Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Codi de successions: Títol V

Anterior Amunt Següent

TÍTOL V

Altres atribucions successòries determinades per la Llei

Capítol I

La llegítima

Secció 1a

Disposicions generals

 

Article 350

La llegítima confereix per ministeri de la llei a determinades persones el dret d'obtenir en la successió del causant un valor patrimonial que aquest els pot atribuir a títol d'institució hereditària, llegat, donació o de qualsevol altra manera.

 

Article 351

Hom presumeix acceptada la llegítima mentre no sigui renunciada purament o simplement.

La llegítima no deferida no pot ésser objecte d'embargament o execució per deutes dels presumptes legitimaris.

 

 

Secció 2a

Els legitimaris i la determinació de la llegítima

 

Article 352

Son legitimaris els fills matrimonials, no matrimonials i adoptius per parts iguals.

Els fills premorts són representats per llurs respectius descendents per estirps.

 

Article 353

Si no hi ha descendents amb dret a llegítima, són legitimaris el pare i la mare per meitat. En cas que un d'ells hagi premort, o en defecte d'un d'ells si es tracta de la successió de fills no matrimonials o adoptius, és legitimari el supervivent, en el primer supòsit, o el pare o la mare que hagi reconegut el fill o l'hagi adoptat, en els altres.

 

Article 354

Els fills adoptius i llurs descendents no tenen dret a llegítima en la successió de llurs pares i ascendents per naturalesa i aquests resten exclosos en la llegítima d'aquells.

Se n'exceptua el supòsit en què un consort adopti els fills per naturalesa de l'altre consort, o un dels membres de la parella que conviu en relació de caràcter estable adopti els fills de l'altre.

[Aquest article està redactat conforme a la Llei 3/2005, de 8 d'abril, de modificació de la Llei 9/1998, del Codi de Família, de la Llei 10/1998, d'unions estables de parella, i de la Llei 40/1991, del Codi de Successions per causa de mort en el Dret Civil de Catalunya, en matèria d'adopció i tutela (DOGC núm. 4366, de 19-04-2005, p. 9935). Si vol veure l'anterior redacció d'aquest article, cliqui aquí.]

 

Article 355

L'import de la llegítima és la quarta part de la quantitat base que resulta d'aplicar les regles següents: 1a Hom parteix del valor que els béns de l'herència tenien al temps de la mort del causant, amb deducció dels seus deutes i de les despeses de la seva darrera malaltia, de l'enterrament i del funeral.

2a A aquest valor líquid s'ha d'afegir el dels béns donats pel causant, sense altra excepció que les despeses d'aliments, educació i aprenentatge, cura de malalties, equip ordinari o regals de costum, l'esponsalici o escreix i la soldada.

El valor dels béns objecte de les donacions computables és el que tenien al temps de morir el causant, feta deducció prèvia de les millores útils costejades pel donatari en els béns donats i de l'import de les despeses extraordinàries de conservació o reparació que ell hagi sufragat, no causades per culpa seva.

En canvi, hom afegeix al valor d'aquests béns l'estimació dels deterioraments ocasionats per culpa del donatari que en puguin haver minvat el valor.

3a Si el donatari ha alienat els béns donats, hom hi afegeix el valor que tenien en el moment de llur alienació i, si els béns han deperit per culpa del donatari, el valor d'aquests al temps en què es produí llur destrucció.

 

Article 356

Tots els legitimaris detreuen la llegítima d'una única quarta.

 

Article 357

Per a determinar la llegítima individual entre diversos legitimaris fan nombre el que és hereu, el legitimari que l'ha renunciada, el que ha estat desheretat justament i el declarat indigne de succeir el causant.

No obstant això, els fills o els descendents del desheretat o declarat indigne, que sigui fill del causant, són legitimaris per dret de representació.

 

 

Secció 3a

L'atribució, la imputació, la percepció i el pagament de la llegítima

 

Article 358

La institució d'hereu i el llegat a favor de qui resulti ésser legitimari impliquen atribució de llegítima, baldament no s'expressi així, i s'imputen a ella mentre el causant no disposi altra cosa, encara que el legitimari repudiï l'herència o renunciï al llegat.

El llegat disposat en concepte de llegítima o imputable a ella que no sigui llegat simple de llegítima pot consistir en una suma en metàl·lic, encara que no n'hi hagi en l'herència, o en béns d'exclusiva, plena i lliure propietat del causant, llevat el cas de no haver-n'hi en aquella, sense comptar a aquest sol objecte els béns mobles d'us domèstic. Si els béns no tenen aquella condició, el legitimari pot optar entre acceptar simplement el llegat o renunciar-lo i exigir allò que per llegítima li correspongui.

La llegítima també pot llegar-se en forma simple, emprant la formula "allò que per llegítima correspongui" o altres anàlogues o similars.

 

Article 359

Són imputables a la llegítima dels fills o descendents:

1r El dot o l'aixovar constituït pel causant o les altres donacions matrimonials fetes per ell.

2n Les quantitats assenyalades o assignades pel causant en capítols matrimonials en concepte de dot, aixovar, donació o simplement en concepte de llegítima, quan es facin efectives.

3r En l'herència dels avis, tot allò que han rebut els pares premorts que hagi estat imputable a llegítima, si aquests haguessin estat legitimaris.

Són imputables a la llegítima de qualsevol legitimari les donacions per causa de mort atorgades al seu favor pel causant, llevat de pacte en contrari o si el causant ho exceptua en testament o codicil, i també les donacions entre vius atorgades pel donant com a imputables a ella o que serveixin de pagament o de bestreta a compte de la llegítima.

En la imputació de totes aquestes donacions és aplicable el que disposen les regles 2a i 3a de l'article 355.

 

Article 360

El causant no pot imposar sobre la llegítima condicions, terminis, modes, usdefruits, fideïcomisos ni altres limitacions o càrregues; si els imposa, han ésser tinguts com a no formulats.

No obstant això, la disposició per causa de mort atorgada en concepte de llegítima i per un valor superior a aquesta amb la prevenció expressa que, si el legitimari no accepta les dites limitacions o carregues, el seu dret es redueix estrictament a la llegítima faculta aquest per a optar entre acceptar l'esmentada disposició amb les limitacions o càrregues referides o fer seva solament la llegítima, lliure d'aquestes.

 

Article 361

La institució d'hereu, el llegat, la donació imputable i l'assenyalament o assignació en concepte de llegítima no priven els afavorits de llur qualitat de legitimaris.

En conseqüència, fan seu l'excés com a mera liberalitat, però, si allò que han rebut per tals conceptes és inferior a la llegítima corresponent, poden exigir el suplement, excepte si, després de deferida aquella, hom s'ha donat per totalment pagat de la llegítima o ha renunciat expressament el seu dret al suplement.

 

Article 362

L'hereu o les persones facultades per a efectuar la partició, per a distribuir l'herència o per a assenyalar i pagar llegítimes poden optar pel pagament en diners, encara que no n'hi hagi a l'herència, o en béns d'aquesta, sempre que per disposició del causant no correspongui als legitimaris de percebre la llegítima per via d'institució, de llegat, d'assenyalament o d'assignació de cosa especifica o de donació.

Començat el pagament en diners o en béns, el legitimari pot exigir la resta de la mateixa manera inicial.

 

Article 363

Si les persones esmentades en l'article anterior optaven pel pagament en béns i el legitimari no es conforma amb els que aquells hagin assenyalat, decideix el jutge competent d'acord amb l'equitat i pel procediment establert per als actes de jurisdicció voluntària.

En qualsevol cas el jutge pot ordenar que es practiqui una prova pericial a fi de conèixer la qualitat i l'estimació dels béns que componen l'herència i del lot que hom pretengui adjudicar al legitimari.

 

Article 364

Els béns de l'herència que serveixin com a pagament de la llegítima s'estimen per llur valor al temps d'efectuar-se fefaentment la designació o l'adjudicació.

Les despeses que ocasioni el pagament o el lliurament de la llegítima són a càrrec de l'herència.

 

Article 365

El causant pot disposar vàlidament que la llegítima no meriti interès o establir l'import d'aquest.

Altrament, la llegítima merita interès legal des de la mort del causant, baldament el pagament s'efectuï en béns hereditaris, llevat que el legitimari visqui a la casa i en companyia de l'hereu o de l'usufructuari universal de l'herència i a les seves expenses. També en merita el suplement, des que és reclamat judicialment.

En el llegat, l'assenyalament o l'assignació d'una cosa especifica hereditària en concepte de llegítima o imputable a ella, el legitimari afavorit fa seus, en lloc d'interessos, els fruits o les rendes que la cosa produeix a partir de la mort del causant.

 

Article 366

L'hereu respon personalment del pagament de la llegítima i del suplement d'aquesta.

El dret a la llegítima no autoritza per a promoure el judici de testamentaria, però el legitimari pot demanar que sigui anotada preventivament en el Registre de la Propietat la demanda de reclamació de la llegítima o del suplement d'aquesta.

En canvi, la llegítima no dóna lloc per ella mateixa a cap altre assentament en l'esmentat Registre, llevat de l'anotació preventiva del llegat, si esqueia.

 

 

Secció 4a

La preterició i el desheretament

 

Article 367

És preterit el legitimari no esmentat en el testament del seu causant, sense que abans o després aquest li hagi atorgat donació en concepte de llegítima o imputable a ella. També ho és quan, malgrat ésser esmentat, el causant no li fa atribució en concepte de llegítima o imputable a ella en el mateix testament, o no el deshereta, encara que sigui injustament.

La preterició del legitimari no dóna lloc a la nul·litat del testament, però el preterit té dret a exigir allò que per llegítima li correspon.

Nogensmenys, la preterició del legitimari que és fill o descendent del testador i ha nascut o ha arribat a ésser legitimari després d'atorgar-se el testament, o l'existència del qual el causant ignorava en testar, constitueix preterició errònia i confereix al legitimari preterit acció per a obtenir la nul·litat del testament, excepte en els casos següents:

1a Si l'instituït ho és en tota l'herència i es tracta del cònjuge o només d'un fill o només d'un descendent ulterior del testador, si, en atorgar-se el testament, aquest tenia més d'un fill o almenys un fill i una estirp de fill premort.

2a Si el preterit és una persona que és declarada descendent del causant després de la seva mort.

3a Si el preterit és un descendent del causant que resulta ésser legitimari per dret de representació.En aquest cas, hom pot demanar la nul·litat del testament si el representat ha sobreviscut al causant i no ha pogut exercitar l'acció.

 

Article 368

El desheretament just, això és el fonamentat en una de les causes legals, priva el legitimari del seu dret a la llegítima.

El desheretament injust, això és el fet sense expressió de causa, o per una causa la certesa de la qual, si fos contradita, no seria provada, o per una causa que no sigui cap de les assenyalades per la llei, produeix els efectes de la preterició intencional.

 

Article 369

El desheretament només pot fer-se en testament o heretament, amb expressió d'una de les causes assenyalades per la llei i designació nominada del desheretat.

 

Article 370

Son causes de desheretament:

1r Les d'indignitat contingudes en l'article 11.

2n Haver negat aliments al testador o al seu cònjuge, o als ascendents o descendents d'aquell, quan hi ha obligació de donar-los-en.

3r Haver maltractat d'obra o injuriat, greument en ambdós casos el testador o el seu cònjuge.

4t Haver estat privat de la pàtria potestat que corresponia al pare o la mare legitimaris sobre el fill testador, o de la que corresponia al fill legitimari sobre els seus fills nets del testador, per sentència fonamentada en l'incompliment dels deures que comporta.

 

Article 371

La reconciliació del testador amb el legitimari que ha incorregut en causa de desheretament, sempre que sigui per actes indubtables, i el perdó concedit en escriptura pública, siguin anteriors o posteriors al desheretament, el deixen sense efecte.

 

Article 372

Si el legitimari desheretat impugna el desheretament al·legant inexistència de la causa, la prova que aquesta existia correspon a l'hereu. Si al·lega reconciliació o perdó, la prova correspon al desheretat.

En qualsevol cas, l'acció d'impugnació caduca transcorreguts cinc anys des de la mort del causant.

 

 

Secció 5a

La inoficiositat

 

Article 373

Si amb el valor de l'actiu hereditari líquid no resten a l'hereu béns relictes suficients per al pagament de les llegítimes dels llegats en concepte de tals o imputables a aquelles i dels suplements, i per a retenir la pròpia llegítima sense detriment, poden ésser reduïts per inoficiosos els llegats a favor d'estranys o dels mateixos legitimaris, en la part que excedeixi llur llegítima, o simplement suprimits per deixar-la franca.

A aquest efecte tenen el mateix tractament que els llegats les donacions per causa de mort i les assignacions o els assenyalaments no fets efectius en vida de l' heretant.

Si efectuada la reducció o la supressió, el passiu supera l'actiu hereditari o si aquest és encara insuficient, poden també ésser reduïdes o suprimides les donacions computables per al càlcul de la llegítima atorgades pel causant a favor d'estranys i àdhuc de legitimaris, en la part no imputable a aquella.

El legatari o el donatari afectats per la inoficiositat poden evitar la pèrdua de la totalitat o d'una part de la cosa llegada o donada, i pagar als legitimaris en diners l'import que hagin de percebre.

 

Article 374

La reducció de llegats i d'altres atribucions per causa de mort es fa en proporció a llur valor, respectant les preferències de pagament disposades pel causant.

La reducció o la supressió de donacions comença per la més recent i així successivament, per ordre invers de data, i són reduïdes a prorrata, si aquesta és indeterminada.

El causant no pot alterar l'ordre de prelació en la reducció de donacions ni disposar que siguin reduïdes abans que els llegats.

 

Article 375

L'acció per inoficiositat de llegats i d'altres disposicions per causa de mort correspon solament als legitimaris i a llurs hereus, i a l'hereu del causant, quan no ha acceptat l'herència a benefici d'inventari. L'acció per inoficiositat de donacions únicament pot ésser exercida pels legitimaris i per llurs hereus.
Ambdues accions són irrenunciables en vida del causant.
Els creditors del causant no es poden beneficiar de la reducció o la supressió de donacions per inoficiositat, sens perjudici de procedir contra l'hereu que no hagi acceptat l'herència a benefici d'inventari i que resultava afavorit per la reducció o la supressió.

 

 

Secció 6a

L'extinció de la llegítima

 

Article 376

La renúncia pura i simple de la llegítima, el desheretament just, la declaració d'indignitat per a succeir i la prescripció extingeixen la respectiva llegítima individual. Els mateixos actes en relació amb l'únic o amb tots els legitimaris l'extingeixen totalment.

En tots aquests casos la llegítima s'integra en l'herència sense que mai acreixi la dels altres legitimaris, sens perjudici del que disposa el segon paràgraf de l'article 357.

 

Article 377

Son nuls tota renúncia de llegítima no deferida i tot pacte o contracte de transacció o d'una altra índole sobre ella. No obstant això, són lícits:

1r El pacte de supervivència efectuat entre consorts en capítols matrimonials pel qual el qui resulti sobrevivent renuncia la llegítima que li podria correspondre en la successió intestada de llur fill impúber.

2n El pacte entre ascendents i descendents en escriptura pública de capítols matrimonials, de constitució dotal o de donació pel qual el descendent que rep del seu ascendent béns o diners en pagament de llegítima futura renuncia el possible suplement. No obstant això, aquesta renuncia és rescindible per lesió en més de la meitat del seu just valor, a partir del seu atorgament, atès l'import a què ascendiria la llegítima del renunciant en la data expressada.

 

Article 378

L'acció per a exigir la llegítima i el seu suplement prescriu en tot cas al cap de quinze anys a partir de la mort del causant.

L'acció per a demanar la nul·litat del testament per causa de preterició errònia i la reducció o la supressió de disposicions inoficioses prescriuen al cap de cinc anys a comptar de la mort del causant.

 

 

Capítol II

La quarta vidual

 

Article 379

La quarta vidual atribueix al consort sobrevivent acció de caràcter personal per a exigir als hereus del premort:

1r L'adjudicació en propietat de béns hereditaris o llur equivalència en diners, a elecció dels hereus del premort, en la forma establerta per al pagament de la quarta trebel·liànica en la modalitat de reclamació.

2n La part proporcional dels fruits i les rendes de l'herència percebuts des del dia de la mort del consort o de llur valor en diners, llevat els corresponents a l'any de plor.

La quarta vidual no confereix al sobrevivent la qualitat d'hereu del premort ni el dret d'acréixer en la successió d'aquest.

 

Article 380

Té dret a reclamar la quarta vidual el consort sobrevivent que amb els seus béns propis, units als que li puguin correspondre en l'herència del premort, encara que no els exigeixi o que els renunciï, no tingui, en morir l'altre cònjuge, mitjans econòmics suficients per a la seva còngrua sustentació, atès el nivell de vida que havien mantingut els consorts i el patrimoni relicte.

 

Article 381

El consort sobrevivent no té dret a reclamar la quarta vidual:

1r En el cas que, en morir l'altre cònjuge, n'estigui separat judicialment o de fet, per una causa que li sigui exclusivament imputable.

Si hi ha pendent demanda de separació, de divorci o de nul·litat del matrimoni, els hereus del premort poden prosseguir l'acció plantejada als efectes de la denegació de la quarta vidual.

2n En cas que sigui declarat indigne de succeir al consort premort.

En el Dret especial de Tortosa, no té dret a la quarta vidual la vídua a la qual el marit ha atribuït escreix o una altra donació nupcial.

 

Article 382

La quarta vidual consisteix en la quarta part de l'herència liquida del premort.

En qualsevol cas, s'imputen a la quarta vidual, als efectes de la seva disminució, els béns o els drets que en la seva herència el premort ha atribuït al consort, encara que aquest els renunciï, juntament amb els propis del consort i amb les rendes i salaris que aquest percep, que han ésser capitalitzats, a aquest efecte, a interès legal del diner.

 

Article 383

Per l'herència a la fixació de la quarta vidual cal atenir-se al valor dels béns de l'herència al temps de determinar-la, deduïts les despeses de darrera de malaltia, enterrament i funeral del premort i els deutes hereditaris.

El consort sobrevivent pot demanar la reducció o la supressió de les donacions entre vius atorgades pel premort amb el designi de defraudar la quarta vidual.

Són aplicables a la determinació de la quarta vidual, en tant que ho permeti la seva pròpia naturalesa, les regles de la quarta falcídia, sense prèvia deducció de llegítimes ni obligació de formar inventari.

 

Article 384

L'acció per a reclamar la quarta vidual s'extingeix:

1r Per la renúncia expressa del sobrevivent després de la mort del causant.

2n Per la mort del sobrevivent sense haver-la exercitada.

3r En contreure matrimoni el sobrevivent, o per la convivència marital amb una altra persona, després de la mort del causant i abans d'exercitar-la.

4t Per prescripció, al cap de cinc anys a comptar de la mort del consort.

 

Article 385

El sobrevivent perd el dret a la quarta vidual si abandona o negligeix greument els fills comuns menors d'edat.

Tanmateix, no ha de restituir els fruits percebuts.

 

Article 386

El consort sobrevivent pot demanar que sigui anotada preventivament en el Registre de la Propietat la demanda de reclamació de la quarta vidual.

 

 

Capítol III

La reserva

 

Article 387

Llevat del cas en què el testador, el donant o l'heretant hagin disposat una altra cosa, els béns que el cònjuge supervivent ha adquirit per qualsevol d'aquests títols, directament del seu difunt consort o per successió intestada d'un fill comú o d'un descendent d'aquest, passen a tenir la qualitat de reservables a favor dels fills comuns de l'anterior matrimoni o dels fills adoptius també comuns, o de llurs descendents, a partir del moment en què el dit consort supervivent contreu noves núpcies, té un fill no matrimonial o n'adopta un.

En morir el cònjuge supervivent, els béns reservables o llurs subrogats són deferits als fills o descendents reservataris que existeixen en esdevenir-se la dita mort, els quals els adquireixen com a successors del consort premort, conformement al que estableix l'article següent, sens perjudici de llur dret a renunciar-los.

 

Article 388

La delació dels béns reservables té lloc segons les regles de la successió intestada, amb exclusió dels que hagin renunciat la reserva després de produït el fet que dóna lloc a aquesta i dels justament desheretats pel cònjuge premort o declarats indignes en la successió d'aquest. L'exclusió no afecta l'estirp de descendents del renunciant premort al reservista ni la dels desheretats o declarats indignes de succeir.

Això no obstant, el cònjuge pot distribuir per a després de la seva mort entre els reservataris els béns reservables.

Mort el cònjuge reservista amb heretament universal a favor d'algun dels reservataris, però sense que en atorgar-lo, ni anteriorment, hagués exercit per actes entre vius la dita facultat de distribució, hom considera que pel mer fet d'atorgar l'heretament ha usat d'aquesta facultat exclusivament a favor de l'hereu contractual que arribi a ésser, el qual, en morir el reservista fa seus els béns reservables, amb excepció d'aquells que abans de l'heretament el reservista hagi donat a qualsevol dels reservataris que li sobrevisquin.

El paràgraf anterior s'aplica al reservatari o als reservataris que resultin ésser hereus del reservista per heretament pur o preventiu o per testament, sempre que el reservista no hagi exercit abans o després de l'heretament o del testament la dita facultat de distribució. Igualment s'aplica als reservataris que resultin ésser donataris o legataris de béns reservables, posat que sobrevisquin al reservista.

 

Article 389

La reserva no afecta els béns alienats o gravàmens constituïts pel cònjuge vidu abans de produït el fet que dona lloc a la reserva, els quals altrament haurien estat reservables, sens perjudici que la tal reserva afecti llurs subrogats. En són exceptuats els casos en què hi hagi confabulació fraudulenta amb l'adquirent, salvant també les accions de simulació que siguin procedents.

La reserva no afecta tampoc els béns alienats o els gravàmens constituïts pel cònjuge supervivent si alienació o el gravamen s'han fet amb el consentiment unànime de tots els fills o descendents que en el moment de fer-los tenien el caràcter de reservataris, o amb el consentiment de qui n'exercia la representació o la defensa legal. El consentiment prestat no implica la renúncia de la condició de reservataris si no es fa constar altra cosa de manera expressa en el moment de prestar-lo.

S'aplica als béns mobles reservables allò que, per als subjectes a restitució fideïcomissària, estableixen els apartats 2n i 3r de l'article 208.

 

Article 390

Quan determinats béns són en part reservables i en part no reservables, el jutge, a petició del reservista, autoritza la determinació de la reserva en béns concrets; si es tracta d'un únic bé i és susceptible de divisió, el jutge la fa, i assigna a cadascuna de les porcions que en resultin el caràcter de reservable o de lliure.

La resolució judicial s'ha de fer constar mitjançant nota al marge de la inscripció dels immobles si la condició de reservables constava en el Registre de la Propietat.

El procediment és el que s'estableix en matèria de subrogació real de béns fideïcomesos.

 

Article 391

Cap reserva ni reversió legal no afecta els béns adquirits per herència o per donació, llevat de la reserva establerta en aquest capítol.

 

 

Pàgina principal d'aquesta llei

Títol VI

 

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda