|
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 23 de setembre de 1999, núm. 25/1999 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part
dispositiva
Vist per la SALA CIVIL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA,
integrada pels magistrats esmentats al marge, el recurs de cassació
interposat contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la
Secció 17a de l'Audiència Provincial de Barcelona, rotllo núm.16/98,
dimanant del judici declaratiu de menor quantia núm.87/96 seguit davant
el Jutjat de Primera Instància núm.32 de Barcelona. Aquest recurs ha
estat interposat per la Senyora X., representada pel procurador
Sr.Carlos Turrado Martín-Mora i defensada pel lletrat Sr. Andrés
A.Carnicero Modrego.
ANTECEDENTS DE
FET
Primer.-
La representació processal de l'Excma. DIPUTACIÓ
provincial de Soria va
formular demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la Sra.X.,
que pel torn de repartiment
va correspondre al Jutjat
núm.32 de Barcelona, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret
corresponents. En data 1 de setembre de 1997
l'esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part
dispositiva: "FALLO:
Desestimando la demanda interpuesta por el procurador Sr.Manjarín en
nombre y representación de la EXCMª DIPUTACIÓN Y contra doña X, el ASILO
DE SAN RAFAEL DE LOS HERMANOS DE SAN JUAN DE DIOS y las MISIONERAS DE LA
CARIDAD (INSTITUCIÓN MADRE TERESA DE CALCUTA), absuelvo a las demandadas
y no Impongo las costas del pleito a ninguna de las partes ".
Segon.-
Contra l'esmentada
sentència es va interposar recurs d'apel·lació per l'Excma.DIPUTACIÓ
provincial de Soria que va ser admès, i per la Secció 17a de l'Audiència
Provincial de Barcelona amb data 10 de juliol de 1998
es va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS:
Que ESTIMANDO el recurso de apelación interpuesto por la representación
de DIPUTACIÓN , con REVOCACIÓN de la Sentencia dictada en fecha 1 de
Septiembre de 1997, por el Sr.Magistrado-Juez del Juzgado de Primera
Instancia núm.32 de Barcelona, en los autos de los que el presente rollo
dimana, debemos declarar y declaramos que:
A) Que la causante Dª Y había ganado vecindad civil catalana en fecha de
24 de enero de 1956 mediante declaración realizada ante el Encargado del
Registro Civil del Hospicio de Madrid.
B) Que resulta válido el testamento otorgado con fecha de 5 de Diciembre
de 1980, de conformidad con la legislación civil catalana y
consecuentemente válida la atribución, a favor de su hija adoptiva Dª X,
de una cuota legitimaria de 1/4 parte de la herencia.
C) Se declara nula y carente de toda eficacia jurídica, la partición
hereditaria efectuada por la condenada Dª X, ante el notario de Madrid
D. Luis Figueroa Cerdán, con fecha de 4 de Julio de 1995, núm.de
protocolo 1.647.
D) Que se declare la obligación de la citada Sra.Y. de practicar la
partición de su causante de conformidad con las disposiciones
testamentarias y legislación civil catalana que son aplicables, con la
intervención de todos los interesados en la misma y
E) Con imposición de las costas de la instancia a Dª X, relacionadas con
su condena, y sin especial pronunciamiento respecto a las costas de la
alzada, es decir, cada parte abonará las propias y las comunes por mitad".
Tercer.-
Contra l'esmentada sentència el procurador dels tribunals
Sr.Carlos Turrado Martín-Mora
en representació de la Sra.X , va formular recurs de cassació
davant aquesta Sala pels motius següents: 1r.- A l'ampar del núm.3 de
l'art.1692 de la Llei d’enjudiciament civil per no aplicació de l'art.
359 de l'esmentada llei ;- 2n.- A l'ampar del núm.4 de l'art.1692 de la
Llei d’enjudiciament civil, per no aplicació de l'art.14, apartats 4r i
5è del codi civil, 3r.- A l'ampar del núm. 4 de l'art.1692 de la Llei
d’enjudiciament civil, per no aplicació de l'art. 3 de la "Compilació
del dret civil de Catalunya"; 4r.- A l'ampar del núm.4 de l'art.1692 de
la Llei d’enjudiciament civil per no aplicació dels articles 1282, 1287
i 1256 del codi civil.
Quart.-
Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació es va assenyalar
l'audiència del dia 16 de setembre passat, per a la celebració de la
vista del present procediment que va tenir lloc en l'esmentada data.
N’és ponent el magistrat d’aquesta Sala l'Il·lm. Sr.Lluís Puig i
Ferriol.
FONAMENTS DE
DRET
Primer.-
Per tal de centrar les qüetions que planteja el recurs de cassació, s'ha
de fer una referència als fets segúents:
A) El senyor Z2 va nèixer a la província de Terol l'any 1907 i la
senyora Z va nèixer a la província de L. l'any 1908 i pel que resulta de
les actuacions, ambós van viure a L., pel que sembla, dos dels seus
primers anys.
B) El Senyor Z2 i la senyora Z van contreure matrimoni civil a L. l'any
1937 i segons s'al·lega, van contreura també matrimoni canónic a la
província L. l'any 1939.
C) En els anys 1953 i 1955 la senyora Z va comprar tres habitatges a L.,
fent-se constar en dues de les tres escriptures de compra-venda que la
compradora pagava el preu convingut amb diners de la seva propietat,
asseverant el marit aquest fet.
D) El dia 5 de novembre de 1955 es va atorgar a Córdoba una escriptura
pública d'adopció, en la qual els cònjuges senyors Z2 i Z adoptaven la
nena Z3 d'acord amb les prescripcions de la Llei de 17 d'octubre de
1941, en la qual es va convenir: "Los adoptantes de acuerdo con lo
prevenido en el artículo 177 del Código civil, se obligan a instituir
heredera a la adoptada, teniendo ésta en todo caso los mismos derechos
legitimarios que si fuera hija legítima".
E) Els cònjuges senyors Z2 i Z van viure a L. després de la guerra civil
fins a l'any 1943 i segons resulta de les actuacions des de finals de
l'any 1943 van viure a Madrid.
F) El dia 24 de gener de 1956 els cònjuges senyors Z2 i Z van
comparèixer davant del Registre civil de Madrid, districte de l'Hospici,
i van manifestar que vivien a Madrid des de feia nou anys i que
manifestaven la seva voluntat de conservar el veïnatge civil català.
G) El dia 5 de març de 1956 els mateixos consorts van atorgar una
escriptura pública que anomenaven d'aclaració, en la qual manifestaven
que el seu régim econòmic matrimonial era el de separació de béns del
dret civil de Catalunya.
H) Els consorts Z2 van viure separats durant els darrers anys del seu
matrimoni i en aquesta situació de crisi matrimonial, el marit va
atorgar testament el dia 14 de juny de 1972, en el qual instituïa hereva
la seva filla adoptiva senyora Z3, que va esdevenir hereva del seu
pare adoptiu a la mort d'aquest.
I) La senyora Z va atorgar testament a Madrid el dia 5 de desembre de
1980, en el qual manifestava que gaudia del veïnatge civil català, que
era veïna de Barcelona i que també estava domiciliada a Madrid, que la
seva successió s'havia de regir pel dret civil de Catalunya, en el qual
instituïa hereva en la quarta part dels seus béns a la seva filla
adoptiva senyora Z3, i ordenaven uns llegats a favor de la Diputació
Provincial de Soria, la Institució M i A i, finalment, nomenava un
marmessor. La testadora va morir a Barcelona el dia 5 de març de 1982.
J) La senyora X va atorgar una escriptura pública anomenada
d'herència a Madrid el dia 4 de juliol de 1995, en la qual manifestava
que la successió de la seva mare adoptiva s'havia de regir per les
estipulacions que es van convenir en l'escriptura pública d'adopció i
que corresponia a la filla adoptiva la llegítima de les dues terceres
parts de l'herència que estableix el Codi civil; i en base a aquestes
manifestacions declarava acceptar l'herència materna, s'adjudicava la
propietat dels béns i drets que formaven part de l'herència, amb
exclusió dels que havien estat objecte dels llegats que havia ordenat
la testadora.
K) el mes de gener de 1996 la Diputació Provincial de Soria va
interposar una demanda contra la senyora X., l'Assil de Sant Rafael dels
Germans de Sant Joan de Deu i la institució M, en la qual interessava es
declarés que la senyora Z gaudia del veïnatge civil català des de molt
abans a la seva declaració de voler conservar aquest veïnatge civil, que
es declarés la validesa del testament que va atorgar l'any 1980 d'acord
amb les prescripcions de la legislació civil catalana i la validesa de
la institució hereditària feta a favor de la seva filla adoptiva en la
quota legitimària de la quarta part de l'herència, que es declarés la
nul·litat de la partició hereditària que havia fet de forma unilateral
la filla adoptiva l'any 1995, que es declarés l'obligació de la filla
adoptiva de practicar la partició hereditària d'acord amb les
disposicions testamentàries i de la legislació civil catalana i la
condemna en costes de la defenent. La senyora X. va al·legar, en la part
que ara interessa, la desestimació de la demanda, ja que segons el seu
criteri la successió de la senyora Z s'havia de regir per les normes del
Codi civil, ja que va fer la seva declaració de conservar el veïnatge
civil català quan ja l'havia perdut.
L) El Jutjat de primera instància
número 32 de Barcelona va dictar sentència que desestimava la
demanda. La secció dissetena de l'Audiència Provincial de Barcelona va
donar lloc al recurs d'apel·lació i amb estimació de la demanda i
l'eficàcia de la declaració de voluntat que va fer la senyora Z de voler
conservar el veínatge civil català declarava, la validesa
del testament que havia atorgat d'acord amb les prescripcions de
la legislació civil catalana, la ineficàcia de la partició hereditària
que havia practicat de forma unilateral la defenent
l'any 1995 i la seva obligació de practicar la partició
hereditària d'acord amb les disposicions testamentàries i la legislació
civil catalana. La senyora X ha interposat recurs de cassació contra
aquesta sentència.
Segon.-El
motiu primer del recurs, que es fonamenta en l'article 1692.3 de la Llei
d’enjudiciament civil, al·lega infracció, per manca d'aplicació, de
l'article 359 de la Llei d’enjudiciament civil, ja que segons la part
que recorre, la sentència d'apel·lació incideix en el vici
d'incongruència, perquè s'ha dictat contravenint el principi secundum
probata. Segons la mateixa part que recorre, la sentència
d'apel·lació declara que no s'ha acreditat que l'any 1956 la senyora Z
hagués adquirit el veïnatge civil del dret comú per haver residit de
forma continuada a Madrid durant més de deu anys, mentre que segons la
part que recorre aquest fet s'ha acreditat perfectament a les actuacions
(i així ho va establir la sentència de primera instància), i d'aquestes
asseveracions en dedueix que no existeix cap indici ni cap prova a les
actuacions que permetin establir que la senyora Z hagués gaudit del
veïnatge civil català.
Com ha tingut ocasió de precisar aquesta Sala en la seva sentència de 21
de juny de 1999, que en essència recull els criteris que de forma
reiterada ha mantingut el Tribunal Suprem sobre aquest punt, la
congruència no és altra cosa que l'adequació o ajustament entre la part
dispositiva de la sentència i els plantejaments fets per les parts
litigants a l'hora de formular les seves pretensions i peticions, amb la
conseqüència de que la resolució judicial no pot atorgar més d'allò que
s'interessa en l'escrit de demanda, ni pot atorgar cosa diferent a la
que es demana ni menys del que el defenent ha admès.
En el cas del litigi ens troben que en l'escrit de demanda s'al·lega que
la senyora Z gaudia, inicialment , del veïnatge civil català i que va
gaudir d'aquest veínatge
civil fins a la data de la seva mort, ja que va manifestar dins
els terminis que estableix la llei la seva voluntat de
conservar-lo. I en l'escrit de contesta a la demanda la part defenent
admet que la senyora Z gaudia inicialment del veïnatge civil català,
però que el va perdre per haver residit de forma continuada durant més
de deu anys a L. ja que va formular la seva declaració de voler
conservar el veïnatge civil català després d'haver-se escolat el termini
legal que s'estableix per a la seva eficàcia. D'aquests fets, per altra
part prou evidents, en resulta que es va plantejar en el litigi de forma
clara que la senyora Z havia gaudit del veïnatge civil català i si en
base a tots aquests fets la
sentència d'apel·lació així ho declara, és evident que la part que
recorre pot estimar correcte o incorrecte aquest pronunciament; però el
que no pot fer es qualificar el pronunciament
d'incongruent, ja
que resol una qüestió que l'havia plantejat en el litigi i que, des de
la perspectiva de la congruència, exigia un pronunciament concret. Per
consegüent, i sense necessitat de més argumentacions, s'ha de desestimr
el motiu primer del recus de cassació, que s'ha formulat per una via que
no és l'escaient.
Tercer.-El
motiu segon del recurs, que es fonamenta en l'article 1692.4 de la Llei
d’enjudiciament civil, al·lega infracció de l'article 14,4t i 5è del
Codi civil, en la redacció vigent en els anys 1942 a 1955. Segons la
part que recorre, s'ha acreditat de forma clara a les actuacions que
almenys des de l'any 1945 el senyor Z2 va traslladar el seu domicili a
Madrid i que en base a la seva residència continuada per un període
superior als deu anys, va adquirir el veïnatge civil anomenat comú, i
com que segons l'article 14.4 del Codi civil "la mujer casada seguirá la
condición del marido ...", l'esposa senyora Z va adquirir per raó de
dependència familiar el mateix veïnatge civil del seu marit. I afegeix
encara en aquest motiu del recurs que a la mateixa conclusió portaria
l'article 14.5 del Codi civil aleshores vigent, segons el qual "en caso
de duda prevalecerá la vecindad civil que corresponda al lugar del
nacimiento"; i recordem en aquest punt que la senyora esmentada va
nèixer a la província L..
El fonament de dret quart de la sentència d'apel·lació estableix de
forma clara que la senyora Z va gaudir sempre del veïnatge civil català.
Recolza aquest pronunciament en el fet de que no s'ha acreditat que en
el moment de fer la declaració de voler conservar el veïnatge civil
català, haguessim transcorregut més de deu anys de residència continuada
a Madrid, ja que el criteri
de la unitat familiar basat en el fet de que el marit treballava a
Madrid des de l'any 1943, no permet afirmar
ni deduir la residència permanent de l'esposa a la mateixa
ciutat; en el valor provatori de les inscripcions en el Registre Civil,
ja que si bé la declaració feta l'any 1996 de voler conservar el
veïnatge civil català no constitueix una prescripció iuris et de iure
de gaudir d'aquest veïnatge civil, també ho és que constitueix un
principi de prova que ha de destruir la part perjudicada i en aquest cas
la part perjudicada no ha acreditat que la declaració de voler conservar
el veïnatge civil català s'hagués fet en frau de llei; i que l'article
14.5 del Codi civil estableix la modificació del veïnatge civil per
residència continuada dels deu anys, opera de forma automàtica i no
havent-se acreditat una altra residència continuada de més de deu anys a
Madrid al temps de fer-se la declaració de voluntat de voler conservar
el veïnatge civil català, la successió per causa de mort de la senyora Z
s'ha de regir per les normes del dret civil de Catalunya.
En el seu escrit d'impugnació del motiu segon del recurs de cassació
s'al·lega que procedeix la seva desestimació per tractar-se d'una
qüestió nova que no va ésser objecte de debat ni en la primera instància
ni en la vista del recurs d'apel·lació, i que els preceptes en els quals
es fonamenta aquest motiu del recurs no estaven vigents en els anys 1940
al 1950.
Quart.-
En relació amb el motiu segon del recus de cassació s'ha d'afirmar que
és cert que es fonamenta en una normativa que no estava vigent l'any
1956, que és quan els consorts senyors Z2 i Z van formular llur
declaració de voluntat de voler conservar el veïnatge civil català. El
motiu es fonamenta en els apartats 4 i 5 de l'article 14 del Codi civil,
en la redacció que prové
del Decret 1836/1974 de 31 de maig, i com que la sentència es fonamenta,
en la manca d'aplicació d'aquestes normes, és clar que des d'aquest
aspecte seria desestimable, ja que no es pot al·legar manca d'aplicació
d'uns preceptes que no estaven vigents l'any 1956. Però com que
subsisteix el fet base, és a dir el matrimoni dels senyors Z2 i Z,
s'imposa considerar si d'acord amb la normativa aleshores vigent la
sentència d'apel·lació contradiu aquesta normativa. Que no era altra que
la de l'article 15 del Codi civil, edició reformada del text original,
que en el seu apartat
tercer estableix que "en todo caso la mujer seguirá la condición del
marido..."
Al·lega també la part contra la qual es recorre la improcedència del
motiu segon del recurs per plantejar en el grau de cassació una qüestió
nova, com és la d'atribuir ope legis
a la muller el veïnatge civil
del marit, que segons la mateixa part
processal no va ésser objecte de debat en la vista de
l'apel·lació.Aquesta afirmació es pot posar en dubte, ja que en el
fonament de dret quart de la sentència d'apel·lació apareix una
referència al criteri de la unitat familiar com un dels possibles
factors d'atribució del veïnatge civil, encara que sigui per no
prendre'l en consideració. Però fins i tot si ens posem en la
posició més favorable per a la part contra la qual es recorre, és a dir,
que l'adquisició del veïnatge civil per dependència familiar és realment
una qüestió nova que apareix en el recurs de casssació, cal considerar
si l'organisme jurisdiccional que ha de resoldre aquest recurs
extraordinari, pot aplicar aquesta normativa, encara que no s'invoqués
en les instàncies inferiors.
Cinquè.-
Com ha tingut ocasió de precisar aquesta Sala en dues sentències de data
26 de juliol de 1999, que recullen de forma clara el criteri que ha
mantingut reiteradament el Tribunal Suprem sobre la materia, el criteri
general és, certament, que no es poden introduir qüestions noves en el
recurs de cassació, amb una finalitat molt clara com és la d'evitar que
es produeixi una situació efectiva d'indefensió. Però aquest criteri
general no opera quan es pot acudir al principi iura novit curia,
segons el qual es pot aplicar una normativa diferent a la que s'invoca
per a fonamentar la pètita, ja que la causa que fonamenta la petició no
es troba en la normativa que s'invoca, sinó en els aconteixements de la
vida real, als quals s'han d'aplicar les normes escaients, encara que
les parts litigants les ignorin, sempre que es posin en coneixement dels
organismes jurisdiccionals i es facin peticions concretes (sentència del
Tribunal Suprem de 13 de desembre de 1996).
Pel que fa referència a l'aplicació del principi iura movit curia
en el cas que ara s'ha de resoldre, cal precisar en primer lloc que ens
trobem davant d'un problema de determinació del veïnatge civil de la
persona, amb la precisió subsegüent de que en el nostre dret el veïnatge
civil s'ha de qualificar juridicament com un estat civil de la persona,
com ho acredita 1,7è de la Llei del Registre civil, que preveu la seva
inscripció com un dels possibles estats civils de la persona; i ho
confirma el capítol V del preàmbul del Decret de 31 de maig de 1974, que
aprova el text articulat del títol preliminar del codi civil, on es
precisa que " el vínculo determinante de tal subjección es la vecindad
civil, que forma parte del status de la persona, como la nacionalidd".
De la configuració jurídica del veïnatge civil com un estat civil de la
persona s'en deriva, de forma inmediata, que és una institució que resta
al marge de l'autonomia privada i és per consegüent
irrenunciable; això vol dir, per tant, que la determinació del
veïnatge civil es fa d'acord amb unes normes de caràcter imperatiu i si
bé és cert que es pot modificar el veïnatge civil de les persones, la
modificació sols es produeix si l'interessat observa de forma estricta
els requisits que estableix la llei per a la modificació del veïnatge
civil i, també, que es modifica el veïnatge civil de la persona si
concorren els pressupòsits que estableix la llei per a la seva
modificació, encara que l'interessat ignori que com a conseqüència d'uns
fets determinats, s'ha modificat el seu veïnatge civil. El caràcter
imperatiu de les normes sobre determinació i, en el seu cas, modificació
del veïnatge civil permet que les apliquin els organismes
jurisdiccionals quan creguin que és procedent la seva aplicació, encara
que això suposi alterar la fonamentació jurídica al·legada per les
parts, perquè especialment en aquests casos el principi iura novit
curia opera com una excepció
justificada al criteri general contrari a la introducció de qüestions
noves en el recurs.
Un segon aspecte que cal
considerar, és el de si els fets que han aportat les parts litigants al
procés, permeten aplicar en aquest cas el principi iura novit curia.Com
s'ha posat de relleu en els fonaments de dret anteriors, el problema es
presenta en relació amb uns cònjuges sotmesos en el moment d'establir-se
el vincle matrimonial al dret civil de Catalunya, com de forma prou
explícita van entendre les parts litigants en els seus escrits inicials.
S'ha acreditat de forma convincent a les actuacions, que l'any 1943 el
marit va traslladar el seu domicili a Madrid, i que va viure de forma
ininterrumpuda i exercint les seves activitats professionals a la
capital fins a la data de
la seva mort. Ho admet clarament el fonament de dret quart de la
sentència d'apel·lació: "Durante el período de 1943 a 1955, mientras el
esposo se domicilia en L. ...", i d'aquest fet se'n dedueix que des del
moment que el marit fixa el seu domicili a L. l'any 1943, es compleix el
requisit que exigia l'article 15,3r, II del Codi civil per a modificar
el veïnatge civil, com era la residència en un lloc on regís un dret
civil diferent, ja que l'expressió "residència" que exigia el precepte
esmentat, s'interpretava en el sentit de que havia d'ésser una
residència fixa i continuada, és a dir sense interrupcions, en
contraposició a una residència accidental. I segons resulta de les
actuacions el marit va tenir una residència continuada i fixa a L. des
de l'any 1943, amb la conseqüència de que al cap de deu anys, és a dir
l'any 1953, va perdre el veïnatge civil català que tenia abans i de
forma automàtica va adquirir el veïnatge civil del Codi civil per la
residència dels deu anys que exigia l'article 15,3r,II del Codi
civil.Conseqüència immediata d'aquest fet és que va restar mancada
d'eficàcia la declaració de voler conservar el veïnatge civil català que
va fer l'any 1956, perquè segons el precepte esmentat aquesta declaració
s'havia de fer abans d'escolar-se el termini de residència dels deu anys
i com que es va fer després del termini que establia la llei, no va
permetre la conservació del veïnatge civil català, ja que es pot
conservar allò que es té, però no el que ja s'ha perdut, que en tot cas
es podria recuperar, però no conservar.
Sisè.-
Si d'acord amb aquestes consideracions hem d'entendre que des de finals
de l'any 1953 el marit va adquirir per residència el veïnatge civil del
Codi civil, hem de considerar ara el problema de la repercusió d'aquest
fet sobre el veïnatge civil de l'esposa. El mateix fonament de dret
quart de la sentència contra la qual es recorre, després d'admetre la
residència fixa i continuada del marit a Madrid des de l'any 1943,
afegeix que la senyora Z durant els anys 1943 al 1955 alternava la seva
residència entre L. i L., circumstància que considera rellevant per no
atribuir a l'esposa per raó de dependència familiar el veïnatge civil de
dret comú, que havia adquirit el marit per residència continuada a L.
durant més de deu anys.
En relació amb aquest punt es pot admetre com a cert que l'esposa pogués
tenir una pluralitat de domicilis, un a L. i l'altre a L., ja que part
de la doctrina admet la possibilitat d'una pluralitat de domicilis. Però
el que aquí interessa, és si el fet de tenir també un domicili a L.,
això supossaria un obstacle perquè l'esposa adquirís el veïnatge civil
del marit per raó de dependència familiar. I entenem que la resposta ha
d'ésser negativa. Si ens atenim, com per altra part és obligat, a la
normativa vigent en aquells anys, ens trobem que l'article 15 del Codi
civil establia que "en todo caso, la mujer seguirá la condición del
marido ...".L'expressió "en todo caso", és prou explícita i contundent,
i a més a més té un sentit molt clar si es relaciona amb el preàmbul de
la Llei de 15 de juliol de 1954, que va modificar els preceptes del Codi
civil en matèria de nacionalitat, on es llegeix que: " se mantiene el
principio de la unidad de la familia como el más identificado con la
tradición y los sentimientos de la Nación española y con el conjunto de
nuestro sistema jurídico". Per tant, i dins aquest context legislatiu i
polític, si el marit va adquirir el veïnatge civil de dret comú l'any
1953, l'esposa "en todo caso" havia d'adquirir
per raó de dependència familiar el veïnatge civil del seu marit,
encara que l'esposa no complís, posem per cas, els requisits per
adquirir el veïnatge civil de dret comú en base al factor de la
residència fixa i continuada a L. per tenir un doble domicili a aquesta
capital i a L.. Ja que aquest fet no podia impedir l'aplicació prevalent
del principi d'unitat familiar per les raons esmentadas. Es podria en
tot cas qüestionar aquesta afirmació si en els anys 1943 al 1955
l'esposa , a més a més de tenir un doble domicili, hagués estat
separada, judicialment del seu marit. però segons resulta de les
actuacions, aquest no era el cas, ja que el matrimoni de la senyora Z
no va fer crisi fins uns anys després a l'any 1956.
En contra d'aquest criteri addueix la part contra la qual es recorre que
després de la Constitució espanyola de l'any 1978, és totalment dubtosa
la vigència d'una norma discriminatoria de la dona per raó del sexe. Es
pot estar d'acord amb aquesta afirmació, però no en la conseqüència que
sembla en vol deduir la part que l'al·lega, que no seria altra que la de
que des de la vigència del text constitucional, totes les esposes que
haguessim perdut el seu veïnatge civil anterior per raó de matrimoni, el
recuperessin de forma automàtica per tal de fer efectius els principis
d'equiparació jurídica dels cònjuges i de no discriminació per raó del
sexe. Tesi que estaria en clara contradicció amb la disposició
transitòria de la Llei 11/1990, de 15 d'octubre sobre reforma del Codi
civil, en aplicació del principi de no discriminació per raó de sexe, en
la qual s'estableix que "la mujer casada que hubiere perdido su vecindad
por seguir la condición del marido, podrá recuperarla declarándolo así
ante el Registro Civil en el plazo de un año a partir de la publicación
de esta ley".
Com, finalment, també està mancada de consistència l'argumentació de la
part contra la qual es recorre de que l'adversa vol ignorar que el
senyor Z2 podia gaudir del veïnatge civil aragonés per tal d'haver
nascut a la província de L.. Ja que segons resulta de les actuacions,
aquest fet està mancat de transcendència jurídica, si com van admetre en
el seu moment les part litigants aquest senyor gaudia del veïnatge civil
català l'any 1937, data del seu matrimoni, veïnatge civil que no va
perdre pel fet de que residís a L. durant els anys 1937 a 1943, perquè
no consta que durant aquest període hagués manifestat la seva voluntat
d'adquirir el veïnatge civil aragonés per residència de dos anys amb
declaració de voluntat. L'única transcendència jurídica que pot tenir
aquest fet, és que els deu anys de residència en un altre lloc per
modificar el veïnatge civil català, es comportin, en el cas que ha
originat el litigi, no des de l'any 1939, quan l'interessat va fixar la
seva residència a L., sinó des de l'any 1943, que és quan va tenir una
residència fixa i continuada a L..
Setè.-
En base a tots aquest raonaments s'ha de concloure que quan la senyora Z
va fer l'any 1956 la seva
declaració de conservar el veïnatge civil català, aquesta manifestació
de voluntat no va ésser eficaç, ja que es va realitzar després d'haver
perdut el veïnatge civil català per matrimoni l'any 1953 i no es pot
conservar allò que ja s'ha perdut. En conseqúència s'ha d'estimar el
motiu segon del recurs per infracció de l'article 15.III del Codi civil,
en la seva redacció originària. L'estimació d'aquest motiu del recurs
determina que s'ha d'estimar també el motiu tercer, que es fonamenta en
l'article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, en el qual s'al·lega
infracció de l'article 3 de la Compilació del dret civil de Catalunya,
en relació amb l'article 16.1 del Codi civil. Ja que si la senyora Z va
adquirir el veïnatge civil de dret comú per dependència familiar i va
continuar gaudint d'aquest veïnatge civil fins a la data de la seva mort
l'any 1989, la seva successió per causa de mort s'ha de regir per les
normes del Codi civil, segons resulta dels seus articles 9.8 i 16.1 del
Codi civil.
D'acord amb aquestes consideracions es fa innecessari l'examen del quart
i darrer motiu de cassació, que es recolza en l'article 1692.4 de la
Llei d’enjudiciament civil, en el qual s'al·lega infracció dels articles
1282, 1287 i 1256 Codi civil. En darrer terme perquè el motiu és
desestimable pel fet de fonamentar-se en la infracció de preceptes que
tracten qüestions heterogènies, com són els que fan referència a la
interpretació i a l'eficacia dels contractes, que segons una tècnica
cassacional correcta s'haurien d'articular en motius de cassació
diferents, segons una coneguda i reiterada orientació jurispruencial.
Vuitè.-
L'estimació del recurs determina que no s'ha de fer una condemna
expressa en costes en el recurs de cassació, segons estableix l'article
1715.2 de la Llei d’enjudiciament civil.
Pel que fa referència a les costes que s'han originat a les instàncies
inferiors, el fet de que es desestima la demanda en base a una
argumentació en part diferent a la que fonamenta la resolució de primera
instància, i que s'estimés el recurs d'apel·lació justifica que no es
faci tampoc condemna expressa en costes en las instàncies inferiors,
segons l'apartat tercer del precepte esmentat de la llei processal
civil.
ATESOS: Els preceptes legals esmentats i demés d'aplicació,
DECIDIM
Que hem d'estimar i estimen el recurs de cassació que ha interposat el
procurador dels tribunals senyor Carles Turrado i Martín-Mora, que actua
en nom i representació de la senyora X i cassem la sentència que va
dictar la Secció Dissetena de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia
10 de juliol de 1998 i confirmem la
decisió que va dictar en el seu dia el jutjat de primera
instància número 32 de Barcelona, desestimatòria de la demanda que va
interposar l'Excma.Diputació Provincial de Soria contra
l'Asilo de San Rafael de los Hermanos de San Juan de Dios,
Misioneras de la Caridad (Institución Madre Teresa de Calcuta) i la
senyora X ; sense fer una condemna expressa en costes en el recurs de
cassació ni en cap de les dues instàncies inferiors.
S'ha de lliurar a l'esmentada Audiència el testimoniatge d'aquesta
sentència amb les actuacions originals i el rotlle d'apel·lació que van
ser tramesos el seu dia a aquest Tribunal.
Aquesta és la nostra sentència que pronunciem, manem i signem.
|
|
