Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 4 d'octubre de 1999

Anterior Amunt Següent

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 4 d’octubre de 1999, núm. 28/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels Magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat per la senyora D.ª X contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la secció divuitena de l'Audiència Provincial de Barcelona el tres de març de 1999, dimanant del judici declaratiu de menor quantia interposat pel senyor Y sobre reclamació de filiació extramatrimonial. La part recurrent ha estat representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr.Rómulo Gonzalvo Boix i defensada pel lletrat senyor Rafael Mendoza Navas. Han comparegut com a part recorreguda D. Y, que ha estat representada pel procurador senyor Jesús Millán Lleopart i defensada per l'advocat  senyor Antoni Vidal Teixidó.         

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- El procurador dels tribunals D.Jesús Millán Lleopart, actuant en nom i representació de D.Y va formular demanda de judici de menor quantia que pel torn de repartiment va correspondre al Jutjat de primera Instància núm.18 de Barcelona, contra D.ª X,  en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va acabar sol·licitant que es dictés sentència  d'acord amb allò que es demanava en l'esmentada demanda. En data 16 d'abril de 1998 el Jutjat núm.18 de Primera Instància va dictar sentència que conté la següent part dispositiva:" FALLO: Desestimo íntegramente la demanda formulada por el procurador D.JESÚS MILLÁN LLEOPART en nombre y representación de D. Y contra D.ª X representada por el procurador D.RÓMULO GONZALVO BOIX sin hacer expresa imposición en costas".

Segon.- Contra l'anterior sentència es va interposar recur d'apel·lació pel senyor Y que va ser admès i per la secció 18a de  l'Audiència Provincial de Barcelona es va dictar sentència amb data tres de març de 1999, que contè la següent part dispositiva:" FALLAMOS: Que ESTIMANDO el Recurso de Apelación interpuesto por el procurador Don Jesús Millán Lleopart actuando en representación de DON Y, contra la Sentencia dictada en el Juicio Declarativo de Menor Cuantía sobre RECLAMACIÓN FILIACIÓN NO MATRIMONIAL AUTOS 238/96 del Juzgado de Primera Instancia núm.18 de Barcelona, de fecha 16 abril de 1998, SE REVOCA la referida sentencia en su integridad, DECLARANDO que la menor Z es hija por naturaleza del demandante D. Y estableciéndose que en lo sucesivo los apellidos de dicha menor serán los mismos que los de Y, debiendo procederse a la oportuna rectificación en el registro civil donde consta inscrito su nacimiento, determinandose las siguientes medidas.

1.- Atribuyéndose la guarda y custodia de la menor Z a la madre, serán compartidos entre ambos progenitores el ejercicio y la titularidad de la patria potestad.

2.- El Sr. Y. podrá tener en su compañía a su hija Z, salvo acuerdo en contrario de ambos progenitores, durante los siguientes períodos:

A) Miércoles y jueves de cada semana, desde la salida del colegio hasta las  19,30 horas, reintegrándola el Sr. Y al domicilio materno.

B) Domingos alternos, desde las 10,00 horas a las 20,00 horas.

C) Igual régimen durante los períodos vacacionales de Navidad, Semana Santa  y

3.-El padre contribuirá a los alimentos de la hija Z mediante el pago de la cantidad de VEINTE MIL (20.000.-)PESETAS MENSUALES que será abonada por el obligado dentro los primeros días de cada mes, mediante su ingreso en la cuenta corriente o de ahorro que designe la Sra. X Dichas cantidades se actualizarán, con efectos del Uno de Enero de cada año, comenzando por el uno de Enero del Dos Mil  mediante la aplicación del procentaje de incremento del Índice de Precios al Consumo elaborado para el total nacional, por el Instituto Nacional de Estadística.

No procede efectuar pronunciamiento sobre las costas de esta alzada".

Tercero.- Contra l'esmentada sentència el procurador D. Rómulo Gonzalvo Boix, en representació de la senyora X, va formular recurs de cassació davant aquesta Sala pels següents motius:1r i 2n A l'empara de l'article 1692.4, per infracció de les normes jurídiques o de la jurisprudència aplicables per resoldre les qüetions objecte de debat; 3r.- Per infracció de la jurisprudència aplicable al supòsit litigiós i 4r.- A l'empara de l'article 1692.4 per infracció de l'article 94, apartats 1.A i 2 del Codi de família (llei 9/98 del 15 de juliol).

Quart.-  Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació es va assenyalar l'audiència del dia 23 de setembre passat per a la votació del present procediment, que va tenir lloc en l'esmentada data.

N’és ponent la magistrada d'aquesta Sala Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La demanda que provocà aquest litigi va esser entaulada pel senyor Y en reclamació de paternitat no matrimonial en relació a la menor Z al assegurar-se en la susdita demanda que Z havia estat fruit de la convivència  no matrimonial entre l’agent i la demandada senyora X.

En la demanda l’actor prenia com a premissa de l’acció esgrimida les següents dades d’índole fàctica:

- el fet que l’agent i la demandada senyora X  havien iniciat l’any 1985 una relació de caire afectiu que havia culminat amb la convivència de la parella en el domicili de la senyora X. en el carrer sant Antoni Maria Claret número 210, tercer, segona de Barcelona.

-el fet que fruit d’aquesta convivència afectiva acompanyada de cohabitació nasqué el 26 de gener de 1988 una primera filla Z2. que fou reconeguda per ambdós progenitors davant de l’encarregat del registre civil.

- el fet que poc després la senyora X va quedar de nou embarassada nasquent el dia 14 de gener de 1990 la nena Z que fou inscrita en el registre com a filla de pare desconegut o ignorat , quan segons entén l’agent era filla de la parella,  però aquesta manca de paternitat registral era conseqüència, segons s’afirmava, de la crisi en què havia caigut la relació no matrimonial que provocà que el senyor Y. abandonés el domicili comú per ocupar nou habitatge al carrer S. més alt número 00, primer pis, primera porta, també de L..

Fixats aquest antecedents de caire històric l’actor instava als organs judicials que, a l’empara de la normativa aplicable li adjudiquessin la paternitat no matrimonial de la menor Z, declaressin en conseqüència la potestat del pare en relació a la nena, establissin un règim de visites a fi que el pare pogués comunicar amb la nena i tenir-la en la seva companyia i finalment decretessin una pensió en concepte d’aliments per tal de col·laborar en la manutenció i alimentació de Z..

La defenent en la contesta a la demanda primer intentà a redós de l’article 127 del Codi civil l’inadmissió de la pretensió adduïda pel contrari per manca d’un principi de prova dels fets en què s´assentava l’acció esgrimida , i de forma subsidiaria s´oposà als interessos del senyor Y. negant de manera rotunda la paternitat al·legada.

La sentència dictada en primera instància al·ludint a l’article 1214 del codi civil, va rebutjar els interessos de l’agent, però aquesta resolució fou revocada per l’Audiència , la qual estimà de forma íntegra les pretensions del senyor Y Contra la sentència dictada en apel·lació s’alça la demandada la qual a redòs de l’article 1692.4 de la llei processal civil esgrimeix una sèrie de motius de cassació rectament encaminats a la revocació de la sentència de l’Audiència i per tant a  rebutjar la petició de paternitat no matrimonial.

Així en el primer motiu del recurs s’acusa a la sentència combatuda per infracció de les normes de l’ordenament jurídic i de la jurisprudència , però el motiu s´exposa de forma incorrecta, ja que, no es determina quina és la jurisprudència en concret que s’estima infringida, ni tampoc quins són els preceptes de la llei que foren vulnerats per l’audiència, i és només en l’explicitació del motiu del recurs quan s´al·ludeix als articles 1218 y 1225 del Codi civil que fan referència a la prova documental.

Tal greu defecte de caràcter formal ja fora suficient per rebutjar el motiu del recurs en anàlisi i només una aplicació al cas de la coneguda doctrina que segueix el principi  pro accione tantes vegades invocat pel Tribunal Suprem i també pel Tribunal Constitucional, ens permet l’estudi de l’interessat pel recurrent.

El cos del motiu del recurs l’inicia la part que recorre amb una al·lusió al raonat pel jutge de primera instància i a la conclusió a què s’arriba en la primera sentència dictada,que per al recurrent es molt més satisfactòria que la combatuda, per raons obvies, però que no interessa per al desenllaç d’aquest recurs.

En segon lloc el recurrent titlla la sentència impugnada d’arribar a conclusions  il·lògiques i irracionals, i diu que les esmentades conclusions són fruit d’un procés inferencial absurd i arbitrari producte d’una nefasta valoració de la prova de confessió en judici,  i d’una documental que qualifica de pública i d’una altra que estima de caire privat.

Amb la redacció actual de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, la doctrina estima que ha desaparegut la possibilitat d’invocar l’error en l'apreciació de la prova o sia l’anomenat "error de fet". Però des d’un punt de vista pràctic, la diferència es redueix a que, abans, la manca de valoració d’un document no requeria pel seu plantejament en cassació la cita de cap precepte legal, i ara, en canvi es necessaria la cita d’un precepte legal de dret provatori.

Abans de la reforma de l’article 1692 ( Llei 10/92, de mesures urgents de reforma processal) en el cas que el document hagués estat valorat, però a l’entendre del recurrent aital valoració fos errònia,  llavors, el motiu s´havia articular a l’empara del derogat número 5 de l’article 1692 de la LEC. Ara resta equiparada la manca de valoració amb la valoració equivocada però s´exigeix la cita d’un precepte provatori sens perjudici d’aplicar la doctrina constitucional sobre error patent, arbitrarietat o irracionalitat.

El que s’ha exposat ens fa recordar la intangibilitat dels fets declarats com a  provats pel tribunal de cassació, d’acord amb la funció nomofilàctica d’aquest recurs, l’excepció a  aquesta regla general està representada pels errors evidents i notoris comesos en la determinació de la premissa menor del silogisme judicial i la repercusió que pugui tenir en la sentència cassacional.

Per això en el camp de l’irracionalitat en la valoració de la prova de confessió la conseqüència depèn de si la valoració impugnada consistia en negar eficàcia a una declaració  contra se o donar-se-la a una declaració  pro se. En el primer cas s´hauria infringit una concreta norma de prova legal ( l’article 1232 del codi civil), mentre que en el segon només es podem estimar violades les regles de la sana crítica.

En el motiu del recurs en estudi, la part que recorre no al·ludeix a l’article 1232 del  Codi civil, per la qual cosa aquesta omissió ja fora suficient per fer decaure l’atac a la sentència.  Però amb un ànim poc formalista vol deixar clar la sala que:

- si bé és cert que la sentència impugnada incideix en error al al·ludir a la contesta de la defenent a la posició decena formulada pel contrari , aital errada no vol dir ni que s´hagi negat valor a una declaració contra se, ni  que es revelin com vulnerades les normes de la "sana crítica".

- la valoració per l’audiència de la prova de confessió no és ni arbitraria ni  il·lógica, i només suposa un element més d’un conjunt indiciari que sotmés a l’estimació del tribunal de segona instància va portar al mateix a fixar la premissa menor s´un silogisme que no interessa a la part recurrent.

Per tot el raonat ha de decaure  aquest submotiu del recurs.

Com a segon submotiu dintre el mateix apartat primer, i com ja hem avançat, s´al·lega  d’una forma poc ordenada infracció dels article 1218 i 1225 del codi civil el primer que fa referència als documents públics i el segon que regula la valoració dels d’índole privada.

L´anterior argumentació de la Sala és totalment acollible en aquest submotiu,  ja que el primer dels dos articles suposa una norma valorativa de la prova , però una anàlisi del relat fàctic fixat per l’audiència fa concloure  que els esmentats articles no són infringits per la sentència combatuda.

S ´ha de constatar  la incertesa de l'afirmat pel recurrent en el sentit que la sentència impugnada no dóna eficàcia a un document públic pel que fa als motius de l’atorgament i a la data del mateix , sinó tot el contrari, la postura de l’Audiència que davant d’una alta al padrò  d’habitants de l’ajuntament de Barcelona , considera la presència d’un indici més per establir la convivència de la parella en període vàlid per a la concepció, suposa un discurs sotmès rigorosament a les lleis de la lògica i la raó. L´al·lusió a què la avantdita alta al padrò , amb efectes retroactius i per omissió no va generar un expedient contradictori i no té valor definitiu, tampoc transforma la valoració de l’ Audiència en  arbitrària, al tractar-se  d’un nou element indiciari de gran interès, dels molts que va estimar la sentència combatuda per arribar a la conseqüència que no interessa a la part recurrent.

El mateix hem de dir en relació a la pregunta redactada per la representació lletrada de la part que recorre en el litigi interposat per l’esmentada en sol·licitud de guarda custodia de la Z2 primera filla de la parella . Hem de recordar que en aquell litigi es preguntava a  l'ara agent si reconeixia que la senyora X estava esperant un nou fill seu, havent estat redactada la pregunta en l’època de l’embaràs de la senyora X. que va concloure amb el naixement de la Z.

La recurrent ens diu que aquell plec de preguntes redactat per la que fou la seva representació lletrada en aquell litigi, és aportada a aquest debat de forma privada sense cap garantia de la seva autenticitat, però el cert  és que en la contesta a la demanda de forma tàcita va reconèixer aquell plec de preguntes, per la qual cosa ara no es llegítim dubtar de la seva veracitat.

Per tot l’exposat hem de concloure en el sentit  que la valoració del document no es il·lògica ni arbitraria ni infringeix cap norma valorativa , fet que condueix a refusar el motiu de cassació debatut.

Segon.- També amb residència processal al número quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil es formula el segon motiu del recurs en el qual es torna a denunciar de forma ample i ambigua  la infracció de les normes de l’ordenament jurídic i la jurisprudència aplicables al debat.

En el cos del motiu es concreta esgrimint-se l’error de dret en la apreciació de les proves amb invocació de l’article 1214 del codi civil.

Comença la part recurrent la seva exposició  reconeixent la intangibilitat del factum a què arriva la sentència de l’Audiència, però acte seguit aprofita per fer una anàlisi absolutament subjectiva i parcial del conjunt indiciari que fou valorat en la sentència de la qual dissenteix, per arribar a una conclusió que de forma obvia coincideix amb els seus interessos.

La part que recorre en aquest motiu del recurs es remet a l’ample marge provatori que la llei de filiacions de Catalunya atorga a qui reclama una paternitat , però  cal fer notar, que com expressament  fonamenta la resolució debatuda, aquesta indicació  legal és absolutament respectada per la sentència impugnada que es remet a l’article 5 de la derogada llei de filiacions 7/91 i a l’article 98 del vigent Codi de família que segons disposa en les seves normes transitòries es d’aplicació retroactiva als temes de filiació.

El motiu del recurs no pot prosperar per assentar-se en un precepte de caire general que no té força per donar base a la cassació, perquè el tribunal d’instància pot obtenir la seva convicció , per qualsevol de les proves que s´aportin als actes, amb indepèndencia de qui les hagi proporcionat a l’òrgan judicial; a més té declarat la jurispruència ( com aquesta sala  ha repetit de forma reiterada) que l’esmentat article 1214 del codi civil no és una norma de valoració de la prova, sinó simplement una distribució de la càrrega entre les parts.

El cert és que l’actor aportà amb la demanda:

a) certificat del padrò d’habitants de l’ajuntament de Barcelona d’alta per omissió , amb efectes a partir de l’any 1986, de la qual s´en dedueix la convivència de la parella a l’habitatge de l’agent en època propera a la de concepció de Z.

b) certificació del registre civil de la qual s´en deriva que en temps escaient per a la concepció de Z. l'agent i la demandada convivien en el domicili d’aquesta última.

c) Plec de preguntes redactades pel lletrat de la recurrent en un anterior judici, en les quals s´acceptà la paternitat de l’agent en relació a Z.

De tot aquest rellevant conjunt indiciari unit a la negativa a la prova biològica l ´Audiència en conclou la  paternitat reclamada, per la qual cosa,   i al fer en realitat la part que recorre supost de la qüestió a l' intentar suplantar les dades fàctiques de l’Audiència perfectament lògiques i raonades per les seves afirmacions interessades decau el  segon motiu de  cassació.

Tercer.- En el tercer motiu del recurs la part que recorre no al·ludeix a l’article 1692.4 de la Llei processal, però aquesta remissió s´evidència al remetre'ns a la infracció de la jurisprudència aplicable al cas litigiós que explicita.

Y, aquesta  jurisprudència es concreta per l’emesa per aquesta mateixa Sala en el sentit  que la negativa a la pràctica de la prova heredobiològica no pot esser estimada com a " ficta confessio", jurisprudència  que no ha estat ignorada, sinó correctament aplicada en la resolució combatuda.

Com ha declarat el TS en sentències vàries poden citar " ad exemplum" la de 14 de Novembre de 1987 i la de 14 de Juliol de 1988, si bé la presa de mostres hematològiques no pot ésser imposada amb ús de força , ja que una tal actitud apareix com a contrària als drets fonamentals de la persona ( integritat física i moral i llibertat de les persones) la negativa portar  conseqüències lògiques, quan vingui mancada de justificació.

El Tribunal  Suprem en la segona de les resolucions esmentades ja va fixar la existència d’un interès de superior protecció al raonar dient  : "  la extraordinaria innovación que ha supuesto en nuestro sistema procesal y en el derecho familiar frente a posturas obsoletas y negativas a ultranza, más aún si se tiene en cuenta su estrecha relación y vinculación con los supuestos contemplados en el art. 127 CC y en el art. 39.2 CE, habida cuenta, principalmente, del interés preponderante que se concede a la filiación y, con ella, a los legítimos y superiores de toda sociedad de estadio cultural avanzado en que se potencian los intereses familiares y sociales frente a los estrictamente individuales representados por la protección que se dispensa a la intimidad y a la integridad consagrados en los arts. 15 y 18 CE.

En efecto, en este orden de ideas, no hay que olvidar que si la persona de la que se postula el reconocimiento de la paternidad es sujeto del proceso es, a su vez, el objeto del proceso y, en última instancia, el cuerpo humano pasa a ser objeto de la prueba pericial sobre el que han de operar la obtención de las pruebas biológicas y antropológicas, cuya negativa, por parte del sujeto de someterse a ellas, conculcaría la declaración programática del art. 39.3 "in fine" CE cuando proclama que la ley posibilitará la investigación de la paternidad, como lo ha hecho el Código civil en los artículos pertinentes conforme a la reforma llevada a cabo en la L 11/1981 de 13 mayo.

Y, en otro orden de ideas se harían ilusorias las posibilidades de obtener la tutela efectiva en derechos tan legítimos como los que se postulan y conducirían, en definitiva, a una denegación de un medio de prueba a quien no tiene a su alcance más que la práctica de las pruebas biológicas para demostrar la paternidad que se demanda, pues no hay que olvidar que, en caso de que no se diera un alcance inusitado a la negativa al sometimiento de las pruebas biológicas se premiaría a quien se comportase en el proceso de tal guisa y se condenaría al inocente al privarle de todo medio de prueba, más aún si se tiene en cuenta la fiabilidad absoluta, hoy por hoy, en cuanto a la exactitud de la prueba biológica negativa y al elevadísimo porcentaje de fiabilidad en cuanto a aquellas otras que determinan la posibilidad de la paternidad en el caso concreto."

Aquesta mateixa Sala ha aludit a aquest fet   ( prohibició de valoració de la negativa a la prova biològica com a " ficta confessio") en sentències entre d'altres de 18 de febrer i 22 de juliol de 1991 i de 25 de gener de 1993... que segueixen retierades sentències del TS, però també ha precisat que la infundada i obstinada resistència del demandat a la pràctica de les proves biológiques, que descarten la paternitat amb un 100% de probabilitats de certesa, i la confirmen, si és el cas, amb un 99%, és un indici molt rellevant per concloure l'existència de la paternitat.

Com ha explicat el Tribunal Constitucional, en les sentències 227/1991 i 7/1994 quan les fonts de prova estan en poder d 'una de les parts en litigi, l'obligació constitucional de colaborar amb els tribunals en el curs del procés (art.118 de la Constitució) comporta que aquella part té l'obligació d'aportar les dades que li hagin estat requerides (i en supòsits com el present deixar-se practicar la prova hematològica quan hi ha indicis seriosos i no existeix perill gravíssim per la salut), per tal que l'órgan judicial pugui descobrir la veritat; i els obstacles o dificultats que posa la part que té a la seva mà acreditar els fets determinants del litigi sense causa  que ho justifiqui, no poden redundar en benefici seu i en perjudici de l'altre part (STCJC 21 de març de 1996).

L´aplicació de l’anterior doctrina jurisprudencial al debat fa decaure el motiu del recurs al no haver aplicat el Tribunal, la " ficta confessió" per negativa a l’extracció de sang, sinó que tal negativa fou estimada com un indici rellevant per detectar la paternitat.

Quart.-En l’últim motiu del recurs, i també a l’empara de la infracció de les normes de l’ordenament jurídic , la part que recorre denuncia la sentencia de l’audiencia dient que vulnera l’article 94 apartats 1 y 2 del codi de família , llei 9/98.

El susdit  article en l’apartat primer  estableix la presumpció de paternitat de l’home amb el qual la mare ha conviscut en el període legal de concepció, i en l’apartat segon preveu la possibilitat de destrucció d’aquesta presunció en judici amb tota clase de proves.

La sentència atacada ha aplicat aquest article i l’ha aplicat  de forma correcta, perquè de l’estudi raonat i lògic de tota la prova aportada per l’actor, arriba a la conclusió de la convivència de la parella en època escaient per a la concepció , i per aixó pot estimar la presumpció que la Llei catalana preveu.

Però és que això no és tot, també el conjunt indiciari al que ens hem referit suare, unit a la negativa a la pràctica de la prova biològica , condueix a l’Audiència a la estimació de la paternitat. Per tot l’argumentat gaudint l’Audiència de més d’un camí per assentar el seu judici, no pot el recurrent , al·legar de forma reiterada, infracció d’un precepte legal fent supost de la qüestió intentant substituir el criteri objectiu i imparcial de l’audiència pel seu subjectiu i parcial al esdevenir de part interessada.

Per  l 'expressat no mereix tampoc esser acollit el darrer dels motius del recurs, havent d’esser rebutjats els  interessos de la part recurrent.

Cinquè.-  De conformitat amb l'article 1715,3 de la Llei d’enjudiciament civil, la desestimació total del recurs comporta la imposició de les costes al recurrent, sense fer cap menció a la pèrdua del dipòsit al no haver-se constituït.

Per tot l'anterior,

 

DECIDIM

Que hem de desestimar i desestimen el present recurs de cassació interposat pel procurador Sr.Rómulo Gonzalvo Boix, en nom i representació de D. X. contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 18a de l'Audiència Provincial de Barcelona el tres de març de 1999, i condemnem la part recurrent al pagament de les costes causades en el recurs de cassación.

S'ha de notificar la present resolució a les parts personades i lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació etablerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.  

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda