Llei d'Enjudiciament Civil
Llei d'Enjudiciament Civil
Llei d'Enjudiciament Civil
Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

LEC: Llibre I: Títol II

Anterior Amunt Següent

 De la jurisdicció i de la competència

 

CAPÍTOL I

De la jurisdicció dels tribunals civils i les qüestions prejudicials

SECCIÓ 1a DE L'EXTENSIÓ I ELS LÍMITS DE LA JURISDICCIÓ DELS TRIBUNALS CIVILS

 

Article 36. Extensió i límits de l'ordre jurisdiccional civil. Falta de competència internacional.

1. L'extensió i els límits de la jurisdicció dels tribunals civils espanyols es determina pel que disposen la Llei orgànica del poder judicial i els tractats i els convenis internacionals en què Espanya sigui part.

2. Els tribunals civils espanyols s'han d'abstenir de conèixer dels afers que se'ls sotmetin quan hi concorri alguna de les circumstàncies següents:

1a Quan s'hagi formulat demanda o sol·licitat execució respecte a subjectes o béns que tinguin immunitat de jurisdicció o d'execució d'acord amb les normes del dret internacional públic.

2a Quan, en virtut d'un tractat o un conveni internacional en què Espanya és part, l'afer estigui atribuït amb caràcter exclusiu a la jurisdicció d'un altre Estat.

3a Quan no comparegui el demandat citat a termini en la forma escaient, en els casos en què la competència internacional dels tribunals espanyols únicament es pugui fonamentar en la submissió tàcita de les parts.

 

Article 37. Falta de jurisdicció. Abstenció dels tribunals civils.

1. Quan un tribunal de la jurisdicció civil consideri que l'afer que se li sotmet correspon a la jurisdicció militar, o bé a una administració pública o al Tribunal de Comptes quan actuï en les seves funcions comptables, s'ha d'abstenir de conèixer-ne.

2. S'han d'abstenir igualment de conèixer els tribunals civils quan se'ls sotmetin afers dels quals correspongui conèixer als tribunals d'un altre ordre jurisdiccional de la jurisdicció ordinària. Quan el Tribunal de Comptes exerceixi funcions jurisdiccionals s'ha d'entendre integrat en l'ordre contenciós administratiu.

 

Article 38. Apreciació d'ofici de la falta de competència internacional i de jurisdicció.

L'abstenció a què es refereixen els dos articles precedents s'ha d'acordar d'ofici, amb audiència de les parts i del ministeri fiscal, tan aviat com sigui advertida la falta de competència internacional o la falta de jurisdicció perquè l'afer pertany a un altre ordre jurisdiccional.

 

Article 39. Apreciació de la falta de competència internacional o de jurisdicció a instància de part.

El demandat pot denunciar mitjançant declinatòria la falta de competència internacional o la falta de jurisdicció perquè l’afer pertany a un altre ordre jurisdiccional o perquè la controvèrsia s’ha sotmès a arbitratge o mediació.

[Aquest article està redactat conforme al Reial Decret Llei 5/2012, e 5 de març, de mediació en afers civils i mercantils (BOE núm. 56, de 6-3-2012, pp. 18783-18799. Suplement en llengua catalana al núm. 56 6-3-2012). Per veure la redacció anterior feu click aquí]

SECCIÓ 2a DE LES QÜESTIONS PREJUDICIALS

 

Article 40. Prejudicialitat penal.

1. Quan en un procés civil es posi de manifest un fet que ofereixi aparença de delicte o falta perseguible d'ofici, el tribunal civil, mitjançant provisió, ho ha de posar en coneixement del ministeri fiscal, per si dóna lloc a l'exercici de l'acció penal.

2. En el cas a què es refereix l'apartat anterior, només s'ha d'ordenar la suspensió de les actuacions del procés civil quan hi concorrin les circumstàncies següents:

1a Que s'acrediti l'existència de causa criminal en què s'estiguin investigant, com a fets d'aparença delictiva, algun o alguns dels que fonamentin les pretensions de les parts en el procés civil.

2a Que la decisió del tribunal penal al voltant del fet pel qual es procedeix en causa criminal pugui tenir una influència decisiva en la resolució sobre l'afer civil.

3. La suspensió a què es refereix l'apartat anterior s'ha d'acordar, mitjançant interlocutòria, una vegada el procés només estigui pendent de sentència.

4. No obstant això, la suspensió que estigui motivada per la possible existència d'un delicte de falsedat d'algun dels documents aportats s'ha d'acordar, sense esperar a la conclusió del procediment, tan aviat com s'acrediti que se segueix causa criminal sobre aquell delicte, quan, a judici del tribunal, el document pugui ser decisiu per emetre resolució sobre el fons de l'afer.

5. En el cas a què es refereix l’apartat anterior el tribunal no ha d’acordar la suspensió, o el secretari judicial ha d’aixecar la que aquell hagi acordat, si la part a la qual pugui afavorir el document hi renuncia. Feta la renúncia, el secretari judicial ha d’ordenar que el document sigui separat de les actuacions.

6. Les suspensions a què es refereix aquest article les ha d’aixecar el secretari judicial quan s’acrediti que el judici criminal ha acabat o que està paralitzat per un motiu que n’hagi impedit la continuació normal

7. Si la causa penal sobre falsedat d'un document obeeix a una denúncia o una querella d'una de les parts i finalitza per resolució en què es declari que el document és autèntic o que no se n'ha provat la falsedat, la part a qui hagi perjudicat la suspensió del procés civil pot demanar en aquest procés una indemnització de danys i perjudicis, d'acord amb el que disposen els articles 712 i següents.

[Els apartats 5 i 6 d'aquest article està redactat de conformitat amb la Llei 13/2009, de 3 de novembre, de reforma de la legislació processal per a la implantació de la nova Oficina Judicial (BOE núm. 266, de 04-11-2009, pp. 92103-92313; Suplement en llengua catalana al núm. 266, pp. 1-198; correcció d'errades BOE núm. 84, de 07-04-2010, p. 31545; Suplement en llengua catalana al núm. 84, p. 1). Per a veure la redacció anterior faci click aquí].

 

Article 41. Recursos contra la resolució sobre suspensió de les actuacions per prejudicialitat penal.

1. Contra la resolució que denegui la suspensió de l'afer civil es pot interposar recurs de reposició. No obstant això, la sol·licitud de suspensió es pot reproduir durant la segona instància i, si s'escau, durant la tramitació dels recursos extraordinaris per infracció processal o de cassació.

2. Contra la interlocutòria que acordi la suspensió s'ha de donar recurs d'apel·lació i contra les interlocutòries dictades en apel·lació que acordin o confirmin la suspensió s'ha de donar, si s'escau, recurs extraordinari per infracció processal.

3. Contra la resolució del secretari judicial que acordi l’aixecament de la suspensió es pot interposar recurs directe de revisió.

[L'apartat 3 d'aquest article s'ha afegit de conformitat amb la Llei 13/2009, de 3 de novembre, de reforma de la legislació processal per a la implantació de la nova Oficina Judicial (BOE núm. 266, de 04-11-2009, pp. 92103-92313; Suplement en llengua catalana al núm. 266, pp. 1-198; correcció d'errades BOE núm. 84, de 07-04-2010, p. 31545; Suplement en llengua catalana al núm. 84, p. 1)].

 

Article 42. Qüestions prejudicials no penals.

1. Únicament als efectes prejudicials, els tribunals civils poden conèixer d'afers que estiguin atribuïts als tribunals dels ordres contenciós administratiu i social.

2. La decisió dels tribunals civils sobre les qüestions a què es refereix l'apartat anterior no té efecte fora del procés en què es produeixi.

3. No obstant el que disposen els apartats precedents, quan ho estableixi la llei o ho demanin les parts de comú acord o una d’aquestes amb el consentiment de l’altra, el secretari judicial ha de suspendre el curs de les actuacions, abans que hagi estat dictada sentència, fins que la qüestió prejudicial sigui resolta, en els seus respectius casos, per l’Administració pública competent, pel Tribunal de Comptes o pels tribunals de l’ordre jurisdiccional que correspongui. En aquest cas, el Tribunal Civil queda vinculat a la decisió dels òrgans indicats sobre la qüestió prejudicial

[L'apartat 3 d'aquest article està redactat de conformitat amb la Llei 13/2009, de 3 de novembre, de reforma de la legislació processal per a la implantació de la nova Oficina Judicial (BOE núm. 266, de 04-11-2009, pp. 92103-92313; Suplement en llengua catalana al núm. 266, pp. 1-198; correcció d'errades BOE núm. 84, de 07-04-2010, p. 31545; Suplement en llengua catalana al núm. 84, p. 1). Per a veure la redacció anterior faci click aquí].

 

Article 43. Prejudicialitat civil.

Quan per emetre resolució sobre l'objecte del litigi sigui necessari decidir respecte a alguna qüestió que, al seu torn, constitueixi l'objecte principal d'un altre procés pendent davant el mateix o diferent tribunal civil, si no és possible l'acumulació d'interlocutòries, el tribunal, a petició de les dues parts o d'una d'elles, oïda la contrària, pot decretar mitjançant interlocutòria la suspensió del curs de les actuacions, en l'estat en què es trobin, fins que finalitzi el procés que tingui com a objecte la qüestió prejudicial.

Contra la interlocutòria que denegui la petició es pot interposar recurs de reposició, i contra la interlocutòria que acordi la suspensió es pot presentar recurs d'apel·lació.

 

CAPÍTOL II

 De les regles per determinar la competència

 

Article 44. Predeterminació legal de la competència.

Perquè els tribunals civils tinguin competència en cada cas es requereix que el coneixement del plet els estigui atribuït per normes amb rang de llei i anteriors a la incoació de les actuacions de què es tracti.

 
SECCIÓ 1a DE LA COMPETÈNCIA OBJECTIVA

 

Article 45. Competència dels jutjats de primera instància.

Correspon als jutjats de primera instància el coneixement, en primera instància, de tots els afers civils que per disposició legal expressa no estiguin atribuïts a altres tribunals. Així mateix, aquests jutjats coneixen dels afers, els actes, les qüestions i els recursos que els atribueix la Llei orgànica del poder judicial.

 

Article 46. Especialització d'alguns jutjats de primera instància.

Els jutjats de primera instància als quals, d'acord amb el que estableix l'article 98 de la Llei orgànica del poder judicial, se'ls hagi atribuït el coneixement específic de determinats afers, han d'estendre la seva competència, exclusivament, als processos en què es tractin aquells afers, i s'han d'inhibir a favor dels altres tribunals competents quan el procés tracti sobre matèries diferents.

Si es planteja qüestió per aquesta causa, s'ha de substanciar com les qüestions de competència.

 

Article 47. Competència dels jutjats de pau.

Correspon als jutjats de pau el coneixement, en primera instància, dels afers civils d'una quantia no superior a noranta euros que no estiguin compresos en cap dels casos a què es refereix, per raó de la matèria, l'apartat 1 de l'article 250.

[Aquest article ha estat redactat conforme al Reial Decret 1417/2001, de 27 de desembre, pel qual es procedeix a la conversió a  euros de les quantitats establertes en la Llei de Enjudiciament Civil, en concret s’ha modificat la quantitat de quinze mil pessetes a noranta euros (BOE núm. 310, de 27-12-2001, pp. 49708-49709)].

 

Article 48. Apreciació d'ofici de la falta de competència objectiva.

1. La falta de competència objectiva l'ha d'apreciar d'ofici, tan aviat com s'adverteixi, el tribunal que conegui de l'afer.

2. Quan el tribunal que conegui de l'afer en segona instància o en tràmit de recurs extraordinari per infracció processal o de cassació entengui que el tribunal davant el qual es va seguir la primera instància mancava de competència objectiva, ha de decretar la nul·litat de totes les actuacions, sense que això afecti el dret de les parts a exercir les seves accions davant la classe de tribunal que correspongui.

3. En els casos a què es refereixen els apartats anteriors, el secretari judicial ha de sotmetre a vista les parts i el ministeri fiscal per un termini comú de deu dies, i el tribunal ha de resoldre mitjançant una interlocutòria.

4. La interlocutòria que declari la falta de competència objectiva ha d'indicar la classe de tribunal al qual correspon el coneixement de l'afer.

[L'apartat 3 d'aquest article està redactat de conformitat amb la Llei 13/2009, de 3 de novembre, de reforma de la legislació processal per a la implantació de la nova Oficina Judicial (BOE núm. 266, de 04-11-2009, pp. 92103-92313; Suplement en llengua catalana al núm. 266, pp. 1-198; correcció d'errades BOE núm. 84, de 07-04-2010, p. 31545; Suplement en llengua catalana al núm. 84, p. 1). Per a veure la redacció anterior faci click aquí].
 

Article 49. Apreciació de la falta de competència objectiva a instància de part.

El demandat pot denunciar la falta de competència objectiva mitjançant la declinatòria.

 
 

[La Ley Orgánica 1/2004, de 28 de diciembre, de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género (BOE núm. 313, de 29-12-2004, pp. 42166-42197) ha afegit un art. 49 bis a aquesta Llei. Si vol veure la redacció en castellà d'aquest article, cliqui aquí.]

 

 
SECCIÓ 2a DE LA COMPETÈNCIA TERRITORIAL

 

Article 50. Fur general de les persones físiques.

1. Llevat que la Llei disposi una altra cosa, la competència territorial correspon al tribunal del domicili del demandat, i si no el té en el territori nacional, és jutge competent el de la seva residència en el territori esmentat.

2. Els qui no tinguin domicili ni residència a Espanya poden ser demandats en el lloc en què es trobin dins el territori nacional o en el de la seva última residència en aquest territori, i si tampoc no es pot determinar així la competència, en el lloc del domicili de l'actor.

3. Els empresaris i els professionals, en els litigis derivats de la seva activitat empresarial o professional, també poden ser demandats en el lloc on s'exerceixi l'activitat, i si tenen establiments a càrrec seu en diferents llocs, en qualsevol d'aquests a elecció de l'actor.

 

Article 51. Fur general de les persones jurídiques i dels ens sense personalitat.

1. Llevat que la Llei disposi una altra cosa, les persones jurídiques són demandades en el lloc del seu domicili. També poden ser demandades en el lloc on la situació o la relació jurídica a què es refereixi el litigi hagi nascut o hagi de tenir efectes, sempre que en aquest lloc tinguin un establiment obert al públic o un representant autoritzat per actuar en nom de l'entitat.

2. Els ens sense personalitat poden ser demandats en el domicili dels seus gestors o en qualsevol lloc en què exerceixin la seva activitat.

 

Article 52. Competència territorial en casos especials.

1. No s'apliquen els furs que estableixen els articles anteriors i s'ha de determinar la competència d'acord amb el que estableix aquest article en els casos següents:

1r En els judicis en què s'exerceixin accions reals sobre béns immobles, és tribunal competent el del lloc en què estigui situada la cosa litigiosa. Quan l'acció real s'exerciti sobre diverses coses immobles o sobre una de sola que estigui situada en diferents circumscripcions, és tribunal competent el de qualsevol d'aquestes circumscripcions, a elecció del demandant.

2n En les demandes sobre presentació i aprovació dels comptes que hagin de donar els administradors de béns aliens, és tribunal competent el del lloc on s'hagin de presentar els comptes, i si no està determinat, el del domicili del mandant, del poderdant o del propietari dels béns, o el del lloc on es dugui a terme l'administració, a elecció de l'actor.

3r En les demandes sobre obligacions de garantia o complement d'altres d'anteriors, és tribunal competent el que ho sigui per conèixer, o estigui coneixent, de l'obligació principal sobre les quals recaiguin.

4t En els judicis sobre qüestions hereditàries, és competent el tribunal del lloc en què el difunt va tenir el seu últim domicili, i si el va tenir en un país estranger, el del lloc del seu últim domicili a Espanya, o on hi hagi la major part dels seus béns, a elecció del demandant.

5è En els judicis en què s'exerceixin accions relatives a l'assistència o la representació d'incapaços, incapacitats o declarats pròdigs, és competent el tribunal del lloc en què resideixin.

6è En matèria de dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge i, en general, en matèria de protecció civil de drets fonamentals, és competent el tribunal del domicili del demandant, i quan no el tingui en territori espanyol, el tribunal del lloc on s'hagi produït el fet que vulneri el dret fonamental de què es tracti.

7è En els judicis sobre arrendaments d'immobles i en els de desnonament, és competent el tribunal del lloc en què estigui situada la finca.

8è En els judicis en matèria de propietat horitzontal, és competent el tribunal del lloc en què radiqui la finca.

9è En els judicis en què es demani indemnització dels danys i perjudicis derivats de la circulació de vehicles de motor és competent el tribunal del lloc en què es van causar els danys.

10è En matèria d'impugnació d'acords socials és tribunal competent el del lloc del domicili social.

11è En els processos en què s'exerceixin demandes sobre infraccions de la propietat intel·lectual, és competent el tribunal del lloc en què s'hagi comès la infracció o hi hagi indicis de la comissió o en què hi hagi exemplars il·lícits, a elecció del demandant.

12è En els judicis en matèria de competència deslleial, és competent el tribunal del lloc en què el demandat tingui el seu establiment i, a falta d'establiment, el seu domicili o el lloc de residència, i quan no el tingui en territori espanyol, el tribunal del lloc on s'hagi dut a terme l'acte de competència deslleial o on es produeixin els seus efectes, a elecció del demandant.

13è En matèria de patents i marques, és competent el tribunal que assenyali la legislació especial sobre aquesta matèria.

14è En els processos en què s'exerceixin accions perquè es declari la no-incorporació al contracte o la nul·litat de les clàusules de condicions generals de la contractació, és competent el tribunal del domicili del demandant. I, sobre aquesta mateixa matèria, quan s'exerceixin les accions declarativa, de cessació o de retractació, és competent el tribunal del lloc on el demandat tingui el seu establiment i, a falta d'establiment, el del seu domicili; si el demandat no té domicili en el territori espanyol, el del lloc en què s'hagi fet l'adhesió.

15è En les terceries de domini o de millor dret que s'interposin en relació amb un procediment administratiu de constrenyiment, és competent el tribunal del domicili de l'òrgan que va acordar l'embargament, sens perjudici de les especialitats previstes per a les administracions públiques en matèria de competència territorial.

16è En els processos en què s'exerciti l'acció de cessació en defensa dels interessos tant col·lectius com difusos dels consumidors i usuaris, és competent el Tribunal del lloc on el demandat tingui un establiment, i, si no, el del seu domicili; sino té domicili en territori espanyol, el del lloc del domicili de l'actor.

[Aquest punt 16è s'ha afegit per la Ley 39/2002, de 28 de octubre, de transposició a l'ordenament jurídic espanyol de diverses directives comunitàries en matèria de protecció dels interessos dels consumidors i usuaris (BOE núm. 259, de 28-10-2002, pp. 37922-37933). Si vol veure la nova redacció en castellà d'aquest article, cliqui aquí.]

17è En els processos contra les resolucions i els actes que dicti la Direcció General dels Registres i del Notariat en matèria de registre civil, a excepció de les sol·licituds de nacionalitat per residència, és competent el jutjat de primera instància de la capital de província del domicili del recurrent.

[Aquest punt 17è s'ha afegit per la Llei 20/2011, de 21 del juliol, del Registre Civil (BOE núm. 175, de 22-07-2011, pp. 81468-81502); aquesta llei entra en vigor als tres anys de la publicació en el BOE, és a dir, el 22 de juliol del 2014. Si vol veure la nova redacció en castellà d'aquest article, cliqui aquí.]

2. Quan les normes de l'apartat anterior d'aquest article no siguin aplicables als litigis en matèria d'assegurances, vendes a terminis de béns mobles corporals i contractes destinats al seu finançament, així com en matèria de contractes de prestació de serveis o relatius a béns mobles la signatura dels quals hagi estat precedida d'oferta pública, és competent el tribunal del domicili de l'assegurat, el comprador o el prestatari o el del domicili de qui hagi acceptat l'oferta, respectivament.


 

Article 53. Competència territorial en cas d'acumulació d'accions i en cas de pluralitat de demandats.

1. Quan s'exerceixin conjuntament diverses accions davant d'una o de diverses persones és tribunal competent el del lloc corresponent a l'acció que sigui fonament de les altres; si no n'hi ha, el que hagi de conèixer del nombre més gran de les accions acumulades i, en últim terme, el del lloc que correspongui a l'acció més important quantitativament.

2. Quan hi hagi diversos demandats i, d'acord amb les regles que estableixen aquest article i els anteriors, la competència territorial pugui correspondre als jutges de més d'un lloc, la demanda es pot presentar davant de qualsevol d'ells, a elecció del demandant.

 

Article 54. Caràcter dispositiu de les normes sobre competència territorial.

1. Les regles legals atributives de la competència territorial només s'apliquen en defecte de submissió expressa o tàcita de les parts als tribunals d'una determinada circumscripció. S'exceptuen les regles que estableixen els números 1r i 4t a 15è de l'apartat 1 i l'apartat 2 de l'article 52 i les altres a les quals aquesta Llei o una altra atribueixi expressament caràcter imperatiu.

Tampoc no és vàlida la submissió expressa o tàcita en els afers que s'hagin de decidir pel judici verbal.

2. No és vàlida la submissió expressa continguda en contractes d'adhesió, o que continguin condicions generals imposades per una de les parts, o que s'hagin subscrit amb consumidors o usuaris.

3. La submissió de les parts només és vàlida i eficaç quan es faci a tribunals amb competència objectiva per conèixer de l'afer de què es tracti.

 

Article 55. Submissió expressa.

S'entén per submissió expressa la pactada pels interessats, què designin amb precisió la circumscripció als tribunals de la qual se sotmeten.

 

Article 56. Submissió tàcita.

S'entenen sotmesos tàcitament:

1r El demandant, pel mer fet d'acudir als tribunals d'una determinada circumscripció interposant la demanda o formulant una petició o una sol·licitud que s'hagi de presentar davant el tribunal competent per conèixer de la demanda.

2n El demandat, pel fet de fer, un cop personat en el judici després de la interposició de la demanda, qualsevol gestió que no sigui la de proposar en forma la declinatòria. També es considera tàcitament sotmès al demandat que, citat a termini o a dia cert en forma, no comparegui en el judici o ho faci quan hagi preclòs la facultat de proposar la declinatòria.

[L'apartat 3 d'aquest article està redactat de conformitat amb la Llei 13/2009, de 3 de novembre, de reforma de la legislació processal per a la implantació de la nova Oficina Judicial (BOE núm. 266, de 04-11-2009, pp. 92103-92313; Suplement en llengua catalana al núm. 266, pp. 1-198; correcció d'errades BOE núm. 84, de 07-04-2010, p. 31545; Suplement en llengua catalana al núm. 84, p. 1). Per a veure la redacció anterior faci click aquí].

 

Article 57. Submissió expressa i repartiment.

La submissió expressa de les parts determina la circumscripció els tribunals de la qual hagin de conèixer de l'afer. Quan en la circumscripció hi hagi diversos tribunals de la mateixa classe, el repartiment dels afers determina a quin d'aquests correspon conèixer de l'afer, sense que les parts es puguin sotmetre a un determinat tribunal amb exclusió dels altres.

 

Article 58. Apreciació d'ofici de la competència territorial.

Quan la competència territorial estigui fixada per regles imperatives, el secretari judicial ha d’examinar la competència territorial immediatament després de presentada la demanda i, amb l’audiència prèvia del ministeri fiscal i de les parts personades, si entén que el tribunal no té competència territorial per conèixer de l’assumpte, ha de donar-ne compte al jutge perquè resolgui el que sigui procedent mitjançant una interlocutòria, i remetre, si s’escau, les actuacions al tribunal que consideri territorialment competent. Si hi són aplicables furs electius, cal atenir-se al que manifesti el demandant, després del requeriment que se li ha d’adreçar a aquests efectes.

[Aquest article està redactat de conformitat amb la Llei 13/2009, de 3 de novembre, de reforma de la legislació processal per a la implantació de la nova Oficina Judicial (BOE núm. 266, de 04-11-2009, pp. 92103-92313; Suplement en llengua catalana al núm. 266, pp. 1-198; correcció d'errades BOE núm. 84, de 07-04-2010, p. 31545; Suplement en llengua catalana al núm. 84, p. 1). Per a veure la redacció anterior faci click aquí].

 

Article 59. Al·legació de la falta de competència territorial.

Fora dels casos en què la competència territorial estigui fixada per la llei en virtut de regles imperatives, la falta de competència territorial només pot ser apreciada quan el demandat o els qui puguin ser part legítima en el judici proposin la declinatòria dins el termini i en la forma escaients.

 

Article 60. Conflicte negatiu de competència territorial.

1. Si la decisió d'inhibició d'un tribunal per falta de competència territorial s'ha adoptat en virtut de declinatòria o amb audiència de totes les parts, el tribunal a qui es remetin les actuacions s'ha d'atenir a la decisió i no pot declarar d'ofici la seva falta de competència territorial.

2. Si la decisió d'inhibició per falta de competència territorial no s'ha adoptat amb audiència de totes les parts, el tribunal a qui es remetin les actuacions pot declarar d'ofici la seva falta de competència territorial quan aquesta s'hagi de determinar en virtut de regles imperatives.

3. La resolució que declari la falta de competència ha de manar que es remetin tots els antecedents al tribunal immediatament superior comú, que ha de decidir mitjançant interlocutòria, sense recurs ulterior, el tribunal al qual correspon conèixer de l'afer, i ordenar, si s'escau, la remissió de les actuacions i la citació de les parts dins els deu dies següents davant el dit tribunal.

 
SECCIÓ 3a DE LA COMPETÈNCIA FUNCIONAL

 

Article 61. Competència funcional per connexió.

Llevat que hi hagi una disposició legal en un altre sentit, el tribunal que tingui competència per conèixer d'un plet, també la té per emetre resolució sobre les seves incidències, per portar a efecte les provisions i les interlocutòries que dicti i per a l'execució de la sentència o els convenis i les transaccions que aprovi.

 

Article 62. Apreciació d'ofici de la competència per conèixer dels recursos.

1. No han de ser admesos a tràmit els recursos adreçats a un tribunal que no tingui competència funcional per conèixer-ne. No obstant això, si un cop admès un recurs, el tribunal al qual s'hagi adreçat entén que no té competència funcional per conèixer-ne, ha de dictar interlocutòria en què s'abstingui de conèixer amb l'audiència prèvia de les parts personades per un termini comú de deu dies.

2. Notificada la interlocutòria a què es refereix l'apartat anterior, els litigants disposen d'un termini de cinc dies per a la interposició correcta o l'anunci del recurs, que s'afegeixen al termini previst legalment per a aquests tràmits. Si sobrepassen el temps resultant sense recórrer en forma, queda ferma la resolució de què es tracti.

 

CAPÍTOL III

 De la declinatòria

 

Article 63. Contingut de la declinatòria, legitimació per proposar-la i tribunal competent per conèixer-ne.

1. Mitjançant la declinatòria, el demandat i els que puguin ser part legítima en el judici promogut poden denunciar la falta de jurisdicció del tribunal davant el qual s'ha interposat la demanda, perquè el coneixement d'aquesta demanda correspon  tribunals estrangers, a òrgans d'un altre ordre jurisdiccional, a àrbitres o a medidadors.

També s'ha de proposar la declinatòria per denunciar la falta de competència de tota mena. Si la declinatòria es fonamenta en la falta de competència territorial, ha d'indicar el tribunal al qual, perquè es considera territorialment competent, s'haurien de remetre les actuacions.

2. La declinatòria s'ha de proposar davant el mateix tribunal que estigui coneixent del plet i al qual es consideri mancat de jurisdicció o de competència. No obstant això, la declinatòria es pot presentar també davant el tribunal del domicili del demandat, que l'ha de fer arribar pel mitjà de comunicació més ràpid possible al tribunal davant el qual s'hagi presentat la demanda, sens perjudici de remetre-la-hi per ofici l'endemà de la presentació.

[Aquest article està redactat conforme al Reial Decret Llei 5/2012, de 5 de març, de mediació en afers civils i mercantils (BOE núm. 56, de 6-3-2012, pp. 18783-18799. Sumplement en llengua catalana al núm. 56, 6-3-2012). Per veure la redacció anterior feu click aquí].

 

Article 64. Moment processal de proposició de la declinatòria i efectes immediats.

1. La declinatòria s’ha de proposar dins els deu primers dies del termini per contestar la demanda, o en els cinc primers dies posteriors a la citació per a la vista, i té l’efecte de suspendre, fins que sigui resolta, el termini per contestar, o el còmput per al dia de la vista, i el curs del procediment principal, suspensió que ha d’acordar el secretari judicial.

2. La suspensió del procediment principal produïda per l'al·legació prèvia de declinatòria no obsta que el tribunal davant el qual estigui pendent l'afer pugui practicar, a instància de part legítima, qualssevol actuacions d'assegurament de prova, així com les mesures cautelars de la dilació de les quals puguin seguir perjudicis irreparables per a l'actor, llevat que el demandat presti caució suficient per respondre dels danys i perjudicis que derivin de la tramitació d'una declinatòria desproveïda de fonament.

La caució es pot atorgar en diners en efectiu, mitjançant aval solidari de durada indefinida i pagador a primer requeriment emès per una entitat de crèdit o una societat de garantia recíproca o per qualsevol altre mitjà que, a judici del tribunal, garanteixi la disponibilitat immediata, si s'escau, de la quantitat de què es tracti.

[L'apartat 1 d'aquest article està redactat de conformitat amb la Llei 13/2009, de 3 de novembre, de reforma de la legislació processal per a la implantació de la nova Oficina Judicial (BOE núm. 266, de 04-11-2009, pp. 92103-92313; Suplement en llengua catalana al núm. 266, pp. 1-198; correcció d'errades BOE núm. 84, de 07-04-2010, p. 31545; Suplement en llengua catalana al núm. 84, p. 1). Per a veure la redacció anterior faci click aquí].

 

Article 65. Tramitació i decisió de la declinatòria.

1. A l'escrit de declinatòria, s'hi han d'adjuntar els documents o els principis de prova en què es fonamenta, amb còpies en un nombre igual al de la resta de litigants, que disposen d'un termini de cinc dies, comptats des de la notificació de la declinatòria, per al·legar i aportar el que considerin convenient per sostenir la jurisdicció o la competència del tribunal, que ha de decidir la qüestió dins els cinc dies següents.

Si la declinatòria és relativa a la falta de competència territorial, l'actor, en impugnar-la, també pot al·legar la falta de competència territorial del tribunal a favor del qual es pretengui declinar el coneixement de l'afer.

2. Si el tribunal entén que no té jurisdicció perquè el coneixement de l'afer correspon als tribunals d'un altre Estat, ho ha de declarar mitjançant interlocutòria, abstenir-se de conèixer del procés i sobreseure'l.

El tribunal ha de procedir de la mateixa manera si considera la declinatòria fonamentada en el fet que l’afer s’ha sotmès a arbitratge o a mediació.

3. Si el tribunal considera que no té jurisdicció perquè l'afer de què es tracti correspon als tribunals d'un altre ordre jurisdiccional, en la interlocutòria en què s'abstingui de conèixer ha d'assenyalar a les parts davant de quins òrgans han d'usar del seu dret. S'ha de dictar la mateixa resolució quan el tribunal entengui que no té competència objectiva.

4. Si s'ha interposat declinatòria relativa a la competència territorial i aquesta no està determinada per regles imperatives, el tribunal, per estimar-la, ha de considerar competent l'òrgan assenyalat pel promotor de la declinatòria.

5. El tribunal, quan estimi la declinatòria relativa a la competència territorial, s'ha d'inhibir a favor de l'òrgan al qual correspongui la competència i ha d'acordar remetre-li les actuacions amb citació de les parts perquè compareguin davant seu en el termini de deu dies.

[Aquest article està redactat conforme al Reial Decret Llei 5/2012, de 5 de març, de mediació en afers civils i mercantils (BOE núm. 56, de 6-3-2012, pp. 18783-18799. Sumplement en llengua catalana al núm. 56, 6-3-2012). Per veure la redacció anterior feu click aquí].

 

CAPÍTOL IV

 Dels recursos en matèria de jurisdicció i competència

 

Article 66. Recursos en matèria de competència internacional, jurisdicció, submissió a arbitratge o mediació i competència objectiva.

1. Contra la interlocutòria d’abstenció de conèixer per falta de competència internacional, perquè l’afer pertany a un tribunal d’un altre ordre jurisdiccional, perquè l’afer s’ha sotmès a arbitratge o a mediació o per falta de competència objectiva, es pot interposar recurs d’apel·lació.

2. Contra la interlocutòria per la qual es rebutgi la falta de competència internacional, de jurisdicció o de competència objectiva, només es pot interposar recurs de reposició, sens perjudici d’al·legar la falta d’aquests pressupòsits processals en l’apel·lació contra la sentència definitiva.

El que disposa el paràgraf anterior també és aplicable quan la interlocutòria rebutgi la submissió de l’afer a arbitratge o a mediació.

[Aquest article està redactat conforme al Reial Decret Llei 5/2012, de 5 de març, de mediació en afers civils i mercantils (BOE núm. 56, de 6-3-2012, pp. 18783-18799. Suplement en llengua catalana al núm. 56-6-3-2012). per veure la redacció anterior feu click aquí].

 

Article 67. Recursos en matèria de competència territorial.

1. Contra les interlocutòries que emetin resolució sobre la competència territorial no es pot interposar cap recurs.

2. En els recursos d'apel·lació i extraordinari per infracció processal només s'admeten al·legacions de falta de competència territorial quan, en el cas de què es tracti, siguin aplicables normes imperatives.

 

CAPÍTOL V

Del repartiment dels afers

 

Article 68. Obligatorietat del repartiment. Tractament processal.

1. Tots els afers civils han de ser repartits entre els jutjats de primera instància quan n'hi hagi més d'un en el partit. S'aplica la mateixa regla als afers dels quals hagin d'entendre les audiències provincials quan estiguin dividides en seccions.

2. Els secretaris judicials no han de permetre que es cursi cap assumpte subjecte a repartiment si no hi consta la diligència corresponent. En cas que no consti aquesta diligència, s’ha d’anul·lar, a instància de qualsevol de les parts, qualsevol actuació que no consisteixi a ordenar que l’assumpte passi a repartiment.

3. Contra les decisions relatives al repartiment no és procedent la declinatòria, però qualsevol dels litigants pot impugnar la infracció de les normes de repartiment vigents en el moment de la presentació de l'escrit o de la sol·licitud d'incoació de les actuacions.

4. Les resolucions dictades per tribunals diferents d'aquell o aquells als quals correspongui de conèixer segons les normes de repartiment s'han de declarar nul·les a instància de la part a qui perjudiquin, sempre que la nul·litat s'hagi instat en el tràmit processal immediatament posterior al moment en què la part hagi tingut coneixement de la infracció de les normes de repartiment i aquesta infracció no s'hagi corregit d'acord amb el que preveu l'apartat anterior.

[L'apartat 2 d'aquest article està redactat de conformitat amb la Llei 13/2009, de 3 de novembre, de reforma de la legislació processal per a la implantació de la nova Oficina Judicial (BOE núm. 266, de 04-11-2009, pp. 92103-92313; Suplement en llengua catalana al núm. 266, pp. 1-198; correcció d'errades BOE núm. 84, de 07-04-2010, p. 31545; Suplement en llengua catalana al núm. 84, p. 1). Per a veure la redacció anterior faci click aquí].

 

Article 69. Termini en què s'ha de fer el repartiment.

Els afers s'han de repartir i enviar al jutjat o a la secció que correspongui dins els dos dies següents a la presentació de l'escrit o la sol·licitud d'incoació de les actuacions.

 

Article 70. Mesures urgents en afers no repartits.

Els jutges degans i els presidents de tribunals i audiències poden, a instància de part, adoptar les mesures urgents en els afers no repartits quan es pugui trencar algun dret o produir-se algun perjudici greu i irreparable si no ho fessin.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda