Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 13 de setembre de 1999

Anterior Amunt Següent

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 13 de setembre de 1999, núm. 23/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs extraordinari de cassació interposat pel Sra. X representada pel procurador Sr. Sergio Rubio i Carrera i dirigit per l’advocat Sr. Jaume Culleré Calvís contra la Sentència de 26-11-98 dictada per la Secció 2a de la Audiència Provincial de LLeida  en el recurs d’apel·lació interposat per la dita Sra. X contra la sentència que en 21.5.98  havia dictat el Jutjat de Primera Instància núm. 7 de LLeida en el judici de menor quantia sobre nulitat de contracte de compravenda instat pel Sr. Y , éssent en el present recurs part contra la que es recorre, representat pel procurador  Sra. Magdalena Julibert Amargós i defensat per l’advocat Sr. Jesús Condomines Pereña.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- El procurador del tribunals Sr. Guarro, actuant  en nom i representació del Sr. Y, va formular una demanda de judici declaratiu de menor quantia, que per torn de repartiment, va correspondre al Jutjat de Primera Instáncia núm. 7 de Lleida, contra la Sra. X, en què després d’exposar els fets i esmentar els fonaments de dret que  va considerar d’aplicació, va acabar suplicant que es dictés sentència de confirmitat amb el que sol·licitava en el seu escrit de demanda. Després dels tràmits legals previs, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 21.5.98, la part dispositiva de la qual diu així: "FALLO:  Que estimando como estimo la demanda formulada por el procurador Guarro en nombre y representación de Y contra X DEBO DE DECLARAR Y DECLARO  la nulidad del contrato de compraventa otorgado por Z. a favor de su hija X y referido a la finca rústica a la que se  hace referencia en los antecedentes de esta resolución y en su consecuencia DEBO DE CONDENAR Y CONDENO a X a reintegrar a la herencia de su difunta madre la dicha finca ordenándose al tiempo la cancelación de los asientos registrales de inmatriculacióon obrantes al folio 025, del tomo 1741, finca numero 00000 del Registro de la Propiedad núm. 3 de Lleida expidiendose para ello los oportunos mandamientos de cancelación. Asimismo condeno a la demandada al pago de las costas causadas en la presente instancia.".

Segon.- Contra la Sentència anterior, la demandada Sra. X va interposar un recurs d’apel·lació, que va ser admès 9, després de substanciada l’alçada, la Secció 2ª de l’Audiència Provincial de LLeida va dictar sentència amb data 26.1198, la decisió de la qual és la següent: "FALLAMOS: DESESTIMAMOS  el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de doña X contra la sentencia del Tribunal de 10 Instancia núm. 7 de Lleida de 21 de mayo de 1988, que CONFIRMAMOS ÍNTEGRAMENTE".

Tercer.-  Contra aquesta Sentència, el procurador Sr.Sergio Rubio Carrera, en representació de la Sra. X, va formular un recurs de cassació que va fonamentar en els motius següents: 1r.- A l’empara d’allò que disposa l’article 1687.1 de la LEC. 2.- Existència d’abús, exés i defecte en l’exercici de la Jurisdicció (Motiu 1r de l’art. 1692 de la LEC).3r.- A l’empara del motiu 3r de l árt. 1692 de la LEC per infracció  de les normes reguladores de la sentència. 4rt.- A l’empara de l’art. 1692 LEC per infracció de les normes de l’ordenament jurídic i de la jurisprudencia aplicable al cas.

Quart.- Un cop admès a tràmit el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar per a  la decisió  i votació el dia 9 del mes corrent, dia en què va tenir lloc.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. PONÇ FELIU I LLANSA

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- L´ordre públic processal imposa l’anàlisi preferent de l’al·legació de la impugnant del recurs respecte a la seva inadmissibilitat per raó de la quantia. S´addueix, entre altres manifestacions, que... "como consta en autos, la cuantía del presente procedimiento se consideró como inestimada y las sentencias de primera y segunda instancia son conformes de toda conformidad, por lo que es  aplicable el apartado b) del art. 1.687 de la LEC".

I, al respecte, cal dir, en la línia ya assenyalada per aquest  Tribunal en la sentència, entre d’altres, de data 4-6-98, resolutoria del Recurs de cassació núm. 61/97, que:

a).- El present plet es tramità com de quantia indeterminada, ja que així ho manifestà la part demandant en l’escrit inicial de les actuacions (fol. 4) acceptant-ho la demandada ara recorent en la seva contestació (fet setè, a fol. 47). Tal indeterminació resulta tanmateix de la Interlocutòria de l’A.P. de Lleida de 17-12-1998, la qual, proveïnt l’escrit d’interposició del present recurs, ratifica que (fol. 34)... "la cuantía del procedimiento no ha sido determinada", raó per la qual es procedí, malgrat allò disposat en l’article 1.687 b) de la LEC, a l’esmentada quantificació.

b),. Això considerat, s´ha d’estar a la més moderna jurisprudència del T.S., que nega l’accés a la cassació en aquells supòsits en que la quantia, essent determinable no hagi estat determinada per les parts en el curs del procediment si la sentència de primera instància i la d’apel·lació són conformes.

Així resulta de les sentències del T.S. de  24-12-1998 i 28-5-1997. La primera recorda que... "La Sala ha sentado la preferencia de la regla del art. 1.687, 1ª b) de la LEC sobre el párrafo segundo de  su art. 1694, relativo al incidente de determinación de cuantía" i la segona, recolzant-se al seu  torn  en la S. de 28-12-1996 i també en un supòsit en que, com en el present, la part demanda admeté el caràcter d’indeterminada de la quantia litigiosa, que...  "Esta Sala ha de plantearse de oficio, de modo ineludible y con carácter previo, dada la naturaleza de orden público que tiene las normas reguladoras del proceso, si la sentencia de la Audiencia, en cuanto confirmatoria de la del Juzgado, era suscetible o no de recurso de casación", concloent que en tals supòsits d’interminació de la quantia per les parts..." deviene ilegítimo el acceso a la casación y no puede sanarse ni por la Audiencia, ni por la voluntad de las partes, ni siquiera por la admisión a trámite del recurso realizado por esa Sala..."." En aquest sentit haurà de pronunciar-se, doncs, aquest Tribunal sense que el seu aparent rigor pugui qualificar-se d’excessiu a l’empara del principi "pro actione", ja que és el propi T.S. el que commina a actuar amb l’esmentada severitat. En efecte, diu l’alt tribunal que, encara que aquesta interpretació meni a "una indudable restricción del acceso a la casación, ello no implica merma alguna del derecho constitucional a la tutela judicial efectiva, que no se vulnera, según ha declarado el Tribunal Constitucional, por la sumisión de los recursos legalmente previstos a requisitos o concidionamientos predeterminados por normas cuya interpretación, al ser de legalidad ordinaria, corresponde a los Tribunales de Justicia y, muy singularmente, en virtud de la función complementaria del sistema de fuentes que el art. 1.6 del Código civil reconoce a la Jurisprudencia del Tribunal Supremo, a esta Sala en el recurso de casación civil, cuyo carácter especialmente restrictivio y exigente fue afirmado por el propio Tribunal Constitucional en su sentencia 6/1989"...; fent-se també al·lusió "al párrafo 2ª del apartado 3ª de la Exposición de Motivos de la Ley 10/1992, de 10 de Abril, de Medidas Urgentes de Reforma Procesal, que habla de "adecuar el recurso de casación a las tendencias actuales, que consideran que sirve mejor a su función si se refuerza su carácter protector de la norma, alejándolo de cualquier semejanza con un tercera instancia y en este sentido argumenta que no debe olvidarse, de un lado, que en tales supuestos de plena conformidad el caso ha sido decidido y examinado de una forma igual por cuatro jueces, el de Primera Instancia y los otros tres de la apelación, o cuando menos por tres si alguno de estos últimos hubiera formulado voto particular, y, de otro, que la restricción de que se trata responde a una tendencia de los ordenamientos jurídicos europeos en la que el español parece querer integrarse decididamente" (S. del T.S. de 22-7-1997).

c).- Tot el que precedeix provoca, doncs, la claudicació del recurs, en aplicació de la reiterada doctrina legal de que el que era causa d’inadmissió, es converteix en aquest tràmit en causa de desestimació.

Segon.- La desestimació del recurs comporta la imposició de costes a la part  que recorre i la pèrdua del dipòsit constituït, segons l’art. 1.715 LEC.

ATESOS  els preceptes legals esmentats i els demés d’aplicació.

 

PART DISPOSITIVA

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CTALUNYA DECIDEIX:  DESESTIMAR   íntegrament el recurs de cassació interposat per la representació de la senyora X  contra la sentència de l’Audiència Provincial de LLEIDA (  Secció 2) de 26 de Novembre de 1988, dictada en el Recurs d’apel·lació nª 313/98, dimanant del judici declaratiu de menor quantia nª 368/1997 del Jutjat de Primera Instància nª 7 de Lleida promogut contra la indicada recorrent pel Sr. Y,   condemnat a la referida Sra. X al pagament de les costes d’aquesta alçada i a la pèrdua del dipòsit constituït.

S´ha de lliurar el testimoni corresponent al president del tribunal esmentat i s´ han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronuciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda