Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 11 d'octubre de 1999

Anterior Amunt Següent

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 11 d’octubre de 1999, núm. 30/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat per l'entitat X,S.L., contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 17a de l'Audiència Provincial de Barcelona en data 29 de desembre de 1998, dimanant del judici declaratiu de menor quantia interposat  pel senyor Y i d'altres sobre acció de rescissió per lesió "Ultra-Dimidium". La part recurrent ha estat representada davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Carmen Ribas Buyó i defensada pel lletrat Sr. Antonio M. Llobet Poal. Han comparegut com a part recorreguda  D. Y i d'altres, que han estat representats pel procurador Sr. Alfredo Martínez Sánchez i defensats  pel lletrat Sr. J. Manuel Cordón Catalán.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- El  procurador dels tribunals Sr. Antonio Cortada García, actuant en nom i representació de D. Y i d'altres, va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia que pel torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància núm.22 de Barcelona, contra l'entitat X,S.L. En la demanda hi va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va acabar sol·licitant es dictés sentència de conformitat amb allò que es sol·licitava en l'esmentada demanda. Que previs els tràmits legals, l'esmentat Jutjat va dictar sentència en data 5 de juny de 1998, que conté la següent part dispositiva: "FALLO: Que desestimando en todas sus partes la demanda interpueta por el procurador D. Antonio Cotada García, en nombre y representación de los hermanos D. Y, Dña.Z, Dña.Z2 y D.Z3 contra la entidad X,S.L.,debo absolver y absuelvo a la demandada de las pretensiones contra ella ejercitadas, con expresa condena en costas a los actores".

Segon.- Per la representació de D.Y i d'altres, es va interposar recurs d'apel·lació  contra l'esmentada sentència, que va ser admès i la secció 17a de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència en data 29 de desembre de 1998, que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que estimando el recurso de apelación interpuesto por DOÑA Z, DON Y, DOÑA Z2 y DON Z3 contra la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia nº22 de Barcelona en los autos de que este rollo dimana, revocamos dicha resolución, y estimando la demanda interpuesta por aquellos contra X,S.L. declaramos rescindida la compraventa celebrada entre los padres de los actores, Doña Z2 y Don Z3, y la demandada, sobre la vivienda sita en la calle S 000 2º1ªde L., que dio lugar a la inscripción nº6 practicada al Tomo 000, Libro 000 del Registro de la Propiedad nº11 de esta Ciudad, la cual deberá cancelarse, con la obligación de los actores de reintegrar a la demandada la cantidad de 2.270.000 pesetas, más los intereses legales de la misma a contar desde la fecha de la demanda.

La demandada podrá evitar la rescisión si en el plazo de un mes a partir de la firmeza de la Sentencia abona a los vendedores 4.980.000 pesetas con sus intereses a contar desde el día 22 de noviembre de 1995. Todo ello con imposición a la actora de las costas de la primera instancia, y sin hacer pronunciamiento sobre las de la alzada".

Tercer.-  Contra l'esmentada sentència la procuradora Dª Carmen Ribas Buyo, en representació de l'entitat X,S.L., va formular recurs de cassació davant aquesta Sala  pels motius següents:1r.- A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Lei d'Enjudiciament Civil per infracció de l'article 321 de la Compilació;2n.- A l'empara del núm4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de l'article 1.214 del Codi civil en relació amb l'article 323 de la Compilació; 3r.- A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de l'article 1253 del Codi civil en relació amb l'article 1249 de l'esmentat codi: i 4r.- A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció dels articles 1218 i 1255 del Codi civil.

Quart.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació es va assenyalar l'audiència del dia quatre d'octubre passat, per a la celebració de la votació del present procediment, que va tenir lloc en l'esmentada data.

És ponent d'aquestes actuacions la magistrada d'aquesta Sala Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.-La demanda provocadora d’aquest debat va ésser entaulada pels germans senyors X, Z,Z2 i Z3, en exercici d’una acció de rescissió per lesió o " ultradimidium" emparant-se la dita acció en els articles 321 i següents de la Compilació de dret Civil de Catalunya.

La sentència dictada en la instància rebutjà l’acció esgrimida al entendre que el caràcter aleatori o litigiós de la cosa adquirida excloa l’acció rescissòria. Impugnada la decisió del jutgador de primera instància davant l’Audiència Provincial va recaure nova resolució la qual estimà íntegrament la demanda principal i declarà rescindida la compravenda celebrada entre els pares dels agents i la demandada X SL, en relació a l’habitatge del carrer Santuaris número 105,segon, primera de Barcelona.

Contra aquesta resolució s´alça la demandada X SL , la qual insta a la Sala a revocar la sentència de l’Audiència per tal d’obtenir resolució que l’exoneri de les pretensions exercides pel contrari.

Abans d’entrar en l’examen dels diferents motius del recus interposat és escaient deixar constància dels antecedents històrics conclosos per l’Audiència:

a) La mare dels agents en el seu nom i també en nom del seu espòs greument malat va vendre l’habitatge d’ambdòs cònjuges a la demandada X S.L. El susdit habitatge es trobava gravat per un dret real d’hipoteca atorgada a favor de l’entitat Moneticia S.A. en garantia de seixanta lletres de venciment mensual amb un total de 2.055.000 pts, també gravava l’esmentat habitatge una anotació preventiva d’embargament derivada d’un judici executiu ( 971/94) del qual n´era coneixedor el Jutjat de Primera Instància número 26 de Barcelona , incoat per interès del banc Central Hispano per un principal de 455.919 pts. i 100.000 pts, estimades prudencialment en concepte d’interessos i despeses judicials.

 b) Conseqüència del avantdit embargament fou fixat dia i hora per celebrar la corresponent subhasta i davant aquesta evidència la mare dels demandants va formalitzar contracte de compra-venda en relació a l’habitatge d’ella i el seu espòs amb un contracte de caire privat de 10 de Novembre de 1995. En el susdit contracte s´assenyalava com a preu de l’habitatge 3.300.000 pts, deixant constància que d’aquesta quantitat  s 'entregaven a la venedora 1.500.000 al suscriure el contracte , retenint la compradora 1.800.000 pts. per tal de fer front a les càrregues suare descrites.

c) En el document d'índole privada esmentat la compradora es va comprometre a atorgar contracte d’arrendament en favor de la venedora en relació a l’habitatge venut per una durada de cinc anys i una renda de cinquanta mil pessetes al mes.

  d) L'avantdit contracte s´elevà a escriptura pública el 22 de novembre del mateix any havent estat fixat com a  preu de la compra-venda els 3.300.000 pts. que la part venedora declarava haver rebut de la compradora.

Segon.- El primer dels motius de cassació es planteja a redòs de l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil al·ludint la part que recorre a una  infracció de les normes de l’ordenament jurídic o de la jurisprudència aplicables al debat. En concret es determina com a infringit l’article 312 de la Compilació.

En el cos del motiu del recurs el recurrent mostra una total disconformitat amb la sentència de l'Audiència que conclou amb rebutjar el caràcter aleatori o litigiós de l'habitatge objecte de la compravenda que provocà la contesta.

Ara és escaient transcriure el que ens diu l'article 321 de la Compilació catalana: "els contractes de compra-venda, permuta i altres de caràcter onerós, relatius a béns immobles, en què l’alienant hagi sofert lesió en més de la meitat del preu just, seran rescindibles a instància seva, baldament en el contracte concorrin tots els requisits necessaris per a la seva validesa.

Aquesta acció rescissòria no serà procedent en les compravendes o alienacions fetes mitjançant subhasta pública, ni en aquells contractes en els quals el preu o contraprestació hagi estat decisivament determinat pel caràcter aleatori o litigiós del que s´adquireix o pel desig de lliberalitat de l’alienant..."

El recurrent al·ludint al fet que l'habitatge dels pares dels agents estava subjecte a un procediment executiu que havia provocat que s'assenyalés com a dia de la subhasta el 22 de Novembre  de 1995 titlla el  bé objecte del negoci  jurídic en debat com a litigiós, la qual cosa impediria al seu entendre la prosperitat de la rescissió per lesió "ultradimidium".

Aquest mateix tribunal en anteriors sentències de les quals en seria un exemple la de 7 de Juny de 1996, ha declarat que contracte aleatori suposa l'existència d'una prestació plenament apreciable però no ben determinada en el moment del contracte i depenent d’un fet incert, corrent els contractants un  risc de guany o pèrdua. En l’esmentada sentència es fa referència a què el factor sort o aleas ha d’actuar de forma sinal·lagmàtica de manera que el perjudici per un dels contractants ha de suposar un benefici correlatiu per l’altre.Es d’interès una Sentència del TS de 9 de desembre de 1968 que considera que no existeix aleas quan res es queda  a l’atzar .

Certamen l’exclusió que fa la norma catalana de la rescissió per lesió " ultradimidium" quan l’adquirit és qualificable d'aleatori o litigiós, s´ha de valorar en profunditat en el tema debatut al tractar-se d’un habitatge que havia de sortir en pública subhasta pocs dies després de la perfecció del contracte de compra-venda.

Però s´ha d’entendre que no es pot titllar de litigiós l’immoble que sortiria   a subhasta, en el cas que no es paralitzés la venda pública , ja que aquest fet no evidència cap aleas.

En el moment de la venda no hi havia dubtes en relació a la  quantitat que havia provocat l’embargament i estava determinat el creditor executant. La immobiliària demandada que ara ostenta el caràcter de recurrent, era perfectament coneixedora de com podia actuar per tal de paralitzar la subhasta i evitar que la finca sortís de les seves mans. Baldament l’article 1498 de la Llei d’enjudiciament civil exigeix ostentar la qualitat de deutor per eludir la rematada i lliberar els béns objecte d’embargament, i encara que la novació per canvi de deutor requereixi  el consentiment del creditor, és notori que en el món bancari, cap dificultat havia de sorgir a la compradora per salvaguardar  l’habitatge objecte del contracte.

No podem parlar d’aleas o factor sort que determinaria els guanys o pèrdues pel comprador, sinó, senzillament d’una compra-venda d’un immoble afectat  per una càrrega que havia produït   l’assenyalament d’una suhhasta, però res havia d’impedir que, com moltes vegades succeeix en el món contractual la intervenció d’un tercer adquirent del bé objecte d’embargament evités la venda pública.

L´anterior consideració fa decaure el motiu del recurs en estudi i s´ha de valorar el submotiu adduït en el mateix apartat del recurs, si bé immediatament s 'observa un greu defecte en l’interposició, ja que la part recurrent es limita a exposar els seus interessos sense respectar les exigències de  l’article 1707 de la llei processal.

En aquesta al·legació el recurrent combat la sentència de l'Audiència que analitza de manera detallada la qüestió del pagament del preu, quan a l’entendre de la demandada en la instància al no haver al·legat els agents engany o error en el preu, l’anterior anàlisi quedaria vedat al tribunal.

Aquí la recurrent aprofita per esmentar una sentència dictada per l’Audiència de Barcelona que estudià la manca de vinculació entre la lesió per " ultradimidium" i el preu efectivament pagat , incidint el Tribunal en què aquest fet no era d’interès sinó que el decisiu era el preu fixat. També fa al·lusió la part que recorre a una sentència dictada per aquesta mateixa Sala en un cas d’acció rescissòria per " ultradimidium".

La petició no pot ésser estimada pel fet del defectuós plantejament, però això no impedirà l’estudi de l’anterior argumentació més endavant al ésser esgrimit de nou per una via processal correcta.

Finalment dintre el mateix motiu del recurs i com a tercera argumentació s'al·ludeix al preu de l’habitatge en litigi fent supost de la qüestió ja que es diu que el preu fixat en la compra-venda fou el de 4.042.325 pts, i per tant, al seu entendre no hi ha lesió en més de la meitat. En  tractar- se  de substituir la conclusió fàctica de l’Audiència per la qual ell interessa de caire subjectiu i parcial, ha de decaure aquesta pretensió  que a més també es torna a plantejar  de forma defectuosa.

Tercer.- També s´encarrila en el número 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil el segon motiu del recurs en què la part que recorre denuncia infracció de les normes de l’ordenament jurídic i de la jurisprudència amb expressa al·lusió als articles 1214 del Codi civil  i 323 de la Compilació de Dret Civil de Catalunya.

Els preceptes en què s´empara el recurrent tenen un caràcter heterogeni que nomès es pot salvar amb un respecte immaculat al principi "pro actione" tantes vegades invocat pel Tribunal Constitucional, pel Tribunal Suprem i per aquesta mateixa Sala.

Aquesta Sala ja ha deixat constància reiterada que l’esmentat article 1214 del Codi civil,  té un caire general i no té força per donar base a la cassació, perquè el tribunal d’instància pot obtenir la seva convicció , per qualsevol de les proves que s´aportin als actes, amb indepèndencia de qui les hagi proporcionat a l’òrgan judicial; a més té declarada la jurisprudència  que l’esmentat article 1214 del Codi civil no és una norma de valoració de la prova, sinó simplement una distribució de la càrrega entre les parts.

Però és que en realitat el que combat el recurrent en aquest motiu del recurs es el  "preu just" fixat per l’Audiència amb la finalitat de detectar si s´ha produit  la lesió en més de la meitat del dit preu que exigeix la norma catalana per la destrucció del vincle contractual i la tornada del bé immoble al primitiu propietari, o en el seu cas ( art. 325 de la Compilació) el complement del preu pagat.

La jurisprudència esmentada en el cos del recurs és coneguda per la Sala, i no es revela com a infringida en la resolució en debat. Com declarà aquest  Tribunal en sentència de 22 de desembre de 1994 el concepte " preu just" a què al·ludeix  l'article 321 de la Compilació, suposa el valor que tenia el bé al moment d 'ésser atorgat el contracte, en relació a d’altres d’anàlogues circumstàncies, en la mateixa localitat, l’esmentada sentència ens diu: " certament el concepte de preu just és el nucli de la rescissió per lesió " ultradimidium"  des que la institució d’arrel  romana incorpora la noció aristotèlica-tomista de justícia commutativa. El legislador de 1960 no només recorre al concepte de preu just, com a paràmetre per apreciar la existència de lesió sinó que defineix el que entén com a preu just que identifica com a preu de mercat o sigui el valor en venda. Davant la clara dicció de l’article 323.2 de la Compilació no és factible acudir a criteris distints al valor en venda com podria ésser el valor d’afecció, el cadastral, el de capitalització de la renda, etc..".

La part que recorre ataca el preu just fixat per l’Audiència, dient que és errònia  l’acceptació  com a "preu just" del preu  en què es va taxar la finca a efectes de la subhasta assenyalada pel 22 de Novembre de 1995, i al ésser aquest preu  (7.525.000) superior a l' interessat pels agents en la demanda, s'havia de reduir - diu l'Audiència - a aquesta última quantitat .(7.250.000 pts.)

La norma catalana si bé ens remet com hem avançat al valor de venda, no determina com es detectarà aquest valor, i aquesta mateixa Sala ha fixat en anteriors resolucions que la valoració de la finca és matèria de fet sostreta al control cassacional.

És coneguda la doctrina jurisprudencial esmentada en el recurs en el sentit que els dictàmens d’índole extraprocessal aportats per les parts litigants no tenen caràcter pericial. Però al no existir una norma valoratoria de la prova (prova legal o taxada) res impedia a l’Audiència  fixar el " preu just" en base al preu de tasació de la finca amb la finalitat de la venda pública que finalment no es cel·lebrà.

Per tot l'exposat,  la sentència dictada per l’Audiència no vulnera l’article 323 , ja que aquest article no suposa una norma de valoració de la prova , sinó que determina com a " preu just" el valor en venda de les coses en el temps d’ésser atorgat el contracte.  L'Audiència després d’un procés inferencial arriba a la conclusió que el valor de taxació de l’immoble per la subhasta assenyalada (reduït per respecte a la congruència exigible a qualsevol sentència) és el que coincideix amb el dit " preu just", i aquest procés inferencial no es revela com a il·lògic o arbitrari,  per tant és obvi que el discurs seguit per la sentència ha de prevaler sobre el de la part que recorre. Per  ratificar aquest  raonament podríem citar la sentència dictada per aquesta mateixa Sala el 7 d’abril de 1994 en la qual es deixava clar que l’article 323.2 de la Compilació al·ludeix com a terme comparatiu per calcular el valor en venda, a la contemplació del preu d'altres coses iguals o anàlogues, però amb independència que aital previsió constitueixi un simple element orientatiu del qual, donada l'exigència legal, no s´hauria de prescindir sense almenys una base raonable, en qualsevol cas l’apreciació de la seva hipotètica conculcació requeriria una base provatòria clara de la qual resultès l’existència de finques  d'anàlogues característiques i que el seu preu en el mercat fos molt divergent.

Per l’anterior fonamentació decau el motiu del recurs en estudi.

Quart.-També amb residència processal en el número 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil s´encarrila el tercer motiu del recurs adduint la part que recorre també de forma genèrica a la infracció de les normes de l’ordenament jurídic o de la jurisprudència aplicables per resoldre les qüestions objecte del debat, però , en concret s´esmenten com a infringits els articles 1253 i 1249 del Codi civil.

La part que recorre insisteix ara en què no és llegítim, al seu entendre que l’Audiència determinés quin fou el preu de venda  de l’immoble apartant-se del que constava en el document privat i en l’escriptura pública atorgats.

En realitat el recurrent sota el pretexte d’una suposada infracció de les normes esmentades el que vol és revisar el resultat provatori a que arribà l’Audiència. Certament la jurisprudència admet un cert control de la prova de presumpcions, especialment quan el resultat obtingut pel Tribunal sigui absurd,  il·lògic, i s´arribi a conclusions renyides amb la raó. (TS SS de 11 de febrer de 1984 i 9 de gener de 1985). De tota manera la presumpció és medi supletori de prova, a manca de prova directa, que per la seva especial naturalesa (deducció personal del jutge) no es pot exigir la seva aplicació, essent excepcional la impugnació a la cassació.

L´article 1253 del Codi civil fa referència a les presumpcions " hominis" o judicials i només es podria violar davant un procés inferencial absurd seguit per l’Audiència. L´Audiència en la sentència combatuda arriba a la conclusió que el preu efectivament pactat i pagat a la immobiliaria compradora aquí recurrent fou 2.270.000 pts, basant-se en : a)  les quantitats pagades per l’immobiliaria per lliberar la finca de l’hipoteca i l’embargament que la gravaven,  b) la sentència de resolució del contracte d’arrendament que provocà que la mare dels agents hagués d’abandonar l’habitatge en litigi per impagament de rendes, c) les falsedats que s´evidencien en el llibre diari aportat per l’entitat defenent amb la finalitat de provar el pagament del preu que figurava en els contractes atorgats entre les parts  (el d’índole privada i l’escriptura pública). El susdit procés deductiu no es pot qualificar d’arbitrari  ni  il·lògic i per tant  no pot ésser substituït el preu fixat per l’Audiència pel que interessa a la part que recorre per tal d’evitar la resolució de la compra-venda.

No infringí l’Audiència la jurisprudència invocada en el cos del motiu en el sentit que la prova de presumpcions és de caràcter subsidiari o supletori per la qual cosa no es pot acudir a ella quan no siguin suficients els demés medis a què fa referència l’article 1215 del Codi civil. L´anterior perquè  l’Audiència considera irreal el preu que es fa figurar en els dos contractes formalitzats entre les parts (el privat i el públic) i aquesta premisa fàctica no pot ésser destruïda en cassació al no poder  ésser titllada d’arbitrària, per tant si, superat aquest primer pas en la resolució impugnada s´acudeix a la prova presumptiva per tal de fixar el preu real de la finca, i no és tampoc arbitrari aquest procés inferencial, no hi ha possibilitats que els interessos de la recurrent siguin acollits en aquest recurs extraordinari.

Cinquè.- L´últim motiu del recurs s´articula com els precedents en el número 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament i s´al·ludeix a la infracció de les normes de l’ordenament  jurídic o la jurisprudència aplicables per a resoldre les qüestions objecte del debat. Concretant  ja, es denuncia infracció dels articles 1218 i 1255 del Codi civil.

Una altra vegada estem davant de preceptes heterogenis , però una anàlisi del cos del recurs permet endevinar que en realitat la part que recorre estima la infracció de la valoració de la prova documental pública.

S´ha de fer notar que tornem a incidir en el mateix, o sia en la queixa de la part recurrent pel fet que la resolució atacada s´aparti del preu que figura en l’escriptura pública i aculli un preu diferent, fruit de l’avaluació d’una serie de presumpcions que , com ja s´ha avançat , la defenent en la instància les titlla d’errònies.

 L´article 1218 del Codi civil suposa una norma de prova legal o taxada. L´anterior afirmació implica que l’eficàcia provatòria del document públic  s´estén al seu contingut o a les declaracions que d’aquest en facin els contractants, però això no ha d’impedir que la seva veracitat intrínseca no pugui ésser desvirtuada per  prova en contrari (SS 14.2i 14.3 1983), ja que aquesta prova no és necessàriament superior a les altres ( SS 25.3,  8.7, 10.10, 1988 i 23 i 30.7 1993, 4.2.1994).

El document públic, com ha declarat de forma reiterada la jurisprudència no ha de prevaler sobre les altres proves, i per tant no pot enervar una valoració provatòria conjunta , al vincular al jutge només respecte al seu atorgament i a la data d’aquest, ja que la resta del seu contingut , pot ésser sotmés a apreciació amb les altres proves.(TS SS 7.7.86,10.10.88).

L´aplicació  de  l'esmentada jurisprudència al tema discutit fa decaure el motiu de cassació, al no endevinar-se ni infracció de la norma valorativa de prova analitzada ni tampoc de les cites jurisprudencials que fa el recurrent. Com hem avançat l’Audiència valorant un conjunt indiciari arriba a la conclusió que el preu de l’habitatge en relació al qual s´accionà per lesió " ultradimidium" divergeix del que es va fer constar en el document privat i en l’escriptura atorgada. Detectat per l ´Audiència el preu real per complir les exigències de l’article 321 de la norma catalana es procedeix a la seva comparació o confrontació amb el " preu just" que correspondria a l’habitatge que fou dels pares dels agents, i d’aquesta confrontació s´arriba a la conclusió que hi ha hagut lesió en més de la meitat del dit preu just.

Per tot aquest procés de l’Audiència de fixació de la  premissa fàctica de manera lògica i raonada i posterior aplicació de la normativa jurídica també amb correcció, s'hi imposa també el rebuig de l’últim motiu del recurs.

Sisè.- De conformitat amb l'article 1715.3 de la Lei d'Enjudiciament Civil, la desestimació total del recurs comporta la imposició de les costes al recurrent..

Per tot l'anterior,

 

DECIDIM

Que hem de desestimar i desestimem el present recurs de cassació interposat per  la procuradora DªCarmen Ribas Buyo, en nom i representació de l'entitat  X,S.L., contra la sentència  dictada en grau d'apel·lació per la Secció 17a de l'Audiència Provincial de Barcelona en data 29 de desembre de 1998, i condemnem la part que recorre al pagament de les costas causades en el recurs de cassació.

S'ha de notificar la present resolució a les parts personades i lliurar la certificació corresponent al president del Tribunal esmentat i s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda