Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 23 de setembre de 1999

Anterior Amunt Següent

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 23 de setembre de 1999, núm. 25/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

Vist per la SALA CIVIL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA, integrada pels magistrats esmentats al marge, el recurs de cassació interposat contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 17a de l'Audiència Provincial de Barcelona, rotllo núm.16/98, dimanant del judici declaratiu de menor quantia núm.87/96 seguit davant el Jutjat de Primera Instància núm.32 de Barcelona. Aquest recurs ha estat interposat per la Senyora X., representada pel procurador Sr.Carlos Turrado Martín-Mora i defensada pel lletrat Sr. Andrés A.Carnicero Modrego.

 

ANTECEDENTS  DE  FET

Primer.- La representació processal de l'Excma. DIPUTACIÓ provincial de Soria  va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la Sra.X., que pel  torn de repartiment va correspondre al Jutjat  núm.32 de Barcelona, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents. En data 1 de setembre de 1997  l'esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLO:  Desestimando la demanda interpuesta por el procurador Sr.Manjarín en nombre y representación de la EXCMª DIPUTACIÓN Y contra doña X, el ASILO DE SAN RAFAEL DE LOS HERMANOS DE SAN JUAN DE DIOS y las MISIONERAS DE LA CARIDAD (INSTITUCIÓN MADRE TERESA DE CALCUTA), absuelvo a las demandadas y no Impongo las costas del pleito a ninguna de las partes ".

Segon.- Contra l'esmentada  sentència es va interposar recurs d'apel·lació per l'Excma.DIPUTACIÓ provincial de Soria que va ser admès, i per la Secció 17a de l'Audiència Provincial de Barcelona amb data 10 de juliol de 1998  es va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que ESTIMANDO el recurso de apelación interpuesto por la representación de DIPUTACIÓN , con REVOCACIÓN de la Sentencia dictada en fecha 1 de Septiembre de 1997, por el Sr.Magistrado-Juez del Juzgado de Primera Instancia núm.32 de Barcelona, en los autos de los que el presente rollo dimana, debemos declarar y declaramos que:

A) Que la causante Dª Y había ganado vecindad civil catalana en fecha de 24 de enero de 1956 mediante declaración realizada ante el Encargado del Registro Civil del Hospicio de Madrid.

B) Que resulta válido el testamento otorgado con fecha de 5 de Diciembre de 1980, de conformidad con la legislación civil catalana y consecuentemente válida la atribución, a favor de su hija adoptiva Dª X, de una cuota legitimaria de 1/4 parte de la herencia.

C) Se declara nula y carente de toda eficacia jurídica, la partición hereditaria efectuada por la condenada Dª X, ante el notario de Madrid D. Luis Figueroa Cerdán, con fecha de 4 de Julio de 1995, núm.de protocolo 1.647.

D) Que se declare la obligación de la citada Sra.Y. de practicar la partición de su causante de conformidad con las disposiciones testamentarias y legislación civil catalana que son aplicables, con la intervención de todos los interesados en la misma y

E) Con imposición de las costas de la instancia a Dª X, relacionadas con su condena, y sin especial pronunciamiento respecto a las costas de la alzada, es decir, cada parte abonará las propias y las comunes por mitad".

Tercer.-  Contra l'esmentada sentència el procurador dels tribunals Sr.Carlos Turrado Martín-Mora  en representació de la Sra.X , va formular recurs de cassació davant aquesta Sala pels motius següents: 1r.- A l'ampar del núm.3 de l'art.1692 de la Llei d’enjudiciament civil per no aplicació de l'art. 359 de l'esmentada llei ;- 2n.- A l'ampar del núm.4 de l'art.1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per no aplicació de l'art.14, apartats 4r i 5è del codi civil, 3r.- A l'ampar del núm. 4 de l'art.1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per no aplicació de l'art. 3 de la "Compilació del dret civil de Catalunya"; 4r.- A l'ampar del núm.4 de l'art.1692 de la Llei d’enjudiciament civil per no aplicació dels articles 1282, 1287 i 1256 del codi civil.

Quart.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació es va assenyalar l'audiència del dia 16 de setembre passat, per a la celebració de la vista del present procediment que va tenir lloc en l'esmentada data.

N’és ponent el magistrat d’aquesta Sala l'Il·lm. Sr.Lluís Puig i  Ferriol.

 

FONAMENTS  DE  DRET

Primer.- Per tal de centrar les qüetions que planteja el recurs de cassació, s'ha de fer una referència als fets segúents:

A) El senyor Z2 va nèixer a la província de Terol l'any 1907 i la senyora Z va nèixer a la província de L. l'any 1908 i pel que resulta de les actuacions, ambós van viure a L., pel que sembla, dos dels seus primers anys.

B) El Senyor Z2 i la senyora Z van contreure matrimoni civil a L. l'any 1937 i segons s'al·lega, van contreura també matrimoni canónic a la província L. l'any 1939.

C) En els anys 1953 i 1955 la senyora Z va comprar tres habitatges a L., fent-se constar en dues de les tres escriptures de compra-venda que la compradora pagava el preu convingut amb diners de la seva propietat, asseverant el marit aquest fet.

D) El dia 5 de novembre de 1955 es va atorgar a Córdoba una escriptura pública d'adopció, en la qual els cònjuges senyors Z2 i Z adoptaven la nena Z3 d'acord amb les prescripcions de la Llei de 17 d'octubre de 1941, en la qual es va convenir: "Los adoptantes de acuerdo con lo prevenido en el artículo 177 del Código civil, se obligan a instituir heredera a la adoptada, teniendo ésta en todo caso los mismos derechos legitimarios que si fuera hija legítima".

E) Els cònjuges senyors Z2 i Z van viure a L. després de la guerra civil fins a l'any 1943 i segons resulta de les actuacions des de finals de l'any 1943 van viure a Madrid.

F) El dia 24 de gener de 1956 els cònjuges senyors Z2 i Z van comparèixer davant del Registre civil de Madrid, districte de l'Hospici, i van manifestar que vivien a Madrid des de feia nou anys i que manifestaven la seva voluntat de conservar el veïnatge civil català.

G) El dia 5 de març de 1956 els mateixos consorts van atorgar una escriptura pública que anomenaven d'aclaració, en la qual manifestaven que el seu régim econòmic matrimonial era el de separació de béns del dret civil de Catalunya.

H) Els consorts Z2 van viure separats durant els darrers anys del seu matrimoni i en aquesta situació de crisi matrimonial, el marit va atorgar testament el dia 14 de juny de 1972, en el qual instituïa hereva la seva filla adoptiva senyora Z3,  que va esdevenir hereva del seu pare adoptiu a la mort d'aquest.

I) La senyora Z va atorgar testament a Madrid el dia 5 de desembre de 1980, en el qual manifestava que gaudia del veïnatge civil català, que era veïna de Barcelona i que també estava domiciliada a Madrid, que la seva successió s'havia de regir pel dret civil de Catalunya, en el qual instituïa hereva en la quarta part dels seus béns a la seva filla adoptiva senyora Z3, i ordenaven uns llegats a favor de la Diputació Provincial de Soria, la Institució M i A i, finalment, nomenava un marmessor. La testadora va morir a Barcelona el dia 5 de març de 1982.

J) La senyora X  va atorgar una escriptura pública anomenada d'herència a Madrid el dia 4 de juliol de 1995, en la qual manifestava que la successió de la seva mare adoptiva s'havia de regir per les estipulacions que es van convenir en l'escriptura pública d'adopció i que corresponia a la filla adoptiva la llegítima de les dues terceres parts de l'herència que estableix el Codi civil; i en base a aquestes manifestacions declarava acceptar l'herència materna, s'adjudicava la propietat dels béns i drets que formaven part de l'herència, amb exclusió dels que havien estat objecte dels llegats que havia ordenat  la testadora.

K) el mes de gener de 1996 la Diputació Provincial de Soria va interposar una demanda contra la senyora X., l'Assil de Sant Rafael dels Germans de Sant Joan de Deu i la institució M, en la qual interessava es declarés que la senyora Z gaudia del veïnatge civil català des de molt abans a la seva declaració de voler conservar aquest veïnatge civil, que es declarés la validesa del testament que va atorgar l'any 1980 d'acord amb les prescripcions de la legislació civil catalana i la validesa de la institució hereditària feta a favor de la seva filla adoptiva en la quota legitimària de la quarta part de l'herència, que es declarés la nul·litat de la partició hereditària que havia fet de forma unilateral la filla adoptiva l'any 1995, que es declarés l'obligació de la filla adoptiva de practicar la partició hereditària d'acord amb les disposicions testamentàries i de la legislació civil catalana i la condemna en costes de la defenent. La senyora X. va al·legar, en la part que ara interessa, la desestimació de la demanda, ja que segons el seu criteri la successió de la senyora Z s'havia de regir per les normes del Codi civil, ja que va fer la seva declaració de conservar el veïnatge civil català quan ja l'havia perdut.

L) El Jutjat de primera instància  número 32 de Barcelona va dictar sentència que desestimava la demanda. La secció dissetena de l'Audiència Provincial de Barcelona va donar lloc al recurs d'apel·lació i amb estimació de la demanda i l'eficàcia de la declaració de voluntat que va fer la senyora Z de voler conservar el veínatge civil català declarava, la validesa  del testament que havia atorgat d'acord amb les prescripcions de la legislació civil catalana, la ineficàcia de la partició hereditària que havia practicat de forma unilateral la defenent  l'any 1995 i la seva obligació de practicar la partició hereditària d'acord amb les disposicions testamentàries i la legislació civil catalana. La senyora X ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència.        

Segon.-El motiu primer del recurs, que es fonamenta en l'article 1692.3 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció, per manca d'aplicació, de l'article 359 de la Llei d’enjudiciament civil, ja que segons la part que recorre, la sentència d'apel·lació incideix en el vici d'incongruència, perquè s'ha dictat contravenint el principi secundum probata. Segons la mateixa part que recorre, la sentència d'apel·lació declara que no s'ha acreditat que l'any 1956 la senyora Z hagués adquirit el veïnatge civil del dret comú per haver residit de forma continuada a Madrid durant més de deu anys, mentre que segons la part que recorre aquest fet s'ha acreditat perfectament a les actuacions (i així ho va establir la sentència de primera instància), i d'aquestes asseveracions en dedueix que no existeix cap indici ni cap prova a les actuacions que permetin establir que la senyora Z hagués gaudit del veïnatge civil català.

Com ha tingut ocasió de precisar aquesta Sala en la seva sentència de 21 de juny de 1999, que en essència recull els criteris que de forma reiterada ha mantingut el Tribunal Suprem sobre aquest punt, la congruència no és altra cosa que l'adequació o ajustament entre la part dispositiva de la sentència i els plantejaments fets per les parts litigants a l'hora de formular les seves pretensions i peticions, amb la conseqüència de que la resolució judicial no pot atorgar més d'allò que s'interessa en l'escrit de demanda, ni pot atorgar cosa diferent a la que es demana ni menys del que el defenent ha admès.

En el cas del litigi ens troben que en l'escrit de demanda s'al·lega que la senyora Z gaudia, inicialment , del veïnatge civil català i que va gaudir d'aquest  veínatge civil fins a la data de la seva mort, ja que va manifestar dins  els terminis que estableix la llei la seva voluntat de conservar-lo. I en l'escrit de contesta a la demanda la part defenent admet que la senyora Z gaudia inicialment del veïnatge civil català, però que el va perdre per haver residit de forma continuada durant més de deu anys a L. ja que va formular la seva declaració de voler conservar el veïnatge civil català després d'haver-se escolat el termini legal que s'estableix per a la seva eficàcia. D'aquests fets, per altra part prou evidents, en resulta que es va plantejar en el litigi de forma clara que la senyora Z havia gaudit del veïnatge civil català i si en base a tots aquests  fets la sentència d'apel·lació així ho declara, és evident que la part que recorre pot estimar correcte o incorrecte aquest pronunciament; però el que no pot fer es qualificar el pronunciament  d'incongruent,  ja que resol una qüestió que l'havia plantejat en el litigi i que, des de la perspectiva de la congruència, exigia un pronunciament concret. Per consegüent, i sense necessitat de més argumentacions, s'ha de desestimr el motiu primer del recus de cassació, que s'ha formulat per una via que no és l'escaient.      

Tercer.-El motiu segon del recurs, que es fonamenta en l'article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció de l'article 14,4t i 5è del Codi civil, en la redacció vigent en els anys 1942 a 1955. Segons la part que recorre, s'ha acreditat de forma clara a les actuacions que almenys des de l'any 1945 el senyor Z2 va traslladar el seu domicili a Madrid i que en base a la seva residència continuada per un període superior als deu anys, va adquirir el veïnatge civil anomenat comú, i com que segons l'article 14.4 del Codi civil "la mujer casada seguirá la condición del marido ...", l'esposa senyora Z va adquirir per raó de dependència familiar el mateix veïnatge civil del seu marit. I afegeix encara en aquest motiu del recurs que a la mateixa conclusió portaria l'article 14.5 del Codi civil aleshores vigent, segons el qual "en caso de duda prevalecerá la vecindad civil que corresponda al lugar del nacimiento"; i recordem en aquest punt que la senyora esmentada va nèixer a la província L..

El fonament de dret quart de la sentència d'apel·lació estableix de forma clara que la senyora Z va gaudir sempre del veïnatge civil català. Recolza aquest pronunciament en el fet de que no s'ha acreditat que en el moment de fer la declaració de voler conservar el veïnatge civil català, haguessim transcorregut més de deu anys de residència continuada a Madrid,  ja que el criteri de la unitat familiar basat en el fet de que el marit treballava a Madrid des de l'any 1943, no permet afirmar  ni deduir la residència permanent de l'esposa a la mateixa ciutat; en el valor provatori de les inscripcions en el Registre Civil, ja que si bé la declaració feta l'any 1996 de voler conservar el veïnatge civil català no constitueix una prescripció iuris et de iure de gaudir d'aquest veïnatge civil, també ho és que constitueix un principi de prova que ha de destruir la part perjudicada i en aquest cas la part perjudicada no ha acreditat que la declaració de voler conservar el veïnatge civil català s'hagués fet en frau de llei; i que l'article 14.5 del Codi civil estableix la modificació del veïnatge civil per residència continuada dels deu anys, opera de forma automàtica i no havent-se acreditat una altra residència continuada de més de deu anys a Madrid al temps de fer-se la declaració de voluntat de voler conservar el veïnatge civil català, la successió per causa de mort de la senyora Z s'ha de regir per les normes del dret civil de Catalunya.

En el seu escrit d'impugnació del motiu segon del recurs de cassació s'al·lega que procedeix la seva desestimació per tractar-se d'una qüestió nova que no va ésser objecte de debat ni en la primera instància ni en la vista del recurs d'apel·lació, i que els preceptes en els quals es fonamenta aquest motiu del recurs no estaven vigents en els anys 1940 al 1950.

Quart.- En relació amb el motiu segon del recus de cassació s'ha d'afirmar que és cert que es fonamenta en una normativa que no estava vigent l'any 1956, que és quan els consorts senyors Z2 i Z van formular llur declaració de voluntat de voler conservar el veïnatge civil català. El motiu es fonamenta en els apartats 4 i 5 de l'article 14 del Codi civil, en la redacció que  prové del Decret 1836/1974 de 31 de maig, i com que la sentència es fonamenta, en la manca d'aplicació d'aquestes normes, és clar que des d'aquest aspecte seria desestimable, ja que no es pot al·legar manca d'aplicació d'uns preceptes que no estaven vigents l'any 1956. Però com que subsisteix el fet base, és a dir el matrimoni dels senyors Z2 i Z, s'imposa considerar si d'acord amb la normativa aleshores vigent la sentència d'apel·lació contradiu aquesta normativa. Que no era altra que la de l'article 15 del Codi civil, edició reformada del text original, que en el seu apartat  tercer estableix que "en todo caso la mujer seguirá la condición del marido..."

Al·lega també la part contra la qual es recorre la improcedència del motiu segon del recurs per plantejar en el grau de cassació una qüestió nova, com és la d'atribuir ope legis  a la muller el veïnatge civil del marit, que segons la mateixa part  processal no va ésser objecte de debat en la vista de l'apel·lació.Aquesta afirmació es pot posar en dubte, ja que en el fonament de dret quart de la sentència d'apel·lació apareix una referència al criteri de la unitat familiar com un dels possibles factors d'atribució del veïnatge civil, encara que sigui per no  prendre'l en consideració. Però fins i tot si ens posem en la posició més favorable per a la part contra la qual es recorre, és a dir, que l'adquisició del veïnatge civil per dependència familiar és realment una qüestió nova que apareix en el recurs de casssació, cal considerar si l'organisme jurisdiccional que ha de resoldre aquest recurs extraordinari, pot aplicar aquesta normativa, encara que no s'invoqués en les instàncies inferiors.

Cinquè.- Com ha tingut ocasió de precisar aquesta Sala en dues sentències de data 26 de juliol de 1999, que recullen de forma clara el criteri que ha mantingut reiteradament el Tribunal Suprem sobre la materia, el criteri general és, certament, que no es poden introduir qüestions noves en el recurs de cassació, amb una finalitat molt clara com és la d'evitar que es produeixi una situació efectiva d'indefensió. Però aquest criteri general no opera quan es pot acudir al principi iura novit curia, segons el qual es pot aplicar una normativa diferent a la que s'invoca per a fonamentar la pètita, ja que la causa que fonamenta la petició no es troba en la normativa que s'invoca, sinó en els aconteixements de la vida real, als quals s'han d'aplicar les normes escaients, encara que les parts litigants les ignorin, sempre que es posin en coneixement dels organismes jurisdiccionals i es facin peticions concretes (sentència del Tribunal Suprem de 13 de desembre de 1996).

Pel que fa referència a l'aplicació del principi iura movit curia en el cas que ara s'ha de resoldre, cal precisar en primer lloc que ens trobem davant d'un problema de determinació del veïnatge civil de la persona, amb la precisió subsegüent de que en el nostre dret el veïnatge civil s'ha de qualificar juridicament com un estat civil de la persona, com ho acredita 1,7è de la Llei del Registre civil, que preveu la seva inscripció com un dels possibles estats civils de la persona; i ho confirma el capítol V del preàmbul del Decret de 31 de maig de 1974, que aprova el text articulat del títol preliminar del codi civil, on es precisa que " el vínculo determinante de tal subjección es la vecindad civil, que forma parte del status de la persona, como la nacionalidd". De la configuració jurídica del veïnatge civil com un estat civil de la persona s'en deriva, de forma inmediata, que és una institució que resta al marge de l'autonomia privada i és per consegüent  irrenunciable; això vol dir, per tant, que la determinació del veïnatge civil es fa d'acord amb unes normes de caràcter imperatiu i si bé és cert que es pot modificar el veïnatge civil de les persones, la modificació sols es produeix si l'interessat observa de forma estricta els requisits que estableix la llei per a la modificació del veïnatge civil i, també, que es modifica el veïnatge civil de la persona si concorren els pressupòsits que estableix la llei per a la seva modificació, encara que l'interessat ignori que com a conseqüència d'uns fets determinats, s'ha modificat el seu veïnatge civil. El caràcter imperatiu de les normes sobre determinació i, en el seu cas, modificació del veïnatge civil permet que les apliquin els organismes jurisdiccionals quan creguin que és procedent la seva aplicació, encara que això suposi alterar la fonamentació jurídica al·legada per les parts, perquè especialment en aquests casos el principi iura novit curia  opera com una excepció justificada al criteri general contrari a la introducció de qüestions noves en el recurs.

 Un segon aspecte que cal considerar, és el de si els fets que han aportat les parts litigants al procés, permeten aplicar en aquest cas el principi iura novit curia.Com s'ha posat de relleu en els fonaments de dret anteriors, el problema es presenta en relació amb uns cònjuges sotmesos en el moment d'establir-se el vincle matrimonial al dret civil de Catalunya, com de forma prou explícita van entendre les parts litigants en els seus escrits inicials. S'ha acreditat de forma convincent a les actuacions, que l'any 1943 el marit va traslladar el seu domicili a Madrid, i que va viure de forma ininterrumpuda i exercint les seves activitats professionals a la capital  fins a la data de la seva mort. Ho admet clarament el fonament de dret quart de la sentència d'apel·lació: "Durante el período de 1943 a 1955, mientras el esposo se domicilia en L. ...", i d'aquest fet se'n dedueix que des del moment que el marit fixa el seu domicili a L. l'any 1943, es compleix el requisit que exigia l'article 15,3r, II del Codi civil per a modificar el veïnatge civil, com era la residència en un lloc on regís un dret civil diferent, ja que l'expressió "residència" que exigia el precepte esmentat, s'interpretava en el sentit de que havia d'ésser una residència fixa i continuada, és a dir sense interrupcions, en contraposició a una residència accidental. I segons resulta de les actuacions el marit va tenir una residència continuada i fixa a L. des de l'any 1943, amb la conseqüència de que al cap de deu anys, és a dir l'any 1953, va perdre el veïnatge civil català que tenia abans i de forma automàtica va adquirir el veïnatge civil del Codi civil per la residència dels deu anys que exigia l'article 15,3r,II del Codi civil.Conseqüència immediata d'aquest fet és que va restar mancada d'eficàcia la declaració de voler conservar el veïnatge civil català que va fer l'any 1956, perquè segons el precepte esmentat aquesta declaració s'havia de fer abans d'escolar-se el termini de residència dels deu anys i com que es va fer després del termini que establia la llei, no va permetre la conservació del veïnatge civil català, ja que es pot conservar allò que es té, però no el que ja s'ha perdut, que en tot cas es podria recuperar, però no conservar.

Sisè.- Si d'acord amb aquestes consideracions hem d'entendre que des de finals de l'any 1953 el marit va adquirir per residència el veïnatge civil del Codi civil, hem de considerar ara el problema de la repercusió d'aquest fet sobre el veïnatge civil de l'esposa. El mateix fonament de dret quart de la sentència contra la qual es recorre, després d'admetre la residència fixa i continuada del marit a Madrid des de l'any 1943, afegeix que la senyora Z durant els anys 1943 al 1955 alternava la seva residència entre L. i L., circumstància que considera rellevant per no atribuir a l'esposa per raó de dependència familiar el veïnatge civil de dret comú, que havia adquirit el marit per residència continuada a L. durant més de deu anys.

En relació amb aquest punt es pot admetre com a cert que l'esposa pogués tenir una pluralitat de domicilis, un a L. i l'altre a L., ja que part de la doctrina admet la possibilitat d'una pluralitat de domicilis. Però el que aquí interessa, és si el fet de tenir també un domicili a L., això supossaria un obstacle perquè l'esposa adquirís el veïnatge civil del marit per raó de dependència familiar. I entenem que la resposta ha d'ésser negativa. Si ens atenim, com per altra part és obligat, a la normativa vigent en aquells anys, ens trobem que l'article 15 del Codi civil establia que "en todo caso, la mujer seguirá la condición del marido ...".L'expressió "en todo caso", és prou explícita i contundent, i a més a més té un sentit molt clar si es relaciona amb el preàmbul de la Llei de 15 de juliol de 1954, que va modificar els preceptes del Codi civil en matèria de nacionalitat, on es llegeix que: " se mantiene el principio de la unidad de la familia como el más identificado con la tradición y los sentimientos de la Nación española y con el conjunto de nuestro sistema jurídico". Per tant, i dins aquest context legislatiu i polític, si el marit va adquirir el veïnatge civil de dret comú l'any 1953, l'esposa "en todo caso" havia d'adquirir  per raó de dependència familiar el veïnatge civil del seu marit, encara que l'esposa no complís, posem per cas, els requisits per adquirir el veïnatge civil de dret comú en base al factor de la residència fixa i continuada a L. per tenir un doble domicili a aquesta capital i a L.. Ja que aquest fet no podia impedir l'aplicació prevalent del principi d'unitat familiar per les raons esmentadas. Es podria en tot cas qüestionar aquesta afirmació si en els anys 1943 al 1955 l'esposa , a més a més de tenir un doble domicili, hagués estat separada, judicialment del seu marit. però segons resulta de les actuacions, aquest no era el cas, ja que el matrimoni de la senyora Z  no va fer crisi fins uns anys després a l'any 1956.

En contra d'aquest criteri addueix la part contra la qual es recorre que després de la Constitució espanyola de l'any 1978, és totalment dubtosa la vigència d'una norma discriminatoria de la dona per raó del sexe. Es pot estar d'acord amb aquesta afirmació, però no en la conseqüència que sembla en vol deduir la part que l'al·lega, que no seria altra que la de que des de la vigència del text constitucional, totes les esposes que haguessim perdut el seu veïnatge civil anterior per raó de matrimoni, el recuperessin de forma automàtica per tal de fer efectius els principis d'equiparació jurídica dels cònjuges i de no discriminació per raó del sexe. Tesi que estaria en clara contradicció amb la disposició transitòria de la Llei 11/1990, de 15 d'octubre sobre reforma del Codi civil, en aplicació del principi de no discriminació per raó de sexe, en la qual s'estableix que "la mujer casada que hubiere perdido su vecindad por seguir la condición del marido, podrá recuperarla declarándolo así ante el Registro Civil en el plazo de un año a partir de la publicación de esta ley".

Com, finalment, també està mancada de consistència l'argumentació de la part contra la qual es recorre de que l'adversa vol ignorar que el senyor Z2 podia gaudir del veïnatge civil aragonés per tal d'haver nascut a la província de L.. Ja que segons resulta de les actuacions, aquest fet està mancat de transcendència jurídica, si com van admetre en el seu moment les part litigants aquest senyor gaudia del veïnatge civil català l'any 1937, data del seu matrimoni, veïnatge civil que no va perdre pel fet de que residís a L. durant els anys 1937 a 1943, perquè no consta que durant aquest període hagués manifestat la seva voluntat d'adquirir el veïnatge civil aragonés per residència de dos anys amb declaració de voluntat. L'única transcendència jurídica que pot tenir aquest fet, és que els deu anys de residència en un altre lloc per modificar el veïnatge civil català, es comportin, en el cas que ha originat el litigi, no des de l'any 1939, quan l'interessat va fixar la seva residència a L., sinó des de l'any 1943, que és quan va tenir una residència fixa i continuada a L..

Setè.- En base a tots aquest raonaments s'ha de concloure que quan la senyora Z va fer l'any 1956 la  seva declaració de conservar el veïnatge civil català, aquesta manifestació de voluntat no va ésser eficaç, ja que es va realitzar després d'haver perdut el veïnatge civil català per matrimoni l'any 1953 i no es pot conservar allò que ja s'ha perdut. En conseqúència s'ha d'estimar el motiu segon del recurs per infracció de l'article 15.III del Codi civil, en la seva redacció originària. L'estimació d'aquest motiu del recurs determina que s'ha d'estimar també el motiu tercer, que es fonamenta en l'article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, en el qual s'al·lega infracció de l'article 3 de la Compilació del dret civil de Catalunya, en relació amb l'article 16.1 del Codi civil. Ja que si la senyora Z va adquirir el veïnatge civil de dret comú per dependència familiar i va continuar gaudint d'aquest veïnatge civil fins a la data de la seva mort l'any 1989, la seva successió per causa de mort s'ha de regir per les normes del Codi civil, segons resulta dels seus articles 9.8 i 16.1 del Codi civil.

D'acord amb aquestes consideracions es fa innecessari l'examen del quart i darrer motiu de cassació, que es recolza en l'article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, en el qual s'al·lega infracció dels articles 1282, 1287 i 1256 Codi civil. En darrer terme perquè el motiu és desestimable pel fet de fonamentar-se en la infracció de preceptes que tracten qüestions heterogènies, com són els que fan referència a la interpretació i a l'eficacia dels contractes, que segons una tècnica cassacional correcta s'haurien d'articular en motius de cassació diferents, segons una coneguda i reiterada orientació jurispruencial.

Vuitè.- L'estimació del recurs determina que no s'ha de fer una condemna expressa en costes en el recurs de cassació, segons estableix l'article 1715.2 de la Llei d’enjudiciament civil.

Pel que fa referència a les costes que s'han originat a les instàncies inferiors, el fet de que es desestima la demanda en base a una argumentació en part diferent a la que fonamenta la resolució de primera instància, i que s'estimés el recurs d'apel·lació justifica que no es faci tampoc condemna expressa en costes en las instàncies inferiors, segons l'apartat tercer del precepte esmentat de la llei processal civil.

ATESOS: Els preceptes legals esmentats i demés d'aplicació,

 

DECIDIM

Que hem d'estimar i estimen el recurs de cassació que ha interposat el procurador dels tribunals senyor Carles Turrado i Martín-Mora, que actua en nom i representació de la senyora X i cassem la sentència que va dictar la Secció Dissetena de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 10 de juliol de 1998 i confirmem la  decisió que va dictar en el seu dia el jutjat de primera instància número 32 de Barcelona, desestimatòria de la demanda que va interposar l'Excma.Diputació Provincial de Soria contra  l'Asilo de San Rafael de los Hermanos de San Juan de Dios, Misioneras de la Caridad (Institución Madre Teresa de Calcuta) i la senyora X ; sense fer una condemna expressa en costes en el recurs de cassació ni en cap de les dues instàncies inferiors.

S'ha de lliurar a l'esmentada Audiència el testimoniatge d'aquesta sentència amb les actuacions originals i el rotlle d'apel·lació que van ser tramesos el seu dia a aquest Tribunal.

Aquesta és la nostra sentència que pronunciem, manem i signem.  

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda