Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 13 de desembre de 1999

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 13 de desembre de 1999, núm. 35/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels Magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat per la  Sra.X contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Girona el 6 de maig de 1999, dimanant del judici declaratiu de menor quantia núm.228/96 del Jutjat de Primera Instància e Instrucció núm.5 de Figueres, interposat per l'esmentada Sra.X  sobre nul·litat declaració aceptació d'herència i d'altres. La part recurrent ha estat representada davant  aquest Tribunal per la procuradora Sra. Mª Teresa Buitrago Hijano i defensada pel lletrat Sr.Antonio Segura Alvarez. Ha comparegut com a part recorreguda D.Y, que ha estat representat pel procurador  Sr.Luís  Pérez de Olaguer i defensat per l'Advocat Sr.José Mª Pou de Avilés.

 

ANTECEDENTS DE FET                     

Primer.- La representació processal de la Sra.X va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia contra el Sr.Y  i F,S.L., que pel torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància núm.5 de Figueres. En la demanda hi va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va acabar sol·licitant que es dictés sentència d'acord amb allò que es demanava en l'esmentada demanda.En data 13 de maig de 1998 l'esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLO: Desestimando la demanda interpuesta por la representación de DÑA.X, debo absolver y absuelvo a los demandados D.Y y F,S.L, de todos los pedimentos  Contra ellos formulados, con expresa condena en costas a la actora."

Segon.- Per la representació de la demandant Sra.X, es va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, i per la Secció 1ª de l'Audiència Provincial de Girona amb data 6 de maig de 1999 es va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que debiendo desestimar el recurso de apelación formulado por DÑA.X contra la sentencia dictada por el JUZGDO DE 1ª INSTANCIA E INSTRUCCIÓN Nº5 DE FIGUERES, en los autos de MENOR CUANTIA Nº228/96, con fecha 13 de mayo de 1998, debemos CONFIRMAR INTEGRAMENTE la misma, con imposición al apelante de las costas de esta alzada."

Tercer.- La procuradora dels tribunals Dª Mª TERESA BUITRAGO HIJANO, en representació de la Sra.X,  va formular recurs de Cassació davant d'aquesta  Sala pel següent motiu: 1r.-  A l'empara de l' art.1692 núm. 4 de la LEC., per infracció de les regles d'interpretació que la doctrina i la jurisprudència tradicional han sancionat com a normes jurídiques d'interpretació aplicades a les sustitucions fideicomissàries "SI SINE LIBERIS DECESSERIT"

Quart.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació es va assenyalar l'audiència pel dia 22 de novembre passat, per a la celebració de la votació del present procediment, que va tenir lloc en l'esmentada data.

És Ponent d'aquestes actuacions la Magistrada d'aquesta Il·lma.Sra.Núria Bassols i Muntada.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- El recurs de cassació que ara escau analitzar es deriva de demanda que interposà la senyora X. de judici declaratiu de menor quantia en la qual interessava  la nul·litat de l’acceptació d’herència fideïcomesa feta pel demandat senyor Y . La demandant va dirigir l'acció   també contra la societat  F. S.L i en la dita demanda entaulava a l’ensems  una acció reivindicatòria en relació  a la finca afectada per l’esmentat fideïcomís, i, en conseqüència, l'agent  sol·licitava  les cancelacions registrals oportunes que afectaven  l'avantdita finca.

L'acció esgrimida en la demanda no va tenir èxit ni en l'instància ni al ésser reiterada davant l'Audiència, per consegüent per la via d'aquest recurs de cassació  s'alça l'agent contra la resolució dictada per l'Audiència amb la pretensió d'obtenir-ne la revocació.

La part recurrent abans de plantejar el primer dels motius del recurs formula una mena d'antecedents, però, de manera confusa en aquests  antecedents hi inclou unes al·legacions en relació a  la disposició fideïcomissària condicional  si sine liberis decesserit que és el nus gordià de la qüestió (tal como diu la part que recorre),  tot plegat per insistir en els seus interessos en el sentit que el senyor Z. al ésser cridat en l’herència fideïcomesa va esdevenir hereu lliure. Aquesta afirmació l'esgrimeix la  recurrent adduint que en la persona de Z. (que feu testament a favor de l'agent senyora X.)  es donaren compliment les exigències fideïcomissàries establertes pels seus avis senyor Z2 i Z3 pel fet  d'ésser fill de Z8 que morí  amb fills llegítims o naturals que arrivaren a l'edat de testar.

S'ha de posar de relleu que les esmentades afirmacions estan en oberta contradicció amb les deduccions a què s'arrivà en la sentència dictada per l'Audiència  per la qual cosa s'han de considerar intrascendents i des d'aquesta perspectiva la Sala ha d'entrar en l'anàlisi del primer motiu de cassació.

La part que recorre articula  el primer motiu del recurs per la via del paràgraf quart de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, i a redòs d’aquesta norma processal  addueix la infracció de  las reglas de interpretación que la doctrina y la jurisprudencia tradicional, han sancionado como normas jurídicas de interpretación aplicadas a las sustituciones fideicomisarias si sine liberis decesserit.

A continuació la part que recorre aprofita per insistir  que  el senyor Z. fou hereu lliure (s'ha d'entendre de l'herència de la senyora  Z3) assegurant que no hi ha cap altra persona a la qual hagin de fer trànsit els béns fideïcomesos. Amb aquesta línia argumental  la recurrent  ressenya  l'ordre de  persones que considera que foren cridades a l'herència de la senyora Z3 per acabar negant el dret del demandat senyor Y a l'herència de la seva besàvia. Per últim la part que recorre fa expressa al·lusió al principi  in dubio contra fideicomissum per tal de potenciar el seu dret.

El motiu del recurs en estudi ha estat formulat amb una inobservància absoluta de la tècnica cassacional, o sia sense complir les exigències derivades de l'article 1707 de la Llei Processal Civil, la qual cosa podria provocar que la susdita causa  d'inadmissió del recurs es transformés en causa de desestimació d’aquest.

L' exigència de l’article 1707 de la llei Processal civil, pel que fa referència a  la cita de les normes de l'ordenament jurídic o la jurisprudència que es considerin infringides ha estat interpretada de forma reiterada pel Tribunal Suprem en sentències de 28 de Febrer i 28 d'Octubre de 1989, 28 de Gener de 1991, 10 de juny i 23 de desembre de 1992,  22 de gener, 18 de febrer i 10 de maig de 1993, entre moltes exigint que la indicació de la infracció o vulneració ha d'ésser específica sense incórrer en acumulació de preceptes heterogenis. També la doctrina constitucional  (SS de 9 de maig de 1991 i 10 de Febrer de 1992) exigeix el compliment dels requisits mínins a que fan referència els articles 1707 i 1710.2 de la llei processal.

És cert que el defecte de tècnica només ha´d’esser estimat rellevant quan no permeti resoldre el recurs (ignorància del que es pretén) o quan sigui necessària una activitat discursiva extremada per part del Tribunal o es creï un risc d'indefensió per l'altre part.

Cal fer notar que  el Tribunal Suprem en alguns casos  i aquesta mateixa  Sala en d'altres, tot i haver reconegut greus defectes de plantejament del recurs de cassació, i amb una exquisida observància  del principi  pro accione derivat de l'article 24 de la Constitució feren un breu anàlisi del motiu del recurs que s'endevinava darrera de la defectuosa articulació denunciada.

Des d'aquesta perspectiva la Sala considera oportú fer una anàlisi succinta del tema en debat, únicament  justificat per un extremat respecte als designis constitucionals avançats, i al  no revelar-se cap indici d 'indefensió per la part contra la qual es recorre, la qual  en l'escrit d'impugnació després de posar de relleu el defecte d'articulació analitza també la improcedència dels interessos contraris.

Ambdues parts litigants estan d'acord en el  factum que podríem sintetitzar de la següent manera:

a) El senyor Z2. i la senyora Z3. de forma prèvia a contraure matrimoni varen atorgar el 4 de juliol de 1877 capítols matrimonials en els quals acordaren un fideïcomís familiar si sine liberis decesserit  en el qual inseriren una substitució vulgar que originà la figura anomenada substitució  vulgar en fideïcomís, tal com es dedueix de la redacció dels susdits capítols  que resen:   los referidos futuros esposos Z2. y Z3. para el caso de fallecer los dos o el otro de ellos sin haber otorgado testamento ni otra disposición de sus bienes y con el fin de evitar la sucesión intestada que por este motivo podría tener lugar, preventivamente nombran a los hijos que vengan a tener pero no todos juntos sino el uno después del otro con preferencia de varones a hembras y de mayores a menores en edad substituyéndoles recíprocamente entre sí, siempre que el primer llamado y sucesivamente los demás no viniesen a ser herederos por morir en pupilar edad o bien después sin hijos legítimos y naturales que lleguen a la edad de hacer testamento, de modo que sólo tendrán la herencia libre el que falta con uno o más hijos aptos para hacer testamento; queriendo que si alguno de ellos por razón de haber premuerto no pudiere entrar en el goce de la herencia dejando empero uno o más hijos se entiendan estos llamados en representación y derecho de su padre o madre premuertos no todos juntos sino el uno después del otro con preferencia de sexo y edad bajo las mismas condiciones que respecto a sus hijos se han ordenado por los propios disponentes:

b) El senyor Z2. va morir el 15 de desembre de 1919 i la senyora Z3. el primer d'abril de 1925 , ambdós sense haver atorgat testament amb la qual cosa l 'heretament preventiu esdevení eficaç. Els fills nascuts del matrimoni dels atorgants dels capítols foren, per ordre de naixement: Z5.,Z6.,Z7.,Z8.,Z9,.Z10..

c) El primer cridat a l'herència fou el fill gran del matrimoni senyor Z5 però a l' haver mort sense fills  l’any 1948 l’herència fideïcomissària va fer trànsit al seu germà Z6. que també morí sense fills  l’any 1976. El tercer cridat hagués estat el tercer germà Z7. però aquest havia premort a Z6., ja que morí a l'any 1963.

d) Però el susdit Z8. morí havent deixat quatre fills Z11, Z, Z12 i Z13. Per mor del que havien  ordenat en els capítols els seus avis,  l'herència fideïcomesa feu de nou trànsit al fill més gran Z.,  però aquest també morí sense fills el 30 de Desembre de 1995.

Amb aquests antecedents és totalment contrari a l'ordenat  en els capítols matrimonials de forma clara  pels besavis del demandat senyor Y ( fill de Z11.)  insistir com ho fa l'agent en l'instància i recorrent en aquest moment processal,  en què Z. va rebre l’herència lliure del fideïcomís per haver heredat en virtud  d'un dret de transmissió .

Tal com va dir aquesta mateixa Sala en sentència de 23 de novembre de 1998 en un cas semblant al que ara es debat, el que varen ordenar els besavis del demandat fou una substitució vulgar en fideïcomís a favor de la descendència de l'hereu fideïcomissari que morís sense fills llegítims o naturals en edat de fer testament.

En aquella sentència es raonava :  tant si ens atenem a l'article 193 del Codi de successions per causa de mort , com en el seu antecedent immediat l'article 171 de la Compilació del dret civil de Catalunya, com en els seus antecedents més remots que podem centrar en la resolució de la Direcció General dels Registres i del Notariat de 31 de març de 1950 i Sentència del T. S. de 3 de gener de 1885 la substitució vulgar en fideïcomís no és altra cosa que una substitució vulgar, amb totes les seves conseqüències , que s´insereix en una substitució  fideïcomissària condicional , però amb la particularitat que produeix els seus efectes al temps de la mort de l'hereu fiduciari i no al temps de la mort del causant de la successió.

En l'esmentada resolució de gran interès pel cas en anàlisi aquest tribunal deixava clar: des d'aquesta perspectiva no es pot oblidar que la voluntat dels heretants o fideïcomitents no era altra que la de cridar els seus néts com hereus fideïcomissaris, pel cas que el seu pare cridat també com hereu fideïcomissari amb caràcter preferent premorís a l'hereu fiduciari, amb la conseqüència que els néts no deriven els seus drets a l'herència fideïcomesa en virtut d'un dret de transmissió que es pugui derivar del seu pare premort , sinó d'un dret propi que té el seu origen en la voluntat dels fideïcomitents i heretants... Continua la sentència analitzada  la conseqüència natural és que els néts adquireixen l'herència en qualitat d'hereus fideïcomissaris i per tant subjectes a les prevencions que els heretants han establert per a tots els fills instituïts com hereus fideïcomissaris . Aquestes prevencions , en la part que ara interessa, no són altres que la de gravar de restitució fideïcomissària a l’hereu fiduciari o als fills nomenats hereus fideïcomissaris pel cas de morir sense deixar descendència ; per consegüent si la néta cridada com a substituta vulgar  en fideïcomís entra en l'herència fideïcomesa en qualitat d'hereva fideïcomissària en representació del seu pare  (Sentència del T. S. d'onze de juny de 1990) ho fa subjecte a les prevencions que els heretans estableixen per tots els hereus fideïcomissaris que han previst, és a dir, amb el gravamen fideïcomissari pel cas que arribin a morir sense deixar descendència .

L'aplicació de l'anterior doctrina al cas que ara s'ha de resoldre condueix al rebuig del defectuós motiu de cassació, ja que posat de relleu que Z rebé l'herència fideïcomesa de la seva àvia, la rebé amb la càrrega de restitució fideïcomissària a favor del l'hereu fideïcomissari que resulti cridat en aplicació de la substitució vulgar en fideïcomís ordenada en els capítols matrimonials atorgats per part dels seus avis senyor Z2 i Z3.

Per l'anterior la línia argumental seguida en el recurs de cassació en el sentit que el senyor Z. heretà els béns fideïcomesos en virtud d'un dret de transmissió, en estimar que el seu pare senyor Z8. fou el tercer cridat en l'herència no té cap mena de suport ni en la voluntad dels fideïcomitents i heretants ni en la llei. Mai pot ésser considerat  tercer  cridat en l'herència fideïcomesa el senyor Z8. que va premorir al segon cridat (o sia al seu germà Z7.).

Corol·lari de l'anterior és que cap suport legal o testamentari pot  tenir l'afirmació que fa la part recurrent al dir que el senyor Z. va rebre l’herència lliure al haber-se complert la condició imposada pels heretants en el seu pare que afirma que moria amb fills  (un d'ells és el mateix  Z.).  Cap interès té als efectes d'aquest debat que Z2 morís amb fills en edat de testar, si no es va produir una delació de l'herència fideïcomesa a favor seu per haver premort a l'anterior cridat, el seu germà Z7.

Baldament l'anterior no pot compartir de cap manera aquesta Sala les argumentacions que conté la sentència de l'Audiència en el sentit que  a l' haver mort el senyor Z  l'any 1995 sense descendència l'herència fideïcomesa hauria de passar al demandat senyor Y, al no haver estat en absolut acreditat en aquestes actuacions que pel  compliment de les prevencions establertes en les capitulacions matrimonials dels heretants, aquesta herència hagi de fer trànsit en definitiva en favor de Z2 i no ésser escaient  en aquest moment fer cap pronunciament sobre el dret a  l'herència fideïcomesa al no haver estat  objecte del debat si realment el següent cridat com a hereu fideïcomissari de la seva besavia senyora Z3 és el demandat.

Tot l'exposat ha de conduir al rebuig del motiu de cassació analitzat.

Segon.-  En el que es podria considerar segon motiu del recurs ( no s'articula per cap de les vies processals de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, ni s'especifica si s'al·lega un vici in procedendo o in iudicando), la part que recorre assegura que el senyor Z va  posseir la finca objecte del litigi ( la qual estava afectada per la càrrega fideïcomissària)  en concepte d'hereu al·ludint a la institució de la  "usucapio pro herede per reivindicar el seu dret com hereu lliure sobre la finca que hauria permés que aquesta fes trànsit a l'agent aquí recurrent.

En aquesta al·legació s'hi concentren tants defectes d'índole processal  que esdevè improcedent  l'estudi de l' afirmació realitzada per la recurrent.

En primer lloc no es pot detectar a l' empara de quina de les quatre vies de l'esmentat article 1692 de la Llei processal s'encarrila el motiu del recurs, però a això s'hi ha d'afegir que no s'endevina en què entén el recurrent que ha errat l'Audiència al dictar sentència i el que és més greu , s'introdueix en el debat un tema palesament nou, el tema de la prescripció adquisitiva.

Com ja ha dit aquesta Sala   (en reiterades sentències de les quals podrien ésser mostre S.S 9.6.1997, 3.10.1998) les qüestions noves no poden ésser analitzades en cassació, havent d' entendre per qüestions noves aquelles que no han estat adduïdes per les parts en els seus escrits d'al·legacions, sempre que no es tracti de qüestions d'ordre públic i en conseqüència estimables d'ofici.  Les qüestions noves alteren l'objecte de la controvèrsia i atenten contra els principis de preclusió i igualtat entre parts ( STS 11.4. i 4.6.1994 ) i produeixen indefensió a l’altre part. ( STS 22.7 , 20.9.1994 ,1 i 31. 11.1996).

La part contra la qual es recorre denuncia en l'escrit d'impugnació el caràcter absolutament novedòs de l'argument esgrimit, i posa de relleu que el tema de la "usucapio pro herede ni s'ha debatut en cap de les anteriors instàncies ni ha estat objecte de cap mena d'activitat provàtoria, afirmació que es revela com a  vertadera amb una anàlisi dels escrits de demanda i contestació i amb la lectura de les sentències dictades en primera i segona instància, per la qual cosa s'imposa també el rebuig de l'esmentada argumentació aportada en seu cassacional.

Tercer.- Per l'exposat s'escau la desestimació del recurs de cassació la qual cosa comporta de conformitat amb l'article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil la imposició de les costes al recurrent, sense cap pronunciament en relació al dipòsit per no haver-se constituït.   

Per tot l'anterior;

 

DECIDIM

Que hem de desestimar i desestimen el present recurs de cassació interposat per  la procuradora Sra.Mª Teresa Buitrago Hijano en nom i representació de la senyora X, contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Girona en data 6 de maig de 1999, en autes núm.400/98, i condemnem la part que recorre al pagament de les costes causades en el recurs de cassació.

S'ha de notificar la present resolució a les parts personades i lliurar la certificació corresponent al president del Tribunal esmentat i s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda