o retards en el transport de retorn)[31].

L’àmplia i ambigua referència que fa la LVC als títols competencials relatius a la legislació mercantil i a la legislació civil és molt freqüent en les lleis especials de Dret privat recentment aprovades, algunes per a transposar directives comunitàries (p. ex. Llei 34/1988, d'11 de novembre de 1988, General de publicidad,[32] Llei 7/1995, de 23 de març, de Crédito al Consumo,[33] Llei 28/1998, de 13 de juliol, de Venta a Plazos de Bienes Muebles,[34] Llei 42/1998, de 15 de desembre, sobre derechos de aprovechamiento por turno de bienes inmuebles de uso turístico y normas tributarias[35]). Tanmateix, caldria veure encara si, en allò que fa referència al contracte de viatge combinat, la LVC es pot titllar de legislació mercantil.

L'Exposició de Motius de la Llei estatal no es mostra rotunda en assenyalar si el seu contingut constitueix legislació mercantil (art. 149.1.6 CE) o civil (art. 149.1.8 CE). Aquesta vacil·lació probablement és deu no tant a la polèmica existent en el Dret espanyol sobre el caràcter mercantil o civil dels contractes celebrats entre un empresari o "professional" i consumidor final[36], quant a la voluntat d’acumular títols competencials que justifiquin la pròpia competència legislativa.

No sembla que tots els anomenats "contractes mixtes" es puguin qualificar bé com a mercantils o bé com a civils.[37] El que sembla resultar decisiu en el cas que ara ens ocupa són les particularitats del contracte de viatge combinat que, pel que fa a la seva naturalesa jurídica, l’acosten al contracte d'obra (arts. 1588 a 1600 CC) i fan que la millor doctrina el qualifiqui de civil[38]. En cap dels Estats membres de la Unió Europea que l’han regulat mitjançant lleis especials[39] ha estat qualificat com a contracte mercantil o comercial. La Llei holandesa de 24 de desembre de 1992, que va transposar la norma comunitària a l’ordenament jurídic neerlandès[40], va optar per incorporar la regulació en el Codi civil (arts. 500-513). I si bé hom pot objectar que l’opció per la qualificació civil o mercantil no es pot extreure d’un codi com el Codi civil dels Països Baixos que regula unitàriament el Dret privat, sí que resulta d’una manera clara de l’opció del legislador alemany, que encara manté una dicotomia bastant clara entre Dret civil i mercantil, amb un tractament diferenciat en dos Codis separats (BGB i HGB, respectivament). Així, ja des de finals dels anys setanta[41] el legislador alemany va optar per incloure la regulació del contracte de viatge combinat (Reisevertrag) en el seu Codi civil (§§ 651 a - 651 k BGB), de tal manera que la Llei alemanya que l’any 1994 va transposar la Directiva 90/314/CEE[42] es va limitar a introduir les modificacions necessàries a la regulació del BGB.

Una segona raó per prestar atenció a aquesta regulació és que en aquests moments la Unió Europea ja s’està plantejant una possible modificació de la Directiva, cosa la qual obligarà a una reforma de les normes que la implementen[43]. En el seu informe de l’any 1999 sobre la transposició de la Directiva 90/314/CEE, la Comissió destaca que un cop transcorreguts nou anys des de l’adopció de la Directiva i set des de la seva entrada en vigor, la Directiva ha estat ja transposada per tots els Estats membres, excepte a Itàlia, on només ho ha estat parcialment. Aquesta experiència ha palesat no només insuficiències en les mesures nacionals de transposició adoptades pels Estats membres, sinó també algunes inconsistències en la pròpia Directiva. L’informe convida els Governs dels Estats membres i totes les parts interessades a que iniciïn una reflexió i conclou que “[S]i fuera necesario, también podrían preverse modificaciones de la misma”.[44]

Es tracta per tant d’un contracte que el legislador català —entès “legislador” en un sentit ampli— no podrà decidir si vol regular de nou o no. Un cop arribi a bon port la modificació de la Directiva la Comissió establirà un termini dins del qual s’haurà de dur a terme la transposició.

És ben sabut que, amb l’objectiu d’atribuir exclusivament a l'Estat la competència per incorporar normes comunitàries a l'ordenament espanyol, va existir una tendència inicial a incloure l'execució del dret comunitari en el títol que atribueix competència exclusiva a l'Estat sobre la matèria "relacions internacionals" (art. 149.1.3 CE)[45]. Ben aviat, però, es va obrir pas la idea que la norma comunitària no pot modificar normes internes de rang constitucional (art. 95 CE) i que, per tant, la distribució de competències relatives a l'execució del Dret comunitari entre l'Estat i les Comunitats Autònomes depèn únicament del repartiment intern de competències per raó de la matèria.[46]

Així, la primera sentència del Tribunal Constitucional que es va pronunciar sobre aquesta qüestió (STC 252/1988, de 20 de desembre)[47] ja va declarar que "[l]os conflictos a que dé lugar la ejecución de las Directivas Comunitarias han de ser resueltos de acuerdo con las normas internas de delimitación competencial [....]".[48] I la STC 79/1992, de 28 de maig[49], va concloure que "[e]l Estado no puede ampararse por principio en su competencia exclusiva sobre las relaciones internacionales (art. 149.1.3º C.E.) para extender su ámbito competencial a toda actividad que constituya desarrollo, ejecución o aplicación de los Convenios o Tratados internacionales y, en particular, del Derecho derivado europeo". Finalment, la STC 146/1996, de 19 de setembre[50], va consolidar aquest criteri, tot fent una síntesi de la doctrina prèvia relativa a aquesta matèria i assenyalant que:

D’altra banda, la STC 236/1991, de 12 de desembre,[52] ja s’havia oposat fermament a la possibilitat, sovint invocada, que la transposició de directives pogués reconduir-se a la competència estatal exclusiva sobre comerç exterior (art. 149.1.10 CE). [53]

Per tant, un cop s’hagi de transposar la Directiva, sembla que la Generalitat haurà de modificar la regulació actual en la mesura que calgui, si no vol incórrer en la responsabilitat que per a ella se'n pugui derivar. D’una banda, perquè en aquells aspectes en què la Directiva pugui tenir eficàcia directa, els particulars que en resultin perjudicats podran dirigir-se directament contra la Generalitat per, més enllà del que estableixen els arts. 139 i ss. Llei 30/1992 sobre la responsabilitat de l’Estat legislador —i d’acord amb la sentència del TJCE en el cas Francovich i la seva nissaga[54]—, reclamar a la Generalitat la indemnització dels danys i perjudicis que la manca de transposició o, fins i tot, la transposició incorrecta, els hagi pogut produir.[55] És ben sabut que l’àmbit dels viatges combinats és un terreny abonat per aquesta mena de reclamacions, com ho demostren les sentències del TJCE en els casos Dillenkofer[56] i Rechberger[57], on l’Estat alemany i l’Estat austríac, respectivament, han estat declarats responsables envers els particulars perjudicats per no haver transposat el contingut de l’art. 7 de la Directiva de viatges combinats, en el primer cas, i per haver-ho fet inadequadament, en el segon.

D’altra banda, tampoc no es pot descartar que en el cas que sigui la UE qui exerceixi una acció de responsabilitat envers l’Estat espanyol per manca de transposició de la Directiva, si bé qui haurà de respondre serà l’Estat (art. 171 TCEE antic), aquest pugui exercir una acció de retorn en contra de la Comunitat Autònoma infractora d’acord amb els principis generals del Dret de la responsabilitat civil. [58]

Tot considerant que la regulació del contracte de viatge combinat continguda en el Decret català té caràcter civil, cal plantejar-se si, com s’apunta en l’Exposició de Motius de la LVC, existeix en aquest punt una reserva de Llei i, si no és així, si resulta preferible mantenir el rang normatiu actual o regular la matèria per Llei.

És ben sabut que, segons el Tribunal de Justícia de les Comunitats europees, en l’execució normativa del Dret comunitari ha de regir el principi d’autonomia institucional dels Estats, de manera que són les previsions internes sobre la matèria les que determinen a quin òrgan correspon l’esmentada execució.[59] Així doncs, la incorporació de la Directiva 90/324/CEE a l’ordenament autonòmic no pot modificar les normes que regulen les competències normatives de la Comunitat autònoma catalana,[60] i la selecció del tipus normatiu idoni per a la transposició de la norma comunitària es regirà pels criteris generals del sistema de fonts autonòmic.

Com s'ha dit, l'aprovació del Decret es va produir en exercici de les competències de la Comunitat autònoma catalana en matèria de turisme (art. 148.1.18 CE i art. 9.12 EAC) (Preàmbul) i, encara que la norma no ho expressi, de legislació civil (art. 149.1.8 CE i art. 9.2 EAC). Com és sabut, ni els articles 148 i 149 CE,[61] ni els Estatuts d'Autonomia de les Comunitats autònomes no contenen reserves de llei en sentit propi. Per això hom pot considerar que l'opció del legislador autonòmic de regular l'activitat de les agències de viatges mitjançant un decret, aprovat pel Consell Executiu de la Generalitat, no contradiu el principi de legalitat,[62] encara que per una raó ben diversa a la continguda a la sentència del TSJC de 8 d'abril de 1997 anteriorment esmentada.

Ara bé, la tècnica reguladora emprada per la Comunitat autònoma catalana a fi d'incorporar la Directiva 90/324/CEE resulta controvertida, i no es pot justificar ni tant sols tenint en compte la poca intervenció dels parlaments autonòmics en la transposició de normes comunitàries.[63] En aquest cas una regulació per llei hauria estat més prudent, en la mesura que, com s'ha vist, la transposició de la Directiva comporta la incorporació d'una regulació substantiva de caràcter civil a l'ordenament autonòmic.[64] Probablement això no ha tingut lloc perquè la complexitat procedimental inherent a l’aprovació d’una llei podia haver frustrat la voluntat política de la Comunitat Autònoma d’implementar la norma comunitària el més aviat possible. Així i tot, la mateixa finalitat també s’hauria pogut assolir adoptant altres solucions normatives. Com en la resta d’actes normatius, el Parlament de Catalunya podia regular per llei allò que és essencial de la matèria objecte de la Directiva i remetre la resta a una regulació per norma reglamentària a fi i efecte de donar una major rellevància institucional a la transposició de la norma comunitària.[65]

Una segona qüestió és si sembla preferible dur a terme la modificació mitjançant una Llei especial sense vocació d’integrar-se en el Codi civil de Catalunya o bé si la transposició catalana —siguin quins siguin el passos intermedis que es facin— s’haurà d’integrar finalment en el Dret codificat.

Com ja s’ha assenyalat abans, la incorporació de la normativa en el Codi es l’opció seguida a Alemanya i als Països Baixos, mentre que a altres països com ara França, Itàlia o Portugal, la transposició s’ha fet i mantingut en lleis especials.

La major part dels països del nostre entorn no sembla tenir un criteri ni uniforme ni clar pel que fa a la transposició de Directives europees que afecten el Dret privat. Si juntament amb la Directiva de viatges combinats prenem com exemple la Directiva 85/374/CEE, de 25 de juliol, referida a la responsabilitat per danys causats per productes defectuosos, hom pot observar que els Països Baixos inclouen la normativa de transposició de les dues directives en el seu Codi civil, mentre que Alemanya inclou la primera però no la segona, i França inclou la segona però no la primera. Itàlia, per posar un altre exemple, no inclou dins del seu Codi cap de les dues normatives corresponents.

Sense cap mena de dubte aquestes disparitats es deuen a raons d’oportunitat. Així per exemple, Alemanya comptava ja amb una regulació del contracte de viatge combinat en el seu Codi civil i els Països Baixos estaven en la fase final de l’elaboració d’un nou Codi civil en el moment en què es dicta la Directiva de viatges combinats. En tot cas, el que es vol destacar aquí —i per això es posa també l’exemple de la responsabilitat civil per productes— és que les opcions no venen marcades per la consideració que es tracti d’una matèria relativa a l’anomenat “Dret del Consum”.

No creiem que aquest sigui el moment de fer un excurs sobre un tema de més volada com és ara el de la conveniència d’incorporar o no les normatives de Dret privat referides a la protecció dels consumidors en un futur Codi civil de Catalunya. Però sí que creiem que val la pena deixar clar que la major part dels arguments que es puguin fer servir per excloure d’un Codi civil la regulació d’aquestes matèries són fora de lloc en el cas del contracte de viatge combinat.

Si bé l’art. 2.5 Directiva identifica el contracte de viatge combinat com “el acuerdo que vincula al consumidor con el organizador y/o detallista” i en tot el seu articulat es refereix de manera reiterada al “consumidor”, cal tenir present que d’acord amb l’art. 2.4 Directiva “consumidor” és "la persona que compra o se comprometa a comprar el viaje combinado" (“el contratante principal”), la persona en nombre de la cual el contratante principal se compromete a comprar el viaje combinado (“los demás beneficiarios”) o la persona a la cual el contratante principal u otro beneficiario cede el viaje combinado (“cesionario”)”. Per tant, la Directiva estableix una noció de consumidor que és diferent de la continguda en la LCU. Aquí el “consumidor” no és una persona que adquireixi el viatge pel seu ús "personal, familiar o doméstico", com a "destinatario final", sense "integrarlo en procesos de producción, transformación, comercialización o prestación a terceros" (art. 1.2 y 3 LCU). “Consumidor” és tota persona que adquireix un viatge combinat, sigui quina sigui la finalitat del seu viatge i, per tant, tant consumidor és el professional que viatja amb ocasió de les seves activitats econòmiques com el que va de vacances.

Amb tot, aquesta defensa de la incorporació de la regulació en un futur Codi civil de Catalunya no significa que s’hagi d’incorporar amb tot el seu detall. Un possible criteri és el seguit pel legislador alemany, que incorpora en el BGB la regulació complerta del viatge combinat però inclou qüestions més de detall referides al contingut concret del deures d’informació (que corresponen substancialment als prolixes i carregosos arts. 15 i 16 Decret i 3, 4 i 6 LVC) en una norma reglamentària.[66]

Sense cap mena de dubte la reforma de la regulació del contracte de viatge combinat requeriria un estudi detallat de tots i cadascun dels seus aspectes que depassaria amb escreix l’àmbit d’aquesta ponència. Com s’ha assenyalat al principi, aquí tan sols se’n destacaran aquelles que semblen més rellevants. A vegades, per la seva importància intrínseca. Altres perquè l’Informe de la Comissió Europea anuncia ja la necessitat de reforma. Finalment altres perquè la transposició catalana de la Directiva —que en línies generals ha estat correcte— podria ajustar-se millor als objectius que aquesta persegueix.

L’art. 2 lletra b) del Decret tradueix literalment el text de la Directiva. Aquesta definició planteja una sèrie de problemes, que s’han detectat en l’Informe de la Comissió Europea sobre la transposició de la Directiva.

Una primera qüestió és la relativa a si els serveis compresos en la definició del viatge combinat han de ser necessàriament el resultat d’una “combinació prèvia”.

Tota la Directiva sembla pensada per a viatges combinats que s’ofereixen al públic consumidor mitjançant opuscles, programes o fulletons. Precisament l’art. 3.2 Directiva i l’art. 14.2 Decret es refereixen a la informació mínima que s’hi ha de contenir i a les característiques de veracitat i transparència que han de reunir. Ara bé: com resulta dels treballs preliminars de la Directiva[67] no és un requisit per aplicar la Directiva que el viatge combinat hagi estat anunciat mitjançant un programa o altres formes de publicitat. A diferència de l’opció feta per la LVC, la Directiva no obliga els organitzadors a emetre un fullet o programa dels viatges que ofereixen.

El problema pràctic, del qual se n’ha fet ressò la Comissió en el seu Informe, consisteix a saber si això vol dir que cal incloure o no dins l’àmbit d’aplicació de la Directiva els anomenats “viatges a mida”, és a dir, aquells en què la combinació de prestacions resulta del que el propi consumidor ha demanat a l’agència pel que fa a destinacions, durada, tipus d’allotjament o serveis de tota índole durant el viatge.

L’Informe de la Comissió assenyala que l’expressió «combinació prèvia» resulta artificial, de significat i efectes confusos, i per això proposa que s’elimini. Segons la Comissió, la necessitat de protecció dels consumidors pot ésser, en algunes circumstàncies, la mateixa en el cas de viatges a mida que en el d’altres combinacions[68].

La doctrina espanyola que ha estudiat la LVC (cf. art. 2.1) es mostra bastant estricta respecte a la necessitat que la combinació sigui prèvia. Així, ha assenyalat que és la programació i coordinació dels diversos elements que componen el viatge combinat, prèvies a l’oferiment del viatge al públic, el que caracteritza i delimita la noció de viatge combinat.[69] En canvi, en altres ordenaments, es pren una postura més matisada. Així el Decret portuguès 209/1997 esmenta específicament les vacances a mida en l’art. 17.3 i la Secció 2(1)(c)(ii) de la normativa anglesa assenyala que “el fet que la combinació es produeixi a petició del consumidor i d’acord amb les seves instruccions concretes no serà per sí mateix raó suficient per que el viatge no es consideri com a prèviament combinat”. [70]

En la regulació catalana actual no hi ha cap dubte que no existirà viatge combinat quan sigui el propi consumidor qui elegeixi les concretes prestacions (p. ex., bitllet d’avió, estada en un hotel i entrades per un espectacle) i les combini ell mateix. Els dubtes es plantegen en relació a la combinació per part de l’agència dels diversos elements que componen el viatge a sol·licitud del client i tot seguint les seves instruccions.

La normativa anglesa, si bé deixa la porta oberta per trobar un punt d’equilibri entre la necessitat de protegir els viatgers en els anomenats “viatges a mida” i la necessitat de no gravar excessivament els agents de viatges amb l’estricte règim de responsabilitat establert per la Directiva, no ofereix un criteri operatiu.

Un possible criteri operatiu quan l’agent elabora un “viatge a mida” seria tenir en compte si ha intervingut en el disseny i en l’organització de cadascun d’aquests elements que s’integren en el viatge combinat (arg. ex. analogia art. 4.1.b) LRPD). Si l’agència no ha tingut l’oportunitat de controlar prèviament la qualitat de les diverses prestacions la combinació de les quals sol·licita el consumidor, ni d'elegir els prestadors de serveis que les duran a terme, no estarà elaborant un producte propi. Per aquesta raó, l’agència no pot quedar subjecte al règim de responsabilitat que es deriva de la Directiva i que l’obligaria a respondre per l’incompliment o defectuós compliment de tercers que tal vegada ni tan sols coneix.[71]

Una segona qüestió que planteja la Directiva és si cal que els serveis combinats s’ofereixin a la venda per un “preu global” perquè existeixi viatge combinat.

L’informe de la Comissió remarca que la Directiva no és prou clara en aquest punt[72]. Mentre l’apartat primer de l’art. 2.1 Directiva sembla declarar obligatori que l’oferta de viatge combinat es faci per un sol preu global que inclogui les diverses prestacions, l’apartat segon assenyala que “la facturación por separado de varios elementos de un mismo viaje combinado no exime al organizador o al detallista del cumplimiento de las obligaciones de la presente Directiva” (art. 2.1 II Directiva).

De fet, però, l’art. 2.1 II Directiva (cf. art. 2.b) in fine Decret) només tracta de protegir el consumidor contra el frau a la llei que seria acudir al simple procediment de facturar els serveis per separat malgrat haver-los ofert i contractat per un preu global. Però fins i tot en el cas que no existís aquesta oferta a un preu global no es pot descartar que calgui aplicar la Directiva. La delimitació del seu àmbit d’aplicació es basa en la funció del contracte: la fixació d’un preu global només és essencial en el sentit que reflecteix que el que l’organitzador ofereix és un conjunt coordinat de serveis, que ell dissenya o crea com un tot, per la qual cosa respon de llur correcta execució envers el consumidor.

L’art. 2.1.c) Directiva indica que un dels tres possibles serveis entre els dos que s’hauran de combinar perquè existeixi aquest tipus de contracte seran els “altres serveis turístics no accessoris del transport o de l’allotjament que representin una part significativa del viatge combinat”.

L’Informe de la Comissió qüestiona aquesta expressió per la seva obscuritat, que no han resolt les legislacions de transposició de la Directiva.[73] Sembla optar, doncs, perquè la legislació nacional determini quins són aquests serveis turístics no accessoris.

En el moment de la reforma caldrà plantejar-se doncs si és necessari perfilar amb més detall quines característiques han de tenir aquests serveis que en l’actualitat es defineixen només per la nota negativa de no ser accessoris del transport o de l’allotjament. Al respecte pot ser útil saber que d’acord amb les dades estadístiques estatals per al període gener-desembre 1999 en els 97,8% de viatges combinats es comprenia l’allotjament i en el 79,7% el transport origen/destinació. Els altres serveis que s’incloïen en els viatges combinats eren: tots els àpats (59,8%), transport en destí (31,1%), algun àpat (29,5%), lloguer de cotxe (2,9%), altres serveis (13,1%)[74].

La Comissió planteja en el seu Informe la possibilitat d’estendre l’àmbit d’aplicació de la Directiva a combinacions actualment no cobertes. En particular quan la prestació no ultrapassi les 24 hores o no inclogui una nit d’estada, com és el cas de les excursions o els circuits organitzats relatius a actes culturals o esportius. L’Informe de la Comissió fa notar que en algun cas una prestació d’aquesta mena pot costar més que unes vacances d’una setmana i que, per tant, la necessitat de protecció del consumidor és comparable.[75]

Com a objecte o fins propis de les agències de viatges, a més de la mediació en la venda de bitllets o reserva de places i de l’organització de viatges combinats o forfait, l’art. 2 c) Decret fa esment de “l’organització i la venda de les anomenades excursions d’un dia ofertes per l’agència o projectades a sol·licitud del client, a un preu global establert i que no incloguin tots els elements propis del viatge combinat”. Això no obstant, tota la regulació de l’exercici de les activitats de les agències de viatges, com que transposa la Directiva, se centra de manera expressa en els viatges combinats. No sembla però que el legislador català hagi volgut ampliar el camp d’aplicació de la Directiva fins a incloure també les prestacions de menys de 24 hores, com ha fet ja el legislador austríac[76], però aquesta és una qüestió que, atesa la reflexió que fa la Comissió i el fet que la Directiva és de mínims, caldria plantejar-se en cas d’una modificació.

Un dels objectius prioritaris de la Directiva fou la introducció de normes mínimes sobre la informació que s’ha de proporcionar al consumidor de viatges combinats. Així, s’ocupa de la informació que ha de recollir tot fullet de viatge combinat (art. 3.2), de les dades mínimes que cal recollir en el contracte (art. 4.2 i Annex) i de la que s’ha de subministrar després de contractar, però abans de l’inici del viatge (art. 4.1). El Decret transposa aquestes normes als arts. 14 (informació dels opuscles i programes), 16 (contingut mínim del contracte) i 15 (informació abans de l’inici del viatge).

Ara bé: un dels aspectes sobre els que la Directiva no es pronuncia i que el Decret tampoc no resol, és en quin moment es perfecciona el contracte de viatge combinat. La qüestió és tan obscura que en alguns clausulats de condicions generals s’arriben a trobar clàusules com les següents:

A la vista de la transposició estatal, que qualifica expressament el fullet o programa com a “oferta”, hom pot pensar que en cas que el viatge combinat es comercialitzi mitjançant opuscles o programes, llur contingut constitueix una oferta contractual que vincula a l’organitzador i que en ésser acceptada pel consumidor perfecciona el contracte de viatge combinat. De fet, encara que el Decret s’ha atès a la Directiva i en cap moment qualifica l’opuscle com a oferta contractual, existeix el perill que prevalgui aquest criteri, que fins ara és doctrina dominant respecte a la LVC[79].

Segons el nostre parer, encara que el Decret hagués emprat l’expressió oferta o similars, aquesta expressió no es podria entendre sinó com una referència a oferta en sentit econòmic o de promoció comercial, no en sentit jurídic. Altrament, si ho fos en vertader sentit jurídic i no merament econòmic, obligaria a l’agent de viatges a contractar amb tots els qui en tinguessin coneixement i declaressin llur voluntat d’acceptar-la. Això portaria a l’absurd que quan ja no restessin places disponibles en algun dels serveis combinats, l’organitzador estaria incomplint el contracte i hauria d’indemnitzar com si hagués cancel·lat (cf. art. 21.3 Decret).

En realitat, tant la Directiva com el Decret (i també la LVC), quan assenyalen que la informació continguda a l’opuscle és vinculant (art. 14.3 Decret; art. 3.2 in fine Directiva; art. 3.2 LVC) el que fan és limitar-se a precisar que aquella informació s’integra al contracte posteriorment celebrat amb el consumidor. Noteu que totes les normes citades admeten expressament que la informació del programa es pot haver modificat abans de contractar sempre que els canvis s’hagin comunicat al consumidor. Amb altres mots: l’actual regulació dels viatges combinats no ha configurat el programa com una oferta contractual vinculant ad incertam personam, ni ha introduït per tant una obligació de contractar en els termes anunciats.

Aquest problema, i la necessitat d’oferir seguretat jurídica en la contractació de viatges combinats, aconsellen que una reforma del Dret vigent en aquesta matèria abordi el problema de la perfecció del contracte encara que la Directiva no es pronunciï al respecte. Atenent a la realitat de les coses, a la natura de l’objecte del contracte, a les circumstàncies en què s’anuncien els programes i s’editen els opuscles i sobretot al criteri de la intenció usual de les parts al respecte, l’opció legal no pot ésser altra que entendre perfeccionat el contracte de viatge combinat quan es confirmi la reserva sol·licitada pel consumidor per a un determinat viatge.[80]

En efecte: a la pràctica, quan un consumidor s’adreça a una agència de viatges a contractar un viatge que consta en un opuscle el que fa és sol·licitar la seva inscripció. Tret que a l’agent li consti que no hi ha places, aquest realitza la reserva (que comporta el lliurament pel consumidor d’alguna quantitat a compte del preu) i, en un temps més curt o llarg, la confirma o no segons la informació a la que té accés. En cas que no pugui confirmar és lliure de formular o no una contraoferta al consumidor.

Aquest criteri és més respectuós amb el principi d’autonomia privada, sense que això signifiqui en absolut disminuir la protecció que tant la Directiva com el Decret pretenen donar al consumidor quant a la vinculació de l’organitzador a la publicitat i a la informació precontractual proporcionada. Cal recordar, a més, que aquest criteri es correspon amb la moderna orientació en matèria contractual, en virtut de la qual una veritable oferta només té lloc, si no es diu el contrari, quan s’adreci a una o més persones determinades (cf. art. 14 Conveni de Viena sobre compra-venda internacional de mercaderies). Aquest criteri també ha estat ratificat darrerament per l’art. 2.4 Directiva 99/44/CE, de 25 de maig, sobre determinats aspectes de la venda i les garanties dels béns de consum[81], que parteix de la possibilitat que les declaracions públiques vinculants que el venedor havia fet sobre les característiques concretes dels béns es puguin corregir en el moment de la celebració del contracte. Com ha dit el professor Morales Moreno, el fet que la publicitat no pugui ésser enganyosa i que aquesta, si escau, s’integri al contracte, no vol pas dir que el consumidor destinatari d’una oferta pública pugui exigir que l’empresari celebri el contracte amb el contingut expressat en les declaracions publicitàries, car ni la publicitat pot ésser tractada com a oferta de contracte, ni la funció del contracte és sancionar l’anunciant per les seves declaracions públiques.[82]

Un altre dels objectius centrals de la Directiva fou acabar amb la possibilitat de revisió unilateral per part dels organitzador del preu del viatge combinat. En aquest sentit, l’art. 4.4 a) Directiva és ben clar quan afirma que “los precios establecidos en el contrato no podrán ser revisados”, criteri que transposa literalment l’art. 20.1 Decret. Com a única excepció, i sempre que en el contracte s’hagués previst expressament i la revisió tingui lloc fins a 20 dies abans de la data d’inici del viatge, hi ha la possibilitat de revisió a l’alça o a la baixa per causa de les variacions dels costos del transport, de les taxes i impostos relatius als serveis aeroportuaris i dels tipus de canvi aplicats al viatge organitzat.

Però precisament en aquest punt, cal remarcar una greu incorrecció de la transposició catalana de la Directiva. L’art. 21.1 Decret diu que “[Q]uan l'organitzador es vegi obligat a modificar de manera significativa els elements essencials del contracte de viatge combinat, i en especial el seu preu, per raons diferents a les incloses a l’article anterior[83] haurà de notificar-ho al més ràpidament possible al viatger, per tal de permetre que aquest pugui resoldre el contracte sense penalització o bé acceptar un suplement del contracte en el qual es precisin les modificacions introduïdes i llur repercussió en el preu”. Que les modificacions sobrevingudes que afecten al preu hagin de produir-se “per raons diferents a les incloses a l'article anterior” comporta que la revisió feta conforme a l’art. 20 podria tenir qualsevol abast quantitatiu i el consumidor no tindria altre remei que desistir del viatge, i abonar totes les despeses de gestió i d’anul·lació i, si escau, també la penalització corresponent (conforme a l’art. 18 Decret). Això és clarament contrari a la Directiva, que no solament limita les causes per revisar els preus, sinó que permet resoldre sense penalització quan el preu es modifiqui significativament, sense la matisació introduïda pel Decret.[84]

La Directiva pressuposa, com és usual, que l’agent de viatges pot demanar al consumidor un dipòsit en el moment d’efectuar la reserva (cf. art. 3.2 f); cf. art. 14.2 f) Decret). En el Decret, a més, s’assenyala que:

Aquest precepte procedeix de l’OM de 14 d’abril de 1988 (art. 24)[85] i d’aquest antecedent en resulta que, en realitat, la qüestió relativa a quan s’ha de pagar la resta pendent de pagament no queda resolta. Una futura regulació del contracte de viatge combinat ha de clarificar aquesta qüestió i decidir sota quines condicions les agències de viatges poden exigir, com vénen fent usualment, el pagament de la totalitat del preu abans de l’inici del viatge.

Com a criteris que cal ponderar hi ha el risc que cada part suporta que l’altra no executi regularment la seva prestació. Si hom permet que el consumidor hagi de pagar íntegrament el preu del viatge abans de la sortida, això s’ha de fer només si rep alguna contrapartida amb què assegurar que el viatge efectivament tindrà lloc. Per contra, si es limiten absolutament les possibilitats de cobrament de tot el preu abans del viatge això pot incrementar notablement el risc que, a la tornada, el consumidor deixi de pagar la part pendent (potser adduint un presumpte compliment defectuós o sense al·legar cap causa). Tal vegada fora preferible limitar a un termini relativament breu abans del viatge l’obligació d’abonar la resta del preu i condicionar-la al lliurament dels títols de transport, bons de viatge o documents indispensables per a la correcta execució de les prestacions que formen el viatge combinat. Si bé com ha assenyalat la jurisprudència comunitària [86], això no és suficient per garantir que, en cas d’insolvència de l’organitzador, es restituiran les quantitats lliurades o que es podrà repatriar els viatgers[87], sí que resultaria suficient per mantenir l’equilibri de la posició de les parts en el contracte.

En compliment de l’art. 4.3 Directiva, l’art. 19 Decret reconeix la possibilitat que el consumidor d’un viatge combinat pugui cedir la reserva a una tercera persona, sempre que aquesta compleixi els mateixos requisits que havia de tenir el “cessionista” [sic]. No cal, en canvi, que el consumidor que pretén cedir la reserva pateixi un impediment per participar al viatge.

La transposició catalana condiciona tanmateix la viabilitat de la cessió en determinats supòsits. Concretament, l’art. 19.3 Decret disposa que:

Quan pel tipus de tarifa o característiques pròpies del mitjà de transport a utilitzar, o quan les característiques dels serveis a realitzar per prestataris tercers, facin del tot impossible la cessió, i així s'hagi reflectit a l'opuscle, programa i contracte del viatge combinat, l'organitzador i el venedor final d'aquest podran oposar-se a la cessió esmentada.

Aquests supòsits no s’han recollit a la LVC. La doctrina que s’ha ocupat del tema considera que el legislador estatal ha preferit comptar únicament amb una formulació general[88], on cal considerar inclosos tots els casos en què el cessionari no reuneixi les condicions requerides per al viatge, però també quan la cessió sigui inviable per un impediment relacionat amb algun dels serveis que comprèn el viatge combinat. En realitat, els antecedents parlamentaris de l’art. 5 LVC fan pensar que es va rebutjar incloure una redacció semblant a l’art. 19.3 Decret precisament per no infringir la Directiva.

En efecte: si es dóna per bo el que diu l’art. 19.3 Decret, en molts casos ens trobarem que les condicions aplicades pels prestadors faran impossible la cessió. El consumidor es veurà abocat aleshores a anul·lar la reserva, abonar les despeses de gestió i anul·lació, i la persona a qui s’hauria cedit la reserva a fer-ne una de nova, si encara és possible. Per això, en altres països la restricció de la facultat de cessió de la reserva per causa de limitacions fixades pels prestadors dels serveis es considera ineficaç i l’agència no pot adduir-les per negar-se a acceptar la cessió[89].

En un altre ordre de coses, tant el Decret com la LVC exigeixen que la cessió es comuniqui amb 15 dies d’anticipació a la data d’inici del viatge.[90] S’ha suggerit que la raó de ser d’aquest requisit és permetre que l’agència comprovi que el cessionari reuneix les condicions requerides per al viatge i dugui a terme els canvis oportuns[91]. Ara bé: cal plantejar-se —i així ho ha fet l’Informe de la Comissió[92]— si un termini d’aquestes característiques és raonable i si compleix, per tant, l’art. 4.3 Directiva.[93] Noteu que, per exemple, a Itàlia, l’art. 10 Decret legislatiu 111/1995 preveu un termini de 4 dies laborables abans de la sortida, i que a Alemanya hom pot cedir la reserva en qualsevol moment abans de la sortida (§ 651b BGB). Un termini de 3 setmanes, que regia a Luxemburg, s’haurà de modificar arran d’una denúncia formulada per la Comissió Europea respecte el reglament de transposició de la Directiva.

Sobta, a més, que aquest termini per cedir (que s’acaba 15 dies abans de la sortida) coincideixi amb aquell en que també es pot desistir sense penalització. Això situa al consumidor en el dilema de valorar si li resulta més favorable cedir o desistir, però en canvi no li permet cedir més tard per evitar la penalització que li comportaria desistir, amb la qual cosa no es creen incentius per estimular la conservació del contracte.

Les qüestions apuntades aconsellen revisar en profunditat la regulació de la cessió de la reserva, a fi d’avaluar si, com creiem, en l’art. 19.3 s’ha produït una extralimitació incorrecta, i per tal de comprovar si l’actual regulació del termini per comunicar la cessió és adequada per vetllar pels interessos que la Directiva pretén salvaguardar.

Un dels aspectes sobre els quals la Directiva no es va pronunciar és el desistiment del consumidor i les seves conseqüències. L’Informe de la Comissió remarca aquesta mancança, especialment a la llum de les grans diferències que hi ha entre les regulacions nacionals. Hom subratlla, a més, que en molts països s’empren clausulats que permeten penalitzar el consumidor fins amb la pèrdua del 100% de l’import del viatge quan el desistiment s’efectua poc abans de la data de sortida prevista. La Comissió qüestiona específicament que quan incompleix l’organitzador només es rescabalin els danys provats (arts. 4.6 i 7, i 5 Directiva) mentre que en cas de desistiment del consumidor l’organitzador no hagi de demostrar els danys soferts per poder exigir el pagament de les penalitzacions fixades al contracte.[94]

En el nostre Dret existeix des de fa temps una detallada regulació del desistiment del consumidor, que es concep com una facultat que li pertoca legalment (cf. art. 18 Decret). La finalitat de la norma és fixar què es pot cobrar al consumidor i limitar les penalitzacions a certs percentatges (5, 10, 15 i 25%) en funció de l'antelació amb què es comuniqui el desistiment a l’agència de viatges (cf. art.18.b) Decret). Per tant, en teoria, la normativa vigent limita dràsticament la possibilitat d’excessos. Ara bé: mitjançant el recurs a la fórmula obscura de les anomenades “condicions econòmiques especials de contractació” a què fa referència l’art. 18.c) Decret[95] existeix sempre el perill que els organitzadors puguin trobar una via per saltar-se tots aquests els límits.

Literalment l’art. 18 Decret diu també que hom pot desistir “en tot moment”, però sembla obvi que el règim d’aquest precepte només es pot aplicar al desistiment abans de la sortida i a la falta de presentació a l’hora prevista per a la sortida (no show) [96]. No hi ha cap norma específica per a la hipòtesi de desistiment en el curs del viatge, ni s’esmenten enlloc els possibles efectes de la força major que obliga a desistir.

En aquest darrer punt, el Decret divergeix de la legislació estatal, que tampoc tracta el desistiment en el curs del viatge, però que sí es preocupa d’assenyalar que no s’aplicaran les conseqüències del desistiment o de la manca de presentació si aquests es produeixen per causa de força major (cf. art. 9.4 LVC). A l’actual regulació catalana s’omet tota referència a la força major, tant respecte al desistiment com pel que fa al cas de no show (cf. art. 29 b) OM 14.4.1988). No sembla una errada involuntària, car durant el debat parlamentari de la LVC el Grup Parlamentari català (CiU) va proposar —sense èxit— suprimir l’excepció «salvo que tal desistimiento tenga lugar por causas de fuerza mayor» de l’art. 9.4 LVC adduint que «si el cliente desea asegurar este riesgo puede contratar un seguro de gastos de anulación por fuerza mayor en la propia agencia»[97]. Òbviament això significa que, en el pitjor dels casos, si el client no s’ha assegurat voluntàriament d’aquest risc i no pot fer el viatge per una causa de força major, perdrà la totalitat del preu del viatge si no es presenta a l’hora de la sortida o no comunica oportunament que no es presentarà.[98]

Pel que fa al desistiment un cop iniciat el viatge, potser caldria distingir dues situacions. Per una banda el desistiment purament voluntari i per altra el motivat per circumstàncies que es podrien qualificar com a força major. Quant al primer, en aquest punt tal vegada es pot pensar en la integració mitjançant el recurs a l’aplicació analògica de l’art. 1594 CC[99]. Aplicant el criteri que resulta d’aquest precepte, l’agència tindria el dret a l’abonament de les despeses ja efectuades i mantindria incòlume la utilitat que hauria derivat del contracte, però al mateix temps l’agència de viatges no podrà reclamar íntegrament el preu si no s’executa algun dels serveis previstos (només caldrà abonar el cost de cancel·lar-los). Pel que fa al segon cas, com que l’obligació de l’organitzador és de resultat entenem que el risc de la prestació corre de la seva part i que, per tant, haurà de reemborsar al consumidor el preu corresponent a la part del viatge que no ha pogut realitzar.[100] De fet, això és la pràctica habitual de les agències de viatges.[101]

La conclusió que es desprèn de les mancances detectades en el Decret i de les diferències més rellevants que, en aquesta qüestió, té amb la LVC és que cal que una futura regulació catalana tracti amb més claredat i concisió les conseqüències del desistiment, tant abans com després del viatge, i que distingeixi en tots dos supòsits si el desistiment del consumidor és voluntari o bé per causa de força major. L’actual regulació que obliga a abonar penalitzacions en aquest últim cas és qüestionable. Mereix una reconsideració global, en fi, la qüestió del desistiment en cas de viatges contractats sota “condicions econòmiques especials de contractació”.

L’article 5.1 Directiva disposa que «[L]os Estados miembros adoptarán las medidas necesarias para que la responsabilidad respecto al consumidor por la buena ejecución de las actividades del contrato recaiga en el organizador y/o detallista que sean parte de dicho contrato, con independencia de si tales obligaciones las deban ejecutar él mismo u otros prestadores de servicios y ello sin perjuicio del derecho del organizador y/o el detallista a actuar contra esos prestadores de servicios».

Cal destacar d’aquest precepte que la Directiva deixa a la discreció dels Estats membres els criteris de distribució de la responsabilitat derivada del contracte de viatge combinat entre l’organitzador i el detallista amb l’objectiu que siguin els legisladors nacionals els que determinin qui és el responsable davant del consumidor.

Alguns Estats membres han optat per centrar la responsabilitat derivada del contracte combinat exclusivament en l’organitzador i canalitzar així a través d’ell totes les demandes que pugui formular el consumidor. Així, per exemple, les transposicions alemanya i neerlandesa refereixen totes les conseqüències jurídiques de la regulació a l’organitzador (Reiseveranstalter, reisorganisator).[102] El detallista és un simple intermediari i el consumidor s’haurà de dirigir contra l’organitzador.

La solució no sembla desencertada, atès que qui selecciona els serveis que componen el viatge combinat i els combina tot dissenyant el conjunt unitari que adquireix el consumidor és l’organitzador. El paper del detallista es dóna en la comercialització d’aquest “producte” ja dissenyat i acabat, tot limitant-se fonamentalment a facilitar la informació necessària i a preparar i lliurar la documentació corresponent.

Nogensmenys, com assenyala l’Informe sobre la transposición de la Directiva, “[L]a mayoría de Estados miembros ha dispuesto una responsabilidad distinta y separada para el organizador y el detallista, siendo cada uno de ellos responsable de los problemas ocurridos en sus campos respectivos”.[103]

Així, algunes regulacions conformen l'organitzador i el detallista com a diferents deutors que, en el seu cas, poden resultar responsables contractuals enfront del consumidor del viatge. Aquest ha estat el cas, entre d’altres, d’Anglaterra, Irlanda, França, Itàlia i també de les transposicions espanyola (art. 11.1 i 2 LVC) i catalana (art. 22.1 i 2 Decret). Entre aquestes regulacions es poden apreciar diverses maneres d'organitzar la responsabilitat entre l'organitzador i el detallista:

(i) Algunes d'aquestes regulacions distribueixen la responsabilitat entre ambdós subjectes, imposant-la a qui sigui part contractual del consumidor, l'organitzador o el detallista (Anglaterra).

(ii) Unes altres regulacions distribueixen la responsabilitat contractual entre organitzador i detallista atenent a un criteri material, és a dir, segons les obligacions que els corresponen pel seu àmbit respectiu de gestió del viatge combinat (França, Itàlia, entre altres). En aquest cas, les regulacions no concreten quin és l'abast de la gestió corresponent a l'organitzador i el detallista als efectes de delimitar la seva responsabilitat d'una manera més precisa.

(iii) També existeix alguna regulació que opta per establir una responsabilitat solidària entre organitzador i detallista (Portugal).

Tal vegada per la irracionalitat que suposa la possibilitat resultant de l'article 5.1 Directiva de considerar solament el detallista com a subjecte responsable, si atenem a la seva dimensió econòmica i intervenció en el contracte de viatge combinat, el cas és que les regulacions nacionals no l'han acollida.[104]

Deixant de banda ara quina de les solucions és la més adequada, resulta criticable la diversitat de solucions legislatives propiciada per l'article 5.1 Directiva 90/314/CEE perquè, en un aspecte tant important com aquest, és contrària al seu propòsit harmonitzador.

En la doctrina i en la pràctica espanyoles aquesta distribució de responsabilitat entre organitzador i detallista ha creat molts problemes.

Un dels criteris que més ha discutit la doctrina espanyola és si la responsabilitat que estableix la LVC és solidària o mancomunada simple. Certament, l’art. 11.1 del Projecte LVC disposava que “[L]os organizadores y los detallistas de viajes combinados responderán solidariamente frente al consumidor...” i a l’art. 9.2 es tornava a insistir en la solidaritat[105]. Tanmateix, la referència a la solidaritat va arribar a desaparèixer en el decurs de la tramitació del Projecte, sobretot per l’impuls de les esmenes presentades pel Grup Parlamentari català (CiU)[106]. L'única referència expressa que es va mantenir fou a l’últim incís de l’art. 11.1 LVC, el qual disposa que “[L]a responsabilidad será solidaria cuando concurran conjuntamente en el contrato diferentes organizadores o detallistas, cualquiera que sea su clase y las relaciones que existan entre ellos”, és a dir, únicament en els supòsits de concurrència d’una pluralitat d’organitzadors i de detallistes, i només entre organitzadors, d’una banda, i detallistes, de l’altra.

Malgrat tot, alguna autora ha volgut dur a terme una “interpretació correctora” de l’art. 11.1 LVC, tot argumentant la necessitat de protecció del consumidor, i considerar que també existirà solidaritat en els suposits en què en el contracte concorrin un sol organitzador i un sol detallista.[107]

Que l’existència de solidaritat no és un element que fos considerat essencial per a la protecció del consumidor deriva de l’ample marge de configuració que va deixar la Directiva, per la qual cosa s’ha d’entendre que qualsevol de les possibles solucions ofertes pel legislador comunitari i adoptada pel legislador nacional serà compatible amb la finalitat de protecció del consumidor. I si bé és cert que una “directiva de mínims” permet que el legislador nacional pugui incrementar el nivell de protecció, el que no permet en cap cas és corregir el legislador tot incrementant aquesta protecció en via interpretativa quan el legislador no ha adoptat la mateixa solució. Cap dels criteris hermenèutics habituals permet deduir que la LVC estableixi la responsabilitat solidària entre l’organitzador i el detallista.[108]

L’absència de solidaritat es deriva encara d’una manera més clara del propi text del Decret català: “l’agència de viatges organitzadora” i “la venedora final” responen sempre “en proporció a les obligacions que els corresponguin pel seu àmbit de gestió” (arts. 22.1 i 2). En aquesta regulació la solidaritat no es preveu ni tan sols en els supòsits en què concorrin una pluralitat d’organitzadors i detallistes.

Aquesta qüestió ha provocat també una enorme confusió en la jurisprudència menor i les sentències de les Audiències Provincials dictades amb posterioritat a la regulació estatal del contracte de viatge combinat es mostren dividides en aquest punt.

El criteri de responsabilitat solidària entre organitzador i detallista ha estat acollit en diverses sentències. En alguna ocasió s'ha imposat aquest tipus de responsabilitat, simplement, "[d]e conformidad con lo dispuesto en el artículo 27 de la Ley de Defensa de los Consumidores y Usuarios que recoge la responsabilidad del vendedor, como en este caso agencia minorista, de un producto o servicio frente al consumidor".[109] En la declaració de responsabilitat contractual solidària de les agències de viatges organitzadora i detallista destaca la següent fonamentació: "

En altres sentències s'afirma, sense més, que la nova regulació del contracte de viatge "establece una responsabilidad solidaria respecto de los organizadores y detallistas de viajes combinados que elimina toda posibilidad de litisconsorcio pasivo necesario, puesto que el consumidor o viajero puede ejercitar sus acciones indistintamente frente a cualquiera de los antedichos sujetos (organizadores y detallistas), los cuales deben responder del correcto cumplimiento de las obligaciones derivadas del contrato, «con independencia de que éstas las deban ejecutar ellos mismos u otros prestadores de servicios (art. 11.1 Ley 21/1995)»".[111]

Altres sentències d'Audiències Provincials, en canvi, declaren la responsabilitat contractual mancomunada de l'organitzador i el detallista de viatges combinats. Així, per exemple, la sentència de l'Audiència Provincial de Biscaia, de 20 de gener de 1999[112], resol un recurs d'apel·lació que els consumidors d'un viatge presenten contra una sentència del Jutjat de Primera Instància número 1 de Baracaldo, la qual desestima la demanda interposada pels ara recurrents en apreciar excepció de manca de litisconsorci passiu necessari per no haver demandat l'agència "Politours, S.A.", organitzadora del viatge. Els consumidors recurrents argumenten que s'ha de desestimar aquesta excepció processal i "estimarse en su lugar todos los pedimentos de la demanda, al amparo de lo establecido en el artículo 11 de la Ley de 6 de junio de 1995 [...] y en el artículo 27.2 de la Ley General de Defensa de los Consumidores y Usuarios". A més, els recurrents també al·leguen que "dirigieron sus quejas en todo momento a la Agencia de Viajes [detallista] ya que desconocían quién era «Politours» al no haberles facilitado «Viajes Ecuador» [el detallista] el contrato correspondiente". Enfront d'aquestes al·legacions, l'Audiència Provincial de Biscaia declara el següent:

"[e]llo es así porque, en el caso que examinamos no cabe apreciar la solidaridad pretendida por la parte actora [...] pues tal y como se infiere de la documentación [...] fue «Politours» quien confeccionó el folleto-oferta sobre el cual contrataron su viaje los demandantes, sin intervención alguna en la confección de este folleto por parte de «Viajes Ecuador», que tampoco intervino en la operación y ejecución del viaje contratado, que sólo fue intermediaria entre los viajeros y «Politours» y dicha circunstancia ha quedado asimismo corroborada por el resultado de la prueba de confesión judicial, pues así lo admitió don Iñigo C.B. [...] e indirectamente don José Antonio C.O. (demandantes) al admitir que se les dijo que en el aeropuerto les esperaría una persona de «Politours» y que «Politours» informó a «Viajes Ecuador», y ésta a su vez a los demandantes, de que el Hotel «St. John's» era más caro que el Hotel «Capri», pero que «Politours» no iba a cobrar la diferencia [...]".

Ateses aquestes discrepàncies doctrinals i jurisprudencials, una futura modificació del legislador català hauria de reflectir d’una manera encara més clara l’opció adoptada.

S’ha discutit com es duu a terme aquesta distribució. L’art. 11.1 LVC indica que “[L]os organizadores y los detallista de viaje combinados responderán frente al consumidor, en función de las obligaciones que les correspondan por su ámbito respectivo de gestión del viaje combinado...”. D’una manera similar, com ja s’ha assenyalat, l’art. 22.1 Decret indica que “[L]’agència de viatges organitzadora i la venedora final del viatge combinat respondran, en proporció a les obligacions que els corresponguin pel seu àmbit de gestió del viatge combinat....”.

Si bé alguns autors han volgut desentrellar el significat de l’expressió “àmbit de gestió” tot recorrent a la teoria de la representació i analitzant —com es feia abans de l’entrada en vigor de la LVC— com actuava el detallista en el contracte de viatge combinat, la major part de la doctrina ha entès que la referència a aquest àmbit de gestió és “material”, és a dir, que tant l’organitzador com el detallista responen únicament de les prestacions que assumeixen en el contracte.

En efecte, hi ha qui considera que l'àmbit de gestió fa referència a la posició del detallista en el contracte de viatge i, més concretament, a la seva funció representativa.[114] D'aquesta manera, en els supòsits en què aquest últim actua en nom i per compte de l'organitzador, en virtut de relacions contractuals de comissió, agència o altres anàlogues, s'entén que es produeixen els efectes propis de la representació directa; la part contractual del consumidor no és el detallista —representant—, els efectes de l'actuació representativa d'aquest últim només recauen en l'esfera jurídica de l'organitzador —representat — i únicament es podrà declarar, en el seu cas, la responsabilitat contractual d'aquest últim; sens perjudici d'una eventual responsabilitat contractual del minorista enfront de l'organitzador en virtut d'un incompliment de la relació contractual establerta entre ells (p.ex. el detallista no observa les indicacions de l'organitzador en la seva actuació enfront del consumidor), o de la responsabilitat extracontractual del minorista enfront d'aquest últim, si concorren els pressupòsits corresponents (art. 1902 CC). En canvi, segons la mateixa opinió doctrinal, quan el detallista actua en nom propi i per compte de l'organitzador es produiran els efectes propis de l'anomenada representació indirecta (cf. arts. 1717 CC i 246 CCom); és a dir, aleshores s'establirà una relació contractual directa entre el detallista —representant— i el consumidor, però no entre aquest últim i l'organitzador —representat—, i la responsabilitat contractual enfront del consumidor únicament pot correspondre al detallista;[115] sens perjudici, en cas de reclamació d'indemnització de danys del consumidor, de la facultat del detallista de demanar el reemplaçament de l'organitzador, si el primer justifica que contractà en interès i per compte del segon i dins els límits del poder de representació; i de la impossibilitat de l'organitzador d'usar la denegatio actionis, quan aquest últim accepta d'alguna manera el contracte de viatge celebrat. [116]

Tanmateix, la "venda" del viatge de l'organitzador per part del detallista únicament pot tenir lloc a partir d'una relació jurídica no representativa, atès que la Llei preveu que en aquesta modalitat contractual puguin intervenir, en el seu cas, l'organitzador i el detallista com a contrapart del consumidor (cf. art. 2.3 LVC). I l'assumpció d'obligacions tant per l'organitzador com el detallista enfront del consumidor en virtut del contracte de viatge (cf. art. 11.1 LVC) difícilment pot ser compatible amb les diferents formes d'actuació representativa, les quals presenten una estructura ben diferent a la regulació del contracte de viatge.

Per aquest motiu, sembla preferible entendre que la determinació de la responsabilitat de l'organitzador o el detallista no tindrà lloc segons quin d'ells pugui ésser considerat com a part del contracte enfront del consumidor conforme a l'actuació del detallista, sinó d'acord amb les obligacions que materialment els corresponguin pel seu àmbit respectiu de gestió del viatge combinat.[117]

Que aquest és el criteri seguit pel Decret català es pot desprendre de la delimitació d’àmbits que fa el propi Decret que, si no és exhaustiva, sí que és prou il·lustrativa. Així, per exemple, en els supòsits de cancel·lació del viatge que doni lloc a una indemnització, l’art. 21.3 Decret indica clarament que “...tindrà dret a una indemnització que li pagarà l’agència organitzadora...”. També de l’art. 21.4 es desprèn que si un cop ja iniciat el viatge no es presten els serveis acordats respon l’agència de viatges organitzadora. Finalment, l’art. 15.1 Decret imposa l'obligació de lliurar informació al consumidor abans de l'inici del viatge tant a les agències de viatges que participen en l’organització com les que ho fan en la “venda final” del viatge combinat, “d’acord amb les funcions que els corresponguin sobre aquest” [sic].

La LVC duu a terme una delimitació similar, si bé amb algunes incongruències. Així, per exemple, l’art. 9.2 LVC, en referir-se a la responsabilitat derivada de la cancel·lació del contracte de viatge combinat per part de l’organitzador, assenyala que respondran tant l’organitzador com el detallista.

Encara que en la determinació dels àmbits de gestió respectius el Decret català és més acurat que la transposició espanyola, caldria perfilar-lo més si s’opta per mantenir-lo en una futura reforma.

D’una banda, l’art. 5.2 ap. 3 Directiva preveu que els Estats membres puguin admetre en les seves normes de transposició que el rescabalament dels danys resultants de l’incompliment o mala execució de les prestacions incloses en el viatge combinat es limitin d’acord amb els convenis internacionals. Per tant, no es tracta pròpiament d’una clàusula que hagin de pactar les parts sinó d’una limitació legal que opera ope legis i que es refereix tant a danys corporals com a danys no corporals.

Qüestió diferent és la possibilitat que les parts puguin establir clàusules de limitació de la responsabilitat quan les prestacions de les quals es tracti no estiguin subjectes al què disposi cap Conveni internacional sobre aquest punt. L’apartat 4 del mateix art. 5.2 Directiva preveu també que els Estats membres podran admetre la limitació contractual del rescabalament sempre, però, que es compleixin dos requisits: a) que es tracti de danys no corporals i b) que la limitació sigui “raonable”. A aquests dos requisits s’hauria d’afegir —encara que no ho digui explícitament la Directiva— que no seria vàlida la limitació de responsabilitat pels danys causats dolosament o amb culpa greu (cf. art. 1102 CC).[118]

Si bé el Decret català —a diferència de la LVC— deixa ben clar que s’admeten tant els límits que derivin dels Convenis internacionals com la limitacions contractuals que puguin establir les parts, confon els dos aspectes. Així, mentre que l’art. 22.4 disposa que “[P]el que fa als danys corporals el rescabalament restarà limitat d’acord amb els convenis internacionals reguladors de les prestacions de serveis”, l’art. 22.5 afegeix que “[L]es parts podran convenir la limitació dels rescabalament per danys no corporals dins uns límits raonables”. Per reblar el clau de la confusió —i palesar que no es tracta d’una peculiar opció de política jurídica— l’art. 22.6 disposa que “[N]o s’admetran altres limitacions de responsabilitat via contracte[119] que no siguin les que corresponguin als apartats 22.4 i 22.5”.

Pel que fa als convenis internacionals, no s'entén per quin motiu la remissió de la regulació catalana no s'estén als límits indemnitzatoris previstos a les normes internacionals pel que fa a danys no corporals. Així, per exemple, l'article 7 del Conveni d'Atenes, de 13 de desembre de 1974, relativo al Transporte de Pasajeros y de sus Equipajes por Mar,[120] es refereix als límits de responsabilitat del transportista marítim en cas de mort o lesions corporals en els següents termes:

I posteriorment, els apartats primer a tercer de l'article 8 de la norma internacional fixen el límit de responsabilitat del transportista derivada de la pèrdua o els danys soferts en els següents béns: a) per l'equipatge de cabina (833 unitats de compte[122] per passatger, per transport); b) per vehicles, incloent aquí els equipatges transportats a l'interior d'aquests o damunt d'ells (3.333 unitats de compte[123] per vehicle, per transport); i c) per equipatges diferents dels anteriors (1.200 unitats de compte[124] per passatger, per transport), tals com diners, efectes negociables, or, plata, joieria, ornaments, obres d'art o "otros objetos de valor" (cf. art. 5). [125] En canvi, en el cas de la regulació estatal queda clar que tots aquests límits en la quantia indemnitzatòria seran aplicables a l'obligació de l'organitzador d'indemnitzar el consumidor del viatge combinat, quan els danys resultin de l'incompliment contractual o la mala execució de la prestació de transport marítim inclosa en el viatge (art. 11.3 LVC).

Pel que fa al caràcter raonable de la limitació contractual, el Decret no ofereix cap criteri per esbrinar en què consisteix. L’Informe sobre la transposició de la Directiva considera que aquesta expressió és imprecisa i que pot causar problemes, atès que les variacions en les diverses transposicions són substancials. Així, per exemple, el legislador alemany considera que aquest límit de la raonabilitat es troba en el triple del preu del viatge (cf. § 651 h (1) BGB)[126], raó per la qual no seria vàlida aquella clàusula que limités la responsabilitat de l’organitzador en una quantia menor. A més a més, explicita que la limitació només serà vàlida en els supòsits de danys causats sense dol ni culpa lata i que siguin deguts a la conducta culposa dels prestadors de serveis.

Per la seva banda, el legislador holandès segueix un doble criteri. D’una banda, semblantment a com ho fa el legislador alemany, només permet que es limiti la responsabilitat per danys no corporals al triple del preu del viatge sempre, però, que no s’hagin causat amb dol o culpa lata i només si es deuen a una actuació d’un prestador de serveis (cf. art. 509 BW). D’altra banda, introdueix un límit legal —és a dir, que actuarà encara que no es pacti— pel cas de dany moral per “pèrdua de les vacances” que l’art. 511 BW fixa, com a màxim, en l’import del preu del viatge («...bedraagt ten hoogste eenmaal de reissom»”).

A Itàlia l’art. 16.2 del Decret[127] estableix com a limitació mínima la fixada pel Conveni de Brussel·les de 1970, que és de 2.000 o 5.000 francs/or segons el tipus de danys no corporals (cf. art. 13).[128] Per la seva part, el legislador irlandès i el suís —que també ha optat per transposar la Directiva— consideren que és raonable la limitació fins el doble de l’import del preu del viatge.[129] El legislador portuguès, en canvi, eleva aquesta limitació fins el quíntuple del preu del viatge.

En tot cas, queda clar que la majoria dels països ha optat per acceptar la limitació convencional de la responsabilitat per danys no corporals i que en la pràctica d’aquests països —com en la del nostre— aquesta limitació es duu a terme en els clausulats de condicions generals de la contractació. Per aquesta raó, no creiem que el que disposa la DA 1ª II 10 LGDCU suposi cap mena d’obstacle a la seva admissió en seu de condicions generals incorporades als contractes conclosos per consumidors.[130] La defectuosa redacció del precepte no fou objecte de cap mena d’atenció en el decurs de la tramitació parlamentària i creiem que s’ha d’entendre en el mateix sentit que li atribueix la clàusula 1.a) de l’Annex de la Directiva 93/13/CEE, de 15 de abril, sobre las cláusulas abusivas en los contratos celebrados con consumidores, és a dir, que es limita a “excluir o limitar la responsabilidad legal del profesional en caso de muerte o daños físicos del consumidor debidos a una acción u omisión del mencionado profesional”, raó per la qual no es pot estendre als danys no corporals.

[1] Direcció General de Turisme. Servei d’Estudis, Els viatges dels catalans 1999 (abril 2000), taula Q 19 [Servei prestat per l’agència de viatges, segons període], pàg. 26. Aquest estudi és disponible a la pàgina web de la Direcció General de Turisme <www.gencat.es/turisme> [Data de consulta: 6.9.2000]. Podeu consultar-ne un breu resum, il·lustrat amb gràfiques, a Estudis de Turisme de Catalunya, núm. 6, Juny 2000, pàg. 57-59.

[2] El 86,6% dels viatges s’organitza per compte propi, mentre que el 12,1% s’organitza mitjançant agència de viatges (692.000).

[3] Centrals (685), sucursals (522), sucursals amb seu central fora de Catalunya (348) o “grans empreses que disposen de terminals d’agències de viatges per a ús exclusiu dels treballadors” (50). Cf. Generalitat de Catalunya. Institut d’Estadística de Catalunya, Anuari estadístic de Catalunya 1999 (Estadístiques de Síntesi), pàg. 402.

[4] Durant el període gener-desembre 1999, els catalans vàrem fer 5.700.000 viatges a destinacions que no són de segona residència, la qual cosa representa un 26.2% del total de viatges fora del domicili habitual amb una pernoctació pel cap baix.

[5] La utilització dels serveis de les agències augmenta a mesura que les destinacions són més llunyanes. Així, en termes generals, en els viatges per Catalunya només s’ha utilitzat en el 3,3% dels casos (72.000), en els viatges per la resta d’Espanya en l’11% (290.000), i en els viatges a l’estranger en el 36,5% (330.000).

[6] Cf. Direcció General de Turisme. Servei d’Estudis, Els viatges dels catalans 1999 (abril 2000), taula Q 33 [Servei prestat per l’agència de viatges, segons la destinació], pàg. 40.

[7] Direcció General de Turisme. Servei d’Estudis, Els viatges dels catalans 1999 (abril 2000), taula Q 9 [Viatges, pernoctacions i estades mitjanes segons les destinacions], pàg. 12.

[8] Fent el mateix càlcul tenim que en els viatges a la resta d’Espanya representen el 6,6% i per a viatges a Catalunya l’1,3%.

[9] Instituto de Estudios Turísticos, Movimientos Turísticos de los Españoles (Familitur) Año 1999 (abril 2000), pàgs. 22 i 27, i taules 52 a 56. Aquest estudi i les taules corresponents a les diferents dades analitzades són disponibles a la pàgina web de l’Instituto de Estudios Turísticos <www.iet.tourspain.es> [data de consulta: 6.9.2000].

[10] Del 33% dels viatges turístics que impliquen una reserva de serveis turístics, un 17% es fa directament als prestadors dels serveis (transportistes, allotjaments), un 11% es fa a través d’agències de viatges i un 5% mitjançant la compra d’un paquet turístic. Tractant-se de viatges a l’estranger s’incrementen les reserves mitjançant agència de viatges de serveis solts (28%), però proporcionalment augmenta més la reserva de paquets turístics, que arriba al 27%.

[11] En el conjunt dels viatges turístics, els espanyols van fer 43.618.420 viatges, dels quals un 92% a dins d’Espanya i un 8% a l’estranger.

[12] Klaus Tonner, a Harm Peter Westermann (Hrsg.), Münchener Kommentar zum Bürgerlischen Gesetzbuch, Bd.4, 3. Auf., München, Beck, 1997, Vor § 651a, Rnd. 32, pàg. 1426. Probablement en l’actualitat aquell percentatge ja s’acosta al 40%. Vegeu al respecte, del mateix autor, sense especificar quin percentatge del nombre creixent de viatges organitzats mitjançant agència de viatges són viatges combinats, Der Reisevertrag. Kommentar zu §§ 651a-651l BGB, 4. Aufl., Neuwied, Kriftel, Berlin, Luchterhand, 2000, pàg. 4.

[13] Aquesta dada i una explicació del seu perquè, a David Grant / Stephen Mason, Holiday Law, London, Sweet & Maxwell, 1998, pàgs. 2-4.

[14] DOGC núm.1924, de 22 de juliol, modificat pel Decret 210/1995, d’11 de juliol (DOGC núm. 2081, de 28 de juliol).

[15] DOCE núm. L 158, de 23 de juny de 1990, pàgs. 59-63.

[16] BOCAIB núm. 61, de 13 de maig.

[17] BOE núm. 161, de 7 de juliol.

[18] BOCAIB núm. 63, de 24 de maig, v. DD única.

[19] Vegeu més endavant el que es diu a la nota 24 .

[20] STSJC Sala contencioso-administrativa (Sec. 5ª.), de 8 d’abril de 1997, Ponent: Sr. Joaquin José Ortiz Blasco, FJ 2on. Inèdita.

[21] Ponent: Sr. Francisco Tomás y Valiente (BOE núm. 10, d'11 de gener de 1985).

[22] En la mateixa línia, v. STC 75/1989, de 24 d'abril (Ponent: Sr. Miguel Rodríguez-Piñero y Bravo Ferrer, Boletín de Jurisprudencia Constitucional 1989-97, pàgs. 788-798 [FJ 1er.]).

[23] Solament la Llei 10/1997, de 19 de desembre, por la que se aprueban las normas de Ordenación del Turismo aprovada per la Comunitat autònoma de Castella i Lleó fa esment, a més, a la seva "competencia de desarrollo legislativo y ejecución en materia de defensa del consumidor y usuario, de acuerdo con las bases de la actividad económica general y la política monetaria del Estado, en virtud de los artículos 31.1.18 y 32.6 de su Estatuto de Autonomía".

[24] La legislació autonòmica més recent efectua una remissió a la regulació estatal pel que fa als viatges combinats, però al mateix temps regula altres modalitats de contractes que les agències de viatges celebren amb els consumidors: contracte de serveis solts, contracte de serveis solts consistent en una estada superior a vint-i-quatre hores sense reunir les demés condicions per a ser qualificat com a viatge combinat i contracte consistent en “excursions d'un dia”. Hom estableix deures d'informació, de lliurament de documentació, facultats de desistiment, exempcions en l'obligació de facilitar els serveis contractats i diverses mesures enfront la impossibilitat de l'agència de viatges de prestar-los. Cf. arts. 19 a 26 Decret 20/1997 de la Generalitat valenciana, d'11 de febrer, pel qual s'aprova el Reglament de les Agències de Viatges (DOGV núm. 2935, de 21 de febrer); arts. 17 a 21 Decret 51/1998 del Govern d'Aragó, de 24 de febrer, por el que se aprueba el Reglamento de las Agencias de Viajes (BOA núm. 28, de 6 de març); arts. 24 a 28 Decret 119/1998 del Govern d’Extremadura, de 6 d'octubre, por el que se regula el ejercicio de las Agencias de viajes (DO Extremadura núm. 119, de 17 d'octubre); arts. 24 a 28 Ordre 35/1997 del Govern de la Rioja, de 27 de juny, por el que se regula el ejercicio de las actividades de las Agencias de Viajes (BO La Rioja núm. 79, de 3 de juliol); i arts. 18 a 22 Decret 99/1996 del Govern de la Comunitat de Madrid, de 27 de juny, por el que se aprueban las normas reguladoras de las Agencias de Viajes (BO Comunitat de Madrid núm. 165, de 12 de juliol).

[25] A part dels exemples específics en matèria de contractació turística (vegeu nota 24 ), es pot citar el cas de la responsabilitat per danys causats per animals, on algunes normes autonòmiques imposen una responsabilitat civil subsidiària a càrrec del propietari de l’animal. Així l’art. 4.3 Llei castellano-lleonesa 5/1997, de 24 d’abril, de protección de los animales de compañía, on diu que “Serán también responsabilidad del poseedor de un animal, y subsidiariamente del propietario, los daños, perjuicios y molestias que ocasionen a las personas, cosas, vías, espacios públicos y al medio natural en general, de acuerdo con lo establecido en el artículo 1905 del Código Civil”. També es poden trobar altres exemples en la legislació autonòmica de caça, en la qual es regula la responsabilitat per danys causats pels caçadors, pels animals susceptibles d’aprofitament cinegètic i pels que pertanyen a espècies protegides. Cf. Arts. 72 Llei aragonesa 12/1992, de 10 de desembre, de caza; 38 Llei asturiana 2/1989, de 6 de juny, de caza; 32 i 33 Llei 7/1998, de 6 de juliol, de Caza de Canarias; 12 i 39 Llei castellano-lleonesa 4/1996, de 12 de juliol, de caza.

[26] Cal tenir present que, en realitat, la transposició de la totalitat de la Directiva no s’exhaureix amb la regulació jurídico-privada de la LVC, car la importantíssima qüestió dels mitjans per a assegurar els diners lliurats pel consumidor i la repatriació d’aquest en cas de fallida tenen la seva seu en el sistema de fiances vinculades al títol-llicència, per bé que —segurament envaint la competència autonòmica al respecte— la LVC hi fa referència en el seu art. 12.

[27] Pel que fa a la importància d’aquesta qüestió en els debats parlamentaris, v. BOCG Congreso de los Diputados, V Legislatura, Sèrie A, Proyectos de Ley, 24 de març de 1995, núm. 101-5, pàgs. 21 i 28; i DSCD, Comisiones (Comisión de Industria, Energía y Turismo), Any 1995, V Legislatura, núm. 481, sessió núm. 36 celebrada el 26 d'abril de 1995, pàg. 14679.

[28] Cf. SSTS 3ª d’1 de juny de 1983 (RJ 1983\3261; Ponent: Exc. Sr. José Pérez Fernández) i 26 de març de 1984 (RJ 1984\1772; Ponent: Exc. Sr. José Pérez Fernández). En paraules de la STS 3ª de 24 de novembre de 1987 (RJ 1987\7925; Ponent: Exc. Sr. Carmelo Madrigal García), l’obligació de restitució prevista per l’art. 55 OM 9.8.1974 en el supòsit de compliment defectuós o incompliment no implicava “que la Administración sea competente para determinar si ha existido incumplimiento total o defectuoso y cuál deba ser, en uno u otro caso, el importe de la obligación restitutoria, y si lo hubiera dicho, tal artículo sería nulo de pleno derecho”, d’acord amb les competències que havien justificat la promulgació d’aquella norma pel Ministerio de Información y Turismo.

[29] Vegeu María Paz García Rubio, La responsabilidad contractual de las agencias de viajes, Madrid, Montecorvo, 1999, pàgs. 71-72.

[30] En particular, els reglaments del règim jurídic de les agències de viatjes aprovats successivament per OM de 26 de febrer de 1963, de 9 d’agost de 1974 i, finalment, de 14 d’abril de 1988.

[31] Vegeu SSAP Sevilla, de 26 d'octubre de 1992, Secció 6.ª, Ponent: Sr. Manuel Damián Álvarez García, RGD, núms. 589-590, pàgs. 10792-10793; Segòvia, de 13 de desembre de 1993, Secció 1.ª, Ponent: Sr. Cándido Conde-Pumpido Touron, AC 1993\2405; Palma de Mallorca, de 3 d'octubre de 1995, Secció 3.ª, Ponent: Guillermo Roselló Llaneras, RGD, núms. 628-629, pàgs. 1140-1143; i Biscaia, de 19 de març de 1996, Secció 5.ª, Ponent: Sra. María de las Mercedes Oliver Albuerne, AC 1996\542.

[32] BOE núm. 274, de 15 de novembre de 1988.

[33] BOE núm. 72, de 25 de març de 1995.

[34] BOE núm. 167, de 14 de juliol de 1998.

[35] BOE núm. 300, de 16 de desembre de 1998.

[36] Al respecte, últimament, v. Francisco Vicent Chuliá, La unificación del Derecho de obligaciones, RdP, núm. 2, 1999, 21-52, pàgs. 27-28. En la doctrina civil v. especialment Ramón Casas Vallés, Defensa de los consumidores y Derecho civil, RJC, núm. 1, 1992, 79-120, pàgs. 84-88 i Rodrigo Bercovitz Rodríguez-Cano, La defensa contractual del consumidor y el reparto de competencias entre el Estado y las Comunidades Autónomas en la doctrina del Tribunal Constitucional, Actualidad Civil, 1987-I, pàgs. 145-170, 151.

[37] Vegeu amb més detall Vicent Chuliá, La unificación del Derecho de obligaciones, cit., pàg. 34.

[38] Vegeu Vicent Chuliá, La unificación del Derecho de obligaciones, cit., pàg. 50, qui té en compte aquesta analogia per qualificar el contracte de viatge combinat com a contracte civil,

[39] És el cas de França (Décret nº 94-490, du 15 juin 1994, pris en application de l'article 31 de la loi nº 92-645 du 13 juillet 1992 fixant les conditions d'exercice des activités relatives à l'organisation et à la vente de voyages ou de séjours francès (JO 17 juin 1994, pàg. 8746), Itàlia (Decreto Legislativo 17 marzo 1995, n. 111, recante attuazione della direttiva n. 90/314/CEE concernente i viaggi, le vacanze e i circuiti "tutto compreso"), Anglaterra (The Package Travel, Package Holidays and Package Tour Regulations 1992), i Irlanda (Package Holidays and Travel Trade Act 1995, de 17 de julio, núm. 17).

[40] Wet van 24/12/1992 tot aanpassing van Boek 7 van het Burgelijke Wetboek aan de richtlijn betreffende pakketreizen, met inbegrip van vakantiepaketten en rondreispaketten.

[41]Gesetz zur Änderung des Bürgerlichen Gesetzbuchs (Reisevertragsgesetz) de 4 de maig de 1979.

[42] Gesetz zur Durchführung der Richtlinie des Rates vom 13 Juni 1990 über Pauschalreisen, de 24 de juny de 1994.

[43] Vegeu Informe sobre la transposición de la Directiva 90/314/CEE relativa a los viajes combinados, las vacaciones combinadas y los circuitos combinados ala legislación nacional de Estados miembros de la CE, Document SEC (1999) 1800 final, disponible a la pàgina web de la Comissió<europa.eu.int/comm/dg24/policy/developments/ pack_trav/index_en.html> [Data de consulta: 8.6.2000].

[44] Informe sobre la transposición de la Directiva 90/314/CEE, cit., pàg. 7.

[45] Sobre aquesta qüestió vegeu, per exemple, Pablo Pérez Tremps, Comunidades Autónomas, Estado y Comunidad Europea, Madrid, Ministerio de Justicia, 1987, pàgs. 66-84. Crític amb aquesta possibilitat, Gregorio Garzón i Clariana (i col·laboradors), L'execució del Dret comunitari i les competències de les Comunitats Autònomes, a Institut d'Estudis Autonòmics, L'aplicació del Dret de la Comunitat europea pels organismes subestatals, Barcelona, 1986, 193-250, pàgs. 202-211.

[46] Vegeu Luis María Díez-Picazo Giménez, La transposición de directivas en materia de derecho patrimonial por parte de las Comunidades Autónomas, a Àrea de Dret Civil de la Universitat de Girona (Coord.), El futur del Dret patrimonial de Catalunya (Materials de les Desenes Jornades de Dret Català a Tossa), València, Tirant lo Blanch, 2000, 41-53, pàgs. 45-48.

[47] Vegeu STC 252/1988, de 20 de desembre, Ponent: Sr. Francisco Rubio Llorente, BJC, núm. 22, 1988, pàgs. 1012-1029 (FJ 2on.) .

[48] Vegeu els comentaris a aquesta sentència de Manuel Pérez González, a REDI, vol. XLI, 1989, 1, pàgs. 206-216; i Oriol Casanovas y la Rosa, Las competencias de las Comunidades Autónomas en la aplicación del Derecho comunitario europeo (Comentario a la sentencia 252/1988, de 20 de diciembre, del Tribunal Constitucional), RIE, vol. 16, núm. 3. 1989, pàgs. 767-787.

[49] Ponent: Sr. Álvaro Rodríguez Bereijo, BJC, núm. 33, 1993, pàgs. 110-153 (FJ 1er.),

[50] STC 146/1996, de 21 d’octubre, Ponent: Sr. Manuel Jiménez de Parga y Cabrera, BJC, núm. 46, 1996, pàgs. 71-89 (FJ 2on.).

[51] També es refereixen a aquesta qüestió les SSTC 64/1991, de 22 de març, 76/1991, d'11 d'abril, i 115/1991, de 23 de maig, Ponent: Sr. Miguel Rodríguez-Piñero y Bravo-Ferrer.

[52] Ponent: Sr. Eugenio Díaz Eimil, BJC, núm. 31, 1991, pàgs. 669-704 (FJ 9è.).

[53] Cf. David Ordoñez Solís, La ejecución del Derecho Comunitario Europeo en España, Madrid, Civitas, 1993, pàgs. 197-198.

[54] STJCE de 19 de novembre de 1991. Assumptes acumulats C-6/90 i C-9/90, Andrea Francovich i altres c. República italiana, Recopilación de la Jurisprudencia del Tribunal de Justicia y del Tribunal de Primera Instancia, 1991-9, Parte I, pàgs. 5357-5418. Posteriorment, v. STJCE de 5 de març de 1996. Assumptes acumulats C-46/93 i C-48/93, Brasserie du pêcheur SA c. República Federal d’Alemanya i The Queen c. Secretary of State for Transport ex parte: Factortame Ltd i altres, Recopilación de la Jurisprudencia del Tribunal de Justicia y del Tribunal de Primera Instancia, 1996-3 Parte I, pàgs. 1029-1163.

[55] Díez-Picazo Giménez, La transposición de directivas en materia de derecho patrimonial por parte de las Comunidades Autónomas, cit., pàgs. 44 i 45. Sobre la sentència Francovich es pot veure els comentaris de Cristina Pellisé a RJC, 1992 pàgs. 859-862 i Santiago Martínez Lage a Gaceta Jurídica de la C.E. y de la Competencia, 1992, núm. 74, pàgs. 1-3. En general, v. Eduardo Cobreros Mendazona, Incumplimiento del Derecho comunitario y responsabilidad del Estado, Madrid, Civitas, 1994; Ricardo Alonso García, La responsabilidad de los Estados miembros por infracción del Derecho comunitario, Madrid, Civitas, 1997; Santiago Muñoz Machado, La responsabilidad civil concurrente de las Administraciones Públicas (Y otros estudios sobre responsabilidad), 2ª. ed., Madrid, Civitas, 1998; i María Consuelo Alonso García, La responsabilidad patrimonial del Estado-Legislador, Madrid, Marcial Pons, 1999.

[56] STJCE de 8 d’octubre de 1996. Assumptes acumulats C-178/94, C-179/94, C-188/94, C-189/94 y C-190/94, Erich Dillenkofer i altres contra República Federal d’Alemanya, Recopilación de la Jurisprudencia del Tribunal de Justicia y del Tribunal de Primera Instancia, 1996-10, Parte I, pàgs. 4845-4893.

[57] STJCE de 15 de juny de 1999. Assumpte C-140/97, Rechsberger i altres c. Àustria. Sentència encara no publicada oficialment. Es pot consultar a la pàgina web del TJCE <www.curia.eu.int>.

[58] Vegeu Díez-Picazo Giménez, La transposición de directivas en materia de derecho patrimonial por parte de las Comunidades Autónomas, cit., pàgs. 51 i ss., i bibliografia allí citada.

[59] Així, la STJCE de 25 de maig de 1982, que resol el cas Comissió c. Països Baixos, Assumpte 96/81, Recueil de la Jurisprudence de la Cour de Justice des Communautés Européenes, 1982-5, pàgs. 1791-1817.

[60] En general, Pérez Tremps, Comunidades Autónomas, Estado y Comunidad Europea, cit., pàgs. 120-121.

[61] Per tots, vegeu Díez-Picazo Giménez, La transposición de directivas en materia de derecho patrimonial por parte de las Comunidades Autónomas, cit., pàg. 48.

[62] És més: en el cas que la Directiva 90/314/CEE regulés una matèria que, d’acord amb el dret intern, fóra objecte d’una reserva legal, es podria qüestionar fins a quin punt la norma comunitària no compleix el requisit de la reserva material de llei. En general, Pérez Tremps, Comunidades Autónomas, Estado y Comunidad Europea, cit., pàg. 122.

[63] Vegeu Ordoñez Solís, La ejecución del Derecho Comunitario Europeo en España, cit., pàgs. 261-266, el qual posa de relleu el temor inicial dels parlaments autonòmics a implementar normes de dret comunitari a llurs ordenaments, sobretot per raons tècniques. En aquesta línia, la Llei 4/1986, de 10 de març, de bases de delegació en el govern per a l’adequació de les lleis de Catalunya al dret de les Comunitats europees (DOGC núm. 666, de 26 de març). Així i tot, l’autor es mostra convençut que en el futur augmentaran les normes autonòmiques amb rang de llei aprovades en ocasió de la incorporació de normes comunitàries.

[64] Vegeu les observacions contingudes en el dictamen emès pel Consejo de Estado sobre la incorporació de la Directiva 90/314/CEE a l'ordenament estatal (Consejo de Estado. Recopilación de Doctrina Legal, 1994, Madrid, Boletín Oficial del Estado, 1995, marginal 23, 60-65, pàg. 61).

[65] Per a més detalls, vegeu Pérez Tremps, Comunidades Autónomas, Estado y Comunidad Europea, cit., pàgs. 122-123.

[66] Verordnung über die Informationspflichten von Reiseveranstaltern (InfoVO), de 14 de novembre de 1994.

[67] Vegeu la Proposta modificada de Directiva (DOCE C 190, de 27 de juliol de 1989, pàg. 14), on es va eliminar de la definició d’organitzador de la proposta original les paraules “y lo ofrece, mediante folletos u otras formas de publicidad”.

[68] Informe sobre la transposición de la Directiva 90/314/CEE, cit. pàg. 8.

[69] En aquest sentit, per exemple, v. Pilar de la Haza, El contrato de viaje combinado (Responsabilidad de las agencias de viajes), Madrid, Marcial Pons, 1997, pàg. 85.

[70] The Package Travel, Package Holidays and Package Tour Regulations 1992. Per a més detalls, Grant/Mason, Holiday Law, cit., pàgs. 32-36.

[71] Sobre tot això, més àmpliament, v. Miquel Martín Casals, La responsabilidad civil derivada del contrato de viaje combinado, RGD 1999, pàgs. 9408-9409.

[72] Informe sobre la transposición de la Directiva 90/314/CEE, cit., pàgs. 7-8

[73] L’informe de la Comissió critica que les legislacions nacionals que han incorporat les definicions de la Directiva s’han limitat a traslladar el problema d’interpretació de l’àmbit supranacional al nacional (Informe sobre la transposición de la Directiva 90/314/CEE, cit., pàg. 5).

[74] Movimientos Turísticos de los Españoles (Familitur) Taula 56.

[75] Informe sobre la transposición de la Directiva 90/314/CEE, cit., pàg. 10.

[76] § 31b Konsumentenschutzgesetz (KSchG).

[77] Turavia, verano 1995- invierno 96/97.

[78] Entre altres Ambassador Tours, Mayo 95-Abril 96; Continental 98; Turyco, Verano-Otoño 98

[79] Per tots, Carlos Lasarte, Protección al consumidor y carácter vinculante del folleto informativo en los "viajes combinados" (En torno a la Ley 21/1995, de 6 de julio, y la jurisprudencia precedente), RCDI, núm. 643, 1997, pàg. 2201; de la Haza, El contrato de viaje combinado, cit., pàg. 103; Santos Morón, El folleto o programa informativo y la forma del contrato de viajes combinados, EC núm.42, 1997, 23-38, pàg. 25; Esther Gómez Calle, El contrato de viaje combinado, Madrid, Civitas, 1998, pàgs. 105-107.

[80] Aquest és el criteri que apareix a la clàusula núm. 2 del Clausulado 2000 que recomana als seus membres l’Associació Catalana d’Agències de Viatges (ACAV): “La perfección del contrato de viaje combinado se produce con la confirmación de la reserva. Desde ese instante el contrato de viaje combinado es de obligado cumplimiento para ambas partes”. Sobre aquest clausulat, v. Miquel martín Casals, Las condiciones generales del viaje combinado. (Algunos aspectos de los llamados “Clausulado 2000” y “Clausulado del Consenso” (en premsa).

[81] DOCE L 171, de 7 de juliol 1999, pàgs. 12-16.

[82] Antonio Manuel Morales Moreno, Declaraciones públicas y vinculación contractual, ADC 1999-I, pàgs. 271-272.

[83] El subratllat és nostre.

[84] “En caso de que, antes de la salida, el organizador se vea obligado a modificar, de manera significativa, el contrato en un elemento esencial, tal como el precio, seberá notificarlo al consumidor lo más rápidamente posible para permitirle tomar las decisiones adecuadas,...” (art. 4.5 pr Directiva).

[85] “Al contratar con sus clientes, las Agencias de Viajes deberán informarles previamente del coste de los servicios a prestar, sobre el cual podrán exigir un depósito, no superior al 40 por 100 del coste total previsto, contra el que deberán entregar recibo o documento justificante en el que consten las cantidades recibidas a cuenta y sus conceptos”.

[86] STJCE de 8 d’octubre de 1996. Asumptes acumulats C-178/94, C-179/94, C-188/94, C-189/94 i C-190/94, Erich Dillenkofer i altres contra República Federal d’Alemanya, Recopilación de la Jurisprudencia del Tribunal de Justicia y del Tribunal de Primera Instancia, 1996-10, Parte I, pàgs. 4845-4893, FJ 67. Vegeu també FFJJ 63, 64 i 68. Vegeu també la STJCE de 14 de maig de 1998. Asumpte C-364/96, Verein für Konsumenteninformation c. österreichische Kreditversicherung AG, Recopilación de la Jurisprudencia del Tribunal de Justicia y del Tribunal de Primera Instancia, 1998-5, Parte I, pàgs. 2949-2965.

[87] Això dependrà de les garanties constituïdes per l’agència de viatges davant l’Administració competent (cf. art. 12.5 Decret).

[88] En aquest sentit, v. Gómez Calle, El contrato de viaje combinado, cit., pàg. 138, nota 42. Implícitament, v. Pascual Martínez Espín, Notas a la Ley 21/1995, de 6 de julio, reguladora de los viajes combinado», RDP 1996, pàg. 469.

[89] Específicament sobre aquest tema, per al cas alemany, v. MünchKomm-Tonner, cit., § 651 b, Rnr. 13.

[90] La dicció de l’art. 5.2 LVC obeeix precisament a una esmena, la núm. 48, d’addició, presentada pel Grup parlamentario Català (CiU), l’acceptació de la qual va suposar el rebuig de l’esmena núm. 18 del Grup Parlamentari Federal d’IU-IC, en la que es proposava un termini màxim d’una setmana per a comunicar la cessió. Cf. BOCG Congreso, V Legislatura, Sèrie A, núm. 101-1, de 6 de febrer de 1995. Per al resultat del debat en comissió, v. DSC Comisiones, V Legislatura, núm. 481, de 25 d’abril de 1995, pàg. 14678.

[91] Gómez Calle, El contrato de viaje combinado, cit., pàg. 138.

[92] Informe sobre la transposición de la Directiva 90/314/CEE, cit., pàg. 5.

[93] La proposta de Directiva va fixar explícitament el termini d’una setmana, termini que després va desaparèixer limitant-se a assenyalar que fos “raonable”. Cf. DOCE C 96, de 12 d’abril de 1988.

[94] Informe sobre la transposición de la Directiva 90/314/CEE, cit., pàg. 8.

[95] L’art. 18.c) Decret assenyala que “En el cas que algun dels serveis solts o el paquet turístic estigui subjecte a condicions econòmiques especials de contractació, com nòlit d’avions, vaixells, tarifes especiales o d’altres, les despeses d’anul·lació per desistiment s’establiran d’acord amb les condicions acordades entre els parts”. vegeu en el mateix sentit l’art. 9.4 b) LVC i art. 29 c) OM 14.4.1988.

[96] Pel que fa a l’art. 9.4 LVC, en aquest sentit, v. Gómez Calle, El contrato de viaje combinado, cit., pàg. 208.

[97] Esmena núm. 51 del grup Parlamentari Català (CiU) (BOCG Congreso, V Legislatura, Serie A, núm. 101-1, de 6 de febrer de 1995). Vegeu també l’esmena núm. 11 del Grup Parlamentari Català al Senat de Convergència i Unió (GPCIU) (BOCG Senado, V legislatura, Serie II, Núm. 77(b), de 25 de maig de 1995).

[98] En aquests últim cas, amb la finalitat d’intentar convertir així un possible no show (100% de penalització) en un desistiment (25% de penalització).

[99] Vegeu també Gómez Calle, El contrato de viaje combinado, cit., pàgs. 210-211.

[100] Qüestions diferents seran l’exoneració de responsabilitat de l’agència conforme a l’art. 22.2 lletres b) i c) i el fet que, si escau, les despeses addicionals i de repatriació hagin de ser a càrrec del consumidor.

[101] Vegeu en aquest sentit la clàusula núm. 17 del Clausulado 2000.

[102] Cf. §§ 651a-651 l BGB i arts 500-513 BW.

[103] Informe sobre la transposición de la Directiva 90/314/CEE, cit., pàg. 9.

[104] Tanmateix, la regulació austríaca del contracte de viatge no delimita quins són els subjectes responsables contractuals enfront del consumidor (cf. § 31 Konsumentenschutzgesetz).

[105] Cf. BOCG Congreso de los Diputados, V Legislatura, Sèrie A, Proyectos de Ley, 6 de febrer 1995, núm 101-1.

[106] Cf. BOCG Congreso de los Diputados, V Legislatura, Sèrie A, Proyectos de Ley, 24 de març 1995, núm 101-5, Esmenes núms. 56 i 51. Per a més detalls, vegeu Martín Casals, La responsabilidad civil, cit., pàgs. 9422-9423.

[107] V. de la Haza, El contrato de viaje combinado, cit., pàg. 203.

[108] Vegeu amb més detall, Martín Casals, La responsabilidad civil, cit., pàgs. 9420-9424.

[109] Si bé la SAP Barcelona, de 13 de març de 1998, Secció 11.ª, Ponent: Sr. Joaquín de Oro Pulido López, RGD, 1998, núms. 649-650, pàgs. 13588-13590 encara aplica la normativa general anterior a l’entrada en vigor de la LVC, fan servir el mateix raonament sentències que ja apliquen la LVC. Així, SAP Biscàia, de 6 d'abril de 1998, Secció 4.ª, Ponent: Sr. Enrique García García, AC 1998\5335 i SAP Madrid, de 26 de gener de 1999, Ponent: Sr. Suárez Robledano, Actualidad Civil 1999 @ 423.

[110] Vegeu la SAP Alacant, de 4 de maig de 1999, Secció 5ª., Ponent: Sr. Jiménez Morago, Actualidad Civil, 1999, @ 914, la qual assenyala que aquest és el règim de responsabilitat resultant de la regulació general de la responsabilitat contractual (arts. 1101 y ss. CC) i específica del contracte de viatge combinat (art. 11 LVC) i de defensa dels consumidors i usuaris (art. 27 LGDCU). Empra els mateixos termes la SAP Madrid, de 28 de maig de 1999, Secció 18ª., Ponent: Sr.Jesús Rueda López, AC 1999\1301, encara que en aquest cas només es basa en la regulació de defensa dels consumidors i usuaris (art. 26 LGDCU). En la mateixa línia, es pot consultar la SAP Astúries, de 21 de juny de 1999, Secció 1ª., Ponent: Sr. Rafael Martín del Peso, AC 1999\1426.

[111] Així s'expressa la SAP Castelló, de 19 de setembre de 1998, Secció 1.ª, Ponent: Sr. Miguel Gil Martín, AC 1998\1658; vegeu també la SAP Tarragona, de 23 d'octubre de 1998, Secció 3.ª, Ponent: Sra. M.ª Ángeles García Medina, AC 1998\2255.

[112] SAP Biscaia, de 20 de enero de 1999, Ponente: Sra. María Carmen Keller Echevarría, AC 1999\173.

[113] Vegeu també la SAP Àlaba, d'1 d'abril de 1998, Secció 2.ª, Ponent: Sr. Jesús María Medrano Duran, AC 561.

[114] Vegeu García Rubio, La responsabilidad contractual, cit., pàgs. 164-168. Semblantment, Pascual Martínez Espín, El contrato de viaje combinado (Antecedentes, Derecho comparado, estudio normativo y jurisprudencial), Cuenca, Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 1999, pàg. 201; també es pot consultar, Miguel Ruiz Muñoz, Responsabilidad contractual de las agencias de viajes: organizadores y detallistas, a Adolfo Aurioles Martín (Coord.), Derecho y Turismo (I y II Jornadas de Derecho Turístico: Málaga 1998-1999), Sevilla, Junta de Andalucía, 1999, 73-82, pàgs. 74-75.

[115] Vegeu de la Haza Díaz, El contrato de viaje combinado, cit., pàgs. 205 i 207.

[116] Vegeu García Rubio, La responsabilidad contractual, cit., pàgs. 164-168.

[117] Així, Gómez Calle, El contrato de viaje combinado, cit., pàgs. 221-227, si bé l'autora afegeix que "si, contraviniendo lo dispuesto en los artículos 3.1.i) y 4.1.i) LVC, no se indicara ni en el folleto informativo ni en el contrato quién es el organizador del viaje", i "si el detallista tampoco lo identifica después, parece claro que es él quien habrá de responder frente al consumidor de la correcta ejecución del viaje". Sobre la distribució de responsabilitat contractual entre organitzador i detallista segons l'àmbit material de gestió del viatge, v. Martín Casals, La responsabilidad civil derivada del contrato de viaje combinado, cit.,pàg. 9419.

[118] L’Informe sobre la transposició de la Directiva (pàg. 6), cobreix el silenci sobre aquests últims aspectes tot assenyalant que “...la Comisión, responsable del control de la aplicación de la Directiva, no consideraría “razonable” una disposición que limitara la responsabilidad del organizador o del minorista o eximiera a éstos en casos de negligencia grave; esta política parece estar de acuerdo con las normas generales de la ley de responsabilidad civil en todos los Estados miembros”.

[119] Els subratllat és dels autors.

[120] Espanya s'adherí a aquest conveni internacional per Instrument de 22 de setembre de 1981 (BOE núm. 108, de 6 de maig de 1987); modificat pel Protocol fet a Londres, el 19 de novembre de 1976, al qual s'adherí Espanya per Instrument de 22 de setembre de 1981 (BOE núm. 242, de 9 d' octubre de 1990).

[121] El Protocol fet a Londres el 19 de novembre de 1976 conté diverses precisions quant a la unitat de compte: entre altres, assenyala que aquesta unitat es correspon al Dret Especial de Gir (DEG) tal i com aquest ha estat definit pel Fons Monetari Internacional; que la mateixa és convertible en la moneda nacional del tribunal davant del qual es realitzi la reclamació o en una altra diferent acordada per les parts; i que la conversió tindrà lloc usant com a base el valor que tingui aquesta moneda en la data del fallo o en la data que hagin convingut les parts. Amb data 14 de setembre de 2000, la quantia de 46.666 DEG equival a 69.692,35 €.

[122] Amb data 14 de setembre de 2000, aquesta quantitat equival a 1.244,02 €.

[123] Amb data 14 de setembre de 2000, aquesta quantitat equival a 4.977,59 €.

[124] Amb data 14 de setembre de 2000, aquesta quantitat equival a 1.792,11 €.

[125] A més, cal tenir en compte que, segons l'article 10 del Conveni d'Atenes, "no se incluirán en los límites de responsabilidad estipulados en los artículos 7 y 8 los intereses producidos por la suma en que se cifren los daños, ni las costas judiciales".

[126] § 651 h (1): «L'organitzador pot convenir amb el viatger que la seva responsabilitat per danys no corporals estigui limitada al triple del preu del viatge» [«Der Reiseveranstalter kann durch Vereinbarung mit dem Reisenden seine Haftung für Schäden, die nicht Körperschäden sind, auf den dreifachen Reisepreis beschränken»]. Per a una crítica a aquesta previsió legal per considerar-la excessivament restrictiva pel consumidor, vide MünchKom/Tonner, cit., Rz. 11 i ss., pàgs. 1583 i ss.

[127] Vide Decreto legislativo 17 marzo 1995, n. 111. Attuazione della direttiva n- 90/314/CEE, concernente i viaggi, le vacanze ed i circuiti "tutto compreso", el qual es pot consultar com apèndix a Laura Pierallini, I pacchetti turistici. Profili giuridici e contrattuali, Milano, Giuffrè, 1998, pàgs. 165 i ss. Segons l'article 24 del Conveni de Brussel·les, el franc mencionat en aquesta norma internacional és el franc-or de 10/31 grams i 0,900 mil·lèsimes. La quantificació d'aquesta paritat en lires italianes ha donat lloc a alguna dificultat. En la sentència del Tribunale di Roma, de 17 de gener de 1989, en Giurisprudenza Italiana, 1991, I, 2, pàg. 66, el tribunal multiplica la unitat d'or prevista a l'art. 24 pel valor d'oro representat pels anomenats Drets Especials de Gir, de manera que converteix els 50.000 francs previstos a l'art. 13.2 del Conveni de Brussel·les a la quantitat de 29.016.334 lires italianes. No obstant, la doctrina ha fet notar l'error de càlcul d'aquesta sentència i observat que el valor de càlcul que ha de tenir-se en compte a l'hora de convertir el franc-or en unitats monetàries nacionals és el valor de l'or en el mercat. Aplicant aquest criteri, el valor dels 50.000 francs previstos a l'art. 13.2 equivaldrien aproximadament a 200.000.000 de lires italianes. Vegeu Salvatore Monticelli, a Gianluca Ciurnelli / Salvatore Monticelli / Goffredo Zuddas, Il contratto d’albergo, il contratto di viaggio i contratti del tempo libero, Milano, Giuffrè, 1994, pàgs. 211-212; i Giorgia Tassoni, Il contratto di viaggio, Milano, Giuffrè Ed., 1998, pàgs. 261-262.

[128] La doctrina considera que aquest límit és excessivament elevat. Cf. Pierallini, I pacchetti turistici. Profili giuridici e contrattuali, cit., pàgs. 78 i ss., la qual també es refereix a l'opinió d'altres autors.

[129] Per a Irlanda, v. The Package Holidays and Travel Trade Act 1995, Statutory Instruments number 17 of 1995, Sec. 20(4); i per a Suïssa, v. l'art. 16 (1) de la Bundesgesetz über Pauschalreisen, de 18.06.1993 (AS 1993, pàg. 3152).

[130] En contra d’aquesta opinió, Gómez Calle, El contrato de viaje combinado, cit., pàgs. 253-255 i nota 73.