Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

De les disposicions comunes als processos declaratius

 

CAPÍTOL I

De les regles per determinar el procés corresponent

 

 

CAPÍTOL VI

Dels mitjans de prova i les presumpcions

Article 299. Mitjans de prova.

1. Els mitjans de prova de què es pot fer ús en un judici són els següents:

1r Interrogatori de les parts.

2n Documents públics.

3r Documents privats.

4t Dictamen de perits.

5è Reconeixement judicial.

6è Interrogatori de testimonis.

2. També s'admeten, de conformitat amb el que disposa aquesta Llei, els mitjans de reproducció de la paraula, el so i la imatge, així com els instruments que permeten arxivar i conèixer o reproduir paraules, dades, xifres i operacions matemàtiques portades a terme amb fins comptables o d'una altra mena, rellevants per al procés.

3. Quan per qualsevol altre mitjà no previst expressament en els apartats anteriors d'aquest article es pugui obtenir la certesa sobre fets rellevants, el tribunal, a instància de part, l'ha d'admetre com a prova i adoptar les mesures que siguin necessàries en cada cas.

 

Article 300. Ordre de pràctica dels mitjans de prova.

1. Llevat que el tribunal, d'ofici o a instància de part, acordi un altre ordre diferent, les proves s'han de practicar en el judici o la vista per l'ordre següent:

1r Interrogatori de les parts.

2n Interrogatori de testimonis.

3r Declaracions de perits sobre els seus dictàmens o presentació d'aquests dictàmens, quan excepcionalment s'hagin d'admetre en aquell moment.

4t Reconeixement judicial, quan no s'hagi de portar a terme fora de la seu del tribunal.

5è Reproducció, davant el tribunal, de paraules, imatges i sons captats mitjançant instruments de filmació, enregistrament i altres de semblants.

2. Quan alguna de les proves admeses no es pugui practicar en l'audiència, aquesta ha de continuar per la pràctica de les restants, per l'ordre que sigui procedent.

 
SECCIÓ 1a   DE L'INTERROGATORI DE LES PARTS

 

Article 301. Concepte i subjectes de l'interrogatori de les parts.

1. Cada part pot sol·licitar al tribunal l'interrogatori de les altres sobre els fets i les circumstàncies dels quals tinguin notícia i que guardin relació amb l'objecte del judici. Un colitigant pot sol·licitar l'interrogatori d'un altre colitigant sempre que en el procés hi hagi oposició o conflicte d'interessos entre ambdós.

2. Quan la part legitimada, actuant en el judici, no sigui el subjecte de la relació jurídica controvertida o el titular del dret en virtut del qual s'actua, es pot sol·licitar l'interrogatori d'aquest subjecte o titular.

 

Article 302. Contingut de l'interrogatori i admissió de les preguntes.

1. Les preguntes de l'interrogatori s'han de formular oralment en sentit afirmatiu, i amb la claredat i la precisió degudes. No poden incloure valoracions ni qualificacions, i si aquestes s'hi incorporen s'han de considerar no formulades.

2. El tribunal ha de comprovar que les preguntes corresponen als fets sobre els quals s'ha admès l'interrogatori, i ha de decidir sobre l'admissibilitat de les preguntes en el mateix acte en què es porti a terme l'interrogatori.

 

Article 303. Impugnació de les preguntes que es formulin.

La part que hagi de respondre a l'interrogatori, així com el seu advocat, si s'escau, poden impugnar a l'acte l'admissibilitat de les preguntes i fer notar les valoracions i les qualificacions contingudes en les preguntes que, segons el seu criteri, siguin improcedents i s'hagin de considerar no formulades.

 

Article 304. Incompareixença i admissió tàcita dels fets.

Si la part citada per a l'interrogatori no compareix al judici, el tribunal pot considerar reconeguts els fets en què hagi intervingut personalment aquesta part i la fixació com a certs dels quals li sigui completament perjudicial, a més a més d'imposar-li la multa a què es refereix l'apartat quart de l'article 292 d'aquesta Llei.

En la citació s'ha d'advertir l'interessat que, en cas d'incompareixença injustificada, es produeix l'efecte que assenyala el paràgraf anterior.

 

Article 305. Manera de respondre a l'interrogatori.

1. La part interrogada ha de respondre en nom propi, sense utilitzar cap esborrany de respostes; però a l'acte se li permet consultar documents i notes o apunts, quan, a judici del tribunal, siguin convenients per auxiliar la memòria.

2. Les respostes han de ser afirmatives o negatives i, si això no és possible segons el tenor de les preguntes, han de ser precises i concretes. El declarant hi pot afegir, en tot cas, les explicacions que consideri convenients i que tinguin relació amb les qüestions plantejades.

 

Article 306. Facultats del tribunal i intervenció d'advocats. Interrogatori creuat.

1. Una vegada respostes les preguntes formulades per l'advocat de qui hagi sol·licitat la prova, els advocats de les altres parts i el d'aquella que declari, per aquest ordre, poden formular al declarant noves preguntes que considerin conduents per determinar els fets. El tribunal ha de rebutjar les preguntes que siguin impertinents o inútils.

Amb la finalitat d'obtenir aclariments i addicions, el tribunal també pot interrogar la part cridada a declarar.

2. Quan no sigui preceptiva la intervenció d'un advocat, les parts, amb la vènia del tribunal, que ha de tenir cura que no s'interrompin, es poden fer recíprocament les preguntes i les observacions que siguin convenients per a la determinació dels fets rellevants en el procés.

El tribunal ha de rebutjar les intervencions que siguin impertinents o inútils, i pot interrogar la part cridada a declarar.

3. El declarant i el seu advocat poden impugnar a l'acte les preguntes a què es refereixen els apartats anteriors d'aquest precepte. Així mateix, poden formular les observacions que preveu l'article 303. El tribunal ha de decidir el que sigui procedent abans d'atorgar la paraula per respondre.

 

Article 307. Negativa a declarar, respostes evasives o inconcloents i admissió de fets personals.

1. Si la part cridada a declarar es nega a fer-ho el tribunal l'ha d'advertir a l'acte que, llevat que hi hagi una obligació legal de guardar secret, pot considerar reconeguts com a certs els fets a què es refereixin les preguntes, sempre que l'interrogat hi hagi intervingut personalment i la seva fixació com a certs li resulti perjudicial en tot o en part.

2. Quan les respostes que doni el declarant siguin evasives o inconcloents, el tribunal, d'ofici o a instància de part, li ha de fer l'advertència que preveu l'apartat anterior.

 

Article 308. Declaració sobre fets no personals de l'interrogat.

Quan alguna pregunta es refereixi a fets que no siguin personals del declarant, aquest ha de respondre segons els seus coneixements i donar raó de l'origen d'aquests coneixements, però pot proposar que també contesti la pregunta un tercer que tingui coneixement personal dels fets, per les seves relacions amb l'afer, i accepti les conseqüències de la declaració.

Perquè s'admeti aquesta substitució, l'ha d'acceptar la part que hagi proposat la prova. Si no es produeix aquesta acceptació, el declarant pot sol·licitar que la persona esmentada sigui interrogada en qualitat de testimoni, i el tribunal ha de decidir el que consideri procedent.

 

Article 309. Interrogatori d'una persona jurídica o d'una entitat sense personalitat jurídica.

1. Quan la part declarant sigui una persona jurídica o un ens sense personalitat, i el seu representant en el judici no hagi intervingut en els fets controvertits en el procés, ha d'al·legar aquesta circumstància en l'audiència prèvia al judici i ha de facilitar la identitat de la persona que hi va intervenir en nom de la persona jurídica o l'entitat interrogada, perquè sigui citada al judici.

El representant pot sol·licitar que la persona identificada sigui citada en qualitat de testimoni si ja no forma part de la persona jurídica o l'ens sense personalitat.

2. Quan alguna pregunta es refereixi a fets en què no hi hagi intervingut el representant de la persona jurídica o l'ens sense personalitat, ha de respondre, no obstant això, segons els seus coneixements i donar raó de l'origen dels coneixements, i ha d'identificar la persona que, en nom de la part, hagi intervingut en aquells fets.

El tribunal ha de citar a la persona esmentada perquè sigui interrogada fora del judici com a diligència final, d'acord amb el que disposa la regla segona de l'apartat 1 de l'article 435.

3. En els casos previstos en els apartats anteriors, si la representació de la persona jurídica o l'entitat sense personalitat manifesten desconèixer la persona intervinent en els fets, el tribunal ha de considerar aquesta manifestació com a resposta evasiva o resistència a declarar, amb els efectes que preveuen els apartats 1 i 2 de l'article 307.

 

Article 310. Incomunicació de declarants.

Quan sobre uns mateixos fets controvertits hagin de declarar dues o més parts o persones assimilades a aquestes segons l'apartat segon de l'article 301, s'han d'adoptar les mesures necessàries per evitar que es puguin comunicar i conèixer prèviament el contingut de les preguntes i de les respostes.

Cal adoptar la mateixa prevenció quan hagin de ser interrogats diversos litisconsorts.

 

Article 311. Interrogatori domiciliari.

1. En cas que, per una malaltia que ho impedeixi o per altres circumstàncies especials de la persona que hagi de contestar les preguntes no pugui comparèixer a la seu del tribunal, a instància de part o d'ofici, la declaració es pot prestar en el domicili o la residència del declarant davant del jutge o el membre del tribunal que correspongui, en presència del secretari judicial.

2. Si les circumstàncies no ho fan impossible o summament inconvenient, a l'interrogatori domiciliari hi poden concórrer les altres parts i els seus advocats. Però si, a judici del tribunal, la concurrència dels advocats i les parts no és procedent tenint en compte les circumstàncies de la persona i del lloc, l'interrogatori s'ha de fer en presència del tribunal i del secretari judicial, i la part proponent pot presentar un plec de preguntes perquè, si es consideren pertinents, siguin formulades pel tribunal.

 

Article 312. Constància en acta de l'interrogatori domiciliari.

En els casos de l'article anterior, el secretari judicial ha d'estendre una acta circumstanciada suficientment de les preguntes i de les respostes, que pot llegir la mateixa persona que hagi declarat. Si no en sap o no ho vol fer, l'ha de llegir el secretari judicial i el tribunal ha de preguntar a l'interrogat si té alguna cosa que hi vulgui afegir o variar; tot seguit, s'ha d'estendre el que manifesti. Seguidament, hi ha de signar el declarant i els altres assistents, sota la fe del secretari judicial.

 

Article 313. Interrogatori domiciliari per via d'auxili judicial.

Quan la part que hagi de respondre a l'interrogatori resideixi fora de la demarcació judicial del tribunal i es doni alguna de les circumstàncies a què es refereix el paràgraf segon de l'apartat quart de l'article 169, aquella part pot ser examinada per la via de l'auxili judicial.

En aquests casos, s'ha d'adjuntar al despatx una relació de preguntes formulades per la part proponent de l'interrogatori, si aquesta ho ha sol·licitat perquè no pot concórrer a l'acte de l'interrogatori. Les preguntes han de ser declarades pertinents pel tribunal que conegui de l'afer.

 

Article 314. Prohibició de reiterar l'interrogatori de les parts.

No és procedent l'interrogatori de les parts o les persones a què es refereix l'apartat 2 de l'article 301 sobre els mateixos fets que ja hagin estat objecte de declaració per aquestes parts o persones.

 

Article 315. Interrogatori en casos especials.

1. Quan siguin part en un procés l'Estat, una comunitat autònoma, una entitat local i un altre organisme públic, i el tribunal admeti la seva declaració, se'ls ha de remetre, sense esperar al judici o a la vista, una llista amb les preguntes que, presentades per la part proponent en el moment en què s'admeti la prova, el tribunal declari pertinents, perquè siguin respostes per escrit i la resposta sigui lliurada al tribunal abans de la data assenyalada per a aquells actes.

2. Llegides en l'acte del judici o en la vista les respostes escrites, s'han d'entendre amb la representació processal de la part que els hagi remès les preguntes complementàries que el tribunal consideri pertinents i útils, i si aquesta representació justifica degudament que no pot oferir les respostes que es requereixen, s'ha de remetre un nou interrogatori per escrit com a diligència final.

3. A la declaració que preveu aquest article és aplicable el que disposa l'article 307.

 

Article 316. Valoració de l'interrogatori de les parts.

1. Si no ho contradiu el resultat de les altres proves, en la sentència s'han de considerar certs els fets que una part hagi reconegut com a tals si hi ha intervingut personalment i la seva fixació com a certs li és completament perjudicial.

2. En tota la resta, els tribunals han de valorar les declaracions de les parts i de les persones a què es refereix l'apartat 2 de l'article 301 segons les regles de la crítica sana, sens perjudici del que disposen els articles 304 i 307.

 
SECCIÓ 2a   DELS DOCUMENTS PÚBLICS

 

Article 317. Classes de documents públics.

A efectes de prova en el procés, es consideren documents públics:

1r Les resolucions i les diligències d'actuacions judicials de tota mena i els testimonis que n'expedeixin els secretaris judicials.

2n Els autoritzats per un notari conforme a dret.

3r Els intervinguts per corredors de comerç col·legiats i les certificacions de les operacions en què hagin intervingut, expedides per ells amb referència al llibre registre que han de portar conforme a dret.

4t Les certificacions que expedeixin els registradors de la propietat i mercantils dels assentaments registrals.

5è Els expedits per funcionaris públics legalment facultats per donar fe pel que fa a l'exercici de les seves funcions.

6è Els que, amb referència als arxius i els registres d'òrgans de l'Estat, de les administracions públiques o d'altres entitats de dret públic, siguin expedits per funcionaris facultats per donar fe de disposicions i actuacions d'aquells òrgans, administracions o entitats.

 

Article 318. Manera de producció de la prova per documents públics.

Els documents públics tenen la força probatòria establerta a l’article 319 si s’aporten al procés en original o mitjançant copia o certificat fefaent, ja siguin presentats aquests en suport paper o mitjançant document electrònic, o si, havent estat aportat per copia simple, en suport paper o imatge digitalitzada, de conformitat amb el que preveu l’article 267, no se n’ha impugnat l’autenticitat.

[Aquest article està redactat de conformitat amb la Llei 41/2007, de 7 de desembre, per la qual es modifica la Llei 2/1981, de 25 de març, de regulació del mercat hipotecari i altres normes del sistema hipotecari i financer, de regulació de les hipoteques inverses i l’assegurança de dependència i per la qual s’estableix determinada norma tributària (BOE núm. 294, de 08-12-2007, pp. 50593-50614; Suplement en llengua catalana al núm. 39, pp 5217-5236). Per a veure la redacció anterior faci click aquí].

 

Article 319. Força probatòria dels documents públics.

1. Amb els requisits i en els casos dels articles següents, els documents públics compresos en els números 1r a 6è de l'article 317 han de fer prova plena del fet, l'acte o l'estat de coses que documentin, de la data en què es produeix aquesta documentació i de la identitat dels fedataris i altres persones que, si s'escau, hi intervinguin.

2. La força probatòria dels documents administratius no compresos en els números 5è i 6è de l'article 317 als quals les lleis atorguen el caràcter de públics, és la que estableixin les lleis que els reconeixen aquest caràcter. Si no hi ha una disposició expressa en les lleis, els fets, els actes o els estats de coses que constin en els documents esmentats s'han de tenir com a certs, als efectes de la sentència que es dicti, llevat que altres mitjans de prova desvirtuïn la certesa del que s'ha documentat.

3. En matèria d'usura, els tribunals han d'emetre resolució en cada cas formant lliurement la seva convicció sense vinculació al que estableix l'apartat primer d'aquest article.

 

Article 320. Impugnació del valor probatori del document públic. Confrontació o comprovació.

1. Si s'impugna l'autenticitat d'un document públic, perquè pugui fer prova plena s'ha de procedir de la manera següent:

1r Les còpies, les certificacions o els testimonis fefaents s'han de confrontar o comprovar amb els originals, siguin on siguin.

2n Les pòlisses intervingudes per un corredor de comerç col·legiat s'han de comprovar amb els assentaments del seu llibre registre.

2. La confrontació o la comprovació dels documents públics amb els seus originals, l'ha de practicar el secretari judicial, i a aquest efecte s'ha de constituir en l'arxiu o el local on hi hagi l'original o la matriu, en presència, si hi concorren, de les parts i dels seus defensors, que han de ser citats a aquest efecte.

3. Quan d'una confrontació o una comprovació es desprengui l'autenticitat o l'exactitud de la còpia o el testimoni impugnats, les costes, les despeses i els drets que origini la confrontació o la comprovació són exclusivament a càrrec de qui hagi formulat la impugnació.

Si, a judici del tribunal, la impugnació ha estat temerària, li pot imposar, a més a més, una multa de cent vint a siscents euros.

[Aquest article ha estat redactat conforme al Reial Decret 1417/2001, de 27 de desembre, pel qual es procedeix a la conversió a euros de les quantitats establertes en la Llei de Enjudiciament Civil, en concret s’ha modificat la quantitat de vint mil a cent mil pessetes per cent vint a siscents euros (BOE núm. 310, de 27-12-2001, pp. 49708-49709)].

 

Article 321. Testimoni o certificació incomplets.

El testimoni o la certificació fefaents de només una part d'un document no fa prova plena mentre no es completi amb les addicions que sol·liciti el litigant a qui pugui perjudicar.

 

Article 322. Documents públics no susceptibles de confrontació o comprovació.

1. Fan prova plena en judici, sense que calgui la comprovació o la confrontació i llevat que hi hagi una prova en contra i la facultat de sol·licitar la confrontació de lletres quan sigui possible:

1r Les escriptures públiques antigues que no tinguin protocol i totes aquelles el protocol o la matriu de les quals hagi desaparegut.

2n Qualsevol altre document públic que, per la seva índole, no tingui original o registre amb què es pugui confrontar o comprovar.

2. En els casos de desaparició del protocol, la matriu o els expedients originals, cal atenir-se al que disposa l'article 1221 del Codi civil.

 

Article 323. Documents públics estrangers.

1. A efectes processals, es consideren documents públics els documents estrangers als quals, en virtut de tractats o convenis internacionals o de lleis especials, se'ls hagi d'atribuir la força probatòria que preveu l'article 319 d'aquesta Llei,

2. Quan no hi sigui aplicable cap tractat o conveni internacional ni cap llei especial, es consideren documents públics els que compleixin els requisits següents:

1r Que en l'atorgament o la confecció del document s'hagin observat els requisits que s'exigeixin en el país on s'hagin atorgat perquè el document faci prova plena en un judici.

2n Que el document contingui la legalització o la postil·la i la resta de requisits necessaris per a la seva autenticitat a Espanya.

3. Quan els documents estrangers a què es refereixen els apartats anteriors d'aquest article incorporin declaracions de voluntat, l'existència d'aquestes declaracions es considera provada, però la seva eficàcia és la que determinin les normes espanyoles i estrangeres aplicables en matèria de capacitat, objecte i forma dels negocis jurídics.

 
SECCIÓ 3a   DELS DOCUMENTS PRIVATS

 

Article 324. Classes de documents privats.

Es consideren documents privats, a efectes de prova en el procés, els que no estiguin en cap dels casos de l'article 317.  

 

Article 325. Manera de producció de la prova.

Els documents privats s'han de presentar tal com estableix l'article 268 d'aquesta Llei.

 

Article 326. Força provatòria dels documents privats.

1. Els documents privats fan prova plena en el procés, en els termes de l'article 319, quan la seva autenticitat no sigui impugnada per la part a qui perjudiquen.

2. Quan s'impugni l'autenticitat d'un document privat, el que l'hagi presentat pot demanar la confrontació pericial de lletres o proposar qualsevol altre mitjà de prova que sigui útil i pertinent a aquest efecte.

Si de la confrontació o d'un altre mitjà de prova es desprèn l'autenticitat del document, s'ha de procedir d'acord amb el que preveu l'apartat tercer de l'article 320.

Quan no se'n pugui deduir l'autenticitat o no s'hagi proposat cap prova, el tribunal ho ha de valorar de conformitat amb les regles de la crítica sana.

[Aquest article ha estat modificat per la Ley 59/2003, de 19 de diciembre, de firma electrónica (BOE núm. 304, de 20-12-2003, pp. 45329-45343). Si vol veure la nova redacció en castellà d'aquest article, cliqui aquí.]

 

Article 327. Llibres dels comerciants.

Quan s'hagin d'utilitzar com a mitjà de prova els llibres dels comerciants, cal atenir-se al que disposen les lleis mercantils. De manera motivada, i amb caràcter excepcional, el tribunal pot reclamar que es presentin davant seu els llibres o el seu suport informàtic, sempre que s'hi especifiquin els assentaments que han de ser examinats.

 
SECCIÓ 4a   DE LES DISPOSICIONS COMUNES A LES DUES SECCIONS ANTERIORS

 

Article 328. Deure d'exhibició documental entre les parts.

1. Cada part pot sol·licitar de les altres l'exhibició de documents que no estiguin a la seva disposició i que es refereixin a l'objecte del procés o a l'eficàcia dels mitjans de prova.

2. A la sol·licitud d'exhibició s'hi ha d'adjuntar una còpia simple del document i, si no n'hi ha o no se'n disposa, s'ha d'indicar en els termes més exactes possibles el contingut d'aquell document.

3. En els processos seguits per infracció d’un dret de propietat industrial o d’un dret de propietat intel·lectual, comesa a escala comercial, la sol·licitud d’exhibició es pot estendre, en particular, als documents bancaris, financers, comercials o duaners produïts en un determinat període de temps i que es presumeixin en poder del demandat. La sol·licitud s’ha d’acompanyar d’un principi de prova que pot consistir en la presentació d’una mostra dels exemplars, mercaderies o productes en els quals s’hagi materialitzat la infracció. A instàcia de qualsevol interessat, el tribunal pot atribuir caràcter reservat a les actuacions, per garantir la protecció de les dades i informació que tinguin caràter confidencial.

[L'apartat 3 d'aquest article s'ha afegit de conformitat amb la Llei 19/2006, de 5 de juny, per la qual s'amplien els mitjans de tutela dels drets de propietat intel·lectual i industrial, i s'estableixen normes processals per facilitar l'aplicació de diversos reglaments comunitaris (BOE núm. 134, de 06-06-2006, pp. 21230-21238; Suplement en llengua catalana al núm. 13, pp. 1861-1868). Per a veure la redacció anterior faci click aquí].

 

Article 329. Efectes de la negativa a l'exhibició.

1. En cas de negativa injustificada a l'exhibició de l'article anterior, el tribunal, prenent en consideració les proves restants, pot atribuir valor probatori a la còpia simple presentada pel sol·licitant de l'exhibició o a la versió que hagi donat del contingut del document.

2. En el cas de la negativa injustificada a què es refereix l'apartat anterior, el tribunal, en lloc del que disposa l'apartat esmentat, pot formular un requeriment, mitjançant provisió, perquè els documents l'exhibició dels quals s'hagi sol·licitat siguin aportats al procés, quan així ho aconsellin les característiques d'aquests documents, les altres proves aportades, el contingut de les pretensions formulades per la part sol·licitant i el que s'hagi al·legat per fonamentar-les.

 

Article 330. Exhibició de documents per tercers.

1. Llevat del que disposa aquesta Llei en matèria de diligències preliminars, només s'ha de requerir als tercers no litigants l'exhibició de documents de la seva propietat quan, demanada per una de les parts, el tribunal entengui que tenir-ne coneixement és transcendent per dictar sentència.

En aquests casos, el tribunal ha d'ordenar, mitjançant provisió, la compareixença personal de qui els tingui i, després d'oir-lo, ha de resoldre el que sigui procedent.

Aquesta resolució no és susceptible de cap recurs, però la part a qui interessi pot reproduir la seva petició en la segona instància.
Quan estiguin disposats a exhibir-los voluntàriament, no se'ls ha d'obligar que els presentin a la secretaria sinó que, si així ho exigeixen, el secretari judicial ha d'anar al seu domicili per testimoniar-los.

2. Als efectes de l'apartat anterior, no es consideren tercers els titulars de la relació jurídica controvertida o de les que siguin causa d'aquesta, encara que no figurin com a parts en el judici.

 

Article 331. Testimoni de documents exhibits.

Si la persona a la qual es requereixi l'exhibició segons el que disposen els articles anteriors no està disposada a desprendre's del document per incorporar-lo a les actuacions, el secretari judicial n'ha d'estendre testimoni a la seu del tribunal, si així ho sol·licita l'exhibent.

 

Article 332. Deure d'exhibició d'entitats oficials.

1. Les dependències de l'Estat, de les comunitats autònomes, de les províncies, de les entitats locals i d'altres entitats de dret públic no es poden negar a expedir les certificacions i els testimonis que sol·licitin els tribunals ni oposar-se a exhibir els documents que hi hagi a les seves dependències i arxius, excepte quan es tracti de documentació legalment declarada o classificada com de caràcter reservat o secret. En aquest cas, s'ha d'adreçar al tribunal una exposició raonada sobre aquest caràcter.

2. Llevat que hi hagi un deure legal especial de secret o reserva, les entitats i les empreses que exerceixin serveis públics o estiguin encarregades d'activitats de l'Estat, de les comunitats autònomes, de les províncies, dels municipis i d'altres entitats locals, també estan subjectes a l'obligació d'exhibició, així com a expedir certificacions i testimonis, en els termes de l'apartat anterior.

 

Article 333. Extracció de còpies de documents que no siguin escrits.

Quan es tracti de dibuixos, fotografies, croquis, plànols, mapes i altres documents que no incorporin predominantment textos escrits, si només hi ha l'original, la part pot sol·licitar que en l'exhibició se n'obtingui una còpia, en presència del secretari judicial, que ha de donar fe de ser una reproducció fidel i exacta de l'original.

 

Article 334. Valor probatori de les còpies reprogràfiques i confrontació.

1. Si la part a qui perjudiqui el document presentat per una còpia reprogràfica impugna l'exactitud de la reproducció, s'ha de confrontar amb l'original, si és possible i, si no és així, se n'ha de determinar el valor probatori segons les regles de la crítica sana, tenint en compte el resultat de les altres proves.

2. El que disposa l'apartat anterior d'aquest article també és aplicable als dibuixos, les fotografies, les pintures, els croquis, els plànols, els mapes i documents semblants.

3. La confrontació a què es refereix aquest article l'ha de verificar el secretari judicial, excepte el dret de les parts a proposar-ne una prova pericial.

 
SECCIÓ 5a   DEL DICTAMEN DE PERITS

 

Article 335. Objecte i finalitat del dictamen de perits. Jurament o promesa d'actuar amb objectivitat.

1. Quan siguin necessaris coneixements científics, artístics, tècnics o pràctics per valorar fets o circumstàncies rellevants en l'afer o adquirir certesa sobre aquests, les parts poden aportar al procés el dictamen de perits que posseeixin els coneixements corresponents o sol·licitar, en els casos que preveu aquesta llei, que n'emeti dictamen un perit designat pel tribunal.

2. En emetre el dictamen, el perit ha de manifestar, sota jurament o promesa de dir la veritat, que ha actuat i, si s'escau, que actuarà amb la màxima objectivitat possible, que pren en consideració tant el que pugui afavorir com el que sigui susceptible de causar perjudici a qualsevol de les parts, i que coneix les sancions penals en què pot incórrer si incompleix el seu deure com a perit.

3. Llevat d’acord en contra de les parts, no es pot sol·licitar dictamen a un perit que hagi intervingut en una mediació o arbitratge relacionats amb el mateix afer.

[L'apartat 3 d'aquest article ha estat afegit pel Reial Decret Llei 5/2012, de 5 de març, de mediació en afers civils i mercantils (BOE núm. 56, de 6-3-2012, pp. 18783-18783. Suplement en llengua catalana al núm. 56 6-3-2012)]

 

Article 336. Aportació amb la demanda i la contestació de dictàmens elaborats per perits designats per les parts.

1. Els dictàmens de què disposin els litigants, elaborats per perits designat per ells, i que considerin necessaris o convenients per a la defensa dels seus drets, els han d'aportar amb la demanda o amb la contestació, si aquesta s'ha de fer en forma escrita, sens perjudici del que disposa l'article 337 d'aquesta Llei.

2. Els dictàmens s'han de formular per escrit i s'hi han d'adjuntar, si s'escau, els altres documents, instruments o materials adequats per exposar el parer del perit sobre el que hagi estat objecte de la perícia. Si no és possible o convenient aportar aquests materials i instruments, l'escrit de dictamen ha de contenir sobre aquests les indicacions suficients. Així mateix, es poden adjuntar al dictamen els documents que es considerin adequats per fer una valoració més encertada.

3. S'entén que al demandant li és possible aportar amb la demanda dictàmens escrits elaborats per un perit designat per ell si no justifica complidament que la defensa del seu dret no ha permès demorar la interposició de la demanda fins a obtenir el dictamen.

4. En els judicis amb contestació a la demanda per escrit, el demandat que no pugui aportar dictàmens escrits amb la contestació a la demanda ha de justificar la impossibilitat de demanar-los i d'obtenir-los dins el termini per contestar.

 

Article 337. Anunci de dictàmens quan no es puguin aportar amb la demanda o amb la contestació. Aportació posterior.

1. Si a les parts no els és possible aportar dictàmens elaborats per perits designats per aquestes, juntament amb la demanda o la contestació, han d'expressar en l'una o en l'altra els dictàmens de què, si s'escau, es pretenguin valer, que han d'aportar, per al seu trasllat a la part contrària, quan disposin dels dictàmens, i en tot cas abans que comenci l'audiència prèvia al judici ordinari o abans de la vista en el verbal.

2. Aportats els dictàmens d'acord amb el que disposa l'apartat anterior, les parts han de manifestar si volen que els perits autors dels dictàmens compareguin en el judici que regulen els articles 431 i següents d'aquesta Llei o, si s'escau, en la vista del judici verbal, i han d'expressar si han d'exposar o explicar el dictamen o respondre preguntes, objeccions o propostes de rectificació o intervenir-hi de qualsevol altra manera útil per entendre i valorar el dictamen en relació amb el que sigui objecte del plet.
 

Article 338. Aportació de dictàmens en funció d'actuacions processals posteriors a la demanda. Sol·licitud d'intervenció dels perits en el judici o la vista.

1. El que disposa l'article anterior no és aplicable als dictàmens la necessitat o la utilitat dels quals es posi de manifest a causa d'al·legacions del demandat en la contestació a la demanda o de les al·legacions o pretensions complementàries admeses a l'audiència, a tenor de l'article 426 d'aquesta Llei.

2. Els dictàmens la necessitat o la utilitat dels quals estigui suscitada per la contestació a la demanda o pel que s'ha al·legat i pretès a l'audiència prèvia al judici, els han d'aportar les parts, per al seu trasllat a les parts contràries, com a mínim amb cinc dies d'antelació a la celebració del judici o de la vista, en els judicis verbals; les parts han de manifestar al tribunal si consideren necessari que concorrin al judici o a la vista els perits autors dels dictàmens, expressant el que assenyala l'apartat 2 de l'article 337.
El tribunal també pot acordar en aquest cas la presència dels perits en el judici o la vista, en els termes que assenyala l'apartat 2 de l'article anterior.

 

Article 339. Sol·licitud de designació de perits pel tribunal i resolució judicial sobre la sol·licitud. Designació de perits pel tribunal, sense instància de part.

1. Si qualsevol de les parts és titular del dret d'assistència jurídica gratuïta, no ha d'aportar amb la demanda o la contestació el dictamen pericial, sinó simplement anunciar-lo, als efectes que s'efectuï la designació judicial d'un perit, de conformitat amb el que estableix la Llei d'assistència jurídica gratuïta.

2. El demandant o el demandat, encara que no estiguin en el cas de l'apartat anterior, també poden sol·licitar en els seus escrits inicials respectius que s'efectuï a la designació judicial d'un perit, si entenen convenient o necessari per als seus interessos l'emissió d'un informe pericial. En aquest cas, el tribunal ha d'efectuar la designació, sempre que consideri pertinent i útil el dictamen pericial sol·licitat. Aquest dictamen és a costa de qui l'hagi demanat, sens perjudici del que es pugui acordar en matèria de costes.
Llevat que es refereixi a al·legacions o pretensions que no contingui la demanda, no es pot sol·licitar, posteriorment a la demanda o a la contestació, un informe pericial elaborat per un perit designat judicialment.
La designació judicial del perit s'ha de fer en el termini de cinc dies des de la presentació de la contestació a la demanda, amb independència de qui hagi sol·licitat la designació. Quan les dues parts l'hagin demanada inicialment, el tribunal pot designar, si les parts hi estan d'acord, un únic perit que emeti l'informe sol·licitat. En aquest cas, l'abonament dels honoraris del perit correspon a ambdós litigants per parts iguals, sens perjudici del que es pugui acordar en matèria de costes.

3. En el judici ordinari, si, a conseqüència de les al·legacions o les pretensions complementàries permeses a l'audiència, les parts sol·liciten, d'acord amb el que preveu l'apartat quart de l'article 427, que el tribunal designi un perit que dictamini, el tribunal ho ha d'acordar així, sempre que consideri pertinent i útil el dictamen, i les dues parts es mostrin conformes en l'objecte de la perícia i a acceptar el dictamen del perit que el tribunal nomeni. El tribunal pot fer el mateix quan es tracti de judici verbal i les parts sol·licitin la designació d'un perit, amb els requisits del paràgraf anterior.

4. En els casos assenyalats en els dos apartats anteriors, si les parts que sol·liciten la designació d'un perit pel tribunal estan a més a més d'acord en el fet que el dictamen sigui emès per una determinada persona o entitat, el tribunal ho ha d'acordar així. Si no hi ha acord entre les parts, el perit ha de ser designat pel procediment que estableix l'article 341.

5. El tribunal, d'ofici, pot designar un perit quan la perícia sigui pertinent en processos sobre declaració o impugnació de la filiació, paternitat i maternitat, sobre la capacitat de les persones o en processos matrimonials.

6. El tribunal només pot designar un perit titular per cada qüestió o conjunt de qüestions que hagin de ser objecte de perícia i que no requereixin, per la diversitat de la matèria, el parer d'experts diferents.

 

Article 340. Condicions dels perits.

1. Els perits han de tenir el títol oficial que correspongui a la matèria objecte del dictamen i a la seva naturalesa. Si es tracta de matèries que no estiguin compreses en títols professionals oficials, han de ser nomenats entre persones enteses en aquelles matèries.

2. Així mateix, es pot sol·licitar el dictamen d'acadèmies i institucions culturals i científiques que s'ocupin de l'estudi de les matèries corresponents a l'objecte de la perícia. També poden emetre dictamen sobre qüestions específiques les persones jurídiques legalment habilitades per fer-ho.

3. En els casos de l'apartat anterior, la institució a la qual s'encarregui el dictamen ha d'expressar amb la màxima brevetat quina persona o quines persones s'encarreguen directament de preparar-lo, a les quals s'ha d'exigir el jurament o la promesa que preveu l'apartat segon de l'article 335.

 

Article 341. Procediment per a la designació judicial del perit.

1. En el mes de gener de cada any s'ha de sol·licitar als diferents col·legis professionals o, si no n'hi ha, a entitats anàlogues, així com a les acadèmies i les institucions culturals i científiques a què es refereix l'apartat segon de l'article anterior, l'enviament d'una llista de col·legiats o associats disposats a actuar com a perits.

La primera designació de cada llista s'efectua per sorteig, en presència del secretari judicial, i a partir d'aquesta s'efectuen les designacions següents per ordre correlatiu.

2. Quan s'hagi de designar com a perit una persona sense títol oficial, pràctica o entesa en la matèria, amb la citació prèvia de les parts, la designació s'ha de fer pel procediment que estableix l'apartat anterior, i per fer-ho s'ha d'emprar una llista de persones que cada any s'ha de sol·licitar a sindicats, associacions i entitats apropiades, i que ha d'estar integrada, com a mínim, per cinc d'aquelles persones. Si, per raó de la singularitat de la matèria de dictamen, únicament es disposa del nom d'una persona entesa o pràctica, s'ha d'obtenir de les parts el seu consentiment i només si totes l'atorguen s'ha de designar com a perit aquella persona.

 

Article 342. Crida al perit designat, acceptació i nomenament. Provisió de fons.

1. En el termini de cinc dies des de la designació, se li ha de comunicar al perit titular i se l'ha de requerir perquè, dins de cinc dies més, manifesti si accepta el càrrec. En cas afirmatiu, s'ha de fer el nomenament i el perit ha de fer, tal com es disposi, la manifestació sota el jurament o la promesa que ordena l'apartat 2 de l'article 335.

2. Si el perit designat addueix una causa justa que li impedeix l'acceptació, i el tribunal la considera suficient, ha de ser substituït pel següent de la llista, i així successivament, fins que es pugui fer el nomenament.

3. El perit designat pot sol·licitar, en els tres dies següents al seu nomenament, la provisió de fons que consideri necessària, que ha de ser a càrrec de la liquidació final. El tribunal, mitjançant provisió, ha de decidir sobre la provisió sol·licitada i ordenar a la part o les parts que hagin proposat la prova pericial i que no tinguin dret a l'assistència jurídica gratuïta, que paguin la quantitat fixada en el compte de dipòsits i consignacions del tribunal, en el termini de cinc dies.
Transcorregut aquest termini, si no s'ha dipositat la quantitat establerta, el perit queda eximit d'emetre el dictamen, sense que es pugui procedir a una nova designació.
Quan el perit designat ho hagi estat de comú acord i un dels litigants no efectuï la part de la consignació que li correspon, s'ha d'oferir a l'altre litigant la possibilitat de completar la quantitat que falti, cas en què s'han d'indicar els punts sobre els quals s'ha de pronunciar el dictamen, o de recuperar la quantitat dipositada, cas en el qual s'ha d'aplicar el que disposa el paràgraf anterior.

 

Article 343. Rebuigs dels perits. Temps i forma dels rebuigs.

1. Només poden ser objecte de recusació els perits designats judicialment.

En canvi, els perits no recusables poden ser objecte de rebuig quan concorri en ells alguna de les circumstàncies següents:

1r Ser cònjuge o parent per consanguinitat o afinitat, dins el quart grau civil d'una de les parts o dels seus advocats o procuradors.

2n Tenir interès directe o indirecte en l'afer o en un altre de semblant.

3r Estar o haver estat en situació de dependència o de comunitat o contraposició d'interessos amb alguna de les parts o amb els seus advocats o procuradors.

4t Amistat íntima o enemistat amb qualsevol de les parts o els seus procuradors o advocats.

5è Qualsevol altra circumstància, degudament acreditada, que els faci desmerèixer en el concepte professional.

2. Els rebuigs no es poden formular després del judici o de la vista, en els judicis verbals. Si es tracta d'un judici ordinari, els rebuigs dels perits autors de dictàmens aportats amb demanda o contestació s'han de proposar en l'audiència prèvia al judici.

En formular rebuigs de perits, es pot proposar la prova conduent a justificar-les, llevat de la testifical.

 

Article 344. Contradicció i valoració del rebuig. Sanció en cas de rebuig temerari o deslleial.

1. Qualsevol part interessada es pot adreçar al tribunal a fi de negar o contradir el rebuig i aportar els documents que considerin pertinents a aquest efecte.
Si el rebuig menyscaba la consideració professional o personal del perit, aquest pot sol·licitar al tribunal que, al final del procés, declari, mitjançant provisió, que el rebuig no té fonament.

2. Sense cap més tràmit, el tribunal ha de tenir en compte el rebuig i la seva negació o contradicció eventual en el moment de valorar la prova, i formular, si s'escau, mitjançant provisió, la declaració de falta de fonament del rebuig prevista en l'apartat anterior. Si aprecia temeritat o deslleialtat processal en el rebuig, a causa de la seva motivació o del temps en què es va formular, pot imposar a la part responsable, amb l'audiència prèvia, una multa de seixanta a siscents euros.

[Aquest article ha estat redactat conforme al Reial Decret 1417/2001, de 27 de desembre, pel qual es procedeix a la conversió a euros de les quantitats establertes en la Llei de Enjudiciament Civil, en concret s’ha modificat la quantitat de deu mil a cent mil pessetes per seixanta a siscents euros (BOE núm. 310, de 27-12-2001, pp. 49708-49709)].

 

Article 345. Operacions pericials i possible intervenció de les parts.

1. Quan l'emissió del dictamen requereixi algun reconeixement de llocs, objectes o persones o dur a terme operacions anàlogues, les parts i els seus defensors ho poden presenciar, si amb això no s'impedeix o es destorba la feina del perit i es pot garantir l'encert i la imparcialitat del dictamen.

2. Si alguna de les parts sol·licita de ser present en les operacions pericials de l'apartat anterior, el tribunal ha de decidir el que sigui procedent i, en cas d'admetre'n la presència, ha d'ordenar al perit que avisi directament les parts, amb una antelació de quaranta-vuit hores com a mínim, del dia, l'hora i el lloc en què s'han de dur a terme les operacions.

 

Article 346. Emissió i ratificació del dictamen pel perit que designi el tribunal.

El perit que designi el tribunal ha d'emetre el seu dictamen per escrit, que ha de fer arribar al tribunal en el termini que se li hagi assenyalat. Aquest dictamen s'ha de traslladar a les parts per si consideren necessari que el perit concorri al judici o a la vista a l'efecte que aporti els aclariments o les explicacions que siguin oportuns. El tribunal pot acordar, en tot cas, mitjançant provisió, que considera necessària la presència del perit en el judici o la vista per comprendre i valorar més bé el dictamen efectuat.

 

Article 347. Possible actuació dels perits en el judici o en la vista.

1. En el judici o en la vista, els perits han de tenir la intervenció sol·licitada per les parts, que admeti el tribunal.

El tribunal només ha de denegar les sol·licituds d'intervenció que, per la seva finalitat i contingut, s'hagin de considerar impertinents o inútils, o quan hi hagui un deure de confidencialitat derivat de la intervenció del perit en un procedimient de mediació anterior entre les parts.

Especialment, les parts i els seus defensors poden demanar:

1r Exposició completa del dictamen, quan l'exposició requereixi dur a terme altres operacions, complementàries de l'escrit aportat, mitjançant la utilització dels documents, els materials i altres elements a què es refereix l'apartat 2 de l'article 336.

2n Explicació del dictamen o d'algun o alguns dels seus punts, el significat dels quals no es consideri prou expressiu als efectes de la prova.

3r Respostes a preguntes i objeccions, sobre mètode, premisses, conclusions i altres aspectes del dictamen.

4t Respostes a sol·licituds d'ampliació del dictamen a altres punts connexos, per si es pot portar a terme en el mateix acte i, en qualsevol cas, als efectes de conèixer l'opinió del perit sobre la possibilitat i la utilitat de l'ampliació, així com del termini necessari per portar-la a terme.

5è Crítica del dictamen de què es tracti pel perit de la part contrària.

6è Formulació dels rebuigs que puguin afectar el perit.

2. El tribunal també pot formular preguntes als perits i requerir-los explicacions sobre el que sigui objecte del dictamen aportat, però sense poder acordar, d'ofici, que s'ampliï, llevat que es tracti de perits designats d'ofici d'acord amb el que disposa l'apartat 5 de l'article 339.

[Aquest article està redactat conforme al Reial Decret Llei 5/2012, de 5 de març, de mediació en afers civils i mercantils (BOE núm. 56, de 6-3-2012, pp. 18783-18799. Sumplement en llengua catalana al núm. 56, 6-3-2012). Per veure la redacció anterior feu click aquí].

 

Article 348. Valoració del dictamen pericial.

El tribunal ha de valor els dictàmens pericials segons les regles de la crítica sana.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda