|
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 7 d’octubre de 1999, núm. 29/1999 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
La
Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs
extraordinari de cassació interposat pel Sr. X
contra la sentència de 23 d'abril de 1999 dictada per la Secció
2a de l'Audiència Provincial de Girona en l'apel·lació de la que
havia pronunciat el 21 d'abril de 1998 el magistrat del Jutjat de
Primera Instància número 8 dels d'aquella ciutat en el judici
declaratiu ordinari de menor quantia sobre exigència de fiançament de
pensions i altres extrems, interposat per l'esmentat Sr. X contra la Societat "Y, S.L.".
El
recurrent ha estat representat davant d'aquest Tribunal pel procurador
Sr. Josep CASTELLS i VAL i dirigit per l'advocat Sr. Lluís IGLESIAS
PUJOL.
Ha
comparegut com a part recorreguda la societat demandada representada per
la procuradora Sra. Imma LASALA BUXERES i dirigida per l'advocat Sr.
Joan BOU i MILLAS.
FETS
Únic.-
En resoldre el recurs d'apelAlació esmentat, la Secció 2a de l'Audiència
Provincial de Girona va dictar sentència el 23 d'abril de 1999
desestimant el recurs i
imposant les costes del mateix al recurrent Sr. X el
qual va preparar i va interposar contra l'esmentada Sentència el
present recurs de cassació que s'ha tramitat en aquest Tribunal seguint
les prescripcions legals.
Actua
de Ponent el Magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.-
L'agent -ara recurrent en cassació- el Sr. X impugna
la Sentència de la Secció 2a de l'Audiència Provincial de Girona, la
qual va confirmar la del Magistrat del Jutjat de Primera Instància núm.
8 d'aquella ciutat desestimatòria de la demanda formulada per aquell
agent en què pretenia que la Companyia "Y,
S.L." (abans anomenada "Y, SOCIETAT
LIMITADA") fos condemnada a donar fiançament o garantia amb bens
propis a favor de l'agent (una pòlissa d'assegurança de vida o una
hipoteca) per tal de garantir el pagament de la pensió vitalícia que
s'havia convingut en l'escriptura pública de 23 de juny de 1993
-modificada solament quan la quantia de les pensions amb document privat
de la mateixa data-; i, de manera subsidiària, també demanava la
condemna de la defenent a restituir el capital de la renda vitalícia
-que xifrava en 17.680.179 ptes.- més interessos i actualitzacions
segons l'IPC.
Segon.-
Per l'esmentada escriptura pública intitulada de "cesión de
participaciones sociales a cambio de renta vitalicia", el Sr. X -i altres tres- feren cessió a la Societat defenent de les
participacions que en ella hi tenien i a canvi, aquesta última, com
contraprestació, quedà obligada a pagar a l'expressat Sr. X -i als altres 3- les rendes vitalícies que varen pactar a favor de
cadascun d'ells i, a la mort d'ells, de sengles esposes, també amb caràcter
vitalici, però en la meitat de l'import de la renda que cobrés el seu
respectiu marit al morir.
I
els atorgants quedaren igualment obligats en la mateixa escriptura, a
interpretar el seu contingut "de acuerdo con la normativa
mercantil, en especial las disposiciones del Código de Comercio, leyes
especiales de aplicación, usos mercantiles y, en su defecto, por lo
dispuesto en el Código civil".
Tercer.-
El fet PRIMER de la demanda s'auto.titulava "LA CONSTITUCIÓN DE
LA RENTA VITALÍCIA", i tot seguit es refereix a l'escriptura
de "cesión a cambio de una pensión o renta vitalicia" que
hem esmentat (foli 2 de les actuacions). En el primer fonament de dret
sustantiu basava l'acció en els arts. 1802, 1803 i 1805 del Codi civil
relatius al contracte de renda vitalícia; i en el fonament segon també
recolzava aquesta acció en els arts. 334 i 335 de la Compilació del
dret civil de Catalunya sobre el violari català; explicant tot seguit -foli
10- que els esmentats preceptes de la "renda vitalícia" i del
violari eren aplicables al
cas ja que "se trata de un contrato denominado vitalicio, de pago
de renta o pensión periódica durante la vida del pensionista y su
sobreviviente, que al estar otorgado a favor de personas de vecindad
civil catalana, se rige por los preceptos de la Compilación que regulan
el violario, y al que son de aplicación los contenidos en el Código
civil".
Quart.-
En haver negat la sentència de primera instància que aquest contracte
fos un "violari " català i conclou-re pel contrari, que és
una renda vitalícia del Codi civil que no donava dret als fiançaments
o garanties que la demanda pretenia, l'agent contradient la seva pròpia
demanda, va sostenir després a l'apel·lació que no era un violari
català, ni tampoc una renda vitalícia del Codi civil, sinó un censal,
el qual sí que li donava dret (al seu entendre) a la millora del fiançament
de les pensions que constituïa l'objecte principal de la demanda.
Però
en confirmar la sentència de la segona instància que era una renda
vitalícia i no pas el "censal" que (fora de lloc i de temps)
l'agent defensava a l'apel·lació, aquest agent ha interposat contra la
sentència de la segona instància el present recurs de cassació que
fonamenta en els dos motius que examinem a continuació.
Cinquè.-
El primer el planteja per la via processal de l'ordinal 4rt de l'art.
1692 de la Llei d’enjudiciament civil, i en ell denuncia simultàniament
la infracció dels següents preceptes:
-
De l'art. 3 del Codi civil, referent a la interpretació de les normes
jurídiques.
-
De l'art. 6.2 del mateix codi sobre la validesa i la invalidesa de
l'exclusió voluntària de la llei aplicable i de la renuncia als drets
que la llei reconeix.
-
De l'art. 10.5 del mateix codi sobre l'aplicabilitat de les lleis a les
obligacions contractuals.
-
De l'art. 14 referent a la subjecció al dret civil comú o a l'especial
o foral segons el veïnatge.
-
De l'art. 16 sobre els conflictes entre les lleis civils coexistents al
territori nacional.
-
De l'art. 1255 sobre la llibertat dels pactes i de les seves limitacions.
-
Dels arts. 1281 al 1289 del mateix cos legal relatius a les
regles d'interpretació dels contractes.
Sisè.-
Davant una formulació com l'exposada, aquest tribunal de cassació no
pot fer altra cosa que repetir la constant jurisprudència expressiva de
que incloure en un mateix motiu preteses infraccions de diferents i tan
heterogènis preceptes com ho són els esmentats sense cap relació
entre ells, porta a la inadmissió inevitable, i, ja en la fase de
decisió, a la desestimació del motiu (Sentència d'aquesta Sala de l'1
de juliol passat -com més recent- i sentències del Tribunal Suprem de
24 de març i 29 de setembre de 1988, 22 de gener, 9 i 18 de febrer, 29
de juny i 21 de juliol de 1993, 23 de juny de 1994, 16 d'abril, 28 de
maig, 23 de novembre i 19 de desembre de 1996, 3 i 5 d'abril, 6 i 20 de
juny, 4 de juliol, 30 de setembre, 2 i 8 d'octubre, totes de 1997, de 12
de febrer de 1998, etc.) per la patent infracció de l'art. 1707 de la
Llei d’enjudiciament civil.
L'evidència
en el cas del que roman exposat impossibilita
ara a la Sala estudiar el fons del motiu que cal, doncs, desestimar; la
qual cosa ja esdevindria obligada únicament per raó de fer-se simultánia
cita en el mateix motiu dels arts. 1281 al 1289 del Codi civil, perquè
adduir la infracció dels arts. 1281 al 1289 invocant de manera conjunta
aquestes normes de diferent significat sense especificar-ne la que es
pretén infringida essent impossible que s'hagin vulnerat totes al temps
en estar unes subordinades a les altres, determina la indamissibilitat
del motiu (sentències del Tribunal Suprem de 10 de maig de 1991, 1 de
març de 1993, 30 de setembre de 1997); havent dit adhuc la jurisprudència
que no és admissible citar l'art. 1281 del Codi civil sense especificar
quin dels seus dos paràgrafs és el que es considera conculcat, ja que
donat el diferent criteri interpretatiu que cada un d'ells estableix, no
poden haver-se infringit simultàniament ambdós (sentències del
Tribunal Suprem de 1 de març de 1993 i de 23 de juny de 1997, entre
moltes d'altres).
Setè.-
El segon motiu de cassació és articulat també amb l'empara processal
del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil i denuncia
la infracció dels arts. 330 en relació amb el 331 de la Compilació
del dret civil de Catalunya en entendre el recurrent en aquest recurs -com
ja va fer-ho en l'apelAlació contradient la demanda- que el contracte
d'autes és un censal català, i no una renda vitalícia del Codi civil
com han proclamat i conclòs ambdues sentències d'instància.
Vuitè.-
Deixant de banda que l'obligació de pagar una pensió anual durant la
vida de dues persones (com aquí és el cas), i no indefinidament com
exigeix l'art. 330 de la Compilació catalana, no pot qualificar-se mai
de censal (Sentència d'aquest Tribunal de 4 de febrer d'enguany); i de
banda també que en no haver-hi pacte de millora tampoc podria exigir-se
garantir les pensions (art. 331 de la mateixa Compilació),
i que ni tan sols haurien transcorregut més de 5 anys entre la
constitució i la demanda (mateix art. 331), només cal considerar per
rebutjar aquest darrer motiu de cassació, que, com diu la jurisprudència,
la qualificació jurídica d'un contracte respon a una tasca
d'interpretació que és privativa dels tribunals d'instància el
criteri dels quals ha de prevaler en cassació fins i tot en supòsits
de dubte, a menys que el resultat fos notòriament inversemblant (Sentències
del Tribunal Suprem de 10 d'octubre de 1989, 20 de febrer de 1990, 4 de
març de 1999); devent rebutjar-se la requalificació quan
la Sala d'instància, fent ús de la seva sobirania
interpretativa, no ha pas incorregut en desviació d'ilAlegalitat o de
irraonabilitat (Sentències del Tribunal Suprem de 23 d'octubre de 1995
i de 26 de juliol de 1997, entre d'altres), cosa que, en el cas,
manifestament, no ha succeït.
Per
tot l'anterior, i fent esment també de les sentències del Tribunal
Suprem de 31 de gener de 1991 i d'11 de juliol de 1997 per la seva
semblança amb el cas, hem de desestimar el darrer motiu del recurs, i
tot ell.
Novè.-
La desestimació comporta la imposició de les costes i la pèrdua del
dipòsit conforme a l'art. 1715,3 de la Llei d’enjudiciament civil.
Per
tot el que resta dit, en nom del Rei i per l'autoritat que ens confereix
la Constitució,
PART
DISPOSITIVA
LA
SALA CIVIL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA, HA DECIDIT:
DESESTIMAR el recurs de cassació interposat pel Sr. X contra la sentència de 23 d'abril últim, dictada per la Secció
2a. de l'Audiència Provincial de Girona en el seu rotllo d’apel·lació
núm. 294/98; imposar les costes a l'esmentat recurrent; i decretar la pèrdua
del dipòsit que va constituir.
Així
ho acordem, manem i signem.
|
