Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 7 d'octubre de 1999

Anterior Amunt Següent

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 7 d’octubre de 1999, núm. 29/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala  Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs extraordinari de cassació interposat pel Sr. X  contra la sentència de 23 d'abril de 1999 dictada per la Secció 2a de l'Audiència Provincial de Girona en l'apel·lació de la que havia pronunciat el 21 d'abril de 1998 el magistrat del Jutjat de Primera Instància número 8 dels d'aquella ciutat en el judici declaratiu ordinari de menor quantia sobre exigència de fiançament de pensions i altres extrems, interposat per l'esmentat Sr. X contra la Societat "Y, S.L.".

El recurrent ha estat representat davant d'aquest Tribunal pel procurador Sr. Josep CASTELLS i VAL i dirigit per l'advocat Sr. Lluís IGLESIAS PUJOL.

Ha comparegut com a part recorreguda la societat demandada representada per la procuradora Sra. Imma LASALA BUXERES i dirigida per l'advocat Sr. Joan BOU i MILLAS.

 

FETS

Únic.- En resoldre el recurs d'apelAlació esmentat, la Secció 2a de l'Audiència  Provincial de Girona va dictar sentència el 23 d'abril de 1999 desestimant el recurs  i imposant les costes del mateix al recurrent Sr. X el qual va preparar i va interposar contra l'esmentada Sentència el present recurs de cassació que s'ha tramitat en aquest Tribunal seguint les prescripcions legals.

Actua de Ponent el Magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

 

FONAMENTS  DE  DRET

Primer.- L'agent -ara recurrent en cassació- el Sr. X impugna la Sentència de la Secció 2a de l'Audiència Provincial de Girona, la qual va confirmar la del Magistrat del Jutjat de Primera Instància núm. 8 d'aquella ciutat desestimatòria de la demanda formulada per aquell agent en què pretenia que la Companyia "Y, S.L." (abans anomenada "Y, SOCIETAT LIMITADA") fos condemnada a donar fiançament o garantia amb bens propis a favor de l'agent (una pòlissa d'assegurança de vida o una hipoteca) per tal de garantir el pagament de la pensió vitalícia que s'havia convingut en l'escriptura pública de 23 de juny de 1993 -modificada solament quan la quantia de les pensions amb document privat de la mateixa data-; i, de manera subsidiària, també demanava la condemna de la defenent a restituir el capital de la renda vitalícia -que xifrava en 17.680.179 ptes.- més interessos i actualitzacions segons l'IPC.

Segon.- Per l'esmentada escriptura pública intitulada de "cesión de participaciones sociales a cambio de renta vitalicia", el Sr. X -i altres tres- feren cessió a la Societat defenent de les participacions que en ella hi tenien i a canvi, aquesta última, com contraprestació, quedà obligada a pagar a l'expressat Sr. X -i als altres 3- les rendes vitalícies que varen pactar a favor de cadascun d'ells i, a la mort d'ells, de sengles esposes, també amb caràcter vitalici, però en la meitat de l'import de la renda que cobrés el seu respectiu marit al morir.

I els atorgants quedaren igualment obligats en la mateixa escriptura, a interpretar el seu contingut "de acuerdo con la normativa mercantil, en especial las disposiciones del Código de Comercio, leyes especiales de aplicación, usos mercantiles y, en su defecto, por lo dispuesto en el Código civil".

Tercer.- El fet PRIMER de la demanda s'auto.titulava "LA CONSTITUCIÓN DE LA RENTA VITALÍCIA", i tot seguit es refereix a l'escriptura de "cesión a cambio de una pensión o renta vitalicia" que hem esmentat (foli 2 de les actuacions). En el primer fonament de dret sustantiu basava l'acció en els arts. 1802, 1803 i 1805 del Codi civil relatius al contracte de renda vitalícia; i en el fonament segon també recolzava aquesta acció en els arts. 334 i 335 de la Compilació del dret civil de Catalunya sobre el violari català; explicant tot seguit -foli 10- que els esmentats preceptes de la "renda vitalícia" i del violari  eren aplicables al cas ja que "se trata de un contrato denominado vitalicio, de pago de renta o pensión periódica durante la vida del pensionista y su sobreviviente, que al estar otorgado a favor de personas de vecindad civil catalana, se rige por los preceptos de la Compilación que regulan el violario, y al que son de aplicación los contenidos en el Código civil".

Quart.- En haver negat la sentència de primera instància que aquest contracte fos un "violari " català i conclou-re pel contrari, que és una renda vitalícia del Codi civil que no donava dret als fiançaments o garanties que la demanda pretenia, l'agent contradient la seva pròpia demanda, va sostenir després a l'apel·lació que no era un violari català, ni tampoc una renda vitalícia del Codi civil, sinó un censal, el qual sí que li donava dret (al seu entendre) a la millora del fiançament de les pensions que constituïa l'objecte principal de la demanda.

Però en confirmar la sentència de la segona instància que era una renda vitalícia i no pas el "censal" que (fora de lloc i de temps) l'agent defensava a l'apel·lació, aquest agent ha interposat contra la sentència de la segona instància el present recurs de cassació que fonamenta en els dos motius que examinem a continuació.

Cinquè.- El primer el planteja per la via processal de l'ordinal 4rt de l'art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, i en ell denuncia simultàniament la infracció dels següents preceptes:

- De l'art. 3 del Codi civil, referent a la interpretació de les normes jurídiques.

- De l'art. 6.2 del mateix codi sobre la validesa i la invalidesa de l'exclusió voluntària de la llei aplicable i de la renuncia als drets que la llei reconeix.

- De l'art. 10.5 del mateix codi sobre l'aplicabilitat de les lleis a les obligacions contractuals.

- De l'art. 14 referent a la subjecció al dret civil comú o a l'especial o foral segons el veïnatge.

- De l'art. 16 sobre els conflictes entre les lleis civils coexistents al territori nacional.

- De l'art. 1255 sobre la llibertat dels pactes i de les seves limitacions.

- Dels arts. 1281 al 1289 del mateix cos legal relatius a les    regles d'interpretació dels contractes.

Sisè.- Davant una formulació com l'exposada, aquest tribunal de cassació no pot fer altra cosa que repetir la constant jurisprudència expressiva de que incloure en un mateix motiu preteses infraccions de diferents i tan heterogènis preceptes com ho són els esmentats sense cap relació entre ells, porta a la inadmissió inevitable, i, ja en la fase de decisió, a la desestimació del motiu (Sentència d'aquesta Sala de l'1 de juliol passat -com més recent- i sentències del Tribunal Suprem de 24 de març i 29 de setembre de 1988, 22 de gener, 9 i 18 de febrer, 29 de juny i 21 de juliol de 1993, 23 de juny de 1994, 16 d'abril, 28 de maig, 23 de novembre i 19 de desembre de 1996, 3 i 5 d'abril, 6 i 20 de juny, 4 de juliol, 30 de setembre, 2 i 8 d'octubre, totes de 1997, de 12 de febrer de 1998, etc.) per la patent infracció de l'art. 1707 de la Llei d’enjudiciament civil.

L'evidència en el cas del que roman exposat  impossibilita ara a la Sala estudiar el fons del motiu que cal, doncs, desestimar; la qual cosa ja esdevindria obligada únicament per raó de fer-se simultánia cita en el mateix motiu dels arts. 1281 al 1289 del Codi civil, perquè adduir la infracció dels arts. 1281 al 1289 invocant de manera conjunta aquestes normes de diferent significat sense especificar-ne la que es pretén infringida essent impossible que s'hagin vulnerat totes al temps en estar unes subordinades a les altres, determina la indamissibilitat del motiu (sentències del Tribunal Suprem de 10 de maig de 1991, 1 de març de 1993, 30 de setembre de 1997); havent dit adhuc la jurisprudència que no és admissible citar l'art. 1281 del Codi civil sense especificar quin dels seus dos paràgrafs és el que es considera conculcat, ja que donat el diferent criteri interpretatiu que cada un d'ells estableix, no poden haver-se infringit simultàniament ambdós (sentències del Tribunal Suprem de 1 de març de 1993 i de 23 de juny de 1997, entre moltes d'altres).

Setè.- El segon motiu de cassació és articulat també amb l'empara processal del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil i denuncia la infracció dels arts. 330 en relació amb el 331 de la Compilació del dret civil de Catalunya en entendre el recurrent en aquest recurs -com ja va fer-ho en l'apelAlació contradient la demanda- que el contracte d'autes és un censal català, i no una renda vitalícia del Codi civil com han proclamat i conclòs ambdues sentències d'instància.

Vuitè.- Deixant de banda que l'obligació de pagar una pensió anual durant la vida de dues persones (com aquí és el cas), i no indefinidament com exigeix l'art. 330 de la Compilació catalana, no pot qualificar-se mai de censal (Sentència d'aquest Tribunal de 4 de febrer d'enguany); i de banda també que en no haver-hi pacte de millora tampoc podria exigir-se garantir les pensions (art. 331 de la mateixa Compilació),  i que ni tan sols haurien transcorregut més de 5 anys entre la constitució i la demanda (mateix art. 331), només cal considerar per rebutjar aquest darrer motiu de cassació, que, com diu la jurisprudència, la qualificació jurídica d'un contracte respon a una tasca d'interpretació que és privativa dels tribunals d'instància el criteri dels quals ha de prevaler en cassació fins i tot en supòsits de dubte, a menys que el resultat fos notòriament inversemblant (Sentències del Tribunal Suprem de 10 d'octubre de 1989, 20 de febrer de 1990, 4 de març de 1999); devent rebutjar-se la requalificació quan  la Sala d'instància, fent ús de la seva sobirania interpretativa, no ha pas incorregut en desviació d'ilAlegalitat o de irraonabilitat (Sentències del Tribunal Suprem de 23 d'octubre de 1995 i de 26 de juliol de 1997, entre d'altres), cosa que, en el cas, manifestament, no ha succeït.

Per tot l'anterior, i fent esment també de les sentències del Tribunal Suprem de 31 de gener de 1991 i d'11 de juliol de 1997 per la seva semblança amb el cas, hem de desestimar el darrer motiu del recurs, i tot ell.

Novè.- La desestimació comporta la imposició de les costes i la pèrdua del dipòsit conforme a l'art. 1715,3 de la Llei d’enjudiciament civil.

Per tot el que resta dit, en nom del Rei i per l'autoritat que ens confereix la Constitució,

 

PART  DISPOSITIVA

LA SALA CIVIL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA, HA DECIDIT:  DESESTIMAR el recurs de cassació interposat pel Sr. X contra la sentència de 23 d'abril últim, dictada per la Secció 2a. de l'Audiència Provincial de Girona en el seu rotllo d’apel·lació núm. 294/98; imposar les costes a l'esmentat recurrent; i decretar la pèrdua del dipòsit que va constituir.

Així ho acordem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda