Llei d'urbanisme
Llei d'urbanisme
Llei d'urbanisme
Llei d'urbanisme
Llei d'urbanisme
Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Llei d'urbanisme

Anterior Amunt Següent

 

  Llei 2/2002, de 14 de març, d’urbanisme

(DOGC núm. 3600, de 21-03-2002; correcció d'errades DOGC  núm 3642, de 24-5-2002; segona correcció d'errades, DOGC núm. 3677, de 15-07-2002, p. 12782)

[Modificada per la Llei 10/2004, de 24 de desembre, de modificació de la Llei 2/2002, del 14 de març, d'urbanisme, per al foment de l'habitatge assequible, de la sostenibilitat territorial i de l'autonomia local (DOGC núm. 4291, de 30-12-2004, p. 26612).

Aquesta llei:
- modifica els arts. 9, 22, 23, 25, 30, 31, 32, 34, 35, 43, 44, 45, 47, 48, 49, 50, 51, 56, 57, 58, 59, 60, 65, 67, 68, 78, 79, 85, 86, 87, 88, 89, 94, 95, 100, 101, 102, 104, 108, 112, 114, 129, 130, 131, 132, 136, 151, 156, 158, 164, 169, 179, 191, 197, 198, 199, 200, 204, 207, 210, 216, les disposicions transitòries 1a, 2a i 5a, i el títol del capítol I del títol V;
- afegeix l'art. 69 bis, les disposicions addicionals 8a, 9a, 10a, 11a, 12a i 13a i les disposicions transitòries 10a i 11a;
- elimina l'art. 27 i l'apartat 1 de la disposició transitòria 4a;
- substitueix les remissions que els arts. 128, 142, 202 i 205 fan a altres articles d'aquesta mateixa Llei.]

viñeta Preàmbul  
viñeta Títol preliminar. De l'objecte i dels principis generals Art. 1 a 13
viñeta Títol primer. De les administracions amb competències urbanístiques Art. 14 a 23
viñeta Títol segon. Del règim urbanístic del sòl Art. 24 a 54
viñeta Títol tercer. Del plantejament urbanístic Art. 55 a 109
viñeta Títol quart. De la gestió urbanística Art. 110 a 150
viñeta Títol cinquè. Dels instruments de la política de sòl i habitatge Art. 151 a 178
viñeta Títol sisè. De la intervenció en l'edificació i l'ús del sòl i del subsòl Art. 179 a 190
viñeta Títol setè. De la protecció de la legalitat urbanística Art. 191 a 219
viñeta Disposicions addicionals  
viñeta Disposicions transitòries  
viñeta Disposicions finals  

El President
de la Generalitat de Catalunya

Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat i jo, en nom del Rei i d’acord amb el que estableix l’article 33.2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, promulgo la següent

LLEI

Preàmbul

I

La Generalitat va començar a exercir les competències en matèria d’urbanisme l’1 d’octubre de 1978, amb el Reial decret 1385/1978, del 23 de juny, de traspàs de les competències de l’Administració de l’Estat, en el marc d’una legislació urbanística preconstitucional constituïda pel text refós de la Llei sobre règim del sòl i ordenació urbana, aprovat pel Reial decret 1346/1976, del 9 d’abril, i pels reglaments que el desplegaven.

L’Estatut d’autonomia, concretament l’article 9.9, d’acord amb el que disposa l’article 148 de la Constitució, va atorgar a la Generalitat competència exclusiva en matèria d’urbanisme.

En desplegament d’aquest marc competencial, al llarg dels anys s’han anat aprovant un conjunt de lleis amb la finalitat de configurar un ordenament jurídic urbanístic propi de Catalunya. Inicialment, en el marc de l’esmentada legislació preconstitucional, es van aprovar la Llei 4/1980, del 16 de desembre, de creació de l’Institut Català del Sòl, i la Llei 9/1981, del 18 de novembre, sobre protecció de la legalitat urbanística, aquesta darrera amb la finalitat de poder disposar dels instruments necessaris per a vetllar per la prevalença de l’ordre jurídic urbanístic, sense menystenir la seguretat jurídica dels administrats i, en particular, per a afrontar la gravíssima problemàtica derivada del fenomen de les urbanitzacions il·legals. Posteriorment, es va aprovar la Llei 3/1984, del 9 de gener, de mesures d’adequació de l’ordenament urbanístic de Catalunya, que tenia per objecte l’adaptació de l’ordenament urbanístic a les particularitats de Catalunya, en compliment de la qual es va elaborar el codi urbanístic català.

Aquest marc normatiu es va mantenir fins a l’any 1990, en què es va aprovar el Decret legislatiu 1/1990, del 12 de juliol, de refosa dels textos legals vigents a Catalunya en matèria urbanística, que ha estat l’instrument aplicat fins ara conjuntament amb les determinacions de la legislació estatal compreses dins el seu àmbit competencial.

Aquesta aplicació ha estat confirmada per la Sentència del Tribunal Constitucional del 20 de març de 1997, la qual, davant l’actuació del legislador estatal, acota l’abast de la competència estatal en matèria de règim jurídic del sòl, valoracions i expropiacions sobre la base de la competència exclusiva de les comunitats autònomes en matèria urbanística.

Així mateix, la Generalitat ha aprovat altres lleis que, sense regular pròpiament l’àmbit urbanístic, contenen disposicions que hi incideixen directament o indirectament. Entre altres, cal fer referència a la Llei 23/1983, del 21 de novembre, de política territorial, que regula els instruments de planejament territorial amb els quals ha d’ésser coherent el planejament urbanístic, i, també, la Llei 24/1991, del 24 de desembre, de l’habitatge.

II

Cal fer ressaltar que l’urbanisme és una funció pública mitjançant l’exercici de la qual les administracions públiques competents en la matèria planifiquen o defineixen el model urbanístic de ciutat i el desenvolupen, amb la participació dels propietaris i de la resta d’operadors públics i privats.

Tenint en compte l’experiència acumulada en aquests anys, aquesta Llei pretén donar resposta a les noves necessitats econòmiques i socials i, especialment, a la nova realitat que requereix que les administracions exerceixin les polítiques d’ordenació urbanística que els pertoquen, en el marc dels principis constitucionals rectors de la política urbanística continguts en els articles 45 i 47 de la Constitució.

Aquesta Llei es pronuncia clarament a favor d’un desenvolupament urbanístic sostenible, sobre la base de la utilització racional del territori, per a compatibilitzar el creixement i el dinamisme econòmics necessaris amb la cohesió social, el respecte al medi ambient i la qualitat de vida de les generacions presents i futures. Així s’assoleix una sintonia total amb les pretensions de l’esmentada Llei de política territorial.

Des d’aquesta perspectiva, el primer objectiu de la Llei és impregnar les polítiques urbanístiques de l’exigència de conjugar les necessitats de creixement amb els imperatius del desenvolupament sostenible, de manera que es tradueixin en la utilització racional del territori; en la lluita contra la pobresa mitjançant aquest recurs, amb la política d’habitatge social; en la qualitat de vida a assolir en tots els assentaments humans, tant els existents com els nous; en l’increment de la conscienciació de la societat pel que fa al medi ambient; en la gestió correcta i proporcionada dels altres recursos naturals, des de la perspectiva urbana, i en la dels residus generats, i també en una utilització progressiva de les energies renovables i en una política eficient d’estalvi energètic en general.

L’acció coordinada dels instruments de planificació territorial, urbanística i sectorial, i la posada en pràctica d’aquests, han de constituir un dels suports essencials per al desenvolupament sostenible de Catalunya, seguint les premisses de la Conferència de Rio de 1992 i de la Carta d’Aalborg, entre altres instruments d’escala mundial al respecte.

En segon lloc, aquesta Llei pretén relligar l’exercici de les competències urbanístiques i la capacitat d’iniciativa amb l’assumpció de responsabilitats. Aquest enunciat genèric comporta que, d’una banda, efectivament, els ajuntaments exerceixin més competències en funció de llur nivell de previsions i compromisos en matèria de política de sòl i d’habitatge; d’una altra, aquest principi informa la totalitat de la Llei, des del planejament fins a la gestió i l’execució urbanística, i, per tant, introdueix mecanismes que faciliten l’actuació dels agents urbanitzadors, promotors i propietaris també en funció de llur grau de compromís.

En tercer lloc, aquesta Llei modifica, actualitza i simplifica procediments amb l’objectiu d’imprimir-los celeritat i eficàcia per a disposar en tot moment de sòl degudament urbanitzat, com a mètode per a lluitar contra les distorsions del mercat i contra l’especulació, amb la convicció que no és el sòl urbanitzable simplement, sinó el sòl urbanitzable necessari i, sobretot, l’urbanitzat a l’avançada, el que evita situacions de tensió en la demanda i les repercussions consegüents en el preu final dels productes immobiliaris.

En conseqüència, el desenvolupament sostenible de Catalunya, l’exercici pels ajuntaments de competències urbanístiques en funció de llur assumpció de responsabilitats i l’eficàcia i agilitat dels sectors implicats, públic i privat, en la consecució de sòl urbanitzat són els tres eixos vertebradors d’aquesta Llei, els quals es complementen amb un seguit de mesures de seguretat jurídica dels administrats i amb un conjunt de determinacions innovadores, conseqüència directa de l’experiència assolida.

Aquesta Llei, mitjançant tots els elements exposats, vol crear un marc de concertació i de cooperació entre les administracions competents en matèria urbanística i pretén que els assentaments urbans presentin, mantinguin i potenciïn les facetes de cohesió social, desenvolupament econòmic i conscienciació mediambiental. L’encaix d’aquests conceptes necessita un lideratge clar en l’activitat urbanística, que ha de permetre el debat i la definició del model urbà més adequat i la configuració de les estratègies o les polítiques de sòl i d’habitatge, ja que no sempre els mecanismes de mercat, per ells mateixos, són capaços d’incidir en el teixit urbà i equilibrar els tres aspectes esmentats.

III

Aquesta Llei parteix del respecte a les competències estatals en matèries que són connexes amb l’urbanisme, com ara el dret de propietat, les valoracions i les expropiacions de terrenys, el procediment administratiu comú i la responsabilitat patrimonial de les administracions públiques, d’acord amb el bloc de constitucionalitat i amb la doctrina del Tribunal Constitucional.

Pel que fa al seu contingut, la Llei s’estructura en un títol preliminar i set títols més, i es configura com un corpus jurídic integrat que es desenvolupa amb uns objectius i segons uns principis rectors que informen el planejament, la gestió i les mesures de protecció de la legalitat urbanística, i també els instruments de política de sòl i d’habitatge.

El títol preliminar de la Llei es refereix a l’objecte i als principis generals que inspiren aquest nou text legal, entre els quals cal destacar la necessitat de garantir un desenvolupament sostenible del territori. A més, la participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l’actuació urbanística dels ens públics, la funció social de la propietat, la definició del contingut normal d’aquesta, la distribució equitativa de les càrregues i dels beneficis, la participació pública, els programes de participació ciutadana, els consells assessors urbanístics, el requisit del compliment dels deures per a l’exercici dels drets, les directrius sobre l’hermenèutica de les normes urbanístiques, la nul·litat de les reserves de dispensació, l’acció pública per a exigir el compliment de l’ordenament urbanístic i la jerarquia normativa acaben de configurar el conjunt dels esmentats principis, que constitueixen el portal d’accés a la resta dels preceptes.

La determinació de les administracions amb competències urbanístiques es fa en el títol primer, que reconeix la concurrència de competències de la Generalitat i competències locals sobre l’urbanisme, aquestes darreres exercides pels municipis i per les comarques. En l’organització administrativa de la Generalitat sobre urbanisme, les comissions amb seu a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona passen a anomenar-se comissions territorials d’urbanisme, sens perjudici que s’hagin d’adequar, si escau, a l’organització administrativa de Catalunya; es manté la Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona, creada a l’empara de la Llei 22/1998, del 30 de desembre, de la Carta municipal de Barcelona, i es redefineixen les competències de la Direcció General d’Urbanisme. Així mateix, aquesta Llei aborda el paper de les entitats urbanístiques especials, naturalesa que tenen l’Institut Català del Sòl, els consorcis urbanístics i les empreses municipals de capital totalment públic local que així es configurin, i preveu especialment que aquestes entitats poden tenir la condició d’administració actuant en els casos que la Llei regula, amb els drets i deures inherents a aquesta condició. Cal subratllar també la previsió d’auditories, amb la finalitat de millorar la capacitat de gestió de les administracions amb competències urbanístiques.

Pel que fa al règim urbanístic del sòl, el títol segon de la Llei categoritza el sòl urbà en consolidat i no consolidat, i el sòl urbanitzable en delimitat i no delimitat. Així mateix, respecte al sòl no urbanitzable, d’acord amb la sentència del Tribunal Constitucional de l’11 de juliol de 2001, la Llei reconeix aquesta condició als terrenys classificats com a tals pel planejament, bé per llur incompatibilitat amb la transformació o bé per la inadequació al desenvolupament urbà, per raó de règims de protecció especial establerts o pels valors i les finalitats a assolir, entre les quals s’inclou la utilització racional del territori d’acord amb el model territorial de desenvolupament urbanístic sostenible. Els terrenys reservats per a sistemes generals no inclosos al sòl urbà ni al sòl urbanitzable també formen part del sòl no urbanitzable.   

Aquesta Llei vincula el subsòl a les servituds administratives necessàries per a la prestació de serveis públics o d’interès públic i, en els sectors físicament continus de sòl urbanitzable, determina un mínim del 45% de la seva superfície com a sòl susceptible d’aprofitament privat.

Un altre aspecte important a destacar de la regulació continguda en aquest títol és la relativa a les cessions de sòl amb aprofitament. La Llei estableix la cessió de sòl amb aprofitament al sòl urbà quan una modificació del planejament general atribueix nous usos que generin plusvàlues o bé més edificabilitat. També s’assenyala que l’administració actuant, en correspondència amb el sòl amb aprofitament que rep, només s’allibera de l’obligació de costejar proporcionalment la urbanització si assoleix el compromís d’atendre necessitats d’habitatge mitjançant promoció pública de lloguer, i manté la propietat del sòl un mínim de trenta anys.

La utilització del sòl no urbanitzable ha d’ésser l’adequada a la seva naturalesa rústica, sota les limitacions del règim de protecció especial, si escau, i de les mesures establertes pels plans directors i pel planejament territorial, el qual conté el catàleg del sòl no urbanitzable. Per aquesta raó, la Llei només admet nous habitatges en el sòl no urbanitzable si aquests estan vinculats a una explotació agrícola, ramadera, forestal o rústica. El planejament ha d’establir els llindars a partir dels quals els projectes d’explotació rústica s’han de sotmetre a un procediment específic, compartit entre l’ajuntament i la comissió territorial d’urbanisme competent.

Aquest procediment és també l’aplicable en les actuacions d’interès públic que s’hagin d’emplaçar en el medi rural, en qualsevol actuació en els casos que hi hagi restes arqueològiques d’interès declarat o aqüífers classificats, que es tracti d’obertura de noves vies o accessos, que l’explotació incorpori l’ús d’habitatge o l’allotjament de temporers i en el cas d’autorització d’estacions de subministrament de carburants o altres serveis de carretera.

També correspon al planejament d’incorporar, si escau, el catàleg de les edificacions preexistents en sòl no urbanitzable que calgui recuperar per a l’ús d’habitatge o ús turístic de caràcter rural. El procediment que s’estableix respecte a això és també l’aplicable per a l’explotació dels recursos naturals, entre els quals hi ha, òbviament, l’extracció dels recursos minerals del subsòl.

L’activitat de càmping i la de turisme rural en sòl no urbanitzable se sotmeten a ordenació mitjançant un pla especial.

La Llei especifica també els supòsits d’usos i obres provisionals, i d’aquesta manera posa fi a les controvèrsies derivades de la indeterminació anterior en aquest camp.

El títol tercer regula els instruments de planejament urbanístic. Així, la Llei estableix que el planejament urbanístic de caràcter general es compon de plans directors, plans d’ordenació urbanística municipal i normes de planejament, complementats pels programes d’actuació urbanística municipal. El planejament derivat, sotmès jeràrquicament al planejament general, és integrat pels plans especials urbanístics, els plans de millora urbana, específics per al sòl urbà, i els plans parcials urbanístics.

Com a novetat important, se suprimeixen els estudis de detall, el planejament pot regular, d’una manera alternativa, l’ordenació de volums, i es resol l’ordenació definitiva en l’execució urbanística. També es modifica el concepte dels projectes d’urbanització, que, en desenvolupament de les dades fixades pel planejament, són objecte d’un projecte complementari que els ajuntaments aproven sense que sigui preceptiva la informació pública, llevat de determinats supòsits d’expropiació. Es tracta que el planejament incorpori directament el detall suficient de les obres d’urbanització definides com a bàsiques, i estableixi criteris per a la resta d’obres, per tal que el projecte complementari les desenvolupi i les obres d’urbanització es puguin executar més ràpidament.

Els avanços de planejament es configuren com l’instrument per a plantejar les consultes prèvies a la presentació a tràmit dels plans parcials de delimitació, per al sòl urbanitzable no delimitat. Els informes emesos tenen efectes administratius interns i preparatoris del planejament ulterior.

Els plans directors coordinen el planejament urbanístic, concreten l’emplaçament de les grans infraestructures, protegeixen el sòl no urbanitzable, inclouen determinacions sobre desenvolupament urbanístic sostenible i programen polítiques supramunicipals de sòl i d’habitatge, que s’han de concertar amb els ajuntaments en la tramitació específica.

Els plans d’ordenació urbanística municipal són l’instrument flexible de planificació urbanística integral del municipi, i són més o menys complexos en funció de les necessitats i peculiaritats municipals i en funció de l’estratègia que defineixi cada ajuntament.

Els plans d’ordenació urbanística municipal han de reservar, com a mínim, per a la construcció d’habitatges de protecció pública, el sòl corresponent al 20% del sostre que, per a l’ús residencial de nova implantació, es qualifiqui tant al sòl urbà com al sòl urbanitzable.

Per al sòl urbanitzable no delimitat, els plans d’ordenació han de contenir els paràmetres, els indicadors i les disposicions pertinents per a resoldre les consultes prèvies i els plans parcials de delimitació.

Els ajuntaments han de decidir si incorporen o no incorporen a llur planejament general un programa d’actuació urbanística municipal. Si la decisió és positiva, això determina el grau màxim d’exercici de competències urbanístiques en matèria de planejament derivat i d’instruments de política de sòl i d’habitatge.

Els programes són, per damunt de tot, el marc de concertació de polítiques de sòl i d’habitatge entre la Generalitat i els ajuntaments. Els programes donen prioritat a les actuacions o, fins i tot, les concreten; poden delimitar sectors de sòl urbanitzable i alterar els sectors ja delimitats, incloure-hi sistemes generals i definir les reserves de terrenys de possible adquisició per a constituir o ampliar el patrimoni municipal de sòl, entre altres determinacions, per a possibilitar la posada en pràctica de la política de sòl i d’habitatge decidida per l’ajuntament i concertada amb la Generalitat.

Les normes de planejament són competència del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, per a complementar o substituir els plans d’ordenació urbanística municipal en els supòsits que s’estableixen.

Pel que respecta als actes preparatoris del planejament, la suspensió de llicències inclou també les d’activitats i altres autoritzacions municipals connexes, regulades per la legislació sectorial. La Llei també regula la possibilitat de suspendre la tramitació d’instruments de planejament derivat i de gestió.

El planejament territorial o els plans directors poden prescriure la formulació de plans d’ordenació plurimunicipals. També se’n pot decidir la formulació per acord dels ajuntaments interessats.

La competència d’aprovació definitiva dels instruments de planejament es redistribueix entre els diversos òrgans urbanístics de l’Administració de la Generalitat en funció de l’entitat del pla, del seu abast territorial i del nombre d’habitants del municipi. Així mateix, es reconeix als ajuntaments que comptin amb un programa d’actuació urbanística municipal vigent la competència d’aprovació definitiva dels instruments de planejament derivat, a excepció dels plans parcials de delimitació, amb un informe preceptiu previ de la comissió territorial d’urbanisme, que és vinculant en els aspectes de legalitat i de supramunicipalitat, d’acord amb la doctrina jurisprudencial consolidada.

Les modificacions de planejament que afectin zones verdes, espais lliures o zones esportives segueixen una tramitació específica que permet més agilitat en el tràmit, sense minva de les garanties per a l’interès públic, raó per la qual s’exigeix la justificació del manteniment dels aspectes quantitatius i qualitatius concurrents.

La Llei acota la prevalença dels certificats d’aprofitament urbanístic exclusivament a la suspensió de llicències. La vigència d’aquests certificats és de sis mesos.

Quant a la publicitat de l’aprovació definitiva de les figures de planejament, la Llei estableix que, a més d’haver de publicar les normes urbanístiques, cal emprar les tècniques i els mitjans informàtics i telemàtics més adequats per a garantir la facilitat de la informació i la seguretat jurídica.

Pel que respecta als efectes d’expropiació derivats de l’aprovació del planejament, la Llei regula el procediment de taxació conjunta com a conseqüència de la declaració d’inconstitucionalitat de l’article 38 de la Llei de l’Estat 6/1998, del 14 d’abril, sobre règim del sòl i valoracions; enumera els supòsits d’expropiació, i admet l’alliberament condicionat de l’expropiació.

El sòl no urbanitzable i els terrenys classificats com a sòl urbanitzable amb utilització rústica compatible, en el moment de l’afectació, i els altres terrenys sobre els quals s’haguessin autoritzat usos de caràcter provisional, queden exclosos de la possibilitat d’iniciar els procediments d’expropiació per disposició de la Llei.

Els supòsits d’indemnització són objecte d’algunes precisions, referides als efectes de la suspensió de llicències i als terminis computables per al naixement de l’acció de responsabilitat en el cas de modificació del planejament.

La Llei es refereix a la gestió urbanística en el títol quart. En concret, defineix la gestió urbanística integrada com la que inclou tant la distribució equitativa de beneficis i càrregues com l’execució de la urbanització. La finalitat és d’introduir la concessió d’aquesta gestió, que es concep així com un servei públic, en les diferents modalitats d’actuació urbanística.

La Llei acota la distribució equitativa de beneficis i càrregues per sectors o polígons d’actuació i no permet les compensacions intersectorials. La reparcel·lació és l’únic instrument adequat per a la distribució equitativa dels beneficis i les càrregues del planejament.

La Llei configura dos sistemes d’actuació: el de reparcel·lació i el d’expropiació. El sistema de reparcel·lació és el denominador més comú dels que concorren en les diferents modalitats que ofereix l’actuació urbanística no expropiatòria.

La primera modalitat del sistema d’actuació per reparcel·lació s’anomena de compensació bàsica, i per dur-la a terme n’hi ha prou amb la iniciativa de propietaris que representin més del 50% de la propietat de la superfície del polígon o el sector. Perquè aquesta modalitat sigui viable no cal que la junta de compensació expropiï els propietaris que no s’hi hagin adherit, atès que tots queden afectats per la reparcel·lació i, conseqüentment, malgrat que no siguin membres de la junta, tenen també l’obligació de contribuir a les despeses d’urbanització.

Tant en aquesta modalitat com en les altres del sistema de reparcel·lació, els propietaris afectats poden optar pel pagament de llurs quotes en metàl·lic o bé amb terrenys. El projecte de reparcel·lació també pot regular directament aquesta forma de pagament per als propietaris que no s’hi hagin adherit.

En la modalitat de compensació per concertació, poden prendre la iniciativa propietaris que representin, com a mínim, el 25% de la propietat de la superfície de l'àmbit d'actuació, que han d’atorgar un conveni urbanístic amb l’ajuntament, el contingut del qual ha d’incloure el projecte de bases per al concurs d’adjudicació de la gestió urbanística integrada. L’Administració ha de fer l’expropiació dels propietaris no adherits al conveni, la beneficiària de la qual és la persona concessionària, que, prèviament, ha d’haver redactat el projecte de taxació conjunta, el de reparcel·lació i, fins i tot, la figura de planejament corresponent. La persona concessionària és, així, alhora propietària, empresa urbanitzadora i, fins i tot, gerent de la junta de compensació si arriba a assolir la propietat de més del 50% del sector o el polígon d’actuació.

En la modalitat de cooperació, l’associació administrativa que es constitueixi pot redactar, també, el projecte de reparcel·lació i l’ajuntament pot decidir de sotmetre a concurs la gestió urbanística integrada, i la persona concessionària és igualment beneficiària de l’expropiació dels terrenys els propietaris dels quals no s’hi adhereixin.

La regulació de la modalitat de sectors d’urbanització prioritària és objecte de simplificació i de supressió de determinats requisits que en restringien l’aplicació, alhora que es possibilita que els ajuntaments que comptin amb programa d’actuació urbanística municipal puguin efectuar-ne la declaració. El principi de concertació presideix aquesta modalitat, de manera que cal l’acceptació municipal perquè el Departament de Política Territorial i Obres Públiques delimiti aquest tipus de sector.

Finalment, la Llei regula l’ocupació directa dels sistemes generals i locals, inclosos en sectors o polígons d’actuació als efectes de la gestió, mitjançant el reconeixement del dret a la distribució equitativa dels beneficis i les càrregues del planejament, sens perjudici de la indemnització corresponent i d’altres garanties.

Com a instruments de política de sòl i d’habitatge, en el títol cinquè, a més dels programes d’actuació urbanística municipal ja considerats, la Llei configura els patrimonis públics de sòl, els drets de tanteig i retracte i el règim d’alienació forçosa de propietats.

Els programes i els plans d’ordenació urbanística municipal poden contenir reserves de sòl per a constituir o ampliar els patrimonis municipals de sòl. Els terrenys expropiats en sòl no urbanitzable no subjecte a protecció especial i en sòl urbanitzable no delimitat han d’ésser destinats a atendre necessitats d’habitatge de protecció pública, mitjançant lloguer, dret de superfície o altres fórmules que comportin no perdre la titularitat pública del sòl, i mantenir-la com a mínim trenta anys.

L’alienació de terrenys del patrimoni públic de sòl s’ha de fer per concurs.

El fet que els ajuntaments disposin d’un programa d’actuació municipal vigent permet la delimitació d’àrees a l’efecte de l’exercici dels drets de tanteig i retracte, i també la creació del registre de solars per a àrees concretes en les quals el planejament hagi establert terminis per a l’edificació dels solars. L’incompliment de l’obligació d’urbanitzar pot comportar la suspensió del planejament mentre no es garanteixi el cost de la totalitat de les obres d’urbanització pendents.

En el títol sisè, en relació amb la intervenció en l’ús del sòl i de l’edificació, cal destacar una nova definició de la parcel·lació urbanística, que ja no es vincula directament al supòsit de perill de formació de nucli de població i passa a dependre, en definitiva, del fet que es tracti d’una divisió que faciliti o tingui per finalitat facilitar la construcció d’edificacions per a destinar-les a usos urbans.

Totes les divisions de terrenys s’han de sotmetre a la fiscalització municipal, que o bé ha d’atorgar o de denegar la llicència de parcel·lació o bé l’ha de declarar innecessària. La llicència o la dita declaració són requisits inexcusables tant per a l’autorització de les escriptures públiques corresponents com per a inscriure els títols en el Registre de la Propietat.

El setè i darrer títol de la Llei es refereix a la protecció de la legalitat urbanística. La Llei estableix, com a reacció davant els indicis de comissió d’infracció urbanística, que la incoació d’un expedient de protecció de la legalitat urbanística pot comportar la instrucció i la resolució d’un únic procediment o bé de diversos procediments per a resoldre les sancions a imposar, la restauració de la realitat física alterada i el rescabalament dels danys i els perjudicis causats.

La Llei reconeix la condició d’autoritat al personal de l’Administració que exerceix les facultats d’inspecció urbanística i regula específicament la caducitat dels expedients de protecció de la legalitat urbanística.

Entre les mesures cautelars o provisionals davant la comissió d’infraccions, la Llei estableix la suspensió de la tramitació de les cèdules d’habitabilitat i de les llicències de primera ocupació dels edificis. En aquests supòsits, l’actuació subsidiària de l’Administració de la Generalitat es limita a les actuacions sense llicència municipal o bé si hi ha indicis d’infracció urbanística tipificada com a molt greu.

En el capítol de disciplina urbanística, la Llei s’ajusta a les determinacions de la legislació aplicable sobre procediment sancionador, classifica les infraccions en molt greus, greus i lleus, les tipifica, estableix les multes corresponents i les persones responsables, i també els òrgans competents per a la imposició de sancions i l’àmbit d’intervenció de l’Administració de la Generalitat si no actua l’administració municipal.

La Llei incorpora estímuls importants per a afavorir els processos de legalització de les infraccions legalitzables, i també per a afavorir la restauració de la realitat alterada i de l’ordre jurídic infringit. Aquests estímuls comporten o bé que la infracció passi a ésser classificada en un grau inferior o bé que la sanció es redueixi considerablement. En la Llei no hi ha, doncs, un afany recaptador, sinó un afany de reconducció a la legalitat de les actuacions que l’han vulnerada.

La Llei regula també els terminis de prescripció de les infraccions, de les sancions i de les mesures de restauració i de les obligacions derivades de la declaració d’indemnització de danys i perjudicis.

Aquesta regulació es completa amb les disposicions contingudes en la part final de la Llei.

Les set disposicions addicionals es refereixen a les comissions territorials d’urbanisme, a les competències de l’Ajuntament de Barcelona i de la Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona, als municipis sense planejament general i als que compten amb delimitacions de sòl urbà sense normes urbanístiques; a la coordinació de l’urbanisme amb la legislació sectorial; als professionals redactors del planejament; a la incorporació de béns immobles al patrimoni públic de sòl i d’habitatge, i a l’adequació dels terminis d’intervenció del Síndic de Greuges als terminis de prescripció establerts per aquesta Llei, en matèria de protecció de la legalitat urbanística.

Les nou disposicions transitòries tenen com a finalitat essencial que la substitució del Decret legislatiu 1/1990 per aquesta Llei es dugui a terme de manera gradual.

Mitjançant les dotze disposicions finals s’autoritza el Govern per a regular un conjunt de matèries connexes necessàries i s’estableix l’entrada en vigor de la Llei al cap de tres mesos de la publicació.

Aquesta Llei comporta la derogació del Decret legislatiu 1/1990, ja que no es tracta de fer-ne una simple reforma, sinó que la Llei substitueixi el Decret i, per tant, doncs, no és procedent fer una nova refosa.

La derogació del dit Decret legislatiu 1/1990, en particular, i de les disposicions legals o de rang inferior en allò que contradiguin la Llei, s’hi oposin o siguin incompatibles amb aquesta, en general, no pot ésser entesa de cap manera, per raons òbvies, com una pretensió de derogació de l’ordenament jurídic estatal en vigor per imperatiu de la clàusula constitucional de supletorietat, ni tampoc com una pretensió de derogació de la legislació sectorial esmentada expressament per la refosa.

 
 
 
Següent >
 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda