Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Llibre Segon

Anterior Amunt Següent

CAPÍTOL III

Els efectes de la nul·litat del matrimoni, del divorci i de la separació judicial

SECCIÓ PRIMERA
Disposicions generals

Article 233-1

Mesures provisionals

1. El cònjuge que pretengui demandar o demandi la separació, el divorci o la nul·litat del matrimoni i el cònjuge demandat, en contestar la demanda, poden sollicitar a l’autoritat judicial que adopti, d’acord amb els procediments que estableix la legislació processal, les mesures provisionals següents:

a) La determinació de la manera com els fills han de conviure amb els pares i s’han de relacionar amb aquell d’ambdós amb qui no estiguin convivint. Excepcionalment, l’autoritat judicial pot encomanar la guarda dels fills als avis, a altres parents, a persones pròximes o, si no n’hi ha, a una institució idònia, a les quals es poden conferir funcions tutelars amb suspensió de la potestat parental.

b) La manera com s’ha d’exercir la potestat sobre els fills.

c) L’establiment, si escau, del règim de relacions personals dels fills amb els germans que no convisquin en la mateixa llar.

d) La distribució del deure d’aliments a favor dels fills i, si escau, la fixació d’aliments provisionals a favor d’un dels cònjuges.

e) La fixació d’aliments per als fills majors d’edat o emancipats que no tinguin recursos econòmics propis i convisquin amb algun dels progenitors, tenint en compte el que estableix l’article 237-1.

f) L’assignació de l’ús de l’habitatge familiar amb el seu parament o, alternativament, l’adopció de mesures que garanteixin les necessitats d’habitatge dels cònjuges i dels fills. Si s’atribueix l’ús de l’habitatge familiar a un cònjuge, l’autoritat judicial ha de fixar la data en què l’altre l’ha d’abandonar.

g) El règim de tinença i administració dels béns en comunitat ordinària indivisa i dels que, per capítols matrimonials o escriptura pública, estiguin especialment afectes a les despeses familiars i, si el règim és de comunitat, dels béns comuns.

h) Les necessàries per a evitar el desplaçament o la retenció il·lícits dels fills, si n’hi ha el risc.

2. En cas de violència familiar o masclista, l’autoritat judicial competent ha d’adoptar, a més de les mesures que estableix l’apartat 1, les que estableix la legislació específica.

3. L’autoritat judicial pot acordar les garanties que siguin adequades per a assegurar el compliment de les mesures provisionals.

4. L’autoritat judicial, en el moment d’acordar les mesures definitives, pot revisar els acords assolits pels cònjuges respecte al contingut de les mesures provisionals.

5. La sol·licitud de mesures provisionals implica la revocació dels consentiments i poders que qualsevol dels cònjuges hagi atorgat a favor de l’altre.

Article 233-2

Mesures definitives proposades per conveni regulador

1. Si els cònjuges insten de comú acord el divorci, la separació judicial o l’adopció o modificació de mesures reguladores de les conseqüències de la nul·litat del matrimoni, o si ho fa un d’ells amb el consentiment de l’altre, han d’acompanyar l’escrit inicial amb un conveni regulador.

2. Si els cònjuges tenen fills comuns que estan sota llur potestat, el conveni regulador ha de contenir:

a) Un pla de parentalitat, d’acord amb el que estableix l’article 233-9.

b) Els aliments que els han de prestar, tant respecte a les necessitats ordinàries com a les extraordinàries, indicant-ne la periodicitat, la modalitat de pagament, els criteris d’actualització i, si ho han previst, les garanties.

c) Si escau, el règim de relacions personals amb els avis i els germans que no convisquin en el mateix domicili.

3. A més del que estableix l’apartat 2, el conveni regulador també ha de contenir, si escau:

a) La prestació compensatòria que s’atribueix a un dels cònjuges, indicant-ne la modalitat de pagament i, si escau, la durada, els criteris d’actualització i les garanties.

b) L’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge familiar amb el seu parament.

c) La compensació econòmica per raó de treball.

d) La liquidació del règim econòmic matrimonial i la divisió dels béns en comunitat ordinària indivisa

4. A més del que estableixen els apartats 2 i 3, en el conveni regulador els cònjuges també poden acordar aliments per als fills majors d’edat o emancipats que no tinguin recursos econòmics propis.

Article 233-3

Aprovació judicial dels pactes

1. Els pactes adoptats en conveni regulador han d’ésser aprovats per l’autoritat judicial, llevat dels punts que no siguin conformes amb l’interès dels fills menors.

2. Si denega l’aprovació dels pactes adoptats en conveni regulador, l’autoritat judicial ha d’indicar els punts que s’han de modificar i ha de fixar el termini per a fer-ho. Si els cònjuges no formulen una proposta de modificació o aquesta tampoc no és aprovada, l’autoritat judicial ha d’adoptar la resolució pertinent.

3. La sentència ha d’incorporar els punts del conveni que hagin estat aprovats i la decisió que correspongui quant als punts no aprovats. També pot contenir les mesures necessàries per a garantir-ne el compliment efectiu.

Article 233-4

Mesures deinitives acordades per l’autoritat judicial

1. Si un cònjuge demana la nul·litat del matrimoni, el divorci o la separació judicial sense consentiment de l’altre, o si ambdós cònjuges no arriben a un acord sobre el contingut del conveni regulador, l’autoritat judicial ha d’adoptar les mesures definitives pertinents sobre l’exercici de les responsabilitats parentals, incloent-hi el deure d’aliments i, si escau, el règim de relacions personals amb avis i germans.

Així mateix, l’autoritat judicial, a instància del cònjuge amb qui els fills convisquin, pot acordar aliments per als fills majors d’edat o emancipats tenint en compte el que estableix l’article 237-1, i que aquests aliments es mantinguin fins que els dits fills tinguin ingressos propis o estiguin en disposició de tenir-ne.

2. Si algun dels cònjuges ho sol·licita, l’autoritat judicial ha d’adoptar les mesures pertinents respecte a l’ús de l’habitatge familiar i el seu parament, la prestació compensatòria, la compensació econòmica per raó del treball si el règim econòmic és el de separació de béns, la liquidació del règim econòmic matrimonial i la divisió dels béns comuns o en comunitat ordinària indivisa.

Article 233-5

Pactes fora de conveni regulador

1. Els pactes en previsió d’una ruptura matrimonial atorgats d’acord amb l’article 231-20 i els adoptats després de la ruptura de la convivència que no formin part d’una proposta de conveni regulador vinculen els cònjuges. L’acció per a exigir el compliment d’aquests pactes es pot acumular a la de nul·litat, separació o divorci i es pot demanar que s’incorporin a la sentència. També es pot demanar que s’incorporin al procediment sobre mesures provisionals perquè siguin recollits per la resolució judicial, si escau.

2. Els pactes adoptats després de la ruptura de la convivència sense assistència lletrada, independent per a cadascun dels cònjuges, es poden deixar sense efecte, a instància de qualsevol d’ells, durant els tres mesos següents a la data en què són adoptats i, com a màxim, fins al moment de la contestació de la demanda o, si escau, de la reconvenció en el procés matrimonial en què es pretenguin fer valer.

3. Els pactes en matèria de guarda i de relacions personals amb els fills menors, i també els d’aliments a favor d’aquests, només són eficaços si són conformes a llur interès en el moment en què se’n pretengui el compliment.

Article 233-6

Mediació familiar

1. Els cònjuges, en qualsevol fase del procediment matrimonial i en qualsevol instància, poden sotmetre les discrepàncies a mediació i intentar arribar a un acord total o parcial, excepte en els casos de violència familiar o masclista.

2. L’inici d’un procés de mediació familiar, abans de la interposició de la demanda o en qualsevol fase del procediment matrimonial, a iniciativa de les parts o per derivació dels advocats o d’altres professionals, està sotmès als principis de voluntarietat i confidencialitat. En cas de desistiment, aquest no pot perjudicar els litigants que han participat en el dit procés.

3. L’autoritat judicial pot remetre els cònjuges a una sessió informativa sobre mediació, si considera que, ateses les circumstàncies del cas, encara és possible arribar a un acord.

4. Les parts poden demanar de mutu acord la suspensió del procés mentre dura la mediació. La comunicació a l’autoritat judicial del desistiment de qualsevol de les parts o de l’acord obtingut en la mediació dóna lloc a l’aixecament de la suspensió.

5. Els acords obtinguts en la mediació, un cop incorporats en forma al procés, s’han de sotmetre a l’aprovació judicial en els mateixos termes que l’article 233-3 estableix per al conveni regulador.

6. Els acords assolits en mediació respecte al règim d’exercici de la responsabilitat parental es consideren adequats per als interessos del menor. La manca d’aprovació per l’autoritat judicial s’ha de fonamentar en criteris d’ordre públic i interès del menor.

Article 233-7

Modificació de mesures

1. Les mesures ordenades en un procés matrimonial es poden modificar, mitjançant una resolució judicial posterior, si varien substancialment les circumstàncies concurrents en el moment de dictar-les.

2. El conveni regulador o la sentència poden preveure anticipadament les modificacions pertinents.

3. Si la part que sol·licita judicialment la modificació de les mesures establertes per alteració substancial de circumstàncies ha intentat arribar a un acord extrajudicial iniciant un procés de mediació, la resolució judicial que modifica les mesures pot retrotreure els efectes a la data d’inici del procés de mediació.

SECCIÓ SEGONA
Cura dels fills

Article 233-8

Responsabilitat parental

1. La nul·litat del matrimoni, el divorci o la separació judicial no alteren les responsabilitats que els progenitors tenen envers els fills d’acord amb l’article 236-17.1. En conseqüència, aquestes responsabilitats mantenen el caràcter compartit i, en la mesura que sigui possible, s’han d’exercir conjuntament.

2. Els cònjuges, per a determinar com s’han d’exercir les responsabilitats parentals, han de presentar llurs propostes de pla de parentalitat, amb el contingut que estableix l’article 233-9.

3. L’autoritat judicial, en el moment de decidir sobre les responsabilitats parentals dels progenitors, ha d’atendre de manera prioritària l’interès del menor.

Article 233-9

Pla de parentalitat

1. El pla de parentalitat ha de concretar la manera en què ambdós progenitors exerceixen les responsabilitats parentals. S’hi han de fer constar els compromisos que assumeixen respecte a la guarda, la cura i l’educació dels fills.

2. En les propostes de pla de parentalitat hi han de constar els aspectes següents:

a) El lloc o els llocs on viuran els fills habitualment. S’hi han d’incloure regles que permetin determinar a quin progenitor correspon la guarda en cada moment.

b) Les tasques de què s’ha de responsabilitzar cada progenitor amb relació a les activitats quotidianes dels fills.

c) La manera com s’han de fer els canvis en la guarda i, si escau, com s’han de repartir els costos que generin.

d) El règim de relació i de comunicació amb els fills durant els períodes en què un progenitor no els tingui amb ell.

e) El règim d’estades dels fills amb cadascun dels progenitors en períodes de vacances i en dates especialment assenyalades per als fills, per als progenitors o per a llur família.

f) El tipus d’educació i les activitats extraescolars, formatives i de lleure, si escau.

g) La manera de complir el deure de compartir tota la informació sobre l’educació, la salut i el benestar dels fills.

h) La manera de prendre les decisions relatives al canvi de domicili i a altres qüestions rellevants per als fills.

3. Les propostes de pla de parentalitat poden preveure la possibilitat de recórrer a la mediació familiar per a resoldre les diferències derivades de l’aplicació del pla, o la conveniència de modificar-ne el contingut per a adaptar-lo a les necessitats de les diferents etapes de la vida dels fills.

Article 233-10

Exercici de la guarda

1. La guarda s’ha d’exercir de la manera convinguda pels cònjuges en el pla de parentalitat, llevat que resulti perjudicial per als fills.

2. L’autoritat judicial, si no hi ha acord o si aquest no s’ha aprovat, ha de determinar la manera d’exercir la guarda, atenint-se al caràcter conjunt de les responsabilitats parentals, d’acord amb l’article 233-8.1. Tanmateix, l’autoritat judicial pot disposar que la guarda s’exerceixi de manera individual si convé més a l’interès del fill.

3. La manera d’exercir la guarda no altera el contingut de l’obligació d’aliments envers els fills comuns, si bé cal ponderar el temps de permanència dels menors amb cadascun dels progenitors i les despeses que cadascun d’ells hagi assumit pagar directament.

4. L’autoritat judicial, excepcionalment, pot encomanar la guarda als avis, a altres parents, a persones pròximes o, si no n’hi ha, a una institució idònia, a les quals es poden conferir funcions tutelars amb suspensió de la potestat parental.

Article 233-11

Criteris per a determinar el règim i la manera d’exercir la guarda

1. Per a determinar el règim i la manera d’exercir la guarda, cal tenir en compte les propostes de pla de parentalitat i, en particular, els criteris i les circumstàncies següents ponderats conjuntament:

a) La vinculació afectiva entre els fills i cadascun dels progenitors, i també les relacions amb les altres persones que conviuen a les llars respectives.

b) L’aptitud dels progenitors per a garantir el benestar dels fills i la possibilitat de procurar-los un entorn adequat, d’acord amb llur edat.

c) L’actitud de cadascun dels progenitors per a cooperar amb l’altre a fi d’assegurar la màxima estabilitat als fills, especialment per a garantir adequadament les relacions d’aquests amb tots dos progenitors.

d) El temps que cadascun dels progenitors havia dedicat a l’atenció dels fills abans de la ruptura i les tasques que efectivament exercia per procurar-los el benestar.

e) L’opinió expressada pels fills.

f) Els acords en previsió de la ruptura o adoptats fora de conveni abans d’iniciarse el procediment.

g) La situació dels domicilis dels progenitors, i els horaris i les activitats dels fills i dels progenitors.

2. En l’atribució de la guarda, no es poden separar els germans, llevat que les circumstàncies ho justifiquin.

3. En interès dels fills, no es pot atribuir la guarda al progenitor contra el qual s’hagi dictat una sentència ferma per actes de violència familiar o masclista dels quals els fills hagin estat o puguin ésser víctimes directes o indirectes. En interès dels fills, tampoc no es pot atribuir la guarda al progenitor mentre hi hagi indicis fonamentats que ha comès actes de violència familiar o masclista dels quals els fills hagin estat o puguin ésser víctimes directes o indirectes.

Article 233-12

Relacions personals amb els avis i els germans

1. Si els cònjuges proposen un règim de relacions personals de llurs fills amb els avis i amb els germans majors d’edat que no convisquin en la mateixa llar, l’autoritat judicial el pot aprovar, amb l’audiència prèvia dels interessats i sempre que aquests donin el consentiment.

2. Les persones a qui s’hagi concedit el règim de relacions personals estan legitimades per a reclamar-ne l’execució.

Article 233-13

Supervisió de les relacions personals en situacions de risc

1. L’autoritat judicial pot adoptar, per raons fonamentades, mesures perquè les relacions personals del menor amb el progenitor que no exerceix la guarda o amb els avis, els germans o altres persones pròximes es desenvolupin en condicions que en garanteixin la seguretat i l’estabilitat emocional.

2. Si hi ha una situació de risc social o perill, es pot confiar la supervisió de la relació a la xarxa de serveis socials o a un punt de trobada familiar.

SECCIÓ TERCERA
Prestació compensatòria

Article 233-14

Prestació compensatòria

1. El cònjuge la situació econòmica del qual, com a conseqüència de la ruptura de la convivència, resulti més perjudicada té dret a sol·licitar en el primer procés matrimonial una prestació compensatòria que no excedeixi el nivell de vida de què gaudia durant el matrimoni ni el que pugui mantenir el cònjuge obligat al pagament, tenint en compte el dret d’aliments dels fills, que és prioritari. En cas de nul·litat del matrimoni, hi té dret el cònjuge de bona fe, en les mateixes circumstàncies.

2. Si un dels cònjuges mor abans que passi un any des de la separació de fet, l’altre, en els tres mesos següents a la mort, pot reclamar als hereus el seu dret a la prestació compensatòria. La mateixa regla s’ha d’aplicar si el procediment matrimonial s’extingeix per la mort del cònjuge que l’hauria de pagar.

Article 233-15

Determinació de la prestació compensatòria

L’autoritat judicial, per a fixar la quantia i la durada de la prestació compensatòria, ha de valorar especialment:

a) La posició econòmica dels cònjuges, tenint en compte, si escau, la compensació econòmica per raó de treball o les previsibles atribucions derivades de la liquidació del règim econòmic matrimonial.

b) La realització de tasques familiars o altres decisions preses en interès de la família durant la convivència, si això ha minvat la capacitat d’un dels cònjuges d’obtenir ingressos.

c) Les perspectives econòmiques previsibles dels cònjuges, tenint en compte llur edat i estat de salut i la manera com s’atribueix la guarda dels fills comuns.

d) La durada de la convivència.

e) Les noves despeses familiars del deutor, si escau.

Article 233-16

Pactes sobre la prestació compensatòria

1. En previsió de ruptura matrimonial, hom pot pactar sobre la modalitat, la quantia, la durada i l’extinció de la prestació compensatòria, d’acord amb l’article 231-20.

2. Els pactes de renúncia no incorporats a una proposta de conveni regulador no són eficaços en allò que comprometin la possibilitat d’atendre les necessitats bàsiques del cònjuge creditor.

Article 233-17

Pagament de la prestació compensatòria

1. La prestació compensatòria es pot atribuir en forma de capital, sia en béns o en diners, o en forma de pensió. En cas de desacord, l’autoritat judicial ha d’emetre una resolució sobre la modalitat de pagament atenent les circumstàncies del cas i, especialment, la composició del patrimoni i els recursos econòmics del cònjuge deutor.

2. En cas d’atribució en forma de capital, l’autoritat judicial, a petició del cònjuge deutor, pot ajornar el pagament o ordenar que es faci a terminis, amb un venciment màxim de tres anys i amb meritació de l’interès legal a comptar del reconeixement.

3. En cas d’atribució en forma de pensió, aquesta s’ha de pagar en diners i per mensualitats avançades. A petició de part, es poden establir garanties i fixar criteris objectius i automàtics d’actualització de la quantia.

4. La prestació compensatòria en forma de pensió s’atorga per un període limitat, llevat que hi concorrin circumstàncies excepcionals que justifiquin de fixar-la amb caràcter indefinit.

Article 233-18

Modiicació de la prestació compensatòria

1. La prestació compensatòria fixada en forma de pensió només es pot modificar per a disminuir-ne l’import si millora la situació econòmica de qui la percep o empitjora la de qui la paga.

2. Per a determinar la capacitat econòmica del deutor, s’han de tenir en compte llurs noves despeses familiars i s’ha de donar prioritat al dret d’aliments de tots els seus fills.

Article 233-19

Extinció del dret a prestació compensatòria

1. El dret a la prestació compensatòria fixada en forma de pensió s’extingeix per les causes següents:

a) Per millora de la situació econòmica del creditor, si aquesta millora deixa de justificar la prestació, o per empitjorament de la situació econòmica de l’obligat al pagament, si aquest empitjorament justifica l’extinció del dret.

b) Per matrimoni del creditor o per convivència marital amb una altra persona.

c) Per la mort del creditor.

d) Pel venciment del termini pel qual es va establir.

2. El dret a la prestació compensatòria fixada en forma de pensió no s’extingeix per la mort de l’obligat al pagament, encara que el creditor o els hereus del deutor en poden demanar la substitució pel pagament d’un capital, tenint en compte l’import i, si escau, la durada de la pensió, i també l’actiu hereditari líquid en el moment de la mort del deutor.

SECCIÓ QUARTA
Atribució o distribució de l’ús de l’habitatge familiar

Article 233-20

Atribució o distribució de l’ús de l’habitatge familiar

1. Els cònjuges poden acordar l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar amb el seu parament a un d’ells, a fi de satisfer, en la part que escaigui, els aliments dels fills comuns que convisquin amb el beneficiari de l’ús o la prestació compensatòria d’aquest. També poden acordar la distribució de l’ús de l’habitatge per períodes determinats.

2. Si no hi ha acord o si aquest no és aprovat, l’autoritat judicial ha d’atribuir l’ús de l’habitatge familiar, preferentment, al progenitor a qui correspongui la guarda dels fills comuns mentre duri aquesta.

3. No obstant el que estableix l’apartat 2, l’autoritat judicial ha d’atribuir l’ús de l’habitatge familiar al cònjuge més necessitat en els casos següents:

a) Si la guarda dels fills queda compartida o distribuïda entre els progenitors.

b) Si els cònjuges no tenen fills o aquests són majors d’edat.

c) Si malgrat correspondre-li l’ús de l’habitatge per raó de la guarda dels fills és previsible que la necessitat del cònjuge es perllongui després d’arribar els fills a la majoria d’edat.

4. Excepcionalment, encara que hi hagi fills menors, l’autoritat judicial pot atribuir l’ús de l’habitatge familiar al cònjuge que no en té la guarda si és el més necessitat i el cònjuge a qui correspon la guarda té mitjans suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills.

5. L’atribució de l’ús de l’habitatge a un dels cònjuges, en els casos dels apartats 3 i 4, s’ha de fer amb caràcter temporal i és susceptible de pròrroga, també temporal, si es mantenen les circumstàncies que la van motivar. La pròrroga s’ha de demanar, al més tard, sis mesos abans del venciment del termini fixat i s’ha de tramitar pel procediment establert per a la modificació de mesures definitives.

6. L’autoritat judicial pot substituir l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar per la d’altres residències si són idònies per a satisfer la necessitat d’habitatge del cònjuge i els fills.

7. L’atribució de l’ús de l’habitatge, si aquest pertany en tot o en part al cònjuge que no n’és beneficiari, s’ha de ponderar com a contribució en espècie per a la fixació dels aliments dels fills i de la prestació compensatòria que eventualment meriti l’altre cònjuge.

Article 233-21

Exclusió i límits de l’atribució de l’ús de l’habitatge

1. L’autoritat judicial, a instància d’un dels cònjuges, pot excloure l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar en qualsevol dels casos següents:

a) Si el cònjuge que seria beneficiari de l’ús per raó de la guarda dels fills té mitjans suficients per a cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills.

b) Si el cònjuge que hauria de cedir l’ús pot assumir i garantir suficientment el pagament de les pensions d’aliments dels fills i, si escau, de la prestació compensatòria de l’altre cònjuge en una quantia que cobreixi a bastament les necessitats d’habitatge d’aquests.

2. Si els cònjuges posseeixen l’habitatge en virtut d’un títol diferent del de propietat, els efectes de l’atribució judicial del seu ús queden limitats pel que disposi el títol, d’acord amb la llei. Si els cònjuges detenen l’habitatge familiar per tolerància d’un tercer, els efectes de l’atribució judicial del seu ús acaben quan aquest en reclama la restitució.

Per a aquest cas, d’acord amb el que estableix l’article 233-7.2, la sentència pot ordenar l’adequació de les prestacions alimentàries o compensatòries pertinents.

3. En previsió de ruptura matrimonial, hom pot pactar sobre l’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge i sobre les modalitats d’aquest ús. No són eficaços els pactes que perjudiquin l’interès dels fills, ni tampoc, si no s’han incorporat a un conveni regulador, els que comprometin les possibilitats d’atendre les necessitats bàsiques del cònjuge beneficiari de l’ús.

Article 233-22

Publicitat del dret d’ús de l’habitatge

El dret d’ús de l’habitatge familiar atribuït al cònjuge es pot inscriure o, si s’ha atribuït com a mesura provisional, anotar preventivament en el Registre de la Propietat.

Article 233-23

Obligacions per raó de l’habitatge

1. En cas d’atribució o distribució de l’ús de l’habitatge, les obligacions contretes per raó de la seva adquisició o millora, incloses les assegurances vinculades a aquesta finalitat, s’han de satisfer d’acord amb el que disposi el títol de constitució.

2. Les despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació de l’habitatge, incloses les de comunitat i subministraments, i els tributs i les taxes de meritació anual són a càrrec del cònjuge beneficiari del dret d’ús.

Article 233-24

Extinció del dret d’ús

1. El dret d’ús s’extingeix per les causes pactades entre els cònjuges i, si es va atribuir per raó de la guarda dels fills, per l’acabament de la guarda.

2. El dret d’ús, si es va atribuir amb caràcter temporal per raó de la necessitat del cònjuge, s’extingeix per les causes següents:

a) Per millora de la situació econòmica del cònjuge beneficiari de l’ús o per empitjorament de la situació econòmica de l’altre cònjuge, si això ho justifica.

b) Per matrimoni o per convivència marital del cònjuge beneficiari de l’ús amb una altra persona.

c) Per la mort del cònjuge beneficiari de l’ús.

d) Pel venciment del termini pel qual es va establir o, si s’escau, de la seva pròrroga.

3. Una vegada extingit el dret d’ús, el cònjuge que és titular de l’habitatge en pot recuperar la possessió en execució de la sentència que hagi acordat el dret d’ús o de la resolució ferma sobre la durada o l’extinció d’aquest dret, i pot sol·licitar, si escau, la cancel·lació registral del dret d’ús.

Article 233-25

Actes dispositius sobre l’habitatge subjecte a dret d’ús

El propietari o titular de drets reals sobre l’habitatge familiar en pot disposar sense el consentiment del cònjuge que en tingui l’ús i sense autorització judicial, sens perjudici del dret d’ús.

< Anterior Següent >

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda