Llei d'Enjudiciament Civil
Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

LEC: Llibre I: Títol V

Anterior Amunt

CAPÍTOL VII

De la substanciació, la vista i la decisió dels afers

 

SECCIÓ 1a   DEL DESPATX ORDINARI

 

Article 178. Dació de compte.

1. Per al despatx ordinari, els secretaris judicials han de donar compte a la sala, al ponent o al jutge, en cada cas, dels escrits i els documents presentats el mateix dia de la presentació o el dia hàbil següent.

Han de fer el mateix respecte de les actes que s'hagin autoritzat fora de la presència judicial.

2. També cal donar compte, el dia hàbil següent, del transcurs dels terminis processals i del consegüent estat de les actuacions, així com de les diligències d'ordenació que s'hagin dictat.

3. Sempre que sigui necessari pel volum d'afers pendents, el secretari judicial, amb el consentiment previ del president o del jutge, pot delegar la dació de compte en un funcionari del tribunal o del jutjat.

 

Article 179. Impuls processal i suspensió del procés per acord de les parts.

1. Llevat que la Llei disposi una altra cosa, l'òrgan jurisdiccional ha de donar al procés el curs que correspongui, d'ofici, i dictar a aquest efecte les resolucions necessàries.

2. El curs del procediment es pot suspendre d'acord amb el que estableix l'apartat 4 de l'article 19 d'aquesta Llei, i es reprèn si ho sol·licita qualsevol de les parts.

Si, transcorregut el termini pel qual es va acordar la suspensió, ningú no demana, en els cinc dies següents, la represa del procés, s'han d'arxivar provisionalment les actuacions i han de romandre en aquesta situació mentre no se sol·liciti la continuació del procés o es produeixi la caducitat d'instància.

 

Article 180. Magistrat ponent.

1. En els tribunals col·legiats, cal designar per a cada afer un magistrat ponent segons el torn establert per a la sala o la secció al principi de l'any judicial, exclusivament sobre la base de criteris objectius.

2. La designació s'ha de fer en la primera resolució que es dicti en el procés i s'ha de notificar a les parts el nom del magistrat ponent i, si s'escau, del que segons el torn ja establert el substitueixi, amb expressió de les causes que en motivin la substitució.

3. En la designació de ponent han de fer torns tots els magistrats de la sala o la secció, inclosos els presidents.

 

Article 181. Funcions del magistrat ponent.

En els tribunals col·legiats, correspon al magistrat ponent:

1r El despatx ordinari i la cura de la tramitació dels afers que li hagin estat adjudicats per torn.

2n Examinar la proposició de mitjans de prova que les parts presentin i emetre'n informe sobre l'admissibilitat, la pertinència i la utilitat.

3r Emetre informe sobre els recursos interposats contra les decisions del tribunal.

4t Dictar les provisions i proposar les altres resolucions que hagi de dictar el tribunal.

5è Redactar les resolucions que dicti el tribunal, sens perjudici del que disposa el paràgraf segon de l'article 203.

 
SECCIÓ 2a   DE LES VISTES

 

Article 182. Assenyalament de les vistes.

1. Correspon al president, en els tribunals col·legiats o al jutge, en els unipersonals, fer els assenyalaments de les vistes, mitjançant provisió.

2. Tret de les excepcions establertes legalment, els assenyalaments s'han de fer a mesura que els procediments arribin a l'estat en què cal celebrar una vista i per l'ordre en què arribin al dit estat, sense que calgui que ho demanin les parts.

 

Article 183. Sol·licitud d'un nou assenyalament de vista.

1. Si a qualsevol dels que hagin d'acudir a una vista li és impossible assistir-hi el dia assenyalat, per una causa de força major o un altre motiu d'entitat anàloga, ho ha de manifestar de manera immediata al tribunal, acreditar complidament la causa o el motiu, i sol·licitar l'assenyalament d'una nova vista o resolució del tribunal que atengui la situació.

2. Quan sigui l'advocat d'una de les parts qui consideri impossible acudir a la vista, si es considera atendible i acreditada la situació que s'al·legui, el tribunal ha de fer un nou assenyalament de vista.

3. Quan sigui la part qui al·legui la situació d'impossibilitat, prevista en l'apartat primer, el tribunal, si considera atendible i acreditada la situació que s'al·legui, ha d'adoptar una de les resolucions següents:

1a Si la vista és de processos en què la part no està assistida d'un advocat o representada per un procurador, el tribunal ha de fer un nou assenyalament.

2a Si la vista és per a actuacions en què, fins i tot si la part està assistida per un advocat o representada per un procurador, sigui necessària la presència personal de la part, el tribunal ha de fer igualment un nou assenyalament de vista.

En particular, si la part ha estat citada a la vista per respondre a l'interrogatori que regulen els articles 301 i següents, el tribunal ha de fer un nou assenyalament, amb les citacions que siguin procedents. Ha de decidir el mateix quan estigui citada per a l'interrogatori una part contrària a la que al·legui i acrediti la impossibilitat d'assistir-hi.

4. Quan un testimoni o un perit que hagi estat citat a la vista pel tribunal manifesti i acrediti que està en la mateixa situació d'impossibilitat expressada en el primer apartat d'aquest precepte, el tribunal, si n'accepta l'excusa, oïdes les parts en el termini comú de tres dies, ha de decidir si deixa sense efecte l'assenyalament de la vista i n'efectua un de nou o si cita el testimoni o el perit per a la pràctica de l'actuació probatòria fora de la vista assenyalada.

Si el tribunal no considera atendible o acreditada l'excusa del testimoni o del perit, ha de mantenir l'assenyalament de la vista i els ho ha de notificar així, i requerir-los que hi compareguin, amb l'advertència que preveu l'apartat segon de l'article 292.

5. Quan el tribunal, en emetre resolució sobre les situacions a què es refereixen els apartats anteriors, apreciï que l'advocat, el litigant, el perit o el testimoni han procedit amb dilació injustificada o sense cap fonament, els pot imposar una multa de fins a 600 euros, sens perjudici del que decideixi sobre el nou assenyalament.

L'apartat 3 d'aquest article ha estat redactat conforme al Reial Decret 1417/2001, de 27 de desembre, pel qual es procedeix a la conversió a euros de les quantitats establertes en la Llei de Enjudiciament Civil, en concret s’ha modificat la quantitat de cent mil pessetes per 600 euros (BOE núm. 310, de 27-12-2001, pp. 49708-49709)].

 

Article 184. Temps per a la celebració de vistes.

1. Per a la celebració de les vistes es poden emprar totes les hores hàbils i habilitades del dia en una o més sessions i, si és necessari, continuar el dia o els dies següents.

2. Llevat dels casos en què la llei disposi una altra cosa, entre l'assenyalament i la celebració de la vista hi ha d'haver deu dies hàbils com a mínim.

 

Article 185. Celebració de les vistes.

1. Constituït el tribunal en la forma que disposa aquesta Llei, el jutge o el president ha de declarar que es procedeix a celebrar la vista pública, llevat de quan l'acte se celebri a porta tancada. Iniciada la vista, el secretari judicial ha d'enumerar succintament els antecedents del cas o les qüestions que s'han de tractar.

2. Seguidament, han d'emetre informe, pel seu ordre, l'actor i el demandat o el recurrent i la persona contra la qual es recorre, per mitjà dels seus advocats, o les parts mateixes, quan la llei ho permeti.

3. Si s'ha admès una prova per a l'acte de la vista, cal practicar-la de conformitat amb el que disposen les normes que la regulen.

4. Conclosa la pràctica de la prova o, si no s'ha produït, finalitzat el primer torn d'intervencions, el jutge o el president ha de concedir de nou la paraula a les parts per rectificar fets o conceptes i, si s'escau, formular concisament les al·legacions que convinguin al seu dret sobre el resultat de les proves practicades.

 

Article 186. Direcció dels debats.

Durant el desenvolupament de les vistes, correspon al jutge o al president la direcció dels debats i, en particular:

1r Mantenir, amb tots els mitjans al seu abast, el bon ordre en les vistes, exigir que es guardi el respecte i la consideració deguts als tribunals i als qui estiguin actuant davant d'aquests, i corregir a l'acte les faltes que es cometin de la manera que disposa la Llei orgànica del poder judicial.

2n Agilitar el desenvolupament de les vistes; a aquests efectes ha de cridar l'atenció de l'advocat o de la part que en les seves intervencions se separi notòriament de les qüestions que es debatin, i instar-los a evitar divagacions innecessàries i, si no atenen la segona advertència que se'ls formuli en aquest sentit, els pot retirar l'ús de la paraula.

 

Article 187. Documentació de les vistes.

1. El desenvolupament de la vista s'ha de registrar en un suport apte per a l'enregistrament i la reproducció del so i de la imatge o, si no és possible, només del so, de conformitat amb el que disposa l'article 147 d'aquesta Llei. En aquests casos, si el tribunal ho considera oportú, cal unir a les actuacions, en el termini més breu possible, una transcripció escrita del que hagi quedat registrat en els suports corresponents.

En tot cas, les parts poden sol·licitar a càrrec seu una còpia dels suports en què hagi quedat enregistrada la vista.

2. Si els mitjans de registre a què es refereix l'apartat anterior no es poden utilitzar per qualsevol causa, la vista s'ha de documentar per mitjà d'una acta efectuada pel secretari judicial.

 

Article 188. Suspensió de les vistes.

1. La celebració de les vistes el dia assenyalat només es pot suspendre, mitjançant provisió:

1r Perquè la impedeix la continuació d'una altra de pendent del dia anterior.

2n Perquè falta el nombre de magistrats necessari per dictar resolució o per indisposició sobrevinguda del jutge o del secretari judicial, si no pot ser substituït.

3r Perquè les parts ho sol·liciten, d'acord al·legant una causa justa a judici del tribunal.

4t Per impossibilitat absoluta de qualsevol de les parts citades per ser interrogades en el judici o la vista, sempre que aquesta impossibilitat, justificada suficientment a judici del tribunal, s'hagi produït quan ja no és possible sol·licitar un nou assenyalament d'acord amb el que disposa l'article 183.

Per mort, malaltia o impossibilitat absoluta o baixa per maternitat o paternitat de l’advocat de la part que demani la suspensió, justificades suficientment,segons el parer del tribunal, sempre que aquests fets s’hagin produït quan ja no sigui possible sol·licitar un nou assenyalament d’acord amb el que disposa l’article 183, sempre que es garanteixi el dret a la tutela judicial efectiva i no es causi indefensió. Igualment, són equiparables als supòsits anteriors, i amb els mateixos requisits, altres situacions anàlogues previstes en altres sistemes de previsió social i pel mateix temps pel qual s’atorgui la baixa i la prestació dels permisos que preveu la legislació de la Seguretat Social.

6è Perquè l'advocat defensor té dos assenyalaments de vista per al mateix dia en diferents tribunals i li és impossible, per l'horari fixat, assistir a tots dos, sempre que acrediti suficientment que, a l'empara de l'article 183, va intentar, sense resultat, un nou assenyalament que evités la coincidència.

En aquest cas, té preferència la vista relativa a una causa criminal amb pres i, en defecte d'aquesta actuació, la de l'assenyalament més antic, i si els dos assenyalaments són de la mateixa data, s'ha de suspendre la vista corresponent al procediment més modern.

No s'acorda la suspensió de la vista si la comunicació de la sol·licitud perquè s'acordi es produeix amb més de tres dies de retard des de la notificació de l'assenyalament que es rebi en segon lloc. A aquests efectes, cal adjuntar a la sol·licitud una còpia de la notificació del dit assenyalament.

El que disposa el paràgraf anterior no és aplicable a les vistes relatives a una causa criminal amb pres, sens perjudici de la responsabilitat en què s'hagi pogut incórrer.

7è Perquè s'ha acordat la suspensió del curs de les actuacions o perquè és procedent la suspensió d'acord amb el que disposa aquesta Llei.

2. Qualsevol suspensió que acordi el tribunal s'ha de comunicar immediatament a les parts personades i als qui hagin estat citats judicialment en qualitat de testimonis, perits o en una altra condició.

[El paràgraf de l’apartat 1 de l'article està redactat de conformitat amb la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes (BOE núm. 71, de 28-03-2007, pp. 12611-12645; Suplement en llengua catalana al núm. 12, pp. 1515-1548). Per a veure la redacció anterior faci click aquí]. 

 

Article 189. Nou assenyalament de les vistes suspeses.

1. En cas de suspensió de la vista, se n'ha de fer el nou assenyalament quan s'acordi la suspensió i, si no és possible, tan aviat com desaparegui el motiu que l'ha ocasionada.

2. El nou assenyalament s'ha de fer per al dia més immediat possible, sense alterar l'ordre dels que ja s'hagin fet.

 

Article 190. Canvis en el personal jutjador després de l'assenyalament de vistes i possible recusació.

1. Quan després d'efectuat l'assenyalament i abans de la celebració de la vista hagi canviat el jutge o algun magistrat integrant del tribunal, tan aviat com passi això i, en tot cas, abans de donar principi a la vista, s'han de fer saber aquests canvis a les parts, sens perjudici de celebrar la vista, llevat que a l'acte es recusi, encara que sigui verbalment, el jutge o algun dels magistrats que com a conseqüència del canvi han passat a formar part del tribunal.

2. Si es formula la recusació a què es refereix l'apartat anterior, s'ha de suspendre la vista i tramitar l'incident segons el que disposa aquesta Llei, i fer el nou assenyalament una vegada resolta la recusació.

La recusació que es formuli verbalment ha de contenir una expressió succinta de la causa o les causes i s'ha de formalitzar per escrit en el termini de tres dies. Si no es fa així dins el termini esmentat no ha de ser admesa i s'ha d'imposar al recusant una multa de 150 a 600 euros, i condemnar-lo, a més a més, al pagament de les costes ocasionades amb la suspensió. En la mateixa resolució s'ha de fer el nou assenyalament per a la vista al més aviat possible.

[L'apartat 2 d'aquest article ha estat redactat conforme al Reial Decret 1417/2001, de 27 de desembre, pel qual es procedeix a la conversió a euros de les quantitats establertes en la Llei de Enjudiciament Civil, en concret s’ha modificat la quantitat de25.000 a 100.000 pessetes per 150 a 600 euros (BOE núm. 310, de 27-12-2001, pp. 49708-49709)].

 

Article 191. Recusació posterior a la vista.

1. En cas de canvi de jutge o de magistrat o magistrats, a què es refereix l'apartat 1 de l'article anterior, quan s'hagi celebrat la vista perquè no hi ha hagut cap recusació, si el tribunal és unipersonal, el jutge ha de deixar transcórrer tres dies abans de dictar la resolució, i si es tracta d'un tribunal col·legiat, cal suspendre'n durant tres dies la discussió i la votació.

2. Dins el termini a què es refereix l'apartat precedent es pot recusar el jutge o els magistrats que hagin entrat a formar part del tribunal després de l'assenyalament, i si les parts no fan ús d'aquest dret, ha de començar a córrer el termini per dictar resolució.

3. En el cas a què es refereix aquest article només s'admeten les recusacions basades en causes que no s'hagin pogut conèixer abans del començament de la vista.

 

Article 192. Efectes de la decisió de la recusació formulada després de la vista.

Si es declara procedent, mitjançant interlocutòria, la recusació formulada d'acord amb el que preveu l'article anterior, queda sense efecte la vista i s'ha de verificar de nou el dia més pròxim que es pugui assenyalar, davant un jutge o amb magistrats hàbils en substitució dels recusats.

Quan es declari que no escau la recusació, han de dictar la resolució el jutge o els magistrats que hagin assistit a la vista; el termini per dictar-la comença a córrer l'endemà de la data en què s'hagi decidit sobre la recusació.

 

Article 193. Interrupció de les vistes.

1. Una vegada iniciada la celebració d'una vista, només es pot interrompre:

1r Quan el tribunal hagi de resoldre alguna qüestió incidental que no pugui decidir a l'acte.

2n Quan s'hagi de practicar alguna diligència de prova fora de la seu del tribunal i no es pugui verificar en el temps intermedi entre una sessió i una altra.

3r Quan no compareguin els testimonis o els perits citats judicialment i el tribunal consideri imprescindible la seva declaració o el seu informe.

4t Quan, després d'iniciada la vista, es produeixi alguna de les circumstàncies que n'haurien determinat la suspensió de la celebració.

2. La vista es reprèn una vegada desapareguda la causa que n'ha motivat la interrupció.

3. Quan no es pugui reprendre la vista dins els vint dies següents a la interrupció cal celebrar una nova vista i fer l'assenyalament oportú per a la data més immediata possible.

S'ha de fer el mateix, encara que no hagi transcorregut el dit termini, sempre que hagi de ser substituït el jutge davant el qual va començar a celebrar-se la vista interrompuda i, si es tracta de tribunals col·legiats, quan la vista no es pugui reprendre amb magistrats dels que ja van actuar-hi en un nombre suficient per dictar resolució.

 
SECCIÓ 3a   DE LES VOTACIONS I LES DECISIONS DELS AFERS

 

Article 194. Jutges i magistrats als quals correspon decidir els afers.

1. En els afers que s'hagin de decidir després de la celebració d'una vista o un judici, la redacció i la signatura de la resolució, en els tribunals unipersonals, o la deliberació i la votació en els tribunals col·legiats, les han de fer, respectivament, el jutge o els magistrats que hagin assistit a la vista o el judici, encara que després de la vista hagin deixat d'exercir les seves funcions en el tribunal que conegui de l'afer.

2. S'exceptuen del que disposa l'apartat anterior els jutges i els magistrats que, després de la vista o el judici:

1r Hagin perdut la condició de jutge o magistrat.

No obstant això, s'ha d'aplicar el que disposa l'apartat 1 d'aquest article als jutges i als magistrats jubilats per edat i als jutges substituts i als magistrats suplents que hagin cessat en el càrrec per renúncia, per transcurs del termini per al qual van ser nomenats o per haver complert l'edat de setanta-dos anys.

2n Hagin estat suspesos de l'exercici de les seves funcions.

3r Hagin accedit a un càrrec públic o una professió incompatible amb l'exercici de la funció jurisdiccional o hagin passat a la situació d'excedència voluntària perquè es presenten com a candidats a càrrecs d'elecció popular.

 

Article 195. Informació dels magistrats sobre el contingut de les interlocutòries en tribunals col·legiats.

1. El ponent ha de tenir a disposició seva les interlocutòries per dictar sentència o resolució decisòria d'incidents o recursos, i els altres membres del tribunal les poden examinar en qualsevol moment.

2. Conclosa la vista en els afers en què aquesta precedeixi la decisió o, en un altre cas, des del dia en què el president faci l'assenyalament per a la deliberació, la votació i la decisió, qualsevol dels magistrats pot demanar les actuacions per estudiar-les.

Quan les demanin diversos, el que presideixi ha de fixar el temps que les ha de tenir cada un, de manera que es puguin dictar les sentències dins el termini assenyalat.

 

Article 196. Deliberació i votació de les resolucions en tribunals col·legiats.

En els tribunals col·legiats s'han de discutir i votar les resolucions immediatament després de la vista, si se celebra i, en un altre cas, el president ha d'assenyalar el dia en què s'han de discutir i votar, dins el termini assenyalat per la Llei.

 

Article 197. Forma de la discussió i la votació de les resolucions en els tribunals col·legiats.

1. En els tribunals col·legiats, la discussió i la votació de les resolucions les ha de dirigir el president i s'han de verificar sempre a porta tancada.

2. El magistrat ponent ha de sotmetre a la deliberació de la sala o la secció els punts de fet i les qüestions i els fonaments de dret, així com la decisió que, a judici seu, calgui dictar i, amb la discussió necessària prèvia, cal fer la votació.

 

Article 198. Votació de les resolucions.

1. El president pot acordar que la votació tingui lloc separadament sobre els diferents pronunciaments de fet o de dret que s'hagin de fer o sobre una part de la decisió que s'hagi de dictar.

2. Vota primer el ponent i després els magistrats restants, per l'ordre invers a la seva antiguitat. El president vota l'últim.

3. Començada la votació, només es pot interrompre per algun impediment insuperable.

 

Article 199. Vot de magistrats impedits després de la vista.

1. Si després de la vista s'impossibilita algun magistrat, de manera que no pugui assistir a la discussió i la votació, ha de donar el seu vot per escrit, fonamentat i signat, i l'ha de remetre directament al president del tribunal. Si no pot escriure ni signar, s'ha de valer del secretari del tribunal.

El vot emès així s'ha de computar amb els altres i s'ha de conservar, rubricat pel que presideixi, amb el llibre de sentències.

2. Quan el magistrat impedit no pugui votar ni fins i tot d'aquella manera, han de decidir l'afer els altres magistrats que hagin assistit a la vista, si componen els necessaris per formar la majoria. Si no n'hi ha, cal celebrar una nova vista, amb l'assistència dels que hagin concorregut a l'anterior i d'aquell o aquells que hagin de substituir els impedits, cas en què és aplicable el que disposen els articles 190 a 192 d'aquesta Llei.

3. El que disposa l'apartat anterior s'aplica també quan algun dels magistrats que van participar en la vista no pugui intervenir en la deliberació i la votació perquè està en algun dels casos que preveu l'apartat 2 de l'article 194.

 

Article 200. Impediment del jutge que hagi assistit a la vista.

En els tribunals unipersonals, quan després de la vista s'impossibiliti el jutge que hi hagi assistit i no pugui dictar la resolució ni tan sols amb l'assistència del secretari judicial, cal celebrar una nova vista presidida pel jutge que substitueixi l'impedit.

S'ha de fer el mateix quan el jutge que hagi participat en la vista no pugui dictar la resolució perquè està comprès en algun dels casos que preveu l'apartat 2 de l'article 194.

 

Article 201. Majoria de vots.

En els tribunals col·legiats, les interlocutòries i les sentències s'han de dictar per majoria absoluta de vots, llevat que la llei assenyali expressament una proporció més gran.

En cap cas no es pot exigir un nombre determinat de vots conformes que desvirtuï la regla de la majoria.

 

Article 202. Discòrdies.

1. Quan en la votació d'una resolució no resulti la majoria de vots sobre qualsevol dels pronunciaments de fet o de dret que s'hagin de fer, s'han de tornar a discutir i a votar els punts en què hagin dissentit els votants.

2. Si no s'obté un acord, s'ha de resoldre la discòrdia mitjançant la celebració d'una nova vista, en què han de concórrer els magistrats que hagin assistit a la primera, més dos més, si ha estat imparell el nombre dels discordants, i tres més en cas d'haver estat parell. Hi ha de concórrer per a això, en primer lloc, el president de la sala o la secció, si no hi ha assistit ja; en segon lloc, els magistrats de la mateixa sala que no hagin vist el plet; en tercer lloc, el president de l'audiència; i, finalment, els magistrats de les altres sales o seccions, amb preferència dels del mateix ordre jurisdiccional, segons l'ordre que acordi la sala de govern.

3. El qui ha de presidir la sala composta segons l'apartat anterior ha de fer l'assenyalament, mitjançant provisió, de les vistes de discòrdia i les designacions oportunes.

4. Quan en la votació d'una resolució per la sala prevista en el segon apartat d'aquest article no es reuneixi tampoc la majoria sobre els punts discordants, cal fer una nova votació, a la qual s'han de sotmetre només els dos parers que hagin obtingut un nombre més elevat de vots en la votació precedent.

 

Article 203. Redacció de les resolucions en els tribunals col·legiats.

En els tribunals col·legiats correspon al ponent la redacció de les resolucions que s'hagin sotmès a discussió de la sala o la secció, si es conforma amb el que s'ha acordat.

Si el ponent no es conforma amb el vot de la majoria, ha de declinar la redacció de la resolució i ha de formular motivadament el seu vot particular. En aquest cas, el president n'ha d'encomanar la redacció a un altre magistrat i disposar la rectificació necessària en el torn de ponències per restablir-hi la igualtat.

 

Article 204. Signatura de les resolucions.

1. Les resolucions judicials, les signa el jutge o tots els magistrats no impedits dins el termini establert per dictar-les.

2. Si després de decidit l'afer per un tribunal col·legiat s'impossibilita algun magistrat dels que han votat i no pot signar la resolució, el que l'hagi presidit ho ha de fer en nom d'ell, expressant el nom del magistrat per qui signa i fent constar que el magistrat impossibilitat va votar però no va poder signar.

Si l'impedit és el president, el magistrat més antic ha de signar per ell.

3. Les resolucions judicials s'han d'autoritzar o publicar mitjançant la signatura del secretari judicial, sota pena de nul·litat.

 

Article 205. Vots particulars.

1. Tothom qui prengui part en la votació d'una sentència o una interlocutòria definitiva ha de signar el que s'hagi acordat, encara que hagi dissentit de la majoria; però en aquest cas, anunciant-ho en el moment de la votació o en el de la signatura, pot formular un vot particular, en forma de sentència, en què es poden acceptar, per remissió, els punts de fet i els fonaments de dret de la sentència dictada pel tribunal amb els quals estigui conforme.

2. El vot particular, amb la signatura de l'autor, s'ha d'incorporar al llibre de sentències i s'ha de notificar a les parts juntament amb la sentència aprovada per majoria. Quan, d'acord amb la llei, sigui preceptiva la publicació de la sentència, el vot particular, si n'hi ha, s'ha de publicar juntament amb aquesta.

3. També es pot formular el vot particular, amb subjecció al que disposen els apartats anteriors, en el que hi sigui aplicable, pel que fa a les interlocutòries i les provisions motivades succintament.

 

CAPÍTOL VIII

De les resolucions judicials i de les diligències d'ordenació

 

SECCIÓ 1a   DE LES CLASSES, LA FORMA I EL CONTINGUT DE LES RESOLUCIONS I DE LA MANERA DE DICTAR-LES, PUBLICAR-LES I ARXIVAR-LES

 

Article 206. Classes de resolucions judicials.

1. Les resolucions dels tribunals civils es denominen provisions, interlocutòries i sentències.

2. En els processos de declaració, quan la Llei no expressi la classe de resolució que s'hi ha d'emprar, s'han d'observar les regles següents:

1a Es dicta provisió quan la resolució no es limita a l'aplicació de normes d'impuls processal, sinó que es refereix a qüestions processals que requereixen una decisió judicial, perquè ho estableix la llei, perquè se'n deriven càrregues o perquè afecta drets processals de les parts, sempre que en aquests casos no s'exigeixi expressament la forma d'interlocutòria.

2a S’han de dictar interlocutòries quan es decideixin recursos contra provisions o decrets, quan es resolgui sobre admissió o inadmissió de demanda, reconvenció, acumulació d’accions, admissió o inadmissió de la prova, aprovació judicial de transaccions, acords de mediació i convenis, mesures cautelars i nul·litat o validesa de les actuacions.

També revesteixen la forma d’interlocutòria les resolucions que versin sobre pressupòsits processals, anotacions i inscripcions registrals i qüestions incidentals, tant si tenen assenyalada en aquesta Llei una tramitació especial com si no, sempre que en aquests casos la llei exigeixi una decisió del tribunal, així com les que posin fi a les actuacions d’una instància o recurs abans que conclogui la seva tramitació ordinària, llevat que, respecte d’aquestes últimes, la llei hagi disposat que han de finalitzar per decret.

3a Es dicta sentència per posar fi al procés, en primera o segona instància, una vegada ha conclòs la tramitació ordinària prevista en la Llei. També es resolen mitjançant sentència els recursos extraordinaris i els procediments per a la revisió de sentències fermes.

3. En els processos d'execució s'han de seguir les regles que estableixen els apartats anteriors, en el que hi siguin aplicables.

[Aquest article està redactat conforme al Reial Decret Llei 5/2012, de 5 de març, de mediació en afers civils i mercantils (BOE núm. 56, de 6-3-2012, pp. 18783-18799. Sumplement en llengua catalana al núm. 56, 6-3-2012). Per veure la redacció anterior feu click aquí].

 

Article 207. Resolucions definitives. Resolucions fermes. Cosa jutjada formal.

1. Són resolucions definitives les que posen fi a la primera instància i les que decideixen els recursos interposats contra aquestes.

2. Són resolucions fermes aquelles contra les quals no es pot interposar cap recurs perquè no ho preveu la llei, o bé perquè, tot i estar previst, ha transcorregut el termini legalment fixat sense que cap de les parts l'hagi presentat.

3. Les resolucions fermes passen en autoritat de cosa jutjada i el tribunal del procés en què s'hagin dictat s'ha d'atenir en tot cas al que s'hi disposa.

4. Transcorreguts els terminis previstos per recórrer contra una resolució sense haver-la impugnat, queda ferma i passada en autoritat de cosa jutjada, i el tribunal del procés en què es dicti s'ha d'atenir en tot cas al que s'hi disposa.

 

Article 208. Forma de les resolucions.

1. Les provisions es limiten a expressar el que s'hi mana i han d'incloure a més a més una motivació succinta quan així ho disposi la llei o el tribunal ho consideri convenient.

2. Les interlocutòries i les sentències sempre han de ser motivades i han de contenir, en paràgrafs separats i numerats, els antecedents de fet i els fonaments de dret en què es basi la part dispositiva o la decisió subsegüent.

3. Totes les resolucions han d'incloure la menció del lloc i la data en què s'adoptin i la indicació del tribunal que les dicti, amb expressió del jutge o els magistrats que l'integrin i la seva signatura i la indicació del nom del ponent, quan el tribunal sigui col·legiat.

En cas de provisions dictades per sales de justícia, n'hi ha prou amb la signatura del ponent.

4. En notificar la resolució a les parts cal indicar si és ferma o si s'hi pot presentar algun recurs en contra, amb expressió, en aquest últim cas, del recurs que sigui procedent, de l'òrgan davant el qual s'ha d'interposar i del termini per recórrer-hi.

 

Article 209. Regles especials sobre la forma i el contingut de les sentències.

Les sentències s'han de formular de conformitat amb el que disposa l'article anterior i amb subjecció, a més a més, a les regles següents:

1a En l'encapçalament s'han d'expressar els noms de les parts i, quan sigui necessari, la legitimació i la representació en virtut de les quals actuïn, així com els noms dels advocats i els procuradors i l'objecte del judici.

2a En els antecedents de fet s'han de consignar, amb la claredat i la concisió possibles i en paràgrafs separats i numerats, les pretensions de les parts o dels interessats, els fets en què les fonamenten, que hagin estat al·legats oportunament i tinguin relació amb les qüestions que s'hagin de resoldre, les proves que s'hagin proposat i practicat i els fets provats, si s'escau.

3a En els fonaments de dret s'han d'expressar, en paràgrafs separats i numerats, els punts de fet i de dret fixats per les parts i els que ofereixin les qüestions controvertides, amb les raons i els fonaments legals de la decisió que s'hi hagi de dictar i amb expressió concreta de les normes jurídiques aplicables al cas.

4a La decisió, que s'ha d'acomodar al que preveuen els articles 216 i següents, ha de contenir, numerats, els pronunciaments corresponents a les pretensions de les parts, encara que l'estimació o la desestimació de totes o d'algunes de les pretensions es pugui deduir dels fonaments jurídics, així com el pronunciament sobre les costes. També ha de determinar, si s'escau, la quantitat objecte de la condemna, sense que se'n pugui reservar la determinació per a l'execució de la sentència, sens perjudici del que disposa l'article 219 d'aquesta Llei.

 

Article 210. Resolucions orals.

1. Llevat que la llei permeti diferir el pronunciament, les resolucions que s'hagin de dictar en la celebració d'una vista, una audiència o una compareixença davant el tribunal s'han de pronunciar oralment en el mateix acte, i documentar-lo amb expressió de la decisió i la motivació succinta d'aquelles resolucions.

2. Pronunciada oralment una resolució, si totes les persones que són part en el judici són presents a l'acte, per si mateixes o degudament representades, i expressen la seva decisió de no interposar-hi recurs, el tribunal ha de declarar, en el mateix acte, la fermesa de la resolució.

Fora d'aquest cas, el termini per interposar-hi recurs comença a comptar des de la notificació de la resolució degudament redactada.

3. En cap cas no s'han de dictar sentències oralment en processos civils.

 

Article 211. Termini per dictar les resolucions judicials.

1. Les provisions, les interlocutòries i les sentències s'han de dictar dins el termini que la llei estableixi.

2. La inobservança del termini dóna lloc a la correcció disciplinària, si no hi ha una causa justa, que s'ha de fer constar en la resolució.

 

Article 212. Publicació i arxivament de les sentències.

1. Les sentències i la resta de resolucions definitives, una vegada esteses i signades pel jutge o per tots els magistrats que les hagin dictades, s'han de notificar i arxivar a la secretaria del tribunal, i donar-les publicitat en la forma permesa o ordenada per la Constitució i les lleis.

2. Els secretaris judicials han de posar en les interlocutòries la certificació literal de les sentències i la resta de resolucions definitives.

3. Les sentencies que es dictin en els procediments sobre l’aplicació dels articles 81 i 82 del Tractat de la Comunitat Europea o els articles 1 i 2 de la Llei de defensa de la competència les comunica el secretari judicial a la Comissió Nacional de la Competència.

[L'apartat 3 d'aquest article ha estat afegit de conformitat amb la ¡Llei 15/2007, de 3 de juliol, de defensa de la competència (BOE núm. 159, de 04-07-2007, pp. 28848-28872; Suplement en llengua catalana al núm. 159, pp. 3035-3058)]. Per veure la redacció anterior faci click aquí].

 

Article 213. Llibre de sentències.

En cada tribunal s'ha de portar, sota la custòdia del secretari judicial, un llibre de sentències, on s'han d'incloure signades totes les definitives, les interlocutòries del mateix caràcter, com també els vots particulars que s'hi hagin formulat, que s'han d'ordenar correlativament segons la data.

 

Article 214. Invariabilitat de les resolucions. Aclariment i correcció.

1. Els tribunals no poden variar les resolucions que pronunciïn després de signades, però sí aclarir-ne algun concepte fosc i rectificar-hi qualsevol error material que continguin.

2. Els aclariments a què es refereix l'apartat anterior es poden fer d'ofici dins els dos dies hàbils següents al de la publicació de la resolució, o a petició de part o del ministeri fiscal formulada dins el mateix termini, cas en què l'ha de resoldre el tribunal dins els tres dies següents al de la presentació de l'escrit en què se sol·liciti l'aclariment.

3. Els errors materials manifestos i els aritmètics en què incorrin les resolucions judicials es poden rectificar en qualsevol moment.

 

Article 215. Esmena i complement de sentències i interlocutòries defectuoses o incompletes.

1. Les omissions o els defectes que puguin contenir les sentències i les interlocutòries i que calgui esmenar per portar plenament a efecte les dites resolucions es poden solucionar, mitjançant interlocutòria, en els mateixos terminis i pel mateix procediment que estableix l'article anterior.

2. Si es tracta de sentències o d'interlocutòries que hagin omès manifestament pronunciaments relatius a pretensions oportunament deduïdes i substanciades en el procés, el tribunal, a sol·licitud escrita d'una part en el termini de cinc dies a comptar de la notificació de la resolució, amb el trasllat previ de la sol·licitud a les altres parts per a al·legacions escrites durant cinc dies més, ha de dictar interlocutòria en què resolgui completar la resolució amb el pronunciament omès o que no escau completar-la.

3. Si el tribunal adverteix en sentències o interlocutòries que dicti les omissions a què es refereix l'apartat anterior, en el termini de cinc dies a comptar de la data en què es dicti pot procedir d'ofici, mitjançant interlocutòria, a completar la seva resolució, però sense modificar-hi ni rectificar-hi el que hagi acordat.

4. No es pot interposar cap recurs contra les interlocutòries en què es completin o es denegui completar les resolucions a què es refereixen els apartats anteriors d'aquest article, sens perjudici dels recursos que siguin procedents, si s'escau, contra la sentència o la interlocutòria a què es refereixi la sol·licitud o l'actuació d'ofici del tribunal. Els terminis per a aquests recursos, si són procedents, comencen a comptar des de l'endemà de la notificació de la interlocutòria que reconegui o negui l'omissió de pronunciament i acordi o denegui esmenar-la.

 
SECCIÓ 2a   DELS REQUISITS INTERNS DE LA SENTÈNCIA I DELS  SEUS EFECTES

 

Article 216. Principi de justícia sol·licitada.

Els tribunals civils han de decidir els afers en virtut de les aportacions de fets, proves i pretensions de les parts, llevat que la llei disposi una altra cosa en casos especials.

 

Article 217. Càrrega de la prova.

1. Quan, en el moment de dictar sentència o una resolució semblant el tribunal consideri dubtosos uns fets rellevants per a la decisió, ha de desestimar les pretensions de l'actor o del reconvinent, o les del demandat o reconvingut, segons correspongui a uns o a altres la càrrega de provar els fets que romanguin incerts i fonamentin les pretensions.

2. Correspon a l'actor i al demandat reconvinent la càrrega de provar la certesa dels fets dels quals es desprengui ordinàriament, segons les normes jurídiques aplicables, l'efecte jurídic corresponent a les pretensions de la demanda i de la reconvenció.

3. Incumbeix al demandat i a l'actor reconvingut la càrrega de provar els fets que, de conformitat amb les normes que els siguin aplicables, impedeixin, extingeixin o enervin l'eficàcia jurídica dels fets a què es refereix l'apartat anterior.

4. En els processos sobre competència deslleial i sobre publicitat il·lícita correspon al demandat la càrrega de la prova de l'exactitud i la veracitat de les indicacions i les manifestacions efectuades i de les dades materials que la publicitat expressi, respectivament.

5. D’acord amb les lleis processals, en els procediments en què les al·legacions de la part actora es fonamentin en actuacions discriminatòries per raó del sexe, correspon al demandat provar l’absència de discriminació en les mesures adoptades i la seva proporcionalitat. Als efectes del que disposa el paràgraf anterior, l’òrgan judicial, a instància de part, pot sol·licitar, si ho considera útil i pertinent, informe o dictamen dels organismes públics competents.  

6. Les normes que contenen els apartats precedents s'han d'aplicar sempre que una disposició legal expressa no distribueixi amb criteris especials la càrrega de provar els fets rellevants.

7. Per a l'aplicació del que disposen els apartats anteriors d'aquest article, el tribunal ha de tenir present la disponibilitat i la facilitat probatòria que correspon a cada una de les parts del litigi.

[L'apartat 5 de l'article ha estat afegit i els apartats 5 i 6 han passat a ser els apartats 6 i 7, respectivament, de conformitat amb la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes (BOE núm. 71, de 28-03-2007, pp. 12611-12645; Suplement en llengua catalana al núm. 12, pp. 1515-1548). Per a veure la redacció anterior faci click aquí].

 

Article 218. Exhaustivitat i congruència de les sentències. Motivació.

1. Les sentències han de ser clares, precises i congruents amb les demandes i amb la resta de pretensions de les parts, deduïdes oportunament en el plet. Han de fer les declaracions que aquelles exigeixin, que condemnin o absolguin el demandat i han de decidir tots els punts litigiosos que hagin estat objecte del debat.

El tribunal, sense apartar-se de la raó petitòria acudint a fonaments de fet o de dret diferents dels que les parts hagin volgut fer valer, ha d'emetre resolució d'acord amb les normes aplicables al cas, encara que no hagin estat esmentades o al·legades encertadament pels litigants.

2. Les sentències s'han de motivar expressant els raonaments fàctics i jurídics que condueixen a l'apreciació i la valoració de les proves, així com a l'aplicació i la interpretació del dret. La motivació ha d'incidir en els diferents elements fàctics i jurídics del plet, considerats individualment i en conjunt, ajustant-se sempre a les regles de la lògica i de la raó.

3. Quan els punts objecte del litigi hagin estat diversos, el tribunal ha de fer el pronunciament corresponent a cada un d'aquests amb la separació deguda.

 

Article 219. Sentències amb reserva de liquidació.

1. Quan es reclami en judici el pagament d'una quantitat de diners determinada o de fruits, rendes, utilitats o productes de qualsevol classe, la demanda no es pot limitar a pretendre una sentència merament declarativa del dret a percebre'ls, sinó que s'ha de sol·licitar també la condemna al pagament i quantificar-ne l'import exactament, sense que se'n pugui sol·licitar la determinació en execució de sentència, o fixar clarament les bases d'acord amb les quals cal fer la liquidació, de manera que consisteixi en una pura operació aritmètica.

2. En els casos a què es refereix l'apartat anterior, la sentència de condemna ha d'establir l'import exacte de les quantitats respectives, o fixar amb claredat i precisió les bases per a la liquidació, que ha de consistir en una simple operació aritmètica que s'ha d'efectuar en l'execució.

3. Tret dels casos anteriors, el demandant no pot pretendre, ni es permet al tribunal en la sentència, que la condemna s'efectuï amb reserva de liquidació en l'execució. No obstant això, es permet al demandant sol·licitar, i al tribunal sentenciar, la condemna al pagament d'una quantitat de diners, fruits, rendes, utilitats o productes quan aquesta sigui exclusivament la pretensió plantejada i es deixin per a un plet posterior els problemes de liquidació concreta de les quantitats.

 

Article 220. Condemnes de futur.

1. Quan es reclami el pagament d’interessos o de prestacions periòdiques, la sentència pot incloure la condemna a satisfer els interessos o prestacions que es meritin amb posterioritat al moment en què es dicti.

2. En els casos de reclamacions de rendes periòdiques, quan l’acció de reclamació s’acumuli a l’acció de desnonament per manca de pagament o per expiració legal o contractual del termini, i el demandant l’hagi sol·licitat expressament en el seu escrit de demanda, la sentència ha d’incloure la condemna a satisfer també les rendes degudes que es meritin amb posterioritat a la presentació de la demanda fins al lliurament de la possessió efectiva de la finca, i s’ha de prendre com a base de la liquidació de les rendes futures l’import de l’última mensualitat reclamada en presentar la demanda.

[Aquest article està redactat conforme a la Llei 19/2009, de 23 de novembre, de mesures de foment i agilitació processal del lloguer i de l'eficiència energètica dels edificis (BOE núm. 283, de 24-11-2009, suplement en llengua catalana pp. 1-8)].Per veure la redacció anterior feu click aquí].

 

Article 221. Sentències dictades en processos promoguts per associacions de consumidors o usuaris.

Sens perjudici del que disposen els articles anteriors, les sentències dictades a conseqüència de demandes interposades per associacions de consumidors o usuaris amb la legitimació a què es refereix l'article 11 d'aquesta Llei estan subjectes a les regles següents:

1a Si s'ha pretès una condemna dinerària, de fer, no fer o donar una cosa específica o genèrica, la sentència estimatòria ha de determinar individualment els consumidors i els usuaris que, d'acord amb les lleis sobre la seva protecció, s'han d'entendre beneficiats per la condemna.

Quan la determinació individual no sigui possible, la sentència ha d'establir les dades, les característiques i els requisits necessaris per poder exigir el pagament i, si s'escau, instar l'execució o intervenir-hi, si la insta l'associació demandant.

2a Si, com a pressupòsit de la condemna o com a pronunciament principal o únic, es declara il·lícita o no conforme amb la llei una determinada activitat o conducta, la sentència ha de determinar si, d'acord amb la legislació de protecció als consumidors i als usuaris, la declaració ha de tenir efectes processals no limitats als qui hagin estat parts en el procés corresponent.

3a Si s'han personat consumidors o usuaris determinats, la sentència s'ha de pronunciar expressament sobre les seves pretensions.

[Aquest article ha estat modificat per la Ley 39/2002, de 28 de octubre, de transposición al ordenamiento jurídico español de diversas directivas comunitarias en materia de protección de los intereses de los consumidores y usuarios (BOE núm. 259, de 28-10-2002, pp. 37922-37933). Si vol veure la nova redacció en castellà d'aquest article, cliqui aquí.]

 

Article 222. Cosa jutjada material.

1. La cosa jutjada de les sentències fermes, tant si són estimatòries com si són desestimatòries, ha d'excloure, de conformitat amb la llei, un procés ulterior l'objecte del qual sigui idèntic al del procés en què aquella es va produir.

2. La cosa jutjada abasta les pretensions de la demanda i de la reconvenció, així com els punts a què es refereixen els apartats 1 i 2 de l’article 408 d'aquesta Llei.

Es consideren fets nous i diferents, en relació amb el fonament de les pretensions esmentades, els posteriors a la completa preclusió dels actes d'al·legació en el procés en què es formulin aquelles pretensions.

3. La cosa jutjada afecta les parts del procés en què es dicti i els seus hereus i drethavents, així com els subjectes, no litigants, titulars dels drets que fonamentin la legitimació de les parts d'acord amb el que preveu l'article 11 d'aquesta Llei.

En les sentències sobre estat civil, matrimoni, filiació, paternitat, maternitat i incapacitació i reintegració de la capacitat la cosa jutjada té efectes davant de tots a partir de la seva inscripció o anotació en el Registre civil.

Les sentències que es dictin sobre impugnació d'acords societaris afecten tots els socis, encara que no hagin litigat.

4. El que s'ha resolt amb força de cosa jutjada en la sentència ferma que hagi posat fi a un procés vincula el tribunal d'un procés posterior quan hi aparegui com a antecedent lògic del que sigui el seu objecte, sempre que els litigants de tots dos processos siguin els mateixos o la cosa jutjada s'estengui a ells per disposició legal.

 
SECCIÓ 3a  DE LES DILIGÈNCIES D'ORDENACIÓ 

 

Article 223. Diligències d'ordenació.

1. Correspon als secretaris judicials dictar les diligències d'ordenació, per mitjà de les quals es dóna a les actuacions el curs que la llei estableix.

2. Les diligències d'ordenació es limiten a l'expressió del que es disposi amb el nom del secretari judicial que les dicti, la data i la seva signatura.

 

Article 224. Revisió de les diligències d'ordenació.

1. Són nul·les de ple dret les diligències d'ordenació que decideixin qüestions que, de conformitat amb la llei, s'hagin de resoldre per mitjà de provisió, interlocutòria o sentència.

2. Fora dels casos a què es refereix l'apartat anterior, les diligències d'ordenació també poden ser anul·lades, a instància de la part a la qual causin perjudici, quan infringeixin algun precepte legal o resolguin qüestions que, d'acord amb el que disposa aquesta Llei, s'hagin de decidir mitjançant provisió.

3. La impugnació a què es refereix el paràgraf anterior s'ha de tramitar i resoldre d'acord amb el que es preveu per al recurs de reposició.

 

CAPÍTOL IX

De la nul·litat de les actuacions judicials

 

Article 225. Nul·litat de ple dret.

Els actes processals són nuls de ple dret en els casos següents:

1r Quan els produeixi un tribunal o es produeixin davant un tribunal amb falta de jurisdicció o de competència objectiva o funcional.

2n Quan s'efectuïn sota violència o intimidació.

3r Quan es prescindeixi de les normes essencials del procediment, sempre que, per aquesta causa, s'hagi pogut produir indefensió.

4t Quan s'efectuïn sense la intervenció d'un advocat, en els casos en què la llei l'estableixi com a obligatòria.

5è En els altres casos en què aquesta Llei ho estableixi.

 

Article 226. Manera de procedir en cas d'intimidació o violència.

1. Els tribunals l'actuació dels quals s'hagi produït amb intimidació o violència, tan aviat com se n'alliberin, han de declarar nul tot el que s'hagi practicat i han de promoure la formació de causa contra els culpables i posar els fets en coneixement del ministeri fiscal.

2. També s'han de declarar nuls els actes de les parts o de les persones que intervinguin en el procés si s'acredita que es van produir sota intimidació o violència.

La nul·litat d'aquests actes comporta la de tots els altres que hi estiguin relacionats o que puguin haver estat condicionats o influïts substancialment per l'acte nul.

 

Article 227. Declaració de nul·litat i pretensions d'anul·lació d'actuacions processals.

1. La nul·litat de ple dret, en tot cas, i els defectes de forma en els actes processals que impliquin l'absència dels requisits indispensables per assolir el seu fi o determinin una indefensió efectiva, s'han de fer valer per mitjà dels recursos que estableix la llei contra la resolució de què es tracti.

2. Sens perjudici d'això, el tribunal, d'ofici o a instància de part, abans que s'hagi dictat resolució que posi fi al procés i sempre que no hi sigui procedent l'esmena, pot declarar, amb l'audiència prèvia de les parts, la nul·litat de totes les actuacions o d'alguna en particular.

En cap cas el tribunal no pot, en ocasió d'un recurs, decretar d'ofici una nul·litat de les actuacions que no hagi estat sol·licitada en el dit recurs, llevat que hi apreciï falta de jurisdicció o de competència objectiva o funcional o que s'hi hagi produït violència o intimidació que afecti aquell tribunal.

 

Article 228. Incident excepcional de nul·litat d'actuacions.

1. No s'admeten amb caràcter general incidents de nul·litat d'actuacions. Tanmateix, excepcionalment, els qui siguin part legítima o ho haurien hagut de ser poden demanar per escrit que es declari la nul·litat d'actuacions fonamentades en defectes de forma que hagin causat indefensió, sempre que, en el moment que es van produir, no hagi estat possible denunciar aquells defectes abans de dictar-se resolució que posés fi al procés i que aquesta no sigui susceptible de recurs ordinari ni extraordinari.

És competent per conèixer d'aquest incident el mateix tribunal que va dictar la sentència o la resolució que hagi adquirit fermesa. El termini per demanar la nul·litat és de vint dies, des de la notificació de la sentència, la resolució o, en tot cas, des que es va tenir coneixement del defecte causant d'indefensió, sense que, en aquest últim cas, es pugui sol·licitar la nul·litat d'actuacions després de transcorreguts cinc anys des de la notificació de la sentència o la resolució.

El tribunal ha d'inadmetre a tràmit, mitjançant provisió succintament motivada, qualsevol incident en què es pretengui suscitar altres qüestions. Contra la resolució per la qual s'inadmeti a tràmit l'incident no es pot interposar cap recurs.

2. Admès a tràmit l'escrit en què es demani la nul·litat fonamentada en els vicis a què es refereix l'apartat anterior d'aquest article, no queda en suspens l'execució i l'eficàcia de la sentència o la resolució contra les quals no es pot recórrer, llevat que se n'acordi de manera expressa la suspensió per evitar que l'incident pugui perdre la seva finalitat, i s'ha de traslladar aquest escrit, juntament amb una còpia dels documents que s'hi adjuntin, si s'escau, per acreditar el vici o el defecte en què es fonamenta la petició, a les altres parts, que en el termini comú de cinc dies poden formular per escrit les seves al·legacions, a les quals han d'adjuntar els documents que considerin pertinents.

Si s'estima la nul·litat, s'han de reposar les actuacions a l'estat immediatament anterior al defecte que l'hagi originat i s'ha de seguir el procediment establert legalment. Si es desestima la sol·licitud de nul·litat, mitjançant interlocutòria s'ha de condemnar el sol·licitant a totes les costes de l'incident i, en cas que el tribunal entengui que es va promoure amb temeritat, li ha d'imposar, a més a més, una multa de noranta a siscents euros.

Contra la resolució que resolgui l'incident no es pot interposar cap recurs.

[Aquest article ha estat redactat conforme al Reial Decret 1417/2001, de 27 de desembre, pel qual es procedeix a la conversió a  euros de les quantitats establertes en la Llei de Enjudiciament Civil, en concret s’ha modificat la quantitat de quinze mil a cent mil pessetes per noranta a siscents euros (BOE núm. 310, de 27-12-2001, pp. 49708-49709)].

 

Article 229. Actuacions judicials dutes a terme fora del temps establert.

Les actuacions judicials dutes a terme fora del temps establert només es poden anul·lar si ho imposa la naturalesa del terme o del termini.

 

Article 230. Conservació dels actes.

1. La nul·litat d'un acte no implica la dels successius que siguin independents d'aquell ni la d'aquells el contingut dels quals no podria haver estat diferent en cas que no s'hagués comès la infracció que va donar lloc a la nul·litat.

2. La nul·litat d'una part d'un acte no implica la de les altres del mateix acte que siguin independents d'aquella part.

 

Article 231. Esmena.

El tribunal ha de tenir cura que es puguin solucionar els defectes en què incorrin els actes processals de les parts, sempre que en aquests actes s'hagi manifestat la voluntat de complir els requisits que exigeix la llei.

 

CAPÍTOL X

De la reconstrucció d'actuacions

 

Article 232. Competència i intervenció del ministeri fiscal.

1. És competent per tramitar la reconstitució total o parcial de tota mena d'actuacions judicials el tribunal en què s'hagi esdevingut la desaparició o la mutilació.

2. En els procediments de reconstrucció d'actuacions ha de ser sempre part el ministeri fiscal.

 

Article 233. Inici de l'expedient de reconstrucció d'actuacions.

El tribunal, d'ofici, o les parts o els seus hereus, si s'escau, poden instar la reconstrucció de les actuacions.

Si el procediment s'inicia a instància de part, ha de començar mitjançant un escrit que contingui els punts següents:

1r Quan va ocórrer la desaparició o la mutilació, amb la precisió que sigui possible.

2n Situació processal de l'afer.

3r Les dades que conegui i els mitjans d'investigació que puguin conduir a la reconstitució.

Aquest escrit s'ha d'acompanyar, en el que sigui possible, de les còpies autèntiques i privades que es conservin dels documents, i altrament s'han d'assenyalar els protocols o els registres en què hi hagi les seves matrius o s'hi hagi fet algun assentament o alguna inscripció. També s'hi han d'adjuntar les còpies dels escrits presentats i les resolucions de tota classe dictades en el judici, així com tots els altres documents que puguin ser útils per a la reconstrucció.

 

Article 234. Citació a vista de les parts. Efectes de la inassistència.

1. Acordat pel tribunal mitjançant provisió l'inici del procediment de reconstrucció de les actuacions, s'han de citar les parts a una vista que s'ha de celebrar dins el termini màxim de vint dies. A aquesta vista, hi han d'assistir les parts i els seus advocats, sempre que la intervenció dels advocats sigui preceptiva en el procés les actuacions del qual es pretenen reconstruir.

2. La inassistència d'alguna de les parts no impedeix la prossecució de la vista amb les que hi siguin presents.

Si no hi compareix cap part s'ha de substanciar el tràmit amb el ministeri fiscal.

 

Article 235. Inici de la vista. Inexistència de controvèrsia. Prova i decisió.

1. La vista s'inicia requerint les parts perquè manifestin la seva conformitat o disconformitat amb l'exactitud dels escrits i els documents presentats per la part que insta el procediment, i amb els que hagin pogut aportar les altres parts a la mateixa vista.

2. El tribunal, oïdes les parts i examinats els escrits i els documents presentats, amb l'informe previ del fiscal, ha de determinar els punts en què hi hagi hagut acord entre els litigants i aquells altres en què, prescindint de diferències accidentals, hi hagi hagut disconformitat.

3. Quan no hi hagi cap controvèrsia sobre els punts als quals afecti la reconstrucció, el tribunal ha de dictar una interlocutòria que declari reconstituïdes les actuacions i fixi la situació processal de la qual s'ha de partir per al curs ulterior del judici de què es tracti.

4. Si entre les parts hi ha desacord total o parcial, s'ha de proposar la prova que sigui necessària, que s'ha de practicar en el mateix acte o, si això no és possible, en el termini de quinze dies. El tribunal ha de resoldre mitjançant interlocutòria la manera com han de quedar reconstituïdes les actuacions, o la impossibilitat de la reconstitució. Contra aquesta interlocutòria es pot interposar recurs d'apel·lació.

 

< Anterior


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda