Llei 16/2000, de 29 de desembre, de l’impost sobre grans establiments comercials

(DOGC núm. 3295, de 30-12-2000, p. 17074)

El President
de la Generalitat de Catalunya

Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat i jo, en nom del Rei i d’acord amb el que estableix l’article 33.2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, promulgo la següent

LLEI

Preàmbul

I

El sector del comerç a Catalunya és integrat, majoritàriament, per petites i mitjanes empreses, que es distribueixen de forma homogènia per tota la trama urbana, una circumstància que singularitza el model de ciutat propi dels països mediterranis. Aquest comerç, anomenat de proximitat, satisfà unes necessitats vitals per als ciutadans, de tal manera que compleix una funció no només econòmica, sinó també social i urbanística. Aquest darrer temps, aquesta estructura ha experimentat, però, notables transformacions, d’origen certament aliè a la tradició urbanística i econòmica catalana: en bona mesura, aquests canvis deriven de la irrupció d’un sistema de distribució fonamentat en la concentració espacial del comerç en un nombre reduït de superfícies de grans dimensions. El grau de penetració en el mercat que han assolit, per raó de llur potencial econòmic i financer, les empreses que exploten aquests grans establiments ha forçat, en definitiva, un reequilibrament manifest en el sector de la distribució i una modificació correlativa en els hàbits socials i de consum de la població.

D’altra banda, sembla difícilment objectable que la implantació d’explotacions comercials de gran superfície, en la majoria dels casos perifèriques als centres urbans, produeix un impacte en l’equilibri i l’ordenació territorials del país, tant per la construcció de noves àrees urbanitzades en la rodalia dels centres comercials com per l’increment del nombre total de desplaçaments que generen. Aquestes circumstàncies imposen, sovint sense alternativa, l’ús de l’automòbil particular per a accedir als centres, amb unes conseqüències indesitjades tan previsibles com la saturació periòdica de la circulació rodada en les zones afectades i el consegüent augment dels índexs de pol·lució atmosfèrica. La implantació d’aquests establiments comporta, així mateix, la construcció d’accessos i vials, i la intensificació de les tasques de manteniment de la xarxa viària a causa de la seva sobreutilització, actuacions totes les quals han de dur a terme les administracions públiques competents.

Tenint en compte aquesta situació, la Llei 1/1997, del 24 de març, d’equipaments comercials, va avançar en l’objectiu de fomentar un sistema de distribució eficient que assegurés el proveïment dels consumidors amb el millor nivell de serveis possible i el mínim cost de distribució, i que permetés la millora continuada en els preus, en la qualitat i en les condicions d’oferta i de servei. L’article 15 d’aquesta Llei ja preveia la possibilitat de crear tributs propis, amb la finalitat de fomentar la modernització dels equipaments comercials de Catalunya i desenvolupar plans d’actuació en àrees afectades pels nous emplaçaments de grans equipaments comercials.

Aquesta previsió es va concretar en la disposició addicional segona de la Llei 3/2000, del 19 de maig, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2000, en la qual el Parlament encomana al Govern que li presenti un estudi, i, si escau, un projecte de llei sobre l’establiment d’un tribut que repercuteixi les despeses i les inversions originades per les grans superfícies comercials.

L’impost sobre grans establiments comercials que crea aquesta Llei es justifica en les potencials externalitats negatives que la implantació d’aquests produeix tant en el sector de la distribució comercial com en l’ordenació territorial i en el medi ambient. Nogensmenys, no és possible oblidar que el nou impost grava subjectes en els quals es posa de manifest una singular capacitat econòmica, directament vinculada a la circumstància de la utilització de grans superfícies: no solament perquè l’ocupació de grans extensions és en ella mateixa denotativa de capacitat econòmica, sinó també perquè els facilita un augment notori del volum d’operacions i, per tant, l’adquisició d’una posició dominant en el sector. D’altra banda, és constatable també l’existència d’un sobrebenefici d’aquestes entitats en tant que no assumeixen el cost de les externalitats negatives sobre el medi ambient i el territori i la distribució comercial, tal com subratlla l’esmentada disposició addicional segona de la Llei 3/2000.

II

El tribut que ara es crea té la naturalesa d’impost, d’acord amb l’article 26 de la Llei general tributària; un impost, però, amb un caràcter marcadament extrafiscal. Certament, la finalitat de l’impost sobre grans establiments comercials tendeix a la correcció i a la compensació de l’impacte territorial i mediambiental que pot ocasionar aquest fenomen de concentració de grans superfícies comercials, i també a l’atenció de les necessitats de modernització i foment del comerç integrat en trama urbana. En efecte, les grans empreses de distribució i de venda al detall es beneficien d’una posició de preeminència que els permet augmentar llur competitivitat respecte al petit i el mitjà comerços, incapaços de mantenir la seva quota de mercat davant els avantatges que ofereixen al consumidor els grans establiments comercials. Des d’aquest punt de vista, l’impost tendeix a reequilibrar la posició competitiva de l’un i l’altre tipus d’empreses, incidint en la capacitat econòmica superior de les que, per la seva gran dimensió, gaudeixen d’una posició de domini en el mercat.

Ultra l’estricta finalitat recaptatòria, que és pròpia de tots els tributs, la finalitat d’aquest impost és, doncs, extrafiscal, com reflecteix l’afectació dels recursos obtinguts al finançament d’actuacions sectorials en els àmbits abans esmentats.

En aquest sentit, cal recordar que la doctrina constitucional exigeix un doble títol habilitant perquè una comunitat autònoma pugui crear un tribut amb finalitat extrafiscal: d’una banda, la potestat tributària, que reconeixen els articles 133.2 de la Constitució espanyola i 44 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, i, de l’altra, la titularitat de la competència material per tal d’atendre la finalitat perseguida. Respecte a aquesta darrera exigència, cal assenyalar que la Generalitat de Catalunya té atribuïdes, per l’Estatut, les competències normatives corresponents en les matèries d’ordenació de territori (article 9.9), comerç interior (article 12.1.5) i protecció del medi ambient (article 10.1.6).

III

Aquesta Llei, pel que fa a l’estructura, consta de deu capítols, amb un total de vint-i-dos articles, més dues disposicions addicionals i una disposició final.

Del capítol I cal destacar, en primer lloc, la configuració de l’objecte de l’impost, que grava l’especial capacitat econòmica dels establiments que, en disposar de grans superfícies, gaudeixen d’una situació dominant en el sector i generen unes externalitats el cost de les quals no assumeixen. També cal assenyalar la previsió d’afectació dels ingressos obtinguts al foment de les mesures per a la modernització del petit i el mitjà comerços, i també al desenvolupament de plans d’actuació en àrees afectades pels emplaçaments de grans establiments comercials, una afectació que palesa la naturalesa extrafiscal de l’impost.

El fet imposable del nou tribut, recollit en el capítol II, és constituït per la utilització de grans superfícies amb finalitats comercials per raó de l’impacte que pot ocasionar al territori, al medi ambient i a la trama del comerç urbà. A aquests efectes, s’entén per utilització de grans superfícies la duta a terme pels grans establiments comercials individuals dedicats a la venda al detall i que disposen d’una superfície de venda igual o superior als 2.500 metres quadrats.

S’estableix una exempció per als establiments que ocupen una gran superfície i es dediquen a la comercialització d’una gamma de productes que no afecten el consum de masses, i que tenen, alguns, un emplaçament difícil en el casc urbà: és el cas dels establiments de venda de vehicles, de materials per a la construcció, de maquinària i de subministraments industrials, i dels centres de jardineria.

En el capítol III es configura el subjecte passiu del nou tribut com el titular de l’establiment individual de venda al detall que utilitza la gran superfície, amb independència que es trobi o no situat dins un gran establiment comercial col·lectiu.

Quant a la base imposable de l’impost capítol IV, és constituïda per la superfície total de l’establiment, integrada per la superfície de venda, per la superfície destinada a magatzems, tallers, obradors i espais de producció i per la superfície d’aparcament. S’ha d’assenyalar la introducció d’un mínim exempt de 2.499 metres quadrats, que es té en compte en la determinació de la superfície de venda, de la superfície destinada a magatzems, obradors, tallers i espais de producció, i de la superfície d’aparcament. Cal destacar que per a determinar la superfície d’aparcament s’ha optat per emprar un sistema objectiu de coeficients, que s’han fixat en funció del nombre mínim de places d’aparcament de què han de disposar els establiments comercials d’acord amb la normativa sectorial i considerant que la dimensió d’una plaça d’aparcament és de deu metres quadrats. D’aquesta manera, la superfície d’aparcament calculada és sensiblement inferior a la que resultaria de considerar els metres quadrats reals que, amb repercussió dels espais comuns, exigeix la normativa sectorial d’equipaments comercials

La ponderació de les externalitats negatives que poden produir aquests grans establiments troba una traducció adequada a l’hora de configurar els elements quantificadors del tribut. Així, s’introdueixen dos paràmetres que permeten modular la càrrega tributària: d’una banda, s’han establert uns coeficients reductors de la base imposable en funció de la superfície del terreny ocupada per la projecció horitzontal de l’establiment. Hom dispensa, per tant, un tracte diferent al gran establiment comercial individual que ocupa menys terreny respecte al que ocupa una extensió més gran de sòl, per raó de les diferències entre l’un i l’altre pel que fa a l’impacte mediambiental i territorial. I, d’altra banda, s’estableix un supòsit de bonificació en la quota del 40 % que afecta els grans establiments comercials individuals als quals es puguin accedir per diversos mitjans de transport públic, inclòs el servei de taxi. Certament, els establiments situats en els centres urbans no comporten ni el mateix impacte ambiental ni els mateixos desequilibris en el territori que els ocasionats pels altres situats a la perifèria, als quals només es pot accedir, en la majoria dels casos, mitjançant vehicles privats.

Cal remarcar, també, l’atenció que es dispensa als establiments que, per raó de les dimensions de les mercaderies que comercialitzen mobles, portes i finestres, per exemple, requereixen per se una superfície més gran. Per a aquests s’estableix una reducció del 60% de la base.

En el capítol VII, dedicat al règim de gestió de l’impost, s’estableix la creació d’un padró anual, elaborat a partir de les dades que resten obligats a declarar els subjectes passius. En relació amb el pagament de l’impost, cal destacar que aquesta Llei estableix que es faci mitjançant rebut, i també la possibilitat de domiciliar i fraccionar el pagament.

En els procediments de recaptació, d’inspecció i sancionador, i també en la prescripció, és aplicable el règim determinat amb caràcter general per als tributs propis de la Generalitat de Catalunya. El procediment de revisió, per la seva banda, revesteix una certa especialitat, atès que s’atribueix la competència per a conèixer les reclamacions economicoadministratives únicament a la Junta Superior de Finances.

Capítol I

Disposicions generals

Article 1

Objecte i àmbit d’aplicació de la Llei

1. Aquesta Llei té per objecte la creació, com a tribut propi de la Generalitat, de l’impost sobre els grans establiments comercials definits per l’article 4.

2. L’impost sobre els grans establiments comercials és exigible a tot el territori de Catalunya.

Article 2

Objecte de l’impost

Aquest impost grava la singular capacitat econòmica que concorre en determinats establiments comercials com a conseqüència d’estar implantats com a grans superfícies, atès que aquesta circumstància contribueix d’una manera decisiva a tenir una posició dominant en el sector i pot generar externalitats negatives al territori i al medi ambient, el cost de les quals no assumeixen.

Article 3

Afectació

L’impost sobre els grans establiments comercials resta afectat, d’acord amb els criteris que s’estableixin per llei del Parlament, al:

a) Foment de mesures per a la modernització del comerç urbà de Catalunya.

b) Desenvolupament de plans d’actuació en àrees afectades pels emplaçaments de grans establiments comercials.

Capítol II

Fet imposable i exempcions

Article 4

Fet imposable

1. Constitueix el fet imposable de l’impost la utilització de grans superfícies amb finalitats comercials per raó de l’impacte que pot ocasionar al territori, al medi ambient i a la trama del comerç urbà de Catalunya.

2. Als efectes del que disposa l’apartat 1, s’entén per utilització de grans superfícies amb finalitats comercials la que duen a terme els grans establiments comercials individuals dedicats a la venda al detall.

3. Són grans establiments comercials individuals els que disposen d’una superfície de venda igual o superior als 2.500 metres quadrats. L’establiment que no tingui la consideració de gran establiment comercial individual perquè no compleix el requisit de superfície mínima resta subjecte a l’impost quan, a conseqüència d’una ampliació, iguali o superi els 2.500 metres quadrats de superfície de venda. En aquest cas, tributa per la totalitat de la superfície, sens perjudici de l’aplicació del mínim exempt que estableix l’article 7.

Article 5

Exempcions

És exempta de l’aplicació de l’impost la utilització de grans superfícies duta a terme per grans establiments comercials individuals dedicats a la jardineria i a la venda de vehicles, materials per a la construcció, maquinària i subministraments industrials.

Capítol III

Subjecte passiu

Article 6

Contribuent

És subjecte passiu, en qualitat de contribuent, la persona física o jurídica titular del gran establiment comercial individual definit per l’article 4, amb independència que estigui situat o no en un gran establiment comercial col·lectiu. S’entén per gran establiment comercial col·lectiu el definit per la normativa específica sobre equipaments comercials.

Capítol IV

Base i tipus de gravamen

Article 7

Base imposable

1. Constitueix la base imposable la superfície total del gran establiment comercial individual, expressada en metres quadrats.

2. La superfície total s’obté de sumar les superfícies següents:

a) La superfície de venda, tal com es defineix en la normativa específica sobre equipaments comercials, reduïda en 2.499 metres quadrats en concepte de mínim exempt.

b) La superfície destinada a magatzems, tallers, obradors i espais de producció, reduïda en la proporció que resulti de la relació entre la superfície de venda reduïda i la superfície de venda real. S’ha d’establir per reglament un sistema opcional d’estimació simplificada d’aquesta superfície.

c) La superfície d’aparcament: aquesta superfície s’obté d’aplicar a la superfície de venda reduïda el coeficient que correspongui segons els intervals següents:

3. Als efectes del que estableix l’apartat 2, són establiments especialitzats els que es dediquen, preferentment, a la venda d’una determinada gamma de productes de consum ocasional destinats al parament de la llar inclòs el mobiliari, a l’equipament de la persona, al bricolatge, a la venda de joguines, d’articles esportius o d’articles culturals i de lleure.

4. En el cas dels grans establiments comercials individuals que, d’acord amb les especificacions reglamentàries, no disposin d’aparcament per a llurs clients, la superfície total és integrada per les superfícies especificades per les lletres a i b de l’apartat 2.

Article 8

Base liquidable

1. La base liquidable s’obté d’aplicar a la base imposable el coeficient que correspongui d’entre els establerts per l’apartat 2 i, sobre el resultat obtingut, la reducció establerta per l’apartat 3, si escau.

2. En funció de la superfície del terreny ocupada per la projecció horitzontal de l’establiment, s’apliquen els coeficients següents:

3. En el cas de subjectes passius dedicats essencialment a la venda de mobiliari, d’articles de sanejament, i de portes i finestres, i els centres de bricolatge, la base liquidable s’obté d’aplicar una reducció del 60 % sobre el resultat obtingut de l’aplicació del que estableix l’apartat 2.

Article 9

Tipus de gravamen

El tipus de gravamen s’estableix en 2.900 pessetes (17,429 euros) per metre quadrat.

Article 10

Quota tributària

La quota tributària de l’impost s’obté d’aplicar a la base liquidable el tipus de gravamen.

Capítol V

Bonificacions

Article 11

Bonificacions

1. S’estableix una bonificació del 40 % per als grans establiments individuals en els supòsits que s’hi accedeixi amb:

a) Tres o més mitjans de transport públic, a més del vehicle privat.

b) Dos o més mitjans de transport públic, a més del vehicle privat, sempre que l’establiment estigui situat en un municipi de fins a 50.000 habitants no integrat en l’àmbit d’actuació de l’Autoritat del Transport Metropolità.

2. S’han d’establir per reglament els termes i les condicions d’aplicació de la bonificació establerta per l’apartat 1.

Capítol VI

Període impositiu i acreditament

Article 12

Període impositiu

1. El període impositiu coincideix amb l’any natural, sens perjudici del que estableix l’apartat 2.

2. Quan l’obertura de l’establiment o l’ampliació a què es refereix l’article 4.4 s’esdevenen en una data posterior a l’1 de gener, el període impositiu comprèn des de la data d’obertura de l’establiment o de l’espai d’ampliació fins al 31 de desembre del mateix any. En el cas de clausura de l’establiment, el període impositiu comprèn des de l’1 de gener fins a la data de tancament.

Article 13

Acreditació

L’impost s’acredita el 31 de desembre de cada any, llevat dels casos de clausura de l’establiment, en què s’acredita en la data de tancament.

Capítol VII

Gestió de l’impost i padró de contribuents

Article 14

Padró

L’impost es gestiona mitjançant el padró, que es publica anualment en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, i és elaborat per cada Delegació de Tributs del Departament d’Economia, Finances i Planificació a partir de les dades que els subjectes passius manifesten en les declaracions que resten obligats a presentar d’acord amb el que estableix aquest capítol, i de les que resultin d’una comprovació administrativa eventual.

Article 15

Declaració inicial de dades

1. En el cas d’obertura d’un nou establiment, els subjectes passius estan obligats a presentar una declaració que contingui totes les dades i els elements necessaris per a aplicar l’impost. Després de complir el tràmit d’audiència, l’òrgan gestor ha d’emetre la liquidació corresponent. El deute tributari que en resulti, un cop notificat, ha d’ésser ingressat en el termini que s’estableixi per reglament.

2. En els exercicis successius al de l’obertura de l’establiment, llevat dels casos de modificació de les dades declarades i de cessament, la comunicació del període de cobrament s’ha de dur a terme d’una manera col·lectiva mitjançant el corresponent edicte publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i exposat en el tauler d’anuncis de les delegacions territorials de tributs. L’anunci de cobrament pot ésser substituït per notificacions individuals.

Article 16

Modificació de dades i cessament

1. En el cas d’alteració de les dades contingudes en la declaració inicial, els subjectes passius estan obligats a presentar una declaració de modificació de dades. Després de complir el tràmit d’audiència, l’òrgan gestor n’ha d’emetre la liquidació corresponent. El deute tributari que en resulti, un cop notificat, ha d’ésser ingressat en el termini que s’estableixi per reglament. Per als exercicis successius, s’ha d’aplicar el que estableix l’apartat 2 de l’article 15.

2. En el cas de clausura de l’establiment, el subjecte passiu ha de presentar la corresponent declaració de cessament. Després de complir el tràmit d’audiència, l’òrgan gestor ha d’emetre la liquidació, que ha d’ésser notificada individualment al subjecte passiu.

3. Les declaracions esmentades en els apartats 1 i 2 i en l’apartat 1 de l’article 15 s’han de presentar davant l’òrgan gestor en el termini establert per reglament emprant el model oficial aprovat a aquests efectes per ordre del conseller o consellera d’Economia, Finances i Planificació.

Article 17

Pagament

1. El pagament de l’impost s’efectua mitjançant un rebut, en els termes i les condicions que s’estableixin per reglament.

2. Respecte al període corresponent a l’any d’obertura de l’establiment, la quota s’obté de prorratejar l’import anual de la quota pel nombre de dies que restin fins al 31 de desembre d’aquell any.

3. Respecte al període corresponent a l’any de clausura de l’establiment, la quota s’obté de prorratejar l’import anual pel nombre de dies transcorreguts des de l’inici del període impositiu fins a la data del tancament.

4. La domiciliació bancària del pagament del deute tributari dóna dret a una reducció de l’1% sobre la quota.

Article 18

Ajornament i fraccionament

1. El subjecte passiu, en els termes que s’estableixin per reglament, pot sol·licitar el fraccionament del deute tributari en dos pagaments sense interessos de demora. En aquest cas, el sistema de pagament ha d’ésser la domiciliació bancària, i no hi és aplicable la reducció establerta per l’apartat 4 de l’article 17.

2. Sens perjudici del supòsit fixat per l’apartat 1, el règim d’ajornament i fraccionament en aquest impost és el determinat, amb caràcter general, per als tributs propis de la Generalitat.

Article 19

Gestió i inspecció de l’impost

La gestió i la inspecció de l’impost corresponen a les delegacions de tributs del Departament d’Economia, Finances i Planificació i a la Inspecció Tributària de la Generalitat, respectivament.

Capítol VIII

Règim sancionador

Article 20

Infraccions i sancions

El règim d’infraccions i sancions en matèria de l’impost sobre grans establiments comercials és el vigent per als tributs propis de la Generalitat.

Capítol IX

Prescripció

Article 21

Prescripció

En l’àmbit de l’impost sobre grans establiments comercials, és aplicable el règim de prescripció vigent per als tributs propis de la Generalitat.

Capítol X

Revisió

Article 22

Revisió

Els actes de gestió, d’inspecció i de recaptació dictats en l’àmbit de l’impost sobre grans establiments comercials poden ésser objecte de reclamació economicoadministrativa davant la Junta Superior de Finances, sens perjudici de la interposició prèvia, amb caràcter potestatiu, del recurs de reposició davant l’òrgan que ha dictat l’acte impugnat.

Disposicions addicionals

Primera

Sens perjudici que el període impositiu s’iniciï l’1 de gener, els titulars dels establiments que estan oberts en la data d’entrada en vigor d’aquesta Llei han de presentar la declaració inicial de dades en el termini comprès entre els dies 1 i 30 de juny del 2001.

Segona

Mitjançant la llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya, es pot modificar la superfície de venda que determina la subjecció a l’impost, el mínim exempt, els trams i els coeficients establerts pels articles 7.2.3 i 8.2, la bonificació establerta per l’article 8.3, el tipus impositiu i la bonificació establerts per l’article 11 i el percentatge de reducció establert per l’article 17.4.

Tercera

En l’aplicació d’aquest tribut regeix supletòriament la Llei general tributària i les normes complementàries que la desenvolupen.

Disposicions finals

Primera

Aquesta Llei entra en vigor l’1 de gener de 2001.

Segona

Es faculten el Govern i el conseller o consellera competent en matèria de finances perquè dictin les disposicions necessàries per a desplegar i aplicar aquesta Llei.

Aquesta Llei entra en vigor l’1 de gener de 2001.

Per tant, ordeno que tots els ciutadans als quals sigui d'aplicació aquesta Llei cooperin al seu compliment i que els tribunals i les autoritats als quals pertoqui la facin complir.

Palau de la Generalitat, 29 de desembre de 2000

Jordi Pujol

President de la Generalitat de Catalunya

Artur Mas i Gavarró

Conseller d’Economia, Finances i Planificació