Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 6 de setembre de 1999

Anterior Amunt Següent

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 6 de setembre de 1999, núm. 21/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat pel  Sr. X contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 30 de novembre de 1998, dimanant del judici declaratiu de menor quantia interposat per la Sra. Y sobre reclamació de filiació extramatrimonial. La part recurrent ha estat representada davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Ana María Martín Aguilar i defensada pel lletrat Sr. Luis Álvarez Bedia. Han comparegut com a part recorreguda la Sra. Y, que ha estat representada pel procurador Juan Antonio Moreno Sanllorente i defensada per l’Advocat Sr. Antonio Ubieto Fernández, i el Ministeri Fiscal.

 

ANTECEDENTS  DE  FET

Primer.- La representació processal de la Sra. Y va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia contra el Sr. X, que pel torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància número 4 de l'Hospitalet de Llobregat. En la demanda hi va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va acabar sol·licitant que es dictés sentència en la qual es declarés que la menor Z era filla del demandat.  En data 30 d'abril de 1997 l'esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLO: Que estimando la demanda interpuesta por la representación procesal de Y debo declarar y declaro que la menor Z es hija extramatrimonial de X, a quien asimismo, debo condenar al pago de las costas habidas en este litigio".

Segon.- Per la representació del demandat Sr. X, es va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, i per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona amb data 30 de novembre de 1998 es va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que DESESTIMANDO el recurso de apelación interpuesto por D. X, contra la Sentencia dictada en los mismos el día 30 de Abril de 1997, por el Iltmo. Sr. Magistrado-Juez del Juzgado de Primera Instancia nº 4 de l'Hospitalet de Llobregat, en autos de Juicio de Menor Cuantía n1 102/95, debemos CONFIRMAR Y CONFIRMAMOS íntegramente dicha resolución, haciendo expresa condena de las costas de esta alzada a la parte actora."

Tercer.- La procuradora dels tribunals Sra. Ana María Martín Aguilar en representació del Sr. X, va formular recurs de Cassació davant aquesta Sala pels següents motius:  PRIMER MOTIU.-  A l'empara del paràgraf 4t de l'art. 1692 de la LEC per infracció de l'art. 5è de la Llei 7/1991 de 27 d'abril de Filiacions de Catalunya; i, SEGON MOTIU.- A l'empara del paràgraf 4t de l'art. 1692 de la LEC per infracció de la jurisprudència aplicable.

Quart.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació es va assenyalar l’audiència del dia 26 de juliol passat, per a la celebració de la votació del present procediment, que va tenir lloc en l'esmentada data.

N’és ponent la magistrada d’aquesta Sala Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

 

FONAMENTS  DE  DRET

Primer.- El litigi, que ha de resoldre aquest Tribunal en recurs de cassació, va ésser entaulat per virtut de demanda interposada per part de la  Sra. Y en el seu propi nom i també en nom de la seva filla menor Z, en reclamació de reconeixement de paternitat no matrimonial. L'acció es dirigia contra el demandat senyor X.

Aquesta demanda s’emparava en els següents antecedents fàctics:

a) En el fet que el demandat i la Sra. Y varen iniciar a la primavera de 1986 una relació de caire afectiu  acompanyada de relacions sexuals, relació que conduí a una convivència de la parella en el domicili de l’agent des del gener de 1989 al juliol del mateix any.

b) En el fet que fruit d’aquesta cohabitació sexual va néixer el 29 de gener de 1990 la menor Z, en relació a la qual s’esgrimeix l’acció de reclamació de filiació no matrimonial.

El demandat en primer lloc va intentar a l’empara de l’article 127 del codi civil, la inadmissió de la demanda i, com que no va tenir èxit en aquesta pretensió, va oposar-s’hi negant l’existència de relacions de caràcter afectiu o, encara menys, de caràcter sexual amb l’actora.

Així, el defenent adduí en la contesta a l’acció esgrimida per la part contrària que ni tan sols recordava haver conegut l’actora, i que les preteses relacions sexuals no eren certes. També va al·legar que potser la seva professió de -------- era el que provocava (per motius que deia ignorar) una demanda que per ell no tenia sentit.

La sentència dictada en primera instància el 30 d’abril de 1997, estimà la demanda i declarà que la menor Z és filla extramatrimonial del senyor X.

Contra aquella resolució, el demandant s’alçà en recurs d’apel·lació davant l’Audiència Provincial, que en sentència de 30 de Novembre de 1998 desestimà el recurs d’apel·lació i confirmà la sentència dictada en la instància.

Contra aquesta última resolució  el defenent interposà un  recurs de cassació i, en l’escrit en el qual el formalitza, primer enumera unes circumstàncies que qualifica de fàctiques i que, en realitat, no són sinó uns fets explicats segons els seus interessos, que s’aparten totalment dels que s’entenen  com a provats en la sentència debatuda.

En segon lloc, fa una explicació precisa del que va ocórrer en primera instància i en apel·lació per acabar exposant el que contenen les sentències dictades en ambdues fases processals. Finalment, la part recorrent formalitza el primer motiu del recurs, amb residència processal en el número 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil,  adduint la infracció de l’article cinquè de la Llei 7/1991, de 27 d’abril de Filiacions de Catalunya.

La part que recorre a redós del precepte processal esmentat analitza les afirmacions històriques fetes per tots dos litigants i conclou que la senyora Y no va aportar cap indici de les presumptes relacions sexuals entre els qui litiguen.

El cert és que la sentència dictada per l’Audiència no s’ha limitat a apreciar i aplicar la presumpció establerta en l’article cinquè de la Llei catalana de filiacions esmentat com a infringit, sinó que ha donat un valor extraordinari a la negativa del demandat a sotmetre’s a la pràctica heredobiològica, ja que en el cas en estudi es tractava d’una relació de caràcter ocult,  la qual cosa dificultava l’existència d’indicis  de les relacions sexuals a què fa menció l’article cinquè de la norma catalana. Com ha declarat el TS en diverses sentències, entre les quals podem esmentar "ad exemplum" la de 14 de novembre de 1987 i la de 14 de juliol de 1988, si bé la presa de mostres hematològiques no pot ésser imposada amb ús de força, ja que una tal actitud com aquesta és contrària als drets fonamentals de la persona (integritat física i moral i llibertat) la negativa  pot comportar  conseqüències lògiques, quan vingui mancada de  justificació.

El Tribunal  Suprem en la segona de les resolucions esmentades ja va fixar la existència d’un interès de protecció superior al raonar dient: "la extraordinaria innovación que ha supuesto en nuestro sistema procesal y en el derecho familiar frente a posturas obsoletas y negativas a ultranza, más aún si se tiene en cuenta su estrecha relación y vinculación con los supuestos contemplados en el art. 127 CC y en el art. 39.2 CE, habida cuenta, principalmente, del interés preponderante que se concede a la filiación y, con ella, a los legítimos y superiores de toda sociedad de estadio cultural avanzado en que se potencian los intereses familiares y sociales frente a los estrictamente individuales representados por la protección que se dispensa a la intimidad y a la integridad consagrados en los arts. 15 y 18 CE.

En efecto, en este orden de ideas, no hay que olvidar que si la persona de la que se postula el reconocimiento de la paternidad es sujeto del proceso es, a su vez, el objeto del proceso y, en última instancia, el cuerpo humano pasa a ser objeto de la prueba pericial sobre el que han de operar la obtención de las pruebas biológicas y antropológicas, cuya negativa, por parte del sujeto de someterse a ellas, conculcaría la declaración programática del art. 39.3 "in fine" CE cuando proclama que la ley posibilitará la investigación de la paternidad, como lo ha hecho el Código civil en los artículos pertinentes conforme a la reforma llevada a cabo en la L. 11/1981 de 13 mayo.

Y, en otro orden de ideas se harían ilusorias las posibilidades de obtener la tutela efectiva en derechos tan legítimos como los que se postulan y conducirían, en definitiva, a una denegación de un medio de prueba a quien no tiene a su alcance más que la práctica de las pruebas biológicas para demostrar la paternidad que se demanda, pues no hay que olvidar que, en caso de que se diera un alcance inusitado a la negativa al sometimiento de las pruebas biológicas se premiaría a quien se comportase en el proceso de tal guisa y se condenaría al inocente al privarle de todo medio de prueba, más aún si se tiene en cuenta la fiabilidad absoluta, hoy por hoy, en cuanto a la exactitud de la prueba biológica negativa y al elevadísimo porcentaje de fiabilidad en cuanto a aquellas otras que determinan la posibilidad de la paternidad en el caso concreto."

Exposada l'anterior doctrina que es revela d’interès en el tema en debat  ha de quedar clar que el criteri de l'Audiència al arribar a la conclusió de la prèvia existència de relacions sexuals entre l'actora i defenent, no es fonamenta en una sola prova sinó en un conjunt indiciari, que es manifesta per exemple en:

a) El fet  què el nom que figura en el Registre Civil del pare de la nena en relació a la paternitat de la qual es litiga coincideix amb el del demandat.

b) L’actitud evasiva del defenent en la prova confessòria, plegada de negatives genèriques respecte a les qual es coneguda la jurisprudència del TS que ens diu que s'han de valorar com el que la doctrina qualifica d’inferències endoprocesals.

c) Per últim, però no per això menys important també valorà l'audiència l'absoluta manca d’explicació i raó per part del demandat i amb finalitat de defensa, al adduir que l'acció esgrimida podria haver estat provocada per la seva condició de --------. D’ésser veritat aquesta afirmació ben poc li hagués costat sinó provar, al·legar almenys les raons d’aquesta suposada falsa imputació, i no va fer ni una cosa ni l’altre. En aquest mateix ordre d’idees tampoc aporta la menor explicació.

Per l’anterior s'ha de concloure en el sentit que la valoració feta per l'Audiència de la negativa del demandat a sotmetre's a la pràctica de la prova biològica no suposa infracció del precepte esmentat, al deduir la sentència debatuda, l'existència de relacions sexuals adequades per provocar el naixement de la filla, del conjunt indiciari esmentat unit a la negativa injustificada a la pràctica de la prova biològica la qual cosa ens porta a la caiguda del motiu del recurs analitzat.

Segon.- Amb la mateixa residència processal  al·lega la part que recorre que en la sentencia es produeix una infracció de la jurisprudència aplicable i que el mateix Tribunal Suprem i aquest Tribunal han establert en supòsits semblants al que s’analitza.

En aquest motiu del recurs el recorrent aprofita per qualificar de contrari a la lògica la conclusió a què arriba l’Audiència en el sentit que la inscripció de la filla en el registre civil com a filla precisament d’un home el nom del que coincideix amb el del demandat suposa un indici més a valorar per tal d’arribar a la declaració de paternitat no matrimonial del perquè d'entre els milers de ciutadans de L. identifica com a pare de la seva filla amb noms i cognoms precisament al demandat i no a cap altre persona.

El defenent en la instància continua en el mateix motiu del recurs valorant la negativa a la pràctica de la prova biològica de manera totalment oposada a la seguida en la sentència de la qual dissenteix , per la qual cosa en realitat esgrimeix un vici de raonament tradicionalment anomenat "supòsit de la qüestió", sense que pugui prosperar  al no revelar-se arbitrarietat o manca de tota lògica.

La jurisprudència, tal com es reflexa en la sentència de l’audiència prescriu de forma unànime que la negativa a la pràctica de les proves biològiques no es pot estimar com a "ficta confessio" , sinó que únicament suposa un valuós indici que, conjugat amb d’altres, pot permetre arribar a la declaració de paternitat pretesa.

Aquesta mateixa Sala ha al·ludit a aquest fet  en sentències entre d’altres de 18 de febrer i 22 de juliol de 1991 i de 25 de gener de 1993 .... que segueixen reiterades sentències del TS, però també ha precisat que la infundada i obstinada resistència del demandat a la pràctica de les proves biològiques, que descarten la paternitat amb un 100% de probabilitats i la confirmen , si és el cas en un 99% , es un indici molt  rellevant  per concloure l’existència de la paternitat.

Com ha explicat el Tribunal Constitucional, en les sentències 227/1991 i 7/1994 quan les fonts de prova estan en poder d’una de les parts en litigi , l’obligació constitucional de col·laborar amb els tribunals en el curs del procés (art. 118 de la Constitució) comporta que aquella part té l’obligació d’aportar les dades que li hagin estat requerides (i en supòsits com el present deixar-se practicar la prova hematològica quan hi ha indicis seriosos i no existeix perill gravíssim per la salut) , per tal que l’òrgan judicial pugui descobrir la veritat; i els obstacles o dificultats que posa la part que té a la seva mà acreditar els fets determinats del litigi sense causa que ho justifiqui, no poden redundar en benefici seu i en perjudici de l’altra part (STSJC 21 de març de 1996).

En el cas en estudi la relació afectiva entre l’agent i el demandat era portada en secret, pel fet de que el demandat estava ja lligat per un vincle matrimonial i tenia una filla , aital circumstància fa encara més difícil la prova de l’existència de relacions sexuals que per gaudir sempre d’un grau màxim d’intimitat,  ja en supòsits normals s'han de deduir d’indicis que generalment les envolten .

Amb aquestes premisses la sentència de l'Audiència valora la prova (inscripció en el Registre Civil, absolució de posicions i negativa a la prova biològica) i arriba a la conclusió de la raonable possibilitat de relacions sexuals entre la demandant i el que recorre. Aquest criteri ponderat, objectiu i imparcial ha de prevaler sobre el que pretén el defenent, de caràcter subjectiu i parcial, propi de part interesada, ja que no és viable en via cassacional el que s'interessa al tractar-se d'una nova valoració de la prova.

Davant de la reduïda possibilitat probatòria de què gaudeix l’agent,  provocada pel caràcter ocult de la relació, l’actitud del demandant és encara més obstruccionista i denota un frau a la llei a què fa referència l’article 6 del Codi civil i un exercici antisocial del dret consagrat en el número 2 del art. 7 del mateix cos legal, amb la qual cosa tal actitud vulnera l’article 39 de la Constitució espanyola i converteix en totalment il·lícita la intenció del recorrent d’aconseguir el benefici de deslliurar-se de les seves obligacions com a pare amb una actitud tan censurable.

Per tot l'exposat també ha de decaure el motiu del recurs en estudi imposant-se la confirmació de la sentència debatuda.

Tercer.- De conformitat amb l’article 1715,3 de la Llei d’enjudiciament civil, la desestimació total del recurs comporta la imposició de les costes al recurrent i la pèrdua del dipòsit constituït. Per tot l'anterior, majoritàriament

 

DECIDIM

Que hem de desestimar i desestimem el present recurs de cassació interposat per la procurador Sra. Ana Mª. Martín Aguilar, en nom i representació del  senyor X contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 30 de novembre de 1998, i condemnem la part que recorre al pagament de les costes causades en el recurs de cassació i a la pèrdua del dipòsit que en el seu dia es va constituir.

S’ha de notificar la present resolució a les parts personades i  lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda