Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 16 de setembre de 1999

Anterior Amunt Següent

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 16 de setembre de 1999, núm. 24/1999 (Sala Civil i Penal)

 

 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels Magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Ernest Huguet Fornaguera, en nom i representació dels senyors X, X2, X3, X4, X5, X6, X7 i X8, i pel procurador Sr. Francisco Fernández Anguera en nom i representació de la Sra. Y, contra la Sentència dictada en grau d'apelAlació per la Secció  16ª  de l'Audiència Provincial de Barcelona  el 30 de gener de 1999, dimanant del judici declaratiu de menor quantia interposat pel Sr. Y2. La part recurrent de la Sra. X i d'altres han estat  representats davant d'aquest Tribunal pel procurador Sr. Ernest Huguet Fornaguera  i defensats per l'advocat Sr. Enrique Callís Pascual del Pobil i la part recurrent de la Sra. Y ha estat representada pel procurador Sr. Francisco Fernández Anguera i defensada per l'advocat Sr. Joan C. Raventos. Ha comparegut com a part recorreguda el Sr. Y2, representat pel procurador Sr. Francisco Ruíz Castel i defensat pel lletrat Sr. JOAQUÍN Clusa Barrabes.

 

ANTECEDENTS  DE  FET

Primer.- La representació processal del Sr.  Y2 va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la Sra. X i d'altres, que pel torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància número 29 de Barcelona, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va acabar solAlicitant que es dictés sentència en la qual: 1º) Se declare que D. Y2 es el legitimario en la sucesión de su padre, D. Y2, y tiene derecho a percibir la octava parte del valor que en el momento de la muerte del causante tenían todos los bienes integrantes del caudal relicto indicados en el hecho octavo sumados el dinero y bienes que fueron donados por el causante.- 2º) Se declare la procedencia de la impugnación de la escritura pública de aceptación de herencia otorgada por DÑA. X en 12.06.92 ante el notario de Barcelona D. Miguel Angel García Ramos Iturralde, con el número 1294 de su protocolo, por inexactitud e improcedencia de los extremos relacionados en la misma.- 3º) Se determine el importe en dinero de la legítima de D. Y2 de acuerdo con las bases indicadas en los hechos novento y décimo.- 4º) Se condene a DÑA. X a abonar al actor el valor de la legítima, fijado según el pedimento anterior, a su elección en dinero o bienes de la herencia, valorados en el momento de pago en período de ejecución de sentencia y el importe de los intereses legales.- 5º) Se declare que DÑA. X responde del pago de la legítima reclamada con todos los bienes recibidos del causante.- 6º) Declare reducidos los legados y donaciones relacionados en el hecho quinto (salvo el dispuesto a favor de la Sra. X. indicado en el pedimento anterior, y excepto que, respecto a este legado no se estime el pedimento anterior) por el valor de la legítima que no pueda ser satisfecha con los bienes de la herencia y, dicha legítima no satisfecha, la parte indivisa correspondiente de cada uno de los bienes legados y donaciones objeto de reducción, a determinar en período de ejecución de sentencia, de acuerdo con las bases indicadas en el hecho noveno, con adopción de las pertinentes medidas de efectividad de dicho pronunciamiento.- y, 7º) Se condene a todos los demandados a estar y pasar por las antedichas declaraciones y al abono de la totalidad de las costas del juicio.  En data 10 de juliol de 1997 l'esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLO: Desestimando la demanda interpuesta por el procurador de los tribunales Sr. RUIZ CASTEL en nombre y representación de D. Y2 contra DÑA. X, contra D. X5 y D. X8, contra D. X7 y D. X6, contra D. X3 y DÑA. Z, DÑA. X4, D. X2, D. Z2 y contra DÑA. Y debo absolver y absuelvo a los referidos demandados de cuantas peticiones se formulaban en su contra, condenando al actor al pago de las costas del procedimiento.".

Segon.- Per la representació del  Sr. Y2, es va interposar recurs d'apelAlació contra l'esmentada sentència, i per la Secció 16ª de l'Audiència Provincial de Barcelona,  amb data 30  de gener  de 1999  es va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLEM: Que amb estimació parcial del recurs d'apelAlació interposat per Y2 contra la sentència dictada amb data 10 de juliol de 1997 pel Jutjat de 1a Instància número 29 de Barcelona, en les actuacions de què el present rotlle se'n deriva, decidim revocar i revoquem l'esmentada resolució i en el seu lloc acordem estimar en part la demanda i fer els següents pronunciaments:

a) L'import de la llegítima que correspon a Y2 en la successió del seu pare és la vuitena part de la quantitat que resulti de la suma del valor dels béns que hi havia en l'herència en la data de l'obertura de la successió (descrits en els apartats 1er a 7è del tercer paràgraf del fonament jurídic 5è d'aquesta sentència, més el valor de l'immoble que constituïa l'actiu de Leroc, S.L., 64.297.415 pessetes) i el de les donacions computables (a determinar en execució de sentència prèvia fixació pel perit Joan Roca Caballé del demèrit derivat dels arrendaments que requien sobre els immobles números 5, 6, 7, 8 i 9, a detreure de la xifra global de 1926.273.494 pessetes), amb deducció dels deutes per import de 134.763.132 pessetes; b) L'import que en resulti haurà de ser satisfet al legitimari agent per l'hereva X, que en respon amb els béns que hagués rebut del seu pare, a la seva elecció en diners, encara que no n'hi hagi a l'herència, o en béns d'aquesta, amb els interessos legals des de la mort del causant; c) En la mesura necessària, s'hauran de reduir o suprimir els llegats i les donacions per causa de morts fetes pel causant si amb el valor de l'actiu hereditari líquid no resten a l'hereva béns relictes suficients per al pagament de la llegítima d'Y2; d) Hom condemna a tots els defenents a estar i passar per les anteriors declaracions; e) Tot això sense fer imposició de les costes en cap de les dues instàncies.".

Tercer.- El procurador dels tribunals Sr. Ernest Huguet Fornaguera en representació de la Sra. X i d'altres, va formular recurs de cassació davant aquesta Sala pels motius següents: 1r.- A l'empara de l'article 1692,4t LEC per infracció de l'article 675 del Codi civil;- 2n.- A l'empara de l'article 1692,4t LEC per infracció de l'article 238 i 240 de la Compilació de Dret Civil de Catalunya  ; i, 3r.- A l'empara de l'article 1692,4t  LEC per infracció de l'article 1214 del Codi civil; i el procurador Sr. Francisco Fernández Anguera en representació de la Sra. Y va formular recurs de cassació davant aquesta Sala pels motius següents: 1r.- A l'empara de l'article 1692,4t de la LEC, per infracció de l'article 675 del Codi civil; 2n.- A l'empara de l'article 1692,4t de la LEC, per infracció de l'article 238 i 240 de la Compilació de Dret Civil de Catalunya; i, 3r.- A l'empara de l'article 1692,4t de la LEC, per infracció de la Jurisprudència aplicable per a resoldre les qüestions objecte de debat.

Quart.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació es va assenyalar l'audiència del dia nou de setembre passat, per a la celebració de la votació del present procediment que va tenir lloc en l'esmentada data.

N’és ponent la magistrada d'aquesta Sala Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Per centrar les qüestions entaulades en aquest debat que correspon resoldre al Tribunal convé fixar els següents antecedents d’índole històrica:

- El litigi que ha conduït a la interposició d’aquest recurs de cassació va esser incoat per virtut de demanda interposada per el senyor Y2 dirigida contra la seva germana senyora X, els fills d’aquesta, o sia nebots de l'actor senyors X3, X, X4, i X2, els fills de l’actor senyors X5, X7, X6 i X8 i els dos marmessors anomenats pel pare de l'actor i la demandada senyora X amb la finalitat de portar a terme les disposicions d’última voluntat atorgades pel finat senyor Z3 .

- En la susdita acció entaulada l'agent interessava que es declarés la seva condició de legitimari en la successió del seu pare senyor Y2 i en conseqüència el dret a percebre l'octava part del relictum en concepte de llegítima, és declarés també la procedència d'impugnació de l'escriptura pública atorgada el 12 de juny de 1992 davant del notari de Barcelona senyor Miguel Angel García Ramos Iturralde en la qual l'hereva senyora X  acceptava l'herència del seu pare, és determinés en diners l'import de la llegítima paterna d'acord a les premisses fixades en la demanda, és condemnés a la senyora X  a pagar a l'agent el seu valor, a la seva elecció en diners o en béns de  l'herència i els interessos corresponents i es declaressin reduïts els llegats i les  donacions mortis causa atorgades pel finat poc abans de morir, en l'import necessari per l'intangibilitat de la llegítima.

-La sentència dictada en primera instància acollin la que ella anomenava excepció d’incompetència de jurisdicció adduïda pels dos marmessors demandats va estimar que el fet de haver ordenat el testador en el seu últim i vàlid acte d'última voluntat, una prohibició d'intervenció judicial, impedia a l'hereu almenys en un període de cinc anys el demanar l'auxili judicial, i per tant va titllar de precipitada l'acció esgrimida en reclamació de la llegítima, i va estimar que l'agent havia d'esperar  que els marmessors efectuessin les operacions de pagament de deutes i càrregues hereditàries, compliment de llegats i demés disposicions testamentàries i llegítimes i en general tots els actes necessaris que conduïssin al compliment de la voluntat del testador, i només després, en cas de disconformitat d'aquesta actuació amb la llei catalana interessés, si s'esqueia la intervenció judicial.

- Contra la sentència dictada en primera instància s'alçà l’agent interessant davant l'Audiència provincial el reconeixement dels seus interessos, l'esmentada Audiència dictà resolució de data 30 de gener de 1999 en la qual es declarava que l'anomenada intangibilitat qualitativa del dret personal del legitimari contra l’herència era incompatible amb la negació del dret fonamental a demanar auxili judicial per fer efectiu aquell crèdit. En aquesta sentència es considerava que no hi havia disconformitat entre els litigants en relació a la determinació del passiu de l'herència i per això es fixava aquest concepte en 134.763.132 pessetes. Pel que fa a l'actiu l'Audiència declarà  que s'havia d'estar als peritatges dels arquitecte i contable senyors Joan Roca Caballé i Francisco Albaladejo Agut, però deixant clar que en haver omès l'arquitecte senyor Roca Caballé el demèrit corresponent en relació a una sèrie de finques que es troben ocupades per arrendataris, la sentència debatuda es veia obligada a postergar pel període d'execució de sentència tant la fixació de la corresponent reducció del preu de les finques com, en conseqüència,  la determinació de la quota legitimària, però havent fixat les bases per fer aquesta tasca.

Segon.- En contra de la sentència dictada per la Secció setzena de l'Audiència Provincial s'alcen en primer lloc, els defenents en la instància germana, nebots i fills del actor, els quals s'oposen a l'argumentació jurídica i a les conseqüències a què arriba el tribunal en segona instància

Així a redós del número quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, addueixen infracció de l'article 675 del codi civil que ordena que tota disposició testamentària s´entengui en el sentit literal de les seves clàusules a no ser que aquestes es revelin en contra de la voluntat del testador, remetent-nos en cas de dubte al que sigui més conforme a aquesta voluntat segons el que disposi el testament.

La qüestió litigiosa per raons de dret intertemporal es regula per la Compilació del Dret civil de Catalunya 1/1984 de 19 de juliol ja que el causant va morir el 18 de desembre de 1991 havent atorgat últim testament en data 11 de juny de 1991.

De tota manera tal com de forma encertada decreten tant la sentència de primera instància com la de l'Audiència és d'aplicació al thema decidendi la llei catalana de Modificació de la regulació de la llegítima de 9 d'abril de 1990 ( llei 8/1990).

L'esmentada compilació en la disposició final segona ordenava que en tot el que no estés previst en ella regirien els preceptes del codi civil sempre que no es trobessin amb oposició a la compilació, en canvi aital previsió no es manté en el nou Codi de successions per causa de mort ( llei 40/1991) de 30 de desembre al tractar-se tal com reflexa l'exposició de motius de la norma d'una normativa autònoma, completa i global del dret successori català.

Per aplicació d'aquestes consideracions a la qüestió objecte del motiu del recurs cal acceptar que el que ha de regular  per excel·lència  la successió del senyor Y2  és la voluntat del finat.

Per l'exposat és escaient transcriure el que el testador ordena en la clàusula octava del testament que atorgà el dia 11 de juliol de 1991, a saber: "prohibe la intervención judicial en su testamentaría y nombra albaceas, comisarios, contadores- partidores de la herencia, con plenitud de facultades para dirimir cuantas cuestiones se suciten entre los llamados a la sucesión a .... para que conjuntamente o en su caso el que de ellos acepte el cargo .. intervengan en las operaciones de inventario, avaluo, partición y liquidación de los bienes de su herencia, paguen legítimas, y legados, administren por sí, o por el administrador de fincas que designen, los inmuebles de la herencia, representen a los menores, ausentes o incapacitados si los hubiere, resuelvan cualquier cuestión o diferencia que surja entre los interesados en el testamento y en general practiquen extrajudicialmente cuantas operaciones la sucesión de los bienes diere lugar...

De manera especial se encarga a los albaceas que cuiden de que su heredera cumpla la obligación de prestar alimentos a la viuda del testador....Para esta última misión, podrán ejercitar su función durante toda la vida de la esposa del testador. Para las demás funciones que se dejen señaladas, extiende el plazo de su posible intervención hasta transcurridos cinco años del fallecimiento del testador".

Els recurrents en el motiu del recurs en anàlisi entenen que corol·lari de la clàusula transcrita és la conclusió a què arriba el jutge de primera instància en declarar que  la petició de reclamació de llegítima era extemporània per precipitada, ja que quan s'interposa la demanda només feia un any que havia mort el causant.

El cert és que la tesi seguida per l'Audiència en el tema en debat és correcta, encertada  i  molt  ben  fonamentada  al deixar clar que si bé les clàusules de prohibició d'intervenció judicial no poden ésser objecte de tractament unitari, sinó que ha d'estar-se al cas concret, al haver de buscar l’equilibri entre el respecte absolut a la voluntat del testador i el respecte a les previsions legals inderogables que despleguen el caràcter imperatiu inclús pel propi testador. Conseqüència de l'exposat és  la conclusió a què s'arriba en el supòsit que ens afecta, en el sentit que atesa la naturalesa del títol successori, legitimari, no es pot donar a la prohibició testamentària la transcendència buscada pel finat i acollida per la jutjadora de primera instància.

La sentència de l'Audiència arriba a aquella encertada conclusió després de raonar la possibilitat d'una clàusula de prohibició d'intervenció judicial totalment vigent en el marc de les atribucions patrimonials de caire voluntari que pugui fer el testador, però no accepta una clàusula de tal naturalesa que ataqui la llegítima.

Tal com es  fixa en la susdita sentència, és d'interès al debat la resolució dictada per aquest Tribunal superior el 3 d'abril de 1995 que resa: " es tracta d'un supòsit que es coneix doctrinalment com a clàusula prohibitiva de la intervenció judicial i que es troba a cavall entre la permissió legal i el respecte a la voluntat suprema del testador, la qual no té cap operativitat pràctica en l'àmbit successori on el testador manqui de facultats dispositives i que és pràcticament estèril quan obeeix a un objectiu fraudulent per tal d'evitar disposicions legals inderogables".

La intangibilitat de la llegítima que a Catalunya és un correctiu mimin de la voluntat de testar (exposició de motius de la Llei 8/1990 de 9 d'abril de modificació de la regulació de la llegítima) és ressenyat de manera reiterada en les sentències dictades pels nostres òrgans judicials. Així, ja el 30 de novembre de 1937 el nostre Tribunal de cassació al·ludint al dret històric ens deia¨" Atès que la llegítima no admet cap gravamen que impliqui dilació o ajornament de la seva percepció o adquisició, com no sigui acceptat pel legitimari; i que, per consegüent, s'ha d'entendre que la sentència impugnada en prendre en consideració els quatre anys concedits a l'hereu per a satisfer la quantitat assignada a la recurrent pels seus pares, ha infringit les lleis del codi ( 30 i 32 del títol XXVIII, llibre III del Codi de justinià).

Seguint aquesta línia argumental hem d'afegir que la postura mantinguda per l'Audiència no infringeix el precepte legal esmentat( art. 675 del codi civil), ja que es obvi que la voluntat del testador es respectarà sempre i quan no afecti a una disposició de ius cogens, de sostenir-se el contrari serà fútil parlar de la intangibilitat de la llegítima.

Cal fer esment també al redactat de l'article 132 de la Llei 8/1990 de 9 d'abril de modificació de la regulació de la Llegítima , que coincideix amb l'article 360 del vigent Codi de successions que ens diu: "el causant no pot imposar sobre la llegítima terminis, modes, usdefruits, fideïcomisos ni altres limitacions o càrregues, i si els imposa, han d'ésser tinguts com a no formulats."

No pot esser compartida la postura sostinguda per la part que recorre que insisteix en compartir la tesi sustentada en la sentència de primera instància dient que només caldria esperar el termini de cinc anys assenyalat pel testador per fer les operacions de partició i pagament de llegats, llegítimes i demés disposicions testamentàries,  ja que com bé reflexa la sentència de l'Audiència això podria provocar la desaparició del dret del legitimari que podria veure prescrita la possibilitat de combatre donacions per inoficiositat , ja que l'article 146 de la llei 8/1990 disposa que l'acció per demanar la nulAlitat del testament per causa de preterició errònia o la reducció o supressió de dots o donacions inoficioses prescriu als cinc anys a comptar de la mort del causant.

Per tot l'exposat decau el motiu del recurs analitzat.

Tercer.- També a l'empara del número quart de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil s'esgrimeix el segon motiu del recurs al adduir la part que recorre infracció en la sentència debatuda dels articles 238 i 240 de la compilació de dret civil de Catalunya.

El primer d'aquest preceptes estableix un període d'un any a computar a partir de la mort del causant per tal que els marmessors universals formin inventari de l'as hereditari , i el segon d'ells atribueix als marmessors particulars que tinguin el caràcter de comptadors partidors l'obligació d'efectuar la partició dins el termini d'un any des que siguin requerits per tal motiu.

Amb suport en tals articles de la norma catalana la part  recurrent alAlega que quan va esser datada i presentada la demanda, afirmant que fou el 24 de novembre de 1992, encara no havia passat un any de la mort del finat que va ocórrer el 18 de desembre de 1991.

Les alAlegacions en aquest sentit tampoc podem esser estimades, en primer lloc per no estar d'acord amb la realitat les dates amb que es formula el motiu. És cert que la demanda porta com a data el 24 de Novembre de 1992, però la diligència de presentació és de 30 de Desembre de 1992, quan ja havia transcorregut el termini adduït per la part interessada.

Però, es que el motiu del recurs està en total contradicció amb els raonats arguments de la sentència combatuda, en la qual queda clar que l'actuació dels dos marmessors encarregats de la complicada tasca de pagar els deutes de l'herència, computar  l'import de la llegítima segons les disposicions de la norma catalana, satisfer-la al legitimari, pagar en el seu cas llegats i donacions per causa de mort, i entregar la resta del relictum a l'hereva, sense oblidar la possibilitat que s'ha revelat com  necessitat en el cas en debat de reduir donacions i llegats  per inoficiosos, no s'ha encaminat de manera correcta al compliment d'aquesta tasca, sinó al contrari, els actes fets pels susdits marmessors, evidenciaven l'afany de pagar llegats i entregar el cabal hereditari a l'hereva sense ocupar-se de forma preferent a reduir el que fos precís per tal de salvaguardar la intangibilitat de la llegítima.

La sentència dictada per l'Audiència explica cronològicament la correspondència creuada entre legitimari, hereva, marmessors,  llegataris i- o donataris mortis causa, i la voluntat inequívoca de pagar la llegítima queda molt lluny dels interessos dels marmessors i hereva testamentària.

No es pot justificar el retard en pagar la llegítima en la complexitat de les operaciones de càlcul del seu import,  quan les operaciones s'inicien una vegada presentada la demanda, i quan la possibilitat de reducció de les donacions mortis causa i llegats testamentaris, no es planteja de forma seriosa, sinó molt després de presentada la demanda i quan està pendent aquest litigi.

El contingut dels articles 238 i 240 de la compilació de dret civil de Catalunya no empara les pretensions de la part que recorre al haver estat presentada la demanda una vegada transcorregut el termini d'un any que alAlega aquesta part, i al quedar evidenciat en la sentència de l'Audiència la voluntat poc disposada a pagar la llegítima per part dels obligats, aquesta premissa condueix també al rebuig del motiu de cassació exposat.

Quart.- També a redós de l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil alAlega la part que recorre infracció del article 1214 del codi civil, aprofitant per adduir que era missió de l'agent provar quins béns diferents dels continguts en l'inventari confeccionat pels marmessors formaven part del cabal relicte o tenien la consideració de computables per tal de calcular l’import de la llegítima.

La part que recorre  en aquest motiu del recurs  recorda que el jutge de primera instància negà la possibilitat que fos l'expert ( l'arquitecte senyor Roca Caballé) que  decidís quins béns formaven part de l'as hereditari i quins béns s'havien d'estimar computables, però baldament aquest acord judicial, denuncia la part que recorre, que el susdit perit vol  acomplir aquesta tasca vulnerà l'ordre judicial. Per concloure el recurrent assegura que no es deriva de les actuacions  que les finques valorades per l'avantdit expert formessin part del relictum del finat.

Ha declarat aquest tribunal de forma reiterada que l'article 1214 del codi civil es un precepte de caire general que com a tal no pot donar base a la Cassació, perquè el tribunal d'instància pot obtenir la seva convicció, per qualsevol de les proves que s'aportin els actes, amb independència de qui les hagi proporcionat a l'òrgan judicial; a més té declarat la jurisprudència que l'esmentat article 1214 del codi civil no és una norma de valoració de la prova, sinó simplement una distribució de la càrrega entre les parts. És  d'interès el cas la Sentència del TS de 23 de Març de 1997 que deixa clar: " como tiene declarado esta sala en la S de 19 de Mayo de 1987, el principio del " onus probandi" sancionado en el art. 1214, sólo es de aplicación cuando hay inexistencia probatoria, pero no cuando obran datos acreditativos en los autos, como ocurre en este caso con la aportación de certificaciones, pero no importa quién los haya traído a la causa".

El cert és que de la demanda se'n deriva que l'agent no estava conforme amb els béns inventariats pels marmessors (contràriament al què addueix la part recurrent) i per això en l'apartat novè d'aquella l'agent reclamava la fixació de l'import de la llegítima a comptar a partir de " lo integrado por los bienes legados en el testamento antes indicado, y los que pudieran conocerse por otros documentos y en período de prueba".

L'anterior no estranya i esdevé de la dificultat del legitimari privat de la documentació dels béns titularitat del finat per esser coneixedor del cabal que pertanyia a aquest, al moment de la mort.

En el succint motiu del recurs s'endevina la possibilitat que hi hagi béns valorats per l'expert senyor Roca Caballé que no pertenyien al moment de la mort al finat ni estaven integrats en el donatum computable per haver sigut alienats abans. Tal denúncia, formulada ara de manera tímida i breu, va esser, en canvi esgrimida de forma amplia i reiterada al formular la part que ara recorre el corresponent escrit de valoració probatòria i conclusions.

De tota manera, precisament l'alAlegat article 1214 del codi civil, obligava als demandats, de no estar d’acord amb les peticions contràries, a demostrar quin era realment el cabal estimable,  provant, si fos escaient que alguns béns havien sortit del domini de la família X. Però els defenents no feren això, sinó que adoptaren una actitud passiva d'oposició a la demanda per qüestions d'oportunitat temporal, i ara han de carregar amb el resultat de la seva passivitat.

Davant de la conducta dels defenents de manca de colAlaboració per tal de detectar els béns valorables per arribar a l'import de la llegítima, l'Audiència valora la pericial del senyor Roca Caballé i arriba a una conclusió en relació a  aquest béns i aquesta conclusió s'ha de mantenir per no haver estat impugnada en aquest moment de forma adequada.

A més, cal afegir les consideracions fetes pel Tribunal suprem en relació a la prova d'experts en reiterades sentències poden citar "ad exemplum" la de 16 de març de 1999: " por principio general la prueba de peritos es de apreciación libre, no tasada, valorable por el juzgador según su prudente criterio, sin que existan reglas preestablecidas que rijan su estimación, por lo que no puede invocarse en casación la infracción de precepto alguno en tal sentido( sentencias de 1 de febrero y 19 de Octubre de 1982 y 11 de octubre de 1994); ni el artículo 1242, ni el 1243 del código civil, junto con el 632 de la Ley de enjuiciamiento civil, tienen caracter de preceptos valorativos de la prueba a efectos de casación, para acreditar error de derecho, pues la prueba pericial es, repetimos de libre apreciación por el Juez.

La intangibilitat de la valoració de la prova pericial feta per l'Audiència, al no haver revelat la part que recorre valoració arbitrària seguint al camí processal exigit pels articles 1692 i 1707 de la Llei d’enjudiciament civil, obliga al rebuig del motiu de cassació analitzat.

Cinquè.-També s'alça contra la sentència dictada per l'Audiència la senyora Y que juntament amb el senyor Z2 (ja finat) qui fou designada pel testador per tal de donar compliment a les seves disposicions d'última voluntat.

El primer motiu del recurs de  l'esmentada defenent coincideix amb el primer dels adduïts pels altres codemandats (infracció de l’article 675 del codi civil), amb la qual cosa no resta sinó donar per reproduït el que abans hem raonat.El segon motiu del recurs també coincideix amb l'analitzat al alAlegar-se infracció dels articles 238 i 240 de la compilació catalana i en conseqüència tampoc pot prosperar.

En canvi en el tercer motiu del recurs la part que recorre invoca a l'empara de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de la jurisprudència aplicable al debat en el sentit d'entendre que la sentència emanada de l'Audiència vulnera el principi: " liti pendente nihil innovetur".

Des d'aquesta perspectiva denuncia el recurrent que en la sentència que es combat, per tal de justificar l'oportunitat temporal de la demanda, al seu entendre es valoren fets ocorreguts amb posterioritat a la interposició de l'acció judicial, cosa que qualifica com a contrària  al principi alAludit i per això interessa la revocació de la resolució.

És cert, que la sentència dictada per l'Audiència per tal de deixar clara la voluntat dels marmessors poc disposada a complir al pagament de la llegítima valora comportaments que es produïren amb posterioritat a la pendència d'aquest plet. Aquesta realitat no justifica ni de bon tros la revocació de la conclusió a què arriba la sentència en anàlisi.

Quan es va interposar la demanda feia més d'un any que havia mort el causant, i encara no s'havia valorat de forma correcta el relictum amb la integració de les donacions computables pel càlcul de la llegítima. No s'havia tampoc procedit a la reducció de donacions i llegats inoficiosos, i per altra banda els demandats ( hereva, legataris, marmessors) pretenien que gaudien del termini de cinc anys per concessió del finat per tal de complir la seva tasca uns, i pagar els altres, satisfent així la llegítima. No pot vulnerar la intangibilitat dels fets de la demanda la sentència de l'Audiència que valora la nulAlitat de la prohibició d'intervenció judicial en el termini de cinc anys estima en part la demanda i condemna a l'hereva al pagament de la llegítima, encara que per això faci pronunciaments "obiter dicta" per tal de sustentar la seva tesi.

Posat  tot l'anterior de relleu no resta sinó decretar la improsperibilitat del motiu del recurs en estudi.

Per l'exposat s'imposa la desestimació del recurs en la seva integritat i la confirmació de la sentencia debatuda.

Sisè.- De conformitat amb l'article 1715,3 de la Llei d’enjudiciament civil, la desestimació total del recurs comporta la imposició de les costes al recurrent.

Atesos els preceptes legals esmentats i els altres d’aplicació escaient,

 

DECIDIM  

Que hem de desestimar i desestimem el present recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Ernest Huguet Fornaguera, en nom i representació dels  senyors X, X2, X3, X4, X5, X6, X7 i X8, i pel procurador Sr. Francisco Fernández Anguera en nom i representació de la Sra. Y, contra la sentència dictada en grau d'apelAlació per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 30 de gener de 1999, i condemnem la part que recorre al pagament de les costes causades en el recurs de cassació.

S'ha de notificar la present resolució a les parts personades i  lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda