Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 4 d'octubre de 1999

Anterior Amunt Següent

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 4 d’octubre de 1999, núm. 27/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

Vist per la SALA CIVIL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA, integrada pels magistrats esmentats al marge, el recurs de cassació interposat contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona, rotllo núm.1515/97, dimanant del judici declaratiu de menor quantia núm.608/96 seguit davant el Jutjat de Primera Instància núm.1 de Granollers. Aquest recurs ha estat interposat pel Sr.X, represent pel procurador Sr. Antonio Mªde Anzizu Furest i defensat pel lletrat Sr. Juan Vidal de Llobatera Geli. La part recorreguda ha estat la Sra. Y,  representada per la procurador Sra. MªCarmen Fuentes MIllán i defensada pel lletrat Sr. Javier Vidal-Quadras Trías de Bes

 

ANTECEDENTS  DE  FET

Primer.- La representació processal de DªY  va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la D. X, que pel  torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància núm.1 de Granollers, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents. En data 8 de novembre  de 1997  l'esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLO: Que desestimo plenamente la demanda interpuesta por la representación procesal de DOÑA Y contra DON X, y en consecuencia, debo absolver y A B S U E L V O al demandado de las pretensiones que frente a él se deducían en el presente pleito.

Todo ello con expresa imposición de las costas causadas a la parte demandante."

Segon.- Contra l'esmentada  sentència es va interposar recurs d'apel·lació per  DªY que va ser admès, i per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona amb data 22 de Marzo de 1999  es va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que con estimación del recurso de apelación interpuesto por doña Y contra la sentencia de fecha 8 de noviembre de 1997 dictada por el Juzgado de 1.ª Instancia número 1 de Granollers, en los autos de que el presente rollo dimana, debemos revocar y revocamos la misma en su integridad y, en su lugar, estimando la demanda, declaramos válida y eficaz la donación descrita en los fundamentos anteriores y condenamos a don X a restituir a la actora la cantidad de veinticuatro millones seiscientas veintiocho mil seiscientas tres pesetas 824.628.603pts.-) con los intereses legales desde la fecha de 4 de julio de 1995, y al pago de las costas de la primera instancia, sin hacer expresa imposición de las causadas en el recurso."

Tercer.- Contra l'esmentada sentència el procurador dels tribunals Sr. Antonio María de Anzizu Furest  en representació de D.X, va formular recurs de cassació davant aquesta Sala pels motius següents: 1r.- A l'empara del núm.4 de l'art.1692 de la Llei d’enjudiciament civil per  infracció de l'art.1249 del Codi civil i doctrina que contenen les sentències T. S. de 27 febrer de 1992,5 de febrer, 11 de març, 6 d'octubre, 8 de novembre i 9 de desembre de 1989 ;- 2n.- A l'empara del núm.4 de l'art.1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'article 1249  del codi civil i doctrina que contenen les sentencies del T.S. de 27 febrer de 1992, 5 de febrer, 11 de març, 6 d'octubre, 8 de novembre i 9 de desembre de 1989., 3r.- A l'empara del núm. 4 de l'art.1692 del codi civil, per infracció de l'article 1225 del codi civil en relació amb l'article 51 de la Compilació de Dret Civil de Catalunya; 4r.- A l'empara del núm.4 de l'art.1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de l'article 1253 del codi civil i la doctrina legal que contenen les sentències del T.S. de gener de1981, 11 de maig i 29 desembre de 1982, 28 de març de 1983 i 9 de gener de 1985; 5è.- A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció, per aplicació indebuda de l'article 49, paragraf 3r de la Compilació de Dret Civil de Catalunya en relació amb l'article 1251 del codi civil; 6è.- A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'article 1214 del codi civil i de la doctrina legal que contenen les sentències de data 8 d'abril de 1928, 22 de gener de 1930 i 1 de desembre de 1948;7è.- A l'empara del núm 4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'article 1261,2n del codi civil; 8è.- A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'article 632 del codi civil;9è.-A l'empara del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de la doctrina legal que contenen les sentències del T.S. de 16 d'octubre de 1987; 26 de desembre de 1991 i 20 de febrer de 1990 en relació amb l'article 632 del codi civil,10è.- A l'empara del  núm.4 de l'article de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'article 618 del codi civil en relació amb l'article 623 del codi civil: A l'ampar del núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'article 359 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'article 359 de la Llei d’enjudiciament civil i de la doctrina legal que conté la sentència del T.S. de 13 de juny de 1998.

Quart.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació es va assenyalar l'audiència del dia 23 de setembre passat, per a la celebració de la vista del present procediment que va tenir lloc en l'esmentada data.

  N’és ponent el magistrat d’aquesta Sala l'Il·lm. Sr.PONÇ FELIU I LLANSA.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.-  La sentència de la  Audiència Provincial de Barcelona (Secció 16a) de 22-3-1999 revoca la dictada en 1ª instància i, acollint la demanda de la Sra. Y contra el Sr. X, declara vàlida i eficaç determinada donació feta per aquest darrer a la primera, per la qual cosa condemna al Sr. X a restituir a la demandant la suma de 24.6528.603 pts. més els interessos legals des de la data del 4.7.1995.

Contra tal sentència interposa el demandat la present cassació, que abasta onze motius del recurs, per a la resolució dels quals convé fer esment dels antecedents següents:

a).- Els ara litigants varen unir-se en matrimoni el 19-7-1985, sota règim econòmic-matrimonial de separació de bens, en no haver atorgat capitulacions matrimonials. En data 14-7-1995 l’esposa inicià procediment de separació contenciosa.

b),. L´objecte del present plet es contrau a que es declari l’existència, validesa i plena eficàcia d’una donació dinerària que es diu feta pel marit en les següents circumstàncies: 1r).- El Sr. X va cobrar l’any 1988 -estant, doncs, ja casat amb la Sra. Y- la quantitat de 112.500.000 pts per la venda d’unes accions de la seva propietat, de la Companyia "D, S.A", empresa de la que era soci des de molt abans de casar-se.- 2n).- Aquesta suma fou ingressada pel Sr. X el 13.1.1988 en el compte corrent núm. 0000-00 de l’Entitat "C";  compte que era de titularitat conjunta d’ambdós esposos des de data anterior.- 3r).- El dia següent tingué lloc l’apertura en la mateixa Entitat d’Estalvi de la llibreta P.T. núm. 000000-00, també de titularitat conjunta d’ambdós cónjuges; llibreta a través de la qual es compraren lletres del Tresor per l’import equivalent al dipòsit dinerari esmentat i llibreta que apareixia vinculada al dit compte corrent. La titularitat conjunta de tals valors mobiliaris -o la d’altres que els substituiren- perdurà els anys següents, essent només el Sr. X el que pràcticament sempre donà, en relació a tals valors, les ordres financeres escaients a la recerca d’una major rendibilitat.- 4rt).- També fou el Sr. X el que, amb el matrimoni ja en crisi, ordenà pocs dies abans de que la seva esposa presentés la demanda de separació, concretament el 4-7-1995, la venda dels valors de que es tracta, que reportaren la suma de 49.257.206 pts. 5è).- Atès que la Sra. Y considerava que la meitat de tal xifra li pertanyia, el mateix mes de juliol  en reclamà el seu rescabalament, replicant-li el Sr. X. que "como tu bien sabes e ignorar no puedes, y te consta debidamente su procedencia, tales fondos son de mi unica y absoluta propiedad".

c).- Aquesta exclusiva qüestió jurídica delimita la contesa. La sentència de 1a instància desestima la demanda en recordar que la simple cotitularitat d’un dipòsit bancari no presuposa condomini sobre el saldo existent; que tal dipòsit dimanava  de bens privatius del marit; que no s´ha acreditat l’atorgament del negoci jurídic de donació verbal i que la seva inexistència també s´infereix d’actes posteriors dels litigants, com els de que la Sra. Y. no va declarar fiscalment la donació, que era només el Sr. X el que donava les ordres bancàries i que en el procediment judicial de separació la Sra. Y no contabilitzà en el seu actiu l’import de la pretesa donació. La sentència que ara es recorre considera, per contra, existent la donació atès que, si bé és cert que la propietat sobre un dipòsit bancari irregular no es correspon necessàriament amb la condició de titular indistint del compte corrent, l’actuació del demandat revela un "ànimus donandi" per tal com, essent propietari exclussiu del capital inicial, per comptes d’invertir-lo en l’adquisició de valors al seu propi i exclusiu nom, obrí una llibreta especial a la "C" a nom dels dos cónjuges, ordenant la compra de lletres del Tresor que des de llavors figuren de titularitat compartida; que era una pràctica habitual constant  matrimoni el que el Sr. X fes donacions a l’esposa atès que aquesta no disposava de patrimoni propi; que el Sr. X "no llevó a cabo la conducta tributaria que él mismo refiere como impulso justificativo de la simulación negocial" i que, si bé és cert que en el plet matrimonial la Sra. Y silencià allò referent a la donació qüestionada "esa pretensión fue formulada un día después de que la propia Y requiriera a X para que le devolviera la mitad del fondo de que se había apropiado el día 4-7-1995".

Segon.- Els dos primers motius del recurs hauran de ser dil·lucidats conjuntament per la seva unitat de raó, en citar-se com a infringit i per la mateixa causa, idèntic precepte (art. 1249 del. C. Civil). Es diu que la sentència que es combat s´equivoca en l`apreciació de dos fets-base erronis dels que se´n deriven unes també errònies conseqüències jurídiques.

S´addueix, en efecte, (primer motiu) que la sentència combatuda (fonament de dret segon) assenyala com a elements fàctics que no han  estat objecte de discusió uns que, segons el recurrent, sí han estat qüestionats. Més en concret, es diu que "no puede considerarse como un hecho no objeto de discusión la circunstancia alegada por la Sra. Y. de que ambos esposos conjuntamente, al día siguiente, ordenaron la apertura de la libreta y la compra de las letras. Ningún negocio otorgó la Sra. Y, pues fue el Sr. X. quien, él solo, realizó todas las operaciones...". S´afegeix (2n motiu) que ..." la sentencia incurrre en un error en la apreciación de un hecho base, cual es cómo se realizaron las declaraciones de patrimonio por el Sr. X y la Sra. Y, y en consecuencia, llegar a una conclusión errónea de que no hay voluntad de ahorro fiscal, al declarar los fondos por mitad".

Ambdós motius han de decauere pel següent:

a).- Com ja assenyalà aquest Tribunal (per exemple, Sentència de 22-10-1991, per totes) "no es dable en casación tratar de desvirtuar todo un conjunto hermenéutico mediante el simple expediente de contradecir uno de sus elementos, con evidente riesgo de convertir el recurso extraordinario en una tercera instancia y palmario olvido de su auténtica finalidad de vigilancia de la aplicación adecuada de la norma jurídica"

b).- Aquesta admonició adquirieix el màxim sentit en el cas.  En efecte, s´ha de recordar, per una banda, que el recurs ha d’anar dirigit contra la part dispositiva de la sentència i no contra la seva fonamentació jurídica, contingui o no elements fàctics, a menys que la mateixa es reveli com l’única "ratio" del sentit de la decisió, el que no s´esdevé en el cas i, per altra banda, que la major o menor precisió en la redacció de la sentència, en utilitzar la forma verbal plural per comptes de la singular (amb referència a les operacions financeres ordenades, efectivament, no per la parella i sí només pel Sr. X) resulta irrelevant per a modificar el dit sentit de la decisió. Perquè el que mena a la sentència combatuda a concloure que existí el repetit negoci jurídic de denació verbal, no deriva de la circumstància de quin cónjuge ordenà físicament l’apertura d’una determinada llibreta en la "C" o ordenà la compra de determinades lletres de canvi o, en fí, la pràctica d’una o altra operació financera, sinó d’un més complet conjut indiciari, del que potser destaca tant la titularitat conjunta dels expressats compte corrent i llibreta com que les succesives operacions que es feren, fruit d’ordres impartides, en proporció aclaparadora, pel marit, revertiren en benefici (o perjudici) d’ambdós cónjuges. En definitiva, fets mot més substancials que els referits pel recurrent, com els de que la quantitat inicial percebuda pel Sr. X. s´ingressà en un compte corrent de titularitat indistinta d’ambdós esposos, de que es procedí a l’apertura d’una llibreta PT de titularitat també indistinta, de que per això fou necessària la firma dels dos cónjuges i de que, en definitiva, els repetits esposos s´atorgaren poder recíprocs, no han estat pas discutits i, como diu la sentència combatuda, constituiexen "elementos fácticos configuradores de la pretensión actora que no han sido objeto de discusión".

c),. Aquests elements fàctics, junt al restant conjunt indiciari, han possiblilitat la conclusió de l’Audiència Provincial referida al condomini de l’esmentat dinerari; conclusió que és fruit d’una operació jurídica que, al menys pel que fa a aquests dos primers motius, no ve combatuda suficientment per correcta via processal, el que mena per tant al seu fracàs, sobretot per la prohibició de fer supòsit de la qüestió i d’intentar substituir la part amb el seu interessat criteri el sempre més objectiu del jutjador.

d).- La crítica referida a un suposat error de la sentència combatuda respecte a la qüestió del que es qualifica d’estalvi fiscal forma, com ja s´ha assenyalat, una unitat conceptual amb tot l’anterior. De bell nou preten la part extreure conseqüències del tot desproporcionades d’una determinada imprecissió quant a les dates de declaracions tributàries. Com molt bé assenyala al respecte la part impugnant del recurs, "l’animus donandi" l’ha inferit la sentència combatuda del ja indicat conjunt circunstancial, del que en constitueix una simple dada més la referida a l’esmentada qüestió fiscal. I, dins de tal aspecte fiscal, a allò que dóna importància la sentència combatuda és al transcurs de al menys un exercici des de la data de l’ingrés en el compte corrent conjunt, apertura de la llibreta PT i compra de lletres del Tresor sense que al Sra. Y presentés la corresponent declaració de patrimoni, estant obligada a fer-ho. L´atribució, per tant, del fet a un exercici fiscal, podent correspondre al d’una altra anualitat, apareix altra vegada com element no essencial per a variar el signe de la decisió, havent-se de reproduir, doncs, tot el suara indicat.

Tercer.- Tampoc pot reeixir aquest motiu correlatiu. En ell es denuncia la infracció de l’art. 1225 del Codi civil en relació a l’art. 51 de la Compilació raonant-se que el primer numeral  ..."otorga a la prueba documental el valor de prueba tasada". Això  permet adduir al recurrent que, com sigui que el document núm. 10 de la demanda (reconegut per l’adversa i, per tant, de força provatòria equivalent a la pròpia d’un document públic) formalitzà un ingrés en el suara repetit compte corrent conjunt ; ingrés fet per la Sra. Y a favor del Sr. X i no a favor dels dos titulars, tal fet, segons el recurrent, "acredita que al Sra. Y actuó como apoderada del Sr. X y no al contrario".

La censura ha de decaure pel següent:

a).- No cal la ressenya, per coneguda, de la jurisprudència segons la qual qualsevol document públic té només l’abast de donar fe del fet i de la data del seu atorgament, però no de la certesa del seu contingut, subjecte, com el restant material provatori, a la interpretació dels tribunals.

En aquest mateix ordre d’idees, s´ha de recordar l’exigibilitat de la literosuficiència del document als efectes de poder acollir-se una infracció de precepte valoratiu de la prova.

b).- Això considerat, el document que segons el recurrent ha provocat la infracció de  l’ art. 1225 del  Codi civil en no haver estat valorat degudament en la instància no acredita per ell mateix i sense necessitat d’hipòtesis, raonaments o conjectures la realitat del que es postula, és a dir,  ..." que fue la Sra. Y quien actuó como apoderada de su esposo y no al contrario como aprecia la sentencia". Al respecte s´ha de distingir entre el reconeixement del document per part de la Sra. Y (que, certament, s´ha produït) i el reconeixement  de la interpretació que al mateix dóna la contrapart, de cap manera acceptada per aquélla.

c).- S´ha de  ponderar, a més a més, que ni la prova documental gaudeix de superioritat sobre els restants elements provatoris ni li resulta lícit a la part descontextualitzar-la del restant conjunt provatori, sobretot quan ha estat el mateix demandat Sr. X el que ha reconegut en la prova confessòria ser veritat que "Ud. y su esposa se otorgaron recíprocos poderes para  poder disponer indistintamente de las cuentas corrientes y del fondo de inversión de que eran titulares.". (fol. 344).

d).- Per últim, pot indicar-se que de la lectura del fonament jurídic cinquè no es despren que la sentència combatuda s´hagi basat exclusivament en el referit document núm. 10 de la demanda (fol. 34) per arribar a la conclusió que assenyala el recurrent, o sigui, la de que "El Tribunal de instancia aprecia ... que los actos de administración fueron abrumaduramente realizados por el Sr. X, pero no totalmente, presumiedo que D. X obró como apoderado de la Sra. Y en virtud del apoderamiento tácito previsto en el art. 51 de la Compilación de Derecho Civil de Catalunya".

Tot el que mena, doncs, a la claudicació d’aquest tercer motiu del recurs.

Quart.- I no millor alternativa espera al següent en el que es denuncia la infracció de l’art. 1253 del Codi civil i de la Jurisprudència que s´esmenta, adduïnt-se que la sentència combatuda aprecia un animus donandi (del marit a favor de l’esposa, és clar) "mediante el juego de las presunciones partiendo de unos hechos base erróneos y llegando a una conclusión arbitraria y absurda".

Els fets-base que assenyala com a erronis el recurrent són els ja referits d’apreciar que la lllibreta especial de la "C" i l’ordre de compra de lletres del Tresor es portà a terme conjuntament per ambdós esposos, que fins a l’exercici de 1991 el Sr. X i la Sra. Y no declararen els fons obtinguts per la venda de les accions per meitat i, finalment, que el Sr. X obrà com a apoderat de la seva muller.

I, això considerat, cal dir:

a).- Que havent claudicat els motius anteriors, difícilment podria l’èxit acompanyar al present, el qual es recolza en els mateixos i referits fets-base ja dil·lucidats desfavorablement per al recurrent, pel que a allò abans dit podrà remetre´s aquesta Sala.

b).- Que la convicció d’existència de animus donandi a que ha arribat la sentència combatuda no ha estat mitjançant un procés deductiu fonamentat exclusivament en els tres elements fàctics que assenyala el recurrent, sinó mitjançant una valoració conjunta de la prova; valoració global respecte a la qual no pot la part amb el seu parcial criteri seleccionar només determinants particulars dividint i negligint així la total continència fàctica. Una tal fragmentació seria suficient per sí sol per fer decaure aquest motiu.

c).- No resulta sobrer, però assenyalar, més concretament, que la sentència d’instància ha fonamentat la seva conclusió sobre, no només la cotitularitat, sinó també la copropietat dels fons en litigi, en aspectes tals com els de que:

1r).- És cert que "el solo hecho del ingreso por su esposo del precio obtenido por la venta de las acciones de "D, S.A." en la cuenta indistinta de "C" de la que ambos eran cotitulares no le atribuyó (a la senyora Y) derecho alguno de copropiedad sobre el capital dinerario ahí depositado; ahora bien, siendo en ese preciso momento único propietario de los mencionados 112.500.000 pesetas X, nada le impedía invertirlos en la adquisición de valores mobiliarios- de renta fija o variable- a su propio y exclusivo nombre, pero no lo hizo así..." (fonament jurídic quart).

2n).- .... "el presumible ánimo de enriquecimiento de la Sra. Y por medio de un irrevocable acto de disposición deriva de la propia conducta de su esposa donante..."en época de plena normalidad conyugal" ... cuando ningún vínculo convencional o legal  le obligaba a actuar como lo hizo, reafirmada por el hecho reconocido por el propio Sr. X según el cual su esposa entonces carecía de fuentes de ingresos propia..." (fonament jurídic quart).

3r).- ..."el propio Sr. X. admite haber efectuado constante matrimonio diversas donaciones en favor de su esposa ...se aportan sendas escrituras de copraventa en las que Y aparece como compradora, lo que revela una apariencia de contrato oneroso, pero sobretodo demuestra que la práctica disimulada de donaciones verbales de dinerario entre los consortes X/Y se había repetido al menos en dos ocasiones..." (fonament jurídic quart).

4rt).- ..."pero es que además en la práctica X no llevó a cabo la conducta tributaria que él mismo refiere como impulso justificativo de la simulación" (fonament jurídic cinquè).

d).- En definitiva, és cert que la via presuntiva seguida per la sentència combatuda no és la única posible, però precisament per a tals supòsits recorda la jurisprudència la sobirana facultat selectiva de l’òrgan judicial "a quo", amb la única limitació de que, d’entre las inferències possibles, no s´escolli precisament la o les absurdes, il·lògiques o arbitràries, el que ni de bon troç s´ha esdevingut en el cas.

Tot el que mena a la claudicació d’aquest quart motiu de recurs.

Cinquè.- El següent i correlatiu motiu tampoc es fa creditor a la seva acollida.

En el mateix es denuncia l’aplicació indeguda de l’art. 49,3ª de la Compilació del dret civil de Catalunya en relació a l’art. 1.251 del Codi civil adduïnt-se que "la presunción establecida en el art. 49 de la C.D.C.C. ha sido destruído por el propio reconocimiento de la Sra. Y y que constituye un hecho firme en casación que el dinero que fue ingresado en la cuenta de la "C" era privativo del esposo y que el ingreso en la cuenta no le atribuyó a la Sra. Y. derecho alguno de copropiedad sobre el capital dinerario ahí depositado".

Al respecte s´ha de recordar:

a).- Una vegada més, que el recurs ha d’atacar la part dispositiva de la Resolució impugnada i el seu sentit general no podent-se polaritzar al voltant de una determinada expressió que figura en la fonamentació jurídica ni en la cita d’algun precepte legal quan queda palès que no s´ha referit en la "ratio decidendi" de la sentència, que és el que passa amb la cita colateral que la sentència fa de l’art. 49 de la CDCC, al·ludint-se al respecte a "una disquisición acerca del objeto de la donación irrelevante" (fonament jurídic quart).

b).- En qualsevol cas, és evident que si els diners inicials no haguessin estat privatius de l’espós demandant, hagués resultat sobrer el mateix plet, en el que allò que es ventila és l’existència  o no d`una donació pel qual negoci jurídic és requisit ontològic que el seu objecte no pertenyi ja al donatari.

En definitiva, l’exclusiva propietat inicial a favor del recurrent del dinerari producte de la venda de les accions de "D", S.A.", no ha estat mai qüestionada Altra cosa ben diferent és si tal dinerari va ser després objecte de donació o no.

I, al respecte, una vegada més intenta la part substituir amb el seu interessat criteri el més imparcial del "judex a quo", que ha formulat un judici aixològic favorable a l’existència del dit negoci partint, lògicament, del caràcter aliè respecte a la donatària dels referits bens i concloent sobre la realitat de tal negoci mitjançant la valoració d’actes anteriors, coetanis i posteriors reveladors del seu element espiritual o animus donandi, o sigui, exercitant la Sala d’instància la seva sobirana facultat de ponderació que, en quan no és producte, com es ve dient, de cap raonament il·lògic,absurd o arbitrari, s´ha de respectar.

I això fa que decaigui aquest motiu del recurs.

Sisè.- Igual fi advers espera al següent i correlatiu en el qual es denuncia la infracció de l’art. 1.214 del Codi civil i de la jurisprudència que s´esmenta.

Raona el recurrent que "es doctrina legal la que exige que quien invoque a su favor una donación verbal, acredite el cumplimiento de los requisitos de consentimiento, efecto lícito y causa de la obligación, necesarios para la existencia del contrato y, además, que el donante conocía la aceptación", afegint-se que la sentència combatuda ha infringit la regla del "onus probandi"  en invertirla en contra atès que afirma que ..." corre a  cargo de quien alegue alguna suerte de discordancia entre la apariencia negocial y la realidad desvanecer aquélla" (fonament  jurídic     tercer).

S´ha de considerar al respecte:

a).- Si bé la millor doctrina ve assenyalant que en el nostre dret la donació és un contracte eminentment solemne i que es configura com una de les poques excepcions al principi de llibertat de forma, l’art. 632 del Codi civil admet per als bens mobles l’anomenada donació manual, sistema substitutiu de la forma escrita pública,  la qual és requisit "ad substantiam" en la donació de bens immobles. Tal donació manual cumplimenta els requsitis de forma mitjançant l’entrega de la cosa.

Aquesta entrega ha de ser simultànea,concepte definit en la sentència del T.S. de 6-4-1979 com a "simultaneidad en la expresión de voluntad y el acto dispositivo de transferencia y tránsito de un patrimonio a otro de la cosa donada".

D´això se´n deriva,és clar, que la donació manual sigui per definició contracte  real, per tal com no és concebible, com en altres figures contractuals, la constitució del negoci jurídic amb el simple consentiment (acompanyat, és obvi, dels altres requisits per a la seva validesa). Aquesta entrega, autèntic requisit de forma en la donació de bens mobles, no s´ha de efectivitzar mitjançant sistemes de "tradidio  fictae", sinó que ha de ser material, condició que, per descomptat, reuneix l’ingrés de fons en dipòsits bancaris. En aquest ordre d’idees pot fer-se esment de la sentència del T.S. de 5-10-1987, referida a la validesa d’una donació d’un bé moble "toda vez que el yate fue inmediatamente poseído por la esposa".

b).- La sentència combatuda aprecia l’ existència d’un contracte de donació verbal en considerar provada la concurrència d’animus donandi i d’entrega simultània del objecte del negoci per part del Sr. X a la seva esposa. Per això s´ha basat en el conjunt indiciari tantes vegades esmentat. La copropietat dels fons, derivada d’aquesta donació, continuava al cap dels anys, i també  en l’època del deteriorament de la relació   matrimonial, tenint expressió en els referits  comptes corrents i llibreta indistinta, que, per tant, reflecteix, en principi, una situació de normalitat. Per tant, a aquella part que en predica la seva excepcionalitat invocant finalitats que anomena d’estalvi fiscal, li escau la prova de que l’apariència negocial no es correspon a la realitat, de que els bens que figuren de titularitat conjunta, en realitat són, contra tal apariència, de propietat exclusiva i privativa.

c).- El recurrent en aquest motiu, en definitiva, fa referència a una infracció de la norma de distribució de la càrrega de la prova. Però l’art. 1214 del Codi civil no és unidireccional, sobretot atesa la darrera jurisprudència, cada cop més insistent en "la obligación constitucional de colaborar con los Tribunales en el curso del proceso" (S.T.C. de 17-1--1994)"; havent apuntat inclús la sentència del T.S. de 2-12-1996 que s´esdevé correcte un cert desplaçament de la càrrega provatòria cap aquell litigant "en mejor posición probatoria por su libertad de acceso a los medios de prueba", de la mateixa  manera que ha assenyalat que... "no se produce utilización incorrecta del "onus probandi" ni se incurre en inversión de la carga demostrativa cuando el Juzgado se limita a comparar los elementos de convicción aportados por los contendientes a la lluz de sus respectivas tesis, dando prevalencia a los que entiende más autorizados para acreditar los hechos sobre que se cuestiona"  (S. del T.S. de 20.4.1989). Per això ha d’assumir la Sala el que diu la part impugnant del recurs de que l’òrgan d’instància ... "cuando va a analizar la prueba de la demanda, quien niega la existencia de dicha donación y de su causa, se encuentra con que no hay elementos probatorios que avalen los hechos impeditivos de la pretensión de la actora...".       

I és que, en efecte, una cosa és que la condició de titular indistint d’un dipòsit bancari no sigui suficient, per sí sol, per acreditar la copropietat del seu valor i una altra és que sigui un fet poc menys que irrel·levant. Ans el contrari, i ateses les operacions bancàries practicades al respecte, que partint d’un dipòsit  bancari de propietat exclusiva del marit, aboquen a una persistent al llarg dels anys i final situació de cotitularitat, sempre en benefici dels dos cónyuges, constitueix una dada inferencial de primer ordre, per tal com defineix una normalitat respecte a la qual a a la part que la impugna correspon precisament acreditar  la concurrència d’un supòsit d’excepcionalitat.

El motiu, doncs, ha de decaure.

Setè.- De la mateixa manera ha de decaure el correlatiu en el que es denuncia la infracció de l’art. 1261 del Codi civil en base a la consideració que fa el paràgraf tercer del fonament jurídic quart de la sentència combatuda de que "la disquisición acerca del objeto de la donación es irrelevante". Enten el recurrent que una tal frase equival a reconéixer "la falta de objeto cierto que sea materia de contrato y que comparta la nulidad radical..." a tenor de l’esmentat art. 1261.2 del Codi civil.

El refús del motiu deriva:

a).- De que, un cop més es preten la revocació de la sentència combatent-ne, no la seva part dispositiva ni la "ratio decidendi" de la seva  fonamentació jurídica, sinó només una determinada afirmació d’aquesta, que, a més, es descontextualitza.

En efecte, el que es despren d’una lectura global de tal fonament és que per l’ Audiència Provincial s´esdevé intrascendent la fixació o determinació del moment exacte en que operà la transmissió, fent-se doncs al·lusió tengencial a aspectes cronològics o medials i raonant-se que, en qualsevol cas, allò autènticament trascendent és el resultat final d’ una copropietat de les lletres del Tresor derivada d’un negoci jurídic de donació, important ben poc la qüestió academicista sobre l’exacte instant del total iter negocial en el qual es manifestà l’animus donandi i la conseqüent acceptació per la donatària, considerant la sentència que un i altre requisit es cumplimentà, fos en el moment de l’entrega del dinerari mitjançant l’apertura de la llibreta P.T. núm. 640.829-79T i ingrés en la mateixa d’aquell o fos en el moment de l’adquisició final de les referides lletres del Tresor pel mateix import equivalent. Ben clar diu la sentència que no cal esbrinar què fou el que "impulsó al mencionado X a disponer a nombre de ella de la mitad de esos valores mobiliarios, ya se entienda que la donación recayó directamente sobre tales bienes muebles o bien que la misma tuvo lugar un instante anterior a través de la donanción verbal del precio con el que Y adquirió las letras de su titularidad nominal".

b). En aquest mateix ordre d’idees, no cal oblidar que "la determinación en el objeto puede no ser la inicial, pues basta que pueda ser hecha "a posteriori" (S. del T.S. de 12-4-1971) i que, respecte a l’objecte, la jurisprudència  "... superando esas direcciones, así como la del contenido, pronto abandonada por no solucionar nada dado que el contenido de todo aspecto jurídico es, en definitiva, su esencia y no su concepto, tiende a establecerlo como aquella realidad sobre la que el contrato incide y en relación a lo que recae el interés de las partes ...  (S. del T.S. de 5-6-1978).

Tot el que aboca, doncs, a la claudicació d’aquest motiu de recurs.

Vuitè.- Tampoc espera millor alternativa a aquest motiu correlatiu, en el que es denuncia la infracció de l’art. 632 del Código civil, adduïnt-se que "la disponibilidad de que le otorga la titularidad indistinta de la cuenta es estrictamente  formal, pues desde un punto de vista substantivo, la SRA. Y. no ostenta el condominio de dicho dinero" i que la condició de cotitular de les letres de canvi "tampoco puede equipararse a una entrega de los indicados bienes..., no habiendo entrega simultánea ni entrega y aceptación por escrito, no se ha consumado la donación".

El motiu no pot reexir pel següent:

a).- Una vegada més el recurrent fa supòsit de la qüestió. Sota l’apariència d’una problemàtica estrictament jurídica, en realitat es proposa una distinta valoració provatòria. Tant els aspectes relatius a la cotitularitat del dipòsit bancari com el referent a la cotitularitat de les lletres del Tresor, ja han estat dil·lucidats i, a bastament, per la Sala. Reiteradament s´ha assenyalat que la sentència combatuda no s´ha basat ni de bon troç únicament en aquest dos exclusius elements per a donar com acreditada l’existència de la donació, sinó que ha atès,  també a tot el restant conjunt provatori, que,  ni pot substituir el recurrent per una distinta realitat ni menys extreure´n tota una altra més convenient a les tesis que postula.

b).- En qualsevol cas, no li manca raó a la part impugnant del recurs que "no hay otra manera de poseer un activo financiero que se representa mediante una simple anotación contable que constando esa anotación contable a nombre del titular", que és el que s´esdevé en el cas respecte a la  Sra. Y.

El motiu, doncs, ha de decaure.

Novè.- Igual solució adversa pel recurrent s´ha de donar al correlatiu motiu de recurs en el que es denuncia la infracció de la doctrina i jurisprudència segons la qual a ningú no li és permés d’anar contra els propis actes.

Es raona al respecte que, havent admès la Sra. Y que no exercia activitat remunerada de cap mena fins el 1993 i, havent adduït en l’anterior plet matrimonial que els seus ingressos a partir del 1993 "no representa más que el 10%del ritmo de gasto mensual asumido durante el matrimonio", això, segons la part recurrent, és demostratiu del "inequívoco convencimiento de la Sra. Y de que las letras no le pertenecían, pues no tenía otro dinero que su sueldo". Per tant, es conclou que "este obrar contradictorio en dos procesos judiciales diferentes no es admitido por la jurisprudencia".

El motiu ha de decaure pel següent:

a).- De bell nou intenta la part descontextualitzar una expressió de la sentència combatuda, la qual, si bé reconeix que, efectivament, el Sr. X tenia un patrimoni aclaparadorament més important que la Sra. Y, en cap moment diu en canvi que tots els valors fossin d’aquest, ans el contrari, declara provada la cotitularitat dels que són objecte del plet per l’existència d’una donació feta pel marit a favor de la muller precissament per apaivagar mínimament el gran desequilibri econòmic entre ambdós esposos.

b).- Clarament queda palès que la sentència  no infringeix la regla "adversus suum qui venire non potest" des de el moment que diu literalment (fonamet jurídic cinquè) que ..." es innegable que la Sra. Y adujo en el pleito matrimonial en apoyo de la pretensión de reconocimiento a su favor de una pensión compensatoria de 200.000 pesetas mensuales (alegaba que su salario como letrada de un bufete de abogados "no representa más que el 10% del ritmo de gasto mensual asimido durante el matrimonio") un claro y notorio desequilibrio económico respecto del esposo, pero no puede olvidarse que esta pretensión formulada justamente un día después de que la propia Y requiriera a X para que le devolviera la mitad del fondo de que se había apropiado el día 4 de Julio de 1995, estando, pues, en plena contienda la titularidad de esos bienes muebles; sin perjuicio, claro está, de que la definitiva atribución de los valores mobiliarios o de su equivalente dinerario pueda tener el reflejo que corresponda sobre el juicio ponderativo prevenido en el art. 97 del C. Civil, a tenor de lo dispuesto en el art. 100 del mismo Cuerpo Legal".

c).- És evident, per tant, que a tal situació difícilment podria aplicar-se l’admonició de que ningú pot anar contra els seus propis actes. Les manifestacions de la Sra. Y en l’anterior procediment matrimonial cap situació inalterable definiren ni es feren tampoc amb l’expressa intencionalitat de modificar o extinguir algun dret. És prou sabut que ..."la virtualidad vinculante de los actos propios requiere que éstos hayan sido realizados en un ambiente de plena y absoluta libertad de actuación". (S. del T.S. de 8.3.1997) i que "el acto ha de estar revestido de cierta solemnidad, ser expreso, no ambiguo y perfectamente delimitado, definiendo de forma inequívoca la intención y situación del que lo realiza" (S. del T.S. de 31.1.1995); a la qual doctrina encara podria afegir-s´hi el que indica la part impugnant del recurso en el sentit de que difícilment hagués pogut assenyalar la Sra. Y en el precedent plet matrimonial com a bens propis que estava posseïnt en aquell moment els 24.628.603 pts dels fons d’inversió si d’aquest fons ja n´havia disposat en exclusiva el seu marit retirant-los de l’Entitat d’ Estalvi.

Tot el que mena, doncs a la claudicació d’aquest motiu de recurs.

Desè.- No millor alternativa espera al motiu correlatiu en el que es denuncia la infracció dels arts. 618 i 623 del C. Civil. Addueix la recurrent que "no se han cumplido ninguno de los requisitos necesarios para que se consuma una donación..." , que no s´ha determiant l’objecte de la donació, que tampoc s´ha complert el requisit de l’entrega simultània, i, en fí, que també faltà l’acceptació del negoci jurídic per part de la Sra. X.

El motiu ha de decaure pel següent.

a).- Perquè, en realitat, el mateix no ultrapassa el que constitueix simple recapitulació de totes les crítiques jurídiques que s´han anat formulant al llarg d’aquest extensísim recurs i que també han anat ventilant-se, i algunes exhaustivament, en resoldre tots i cadascun dels motius precedents, pel que a allò dit en cada ocasió s´ha de remetre la Sala en evitació de reiteracions inútils.

b).- Perquè "en materia de interpretación negocial a los tribunales de apelación les asiste plenas facultades sobre los elementos fácticos y actuaciones de prueba, función juzgadora que sólo es revisable en casación cuando de la misma se desprenden conclusiones que pugnan con la más elemental lógica, racionaliad, proporcionalidad de las cosas, supongan perpetración de ilegalidades o llegen a intentar hacer de la arbitrariedad, el abuso o la ignorancia profesional, justicia decisoria de las contiendas litigiosas" (S. del T.S. de 11-2-1993), de la mateixa manera que, respecte a l’existència o no d’ animus donandi també s´ha de ponderar que tota manifestació de consentiment "es cuestión de hecho, apreciable por los Tribunales de instancia y sólo cabe su impugnación por errónea apreciación o valoración del contenido probatorio"  (S. del T.S. de 5-10-1995), havent-se de recordar igualment que "la existencia o inexistencia de la causa es una cuestión de hecho" (S. del T.S. de 20-11-1992), com també ho són, lògicament, les referides a l’existència o no d’acceptació o d’entrega de l’objecte del contracte, segons jurisprudència tan abundant que fa sobrera la seva cita.

Tot el dit condueix, doncs a la claudicació d’aquest motiu de recurs.

Onzè.- El correlatiu i darrer motiu de recurs denuncia la infracció de l’art. 359 de la LEC i de la sentència del T.S. de 13-6-1998.

La part que recorre situa tal vulneració en la circumstància de que la petició de condemna al pagament de la suma de 24.628.603 pessetes formulada en la demanda ho era ..."más el interés legal del dinero desde el día 4 de Julio de 1996 en que tuvo lugar la aplicación a usos propios de dicha cantidad por parte del demandado al ordenar la venta de activos financieros que no eran de su dominio y recibir su importe pertenecientes a mi mandante, con expresa imposición de costas al demandado". La sentència combatuda, en canvi, condemna al pagament dels esmentats interessos legals des de la data del 4 de Juliol del 1995.

Això permet al recurrent adduïr que la sentència que ataca ha incorregut en incongruència "ultra petita", pues condena al pago de intereses desde el 4 de Julio de 1995, es decir, desde un año antes de lo solicitado en el suplico de la demanda".

Tal censura jurídica no pot reexir en no registrar-se cap discordància real entre allò demanat i allò concedit en la  sentència combatuda, atès que la data de 4 de Juliol de 1996 que figura a la demanda obeeix a un palès, manifest i del tot irrellevant lapsus calami en haver-se escrit el nombre sis per comptes del cinc, simple error numèric material que esmena la sentència combatuda. En efecte, en virtut de tal equivocació material la part demandant coloca (en perjudici seu) en el dia 4 de juliol de 1996 per comptes de en el dia correcte de 4 de juliol del 1995 aquell en el que "tuvo lugar la aplicación a usos propios de dicha cantidad por parte del demandado al ordenar la venta de activos financieros que no era de su dominio". L´error mecànic, que no conceptual,és doncs, evident, com evident resulta que, pel principi d’integració de tot allò (i no només d’una part) del que es diu en el "suplico" i, al seu torn, d’aquest en relació a la resta de la demanda, s´ha d’atendre al autèntic "petitum" formulat en aquesta, i a tal pètita s´ajusta precisament i de forma escrupulosa la sentència combatuda, que condemna a "D. X a restrituir a la actora la cantidad de 24.528.603 pesetas con los intereses legales desde la fecha de 4 de Julio de 1995", és a dir, des de la data "en que tuvo lugar la aplicación a usos propios de dicha cantidad por parte del demandado al ordenar la venta de activos financieros que no eran de su dominio" (en expressió del "suplico" de la demanda), data,pel demés, no qüestionada pel recurrent i respecte a la qual es diu (en expressió ara de la sentència) que X... "en fecha 4 de Julio de 1995, una vez desatada ya la crisis conyugal -la demanda de separación es de fecha 24 de julio siguiente- ordenó la venta/liquidación de las participaciones que Y y él mismo ostentaban en el fondo de inversión mobiliaria FonC 7, haciendo suyo la totalidad del importe dinerario ... (fonament jurídic segon).

El motiu, doncs, ha de claudicar, sense necessitat de més consideracions.

Dotzè.- La desestimació del recurs comporta la imposició preceptiva de costes a la part que recorre. d’acord amb el que estableix l’ art. 1715.3 de la Llei d’enjudiciament civil; sense que escaigui fer aquí cap mena de pronunciament sobre el dipòsit, ja que en aquest cas no s´ha constituÏt.

ATESOS  els preceptes legals esmentats i altres d’aplicació escaient,

 

PART DISPOSITIVA

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUYA DECIDEIX:  DESESTIMAR  el recurs de Cassació interposat per la representació del Sr. X contra la sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona de data 22 de març de 1999 dictada en el rotlle d’apel·lació núm. 1515/97-B, dimanant del judici declaratiu de menor quantia núm. 608/96 del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Granollers, amb imposició a la part que recorre de les costes d’aquesta alçada.

S´ha de lliurar el estimoni corresponent al president del tribunal esmentat i s´han de retornar les actuacios i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és a nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda