|
Llei 29/2002, de 30 de desembre. Primera llei del
Codi civil de Catalunya
(DOGC
núm. 3798, 13-01-2003, p. 486; BOE núm.
32, de 06-02-2003, p. 4912)
[Mitjançant providència de
20 de maig de 2003, el TC ha admès a tràmit el recurs
d’inconstitucionalitat número 2099/2003, promogut
pel President del Govern, contra la Llei del Parlament de Catalunya 29/2002,
de 30 de desembre, Primera Llei del Codi Civil de Catalunya.
S'ha suspès la vigència i aplicació d'aquesta llei des de la data
d'interposició del recurs (10 d'abril del 2003) per a les parts i des de
la publicació del corresponent edicte en el BOE per als tercers. (BOE
núm. 132, de 3-06-2003, p. 21285; DOGC núm. 3899, de 5-06-2003, p.
11767).
Mitjançant interlocutòria de 29 d'octubre de 2003, el TC ha acordat, en
el recurs d'inconstitucionalitat número 2099/2003, promogut pel
President del Govern, aixecar la suspensió de l'art.
111-4 del Codi civil de Catalunya, aprovat per l'art.
7 d'aquesta llei, en els termes exposats en el FJ 4,
i així mateix aixecar la suspensió en tota la resta (BOE núm.
276, de 18-11-2003, pp. 40562-40563; DOGC núm. 4021, de 1-12-2003, p.
23367).
El
Consell de Ministres, per acord de 27 d'agost de 2004, sol·licita al
President del Govern el desistiment del recurs d'inconstitucionalitat
presentat contra aquesta llei (http://www.la-moncloa.es/web/asp/gob05.asp#recursos).
El Tribunal Constitucional, mitjançant interlocutòria de
3 de novembre de 2004, ha acordat tenir com a desistit l'Advocat de
l'Estat, en la representació que detenta legalment, del recurs
d'inconstitucionalitat plantejat contra aquesta llei, de manera que es
declara extingit el procés (BOE núm. 279, de 19-11-2004, p. 38191; DOGC
núm. 4269, de 26-11-2004, p. 24064).
]
[L'article
7 d'aquesta llei ha estat introduït per la
disposició final primera de la
Llei 10/2008,
de 10 de juliol, del llibre quart del Codi civil de Catalunya relatiu a
les successions (DOGC
núm. 5175, de 17-07-2008, p. 55923-56024)]
[Faci
clic aquí per veure la versió en castellà
d'aquesta llei]
El President de la Generalitat de Catalunya
Sia notori a tots els
ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat i jo, en nom del Rei
i d’acord amb el que estableix l’article
33.2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, promulgo la següent
LLEI
Preàmbul
L’exercici de la
competència per a conservar, modificar i desenvolupar el dret civil de
Catalunya, recuperada fa més de vint anys en el nou marc constitucional
i estatutari, ha passat, fins ara, per diverses fases. En una primera
fase, culminada amb la
Llei 13/1984, del 20 de març, sobre la
Compilació del dret civil de Catalunya, l’objectiu fou adoptar la
Compilació de 1960, integrar-la en l’ordenament jurídic català i
adaptar-la als principis constitucionals, per a superar els
condicionaments polítics del moment històric en què fou dictada. En una
segona fase, iniciada paral·lelament i continuada amb més o menys
intensitat fins a l’actualitat, el Parlament de Catalunya va fer servir
l’instrument tècnic de les lleis especials per anar donant cos a poc a
poc a un ordenament jurídic encarcarat i amagrit per la prolongada
absència d’institucions legislatives pròpies. A partir del 1991, amb la
promulgació de la Llei 40/1991, del 30 de
desembre, del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de
Catalunya, el dret català va entrar en una tercera fase, la de les
codificacions parcials, continuada amb la
Llei 9/1998, del 15 de juliol, del Codi de
família, amb la voluntat de recollir, ordenar i sistematitzar la
regulació sobre les diverses matèries continguda en les lleis especials
que s’han anat promulgant i de completar-la fins a assolir la plenitud
de l’exercici de les competències legislatives establertes per la
Constitució i l’Estatut.
A la fi del 1998 el
Departament de Justícia va organitzar les Jornades cap a un Codi Civil
de Catalunya amb l’objectiu de fer partícip el món jurídic català de la
voluntat del Govern d’avançar en la codificació del dret civil i
d’analitzar, amb representants del món acadèmic, polític i professional,
les possibilitats d’aprovar a curt termini un codi civil de Catalunya.
Una peça clau per a dur a terme aquesta tasca és l’Observatori de Dret
Privat de Catalunya, creat pel Decret 13/2000, del 10 de gener, de
reestructuració parcial del Departament de Justícia, i format per un
consell rector, una direcció executiva i una comissió de codificació,
amb la finalitat, entre altres, que actuï com un instrument
especialitzat de l’acció política del Govern en matèria de dret privat.
Aquesta primera Llei del Codi civil de Catalunya té l’origen en els
treballs de les diverses seccions i del Ple de la Comissió de
Codificació d’aquest Observatori.
I
El primer objectiu
d’aquesta Llei és establir l’estructura, el contingut bàsic i el
procediment de tramitació del Codi civil de Catalunya.
La principal idea que la
inspira és que el Codi civil de Catalunya ha d’ésser un codi obert, tant
en l’estructura com en el contingut, i que s’ha d’anar conformant,
d’acord amb el pla establert per aquesta Llei, mitjançant una successió
de lleis seriades. Com tantes altres branques del dret, el dret civil és
subjecte avui a un procés de canvi molt més dinàmic que en l’època de
les grans codificacions. Tan impensable és assolir el vell ideal
codificador de reduir totes les lleis civils a un sol codi com que les
lleis així recollides tinguin un caràcter tendencialment permanent i
immutable. D’una banda, el progrés social i el desenvolupament
cientificotecnològic fan que en l’actualitat el dret civil hagi de donar
resposta, de manera ràpida i continuada, a noves necessitats de
regulació. De l’altra, el procés d’integració europea fa que els
legisladors estatals, nacionals o autonòmics, segons qui tingui
atribuïda la competència legislativa en una determinada matèria, hagin
d’aplicar les directives que emanen de la Comissió Europea en uns
terminis prefixats i relativament breus. La tècnica legislativa de les
lleis especials, que sovint s’ha emprat per a adaptar-se tant a un
aspecte com a l’altre, s’ha mostrat com a greument perjudicial per a la
claredat, la sistemàtica i la coherència interna del dret civil.
Per aquestes raons, es
considera que un codi que pugui superar aquests reptes ha de tenir una
estructura que permeti anar incorporant les noves regulacions o les
modificacions de les ja existents sense que se’n ressenti greument la
sistemàtica.
Per tal de possibilitar
aquesta flexibilitat i facilitar l’actualització continuada de la
legislació civil, s’ha optat per emprar un sistema de numeració decimal,
de manera que els articles es marquen amb dos números separats per un
guionet. El primer número té tres xifres, que es refereixen,
respectivament, al llibre, al títol i al capítol, i que indiquen, per
tant, el lloc que ocupa l’article en el marc del Codi. El número que ve
després del guionet correspon a la numeració contínua, que comença per
l’1 en cada capítol. Aquest sistema ha de permetre que s’elabori el Codi
civil per llibres o per parts de llibre, com està fent des de fa anys el
legislador del Codi civil neerlandès, i que es combini la tècnica de la
nova regulació de matèries fins ara insuficientment regulades en el
nostre dret amb la de modificació i refosa de la regulació existent, com
ja van fer la Llei 13/1984 i el Decret
legislatiu 1/1984, del 19 de juliol, pel qual s’aprova el text refós
de la Compilació de dret civil de Catalunya.
Aquest procediment ha de
permetre que el legislador s’imposi el ritme que consideri més adequat i
que, d’acord amb les circumstàncies socials i les necessitats del país,
prioritzi unes parts de la regulació i hi imprimeixi un ritme més
intens, amb el benentès que les omissions són provisionals i que no
comporten cap mena de renúncia a l’exercici de les competències que li
són pròpies.
Els llibres que componen
aquest Codi, com indica l’article 3, són
sis. El primer s’ocupa de les disposicions generals; el segon, de la
persona i la família; el tercer, de la persona jurídica; el quart, de
les successions; el cinquè, dels drets reals, i el sisè, de les
obligacions i els contractes.
II
L’article
8 s’ocupa del segon objectiu d’aquesta Llei, que és el d’aprovar el
llibre primer del Codi civil de Catalunya, titulat "Disposicions
generals", el qual, sens perjudici que es pugui ampliar en el futur,
s’estructura ara en dos títols.
El
títol I, sota l’epígraf de "Disposicions preliminars", recull i
sistematitza els preceptes continguts en el
títol preliminar i en les
disposicions finals segona i
quarta de la Compilació del dret civil de
Catalunya, i els completa, d’una banda, amb uns principis i unes
doctrines que, si bé són consubstancials amb el dret civil de Catalunya,
s’expliciten de manera expressa per primera vegada, i, de l’altra, amb
normes que, encara que de manera esparsa, ja es troben en l’ordenament
jurídic català vigent.
Així, l’article
111-1 enumera els elements que componen el dret civil de Catalunya i
s’ocupa del valor que aquests elements tenen dins el seu propi sistema
de fonts. Com en qualsevol ordenament jurídic modern, destaca el
caràcter de font principal que hom atorga a la llei, mentre que el
costum hi té un paper secundari, atès que només regeix en defecte de
llei aplicable. La regulació reconeix als principis generals del dret la
funció d’autointegració del dret civil de Catalunya, per evitar
l’heterointegració mitjançant l’aplicació del dret supletori, i llur
rellevància com a límit a una eventual al·legació indiscriminada de la
tradició jurídica catalana, la referència a la qual es troba en l’article
111-2, com a expressió de la doctrina de la iuris continuatio.
Finalment, si bé no com a font del dret, aquest darrer article reconeix
a la jurisprudència civil del Tribunal de Cassació de Catalunya, en la
mesura que no hagi estat modificada per la legislació vigent, i a
l’emanada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el valor de
doctrina jurisprudencial als efectes del recurs de cassació.
Per la seva banda, l’article
111-3 reprodueix en l’apartat 1, per raons d’ordre sistemàtic, l’article
7.1 de l’Estatut d’autonomia. Així mateix, refon parcialment els
articles 2 i
3 del títol preliminar de la
Compilació,
en referir-se al caràcter territorial del dret local, i reprodueix, per
les mateixes raons esmentades, l’article
7.2 de l’Estatut, relatiu a la subjecció al dret civil català dels
estrangers que hagin adquirit la nacionalitat espanyola mentre
mantinguin el veïnatge administratiu a Catalunya, llevat que manifestin
llur voluntat en contra. El precepte es clou amb una referència al
veïnatge local, el qual és determinat per les normes que regeixen el
veïnatge civil.
L’article
111-4 destaca que el nou Codi civil té caràcter de dret comú a
Catalunya i, per tant, caràcter supletori de les altres lleis.
L’article
111-5 es refereix tant al caràcter preferent de les disposicions del
dret civil de Catalunya, llevat dels supòsits en què siguin directament
aplicables normes de caràcter general, com a la limitació a
l’heterointegració mitjançant l’aplicació com a supletori del dret de
l’Estat, la qual només és possible quan no sigui contrària al dret propi
o als principis generals que l’informen.
L’article
111-6, tot recollint com a disposició preliminar el principi de
llibertat civil, remarca que, a diferència de l’article
1255 del Codi civil espanyol, no es limita a l’autonomia
contractual, sinó que té caràcter de principi general. Alhora, palesa la
prevalença dels actes d’exercici de l’autonomia privada sobre les
disposicions que no siguin imperatives.
L’article
111-7 incorpora una norma sobre la bona fe perquè en la tradició del
dret català, en la línia del dret continental europeu del qual forma
part, és un principi que té caràcter general i que, per tant, no es pot
limitar a l’àmbit contractual. També es refereix a l’honradesa dels
tractes, com a concepte diferenciat, perquè, d’acord amb l’evolució més
recent del dret privat europeu, en vol destacar l’aspecte objectiu,
independent del coneixement o la ignorància de cadascun dels subjectes
de la relació jurídica.
Per la seva banda, l’article
111-8 formula la doctrina dels actes propis i l’article
111-9 es refereix a la necessitat de tenir en compte l’equitat en
l’aplicació de les normes i expressa la norma més tradicional d’acord
amb la qual la resolució en equitat requereix autorització legal.
III
El
títol II del llibre primer, sota l’epígraf de "Prescripció i
caducitat", regula aquestes dues institucions de manera més moderna i
dinàmica que el Codi civil espanyol, ancorat encara en concepcions
romanistes i vuitcentistes, i en el qual es confonen sovint prescripció
i caducitat, i no és clara la frontera entre aquella i la usucapió o
prescripció adquisitiva.
És ben sabut que el dret
històric català va regular sempre la prescripció. Va ésser el conegut
usatge Omnes Causae (Constitucions i altres drets de Catalunya, llibre
setè, títol II, constitució 2a, del volum I) el que va modificar les
normes de dret romà i canònic aplicables. Al costat de l’usatge, el
capítol XLIV del Recognoverunt proceres va recollir una norma semblant
en matèria de prescripció, que va excloure els terminis de deu i vint
anys del dret romà i va generalitzar el termini de trenta anys ja
establert per l’usatge esmentat. Aquestes normes no eren les úniques
vigents, sinó que subsistien altres terminis més curts, recollits per
les Constitucions (llibre setè, títol II, volum I). La jurisprudència
del Tribunal Suprem va ésser sempre molt respectuosa amb la normativa
catalana sobre prescripció i, en aquest sentit, són nombroses les
sentències en les quals es va aplicar la prescripció dels trenta anys de
l’usatge i es va excloure la del Codi civil.
Avui la prescripció i la
caducitat estan deficientment regulades. La primera és regulada per l’article
344 de la Compilació
i pel Codi civil espanyol,
al qual es remet la Compilació i no totes les normes del qual són
aplicables a Catalunya. La caducitat, en canvi, només apareix referida a
accions concretes i no està regulada en cap cos legal.
L’escassa aplicació a les
accions personals que els tribunals catalans han fet del termini de
prescripció de trenta anys i la preocupació per modificar i actualitzar
la prescripció, que també s’ha palesat en els ordenaments jurídics dels
països de l’entorn, han determinat que s’optés per emprendre una
regulació detallada d’aquestes institucions, la qual ha tingut en compte
les regulacions de diversos països europeus, algunes de les quals molt
recents, i diverses propostes de reformes legislatives en curs.
En aquesta regulació la
prescripció es predica de les pretensions, enteses com a drets a
reclamar a una altra persona una acció o una omissió, i es refereix
sempre a drets disponibles. La prescripció extingeix les pretensions,
tant si s’exerceixen en forma d’acció com d’excepció. La caducitat, en
canvi, s’aplica als poders de configuració jurídica, entesos com a
facultats que la persona titular pot exercir per a alterar la realitat
jurídica, que neixen amb una durada predeterminada i que no necessiten
l’actuació d’altri. La caducitat n’impossibilita l’exercici i es pot
produir tant en els casos de relacions jurídiques indisponibles com en
els de relacions jurídiques disponibles. En aquest darrer cas, la
caducitat presenta unes semblances amb la prescripció que aconsellen
aplicar algunes de les seves normes.
Un dels eixos de la
regulació ha estat l’escurçament considerable dels terminis de
prescripció. En l’article 121-20 s’ha
optat per un termini general de prescripció de deu anys, tant per a les
accions personals com per a les reals, combinat amb altres terminis més
curts, establerts pels
articles 121-21 i
121-22, que mostren una clara tendència uniformadora. També s’ha
generalitzat el criteri de la necessitat del coneixement o, si més no,
de la cognoscibilitat de les dades de la pretensió per a iniciar el
còmput del termini, de manera que, d’acord amb l’article
121-23, perquè comenci a computar-se el termini de prescripció no
n’hi ha prou amb el naixement de la pretensió, sinó que cal, a més a
més, que la persona titular hagi conegut o hagi pogut conèixer
raonablement les circumstàncies que fonamenten la pretensió i la persona
contra la qual es pot exercir. Tanmateix, l’article
121-24, tot donant una nova funció al termini de l’usatge Omnes
Causae, es refereix als trenta anys, a comptar del naixement de la
pretensió, com a termini de preclusió, exhaurit el qual, de manera
absoluta i amb independència de qualsevol circumstància, ja no es pot
fer valer la dita pretensió.
D’acord amb les regulacions
europees més modernes i el principi de llibertat civil, l’article
121-3 introdueix una excepció a la norma de la inderogabilitat del
règim de la prescripció, referida a la possibilitat de modificar-ne els
terminis, sia per abreujar-los, sia per allargar-los. A més dels límits
generals de l’autonomia de la voluntat, l’abreujament o l’allargament
que es pactin no poden excedir, respectivament, la meitat o el doble del
termini legalment establert.
Una novetat important,
seguint la línia de l’evolució dels ordenaments jurídics dels països de
l’entorn, ha estat la introducció de la suspensió de la prescripció,
concebuda com a mitjà per a socórrer la persona titular del dret que no
ha pogut interrompre la prescripció, sia per motius externs i aliens a
la dita persona, sia per motius personals o familiars. Aquesta figura,
ignorada pel Codi civil espanyol
i només amb algun vestigi en el dret català vigent, reclamava una
regulació com a categoria general, sens perjudici de la regulació dels
casos específics en lleis especials, tal com fan la majoria dels
ordenaments estrangers propers al català.
Fins ara les causes
objectives eren les úniques causes de suspensió reconegudes pel sistema
jurídic català; en especial, els casos de guerra o greu crisi social.
Aquests casos de suspensió, que ja eren presents en els textos dels
juristes clàssics catalans i en la jurisprudència antiga, es
recondueixen en aquesta regulació cap al concepte de força major, la
qual provoca la suspensió si persisteix quan manca un temps relativament
curt, que el Codi fixa en sis mesos, per a exhaurir-se el termini de
prescripció. A aquestes circumstàncies objectives, s’hi sumen ara les
circumstàncies subjectives derivades de raons personals o familiars, que
es donen quan una persona menor d’edat o incapaç es troba sense
representació legal, de manera que no pot exercir els seus drets, i quan
causes afectives i de proximitat personal fan que sigui summament
difícil fer valer la pretensió davant una altra persona sense arriscar
greument la convivència o una relació personal o familiar (matrimoni,
relació paternofilial, tutela, etc.) més valuosa que la pretensió
prescriptible. Atès que, per preservar aquesta relació, la persona
interessada normalment no acciona el seu dret, ha d’haver-hi suspensió
del termini de prescripció, per a no obligar-la a sacrificar un dret que
l’ordenament ha de protegir amb vista a interessos superiors.
Atesa la importància i la
previsible repercussió pràctica de la nova normativa sobre prescripció i
caducitat, ha calgut finalment regular amb detall les situacions
transitòries i optar per un grau de retroactivitat mitjà, que tendeix a
afavorir l’aplicació dels terminis de prescripció més curts. Per
aquestes mateixes raons i per la conveniència que el títol II del llibre
primer del Codi civil de Catalunya entri en vigor al començament de
l’any natural, també s’ha considerat necessari establir una vacatio
legis fins a l’1 de gener de 2004.
|
|
