Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 23 de desembre de 1999, núm. 36/1999 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
La
Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels
Magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació
interposat pel senyor X i la Senyora X2 contra la Sentència dictada en
grau d'apelAlació per la Secció Primera de l'Audiència Provincial de
Girona el 18 d'octubre de 1998, dimanant del judici declaratiu de menor
quantia núm.150/96 interposat pel Sr. Y
sobre reclamació de possessió. La part recurrent ha estat
representada davant d'aquest Tribunal pel procurador Sra.Esther Suñer
Ollé i defensada per l'advocat Sr.Joan Vidal de Llobatera . Han
comparegut com a part recorreguda el Sr. Y , representats pel procurador Sr. Jaume Guillem Rodriguez i
defensat pel lletrat Sr.Jorge Cartañá Mantilla.
ANTECEDENTS
DE FET
Primer.-
La representació processal del Sr. Y va formular
demanda de judici declaratiu de menor quantia contra el senyor X i la
senyora X2
, que pel torn de repartiment va correspondre al Jutjat de
Primera Instància núm.1 de Figueres, en la qual va exposar els fets i
fonaments de dret corresponents. En data trenta de setembre de 1997
l'esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part
dispositiva: "FALLO: "Con desestimación de la demanda de
Juicio de Menor Cuantía, promovida por DON Y,
representado por la procuradora Doña Anna-Maria Bordas Poch, contra DON
X Y DOÑA X2, representados por la
procuradora Doña Assumpció Bordas Poch, ABSUELVO a los demandados de
todos los pedimentos de la demanda, con imposición al demandante de las
costas del juicio".
Segon.-
Per la representació del senyor Y, es va
interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, i per la
Secció Primera de l'Audiència
Provincial de Girona amb data 18 de juny de 1998 es va dictar sentència
que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que estimando
parcialmente el recurso de apelación formulado por la representación
de Y, contra la Sentencia de 30-09-97,
dictada por el Juzgado de Primera Instancia e Instrucción núm. 1 de
Figueres, en los autos de menor cuantía núm. 0150/96, de los que este
rollo dimana, debemos REVOCAR Y REVOCAMOS la misma, en el sentido de
estimando parcialmente la demanda formulada por el mismo contra D. X y D.ª
X2, condenar a los
mismos, íntegramente a los pedimentos reseñados en el suplico de aquélla
y enumerados de letras a), b), c), d) y e) y parcialmente en cuanto a
los pedimentos bajo letras f) y g) en relación a las medidas y
configuración de dichos caminos, que deberán ser objeto de convenio o,
en su caso, de la determinación de servidumbre de paso correspondiente
a ambos accesos, con imposición de las costas de primera instancia a
los demandados, y sin especial pronunciamiento de las devengadas en esta
alzada."
Tercer.-
La procuradora de los tribunals Sra.Esther Suñer Ollé, en representació
de la Sra. X2 i el senyor X,
va formular recurs de cassació davant aquesta Sala pels motius següents:
1r.- A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament
civil, per infracció de l'article 348, paràgraf 2n, Codi civil i de la
doctrina legal que contenen les sentències del Tribunal Suprem de dates
6 de maig de 1996, 5 de maig de 1991 i 26 de novembre de 1992, entre
d'altres ; 2n.- A l'empara del ním.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament
civil, per infracció de l'article 1218 i de la doctrina legal que conté
la sentència de 29 de
novembre de 1996 (RJ 8566) en relació a l'article 1253, paràgraf 1r,
Codi civil i de la doctrina legal que contenen les sentències del
Tribnal Suprem, de data 17.6.96 (RJ 1996/5071) 1/12/1994 (RJ 1994/9391),
9 d'abril 1994 (RJ
1994/2740), 15 de juny 1992 (RJ 1992/5133), 18 de febrer 1991 (RJ
1991/1450) Sentències de 23 de febrer 1987 (RJ 1987/729) i 11 de juny
1984 8RJ 1984/3230); 3r.- A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la
Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'article 1218, paràgraf
1r.Codi civil i de la doctrina legal que contenen les sentències de
29.1196 8RJ 8561), 11.12.95 (RJ 1995/9476), 7.10.96 i de 27.5.93
(RJ4077); 4r.- A l'empara
del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per
infracció de l'article 17 de la Lei Hipotecaria; 5è.- A l'empara del núm.4
de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de
l'article 348.1 en relació a l'article 609, ambdós del codi civil; 6è.-
A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament
civil, per infracció de l'article 38.1r paràgraf de la Llei Hipotecària;8è.-A
l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament
civil, per infracció de l'article 342 de la Compilació de Dret civil
de Catalunya i de la doctrina que conté la sentència de data 1.2.95 (RJ
1995/1219) 20.12.1984 (RJ 1984/6540), 27.1.1984 (1984/387) i 10.7.97 (RJ.1997/5464);9è.-A l'empara del núm.4
de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de
l'article 1243 del Codi civil, 632 de la Llei d’enjudiciament civil i
de la doctrina legal que conté la sentència del Tribunal Suprem de
dates 9.3.95 (RJ 1849) i 28.4.93 (RJ 2953) i
data 8 de juny de 1992 (RJ 6551); 10è.- A l'empara del núm.4 de
l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de
l'article 1248 del codi civil i de la doctrina legal que conté la sentència
del Tribunal Superior de Justícia d'Aragó del mes de desembre de 1994
(RJ10477), STJS de Catalunya de 10 de maig de 1993 STS de 3 de juliol de
1992 (RJ6047) i STSJ de Navarra de 15 de juliol de 1993; 11è.-A
l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil
per infracció de l'article 1253 del codi civil i de la doctrina legal
que contenen les sentències del Tribunal Suprem , data
17.6.96 (RJ 1996/5071) 1..12.94 (RJ 1994/9391), 9 d'abril 1994 (RJ
1994/2740), 15 de juny 1992 (RJ1992/5133), 18 de febrer 1991 (RJ
1991/1450) sentències de 23 de febrer 1987 (RJ 1987/729) i, 11 de juny
1984 (RJ 1984/3230); 12è.-A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la
Llei d’enjudiciament civil per infracció de l'article 1253 del codi
civil i de la doctrina legal que contenen les sentències del Tribunal
Suprem, de data 17.6.96 (RJ 1996/5071) 1.12.1994 (RJ 1994/9391), 9
d'abril 1994 (RJ 1994/2740), 15 de juny 1992 (RJ 1992/5133), 18 de
febrer 1991 (RJ 1991/1450) sentències de 23 de febrer 1987 (RJ
1987/729) i 11 de juny 1984 (RJ 1984/3230); 13è.- A l'empara del núm.4
de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de
la doctrina legal que es dirà.SSTS de dates 14 de febrer, 5 d'octubre i
21 de desembre de 1984, 12 de desembre de 1985 i 16 de març de 1987.
Quart.-
Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació es va assenyalar
l'audiència del dia 9 de desembre passat, per a la celebració de la
vista del present procediment que va tenir lloc en l'esmentada data.
N’és
ponent la magistrada d'aquesta Sala Il·lma. Sra. Núria Bassols i
Muntada.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.-
La demanda de la qual emana aquest recurs de cassació va esser
entaulada pel senyor Y en exercici d’acció
reivindicatòria de l’article 348 del codi civil en reclamació
"de la posesión de varios elementos pertenecientes a la propiedad
de mi representado y de la liberación de otros de dominio público y
utilización mutua" (sic), dirigint-se la pretensió judicial
contra els senyors X i X2 en
relació als quals es demanava la seguënt condemna:
- a lliurar a l'agent la possessió completa i pacífica del pati que
serveix d’entrada a la casa rectoral, amb el pou que hi ha a
l’interior, propietat del
senyor
Y. (segons es deia) ubicada a
L. .(segons es ressenyava en plànol que acompanyava la demanda):
-a lliurar a l’actor la possessió completa i pacífica de la dependència
a la qual s´accedeix a través del pati (abans reivindicat) , ubicada a
sota del primer pis de la casa rectoral i desviada cap a la dreta segons
es veu de la porta d’entrada al pati rectoral propietat de l ´agent
Sr. Y ( ressenyat també en un plànol acompanyatori de la
demanda).
-a
lliurar a l’agent la possessió completa i pacífica del cos de
vivenda principal que constitueix una perllongació en forma "de
ela" de la casa rectoral, juntament amb l’escala que dona al pati
i l’arc que hi ha a sota, on s´hi troba una dependència només
accessible a través del pati.
-
a lliurar a l’actor la possessió completa i pacífica de la superfície
d’horta annexa a la casa rectoral propietat de l’esmentat agent
(segons addueix) fins a obtenir la superficie total segons el títol
de venda, que ha estat ocupada per un "corral", que res té a
veure amb el que anteriorment hi havia, o sia el paller de l’església
parroquial que va esser derruit i que ara roman ocupat també per una
paret aixecada al fons de l’horta. Se sol·licita també l’enderrocament
de les esmentades edificacions.
- com a efecte coetani a les accions reivindicatòries avançades es
demanava l’apertura de l’accés i
camí públic que condueix a la porta principal de la casa
rectoral, amb supressió de la porta existent i del voladís construït.
-juntament amb l’anterior se sol·licitava en la demanda l’apertura
del camí públic que condueix a l’hort de la casa rectoral , amb
derivació a la porta principal d’aquella i l’enderrocament del corral-
quadra edificat sobre el camí.
La
sentència dictada per l’Audiència amb acolliment parcial de les
pretensions de l’agent declarà que: "estimando parcialmente la
demanda formulada contra Don X y Doña X2 , debemos condenar a los mismos a los pedimentos reseñados en
el suplico de aquélla bajo las letras a) , b) , c), d)
y e)
y parcialmente en cuanto a los pedimentos bajo letras
f) y
g) en relación a las medidas y configuración de dichos caminos,
que deberán de ser objeto de convenio o, en su caso, de la determinación
de servidumbre de paso correspondiente a ambos accesos, con imposición
de costas en la primera instancia a los demandados, y sin especial
pronunciamiento de las devengadas en esta alzada".
Contra
aquesta resolució s´alcen els demandats els quals interposen recurs de
cassació adduint com a primer motiu del recurs per la via de l’article
1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil la infracció de l’article
348 paràgraf segon del codi civil i de la doctrina legal contemplada en
les sentències del Tribunal Suprem de 6 de maig de 1996, 5 de maig de
1991 i 26 de novembre de 1992 entre d’altres.
A
redòs de l ´esmentada jurisprudència la part que recorre addueix que s´ha incomplert l' exigència derivada
de l’article 348 del codi civil en el sentit que l’acció
reivindicatòria per a prosperar ha de partir d’una delimitació
exacta de la finca reivindicada (quan recau sobre un bé immoble) , i
en el cas que aquesta delimitació no existís s´ha de procedir de
forma prèvia a la fitació
de les finques per fixar de forma indiscutible els límits de
cadascuna de les pertanyents als litigants.
La
part que recorre en el motiu del recurs que s´analitza transcriu part
de la sentència del Tribunal Suprem
de 6 de maig de 1994 quan raona: "La doctrina sostenida en
el segundo fundamento jurídico de la sentencia recurrida es plenamente
concordante con la reiterada jurisprudencia de esta Sala recogida no sólo
en las sentencias que se citan en el motivo sino también en otras
muchas y así la de 20 marzo 1982 dice que- la identificación de la
finca ha de hacerse de forma que no ofrezca duda cual sea la que
se reclama, fijando con la debida precisión su cabida, situación y
linderos, y demostrado con cumplida probanza, que el predio reclamado es
aquél al que se refieren los títulos".
Aquesta
Sala subscriu, com no podria esser d’altra manera, l’anterior
argumentació amb la cita jurisprudencial, però es que en la sentència
transcrita el TS seguia el seu discurs dient: "y
los demás medios probatorios en los que el actor funda su
derecho, identificación que exige un juicio comparativo entre la finca
real contemplada y la que conste en los títulos, lo que, como cuestión
de hecho es de la soberana apreciación de los tribunales de instancia;
SS 10 junio y 15 noviembre 1961, 2 mayo 1963 y 3 julio 1981; en igual
sentido se pronuncian las SS 5 marzo 1991 y 26 noviembre 1992".
L’anterior
posa de relleu que la part que recorre silencia part del raonament de la
Sentència del TS perquè la reflexió omesa xoca frontalment amb els
seus interessos al descobrir que l’esbrinament de si concorren els supòsits
fàctics de l’acció reivindicatòria és tasca reservada als
tribunals d’instància.
L’avantdit
evidència que a l’empara de l’article 348 del Codi civil que
regula l’acció
reivindicatòria com a protectora per excelència del dret de propietat
, el recurrent en realitat fa supòsit de la qüestió, ja que ( com
preconitza entre moltes la Sentència del TS de 4 de febrer de 1993)
quan en la fonamentació d’un motiu es parteix de dades fàctiques
distintes de les fixades en la resolució objecte del recurs , sense
assolir de forma prèvia la seva modificació o integració s’incideix
en l’esmentat vici de raonament.
El
predicament anterior provoca de forma ineludible el rebuig del primer
motiu de cassació., ja que en la sentència objecte del recurs es sosté
que: "tanto de la realidad descriptiva registral, como del
contraste surgido de las periciales obrantes como especialmente de la
claridad dimanante del reconocimiento judicial practicado por esta Sala,
es claro y nítido que el patio tan acerbadamente disputado y ocupado
por los demandados, resulta perfecta y totalmente englobado dentro de la
propiedad de los actores, como que el huerto rectoral ha sido también
en parte ocupado por dichos demandados, al rebasar los límites de
superficie transcritos; no hay por lo tanto, en la compulsa de títulos,
contradicción registral ninguna, y cada uno de ellos a no ser por otra
causa , debe de prevalecer en sus justos términos, ya que a la postre
dimana de la raíz histórica u origen, del que se desgajaron
sucesivamente, pero sin que el título de uno, comprenda el de los
otros, por lo que en suma resultan complementarios . dicho fundamento ,
por tanto, debe de ser rechazado totalmente. Ello se desprende , no
solamente de la propia descripción registral vigente, sino también de
su ancestro histórico , pues basta ver , como en el estudio del curato
de los bienes pertenecientes a la
I. de
L.,
se describen ambas propiedades, sin interferencia alguna de sus lindes y
el famoso patio se afirma como -propio de la rectoria".
I,
des d’aquesta perspectiva s´evidencia que el factum a què arriba
l’Audiència és fruit de l’estudi pormenoritzat i fonamentat de :
la descripció registral de les finques,
la prova pericial practicada , el reconeixament judicial
i l’estudi de la documental aportada a les actuacions,
apareixent com a bàsica la relació de les finques rústegues i urbanes
elaborada per "el Arciprestazgo de Figueres de la Diócesis de
Girona de los bienes pertenecientes a este curato " (document número
10 de les actuacions). En el susdit
factum queda inclosa l’absoluta claredat i compatibilitat de la
descripció registral de les finques que pertanyen a ambdòs litigants ,
i d’això en fa derivar l’Audiència la perfecta indentificació de
la propietat reivindicada (o sia la finca de l’agent) , en consequència
com ja hem avançat, s´ha
de rebutjar el motiu de cassació que fent supòsit de la qüestió
parteix de la premisa de la manca de delimitació de l’esmentada
propietat.
Segon.-
Per la mateixa via processal anterior o sia per la via del paràgraf
quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil s´encarrila
el segon motiu de cassació en el que s´ esgrimeix l' infracció de
l’article 1218 del codi civil i de la doctrina legal continguda en la
sentència de 29 de Novembre de 1996 , en relació amb l’article 1253
del codi civil i de la doctrina legal continguda en les sentències
del Tribunal Suprem de 17-6-96,
1-12-1994, 9-4-1994, 15-6-1992,18-2-1991,23-2-1987 i 11-6-1984.
A
l’empara dels esmentats preceptes denunciats com a infringits combat
la recurrent la declaració de l’ Audiència que diu: "del análisis
de ambos títulos, no contradichos en sustancia se desprende su absoluta
compatibilidad ya que en las descripciones no se contradicen lindes, ni
objetos...".
El
recurrent compara els límits de les finques de l’agent segons
descripció registral: "urbana
, casa rectoral de la parroquia de L. distrito
municipal de
L., sita en el nucleo urbano del referido
pueblo de
LL., consta de bajos, un piso y un patio que mira de
entrada a la casa, tiene de extensión veintiseís metros de fondo por
nueve metros de fachada y linda , al norte, con el cementerio
parroquial; al sur, con huerto rectoral; al este, con dominio de D
Z. y con el susodicho patio que le sirve de entrada; y al
Oeste , con dominios del nombrado D Z.", amb els de la finca
de la que els demandats, ara recurrents , en són propietari i usufructuària,
descrita registralment de la següent manera: "
la primera suerte de las veinte y tres en que fué dividida la
heredad llamada priorato, sita en el término del referido pueblo de
L. que perteneció al curato del mismo que
comprende la casa, pajar, corral y era con un pedazo de tierra yerma
llamado Prat o Axaus de cabida una vesana poco más o menos de mala
calidad y todo junto linda a oriente con el corral de L. y parte
con el camino que va de F. a V., a medio día con el campo
de sota la casa, a poniente parte con otro campo y parte con la rectoría
y a cierzo parte con la iglesia del pueblo y parte con la era de la
heredad servitut".
Amb
el suport de l’anterior descripció dels límits de les finques dels
litigants la part recurrent qualifica com a il·lògic, absurd,
arbitrari i contrari a les regles del criteri humà la conclusió a què
arriba l’Audiència en el sentit que el "pati" en discusió
pertany a la finca de l’actor, ja que, reflexiona el recurrent
que un límit no pot formar part de la finca que limita.
Amb
la redacció actual de l’article 1692 de la llei reguladora del
procediment civil tant la manca de valoració d’un document com la
valoració provatòria errònia o equivocada ha de ser sotmesa al
control cassacional per la via processal del número quart de l’article
esmentat , el que implica necessitat de fonamentar el recurs en la
vulneració d’algun precepte probatori documental.
Tenen
caràcter de prova legal o taxada els articles 1218 i 1225 del codi
civil, i en conseqüència la seva vulneració podria constituir error
en la valoració de la prova documental acollible en cassació. Però
l’anterior afirmació esdevindrà acollible sempre i quan es respectiu
dues premises : a) que la prova documental no té un valor privilegiat o
superior respecte els altres mitjans probatoris, i b)
que a través d’una invocació documental no es pot
desarticular una apreciació probatòria en el seu conjunt.
En
relació a les presumpcions judicials o hominis la jurisprudència admet
un cert control cassacional sempre i quan el resultat obtingut per part
de l’Audiència fos absurd , inversemblant, il·lògic, i s´hagués
arribat a conclusions renyides amb la recta raó (TS SS de 11 de Febrer
de 1984 , 9 de Gener de 1985 i d’aquesta Sala de 6 de marc de 1997) .
Però
és que un estudi dels raonaments inclosos en el discurs de l’Audiència
ens revela que la resolució
impugnada no vulnera l’article 1218 del Codi civil ja que no s´ha
ignorat que un document públic només fa prova plena del fet de l’atorgament
i de la data d’aquest, i tampoc s´endevina ni evidència cap inferència
arbitrària, il·lògica o absurda, perquè no és cert que s´hagi
partit d’una dada bàsica per arribar a una conseqüència absurda.
De
forma oposada al que interessa la recurrent, és totalment encertada la
deducció de l’Audiència en el sentit que de la descripció registral
s´en deriva que el pati en discusió està inclòs en la finca de
l’actor, ja que el fet que quan es descriu el límit est de la finca
de l’agent es faci expressa al·lusió al "dominio de Don
Z., y con el susodicho patio que le sirve de entrada",
evidència que el pati qüestionat
constitueix un dels límits entre les finques
propietat de l’agent i la dels demandats ara recurrents,
però amb el benentés que el susdit
pati pertany a la finca de l’agent ja que no podem ignorar que
aquesta finca és descrita com a " bajos, un piso y un patio que
mira de entrada....".
O
sia, que no es pot compartir el raonament interessat pels recurrents
preconitzant que la menció
del pati com a element a
tenir en compte en la separació de les finques pertanyents als
litigants, suposi que aquest pati s´ha d’incloure en la propietat
dels demandats aquí recurrents, perquè no esdevè inòcua l’
utilització de la paraula " susodicho" en la descripció de
la separació entre les finques, ja que
al ésser
identificat el pati debatut com a "susodicho"
revela com indiscutible , que aquesta paraula indica que el pati
que fa de fita, és ni més ni menys que el "patio que mira de
entrada" a la finca
del senyor Y., i que ineludiblement s´ha d’englobar en aquesta
propietat.
La
part que recorre en el mateix motiu del recurs fa especial incidència
en el fet que el que avui són tres finques diferents, és a dir: la
casa rectoral (propietat de l’agent), l’hort rectoral (que també
pertany a l’agent) i la casa propietat dels demandats recurrents (senyor
X) constituïen una única comunitat monàstica , i amb aquesta
premisa intenta destruir la conclusió a què arriba l’Audiència en
el sentit que el pati frontal a la rectoria pertany a aquesta finca.
En
contraposició a les anteriors pretensions s ´ha de recalcar novament,
que la conclusió a què arriba l’Audiència es fruit d’un conjunt
indiciari al que fa al·lusió la resolució combatuda a saber: la
descripció registral de les finques, el que es va observar en el
reconeixement judicial, la documental
aportada als actes.. (fent especial esment a l’acte de
manifestacions del vicari general de l’arxidiòcesi de Girona) i al
revelar-se el discurs de
l’Audiència, no com a
arbitrari com preten el recurrent, sinó com a totalment encertat , i al
no poder esser titllada la
ponderació documental com
a irrespectuosa amb el que disposa
l’article 1218 del Codi civil, s’ha de rebutjar el segon
motiu del recurs.
Tercer.-
El tercer motiu del recurs s´encarrila com els anteriors i com
tots els altres motius , per la via del paràgraf quart de l’article
1692 de la Llei d’enjudiciament civil, i amb aquesta empara processal s ´addueix novament l'infracció
del que disposa l’article 1218 paràgraf primer del codi civil i també
de la doctrina legal continguda en les sentències de 29 de novembre de
1996, 11 de desembre de 1995 , 7 d’octubre de 1996 i 27 de maig de
1993.
El
recurrent en el cos del motiu del recurs aprofita per recordar-nos el
caràcter de prova legal o tasada dels articles 1218 i 1225 del codi
civil, i seguidament rebutja la valoració feta per l’audiència
dels documents que descriuen les finques litigioses amb anàloga
estratègia a la del motiu anterior o sia dels: número tres que
acompanyava la demanda (escriptura pública atorgada el 10 de Juny de
1966 i en la qual es formalitzà el contracte de compravenda entre el
prebíster de la catedral, vicari general, i ordinari diocesà de Girona
senyor Z2.
i el senyor Z3., títol del
que porta causa la propietat de l’agent) i el número
0 que acompanyà
l’escrit de contesta
(venta judicial de les tres sorts de l’"heretat
servitut" a favor del senyor Z4. el 27 de setembre de 1844
de la qual procedeix la propietat dels demandats).
Per
al cas és d’interès la Sentència del
Tribunal Suprem de 30 d’octubre de 1998 que diu:
"Ciertamente cabe denunciar por el cauce del número 4 del artículo
1692 de la Ley de enjuiciamiento civil el error en la valoración de la
prueba con cita de la norma de hermeneútica legal o tasada que se
considere infringida y los artículos 1218 y 1225 tienen tal carácter,
pero ello no autoriza en modo alguno a realizar una impugnación genérica
y examinar toda la prueba documental, incluso aquella que no tiene valor
de documento público o privado reconocido, para tratar de sustituir la
valoración objetiva y desinteresada e imparcial de los órganos
jurisdiccionales por la subjetiva e interesada de la propia parte, ya
que, como reconoce el recurrente, la casación no es una tercera
instancia que permita nuevo análisis de todo lo actuado.
Es
facultad de los jueces y tribunales de instancia y se sitúa en su
potestad el poder llevar a cabo una apreciación y valoración conjunta
de la prueba, que es lo realizado en el supuesto que nos ocupa, y en tal
caso no es lícito desarticularla tratando de dar prevalencia a unos
medios probatorios sobre otros, según doctrina jurisprudencial de
ociosa cita.
El
documento público no tiene prevalencia sobre otras pruebas y por sí
solo no basta para enervar una valoración probatoria conjunta,
vinculando al Juez sólo respecto del hecho de su otorgamiento y su
fecha, dado que el resto de su contenido puede ser sometido a apreciación
con otras pruebas (Sentencias, por ejemplo de 24 de Mayo, 15 de Julio,
30 de Septiembre y 27 de Noviembre de 1985; 7 de Julio de 1986; 10 de
Octubre de 1988), porque esta prueba no es necesariamente
superior a otras (Sentencias de 25 de Junio de 1983; las citadas de 27
de Noviembre de 1985 y 7 de Julio de 1986; 18 de Junio de 1992) y la
veracidad intrínseca de las declaraciones contenidas en ellos puede ser
desvirtuada por prueba en contrario (Sentencias de 8 de Mayo de 1973; 9
de Mayo de 1980; 15 de Febrero de 1982; 14 de Febrero y 14 de Marzo de
1983).
Igual
doctrina ha de aplicarse al documento privado reconocido, pues su
contenido puede ser impugnado (Sentencias de 1 de Marzo y 29 de Abril de
1983); y respecto al no reconocido, es claro que no queda privado de
todo valor probatorio, pues puede ser tomado en consideración
ponderando su credibilidad atendidas las circunstancias del debate y en
consonancia con otras pruebas (Sentencias de 27 de Enero, 11 de Marzo y
29 de Mayo de 1987; o 23 y 24 de Marzo y 27 de Junio de 1992), pero
claro es que tal facultad del juzgador de instancia no puede revisarse
en casación, sobre todo cuando sus conclusiones se presentan como
razonables, lógicas y ajustadas a la sana crítica
."
En
el desenvolupament del motiu del recurs
la part que recorre accepta
que la fe pública notarial l’únic que autentica és el fet
que motiva l’atorgament de l’escriptura pública i la data d’aquest
atorgament, però no la realitat intrínseca del manifestat, que s´ha
de compaginar amb el principi de legitimació registral, que només
suposa una presumpció " iuris tantum"
de l’exactitudt del asentament registral atacable amb prova
contraria . Però baldament l’anterior remarca la part recurrent que
un dels eixos per resoldre la contesa és la descripció dels límits de
les finques que estan reflexats en el registre de la propietat al qual
accediren els títols abans descrits i que el seu entendre han de prevaler en front d’altres indicis.
Juntament
amb l’exposat, és encara
més revelador i fa decaure
les expectatives de prosperar el
motiu del recurs en anàlisi,
el que suara s´ha raonat en el sentit que els títols registrals no
diuen el que assegura la part recurrent.
L´avantdita
part recurrent afirma que en ésser fixat el límit est de la finca de
la seva propietat com la rectoria, sense esmentar cap mena de "pati"
fa suposar que el pati no
pertany a l’agent en la instància sinó que està inclòs
en la propietat de
senyors X i X2.
La
deducció de la recurrent no pot ésser compartida perquè res no
impedeix que en la descripció dels límits de la finca de la
seva pertinença s´hagi silenciat el "pati litigiós",
probablement en considerar-lo com element inherent a la rectoria. A això
hi hem d ´afegir que, com hem, dit no s´endevina infracció de l’article
1218 del codi civil, en esdevenir improcedent la pretensió dels
recurrents demandats en l’instància d’obtenir una interpretació
extensiva de la norma per incluir- hi la valoració taxada de dades documentals distintes als fets
de l’atorgament i la data d’aquest atorgament..
Corol·lari
de l’anterior és el rebuig del motiu , ja que hem de fer advertiment
una vegada més que, ens trobem davant d’una sentència que valora de
forma encertada i raonada un conjunt de proves indiciàries, i per tant
,davant d’aquesta correcta valoració ha de decaure la
impugnació d’una apreciació documental que no té suport ni en la
llei ni en la lògica i què es fruit d’un interès subjectiu i
parcial.
Quart.-
Amb idèntica empara processal s´encarrila el quart motiu del recurs en
el qual es denuncia l'infracció de l’article 17 de la Llei
hipotecaria que positivitza el principi general prior tempore potior
iure.
La
part que recorre aborda aquest motiu del recurs dient que és un fet
provat i ferm en cassació que l’accés al registre de la propietat de
la finca que els pertany va esdevenir a l’any 1844 mentre que la finca
propietat de l’agent, ara part contra la qual es recorre, va accedir-hi
l’any 1930.
Fa
notar la part que recorre que en el Registre de la Propietat hi ha constància
en inscripció i anotació corresponent a l’any 1883 del següent:
" venta perpetua autorizada por D Z5
.,
a veinte y siete de este año, firmada por el señor Juez de Primera
Instancia de aquel partido y de la subasta de bienes nacionales de la
provincia a favor de Don Z4., vecino de
L. de las
suertes tercera cuarta y
duodecima de las que fue
dividida la heredad Servitud de la primera.....de las que fue dividida
la llamada priorato. Sitas ambas en el término de L.,
que pertenecen a la rectoria del mismo. Ante Don Miguel Carbonell,
notario de Castillo de Ampurias consta declaración otorgada en el día
de hoy por Z6. a favor de Don Z4., ambos de
L.,
con lo cual ha dicho aquél que esta venta debe de entenderse a favor de
los dos por partes iguales y porciones como el primero recibió del
segundo la mitad de su importe. Concuerda con el asiento a que me
refiero y para entender el que sigue ,firmo la presente en Figueras a
catorce de Febrero de 1883".
Remarquen
les recurrents,
abans demandades , que la finca de l’agent accedeix al
registre de la propietat a l’any 1930 en virtud de la certificació
lliurada pel secretari conciliar del vicariat i provisorat de la
Diòcesi de Girona, i per possessió immemorial.
L´article
17 de la Llei hipotecària que la part recurrent addueix com a infringit
veda la possibilitat d’inscriure en el registre de la propietat un títol
que s´oposi o sigui incompatible amb un altre que amb anterioritat hagi
estat inscrit o anotat preventivament en l’esmentat registre.
Una
vegada més la part que recorre fa supòsit de la qüestió ja que parteix d’un factum distint al fixat
pel tribunal a quo en
conseqüència, podem
per tant avançar que el motiu de cassació no assolirà éxit, en
pretenir-se revisar de
manera encoberta l'apreciació de la prova realitzada per l’esmentat
tribunal, i això és terreny cassacional vedat.
L’Audiència
afirma: " del análisis de ambos títulos, no contradichos en
sustancia, se desprende su absoluta compatibilidad, ya que en las
descripciones no se contradicen lindes ni objetos, por lo que carece de
aplicación el principio de derecho prior tempore potior iure".
Un
dels eixos essencials de la sentència dictada per l’Audiència és
precisament la compatibilitat dels títols de les finques litigioses i
la claredat amb què s´endevina
la pertinença en favor de l’agent de la porció de la finca que
reivindica i la seva improcedent
possessió per part
del demandat.
Ja
hem avançat que l’Audiència arriba a l’exposada convicció en base
el següent conjunt indiciari:
-
la descripció de les finques de l’agent i els demandats en els títols
que donaren lloc a les respectives inscripcions registrals, descripció
que contrariament al que pretén la part recurrent es absolutament
reveladora de la llegitimitat dels interessos de la part contraria.
-
la diligència de reconeixament judicial practicada per l’audiència
amb la interessant presència del que fou anomenat expert judicial
i del testimoni senyor
Z4. al que l’Audiència dóna
molta credibilitat per les respostes a l’interrogatori de preguntes i
per les raons del seu coneixament dels fets.
-L´arrel
històrica dels títols dels litigants, essent fonamental la descripció
del "curato de los bienes pertenecientes a la Iglesia de L.", ja que a l’any 1860 es describia la propietat de les
demandades com a " casa heredad nombrada priorato con su corral,
pajar y hera, contigua a la casa rectoria , la que linda...a mediodia
con tierras de la misma heredad parte y parte con el huerto de la
rectoria camino mediante que dirige al mismo, a poniente con la casa
rectoria, y a cierzo con el patio propio de la rectoria". També es
fonamental el títol al que la part que recorre atribueix inestimable
valor però fent-ne deduccions errònies, és a dir la "venta
judicial" del 27 de setembre de 1844, provocada per la
desamortització dels béns dels clero a excepció de les destinades al
culte, ja que en la dita venta judicial que obre als autes al foli 500 s´exceptuen
de la desamortització : "el palacio morada de cada prelado, y la
casa en que habiten los curas párrocos y tenientes, con sus huertos o
jardines adyacentes." Conseqüència d’aquesta exclusió és que
la venta judicial de la que porta causa la propietat dels recurrents no
incloïa els patis de la rectoria.
-
el document que acompanyà a la demanda amb el número 18 , o sigui,
acta de manifestacions que el vicari general de la diocesi de
Girona fa davant notari en
la qual deixa constància que
"el patio que sirve de entrada a la casa del apartado a (la
rectoria) se considera y así se hizo constar que forma parte integrante
de ella...".
-el
que fou aportat a les actuacions i que és testimoni d’uns anteriors
procediments judicials entre els mateixos litigants i especialment en
una anterior procediment interdictal.
I,
si des d’aquesta perspectiva l’Audiència deddueix de l’esmentat
conjunt indiciari la total compatibilitat dels títols dels litigants, i
com ja s´ha dit, en no revelar-se com a irraonable o arbitrària la
valoració de l’Audiència, no es pot parlar de vulneració de l’article
17 de la Llei hipotecària que estableix com a premissa l'oposició o
incompatibilitat entre títols per fer entrar en joc el principi
hipotecari prior tempore potior iure.
Per
al cas podríem citar una Sentència del Tribunal Suprem de 4 de
novembre de 1993 que diu: "conforme a doctrina jurisprudencial
reiterada todo lo referente a la identificación del bien o cosa
reivindicada, como cuestión fáctica , corresponde su declaración a
los Tribunales de instancia, y su ataque en casación, por el cauce
adecuado, como sucede en el presente asunto, ha de tener acogida cuando
se patentiza que tanto la apreciación de los hechos , en la documentación
que los reflejan, como el juicio valorativo de los juzgadores en grado
de apelación, fue arbitrario ( SS de 18 de Junio de 1991 que cita las
de 20 de Dic 1982,31 de Oct y 22 de dic de 1983)".
En
el cas en debat no s´evidencia con hem avançat cap mena d’arbitrarietat
per tant, corolAlari de l’anterior és el rebuig del quart motiu de
cassació.
Cinquè.-També
a redòs del paràgraf quart de l’article 1692 de la LEC es formula el
cinquè motiu de cassació en que s´invoca la infracció dels articles
348.1 en relació al 609 del amdòs del codi civil.
El
primer descriu el dret de propietat com el que atorga
el gaudir i poder de disposició sobre les coses, sense més
limitacions que les establertes per la llei. El segon ens diu que podem
adquirir la propietat per ocupació, per llei, per donació per successió testada o intestada i a
conseqüència de certs contractes mitjançant la tradició.
Per
mor d'obtenir l' acolliment del susdit motiu del recurs la part
recurrent fonamenta l' infracció de les normes esmentades dient que com
que el seu títol de propietat inclou la porció de finques
reivindicades per l' agent i en no haver-se produït la transmissió d'
aquesta porció no és factible atorgar empara en la reivindicatòria
exercida.
Aquesta
una base fàctica oposada a la fixada pel tribunal a quo en entendre que
la porció de finques reivindicades per l' agent li pertany quan com s'
ha avançat de manera exahustiva, la valoració encertada de l' audiència
condueix a la conclusió oposada.
Sisè.-
Seguint amb la mateixa empara processal s´esgrimeix el sisè
motiu del recurs en el qual s´invoca l’infracció de l’article 38
primer paràgraf de la Llei hipotecària.
L´esmentat
article estableix que a tots els efectes legals es presumirà que els
drets reals inscrits en el registre existeixen i pertanyen al seu
titular en la forma determinada en l’assentament respectiu. D´igual
manera (continua la norma) es presumirà que qui tingui inscrit el
domini dels immobles en gaudeix la
seva possessió.
A
redòs d’aquesta norma la part que recorre qüestiona la sentència de
l’Audiència que reconeix a l’agent la propietat sobre les porcions
de fiques reivindicades ignorant la possessió en concepte d’amo dels
defenents en l’instància.
Una
vegada més la part que recorre preten de manera encoberta la revisió
de la conclusió fàctica a què arribà l’audiència ja que s´ha dit
i s´ha repetit, que una allau de prova indiciària porta al tribunal a
quo a entendre
que les porcions de finques reivindicades formavan part de la
descripció registral dels títols de l’agent i eren posseïdes
indegudament pels demandats; per tant esdevé inútil l’invocació de
l’article 38 de la Llei hipotecaria, i també la del 35 de la mateixa
llei que es fa en el cos del motiu del recurs, ja que partint
de la premisa que el
terreny i construccions objecte de reivindictòria están inscrits a
favor de l’agent, aitals normes es revelen com a inaplicables.
Setè.-Com
a vuitè motiu del recurs, quan en realitat és el setè, addueix la
part recurrent infracció de l’article 342 de la Compilació de dret
civil de Catalunya i de la doctrina seguida en les sentències de
1.2.1995, 20.12.1984, 7.1.1984
i 10.7.1997.
El
recurrent a l ´empara de
l’esmentada norma
denuncia " l’error in iudicando" en que el seu entendre
incideix el Tribunal a quo
al valorar la prova documental pública aportada a les actuacions .
Seguidament
la recurrent fa supòsit de
la qüestió ja que assegura que esdevè com a provat que la familia
X. ha posseït des de l’any 1944 les porcions de finques
reivindicades. També a l’empara d’ una documental privada (docs 13
i 15 annexos a la demanda) i de la testifical practicada en l’instància
a proposta de l’esmentada recurrent conclou que és indiscutible la
propietat dels defenents sobre l’objecte litigiós.
A
continuació la part recurrent combat la sentència en no acollir els
seus interessos dient
que de no estimar clara la propietat al seu favor en relació a
l’ objecte litigiòs, almenys s´hauria d’haver ( en forma subsidiària)
declarat la possessió
d’aquest objecte per part
de la família
X., per
temps superior als trenta anys.
En
el motiu del recurs es cita una serie de doctrina i jurisprudència
forjada en relació a la possessió en concepte d’amo o amb concurrència
d’animus domini. Aital doctrina i jurisprudència en el sentit que
l’animus domini pertany al psiquisme del subjecte i que el que
interessa al cas és l’exteriorització de l’esmentat ànim
és coneguda i òbviament acceptada per la Sala.
També
és d’interès al debat la cita jurisprudencial dels recurrents de
sentències que reconegueren la possessió en concepte d’amo en d’altres
litigis que poden guardar certes analogies
amb el que ens ocupa.
Però
el que no comparteix la Sala és que en l’instància es provés l'
existència de l’animus domini.
S´ha
de recordar, tanmateix que l’essència del recurs de cassació és la
intangibilitat dels fets provats com a postulat que acota el camp de
desenvolupament i argumentació eficaç de l’impugnació, en línea
amb la finalitat nomofilàctica de formació de doctrina uniforme sobre
l’interpretació judicial de les normes.
Baldament
l’anterior la doctrina que veda l’arbitrarietat dels poders públics
està consagrada en una reiterada doctrina del Tribunal Constitucional
(SS 98/88,99 i 159/89, 148/94 i 149/95). Com a conseqüència de
l’anterior apareix com a
inqüestionable que si l’òrgan jurisdiccional " a quo" incidís
en clara arbitrarietat tan
en el judici de dret com en el de fet , aital actuació no podria quedar
al marge del recurs de cassació.
En
front de l’arbitrarietat en la valoració de la prova testifical quan
es motiva la raó de la seva credibilitat o incredibilitat es pot
reconduir el recurs de cassació per la via de l’ordinal quart de l’article
1692 de la Llei d’enjudiciament civil invocant com a infringits els
articles 1248 del Codi
civil i 659 de la norma processal.
Si
la irracionalitat es produeix en la valoració de la prova documental la
via processal és la mateixa i tractant- se de documents públics s´invocarà
com a infringit l’article 1218 del Codi civil, en canvi quan es tracti
de documents privats, només es podràn denunciar com a violades les
regles de la "sana crítica".
Per
tan la part que recorre en ometre la infracció dels preceptes esmentats
que o bé estableixen una prova legal o taxada o bé suposen només una
norma admonitòria que esdevé acollible en endivinar-se arbitrarietat,
ha indicit en un defecte de tècnica cassacional, però en revelar-se l'
omissió com a poc greu i per respecte el " principi pro
accione" la sala analitzarà de forma breu el motiu del recurs.
L´Audiència
raona en relació a la manca d’animus domini:
"respecto al extremo atinente a la prescripción
adquisitiva aplicada en la sentencia de instancia, sólo cabe
decir, que analizadas las pruebas practicadas, se observa, por una
parte, que parten del uso verificado por los anteriores en la posesión
de los demandados- masoveros de la rectoría- y consiste en la dejación
voluntaria de las llaves que en su momento, pudo hacer el cura párroco
mossén
Z8., a causa de su estado de salud y al objeto y
finalidad de facilitarle al mismo, el acceso conveniente por dicho patio
y portal, por lo que no puede estimarse posesión en concepto de dueño,
sino todo lo contrario, esto es, que el dueño se servía de los
masoveros para su utilidad, lo cual no terminó con el mismo, sino que
fué continuado por su sucesor Z7, según atestiguó
el mismo. Dicha prueba testifical , testimoniada en el procedimiento de
interdicto, es válida y eficaz, ante la imposible
corroboración del mismo, y antecesor, por sus fallecimientos -
folio 195 y concordantes- y del cura- párroco Sr.
Z8. , enlaza
con las transmisiones de las fincas a favor de los actores , todo ello,
corroborado por el testigo Sr.
Z4., que adquiere especial
relevancia en los datos que suministra, puesto que es de observar que
tanto atestigua lo que favorece
como lo que perjudica a los
actores , por lo que su testimonio es acogido con superior credibilidad
a los suministrados por los demandados, al ser la mayoría de estos
adscritos a otras vecindades y de menor credibilidad".
L´article
342 de la norma catalana ens diu: " la usucapió del domini i dels
altres drets reals sobre coses immobles , ádhuc les servituds no
compreses a l’article 283, tindrà lloc per la possessió en concepte
d’amo pel temps de trenta anys, sense necessitat de títol ni bona fe.
Això mateix serà aplicable al domini i tots els altres drets reals
sobre coses mobles, però el temps serà de sis anys".
Aquesta
mateixa Sala en sentència de catorze de febrer de 1994 aclareix:
"el art. 342 de la
Compilación admite la usucapión sobre inmuebles mediante la posesión
en concepto de dueño por el tiempo de 30 años. No se requiere ni título
ni buena fe. Pero indudablemente la posesión continuada durante esos años
es una cuestión de hecho que han de apreciar los tribunales de
instancia ".
Nogensmeys
la possessió en concepte d’amo es també una qüestió de fet
a apreciar pel Tribunal " a quo", i com hem avançat
solament prosperarà la cassació quan aital valoració esdevingui
arbitrària o il·lògica.
I,
l’Audiència deddueix la manca d’ànimus domini dels següents
indicis:
-
l’ entrega de les claus per part del primer mossén senyor
Z8. degut el seu precari estat de salut , els masovers de la
familia
X. als efectes de facilitar-los- hi
l’entrada a la rectoria, el que provocà que la possessió dels
masovers ho fou per interès dels en aquells moments titulars de la
rectoria, i mai en concepte d’amos.
-
de les declaracions del mossén senyor
Z8. en el sentit que les
claus les tenien els masovers de la familis
X., a partir del 1963, però
que l’entrada de la rectoria que se seguia utilitzen pels seus
titulars era pel pati aqui debatut.
-
per les declaracions del senyor
Z4., coneixedor del lloc per
haver-lo freqüentat, en sentit
coindicent amb el susdit.
-del
resultat de la prova de reconeixement judicial en l’interdicte que
sostingueren els ara litigants.
És
d’interès també al motiu del recurs la cita de l' article 436 del
Codi civil que ens diu que es presumeix que la possessió es segueix
disfrutant en el mateix concepte que es va adquirir mentre no hi hagi
prova en contrari.
És
obvi que adquirida una possessió en un determinant concepte ho pot
haver-hi un canvi en l'
animus del subjecte però no és suficient un canvi psicològic (art.
444 del Codi ciivl) perquè això posaria
en perill la seguretat jurídica.
Per
tant, s' ha de partir d' un principi de continuïtat que ara apareix
oposat als interessos dels recurrents
El
suara esmentat conjunt indiciari complementat amb la cita
dels susdits
articles del Codi civil condueix al rebuig dels interessos del recurrent,
ja que la ponderació del avantdit conjunt provatori feta per
l’Audiència es revela com o correcta, llògica i raonable, per la
qual cosa ha d’esser mantiguda en seu cassacional,
cosa que comporta la caiguda del motiu del recurs en anàlisi.
Vuitè.-Com
a novè motiu del recurs i amb idèntica empara processal denuncia
la part que recorre l’infracció de l’article 1243 del codi
civil, 632 de la Llei d’enjudiciament civil i de la doctrina legal
inclosa en les sentències del Tribunal Suprem de 9.3.1995, 28.4.1993 i
8 de juliol de 1992.
A
redòs de l’anterior normativa i de la jurisprudència invocada
combaten els demandats en l’instància la valoració de la prova
pericial que féu l’audiència.
El
preceptes legals esmentats que fan referència a la prova pericial només
tenen caràcter d’admonició ja que no suposen un valoració probatòria
taxada.
Hem
avançat ja que l’examen
irracional d’una prova, en aquest cas la pericial, s´ha de combatre
per la seu del paràgraf quart de la llei i per la via elegida pels
recurrents, però els seus interessos només podràn esser acollits en
cas que es reveli una estimació arbitrària del dictamen emès per l’expert.
I,
en contraposició a tal arbitrarietat, el cert és que l’Audiència
valora correctament la prova pericial, amb l’avantatge invaluable provocat pel
fet que l’expert acompanyés a la comissió judicial en el
reconeixement que es féu de l’objecte litigiós.
El
magistrat ponent aprecià que els metres que segons el títol de la part
recurrent li corresponen en la seva finca ( d’interès l’acte de
manifestació d’herència a instàncies de la part que recorre que
fixa només 160 metres
construits) evidencien la
ilegitimitat dels interessos de la família
X. que ocupa indegudament
terrenys propietat de l’agent i
aquesta reveladora premisa no resulta afectada per l’antigüetat de
les construcciones edificades sobre la part indegudament ocupada de
primer pels massovers per simple tolerància i després pels ara
recorrents.
L´anterior
perquè no restà provat en l’instància que les edificacions fossin
posteriors a l’acte ocupacional dels demandats, i per tant cap interès
té els efectes de la litis l’antigüitat de les construccions .
Novè.-
Una vegada més per la via processal del paràgraf quart de l’article
1692 de la Llei d’enjudiciament civil es formulà el que és el
decè motiu del recurs adduint-se infracció de l’article 1248 del
codi civil i d’una doctrina legal que es fonamenta amb sentències de
diversos tribunals Superiors de Jústicia entre els quals hi figura una
resolució d’aquesta Sala.
Des
d’aquest angle el recurrent si bé reconeix que l’article 1248 del
codi civil que fa referència a la prova testifical , només té caràcter
admonitori i per tant, en principi no seria invocable en seu cassacional,
recorda que s´ha d’acollir l’excepció imposada pel rebuitg del que
podria esser una valoració arbitrària, i.lògica o absurda.
Les
anteriors consideracions no són novedoses al haver estat desgranades de
manera pormenoritazada en anteriors fonaments d’aquesta resolución,
ara el que no pot compartir la Sala és que la valoració de la prova
testifical feta per l’audiència pogui esser titllada d’arbitrària.
No
és cert que la valoració de les declaracions en seu testifical del
senyor
Z4. sigui contraria a la llògica. Aquest testimoni,
coneixedor del lloc per haver-hi viscut no massa lluny i haver-lo
visitat amb freqüència, declarà l’entrega de claus del discutit
pati en favor dels massovers de la familia
X., però, en canvi no és
correcte posar en boca d’aquest testimoni que els titulars de la
rectoria no haguessin utilitzat més el pati des de l’entrega de la
clau als massovers, ja que del fet de no tornar les claus no s´en pot
deduir una possessió en concepte d’amo.
Hem
dit abans que l’audiència deddueix la manca d’animus domini d’un
conjunt indiciari correctament valorat, per tant, no pot esser acollida
la versió de la part recurrent qüestionant la valoració d’una prova
testifical i traient-ne
conclusions equivocades fruit d’un interès parcial i interessat que
fa decaure el motiu del recurs en anàlisi.
Desè.-
En l'onzè motiu del recurs per anàloga via processal que els
anteriors és denuncia
l’infracció de l’article 1253 del codi civil en referència a una
doctrina jurisprudencial que
valora la prova de presumpcions en seu cassacional.
Com
ha dit la doctrina científica les presumpcions de fet, judicials o
"hominis" no són mitjans de prova , ni formen part de les
regles de la càrrega de la prova. Operen deprés d’aquells i abans
d’aquestes. A la càrrega de la prova hom hi acudirà quan de la prova
i de les presumpcions no en resulti fixat el fet o afirmació fàctica
discutida.
La
prova de presumpcions no resulta obligada pels tribunals ja que l’article
1253 esmentat com a infringit només autoritza a utilitzar aquesta prova
quan sorgeixen dificultats i deficiències en les proves directes.
La
prova de presumpcions segons jurisprudència
del TS i d’aquesta mateixa Sala que per coneguda se n'estalvia la cita
concreta, només és censurable en seu cassacional quan notoriament
manqui l’enllaç precís i directe entre el fet demostrat i el que es
tracti de deduir.
L´estratègia
del recurrent es dilueix després d’una lectura del motiu del recurs,
ja que en aquest hom parteix d’un fets provats que en cap cas es
deriven de la sentència combatuda i son fruit dels interessos dels
recurrents.L´exposat perquè els recurrents asseguren que: a) no hi
havia bona relació entre mossén
Z8. i la familia
X.,
b) hi han unes construccions de la família
X. que tenen una
antigüitat superior als cinquanta anys, i c) els senyor
X. a través
dels masovers han posseït el pati discutit des l’any 1844.
Amb
les anteriors premises conclou la part recurrent
la deducció arbitrària i absurda suare denunciada, però la
Sala no comparteix les valoracions de la part demandada, per partir de
dades fàctiques novedoses .
No
interessa l’antigüitat de les edificacions esmentades perquè no
resta provat que haguessin estat obra de la familia
X. en qualitat de
propietària ,
contrariament a això, aquesta qüestió fou poc valorada en les
anteriors instàncies i es revela com
a improcedent. Per altra banda les bones o males relacions entre mossén
Z8. i la familia
X. poc interessen els efectes del litigi
en haver acceptat
els demandats en prova confessòria que fins a l'acabament dels setanta
no ocuparen la propietat que provoca el debat.
Tot
l’anterior porta novament a desembocar en la desestimació del recurs.
Onzè.-
Amb idèntic recolzament processal i també amb anàlega al·lussió a
l’article 1253 del codi civil i amb invocació de la mateixa
cita jurisprudèncial que
l’anterior motiu del recurs ,segueix la part que recorre en el dotzè
motiu titllant la sentència
de l’Audiència d’arbitrària per
seguir un procés inferencial absurd i contrari a tota
lògica.
Una
vegada més és parteix de dades fàctiques no contemplades en la sentència
de l’Audiència i s´en treu conclusions interessades.
En aquest nou motiu del recurs es torna a esmentar la testifical
del senyor
Z4. per treure rèdit del fet que aquest testimoni
reconegués que feia molts anys que no anava a la rectoria de
L..
Amb
l’anterior consideració, ens diu la part recurrent que és absurd
deduir de l’esmentada declaració del testimoni l’absència d’animus
domini en la possessió de la familia
X. S´ha dit ja, però cal
repetir que la manca de possessió en concepte d’amo l'infereix l’Audiència
d’un conjunt indiciari que abans s´ha especificat, per tant no és
cert que la carència del
requisit bàsic de l’usucapió vagi a remolc de la prova testifical
avantdita.
Per
altre banda al no endevinar-se un procés inferencial il·lògic, per
manca d’un enllaç precís i directe entre un fet demostrat i el que s´en
tracti deduir ha de decaure el motiu del recurs.
Dotzè.-
El tretzè motiu del recurs s’encarrila per la mateixa via processal
que els anteriors denunciant la part que recorre una doctrina
jurisprudencial que cita i que fa referència a la proscripció d’anar
contra els propis actes.
Amb
aquesta empara jurisprudèncial s’addueix el fet que la familia de
l’agent a l’any 1966 adquirís la finca que provocà aquest debat
lliure de qualsevol càrrega i d’arrendataris, i sorprenenment ( a
l’entendre de la part que recorre); en aquest plet es
pretengui l’ocupació il·legítima per part dels defenents que
hauria començat en un moment anterior a la compravenda susdita.
És
evident que la subscripció del factum de la sentència impugnada ens
porta al rebuig del motiu de cassació en anàlisi ja que l’Audiència
parteix del fet que la família
X. no ha posseït de manera pública ,
pacífica, ininterrumpuda i
en concepte d’amo les parts de finques reivindicades en la demanda,
per tant no era exigible que en la compravenda que inclogué la rectoria
de
L. en el patrimoni de la família de l’agent es
parlés de possessió merament tolerada i per part dels massovers de la
família
X. de les porcions de finques objecte de reivindicatòria, ja
que possessions de tal caràcter acostumen a restar al marge de les
escriptures públiques.
Tretzè.-
En el darrer motiu del recurs plantejat amb el mateix recolzament
processal s´al·lega incongruència de la sentència amb expressa
invocació de l’article 359 de la Llei d’enjudiciament civil.
Com
ha declarat la jurisprudència la congruència de les resolucions
judicials exigeix l’adeqüació entre les pretensions de les parts
esgrimides en els seus respectius escrits de demanda i contesta i la
part dispositiva de les esmentades sentències, però
com ha declarat el TS en sentència de 31.5.1999
això no suposa un ajustament rígid o literal a les pretensions
dels litigants, sinó que ha d’esser flexible i raonable essent
suficient un acatament substancial al petitum dels litigants, per la
satisfacció del principi de congruència. (Ss. de 20-7-1988, 27-7-1989,
8-5-1990, 3-1-1992 y 1-7-1995).
Baldament
l’adduïda infracció legal el recurrent el que en realitat qüestiona
és la congruència intrínseca de la sentència combatuda, al raonar
que no és congruent l’acceptació per part de l’Audiència dels
fonaments primer segon i tercer de la resolució dictada en primera instància
i la conclusió a què s´arriba al estimar la compatiblitat de la
descripció registral de les finques dels litigants.
És
ovbi que per via equivocada el que intenta altra vegada la part que
recorre és combatre l’encertat procés
inferèncial de l’Audiència , que ha esdevingut analitzat de forma
pormenoritzada per aquesta Sala.
Ha
d’acceptar la part que recorre que de l’avantdit procés inferencial
s´en deriva la manca de possessió en concepte de dominus per part de
la familia
X. de les porcions de finques en litigi, conclusió
inferida: a) del fet de romandre clar que el pati i els annexes de la
rectoria formaven un cos únic amb aquesta rectoria que va conservar el
clero fins l’any 1966 en què la va transmetre a la familia del senyor
Y., b) del fet provat, en el sentit
que a l’any 1963 els massovers reberen la clau del
discutit pati, però per esser utilitzada en benefici dels
titulars de la rectoria, sense que
aquest fet faci
endevinar una possessió en concepte d’amo. És també
rellevant que fins lers darreries dels anys setanta la familia
X. no posseís de forma immediata la finca contigua a la rectoria,
amb la qual cosa en no haver provat la part que recorre un canvi en el
caracter incial de la possessió, ha de carregar amb la manca de prova ,
essent també important el fet que com diu l’Audiència (amb empara
documental) la possessió de la familia
X. una vegada transmesa la
rectoria a la familia del senyor
Y.. mai fou pacífica , perquè
els debats ja en l’àmbit judicial
ja en l’extrajudicial no
han cessat fins avui.
Corol·lari
de tot l'anterior és la caiguda del darrer motiu de cassació, i amb
ell la de tot el recurs, havent de correr a càrrec de la part recurrent
les costes processals causades (art.1715 de la LEC.)
Per
tot l' anterior,
DECIDIM
Que
hem de desestimar i desestimem el present recurs de cassació interposat per la procuradora Sra. Esther
Suñer Ollé en nom i
representació de la Sra. X2
i del Sr. X,
contra la sentència dictada en grau d' apel·lació per la Secció
Primera de l' Audiència Provincial de Girona en data 18 de juny de
1998, en autes 679/97, i condemnem la part que recorre al
pagament de les costes causades en el recurs de cassació.
S'
ha de notificar la present resolució a les parts personades i s' ha de
lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat
i s' han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre.
Doneu la publicació establerta
legalment a aquesta sentència.
Aquesta
és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
