Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

                             

Article 349. Confrontació de lletres.

1. La confrontació de lletres, l'ha de fer un perit quan la part a qui perjudiqui negui o posi en dubte l'autenticitat d'un document privat.

2. També es pot fer la confrontació de lletres quan es negui o es discuteixi l'autenticitat de qualsevol document públic que no tingui matriu ni còpies fefaents segons el que disposa l'article 1221 del Codi civil, sempre que aquest document no pugui ser reconegut pel funcionari que l'hagi expedit o per qui hi consti com a fedatari intervinent.

3. La confrontació de lletres, l'ha de fer un perit designat pel tribunal de conformitat amb el que disposen els articles 341 i 342 d'aquesta Llei.

 

Article 350. Documents indubtables o cos d'escriptura per a la confrontació.

1. La part que sol·liciti la confrontació de lletres ha de designar el document o els documents indubtables amb què s'ha de fer.

2. Es consideren documents indubtables a l'efecte de confrontar les lletres:

1r Els documents que reconeguin com a tals totes les parts a qui pugui afectar aquesta prova pericial.

2n Les escriptures públiques i els que constin en els arxius públics relatius al document nacional d'identitat.

3r Els documents privats la lletra o la signatura dels quals hagi estat reconeguda en un judici per aquell a qui s'atribueixi dubtosa.

4t L'escrit impugnat, en la part en què reconegui la lletra com a seva aquell a qui perjudiqui.

3. A falta dels documents enumerats en l'apartat anterior, la part a la qual s'atribueixi el document impugnat o la signatura que l'autoritzi pot ser requerida, a instància de la contrària, perquè formi un cos d'escriptura que li ha de dictar el tribunal o el secretari judicial.

Si el requerit s'hi nega, el document impugnat s'ha de considerar reconegut.

4. Si no hi ha documents indubtables i és impossible fer la confrontació amb un cos d'escriptura per mort o absència de qui l'hauria de formar, el tribunal ha d'apreciar el valor del document impugnat d'acord amb les regles de la crítica sana.

 

Article 351. Producció i valoració del dictamen sobre la confrontació de lletres.

1. El perit que porti a terme la confrontació de lletres ha de consignar per escrit les operacions de comprovació i els seus resultats.

2. És aplicable al dictamen pericial de confrontació de lletres el que disposen els articles 346, 347 i 348 d'aquesta Llei.

 

Article 352. Altres dictàmens pericials instrumentals de proves diferents.

Quan sigui necessari o convenient per conèixer el contingut o el sentit d'una prova o per fer una valoració més encertada, les parts poden aportar o proposar dictàmens pericials sobre altres mitjans de prova admesos pel tribunal a l'empara del que preveuen els apartats 2 i 3 de l'article 299.

 
SECCIÓ 6a   DEL RECONEIXEMENT JUDICIAL

 

Article 353. Objecte i finalitat del reconeixement judicial i iniciativa per acordar-lo.

1. El reconeixement judicial s'ha d'acordar quan per a l'aclariment i l'apreciació dels fets sigui necessari o convenient que el tribunal examini pel seu compte algun lloc, objecte o persona.

2. Sens perjudici de l'amplitud que el tribunal consideri que ha de tenir el reconeixement judicial, la part que el sol·liciti ha d'expressar els aspectes principals a què vol que aquest es refereixi i indicar si pretén concórrer a l'acte amb alguna persona tècnica o pràctica en la matèria.

L'altra part, abans que es dugui a terme el reconeixement judicial, pot proposar altres aspectes que li interessin i així mateix ha de manifestar si hi assistirà amb alguna persona de les indicades en el paràgraf anterior.

3. El tribunal ha d'assenyalar amb cinc dies d'antelació, almenys, el dia i l'hora en què s'hagi de practicar el reconeixement judicial.

 

Article 354. Realització del reconeixement judicial i intervenció de les parts i de persones enteses.

1. El tribunal pot acordar qualsevol mesura que sigui necessària per aconseguir l'efectivitat del reconeixement, inclosa la d'ordenar l'entrada en el lloc que s'ha de reconèixer o en què hi hagi l'objecte o la persona que s'ha de reconèixer.

2. Les parts, els seus procuradors i els seus advocats poden concórrer al reconeixement judicial i fer al tribunal, de paraula, les observacions que considerin oportunes.

3. Si, d'ofici o a instància de part, el tribunal considera convenient oir les observacions o les declaracions de les persones indicades en l'apartat 2 de l'article anterior, els ha de prendre jurament o promesa previs de dir la veritat.

 

Article 355. Reconeixement de persones.

1. El reconeixement judicial d'una persona s'ha de fer per mitjà d'un interrogatori efectuat pel tribunal, que s'ha d'adaptar a les necessitats de cada cas concret.

En l'interrogatori, que es pot practicar, si les circumstàncies ho aconsellen, a porta tancada o fora de la seu del tribunal, hi poden intervenir les parts sempre que el tribunal no ho consideri pertorbador per al bon fi de la diligència.

2. En tot cas, en la pràctica del reconeixement judicial s'ha de garantir el respecte a la dignitat i la intimitat de la persona.

 

Article 356. Concurrència del reconeixement judicial i pericial.

1. Quan el tribunal ho consideri convenient pot disposar, mitjançant provisió, que es practiquin en un sol acte el reconeixement judicial i el pericial, sobre el mateix lloc, objecte o persona, seguint el procediment que estableix aquesta secció.

2. Les parts poden sol·licitar també la pràctica conjunta de tots dos reconeixements i el tribunal l'ha d'ordenar si l'estima procedent.

 

Article 357. Concurrència del reconeixement judicial i la prova per testimonis.

1. A instància de part i a càrrec seu, el tribunal pot determinar mitjançant provisió que els testimonis siguin examinats a continuació del reconeixement judicial, quan la vista del lloc o de les coses o les persones pugui contribuir a la claredat del seu testimoni.

2. També es pot practicar, a petició de part, l'interrogatori de la contrària quan es donin les mateixes circumstàncies que assenyala l'apartat anterior.

 

Article 358. Acta del reconeixement judicial.

1. Del reconeixement judicial practicat, el secretari judicial n'ha d'estendre una acta detallada i hi ha de consignar amb claredat les percepcions i les apreciacions del tribunal, així com les observacions fetes per les parts i per les persones a què es refereix l'article 354.

2. També s'ha de recollir en acta el resultat de les altres actuacions de prova que s'hagin practicat en el mateix acte del reconeixement judicial, segons el que disposen els articles 356 i 357.

 

Article 359. Ús de mitjans tècnics de constància del reconeixement judicial.

S'han d'utilitzar mitjans d'enregistrament d'imatge i so o altres instruments semblants per deixar constància del que sigui objecte de reconeixement judicial i de les manifestacions dels qui hi intervinguin, però no s'ha d'ometre la confecció de l'acta i s'hi ha de consignar tot el que sigui necessari per a la identificació dels enregistraments, les reproduccions o els exàmens portats a terme, que el tribunal ha de conservar de manera que no tinguin alteracions.

Quan sigui possible la còpia, amb garanties d'autenticitat, del que s'ha enregistrat o reproduït amb els mitjans o instruments esmentats, la part a qui interessi pot demanar-la i obtenir-la, a càrrec seu, del tribunal.

 
SECCIÓ 7a   DE L'INTERROGATORI DE TESTIMONIS 

 

Article 360. Contingut de la prova.

Les parts poden sol·licitar que declarin com a testimonis les persones que tinguin notícia de fets controvertits relatius al que sigui objecte del judici.

 

Article 361. Idoneïtat per ser testimonis.

Poden ser testimonis totes les persones, excepte les que estiguin permanentment privades de raó o de l'ús de sentits respecte de fets sobre els quals únicament es pugui tenir coneixement per aquests sentits.

Els menors de catorze anys poden declarar com a testimonis si, a judici del tribunal, posseeixen el discerniment necessari per conèixer i per declarar veraçment.

 

Article 362. Designació dels testimonis.

En proposar la prova de testimonis, s'ha d'expressar la seva identitat i indicar, tant com sigui possible, el nom i els cognoms de cada un, la professió i el domicili o la residència.

També es pot fer la designació del testimoni expressant el càrrec que té o qualsevol altra circumstància d'identificació, així com el lloc en què pugui ser citat.

 

Article 363. Limitació del nombre de testimonis.

Les parts poden proposar tants testimonis com considerin convenient, però les despeses dels que excedeixin els tres per cada fet discutit són en tot cas per compte de la part que els hagi presentat.

Quan el tribunal hagi oït el testimoniatge d'almenys tres testimonis amb relació a un fet discutit, pot obviar les declaracions testificals que faltin, referents al mateix fet, si considera que amb les emeses ja ha quedat prou il·lustrat.

 

Article 364. Declaració domiciliària del testimoni.

1. Si per malaltia o un altre motiu dels esmentats en el paràgraf segon de l'apartat 4 de l'article 169 el tribunal considera que algun testimoni no pot comparèixer a la seu del tribunal, se li pot prendre declaració en el seu domicili bé directament, bé per mitjà d'auxili judicial, segons que l'esmentat domicili sigui o no a la demarcació del tribunal.

Les parts i els seus advocats poden assistir a la declaració i, si no hi poden comparèixer, se'ls ha d'autoritzar que presentin un interrogatori escrit previ amb les preguntes que desitgen formular al testimoni interrogat.

2. Quan, ateses les circumstàncies, el tribunal consideri prudent no permetre a les parts i als seus advocats que concorrin a la declaració domiciliària, s'ha de donar a les parts vista de les respostes obtingudes perquè puguin sol·licitar, dins el tercer dia, que es formulin al testimoni noves preguntes complementàries o que se li demanin els aclariments oportuns, d'acord amb el que preveu l'article 372.

 

Article 365. Jurament o promesa dels testimonis.

1. Abans de declarar, cada testimoni ha de prestar jurament o promesa de dir la veritat, amb la comminació de les penes establertes per al delicte de fals testimoni en causa civil, de les quals el tribunal l'ha d'instruir si manifesta que les ignora.

2. Quan es tracti de testimonis menors d'edat penal, no se'ls ha d'exigir jurament ni promesa de dir veritat.

 

Article 366. Manera de declarar els testimonis.

1. Els testimonis han de declarar separadament i successiva, per l'ordre en què estiguin consignats en les propostes, llevat que el tribunal trobi motiu per alterar-lo.

2. Els testimonis no s'han de comunicar entre si ni poden assistir uns a les declaracions d'altres.

A aquest fi, s'han d'adoptar les mesures que siguin necessàries.

 

Article 367. Preguntes generals al testimoni.

1. El tribunal ha de preguntar inicialment a cada testimoni, en tot cas:

1r El nom, els cognoms, l'edat, l'estat, la professió i el domicili.

2n Si ha estat o és cònjuge, parent per consanguinitat o afinitat, i en quin grau, d'algun dels litigants, els seus advocats o procuradors o si hi està lligat per vincles d'adopció, tutela o anàlegs.

3r Si és o ha estat dependent o està o ha estat al servei de la part que l'hagi proposat o del seu procurador o advocat o si ha tingut o té amb ells cap relació susceptible de provocar interessos comuns o contraposats.

4t Si té un interès directe o indirecte en l'afer o en un altre de semblant.

5è Si és amic íntim o enemic d'algun dels litigants o dels seus procuradors o advocats.

6è Si ha estat condemnat alguna vegada per fals testimoni.

2. En vista de les respostes del testimoni a les preguntes de l'apartat anterior, les parts poden manifestar al tribunal l'existència de circumstàncies relatives a la seva imparcialitat.

El tribunal pot interrogar el testimoni sobre aquestes circumstàncies i ha de fer que preguntes i respostes es consignin en una acta per a la deguda valoració de les declaracions en dictar sentència.

 

Article 368. Contingut i admissibilitat de les preguntes que es formulin.

1. Les preguntes que es plantegin al testimoni s'han de formular oralment, en sentit afirmatiu i amb la deguda claredat i precisió. No han d'incloure valoracions ni qualificacions, i si se n'hi incorporen, s'han de tenir per no formulades.

2. El tribunal ha de decidir sobre les preguntes plantejades en el mateix acte de l'interrogatori i admetre les que puguin ser conduents a la indagació de fets i circumstàncies controvertits, que tinguin relació amb l'objecte del judici.

S'han d'inadmetre les preguntes que no es refereixin als coneixements propis d'un testimoni segons l'article 360.

3. Si malgrat que hagi estat inadmesa es respon una pregunta, la resposta no ha de constar en acta.

 

Article 369. Impugnació de l'admissió de les preguntes i protesta contra la seva inadmissió.

1. En l'acte mateix de l'interrogatori, les parts diferents de qui hagi formulat la pregunta poden impugnar-ne l'admissió i fer notar les valoracions i les qualificacions que considerin improcedents i que, a judici seu, s'han de considerar no efectuades.

2. La part que es mostri disconforme amb la inadmissió de preguntes, ho pot manifestar i demanar que la seva protesta consti en acta.

 

Article 370. Examen del testimoni sobre les preguntes admeses. Testimoni perit.

1. Una vegada contestades les preguntes generals, el testimoni ha de ser examinat per la part que l'ha proposat, i si ha estat proposat per les dues parts s'ha de començar per les preguntes que formuli el demandant.

2. El testimoni ha de respondre en el seu nom, de paraula, sense valer-se de cap esborrany de respostes.

Quan la pregunta es refereixi a comptes, llibres o documents, s'ha de permetre que els consulti abans de respondre.

3. En cada una de les seves respostes, el testimoni ha d'expressar la raó de ciència del que digui.

4. Quan el testimoni tingui coneixements científics, tècnics, artístics o pràctics sobre la matèria a què es refereixen els fets de l' interrogatori, el tribunal ha d'admetre les manifestacions que en virtut dels coneixements esmentats el testimoni afegeixi a les seves respostes sobre els fets.

Quant a aquestes manifestacions, les parts poden fer notar al tribunal la concurrència de qualsevol de les circumstàncies de rebuig detallades a l'article 343 d'aquesta Llei.

 

Article 371. Testimonis amb deure de guardar secret.

1. Quan, pel seu estat o la seva professió, el testimoni tingui el deure de guardar secret pel que fa als fets pels quals se l'interrogui, ho ha de manifestar enraonadament i el tribunal, considerant el fonament de la negativa a declarar, ha de decidir, mitjançant provisió, el que sigui procedent en dret. Si el testimoni queda alliberat de respondre, s'ha de fer constar a l'acta.

2. Si el testimoni al·lega que els fets pels quals li pregunten pertanyen a una matèria legalment declarada o classificada com de caràcter reservat o secret, el tribunal, en els casos en què ho consideri necessari per a la satisfacció dels interessos de l'administració de justícia, ha de demanar d'ofici a l'òrgan competent, mitjançant provisió, el document oficial que acrediti el caràcter esmentat.

El tribunal, comprovat el fonament de l'al·legació del caràcter reservat o secret, ha de manar que s'uneixi el document a les actuacions i deixar constància de les preguntes afectades pel secret oficial.

 

Article 372. Intervenció de les parts en l'interrogatori i ampliació de l'interrogatori.

1. Una vegada respostes les preguntes formulades per l'advocat de la part que va proposar la prova testifical, els advocats de qualsevol de les altres parts poden plantejar al testimoni noves preguntes que considerin conduents per determinar els fets. El tribunal ha de repel·lir les preguntes que siguin impertinents o inútils.

En cas d'inadmissió d'aquestes preguntes, és aplicable el que disposa l'apartat 2 de l'article 369 sobre disconformitat amb la inadmissió.

2. Amb la finalitat d'obtenir aclariments i addicions, el tribunal també pot interrogar el testimoni.

 

Article 373. Acarament entre testimonis i entre els testimonis i les parts.

1. Quan els testimonis incorrin en contradiccions greus, el tribunal, d'ofici o a instància de part, pot acordar que se sotmetin a un acarament.

2. També es pot acordar que, segons les declaracions respectives, es faci un acarament entre les parts i algun o alguns testimonis.

3. Les actuacions a què es refereix aquest article s'han de sol·licitar al final de l'interrogatori i, en aquest cas, s'ha d'advertir el testimoni que no s'absenti perquè les dites actuacions es puguin fer a continuació.

 

Article 374. Manera de consignar les declaracions testificals.

Les declaracions testificals prestades en una vista o un judici s'han de documentar d'acord amb el que disposa l'apartat 2 de l'article 146.

 

Article 375. Indemnitzacions als testimonis.

1. Els testimonis que declarin tenen dret a obtenir de la part que els va proposar una indemnització per les despeses i els perjudicis que la seva compareixença els hagi originat, sens perjudici del que es pugui acordar en matèria de costes. Si diverses parts proposen un mateix testimoni, l'import de la indemnització es prorrateja entre aquestes.

2. L'import de la indemnització l'ha de fixar el tribunal mitjançant interlocutòria, que ha de tenir en compte les dades i les circumstàncies que s'hagin aportat.

La interlocutòria esmentada s'ha de dictar una vegada finalitzat el judici o la vista, i només és susceptible de recurs de reposició.

Si la part o les parts que l'han d'indemnitzar no ho fan en el termini de deu dies des de la fermesa de la resolució esmentada en el paràgraf anterior, el testimoni pot acudir directament al procediment de constrenyiment.

 

Article 376. Valoració de les declaracions de testimonis.

Els tribunals han de valorar la força probatòria de les declaracions dels testimonis d'acord amb les regles de la crítica sana, prenent en consideració la raó de ciència que hagin donat, les circumstàncies que concorrin en ells i, si s'escau, els rebuigs formulats i els resultats de la prova que s'hagi practicat sobre els rebuigs.

 

Article 377. Rebuigs dels testimonis.

1. Amb independència del que disposa l'apartat 2 de l'article 367, cada part pot rebutjar els testimonis proposats per la contrària en els quals concorrin algunes de les causes següents:

1r Ser o haver estat cònjuge o parent per consanguinitat o afinitat dins el quart grau civil de la part que l'hagi presentat o del seu advocat o procurador o estar relacionat amb ells per un vincle d'adopció, tutela o anàleg.

2n Ser el testimoni, en prestar declaració, dependent de qui l'hagi proposat o del seu procurador o advocat o estar al seu servei o trobar-se lligat amb algun d'ells per qualsevol relació de societat o interessos.

3r Tenir un interès directe o indirecte en l'afer de què es tracti.

4t Ser amic íntim o enemic d'una de les parts o del seu advocat o procurador.

5è Haver estat condemnat per fals testimoni.

2. La part proponent del testimoni també el pot rebutjar si posteriorment a la proposició arriba al seu coneixement l'existència d'alguna de les causes de rebuig que estableix l'apartat anterior.

 

Article 378. Temps dels rebuigs.

Els rebuigs s'han de formular des del moment en què s'admeti la prova testifical fins que comenci el judici o la vista, sens perjudici de l'obligació que tenen els testimonis de reconèixer qualsevol causa de rebuig en ser interrogats d'acord amb el que disposa l'article 367 d'aquesta Llei, cas en què es pot actuar de conformitat amb el que assenyala l'apartat 2 de l'article esmentat.

 

Article 379. Prova i oposició sobre els rebuigs.

1. Amb l'al·legació dels rebuigs, es pot proposar la prova conduent a justificar-les, llevat de la testifical.

2. Si formulat el rebuig d'un testimoni, les altres parts no s'hi oposen dins el tercer dia següent a la formulació, s'ha d'entendre que reconeixen el fonament del rebuig. Si s'hi oposen, han d'al·legar el que els sembli convenient, i poden aportar-hi documents.

3. Per a l'apreciació sobre el rebuig i la valoració de la declaració testifical, cal atenir-se al que disposen l'apartat 2 de l'article 344 i l'article 376.

 

Article 380. Interrogatori respecte dels fets que constin en informes escrits.

1. Si, d'acord amb el número 4t de l'apartat 1 de l'article 265, o en un altre moment ulterior, a l'empara de l'apartat tercer del mateix precepte, s'han aportat a les actuacions informes sobre fets i aquests no han estat reconeguts com a certs per totes les parts a qui poden perjudicar, s'ha d'interrogar com a testimonis els autors dels informes, en la forma que preveu aquesta Llei, amb les regles especials següents:

1a No és procedent el rebuig del testimoni per raó d'interès en l'afer quan l'informe hagi estat elaborat per encàrrec d'una de les parts.

2a L'autor de l'informe, una vegada acreditada la seva habilitació professional, l'ha de reconèixer i ratificar-se en el contingut, abans que se li formulin les preguntes pertinents.

3a L'interrogatori s'ha de limitar als fets consignats en els informes.

2. Si els informes contenen també valoracions fonamentades en coneixements científics, artístics, tècnics o pràctics dels seus autors, cal atenir-se al que disposa l'apartat 4 de l'article 370, sobre el testimoni perit.

 

Article 381. Respostes escrites a càrrec de persones jurídiques i entitats públiques.

1. Quan, sobre fets rellevants per al procés, sigui pertinent que n'emetin informe persones jurídiques i entitats públiques com a tals, perquè els fets es refereixen a la seva activitat, sense que es pugui individualitzar o sigui necessari individualitzar en persones físiques determinades el coneixement del que interessi per al procés, la part a qui convingui aquesta prova pot proposar que la persona jurídica o l'entitat, a requeriment del tribunal, respongui per escrit sobre els fets en els deu dies anteriors al judici o a la vista.

2. En la proposició de prova a què es refereix l'apartat anterior s'han d'expressar amb precisió els aspectes sobre els quals ha de versar la declaració o l'informe escrit. Les altres parts poden alálegar el que considerin convenient i, en concret, si desitgen que s'addicionin altres aspectes a la petició de declaració escrita o es rectifiquin o es complementin els que hagi expressat el proponent de la prova.

El tribunal, oïdes les parts, si s'escau, ha d'emetre resolució sobre la pertinència i la utilitat de la proposta, i determinar precisament, si s'escau, els termes de la qüestió o qüestions que hagin de ser objecte de la declaració de la persona jurídica o entitat i requerir-la perquè la presti i la remeti al tribunal en el temps establert, sota l'advertència de multa de cent cinquanta a siscents euros i de procedir, contra qui sigui personalment responsable de l'omissió, per desobediència a l'autoritat.

La pràctica d'aquesta prova no suspèn el curs del procediment, llevat que el jutge ho consideri necessari per impedir la indefensió d'una part o de les dues parts.

Rebudes les respostes escrites, s'han de traslladar a les parts, als efectes del que preveu l'apartat següent.

3. En vista de les respostes escrites, o de la negativa o l'omissió de les respostes escrites, el tribunal pot disposar, d'ofici o a instància de qualsevol de les parts, mitjançant provisió, que sigui citada al judici o la vista la persona o les persones físiques el testimoniatge de les quals pugui ser pertinent i útil per aclarir o completar, si és fosca o incompleta, la declaració de la persona jurídica o l'entitat. També pot admetre, a instància de part, qualsevol prova pertinent i útil per contradir la declaració.

4. El que disposen els apartats anteriors no és aplicable a les entitats públiques quan, tractant-se de conèixer fets de les característiques que estableix l'apartat 1, se'n puguin obtenir certificacions o testimoniatges, susceptibles d'aportar-se com a prova documental.

5. A les declaracions que regulen els apartats anteriors s'han d'aplicar, tant com sigui possible, les altres normes d'aquesta secció.

[Aquest article ha estat redactat conforme al Reial Decret 1417/2001, de 27 de desembre, pel qual es procedeix a la conversió a  euros de les quantitats establertes en la Llei de Enjudiciament Civil, en concret s’ha modificat la quantitat de vint-i-cinc mil a cent mil pessetes per cent cinquanta a siscents euros (BOE núm. 310, de 27-12-2001, pp. 49708-49709)].

 
SECCIÓ 8a   DE LA REPRODUCCIÓ DE LA PARAULA, EL SO I LA IMATGE I DELS INSTRUMENTS QUE PERMETEN ARXIVAR I CONÈIXER DADES RELLEVANTS PER AL PROCÉS

 

Article 382. Instruments de filmació, enregistrament i semblants. Valor probatori.

1. Les parts poden proposar com a mitjà de prova la reproducció davant el tribunal de paraules, imatges i sons captats mitjançant instruments de filmació, enregistrament i altres de semblants. En proposar aquesta prova, la part pot acompanyar-la, si s'escau, d'una transcripció escrita de les paraules que conté el suport de què es tracti i que siguin rellevants per al cas.

2. La part que proposi aquest mitjà de prova pot aportar els dictàmens i els mitjans de prova instrumentals que consideri convenients. Les altres parts també poden aportar dictàmens i mitjans de prova quan qüestionin l'autenticitat i l'exactitud del que s'ha reproduït.

3. El tribunal ha de valorar les reproduccions a què es refereix l'apartat 1 d'aquest article segons les regles de la crítica sana.

 

Article 383. Acta de la reproducció i custòdia dels materials corresponents.

1. Dels actes que es facin en aplicació de l'article anterior, se n'ha d'estendre l'acta oportuna, en la qual s'ha de consignar tot el que sigui necessari per a la identificació de les filmacions, els enregistraments i les reproduccions portades a terme, així com, si s'escau, les justificacions i els dictàmens aportats o les proves practicades.

El tribunal pot acordar mitjançant provisió que es faci una transcripció literal de les paraules i les veus filmades o enregistrades, sempre que sigui de rellevància per al cas, la qual s'ha d'unir a l'acta.

2. El tribunal ha de conservar el material que contingui la paraula, la imatge o el so reproduïts, amb referència a les actuacions del judici, de manera que no tingui alteracions.

 

Article 384. Dels instruments que permetin arxivar, conèixer o reproduir dades rellevants per al procés.

1. Els instruments que permetin arxivar, conèixer o reproduir paraules, dades, xifres i operacions matemàtiques portades a terme amb fins comptables o d'una altra classe que, pel fet de ser rellevants per al procés, hagin estat admesos com a prova, han de ser examinats pel tribunal pels mitjans que la part proponent aporti o que el tribunal disposi utilitzar i de manera que les altres parts del procés puguin, amb idèntic coneixement que el tribunal, al·legar i proposar el que convingui al seu dret.

2. És aplicable als instruments que preveu l'apartat anterior el que disposa l'apartat 2 de l'article 382. La documentació en actuacions s'ha de fer de la manera més apropiada a la naturalesa de l'instrument, sota la fe del secretari judicial, que, si s'escau, també ha d'adoptar les mesures de custòdia que siguin necessàries.

3. El tribunal ha de valorar els instruments a què es refereix l'apartat primer d'aquest article d'acord amb les regles de la crítica sana aplicables a aquells segons la seva naturalesa.

 
SECCIÓ 9a   DE LES PRESUMPCIONS

 

Article 385. Presumpcions legals.

1. Les presumpcions que la llei estableix dispensen de la prova del fet presumpte la part a la qual afavoreixi aquest fet.

Aquestes presumpcions només són admissibles quan la certesa del fet indici del qual parteix la presumpció hagi quedat establerta mitjançant admissió o prova.

2. Quan la llei estableixi una presumpció llevat que hi hagi una prova en contra, es pot dirigir tant a provar la inexistència del fet presumpte com a demostrar que en el cas de què es tracti no hi ha l'enllaç que hi ha d'haver entre el fet que es presumeix i el fet provat o admès que fonamenta la presumpció.

3. Les presumpcions que estableix la llei admeten la prova en contra, llevat dels casos en què ho prohibeixi expressament.

 

Article 386. Presumpcions judicials.

1. A partir d'un fet admès o provat, el tribunal pot presumir la certesa, als efectes del procés, d'un altre fet, si entre el fet admès o demostrat i el presumpte hi ha un enllaç precís i directe segons les regles del criteri humà.

La sentència en què s'apliqui el paràgraf anterior ha d'incloure el raonament en virtut del qual el tribunal ha establert la presumpció.

2. Davant de la possible formulació d'una presumpció judicial, el litigant perjudicat sempre pot practicar la prova en contra a què es refereix l'apartat 2 de l'article anterior.

 

CAPÍTOL VII

De les qüestions incidentals

 

Article 387. Concepte de qüestions incidentals.

Són qüestions incidentals les que, sent diferents de les que constitueixen l'objecte principal del plet, hi tenen una relació immediata, així com les que se susciten pel que fa a pressupòsits i requisits processals d'influència en el procés.

 

Article 388. Norma general sobre procediment.

Les qüestions incidentals que no tinguin assenyalada en aquesta Llei una altra tramitació, s'han de tractar en la forma que estableix aquest capítol.

 

Article 389. Qüestions incidentals de pronunciament especial.

Les qüestions incidentals són de pronunciament especial si exigeixen que el tribunal decideixi sobre aquestes separadament en la sentència abans d'entrar a decidir sobre el que és l'objecte principal del plet.

Aquestes qüestions no suspenen el curs ordinari del procés.

 

Article 390. Qüestions incidentals de pronunciament previ. Suspensió del curs de la demanda.

Quan les qüestions suposin, per la seva naturalesa, un obstacle a la continuació del judici pels seus tràmits ordinaris, s'ha de suspendre el curs de les actuacions fins que aquelles es resolguin.

 

Article 391. Qüestions de pronunciament previ. Casos.

A més dels que la Llei determina expressament, es consideren en el cas de l'anterior les qüestions incidentals que es refereixin:

1r A la capacitat i la representació de qualsevol dels litigants, per fets ocorreguts després de l'audiència que regulen els articles 414 i següents.

2n Al defecte d'algun altre pressupòsit processal o a l'aparició d'un obstacle de la mateixa naturalesa, sempre que hagin sobrevingut després de l'audiència que preveuen els articles esmentats en el número anterior.

3r A qualsevol altra incidència que ocorri durant el judici i la resolució de la qual sigui absolutament necessària, de fet o de dret, per decidir sobre la continuació del judici pels seus tràmits ordinaris o la terminació.

 

Article 392. Plantejament de les qüestions incidentals. Inadmissió de les que no ho siguin.

1. Les qüestions incidentals s'han de plantejar per escrit, el qual s'ha d'acompanyar dels documents pertinents i en el qual s'ha de proposar la prova que sigui necessària, i s'ha d'indicar si, a judici de qui proposi la qüestió, s'ha de suspendre o no el curs normal de les actuacions fins que es resolgui.

2. El tribunal ha de repel·lir, mitjançant interlocutòria, el plantejament de qualsevol qüestió que no estigui en cap dels casos anteriors.

 

Article 393. Admissió, substanciació i decisió de les qüestions incidentals.

1. En el procediment ordinari no s'admet el plantejament de cap qüestió incidental una vegada iniciat el judici, i en el verbal, una vegada admesa la prova proposada.

2. En la provisió succintament motivada en què s'admeti el plantejament de la qüestió, s'ha de resoldre si s'ha de considerar de pronunciament previ o especial, i suspendre, en el primer cas, el curs ordinari de les actuacions.

3. Traslladat a les altres parts l'escrit en què es plantegi la qüestió, poden contestar el que considerin oportú en el termini de cinc dies i, transcorregut aquest termini, el tribunal ha de citar les parts a una compareixença, que s'ha de celebrar de conformitat amb el que es disposa per a les vistes dels judicis verbals.

4. Formulades les al·legacions i practicada, si s'escau, la prova que s'admeti a la mateixa vista, si la qüestió és de pronunciament previ, s'ha de dictar, en el termini de deu dies, interlocutòria que resolgui la qüestió i disposi el que sigui procedent respecte de la continuació del procés.

Si la qüestió és de pronunciament especial s'ha de resoldre, amb la deguda separació, en la sentència definitiva.

5. Quan la qüestió es resolgui mitjançant interlocutòria, si aquesta acorda posar fi al procés, s'hi pot presentar recurs d'apel·lació, i si decideix la seva continuació, no s'hi pot presentar cap recurs, sens perjudici que la part perjudicada pugui impugnar la resolució en apel·lar la sentència definitiva.

 

CAPÍTOL VIII

De la condemna a costes

 

Article 394. Condemna a les costes de la primera instància.

1. En els processos declaratius, les costes de la primera instància s'han d'imposar a la part que hagi vist rebutjades totes les seves pretensions, llevat que el tribunal apreciï, i així ho raoni, que el cas presentava seriosos dubtes de fet o de dret.

Per apreciar, a l'efecte de condemna a costes, que el cas és jurídicament dubtós s'ha de tenir en compte la jurisprudència dictada en casos similars.

2. Si l'estimació o la desestimació de les pretensions és parcial, cada part ha d'abonar les costes causades a instància seva i les comunes per meitat, llevat que hi hagi mèrits per imposar-les a una d'elles pel fet d'haver litigat amb temeritat.

3. Quan, en aplicació del que disposa l'apartat 1 d'aquest article, s'imposin les costes al litigant vençut, aquest només està obligat a pagar, de la part que correspongui als advocats i altres professionals que no estiguin subjectes a tarifa o aranzel, una quantitat total que no excedeixi la tercera part de la quantia del procés, per cada un dels litigants que hagin obtingut tal pronunciament; amb aquests únics efectes, les pretensions inestimables s'han de valorar en divuit mil euros, llevat que, atesa la complexitat de l'afer, el tribunal disposi una altra cosa.

No s'ha d'aplicar el que disposa el paràgraf anterior quan el tribunal declari la temeritat del litigant condemnat a costes.

Quan el condemnat a costes sigui titular del dret d'assistència jurídica gratuïta, únicament està obligat a pagar les costes causades en defensa de la part contrària en els casos que assenyala expressament la Llei d'assistència jurídica gratuïta.

4. En cap cas no s'han d'imposar les costes al ministeri fiscal en els processos en què intervingui com a part.

[Aquest article ha estat redactat conforme al Reial Decret 1417/2001, de 27 de desembre, pel qual es procedeix a la conversió a  euros de les quantitats establertes en la Llei de Enjudiciament Civil, en concret s’ha modificat la quantitat de tres milions de pessetes per divuit mil euros (BOE núm. 310, de 27-12-2001, pp. 49708-49709)].

 

Article 395. Condemna a costes en cas d'assentiment.

1. Si el demandat assenteix a la demanda abans de contestar-la, no és procedent imposar les costes llevat que el tribunal, raonant-ho degudament, apreciï mala fe en el demandat.

S'entén que, en tot cas, hi ha mala fe, si abans de presentada la demanda s'ha formulat al demandat un requeriment fefaent i justificat de pagament, o si s'ha iniciat un procediment de mediació o dirigit contra ell una demanda de conciliació.

[El segon parraf del apartat 1 d'aquest article està redactat conforme al Reial Decret Llei 5/2012, e 5 de març, de mediació en afers civils i mercantils (BOE núm. 56, de 6-3-2012, pp. 18783-18799. Suplement en llengua catalana al núm. 56 6-3-2012). Per veure la redacció anterior feu click aquí].

2. Si l'assentiment es produeix després de la contestació a la demanda, s'ha d'aplicar l'apartat 1 de l'article anterior.

 

Article 396. Condemna a costes quan el procés acabi per desistiment.

1. Si el procés acaba per desistiment de l'actor, que no hagi de ser consentit pel demandat, l'actor ha de ser condemnat a totes les costes.

2. Si el desistiment que posa fi al procés és consentit pel demandat o demandats, no s'ha de condemnar a costes cap dels litigants.

 

Article 397. Apel·lació en matèria de costes.

El que disposa l'article 394 és aplicable per resoldre en segona instància el recurs d'apel·lació en què s'impugni la condemna o la falta de condemna a les costes de la primera instància.

 

Article 398. Costes en apel·lació, recurs extraordinari per infracció processal i cassació.

1. Quan siguin desestimades totes les pretensions d'un recurs d'apel·lació, extraordinari per infracció processal o cassació, s'ha d'aplicar, quant a les costes del recurs, el que disposa l'article 394.

2. En cas d'estimació total o parcial d'un recurs d'apel·lació, extraordinari per infracció processal o cassació, no s'ha de condemnar cap dels litigants a les costes de l'esmentat recurs.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda