|
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 4 d’octubre de 1999, núm. 28/1999 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
La
Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels
Magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació
interposat per la senyora D.ª X contra la sentència dictada
en grau d'apel·lació per la secció divuitena de l'Audiència
Provincial de Barcelona el tres de març de 1999, dimanant del judici
declaratiu de menor quantia interposat pel senyor
Y sobre reclamació de filiació extramatrimonial.
La part recurrent ha estat representada davant aquest Tribunal pel
procurador Sr.Rómulo Gonzalvo Boix i defensada pel lletrat senyor
Rafael Mendoza Navas. Han comparegut com a part recorreguda D. Y, que ha estat representada pel procurador senyor Jesús Millán
Lleopart i defensada per l'advocat senyor Antoni Vidal Teixidó.
ANTECEDENTS
DE FET
Primer.-
El procurador dels tribunals D.Jesús Millán Lleopart, actuant en nom i
representació de D.Y va formular demanda de judici de
menor quantia que pel torn de repartiment va correspondre al Jutjat de
primera Instància núm.18 de Barcelona, contra D.ª X,
en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents
i va acabar sol·licitant que es dictés sentència
d'acord amb allò que es demanava en l'esmentada demanda. En data
16 d'abril de 1998 el Jutjat núm.18 de Primera Instància va
dictar sentència que conté la següent part dispositiva:" FALLO:
Desestimo íntegramente la demanda formulada por el procurador D.JESÚS
MILLÁN LLEOPART en nombre y representación de D. Y contra
D.ª X representada por el procurador D.RÓMULO GONZALVO BOIX
sin hacer expresa imposición en costas".
Segon.-
Contra l'anterior sentència es va interposar recur d'apel·lació pel
senyor Y que va ser admès i per la secció 18a de l'Audiència Provincial de Barcelona es va dictar sentència
amb data tres de març de 1999, que contè la següent part
dispositiva:" FALLAMOS: Que ESTIMANDO el Recurso de Apelación
interpuesto por el procurador Don Jesús Millán Lleopart actuando en
representación de DON Y, contra la Sentencia dictada en el
Juicio Declarativo de Menor Cuantía sobre RECLAMACIÓN FILIACIÓN NO
MATRIMONIAL AUTOS 238/96 del Juzgado de Primera Instancia núm.18 de
Barcelona, de fecha 16 abril de 1998, SE REVOCA la referida sentencia en
su integridad, DECLARANDO que la menor Z es hija por naturaleza
del demandante D. Y estableciéndose que en lo sucesivo los
apellidos de dicha menor serán los mismos que los de Y, debiendo procederse a la oportuna
rectificación en el registro civil donde consta inscrito su nacimiento,
determinandose las siguientes medidas.
1.-
Atribuyéndose la guarda y custodia de la menor Z a la madre, serán
compartidos entre ambos progenitores el ejercicio y la titularidad de la
patria potestad.
2.-
El Sr. Y. podrá tener en su compañía a su hija Z, salvo acuerdo
en contrario de ambos progenitores, durante los siguientes períodos:
A)
Miércoles y jueves de cada semana, desde la salida del colegio hasta
las 19,30 horas, reintegrándola
el Sr. Y al domicilio materno.
B)
Domingos alternos, desde las 10,00 horas a las 20,00 horas.
C)
Igual régimen durante los períodos vacacionales de Navidad, Semana
Santa y
3.-El
padre contribuirá a los alimentos de la hija Z mediante el pago
de la cantidad de VEINTE MIL (20.000.-)PESETAS MENSUALES que será
abonada por el obligado dentro los primeros días de cada mes, mediante
su ingreso en la cuenta corriente o de ahorro que designe la Sra. X
Dichas cantidades se actualizarán, con efectos del Uno de Enero de cada
año, comenzando por el uno de Enero del Dos Mil
mediante la aplicación del procentaje de incremento del Índice
de Precios al Consumo elaborado para el total nacional, por el Instituto
Nacional de Estadística.
No
procede efectuar pronunciamiento sobre las costas de esta alzada".
Tercero.-
Contra l'esmentada sentència el procurador D. Rómulo Gonzalvo Boix, en
representació de la senyora X, va formular recurs de cassació
davant aquesta Sala pels següents motius:1r i 2n A l'empara de
l'article 1692.4, per infracció de les normes jurídiques o de la
jurisprudència aplicables per resoldre les qüetions objecte de debat;
3r.- Per infracció de la jurisprudència aplicable al supòsit litigiós
i 4r.- A l'empara de l'article 1692.4 per infracció de l'article 94,
apartats 1.A i 2 del Codi de família (llei 9/98 del 15 de juliol).
Quart.-
Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació es va
assenyalar l'audiència del dia 23 de setembre passat per a la votació
del present procediment, que va tenir lloc en l'esmentada data.
N’és
ponent la magistrada d'aquesta Sala Il·lma. Sra. Núria Bassols i
Muntada.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.-
La demanda que provocà aquest litigi va esser entaulada pel senyor
Y en reclamació de paternitat no matrimonial en relació a
la menor Z al assegurar-se en la susdita demanda que Z havia
estat fruit de la convivència
no matrimonial entre l’agent i la demandada senyora X.
En
la demanda l’actor prenia com a premissa de l’acció esgrimida les
següents dades d’índole fàctica:
- el fet que l’agent i la demandada senyora X havien iniciat l’any 1985 una relació de caire afectiu que
havia culminat amb la convivència de la parella en el domicili de la
senyora X. en el carrer sant Antoni Maria Claret número 210, tercer,
segona de Barcelona.
-el
fet que fruit d’aquesta convivència afectiva acompanyada de
cohabitació nasqué el 26 de gener de 1988 una primera filla Z2. que
fou reconeguda per ambdós progenitors davant de l’encarregat del
registre civil.
-
el fet que poc després la senyora X va quedar de nou embarassada
nasquent el dia 14 de gener de 1990 la nena Z que fou inscrita en
el registre com a filla de pare desconegut o ignorat , quan segons entén
l’agent era filla de la parella,
però aquesta manca de paternitat registral era conseqüència,
segons s’afirmava, de la crisi en què havia caigut la relació no
matrimonial que provocà que el senyor Y. abandonés el domicili comú
per ocupar nou habitatge al carrer S. més alt número 00, primer pis,
primera porta, també de L..
Fixats
aquest antecedents de caire històric l’actor instava als organs
judicials que, a l’empara de la normativa aplicable li adjudiquessin
la paternitat no matrimonial de la menor Z, declaressin en conseqüència
la potestat del pare en relació a la nena, establissin un règim de
visites a fi que el pare pogués comunicar amb la nena i tenir-la en la
seva companyia i finalment decretessin una pensió en concepte d’aliments
per tal de col·laborar en la manutenció i alimentació de Z..
La
defenent en la contesta a la demanda primer intentà a redós de l’article
127 del Codi civil l’inadmissió de la pretensió adduïda pel
contrari per manca d’un principi de prova dels fets en què s´assentava
l’acció esgrimida , i de forma subsidiaria s´oposà als interessos
del senyor Y. negant de manera rotunda la paternitat al·legada.
La
sentència dictada en primera instància al·ludint a l’article 1214
del codi civil, va rebutjar els interessos de l’agent, però aquesta
resolució fou revocada per l’Audiència , la qual estimà de forma íntegra
les pretensions del senyor Y Contra la sentència dictada en apel·lació
s’alça la demandada la qual a redòs de l’article 1692.4 de la llei
processal civil esgrimeix una sèrie de motius de cassació rectament
encaminats a la revocació de la sentència de l’Audiència i per tant
a rebutjar la petició de
paternitat no matrimonial.
Així
en el primer motiu del recurs s’acusa a la sentència combatuda per
infracció de les normes de l’ordenament jurídic i de la jurisprudència
, però el motiu s´exposa de forma incorrecta, ja que, no es determina
quina és la jurisprudència en concret que s’estima infringida, ni
tampoc quins són els preceptes de la llei que foren vulnerats per l’audiència,
i és només en l’explicitació del motiu del recurs quan s´al·ludeix
als articles 1218 y 1225 del Codi civil que fan referència a la prova
documental.
Tal
greu defecte de caràcter formal ja fora suficient per rebutjar el motiu
del recurs en anàlisi i només una aplicació al cas de la coneguda
doctrina que segueix el principi pro
accione tantes vegades invocat pel Tribunal Suprem i també pel Tribunal
Constitucional, ens permet l’estudi de l’interessat pel recurrent.
El
cos del motiu del recurs l’inicia la part que recorre amb una al·lusió
al raonat pel jutge de primera instància i a la conclusió a què
s’arriba en la primera sentència dictada,que per al recurrent es molt
més satisfactòria que la combatuda, per raons obvies, però que no
interessa per al desenllaç d’aquest recurs.
En
segon lloc el recurrent titlla la sentència impugnada d’arribar a
conclusions il·lògiques i
irracionals, i diu que les esmentades conclusions són fruit d’un procés
inferencial absurd i arbitrari producte d’una nefasta valoració de la
prova de confessió en judici, i
d’una documental que qualifica de pública i d’una altra que estima
de caire privat.
Amb
la redacció actual de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament
civil, la doctrina estima que ha desaparegut la possibilitat d’invocar
l’error en l'apreciació de la prova o sia l’anomenat "error de
fet". Però des d’un punt de vista pràctic, la diferència es
redueix a que, abans, la manca de valoració d’un document no requeria
pel seu plantejament en cassació la cita de cap precepte legal, i ara,
en canvi es necessaria la cita d’un precepte legal de dret provatori.
Abans
de la reforma de l’article 1692 ( Llei 10/92, de mesures urgents de
reforma processal) en el cas que el document hagués estat valorat, però
a l’entendre del recurrent aital valoració fos errònia,
llavors, el motiu s´havia articular a l’empara del derogat número
5 de l’article 1692 de la LEC. Ara resta equiparada la manca de
valoració amb la valoració equivocada però s´exigeix la cita d’un
precepte provatori sens perjudici d’aplicar la doctrina constitucional
sobre error patent, arbitrarietat o irracionalitat.
El
que s’ha exposat ens fa recordar la intangibilitat dels fets declarats
com a provats pel tribunal
de cassació, d’acord amb la funció nomofilàctica d’aquest recurs,
l’excepció a aquesta
regla general està representada pels errors evidents i notoris comesos
en la determinació de la premissa menor del silogisme judicial i la
repercusió que pugui tenir en la sentència cassacional.
Per
això en el camp de l’irracionalitat en la valoració de la prova de
confessió la conseqüència depèn de si la valoració impugnada
consistia en negar eficàcia a una declaració
contra se o donar-se-la a una declaració
pro se. En el primer cas s´hauria infringit una concreta norma
de prova legal ( l’article 1232 del codi civil), mentre que en el
segon només es podem estimar violades les regles de la sana crítica.
En
el motiu del recurs en estudi, la part que recorre no al·ludeix a l’article
1232 del Codi civil, per la
qual cosa aquesta omissió ja fora suficient per fer decaure l’atac a
la sentència. Però amb un
ànim poc formalista vol deixar clar la sala que:
-
si bé és cert que la sentència impugnada incideix en error al al·ludir
a la contesta de la defenent a la posició decena formulada pel contrari
, aital errada no vol dir ni que s´hagi negat valor a una declaració
contra se, ni que es
revelin com vulnerades les normes de la "sana crítica".
-
la valoració per l’audiència de la prova de confessió no és ni
arbitraria ni il·lógica,
i només suposa un element més d’un conjunt indiciari que sotmés a
l’estimació del tribunal de segona instància va portar al mateix a
fixar la premissa menor s´un silogisme que no interessa a la part
recurrent.
Per
tot el raonat ha de decaure aquest
submotiu del recurs.
Com
a segon submotiu dintre el mateix apartat primer, i com ja hem avançat,
s´al·lega d’una forma
poc ordenada infracció dels article 1218 i 1225 del codi civil el
primer que fa referència als documents públics i el segon que regula
la valoració dels d’índole privada.
L´anterior
argumentació de la Sala és totalment acollible en aquest submotiu,
ja que el primer dels dos articles suposa una norma valorativa de
la prova , però una anàlisi del relat fàctic fixat per l’audiència
fa concloure que els
esmentats articles no són infringits per la sentència combatuda.
S
´ha de constatar la
incertesa de l'afirmat pel recurrent en el sentit que la sentència
impugnada no dóna eficàcia a un document públic pel que fa als motius
de l’atorgament i a la data del mateix , sinó tot el contrari, la
postura de l’Audiència que davant d’una alta al padrò
d’habitants de l’ajuntament de Barcelona , considera la presència
d’un indici més per establir la convivència de la parella en període
vàlid per a la concepció, suposa un discurs sotmès rigorosament a les
lleis de la lògica i la raó. L´al·lusió a què la avantdita alta al
padrò , amb efectes retroactius i per omissió no va generar un
expedient contradictori i no té valor definitiu, tampoc transforma la
valoració de l’ Audiència en arbitrària,
al tractar-se d’un nou
element indiciari de gran interès, dels molts que va estimar la sentència
combatuda per arribar a la conseqüència que no interessa a la part
recurrent.
El
mateix hem de dir en relació a la pregunta redactada per la
representació lletrada de la part que recorre en el litigi interposat
per l’esmentada en sol·licitud de guarda custodia de la Z2 primera
filla de la parella . Hem de recordar que en aquell litigi es preguntava
a l'ara agent si reconeixia
que la senyora X estava esperant un nou fill seu, havent estat
redactada la pregunta en l’època de l’embaràs de la senyora X. que
va concloure amb el naixement de la Z.
La
recurrent ens diu que aquell plec de preguntes redactat per la que fou
la seva representació lletrada en aquell litigi, és aportada a aquest
debat de forma privada sense cap garantia de la seva autenticitat, però
el cert és que en la
contesta a la demanda de forma tàcita va reconèixer aquell plec de
preguntes, per la qual cosa ara no es llegítim dubtar de la seva
veracitat.
Per
tot l’exposat hem de concloure en el sentit
que la valoració del document no es il·lògica ni arbitraria ni
infringeix cap norma valorativa , fet que condueix a refusar el motiu de
cassació debatut.
Segon.-
També amb residència processal al número quart de l’article 1692 de
la Llei d’enjudiciament civil es formula el segon motiu del recurs en
el qual es torna a denunciar de forma ample i ambigua
la infracció de les normes de l’ordenament jurídic i la
jurisprudència aplicables al debat.
En
el cos del motiu es concreta esgrimint-se l’error de dret en la
apreciació de les proves amb invocació de l’article 1214 del codi
civil.
Comença
la part recurrent la seva exposició
reconeixent la intangibilitat del factum a què arriva la sentència
de l’Audiència, però acte seguit aprofita per fer una anàlisi
absolutament subjectiva i parcial del conjunt indiciari que fou valorat
en la sentència de la qual dissenteix, per arribar a una conclusió que
de forma obvia coincideix amb els seus interessos.
La
part que recorre en aquest motiu del recurs es remet a l’ample marge
provatori que la llei de filiacions de Catalunya atorga a qui reclama
una paternitat , però cal
fer notar, que com expressament fonamenta
la resolució debatuda, aquesta indicació
legal és absolutament respectada per la sentència impugnada que
es remet a l’article 5 de la derogada llei de filiacions 7/91 i a l’article
98 del vigent Codi de família que segons disposa en les seves normes
transitòries es d’aplicació retroactiva als temes de filiació.
El
motiu del recurs no pot prosperar per assentar-se en un precepte de
caire general que no té força per donar base a la cassació, perquè
el tribunal d’instància pot obtenir la seva convicció , per
qualsevol de les proves que s´aportin als actes, amb indepèndencia de
qui les hagi proporcionat a l’òrgan judicial; a més té declarat la
jurispruència ( com aquesta sala ha
repetit de forma reiterada) que l’esmentat article 1214 del codi civil
no és una norma de valoració de la prova, sinó simplement una
distribució de la càrrega entre les parts.
El
cert és que l’actor aportà amb la demanda:
a)
certificat del padrò d’habitants de l’ajuntament de Barcelona
d’alta per omissió , amb efectes a partir de l’any 1986, de la qual
s´en dedueix la convivència de la parella a l’habitatge de l’agent
en època propera a la de concepció de Z.
b)
certificació del registre civil de la qual s´en deriva que en temps
escaient per a la concepció de Z. l'agent i la demandada convivien
en el domicili d’aquesta última.
c)
Plec de preguntes redactades pel lletrat de la recurrent en un anterior
judici, en les quals s´acceptà la paternitat de l’agent en relació
a Z.
De
tot aquest rellevant conjunt indiciari unit a la negativa a la prova
biològica l ´Audiència en conclou la
paternitat reclamada, per la qual cosa,
i al fer en realitat la part que recorre supost de la qüestió a
l' intentar suplantar les dades fàctiques de l’Audiència
perfectament lògiques i raonades per les seves afirmacions interessades
decau el segon motiu de
cassació.
Tercer.-
En el tercer motiu del recurs la part que recorre no al·ludeix a l’article
1692.4 de la Llei processal, però aquesta remissió s´evidència al
remetre'ns a la infracció de la jurisprudència aplicable al cas litigiós
que explicita.
Y,
aquesta jurisprudència es
concreta per l’emesa per aquesta mateixa Sala en el sentit
que la negativa a la pràctica de la prova heredobiològica no
pot esser estimada com a " ficta confessio", jurisprudència
que no ha estat ignorada, sinó correctament aplicada en la
resolució combatuda.
Com
ha declarat el TS en sentències vàries poden citar " ad exemplum"
la de 14 de Novembre de 1987 i la de 14 de Juliol de 1988, si bé la
presa de mostres hematològiques no pot ésser imposada amb ús de força
, ja que una tal actitud apareix com a contrària als drets fonamentals
de la persona ( integritat física i moral i llibertat de les persones)
la negativa portar conseqüències
lògiques, quan vingui mancada de justificació.
El
Tribunal Suprem en la
segona de les resolucions esmentades ja va fixar la existència d’un
interès de superior protecció al raonar dient
: " la
extraordinaria innovación que ha supuesto en nuestro sistema procesal y
en el derecho familiar frente a posturas obsoletas y negativas a
ultranza, más aún si se tiene en cuenta su estrecha relación y
vinculación con los supuestos contemplados en el art. 127 CC y en el
art. 39.2 CE, habida cuenta, principalmente, del interés preponderante
que se concede a la filiación y, con ella, a los legítimos y
superiores de toda sociedad de estadio cultural avanzado en que se
potencian los intereses familiares y sociales frente a los estrictamente
individuales representados por la protección que se dispensa a la
intimidad y a la integridad consagrados en los arts. 15 y 18 CE.
En
efecto, en este orden de ideas, no hay que olvidar que si la persona de
la que se postula el reconocimiento de la paternidad es sujeto del
proceso es, a su vez, el objeto del proceso y, en última instancia, el
cuerpo humano pasa a ser objeto de la prueba pericial sobre el que han
de operar la obtención de las pruebas biológicas y antropológicas,
cuya negativa, por parte del sujeto de someterse a ellas, conculcaría
la declaración programática del art. 39.3 "in fine" CE
cuando proclama que la ley posibilitará la investigación de la
paternidad, como lo ha hecho el Código civil en los artículos
pertinentes conforme a la reforma llevada a cabo en la L 11/1981 de 13
mayo.
Y,
en otro orden de ideas se harían ilusorias las posibilidades de obtener
la tutela efectiva en derechos tan legítimos como los que se postulan y
conducirían, en definitiva, a una denegación de un medio de prueba a
quien no tiene a su alcance más que la práctica de las pruebas biológicas
para demostrar la paternidad que se demanda, pues no hay que olvidar
que, en caso de que no se diera un alcance inusitado a la negativa al
sometimiento de las pruebas biológicas se premiaría a quien se
comportase en el proceso de tal guisa y se condenaría al inocente al
privarle de todo medio de prueba, más aún si se tiene en cuenta la
fiabilidad absoluta, hoy por hoy, en cuanto a la exactitud de la prueba
biológica negativa y al elevadísimo porcentaje de fiabilidad en cuanto
a aquellas otras que determinan la posibilidad de la paternidad en el
caso concreto."
Aquesta
mateixa Sala ha aludit a aquest fet
( prohibició de valoració de la negativa a la prova biològica
com a " ficta confessio") en sentències entre d'altres de 18
de febrer i 22 de juliol de 1991 i de 25 de gener de 1993... que
segueixen retierades sentències del TS, però també ha precisat que la
infundada i obstinada resistència del demandat a la pràctica de les
proves biológiques, que descarten la paternitat amb un 100% de
probabilitats de certesa, i la confirmen, si és el cas, amb un 99%, és
un indici molt rellevant per concloure l'existència de la paternitat.
Com
ha explicat el Tribunal Constitucional, en les sentències 227/1991 i
7/1994 quan les fonts de prova estan en poder d 'una de les parts en
litigi, l'obligació constitucional de colaborar amb els tribunals en el
curs del procés (art.118 de la Constitució) comporta que aquella part
té l'obligació d'aportar les dades que li hagin estat requerides (i en
supòsits com el present deixar-se practicar la prova hematològica quan
hi ha indicis seriosos i no existeix perill gravíssim per la salut),
per tal que l'órgan judicial pugui descobrir la veritat; i els
obstacles o dificultats que posa la part que té a la seva mà acreditar
els fets determinants del litigi sense causa
que ho justifiqui, no poden redundar en benefici seu i en
perjudici de l'altre part (STCJC 21 de març de 1996).
L´aplicació
de l’anterior doctrina jurisprudencial al debat fa decaure el motiu
del recurs al no haver aplicat el Tribunal, la " ficta confessió"
per negativa a l’extracció de sang, sinó que tal negativa fou
estimada com un indici rellevant per detectar la paternitat.
Quart.-En
l’últim motiu del recurs, i també a l’empara de la infracció de
les normes de l’ordenament jurídic , la part que recorre denuncia la
sentencia de l’audiencia dient que vulnera l’article 94 apartats 1 y
2 del codi de família , llei 9/98.
El
susdit article en l’apartat
primer estableix la
presumpció de paternitat de l’home amb el qual la mare ha conviscut
en el període legal de concepció, i en l’apartat segon preveu la
possibilitat de destrucció d’aquesta presunció en judici amb tota
clase de proves.
La
sentència atacada ha aplicat aquest article i l’ha aplicat
de forma correcta, perquè de l’estudi raonat i lògic de tota
la prova aportada per l’actor, arriba a la conclusió de la convivència
de la parella en època escaient per a la concepció , i per aixó pot
estimar la presumpció que la Llei catalana preveu.
Però
és que això no és tot, també el conjunt indiciari al que ens hem
referit suare, unit a la negativa a la pràctica de la prova biològica
, condueix a l’Audiència a la estimació de la paternitat. Per tot
l’argumentat gaudint l’Audiència de més d’un camí per assentar
el seu judici, no pot el recurrent , al·legar de forma reiterada,
infracció d’un precepte legal fent supost de la qüestió intentant
substituir el criteri objectiu i imparcial de l’audiència pel seu
subjectiu i parcial al esdevenir de part interessada.
Per
l 'expressat no mereix tampoc esser acollit el darrer dels motius
del recurs, havent d’esser rebutjats els
interessos de la part recurrent.
Cinquè.-
De conformitat amb l'article 1715,3 de la Llei d’enjudiciament
civil, la desestimació total del recurs comporta la imposició de les
costes al recurrent, sense fer cap menció a la pèrdua del dipòsit al
no haver-se constituït.
Per
tot l'anterior,
DECIDIM
Que
hem de desestimar i desestimen el present recurs de cassació interposat
pel procurador Sr.Rómulo Gonzalvo Boix, en nom i representació
de D. X. contra la sentència dictada en grau d'apel·lació
per la Secció 18a de l'Audiència Provincial de Barcelona el tres de
març de 1999, i condemnem la part recurrent al pagament de les costes
causades en el recurs de cassación.
S'ha
de notificar la present resolució a les parts personades i lliurar la
certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s'han de
retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació
etablerta legalment a aquesta sentència.
Aquesta
és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
