Llei 22/1991
Llei 22/1991
Llei 22/1991
Llei 22/1991
Llei 22/1991
Llei 22/1991
Llei 22/1991
Llei 22/1991
Llei 22/1991
Llei 22/1991
Llei 22/1991
Llei 22/1991
Llei 22/1991
Llei 22/1991
Llei 22/1991
Llei 22/1991
Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Llei 22/1991

Anterior Amunt Següent

Llei 22/1991, de 29 de novembre, de garanties possessòries sobre cosa moble.

(DOGC núm. 1530, de 16.12.1991; BOE núm. 8, de 9.1.1992)

[Aquesta llei ha estat derogada per la Llei 19/2002, de 5 de juliol, de drets reals de garantia (DOGC núm.3679, 17-07-2002, p. 13038)]

 

 

EL PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat i jo, en nom del Rei i d'acord amb el que estableix l'article 33.2 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, promulgo la següent

LLEI

Preàmbul

I

En l’exercici de la competència exclusiva sobre el desenvolupament del Dret civil català, atorgada a la Generalitat per l’article 9.2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en connexió amb l’article 149.1.8 de la Constitució Espanyola, s’estableix la Llei de Garanties Possessòries sobre Cosa Moble.

Aquesta Llei pretén respondre a la necessitat social de regular les garanties reals mobiliàries a Catalunya adaptant al tràfic jurídic actual les figures del dret de retenció i de la penyora.

II

El dret de retenció de cosa moble constitueix una garantia àgil i suficientment flexible per a poder donar resposta a múltiples situacions sobrevingudes que, en cas contrari,
podrien quedar sense cap mena de protecció. En aquest sentit, la situació que descriu l’article 3 abasta i desenvolupa supòsits que la nostra legislació ja preveia només per a determinades figures, com és el cas dels articles 206 i 301 de la Compilació del Dret Civil Català, aquest últim derogat per la Llei 6/1990, del 16 de març, dels Censos.

Quant als supòsits de la retenció, el punt més important rau en el fet que és el retenidor qui determina, de manera unilateral, l’import de les obligacions que originen el dret de retenció. Aquest mode de fixació no és nou en el nostre dret, car la Compilació ja el preveu en supòsits de retenció dels articles citats.

El dret de retenció passa a configurar-se com un dret real de garantia, de manera que el retenidor es pot negar, no solament davant del deutor, sinó també davant de ualsevol
tercer, a la restitució de la cosa retinguda fins que no li hagin estat pagats totalment els deutes que van generar la retenció.

L’eficàcia del dret de retenció com a garantia recolza, a més, en la possibilitat d’execució forçosa notarial establerta a l’article 6 d’aquesta Llei. Aquest procediment
pretén obviar les dificultats i la lentitud que una reclamació judicial hagués provocat.

Amb la finalitat de no perllongar excessivament una situació que pot representar un important perjudici per al deutor en determinats supòsits de retenció es possibilita
la substitució de la garantia del creditor, tot mantenint la integritat d’aquesta garantia. Amb aquest mecanisme es volen evitar, d’una banda, una desproporció excessiva entre
l’import del deute que va generar la retenció i el valor de la cosa retinguda i, d’altra banda, els perjudicis que podria causar la retenció d’objectes integrats en un determinat procés de producció.

Aquesta figura, que la Compilació ja regula en l’article 206.3, i abans en l’article 301, derogat per la Llei 6/1990, del 16 de març, dels Censos, consisteix en la possibilitat que el deutor pugui imposar al retenidor la substitució de la cosa retinguda per una altra garantia real, o pel fiançament d’una entitat de crèdit. Tant en un cas com en l’altre, la nova garantia aportada ha d’ésser suficient.

El concepte de "suficiència" podria comportar problemes en cas que la garantia aportada fos una garantia real, atesa la possibilitat de variació del valor de l’objecte. El criteri ha estat de possibilitar que el deutor imposés una nova garantia real sempre que el preu just del seu objecte arribés a cobrir l’import del deute que va generar la retenció i un 25% més, encara que aquest valor fos inferior al preu just dels béns retinguts.

El concepte de "preu just" que s’utilitza es desprèn de l’article 323 de la Compilació: el valor de mercat de la cosa en el moment de la substitució de la garantia. En definitiva, el preu just de la cosa donada en garantia s’ha de posar en relació amb l’import del deute que va generar la retenció, i no pas amb el preu just dels béns retinguts.

III

La penyora és la segona institució que regula aquesta Llei. Es manté l’eficàcia d’aquesta tradicional figura de garantia, al mateix temps que se n’amplia l’àmbit d’aplicació i se n’estableixen noves modalitats.

En aquest sentit, es regula la penyora en la qual l’objecte donat en garantia respon fins a una quantia màxima, fixada en el moment de la seva constitució, d’una o més obligacions que es contreguin entre el mateix creditor i el mateix deutor, de manera simultània o successiva, i fins i tot quan se’n desconegui l’import, durant un període
de temps convingut.

Així mateix, es regula la penyora de coses fungibles. Aquesta figura té com a base el pas del concepte de "penyora d’objecte" al de "penyora de valor". Això significa la possibilitat de substituir la totalitat o una part de les coses donades en penyora per d’altres de la mateixa espècie i qualitat, sempre que s’hagués pactat expressament, la qual cosa implica el manteniment de la garantia.

Aquesta regulació té una transcendència especial en el cas de la penyora d’un conjunt o paquet de valors, com ara accions, obligacions, bons, crèdits o efectes en general,
operació freqüent en el tràfic jurídic actual. Aquests valors, que poden constituir un únic objecte de penyora, poden ésser substituïts com a objecte del dret real de
penyora, sempre que la substitució es faci d’acord amb els criteris que marca aquesta Llei. Si es tracta de valors cotitzables, el canvi només és possible si es fa pel preu
de la respectiva cotització dels valors en el mercat oficial el dia de la substitució. Si es tracta de valors no cotitzables, serà suficient, per acreditar la substitució, la seva tinença en poder del creditor pignoratici o del tercer que s’hagués designat, amb les mencions oportunes inscrites en el mateix efecte o document acreditatiu del dret. En els dos supòsits anteriors, la diferència de valor entre l’objecte inicial i el substituït no pot superar el cinc per mil, per tal de no perjudicar la garantia del creditor.

Capítol I

Disposicions generals

Article 1

Les garanties possessòries sobre cosa moble són:

a) El dret de retenció.
b) La penyora.

Article 2

-1 Els efectes dels drets de garantia mobiliària són:

a) La retenció de la possessió de la cosa fins al pagament complet del deute garantit.
b) La imputació dels fruits de la cosa als interessos del deute garantit i, si s’escau, al capital.
c) La realització del valor de la cosa, en els casos previstos legalment.

-2 Tant en la imputació dels fruits com en l’atribució del preu obtingut en la realització del valor de la cosa, el crèdit del retenidor se sotmet a les regles generals sobre prelació de crèdits.

Capítol II

El dret de retenció
 

Article 3

El posseïdor de bona fe de cosa aliena que l’hagi de lliurar a una altra persona pot exercir el dret de retenció en garantia del pagament dels deutes a què fa referència
l’article 4.

Article 4

-1 Les obligacions que originen el dret de retenció són:

a) El rescabalament de les despeses necessàries per a la conservació i la gestió de la cosa.
b) El rescabalament dels danys produïts per raó de la cosa a la persona obligada al lliurament.
c) La retribució de l’activitat realitzada per raó de la cosa, per encàrrec del posseïdor legítim, sempre que hi hagi hagut un pressupost acceptat i que l’activitat realitzada s’adeqüi a aquest.
d) Els interessos de les obligacions garantides en aquest article, des que sigui notificat el dret de retenció en la forma prevista en aquest article.
e) Qualsevol altre deute al qual la llei atorgui expressament aquesta garantia.

-2 El retenidor ha de comunicar notarialment al deutor i al propietari, si fos un altre, la decissió de retenir, la liquidació practicada i la determinació de l’import de les obligacions precedents. Aquests poden oposar-s’hi judicialment durant el termini de tres mesos, a comptar des de la data de la notificació.

Article 5

-1 El retenidor es pot negar, àdhuc davant de tercers, a la restitució de la cosa fins que no se li hagin pagat totalment els deutes que varen generar la retenció.

-2 El retenidor ha de conservar amb diligència la cosa retinguda, i no la pot utilitzar llevat de l’ús conservatiu. Les despeses necessàries resultants d’aquesta conservació queden sotmeses al règim general de la retenció.

-3 El dret de retenció s’extingeix si el retenidor torna voluntàriament la cosa, encara que posteriorment en recuperi la possessió.

Article 6

-1 El retenidor, a partir dels tres mesos que consti de manera fefaent la retenció, feta en la forma prevista en l’article 4, pot procedir a l’alienació de la cosa per subhasta pública notarial.

-2 És requisit de l’execució forçosa notarial haver procedit a la valoració del bé, de mutu acord entre el creditor i el propietari, i que no hi hagi hagut l’oposició judicial prevista a l’article 4.

-3 Llevat de pacte en contra, la subhasta ha de tenir lloc en qualsevol notaria del domicili del deutor, a elecció del creditor, o, si no hi hagués notaria demarcada, a qualsevol de les de la capçalera del districte notarial corresponent.

-4 La subhasta, a la qual han d’ésser citats el deutor i, si fos un altre, el propietari, en la forma prevista pel Reglament notarial i, si no es trobés alguna d’aquestes persones, per edictes, s’ha d’anunciar, amb un mínim de cinc dies hàbils i un màxim de quinze respecte a la data de la seva realització, en un dels diaris de més circulació en la localitat on hagi de tenir lloc i en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

-5 En primera subhasta, no s’admeten postures inferiors al 80% de la valoració del bé. La segona subhasta, que pot efectuar-se immediatament a continuació de la primera, té
com a tipus mínim el 60%. La tercera subhasta ha de tenir lloc dos dies després de la segona; el seu tipus mínim és igual a l’import de les obligacions que van generar la
retenció, més les despeses originades pel procediment.

-6 Només si la cosa no s’aliena en cap de les tres subhastes, el retenidor la pot fer seva atorgant carta de pagament per la totalitat del seu crèdit i fent-se càrrec de les despeses originades pel procediment.

-7 En cas de retenció de valors sotmesos a cotització oficial, l’alienació s’ha de fer segons el seu procediment específic aplicable d’acord amb la legislació en aquesta
matèria.

Article 7

-1 Durant la retenció, el deutor pot imposar al retenidor la substitució de la cosa retinguda per una garantia real o fiançament solidari d’entitat de crèdit, que siguin
suficients.

-2 S’entén que la garantia real és suficient quan el preu just de la cosa oferta en garantia arribi a cobrir l’import del deute que va generar la retenció, i un 25% més, encara que aquest valor fos inferior al preu just dels béns retinguts.

Capítol III

La penyora
 

Article 8

-1 La penyora, constituïda per qualsevol títol, requereix:

a) El lliure poder de disposició de la cosa per part del pignorant.
b) La transmissió de la possessió de la cosa al creditor o a un tercer, d’acord amb el pignorant, per qualsevol mitjà admès per la llei.

-2 La penyora no té efectes contra tercers sinó des que consta en instrument públic.

Article 9

-1 La penyora pot garantir qualsevol obligació, present o futura, pròpia o aliena del pignorant.

-2 La penyora pot garantir obligacions de les quals es desconegui l’import en el moment de constituir-la. En aquest cas, s’ha de determinar la quantia màxima per la qual respon.

-3 Tanmateix, la penyora pot garantir diverses obligacions ja contretes o a contreure en forma simultània o successiva entre el mateix deutor i el mateix creditor, durant un
període de temps i per una quantia màxima convinguts.

Article 10

-1 Una cosa pignorada no es pot tornar a pignorar.

-2 La garantia és indivisible, encara que es divideixin les posicions jurídiques de crèdit i de deute.

Article 11

-1 Quan els objectes donats en penyora siguin diversos, s’ha de fixar la part de crèdit que cadascun d’ells garanteix. S’entenen constituïts tants drets de penyora com objectes hi hagi.

-2 Es considera com un únic objecte de penyora el conjunt de coses el valor de les quals en el tràfic es determina en consideració al seu nombre, pes o mida.

-3 Poden configurar-se com a objectes unitaris de penyora els conjunts o paquets de valors, com ara accions, obligacions, bons, crèdits o efectes en general d’acord amb
la legislació aplicable en la matèria.

Article 12

-1 Si s’hagués pactat així expressament, el deutor pot substituir la totalitat o una part de les coses fungibles donades en penyora, entenent per coses fungibles aquelles que es poden substituir per d’altres de la mateixa espècie i qualitat.

-2 En el cas de valors cotitzables, la substitució d’uns valors per uns altres es fa pel preu de les respectives cotitzacions en el mercat oficial el dia de la substitució.
En el cas de valors no cotitzables, per acreditar la substitució és suficient la tinença d’aquests en poder del creditor pignoratici o del tercer designat, amb l’oportuna menció inscrita en el mateix efecte o document acreditatiu del dret. En els dos supòsits establerts en aquest apartat s’ha de respectar la legislació específica en la matèria, i
són admissibles les diferències de valor fins al cinc per mil, cas en el qual el deutor ha de reposar immediatament la diferència en metàl·lic.

Article 13

-1 El creditor pignoratici es pot negar a la restitució de la penyora fins que no li sigui pagat totalment el crèdit garantit.

-2 El creditor pignoratici ha de conservar amb diligència la cosa retinguda, i no la pot utilitzar, llevat de l’ús conservatiu. Les despeses resultants d’aquesta conservació queden sotmeses al règim de la penyora.

-3 Hom presumeix renunciat el dret de penyora quan la cosa empenyorada es trobi en poder del seu propietari.

Article 14

-1 Un cop vençut el deute garantit amb penyora, el creditor pot procedir a l’alienació de l’objecte pignorat, per subhasta pública notarial, sempre que no hi hagi oposició judicial.

-2 Si la penyora recau sobre diners o títol representatiu de diners, sempre que sigui per una quantitat líquida i exigible, el creditor els pot fer seus, sense necessitat de subhasta prèvia, amb l’únic requisit de notificar-ho prèviament al deutor.

-3 Llevat de pacte en contra, la subhasta ha de tenir lloc en qualsevol notaria del domicili del deutor, a elecció del creditor, o, si no hi hagués notaria demarcada, a qualsevol de les de la capçalera del districte notarial corresponent.

-4 La subhasta, a la qual han d’ésser citats el deutor i, si fos un altre, el propietari, en la forma prevista pel Reglament notarial i, si no es trobés alguna d’aquestes persones, per edictes, s’ha d’anunciar, amb un mínim de cinc dies hàbils i un màxim de quinze respecte a la data de la seva realització, en un dels diaris de més circulació en la localitat on s’hagi d’efectuar i en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

-5 En primera subhasta, no s’admeten postures inferiors a l’import del deute garantit per la penyora, més un 20% per les despeses originades pel procediment. La segona subhasta, que pot tenir lloc immediatament a continuació de la primera, té com a tipus mínim el 75% d’aquesta quantitat. Només si la cosa no s’aliena en cap de les subhastes el retenidor la pot fer seva atorgant carta de pagament per la totalitat del seu crèdit i fent-se càrrec de les despeses originades pel procediment.

-6 Si la penyora recau sobre valors sotmesos a cotització oficial, l’alienació s’ha de fer segons el seu procediment específic d’acord amb la legislació aplicable en aquesta
matèria.

-7 El procediment previst en aquest article no s’ha d’aplicar necessàriament a les penyores realitzades pels monts de pietat reconeguts legalment.

Disposició transitòria

Aquesta Llei no és aplicable als drets de retenció nascuts ni a les penyores constituïdes abans de la seva entrada en vigor.

Disposició final

Aquesta Llei entra en vigor als tres mesos d’haver-se publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

Per tant, ordeno que tots els ciutadans als quals sigui d’aplicació aquesta Llei cooperin al seu compliment i que els tribunals i les autoritats als quals pertoqui la facin complir.

Palau de la Generalitat, 29 de novembre de 1991

Jordi Pujol


President de la Generalitat de Catalunya

Agustí M. Bassols i Parés


Conseller de Justícia