Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 23 de desembre de 1999

Anterior Amunt

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 23 de desembre de 1999, núm. 36/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels Magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat pel senyor X i la Senyora X2 contra la Sentència dictada en grau d'apelAlació per la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Girona el 18 d'octubre de 1998, dimanant del judici declaratiu de menor quantia núm.150/96 interposat pel Sr. Y   sobre reclamació de possessió. La part recurrent ha estat representada davant d'aquest Tribunal pel procurador Sra.Esther Suñer Ollé i defensada per l'advocat Sr.Joan Vidal de Llobatera . Han comparegut com a part recorreguda el Sr. Y , representats pel procurador Sr. Jaume Guillem Rodriguez i defensat pel lletrat Sr.Jorge Cartañá Mantilla.

 

ANTECEDENTS  DE  FET

Primer.- La representació processal del Sr. Y va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia contra el senyor X i la senyora X2  , que pel torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància núm.1 de Figueres, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents. En data trenta de setembre de 1997 l'esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLO: "Con desestimación de la demanda de Juicio de Menor Cuantía, promovida por DON Y, representado por la procuradora Doña Anna-Maria Bordas Poch, contra DON X Y DOÑA X2, representados por la procuradora Doña Assumpció Bordas Poch, ABSUELVO a los demandados de todos los pedimentos de la demanda, con imposición al demandante de las costas del juicio".

Segon.- Per la representació del senyor Y, es va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, i per la Secció  Primera de l'Audiència Provincial de Girona amb data 18 de juny de 1998 es va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que estimando parcialmente el recurso de apelación formulado por la representación de Y, contra la Sentencia de 30-09-97, dictada por el Juzgado de Primera Instancia e Instrucción núm. 1 de Figueres, en los autos de menor cuantía núm. 0150/96, de los que este rollo dimana, debemos REVOCAR Y REVOCAMOS la misma, en el sentido de estimando parcialmente la demanda formulada por el mismo contra D. X y D.ª X2, condenar a los mismos, íntegramente a los pedimentos reseñados en el suplico de aquélla y enumerados de letras a), b), c), d) y e) y parcialmente en cuanto a los pedimentos bajo letras f) y g) en relación a las medidas y configuración de dichos caminos, que deberán ser objeto de convenio o, en su caso, de la determinación de servidumbre de paso correspondiente a ambos accesos, con imposición de las costas de primera instancia a los demandados, y sin especial pronunciamiento de las devengadas en esta alzada."

Tercer.- La procuradora de los tribunals Sra.Esther Suñer Ollé, en representació de la Sra.  X2 i el senyor X, va formular recurs de cassació davant aquesta Sala pels motius següents: 1r.- A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'article 348, paràgraf 2n, Codi civil i de la doctrina legal que contenen les sentències del Tribunal Suprem de dates 6 de maig de 1996, 5 de maig de 1991 i 26 de novembre de 1992, entre d'altres ; 2n.- A l'empara del ním.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'article 1218 i de la doctrina legal que conté la sentència  de 29 de novembre de 1996 (RJ 8566) en relació a l'article 1253, paràgraf 1r, Codi civil i de la doctrina legal que contenen les sentències del Tribnal Suprem, de data 17.6.96 (RJ 1996/5071) 1/12/1994 (RJ 1994/9391), 9  d'abril 1994 (RJ 1994/2740), 15 de juny 1992 (RJ 1992/5133), 18 de febrer 1991 (RJ 1991/1450) Sentències de 23 de febrer 1987 (RJ 1987/729) i 11 de juny 1984 8RJ 1984/3230); 3r.- A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'article 1218, paràgraf 1r.Codi civil i de la doctrina legal que contenen les sentències de 29.1196 8RJ 8561), 11.12.95 (RJ 1995/9476), 7.10.96 i de 27.5.93 (RJ4077); 4r.-  A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'article 17 de la Lei Hipotecaria; 5è.- A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de l'article 348.1 en relació a l'article 609, ambdós del codi civil; 6è.- A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'article 38.1r paràgraf de la Llei Hipotecària;8è.-A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'article 342 de la Compilació de Dret civil de Catalunya i de la doctrina que conté la sentència de data 1.2.95 (RJ 1995/1219) 20.12.1984 (RJ 1984/6540), 27.1.1984  (1984/387) i 10.7.97 (RJ.1997/5464);9è.-A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de l'article 1243 del Codi civil, 632 de la Llei d’enjudiciament civil i de la doctrina legal que conté la sentència del Tribunal Suprem de dates 9.3.95 (RJ 1849) i 28.4.93 (RJ 2953) i  data 8 de juny de 1992 (RJ 6551); 10è.- A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de l'article 1248 del codi civil i de la doctrina legal que conté la sentència del Tribunal Superior de Justícia d'Aragó del mes de desembre de 1994 (RJ10477), STJS de Catalunya de 10 de maig de 1993 STS de 3 de juliol de 1992 (RJ6047) i STSJ de Navarra de 15 de juliol de 1993; 11è.-A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de l'article 1253 del codi civil i de la doctrina legal que contenen les sentències del Tribunal Suprem , data  17.6.96 (RJ 1996/5071) 1..12.94 (RJ 1994/9391), 9 d'abril 1994 (RJ 1994/2740), 15 de juny 1992 (RJ1992/5133), 18 de febrer 1991 (RJ 1991/1450) sentències de 23 de febrer 1987 (RJ 1987/729) i, 11 de juny 1984 (RJ 1984/3230); 12è.-A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de l'article 1253 del codi civil i de la doctrina legal que contenen les sentències del Tribunal Suprem, de data 17.6.96 (RJ 1996/5071) 1.12.1994 (RJ 1994/9391), 9 d'abril 1994 (RJ 1994/2740), 15 de juny 1992 (RJ 1992/5133), 18 de febrer 1991 (RJ 1991/1450) sentències de 23 de febrer 1987 (RJ 1987/729) i 11 de juny 1984 (RJ 1984/3230); 13è.- A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de la doctrina legal que es dirà.SSTS de dates 14 de febrer, 5 d'octubre i 21 de desembre de 1984, 12 de desembre de 1985 i 16 de març de 1987.

Quart.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació es va assenyalar l'audiència del dia 9 de desembre passat, per a la celebració de la vista del present procediment que va tenir lloc en l'esmentada data.

N’és ponent la magistrada d'aquesta Sala Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La demanda de la qual emana aquest recurs de cassació va esser entaulada pel senyor Y en exercici d’acció reivindicatòria de l’article 348 del codi civil en reclamació "de la posesión de varios elementos pertenecientes a la propiedad de mi representado y de la liberación de otros de dominio público y utilización mutua" (sic), dirigint-se la pretensió judicial contra els senyors X i X2 en relació als quals es demanava la seguënt condemna:

  - a lliurar a l'agent la possessió completa i pacífica del pati que serveix d’entrada a la casa rectoral, amb el pou que hi ha a l’interior,  propietat del senyor Y. (segons es deia) ubicada a L. .(segons es ressenyava en plànol que acompanyava la demanda):

  -a lliurar a l’actor la possessió completa i pacífica de la dependència a la qual s´accedeix a través del pati (abans reivindicat) , ubicada a sota del primer pis de la casa rectoral i desviada cap a la dreta segons es veu de la porta d’entrada al pati rectoral propietat de l ´agent Sr. Y ( ressenyat també en un plànol acompanyatori de la demanda).

-a lliurar a l’agent la possessió completa i pacífica del cos de vivenda principal que constitueix una perllongació en forma "de ela" de la casa rectoral, juntament amb l’escala que dona al pati i l’arc que hi ha a sota, on s´hi troba una dependència només accessible a través del pati.

 - a lliurar a l’actor la possessió completa i pacífica de la superfície d’horta annexa a la casa rectoral propietat de l’esmentat agent  (segons addueix) fins a obtenir la superficie total segons el títol de venda, que ha estat ocupada per un "corral", que res té a veure amb el que anteriorment hi havia, o sia el paller de l’església parroquial que va esser derruit i que ara roman ocupat també per una paret aixecada al fons de l’horta. Se sol·licita també l’enderrocament de les esmentades edificacions.

  - com a efecte coetani a les accions reivindicatòries avançades es demanava l’apertura de l’accés i  camí públic que condueix a la porta principal de la casa rectoral, amb supressió de la  porta existent i del voladís construït.

  -juntament amb l’anterior se sol·licitava en la demanda l’apertura del camí públic que condueix a l’hort de la casa rectoral , amb derivació a la porta principal d’aquella i l’enderrocament del  corral- quadra edificat sobre el camí.

La sentència dictada per l’Audiència amb acolliment parcial de les pretensions de l’agent declarà que: "estimando parcialmente la demanda formulada contra Don X y Doña X2 , debemos condenar a los mismos a los pedimentos reseñados en el suplico de aquélla bajo las letras a) , b) , c), d)  y  e)  y parcialmente en cuanto a los pedimentos bajo letras  f)  y  g) en relación a las medidas y configuración de dichos caminos, que deberán de ser objeto de convenio o, en su caso, de la determinación de servidumbre de paso correspondiente a ambos accesos, con imposición de costas en la primera instancia a los demandados, y sin especial pronunciamiento de las devengadas en esta alzada".

Contra aquesta resolució s´alcen els demandats els quals interposen recurs de cassació adduint com a primer motiu del recurs per la via de l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil la infracció de l’article 348 paràgraf segon del codi civil i de la doctrina legal contemplada en les sentències del Tribunal Suprem de 6 de maig de 1996, 5 de maig de 1991 i 26 de novembre de 1992 entre d’altres.

A redòs de l ´esmentada jurisprudència la part que  recorre addueix que s´ha incomplert l' exigència derivada de l’article 348 del codi civil en el sentit que l’acció reivindicatòria per a prosperar ha de partir d’una delimitació exacta de la finca reivindicada (quan recau sobre un bé immoble) , i en el cas que aquesta delimitació no existís s´ha de procedir de forma prèvia a  la fitació  de les finques per fixar de forma indiscutible els límits de cadascuna de les pertanyents als litigants.

La part que recorre en el motiu del recurs que s´analitza transcriu part de la sentència del Tribunal Suprem  de 6 de maig de 1994 quan raona: "La doctrina sostenida en el segundo fundamento jurídico de la sentencia recurrida es plenamente concordante con la reiterada jurisprudencia de esta Sala recogida no sólo en las sentencias que se citan en el motivo sino también en otras muchas y así la de 20 marzo 1982 dice que- la identificación de la finca ha de hacerse de forma que no ofrezca duda cual sea la que se reclama, fijando con la debida precisión su cabida, situación y linderos, y demostrado con cumplida probanza, que el predio reclamado es aquél al que se refieren los títulos".

Aquesta Sala subscriu, com no podria esser d’altra manera, l’anterior argumentació amb la cita jurisprudencial, però es que en la sentència transcrita el TS seguia el seu discurs dient: "y  los demás medios probatorios en los que el actor funda su derecho, identificación que exige un juicio comparativo entre la finca real contemplada y la que conste en los títulos, lo que, como cuestión de hecho es de la soberana apreciación de los tribunales de instancia; SS 10 junio y 15 noviembre 1961, 2 mayo 1963 y 3 julio 1981; en igual sentido se pronuncian las SS 5 marzo 1991 y 26 noviembre 1992".

L’anterior posa de relleu que la part que recorre silencia part del raonament de la Sentència del TS perquè la reflexió omesa xoca frontalment amb els seus interessos al descobrir que l’esbrinament de si concorren els supòsits fàctics de l’acció reivindicatòria és tasca reservada als tribunals d’instància.

L’avantdit  evidència que a l’empara de l’article 348 del Codi civil que regula  l’acció reivindicatòria com a protectora per excelència del dret de propietat , el recurrent en realitat fa supòsit de la qüestió, ja que ( com preconitza entre moltes la Sentència del TS de 4 de febrer de 1993) quan en la fonamentació d’un motiu es parteix de dades fàctiques distintes de les fixades en la resolució objecte del recurs , sense assolir de forma prèvia la seva modificació o integració s’incideix en l’esmentat vici de raonament.

El predicament anterior provoca de forma ineludible el rebuig del primer motiu de cassació., ja que en la sentència objecte del recurs es sosté  que: "tanto de la realidad descriptiva registral, como del contraste surgido de las periciales obrantes como especialmente de la claridad dimanante del reconocimiento judicial practicado por esta Sala, es claro y nítido que el patio tan acerbadamente disputado y ocupado por los demandados, resulta perfecta y totalmente englobado dentro de la propiedad de los actores, como que el huerto rectoral ha sido también en parte ocupado por dichos demandados, al rebasar los límites de superficie transcritos; no hay por lo tanto, en la compulsa de títulos, contradicción registral ninguna, y cada uno de ellos a no ser por otra causa , debe de prevalecer en sus justos términos, ya que a la postre dimana de la raíz histórica u origen, del que se desgajaron sucesivamente, pero sin que el título de uno, comprenda el de los otros, por lo que en suma resultan complementarios . dicho fundamento , por tanto, debe de ser rechazado totalmente. Ello se desprende , no solamente de la propia descripción registral vigente, sino también de su ancestro histórico , pues basta ver , como en el estudio del curato de los bienes pertenecientes a la I. de L., se describen ambas propiedades, sin interferencia alguna de sus lindes y el famoso patio se afirma como -propio de la rectoria".

I, des d’aquesta perspectiva s´evidencia que el factum a què arriba l’Audiència és fruit de l’estudi pormenoritzat i fonamentat de : la descripció registral de les finques,  la prova pericial practicada , el reconeixament judicial  i l’estudi de la documental aportada a les actuacions, apareixent com a bàsica la relació de les finques rústegues i urbanes elaborada per "el Arciprestazgo de Figueres de la Diócesis de Girona de los bienes pertenecientes a este curato " (document número 10 de les actuacions). En el susdit  factum queda inclosa l’absoluta claredat i compatibilitat de la descripció registral de les finques que pertanyen a ambdòs litigants , i d’això en fa derivar l’Audiència la perfecta indentificació de la propietat reivindicada (o sia la finca de l’agent) , en consequència com ja hem avançat,  s´ha de rebutjar el motiu de cassació que fent supòsit de la qüestió parteix de la premisa de la manca de delimitació de l’esmentada propietat.

Segon.- Per la mateixa via processal anterior o sia per la via del paràgraf quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil s´encarrila el segon motiu de cassació en el que s´ esgrimeix l' infracció de l’article 1218 del codi civil i de la doctrina legal continguda en la sentència de 29 de Novembre de 1996 , en relació amb l’article 1253  del codi civil i de la doctrina legal continguda en les sentències del Tribunal Suprem de 17-6-96,  1-12-1994, 9-4-1994, 15-6-1992,18-2-1991,23-2-1987 i 11-6-1984.

A l’empara dels esmentats preceptes denunciats com a infringits combat la recurrent la declaració de l’ Audiència que diu: "del análisis de ambos títulos, no contradichos en sustancia se desprende su absoluta compatibilidad ya que en las descripciones no se contradicen lindes, ni objetos...".

El recurrent compara els límits de les finques de l’agent segons descripció registral:  "urbana , casa rectoral de la parroquia de L. distrito municipal de L., sita en el nucleo urbano del referido pueblo de LL., consta de bajos, un piso y un patio que mira de entrada a la casa, tiene de extensión veintiseís metros de fondo por nueve metros de fachada y linda , al norte, con el cementerio parroquial; al sur, con huerto rectoral; al este, con dominio de D Z. y con el susodicho patio que le sirve de entrada; y al Oeste , con dominios del nombrado D Z.", amb  els de  la finca de la que els demandats, ara recurrents , en són propietari i usufructuària, descrita registralment de la següent manera: "  la primera suerte de las veinte y tres en que fué dividida la heredad llamada priorato, sita en el término del referido pueblo de L. que perteneció al curato del mismo que comprende la casa, pajar, corral y era con un pedazo de tierra yerma llamado Prat o Axaus de cabida una vesana poco más o menos de mala calidad y todo junto linda a  oriente con el corral de L. y parte con el camino que va de F. a V., a medio día con el campo de sota la casa, a poniente parte con otro campo y parte con la rectoría y a cierzo parte con la iglesia del pueblo y parte con la era de la heredad servitut".

Amb el suport de l’anterior descripció dels límits de les finques dels litigants la part recurrent qualifica com a il·lògic, absurd, arbitrari i contrari a les regles del criteri humà la conclusió a què arriba l’Audiència en el sentit que el "pati" en discusió pertany a la finca de l’actor, ja que, reflexiona el recurrent  que un límit no pot formar part de la finca que limita.

Amb la redacció actual de l’article 1692 de la llei reguladora del procediment civil tant la manca de valoració d’un document com la valoració provatòria errònia o equivocada ha de ser sotmesa al control cassacional per la via processal del número quart de l’article esmentat , el que implica necessitat de fonamentar el recurs en la vulneració d’algun precepte probatori documental.

Tenen caràcter de prova legal o taxada els articles 1218 i 1225 del codi civil, i en conseqüència la seva vulneració podria constituir error en la valoració de la prova documental acollible en cassació. Però l’anterior afirmació esdevindrà acollible sempre i quan es respectiu dues premises : a) que la prova documental no té un valor privilegiat o superior respecte els altres mitjans probatoris, i b)  que a través d’una invocació documental no es pot desarticular una apreciació probatòria en el seu conjunt.

En relació a les presumpcions judicials o hominis la jurisprudència admet un cert control cassacional sempre i quan el resultat obtingut per part de l’Audiència fos absurd , inversemblant, il·lògic, i s´hagués arribat a conclusions renyides amb la recta raó (TS SS de 11 de Febrer de 1984 , 9 de Gener de 1985 i d’aquesta Sala de 6 de marc de 1997) .

Però és que un estudi dels raonaments inclosos en el discurs de l’Audiència ens revela  que la resolució impugnada no vulnera l’article 1218 del Codi civil ja que no s´ha ignorat que un document públic només fa prova plena del fet de l’atorgament i de la data d’aquest, i tampoc s´endevina ni evidència cap inferència arbitrària, il·lògica o absurda, perquè no és cert que s´hagi partit d’una dada bàsica per arribar a una conseqüència absurda.

De forma oposada al que interessa la recurrent, és totalment encertada la deducció de l’Audiència en el sentit que de la descripció registral s´en deriva que el pati en discusió està inclòs en la finca de l’actor, ja que el fet que quan es descriu el límit est de la finca de l’agent es faci expressa al·lusió al "dominio de Don Z., y con el susodicho patio que le sirve de entrada", evidència que el pati  qüestionat constitueix un dels límits entre les finques  propietat de l’agent i la dels demandats ara recurrents, però amb el benentés que el susdit  pati pertany a la finca de l’agent ja que no podem ignorar que aquesta finca és descrita com a " bajos, un piso y un patio que mira de entrada....".

O sia, que no es pot compartir el raonament interessat pels recurrents preconitzant  que la menció del pati com a  element a tenir en compte en la separació de les finques pertanyents als litigants, suposi que aquest pati s´ha d’incloure en la propietat dels demandats aquí recurrents, perquè no esdevè inòcua l’ utilització de la paraula " susodicho" en la descripció de la separació entre les finques, ja que  al   ésser identificat  el pati debatut  com a  "susodicho"  revela com indiscutible , que aquesta paraula indica que el pati que fa de fita, és ni més ni menys que el "patio que mira de entrada" a la  finca del senyor Y., i que ineludiblement s´ha d’englobar en aquesta propietat.

La part que recorre en el mateix motiu del recurs fa especial incidència en el fet que el que avui són tres finques diferents, és a dir: la casa rectoral (propietat de l’agent), l’hort rectoral (que també pertany a l’agent) i la casa propietat dels demandats recurrents (senyor X) constituïen una única comunitat monàstica , i amb aquesta premisa intenta destruir la conclusió a què arriba l’Audiència en el sentit que el pati frontal a la rectoria pertany a aquesta finca.

En contraposició a les anteriors pretensions s ´ha de recalcar novament, que la conclusió a què arriba l’Audiència es fruit d’un conjunt indiciari al que fa al·lusió la resolució combatuda a saber: la descripció registral de les finques, el que es va observar en el reconeixement judicial, la documental  aportada als actes.. (fent especial esment a l’acte de manifestacions del vicari general de l’arxidiòcesi de Girona) i al revelar-se el  discurs de l’Audiència, no  com a arbitrari com preten el recurrent, sinó com a totalment encertat , i al no poder  esser titllada la ponderació documental  com a irrespectuosa amb el que disposa  l’article 1218 del Codi civil, s’ha de rebutjar el segon motiu del recurs.

Tercer.-   El tercer motiu del recurs s´encarrila com els anteriors i com tots els altres motius , per la via del paràgraf quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, i  amb aquesta empara processal s ´addueix novament l'infracció del que disposa l’article 1218 paràgraf primer del codi civil i també de la doctrina legal continguda en les sentències de 29 de novembre de 1996, 11 de desembre de 1995 , 7 d’octubre de 1996 i 27 de maig de 1993.

El recurrent en el cos del motiu del recurs aprofita per recordar-nos el caràcter de prova legal o tasada dels articles 1218 i 1225 del codi civil, i seguidament rebutja la valoració feta per l’audiència  dels documents que descriuen les finques litigioses amb anàloga estratègia a la del motiu anterior o sia dels: número tres que acompanyava la demanda (escriptura pública atorgada el 10 de Juny de 1966 i en la qual es formalitzà el contracte de compravenda entre el prebíster de la catedral, vicari general, i ordinari diocesà de Girona senyor Z2.  i el senyor Z3., títol del que porta causa la propietat de l’agent) i el número 0 que acompanyà l’escrit de contesta (venta judicial de les tres sorts de l’"heretat servitut"  a favor del senyor Z4. el 27 de setembre de 1844 de la qual procedeix la propietat dels demandats).

Per al cas és d’interès la Sentència del  Tribunal Suprem de 30 d’octubre de 1998 que diu: "Ciertamente cabe denunciar por el cauce del número 4 del artículo 1692 de la Ley de enjuiciamiento civil el error en la valoración de la prueba con cita de la norma de hermeneútica legal o tasada que se considere infringida y los artículos 1218 y 1225 tienen tal carácter, pero ello no autoriza en modo alguno a realizar una impugnación genérica y examinar toda la prueba documental, incluso aquella que no tiene valor de documento público o privado reconocido, para tratar de sustituir la valoración objetiva y desinteresada e imparcial de los órganos jurisdiccionales por la subjetiva e interesada de la propia parte, ya que, como reconoce el recurrente, la casación no es una tercera instancia que permita nuevo análisis de todo lo actuado.

Es facultad de los jueces y tribunales de instancia y se sitúa en su potestad el poder llevar a cabo una apreciación y valoración conjunta de la prueba, que es lo realizado en el supuesto que nos ocupa, y en tal caso no es lícito desarticularla tratando de dar prevalencia a unos medios probatorios sobre otros, según doctrina jurisprudencial de ociosa cita.

El documento público no tiene prevalencia sobre otras pruebas y por sí solo no basta para enervar una valoración probatoria conjunta, vinculando al Juez sólo respecto del hecho de su otorgamiento y su fecha, dado que el resto de su contenido puede ser sometido a apreciación con otras pruebas (Sentencias, por ejemplo de 24 de Mayo, 15 de Julio, 30 de Septiembre y 27 de Noviembre de 1985; 7 de Julio de 1986; 10 de Octubre de 1988), porque esta prueba no es necesariamente superior a otras (Sentencias de 25 de Junio de 1983; las citadas de 27 de Noviembre de 1985 y 7 de Julio de 1986; 18 de Junio de 1992) y la veracidad intrínseca de las declaraciones contenidas en ellos puede ser desvirtuada por prueba en contrario (Sentencias de 8 de Mayo de 1973; 9 de Mayo de 1980; 15 de Febrero de 1982; 14 de Febrero y 14 de Marzo de 1983).

Igual doctrina ha de aplicarse al documento privado reconocido, pues su contenido puede ser impugnado (Sentencias de 1 de Marzo y 29 de Abril de 1983); y respecto al no reconocido, es claro que no queda privado de todo valor probatorio, pues puede ser tomado en consideración ponderando su credibilidad atendidas las circunstancias del debate y en consonancia con otras pruebas (Sentencias de 27 de Enero, 11 de Marzo y 29 de Mayo de 1987; o 23 y 24 de Marzo y 27 de Junio de 1992), pero claro es que tal facultad del juzgador de instancia no puede revisarse en casación, sobre todo cuando sus conclusiones se presentan como razonables, lógicas y ajustadas a la sana crítica ."

En el desenvolupament del motiu del recurs  la part que recorre accepta  que la fe pública notarial l’únic que autentica és el fet que motiva l’atorgament de l’escriptura pública i la data d’aquest atorgament, però no la realitat intrínseca del manifestat, que s´ha de compaginar amb el principi de legitimació registral, que només suposa una presumpció " iuris tantum"  de l’exactitudt del asentament registral atacable amb prova contraria . Però baldament l’anterior remarca la part recurrent que un dels eixos per resoldre la contesa és la descripció dels límits de les finques que estan reflexats en el registre de la propietat al qual accediren els títols abans descrits i que el seu entendre  han de prevaler en front d’altres indicis.

Juntament amb l’exposat,  és encara més revelador i  fa decaure les expectatives de prosperar  el motiu del  recurs en anàlisi, el que suara s´ha raonat en el sentit que els títols registrals no diuen el que assegura la part recurrent.

 L´avantdita part recurrent afirma que en ésser fixat el límit est de la finca de la seva propietat com la rectoria, sense esmentar cap mena de "pati" fa suposar  que el pati no pertany a l’agent en la instància sinó que està inclòs  en la  propietat de  senyors X i X2.

La deducció de la recurrent no pot ésser compartida perquè res no impedeix que en la descripció dels límits de la finca de la seva pertinença s´hagi silenciat el "pati litigiós", probablement en considerar-lo com element inherent a la rectoria. A això hi hem d ´afegir que, com hem, dit no s´endevina infracció de l’article 1218 del codi civil, en esdevenir improcedent la pretensió dels recurrents demandats en l’instància d’obtenir una interpretació extensiva de la norma per incluir- hi  la valoració taxada de dades documentals distintes als fets de l’atorgament i la data d’aquest atorgament..

Corol·lari de l’anterior és el rebuig del motiu , ja que hem de fer advertiment una vegada més que, ens trobem davant d’una sentència que valora de forma encertada i raonada un conjunt de proves indiciàries, i per tant ,davant d’aquesta correcta valoració ha de decaure la impugnació d’una apreciació documental que no té suport ni en la llei ni en la lògica i què es fruit d’un interès subjectiu i parcial.

Quart.- Amb idèntica empara processal s´encarrila el quart motiu del recurs en el qual es denuncia l'infracció de l’article 17 de la Llei hipotecaria que positivitza el principi general prior tempore potior iure.

La part que recorre aborda aquest motiu del recurs dient que és un fet provat i ferm en cassació que l’accés al registre de la propietat de la finca que els pertany va esdevenir a l’any 1844 mentre que la finca propietat de l’agent, ara part contra la qual es recorre, va accedir-hi  l’any 1930.

Fa notar la part que recorre que en el Registre de la Propietat hi ha constància  en inscripció i anotació corresponent a l’any 1883 del següent: " venta perpetua autorizada por D Z5 ., a veinte y siete de este año, firmada por el señor Juez de Primera Instancia de aquel partido y de la subasta de bienes nacionales de la provincia a favor de Don Z4., vecino de L. de las suertes tercera  cuarta y duodecima  de las que fue dividida la heredad Servitud de la primera.....de las que fue dividida la llamada priorato. Sitas ambas en el término de L., que pertenecen a la rectoria del mismo. Ante Don Miguel Carbonell, notario de Castillo de Ampurias consta declaración otorgada en el día de hoy por Z6. a favor de Don Z4., ambos de L., con lo cual ha dicho aquél que esta venta debe de entenderse a favor de los dos por partes iguales y porciones como el primero recibió del segundo la mitad de su importe. Concuerda con el asiento a que me refiero y para entender el que sigue ,firmo la presente en Figueras a catorce de Febrero de 1883".

Remarquen les recurrents, abans demandades , que la finca de l’agent accedeix al registre de la propietat a l’any 1930 en virtud de la certificació lliurada pel secretari conciliar del vicariat i provisorat de la Diòcesi de Girona, i per possessió immemorial.

L´article 17 de la Llei hipotecària que la part recurrent addueix com a infringit veda la possibilitat d’inscriure en el registre de la propietat un títol que s´oposi o sigui incompatible amb un altre que amb anterioritat hagi estat inscrit o anotat preventivament en l’esmentat registre.

Una vegada més la part que recorre fa supòsit  de la qüestió ja que parteix d’un factum distint al fixat pel tribunal  a quo en conseqüència,   podem per tant  avançar que el motiu de cassació no assolirà éxit, en pretenir-se revisar  de manera encoberta l'apreciació de la prova realitzada per l’esmentat tribunal, i això és terreny cassacional vedat.

L’Audiència afirma: " del análisis de ambos títulos, no contradichos en sustancia, se desprende su absoluta compatibilidad, ya que en las descripciones no se contradicen lindes ni objetos, por lo que carece de aplicación el principio de derecho prior tempore potior iure".

Un dels eixos essencials de la sentència dictada per l’Audiència és precisament la compatibilitat dels títols de les finques litigioses i la claredat amb  què s´endevina la pertinença en favor de l’agent de la porció de la finca que reivindica i la seva  improcedent possessió   per part del demandat.

Ja hem avançat que l’Audiència arriba a l’exposada convicció en base el següent conjunt indiciari:

  - la descripció de les finques de l’agent i els demandats en els títols que donaren lloc a les respectives inscripcions registrals, descripció que contrariament al que pretén la part recurrent es absolutament reveladora de la llegitimitat dels interessos de la part contraria.

- la diligència de reconeixament judicial practicada per l’audiència amb la interessant presència del que fou anomenat expert judicial  i del testimoni senyor Z4. al que l’Audiència dóna molta credibilitat per les respostes a l’interrogatori de preguntes i per les raons del seu coneixament dels fets.

  -L´arrel històrica dels títols dels litigants, essent fonamental la descripció del "curato de los bienes pertenecientes a la Iglesia de L.", ja que a l’any 1860 es describia la propietat de les demandades com a " casa heredad nombrada priorato con su corral, pajar y hera, contigua a la casa rectoria , la que linda...a mediodia con tierras de la misma heredad parte y parte con el huerto de la rectoria camino mediante que dirige al mismo, a poniente con la casa rectoria, y a cierzo con el patio propio de la rectoria". També es fonamental el títol al que la part que recorre atribueix inestimable valor però fent-ne deduccions errònies, és a dir la "venta judicial" del 27 de setembre de 1844, provocada per la desamortització dels béns dels clero a excepció de les destinades al culte, ja que en la dita venta judicial que obre als autes al foli 500 s´exceptuen de la desamortització : "el palacio morada de cada prelado, y la casa en que habiten los curas párrocos y tenientes, con sus huertos o jardines adyacentes." Conseqüència d’aquesta exclusió és que la venta judicial de la que porta causa la propietat dels recurrents no incloïa els patis de la rectoria.

- el document que acompanyà a la demanda amb el número 18 , o sigui,  acta de manifestacions que el vicari general de la diocesi de Girona fa davant  notari en la qual deixa constància  que  "el patio que sirve de entrada a la casa del apartado a (la rectoria) se considera y así se hizo constar que forma parte integrante de ella...".

-el que fou aportat a les actuacions i que és testimoni d’uns anteriors procediments judicials entre els mateixos litigants i especialment en una anterior procediment interdictal.

I, si des d’aquesta perspectiva l’Audiència deddueix de l’esmentat conjunt indiciari la total compatibilitat dels títols dels litigants, i com ja s´ha dit, en no revelar-se com a irraonable o arbitrària la valoració de l’Audiència, no es pot parlar de vulneració de l’article 17 de la Llei hipotecària que estableix com a premissa l'oposició o incompatibilitat entre títols per fer entrar en joc el principi hipotecari  prior tempore potior iure.

Per al cas podríem citar una Sentència del Tribunal Suprem de 4 de novembre de 1993 que diu: "conforme a doctrina jurisprudencial reiterada todo lo referente a la identificación del bien o cosa reivindicada, como cuestión fáctica , corresponde su declaración a los Tribunales de instancia, y su ataque en casación, por el cauce adecuado, como sucede en el presente asunto, ha de tener acogida cuando se patentiza que tanto la apreciación de los hechos , en la documentación que los reflejan, como el juicio valorativo de los juzgadores en grado de apelación, fue arbitrario ( SS de 18 de Junio de 1991 que cita las de 20 de Dic 1982,31 de Oct y 22 de dic de 1983)".

En el cas en debat no s´evidencia con hem avançat cap mena d’arbitrarietat per tant, corolAlari de l’anterior és el rebuig del quart motiu de cassació.

Cinquè.-També a redòs del paràgraf quart de l’article 1692 de la LEC es formula el cinquè motiu de cassació en que s´invoca la infracció dels articles 348.1 en relació al 609 del amdòs del codi civil.

El primer descriu el dret de propietat com el que atorga  el gaudir i poder de disposició sobre les coses, sense més limitacions que les establertes per la llei. El segon ens diu que podem adquirir la propietat per ocupació, per  llei, per donació per successió testada o intestada i a conseqüència de certs contractes mitjançant la tradició.

Per mor d'obtenir l' acolliment del susdit motiu del recurs la part recurrent fonamenta l' infracció de les normes esmentades dient que com que el seu títol de propietat inclou la porció de finques reivindicades per l' agent i en no haver-se produït la transmissió d' aquesta porció no és factible atorgar empara en la reivindicatòria exercida.

Aquesta una base fàctica oposada a la fixada pel tribunal a quo en entendre que la porció de finques reivindicades per l' agent li pertany quan com s' ha avançat de manera exahustiva, la valoració encertada de l' audiència condueix a la conclusió oposada.

Sisè.-  Seguint amb la mateixa empara processal s´esgrimeix el sisè motiu del recurs en el qual s´invoca l’infracció de l’article 38 primer paràgraf de la Llei hipotecària.

L´esmentat article estableix que a tots els efectes legals es presumirà que els drets reals inscrits en el registre existeixen i pertanyen al seu titular en la forma determinada en l’assentament respectiu. D´igual manera (continua la norma) es presumirà que qui tingui inscrit el domini dels immobles en gaudeix  la seva possessió.

A redòs d’aquesta norma la part que recorre qüestiona la sentència de l’Audiència que reconeix a l’agent la propietat sobre les porcions de fiques reivindicades ignorant la possessió en concepte d’amo dels defenents en l’instància.

Una vegada més la part que recorre preten de manera encoberta la revisió de la conclusió fàctica a què arribà l’audiència ja que s´ha dit i s´ha repetit, que una allau de prova indiciària porta al tribunal a quo  a entendre  que les porcions de finques reivindicades formavan part de la descripció registral dels títols de l’agent i eren posseïdes indegudament pels demandats; per tant esdevé inútil l’invocació de l’article 38 de la Llei hipotecaria, i també la del 35 de la mateixa llei que es fa en el cos del motiu del recurs, ja que partint  de la premisa  que el terreny i construccions objecte de reivindictòria están inscrits a favor de l’agent, aitals normes es revelen com a inaplicables.

Setè.-Com a vuitè motiu del recurs, quan en realitat és el setè, addueix la part recurrent infracció de l’article 342 de la Compilació de dret civil de Catalunya i de la doctrina seguida en les sentències de 1.2.1995, 20.12.1984,  7.1.1984 i 10.7.1997.

El recurrent a  l ´empara de l’esmentada  norma denuncia " l’error in iudicando" en que el seu entendre incideix el Tribunal  a quo al valorar la prova documental pública aportada a les actuacions .

Seguidament la recurrent fa supòsit  de la qüestió ja que assegura que esdevè com a provat que la familia X. ha posseït des de l’any 1944 les porcions de finques reivindicades. També a l’empara d’ una documental privada (docs 13 i 15 annexos a la demanda) i de la testifical practicada en l’instància a proposta de l’esmentada recurrent conclou que és indiscutible la propietat dels defenents sobre l’objecte litigiós.

A continuació la part recurrent combat la sentència en no acollir els seus interessos  dient  que de no estimar clara la propietat al seu favor en relació a l’ objecte litigiòs, almenys s´hauria d’haver ( en forma subsidiària)  declarat  la possessió d’aquest objecte  per part de la família X.,  per temps superior als trenta anys.

En el motiu del recurs es cita una serie de doctrina i jurisprudència forjada en relació a la possessió en concepte d’amo o amb concurrència d’animus domini. Aital doctrina i jurisprudència en el sentit que l’animus domini pertany al psiquisme del subjecte i que el que interessa al cas és l’exteriorització de l’esmentat ànim  és coneguda i òbviament acceptada per la Sala.

També és d’interès al debat la cita jurisprudencial dels recurrents de sentències que reconegueren la possessió en concepte d’amo en d’altres litigis que poden guardar certes  analogies amb el que ens ocupa.

Però el que no comparteix la Sala és que en l’instància es provés l' existència de l’animus domini.

S´ha de recordar, tanmateix que l’essència del recurs de cassació és la intangibilitat dels fets provats com a postulat que acota el camp de desenvolupament i argumentació eficaç de l’impugnació, en línea amb la finalitat nomofilàctica de formació de doctrina uniforme sobre l’interpretació judicial de les normes.

Baldament l’anterior la doctrina que veda l’arbitrarietat dels poders públics està consagrada en una reiterada doctrina del Tribunal Constitucional (SS 98/88,99 i 159/89, 148/94 i 149/95). Com a conseqüència de l’anterior apareix  com a inqüestionable que si l’òrgan jurisdiccional " a quo" incidís en clara arbitrarietat  tan en el judici de dret com en el de fet , aital actuació no podria quedar al marge del recurs de cassació.

En front de l’arbitrarietat en la valoració de la prova testifical quan es motiva la raó de la seva credibilitat o incredibilitat es pot reconduir el recurs de cassació per la via de l’ordinal quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil invocant com a infringits els articles 1248  del Codi civil i 659 de la norma processal.

Si la irracionalitat es produeix en la valoració de la prova documental la via processal és la mateixa i tractant- se de documents públics s´invocarà com a infringit l’article 1218 del Codi civil, en canvi quan es tracti de documents privats, només es podràn denunciar com a violades les regles de la "sana crítica".

Per tan la part que recorre en ometre la infracció dels preceptes esmentats que o bé estableixen una prova legal o taxada o bé suposen només una norma admonitòria que esdevé acollible en endivinar-se arbitrarietat, ha indicit en un defecte de tècnica cassacional, però en revelar-se l' omissió com a poc greu i per respecte el " principi pro accione" la sala analitzarà de forma breu el motiu del recurs.

L´Audiència raona en relació a la manca d’animus domini:

"respecto al extremo atinente a la prescripción  adquisitiva aplicada en la sentencia de instancia, sólo cabe decir, que analizadas las pruebas practicadas, se observa, por una parte, que parten del uso verificado por los anteriores en la posesión de los demandados- masoveros de la rectoría- y consiste en la dejación voluntaria de las llaves que en su momento, pudo hacer el cura párroco mossén Z8., a causa de su estado de salud y al objeto y finalidad de facilitarle al mismo, el acceso conveniente por dicho patio y portal, por lo que no puede estimarse posesión en concepto de dueño, sino todo lo contrario, esto es, que el dueño se servía de los masoveros para su utilidad, lo cual no terminó con el mismo, sino que fué continuado por su sucesor Z7, según atestiguó el mismo. Dicha prueba testifical , testimoniada en el procedimiento de interdicto, es válida y eficaz, ante la imposible  corroboración del mismo, y antecesor, por sus fallecimientos - folio 195 y concordantes- y del cura- párroco Sr. Z8. , enlaza con las transmisiones de las fincas a favor de los actores , todo ello, corroborado por el testigo Sr. Z4., que adquiere especial relevancia en los datos que suministra, puesto que es de observar que tanto atestigua lo que  favorece como lo que  perjudica a los actores , por lo que su testimonio es acogido con superior credibilidad a los suministrados por los demandados, al ser la mayoría de estos adscritos a otras vecindades y de menor credibilidad".

L´article 342 de la norma catalana ens diu: " la usucapió del domini i dels altres drets reals sobre coses immobles , ádhuc les servituds no compreses a l’article 283, tindrà lloc per la possessió en concepte d’amo pel temps de trenta anys, sense necessitat de títol ni bona fe. Això mateix serà aplicable al domini i tots els altres drets reals sobre coses mobles, però el temps serà de sis anys".

 Aquesta mateixa Sala en sentència de catorze de febrer de 1994 aclareix: "el  art. 342 de la Compilación admite la usucapión sobre inmuebles mediante la posesión en concepto de dueño por el tiempo de 30 años. No se requiere ni título ni buena fe. Pero indudablemente la posesión continuada durante esos años es una cuestión de hecho que han de apreciar los tribunales de instancia ".

Nogensmeys la possessió en concepte d’amo es també una qüestió de fet  a apreciar pel Tribunal " a quo", i com hem avançat solament prosperarà la cassació quan aital valoració esdevingui arbitrària o il·lògica.

I, l’Audiència deddueix la manca d’ànimus domini dels següents indicis:

- l’ entrega de les claus per part del primer mossén senyor Z8. degut el seu precari estat de salut , els masovers de la familia X. als efectes de facilitar-los- hi  l’entrada a la rectoria, el que provocà que la possessió dels masovers ho fou per interès dels en aquells moments titulars de la rectoria, i mai en concepte d’amos.

- de les declaracions del mossén senyor Z8. en el sentit que les claus les tenien els masovers de la familis X., a partir del 1963, però que l’entrada de la rectoria que se seguia utilitzen pels seus titulars era pel pati aqui debatut.

- per les declaracions del senyor Z4., coneixedor del lloc per haver-lo freqüentat, en  sentit coindicent amb el susdit.

-del resultat de la prova de reconeixement judicial en l’interdicte que sostingueren els ara litigants. És d’interès també al motiu del recurs la cita de l' article 436 del Codi civil que ens diu que es presumeix que la possessió es segueix disfrutant en el mateix concepte que es va adquirir mentre no hi hagi prova en contrari.

És obvi que adquirida una possessió en un determinant concepte ho pot haver-hi  un canvi en l' animus del subjecte però no és suficient un canvi psicològic (art. 444 del Codi ciivl) perquè això  posaria en perill la seguretat jurídica.

Per tant, s' ha de partir d' un principi de continuïtat que ara apareix oposat als interessos dels recurrents

El suara esmentat conjunt indiciari complementat amb la cita  dels  susdits articles del Codi civil condueix al rebuig dels interessos del recurrent,  ja que la ponderació del avantdit conjunt provatori feta per l’Audiència es revela com o correcta, llògica i raonable, per la qual cosa ha d’esser mantiguda en seu cassacional,  cosa que comporta la caiguda del motiu del recurs en anàlisi.

Vuitè.-Com a novè motiu del recurs i amb idèntica empara processal denuncia  la part que recorre l’infracció de l’article 1243 del codi civil, 632 de la Llei d’enjudiciament civil i de la doctrina legal inclosa en les sentències del Tribunal Suprem de 9.3.1995, 28.4.1993 i 8 de juliol de 1992.

A redòs de l’anterior normativa i de la jurisprudència invocada combaten els demandats en l’instància la valoració de la prova pericial que féu l’audiència.

El preceptes legals esmentats que fan referència a la prova pericial només tenen caràcter d’admonició ja que no suposen un valoració probatòria taxada.

Hem avançat  ja que l’examen irracional d’una prova, en aquest cas la pericial, s´ha de combatre per la seu del paràgraf quart de la llei i per la via elegida pels recurrents, però els seus interessos només podràn esser acollits en cas que es reveli una estimació arbitrària del dictamen emès per l’expert.

I, en contraposició a tal arbitrarietat, el cert és que l’Audiència valora correctament la prova pericial, amb l’avantatge  invaluable provocat pel  fet que l’expert acompanyés a la comissió judicial en el reconeixement que es féu de l’objecte litigiós.

El magistrat ponent aprecià que els metres que segons el títol de la part recurrent li corresponen en la seva finca ( d’interès l’acte de manifestació d’herència a instàncies de la part que recorre que fixa  només 160 metres construits)  evidencien la ilegitimitat dels interessos de la família X. que ocupa indegudament terrenys  propietat de l’agent  i aquesta reveladora premisa no resulta afectada per l’antigüetat de les construcciones edificades sobre la part indegudament ocupada de primer pels massovers per simple tolerància i després pels ara recorrents.

L´anterior perquè no restà provat en l’instància que les edificacions fossin posteriors a l’acte ocupacional dels demandats, i per tant cap interès té els efectes de la litis l’antigüitat de les construccions .

Novè.- Una vegada més per la via processal del paràgraf quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil es formulà el que és el decè motiu del recurs adduint-se infracció de l’article 1248 del codi civil i d’una doctrina legal que es fonamenta amb sentències de diversos tribunals Superiors de Jústicia entre els quals hi figura una resolució d’aquesta Sala.

Des d’aquest angle el recurrent si bé reconeix que l’article 1248 del codi civil que fa referència a la prova testifical , només té caràcter admonitori i per tant, en principi no seria invocable en seu cassacional, recorda que s´ha d’acollir l’excepció imposada pel rebuitg del que podria esser una valoració arbitrària, i.lògica o absurda.

Les anteriors consideracions no són novedoses al haver estat desgranades de manera pormenoritazada en anteriors fonaments d’aquesta resolución, ara el que no pot compartir la Sala és que la valoració de la prova testifical feta per l’audiència pogui esser titllada d’arbitrària.

No és cert que la valoració de les declaracions en seu testifical del senyor Z4. sigui contraria a la llògica. Aquest testimoni, coneixedor del lloc per haver-hi viscut no massa lluny i haver-lo visitat amb freqüència, declarà l’entrega de claus del discutit pati en favor dels massovers de la familia X., però, en canvi no és correcte posar en boca d’aquest testimoni que els titulars de la rectoria no haguessin utilitzat més el pati des de l’entrega de la clau als massovers, ja que del fet de no tornar les claus no s´en pot deduir una possessió en concepte d’amo.

Hem dit abans que l’audiència deddueix la manca d’animus domini d’un conjunt indiciari correctament valorat, per tant, no pot esser acollida la versió de la part recurrent qüestionant la valoració d’una prova testifical  i traient-ne conclusions equivocades fruit d’un interès parcial i interessat que fa decaure el motiu del recurs en anàlisi.

Desè.- En l'onzè motiu del recurs per anàloga via processal que els  anteriors és  denuncia l’infracció de l’article 1253 del codi civil en referència a una  doctrina jurisprudencial  que valora la prova de presumpcions en seu cassacional.

Com ha dit la doctrina científica les presumpcions de fet, judicials o "hominis" no són mitjans de prova , ni formen part de les regles de la càrrega de la prova. Operen deprés d’aquells i abans d’aquestes. A la càrrega de la prova hom hi acudirà quan de la prova i de les presumpcions no en resulti fixat el fet o afirmació fàctica discutida.

La prova de presumpcions no resulta obligada pels tribunals ja que l’article 1253 esmentat com a infringit només autoritza a utilitzar aquesta prova quan sorgeixen dificultats i deficiències en les proves directes.

La prova de presumpcions segons  jurisprudència del TS i d’aquesta mateixa Sala que per coneguda se n'estalvia la cita concreta, només és censurable en seu cassacional quan notoriament manqui l’enllaç precís i directe entre el fet demostrat i el que es tracti de deduir.

L´estratègia del recurrent es dilueix després d’una lectura del motiu del recurs, ja que en aquest hom parteix d’un fets provats que en cap cas es deriven de la sentència combatuda i son fruit dels interessos dels recurrents.L´exposat perquè els recurrents asseguren que: a) no hi havia bona relació entre mossén Z8. i la familia X.,  b) hi han unes construccions de la família X. que tenen una antigüitat superior als cinquanta anys, i c) els senyor X. a través dels masovers han posseït el pati discutit des l’any 1844.

Amb les anteriors premises conclou la part recurrent  la deducció arbitrària i absurda suare denunciada, però la Sala no comparteix les valoracions de la part demandada, per partir de dades fàctiques novedoses .

No interessa l’antigüitat de les edificacions esmentades perquè no resta provat que haguessin estat obra de la familia X. en qualitat de propietària  , contrariament a això, aquesta qüestió fou poc valorada en les anteriors instàncies i es revela  com a improcedent. Per altra banda les bones o males relacions entre mossén Z8. i la familia X. poc interessen els efectes del litigi  en  haver acceptat els demandats en prova confessòria que fins a l'acabament dels setanta no ocuparen la propietat que provoca el debat.

Tot l’anterior porta novament a desembocar en la desestimació del recurs.

Onzè.- Amb idèntic recolzament processal i també amb anàlega al·lussió a l’article 1253 del codi civil i amb invocació de la mateixa   cita jurisprudèncial  que l’anterior motiu del recurs ,segueix la part que recorre en el dotzè motiu  titllant la sentència de l’Audiència d’arbitrària per  seguir un procés inferencial absurd i contrari a tota  lògica.

Una vegada més és parteix de dades fàctiques no contemplades en la sentència de l’Audiència i s´en treu conclusions interessades.  En aquest nou motiu del recurs es torna a esmentar la testifical del senyor Z4. per treure rèdit del fet que aquest testimoni reconegués que feia molts anys que no anava a la rectoria de L..

Amb l’anterior consideració, ens diu la part recurrent que és absurd deduir de l’esmentada declaració del testimoni l’absència d’animus domini en la possessió de la familia X. S´ha dit ja, però cal repetir que la manca de possessió en concepte d’amo l'infereix l’Audiència d’un conjunt indiciari que abans s´ha especificat, per tant no és cert  que la carència del requisit bàsic de l’usucapió vagi a remolc de la prova testifical avantdita.

Per altre banda al no endevinar-se un procés inferencial il·lògic, per manca d’un enllaç precís i directe entre un fet demostrat i el que s´en tracti deduir ha de decaure el motiu del recurs.

Dotzè.- El tretzè motiu del recurs s’encarrila per la mateixa via processal que els anteriors denunciant la part que recorre una doctrina jurisprudencial que cita i que fa referència a la proscripció d’anar contra els propis actes.

Amb aquesta empara jurisprudèncial s’addueix el fet que la familia de l’agent a l’any 1966 adquirís la finca que provocà aquest debat lliure de qualsevol càrrega i d’arrendataris, i sorprenenment ( a l’entendre de la part que recorre); en aquest plet es  pretengui l’ocupació il·legítima per part dels defenents que hauria començat en un moment anterior a la compravenda susdita.

És evident que la subscripció del factum de la sentència impugnada ens porta al rebuig del motiu de cassació en anàlisi ja que l’Audiència parteix del fet que la família X. no ha posseït de manera pública , pacífica,  ininterrumpuda i en concepte d’amo les parts de finques reivindicades en la demanda, per tant no era exigible que en la compravenda que inclogué la rectoria de L. en el patrimoni de la família de l’agent es parlés de possessió merament tolerada i per part dels massovers de la família X. de les porcions de finques objecte de reivindicatòria, ja que possessions de tal caràcter acostumen a restar al marge de les escriptures públiques.

Tretzè.- En el darrer motiu del recurs plantejat amb el mateix recolzament processal s´al·lega incongruència de la sentència amb expressa invocació de l’article 359 de la Llei d’enjudiciament civil.

Com ha declarat la jurisprudència la congruència de les resolucions judicials exigeix l’adeqüació entre les pretensions de les parts esgrimides en els seus respectius escrits de demanda i contesta i la part dispositiva de les esmentades sentències, però  com ha declarat el TS en sentència de 31.5.1999  això no suposa un ajustament rígid o literal a les pretensions dels litigants, sinó que ha d’esser flexible i raonable essent suficient un acatament substancial al petitum dels litigants, per la satisfacció del principi de congruència. (Ss. de 20-7-1988, 27-7-1989, 8-5-1990, 3-1-1992 y 1-7-1995).

Baldament l’adduïda infracció legal el recurrent el que en realitat qüestiona és la congruència intrínseca de la sentència combatuda, al raonar que no és congruent l’acceptació per part de l’Audiència dels fonaments primer segon i tercer de la resolució dictada en primera instància i la conclusió a què s´arriba al estimar la compatiblitat de la descripció registral de les finques dels litigants.

És ovbi que per via equivocada el que intenta altra vegada la part que recorre és combatre l’encertat  procés inferèncial de l’Audiència , que ha esdevingut analitzat de forma pormenoritzada per aquesta Sala.

Ha d’acceptar la part que recorre que de l’avantdit procés inferencial s´en deriva la manca de possessió en concepte de dominus per part de la familia X. de les porcions de finques en litigi, conclusió inferida: a) del fet de romandre clar que el pati i els annexes de la rectoria formaven un cos únic amb aquesta rectoria que va conservar el clero fins l’any 1966 en què la va transmetre a la familia del senyor Y., b) del fet provat, en el sentit  que a l’any 1963 els massovers reberen la clau del  discutit pati, però per esser utilitzada en benefici dels titulars de la rectoria, sense que  aquest fet  faci  endevinar una possessió en concepte d’amo. És també  rellevant que fins lers darreries dels anys setanta la familia X. no posseís de forma immediata la finca contigua a la rectoria, amb la qual cosa en no haver provat la part que recorre un canvi en el caracter incial de la possessió, ha de carregar amb la manca de prova , essent també important el fet que com diu l’Audiència (amb empara documental) la possessió de la familia X. una vegada transmesa la rectoria a la familia del senyor Y.. mai fou pacífica , perquè els debats ja en l’àmbit  judicial ja  en l’extrajudicial no han cessat fins avui.

Corol·lari de tot l'anterior és la caiguda del darrer motiu de cassació, i amb ell la de tot el recurs, havent de correr a càrrec de la part recurrent les costes processals causades (art.1715 de la LEC.)

Per tot l' anterior,

 

DECIDIM

Que hem de desestimar i desestimem el present  recurs de cassació interposat per la procuradora Sra. Esther Suñer Ollé  en nom i representació de la Sra. X2   i del Sr. X,  contra la sentència dictada en grau d' apel·lació per la Secció Primera de l' Audiència Provincial de Girona en data 18 de juny de 1998, en autes 679/97, i condemnem la part que recorre al  pagament de les costes causades en el recurs de cassació.

S' ha de notificar la present resolució a les parts personades i s' ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s' han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre.  Doneu la publicació  establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda