Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 26 de juliol de 1999

Anterior Amunt Següent

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 26 de juliol de 1999, núm. 19/1999 (Sala Civil i Penal)

 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat per la Sra. X contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció Tercera de l'Audiència Provincial de Tarragona el 16 de desembre de 1998, dimanant del judici declaratiu de menor quantia interposat pel Sr. Y i d'altres sobre reclamació de quantitat. La part recurrent ha estat  representada davant d'aquest Tribunal pel procurador Sr. Guillermo Lleó Bisa i defensada per l'advocat Sr. Antonio Arenas Castillo. Han comparegut com a part recorreguda la Sra. Z i d'altres, representats per la procuradora Sra. Maria Cecilia de Yzaguirre y Morer i defensats pel lletrat Sr. Manuel Serra Dominguez, així com també el Sr. Y i d'altres, representats pel procurador Sr. Noel Mas-Baga Munné i defensats pel lletrat Sr. Pedro Luis Huguet Tous.

 

ANTECEDENTS  DE  FET

Primer.- La representació processal del Sr. Y i d'altres va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la Sra. X, que pel torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància número 1 de Valls, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va acabar solAlicitant que es dictés sentència en la qual es condemnés a la part demandada a satisfer la quantitat de 2.000.000 de pessetes per a cada un dels agents en concepte de pagament de llegat més els interessos legals corresponents i al pagament de les costes del procediment. En data 19 de juny de 1998 l'esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLO: Que debo estimar y estimo la demanda promovida por Dª. Z, D.ª Z2, D. Z3 y Dª. Z4, ambos en nombre y representación de D.ª Z5, Dª. Z6, D.ª Z7 y D. Y, debo condenar y condeno a Dª. X a pagar a cada uno de los seis actores, la cantidad de 2.000.000 de pesetas en concepto de legado, más los intereses legales desde la fecha de la demanda. Queda fijado el caudal relicto en la cantidad de 65.749.156 ptas. no procediendo la reducción de los legados y condenando a la demandada al pago a los actores de la cantidad señalada. Se imponen las costas a la demandada."

Segon.- Per la representació de la demandada Sra. X, es va interposar recurs d'apelAlació contra l'esmentada sentència, i per la Secció tercera de l'Audiència Provincial de Tarragona amb data 16 de desembre de 1998 es va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que debemos declarar y declaramos HABER LUGAR en parte al recurso de apelación interpuesto por X contra la sentencia dictada en 19 de junio de 1998, por el Juzgado nº 1 de Valls cuya resolución CONFIRMAMOS respecto de la condena al pago de los legados, que se mantiene íntegramente, incluídos los intereses fijados, si bien debe fijarse el valor del caudal relicto en fecha de la muerte del testador en 32.255.139 ptas., manteniéndose, así mismo, la condena en costas. No procede hacer expresa condena de las costas del recurso.".

Tercer.- El procurador dels tribunals Sr. Guillermo Lleó Bisa en representació de la Sra. X, va formular recurs de cassació davant aquesta Sala pels motius següents: 1r.- A l'empara de l'article 1692,3r LEC per trencament de les formes essencials del judici per infracció de les normes reguladores de la sentència, resultant infringit l'article 359 de la Llei d’enjudiciament civil per incongruència de la sentència;- 2n.- A l'empara de l'article 1692,4t LEC per infracció de les normes de l'ordenament jurídic aplicables per a resoldre les cuestions objecte de debat, resultant infringit per aplicació indeguda l'article 281 del Codi de successions de Catalunya (llei 40/1991, de 30 de desembre), en relació a l'article 274 del Codi de successions; y, 3r.- A l'empara de l'article 1692,4t LEC per infracció de les normes de l'ordenament jurídic aplicables per a resoldre les qüestions objecte de debat, resultant infringit l'article 110 paràgrafs 1r, 2n i 3r del Codi de successions de Catalunya (llei 40/1991, de 30 de desembre), en relació als articles 281 y 274 del mateix Codi de successions.

Quart.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació es va assenyalar l'audiència del dia 15 de juliol passat, per a la celebració de la votació del present procediment que va tenir lloc en l'esmentada data.

N’és ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

 

FONAMENTS  DE  DRET

Primer.- La sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Valls, dóna acollida a les pretensions exercitades i manifesta que ..."condeno a Dña. X a pagar a cada uno de los seis actores, la cantidad de 2.000.000 de pesetas, en concepto de legado ... Queda fijado el caudal relicto en la cantidad de 65.749.156.- ptas., no procediendo la reducción de los legados ...". Apelada tal Resolució per la Sra. X., l'Audiència Provincial de Tarragona (Secció 3ª) dictà sentència en 16-12-98 confirmatòria ..." respecto a la condena al pago de los legados, que se mantiene íntegramente, incluídos los intereses fijados, si bien debe fijarse el valor del caudal relicto en fecha de la muerte del testador en 32.255.139.-ptas. manteniéndose asimismo la condena en costas".

Contra aquesta darrera sentència interposa l'esmentada Sra. X el present recurs, el qual fonamenta en tres motius pels que denuncia, respectivament, la infracció de l'art. 359 de la LEC, per vulneració de formes essencials en les normes reguladores de la sentència; l'aplicació indeguda de l'art. 281, en relació a l'art. 274 del Codi de successions; i, finalment, la infracció de l'art. 110, paràgrafs 1, 2 i 3 en relació als arts. 281 i 274 del repetit Codi de successions.

Segon.- S'imposa abans que tot parar atenció a les dues causes d'inadmissibilitat del recurs deduïdes per la representació processal de la Sra. Z, Z2 i Z5 .

En la primera d'elles s'addueix l'incompliment de l'art. 1703 LEC, en el seu mandat de prèvia constitució d'un dipòsit de 50.000 pessetes en cas de conformitat de les resolucions dictades en primera i segona instància. Entén tal impugnant que això és el que s'ha esdevingut en el cas per tal com, segons afirma, ... "las sentencias de primera y segunda instancia son totalmente conformes en lo relativo a la pretensión de condena al pago a cada uno de los actores del importe del legado, en cuantía de dos millones de pesetas estimando, por tanto, íntegramente la demanda", afegint que la circumstància de que en la sentència de primera instància es fixés un cabal relicte de 65.749.156 ptas. i en la de l'Audiència Provincial de només 32.255.139 ptas. conforma una declaració ..."que carece de substantividad propia, al tratarse de un pronunciamiento totalmente innecesario, que no ha sido solicitado por esta parte y que además no es objeto de recurso alguno, por lo que no exonera al recurrente de su obligación de constituir depósito".

Tals objeccions s'esdevenen inassumibles perquè:

a).- La literalitat de l'art. 1703 LEC presenta una especial contundència, en referir-se a sentències "conformes de toda conformidad". Tal redundància no és gratuïta, ans expressa la necessitat de coincidència en les resolucions de les dues instàncies per a l'exigència de l'esmentat dipòsit, concordància que, lògicament, va referida a la part dispositiva. És tal part i no les respectives fonamentacions jurídiques la que ha de ser objecte de contrast. I, això considerat, no pot ser més palesa aquesta discordància si la sentència combatuda decideix acollir en part el recurs, revocant el pronunciament de primera instància sobre el cabal relicte per a rebaixar-ne la seva quantificació.

b).- Per obviar el dipòsit, n'hi ha prou amb la dada, objectiva i asèptica, de falta de conformitat d'ambdues sentències. I sobre això no poden prevaldre elements subjectius dels litigants, com, per exemple, el major o menor interès que per alguns d'ells tinguin determinats pronunciaments discordants.

c).- El fet que la discrepància sigui fruit d'una petició formulada per una part processal codemandada distinta de l'ara impugnant en un supòsit, com en el cas, d'acumulació d'actuacions, s'esdevé irrellevant als efectes que s'analitzen, per tal com l'art. 1703 de la LEC, alAludei exclusivament al concepte "sentència o resolució", essent indiferent que tal resolució es refereixi a un sol expedient o única actuació processal o, per contra, a una pluralitat d'ells deguda a una acumulació d'actuacions.

d).- S'ha de significar que l'únic cas de discrepància legalment contemplat i que no altera la conformitat de les sentències d'instància és la discordància respecte a laimposició de costes. Altres supòsits (per exemple discrepància quant a interessos, o discordància en pronunciaments perifèrics o accidentals) es perfilen ja com a dubtosos, llevat, és clar, de simples correccions d'error aritmètics o materials. I en tals supòsits dubtosos (per res predicables del present cas) encara s'hauria d'atendre al principi pro actione, sobretot atès el molt que, per autoritzada doctrina, s'ha qüestionat la mateixa constitucionalitat de l'exigència del referit dipòsit previ.

Per tot això haurà de decaure, doncs, aquesta primera pretensió d'inadmisió del recurs.

Tercer.- I no millor sort espera a l'altra causa d'inadmisió, que pertoca a la quantia del plet, de la que es diu que no ultrapassa la xifra de sis milions, que és la que permet l'accés a la cassació segons l'art. 492 LEC.

Al respecte, s'argumenta que, referint-se el cas a un supòsit d'acumulació d'actuacions i essent així que en els dos plets es reclamava idèntica suma, o sigui la de 6.000.000 en cadascun d'ells, a raó de 2.000.000 per a cada demandant, no s'ultrapassa la xifra que viabilitza la cassació, ja que, en tractar-se, no d'un supòsit d'acumulació d'accions de l'art. 489.14 de la LEC, sinó de plets, no s'està davant un interès de 12.000.000 de ptas. per tal com no és correcta la suma d'ambdós procediments.

Recolzant-se en la Sentència i Interlocutòria del T.S. de 14-10-1997 i 16-6-1998, respectivament, considera tal impugnant, literalment, que ... "Si la cuantía se fija inicialmente en el escrito de demanda y con arreglo a la misma se tramita el proceso, la acumulación de nuevas demandas no puede en forma alguna modificar el procedimiento a seguir. Concretamente, si en el presente caso ninguno de los litigantes tenía derecho al recurso de casación, no pueden adquirir con posterioridad dicho derecho por la circunstancia de una posterior y eventual acumulación de autos".

I sobre el particular s'ha de significar l'eventual acollida de tal proposta d'haver estat exactes els elements fàctics que la sostenen, el que no és d'apreciar en el cas. En efecte, si bé és cert que en una de les demandes s'exercita únicament i exclusiva l'acció de condemna al pagament de 2.000.000 pts. a cada una de les tres demandants per satisfer els seus respectius llegats, l'altra demanda, o sigui, la interposada pels germans Srs. Z6, Z7 i Y, postula, no només la mateixa acció de condemna i pel mateix valor, sinó, a més a més, que es declari l'import del cabal relicte de l'herència del Sr. Z8 i també que es declari la procedència o no de la reducció de llegats; cabal relicte fixat en la sentència de primera instància en la suma de 65.749.156 i en la d'apelAlació en la de 32.255.139 pessetes. Per tant, superant ambdues valoracions, i a bastament el límit cassacional de sis milions suara esmentats, es fa palès el rebuig d'aquesta petició, al que només cal afegir que no té incidència, a aquests efectes, la major o menor necessitat o utilitat que una part atorgui a tal pronunciament, el qual s'esdevenia obligat per a eliminar una incongruència omisiva, en tant obeeix a expressa petició d'una altra part processal, no podent aspirar cap demandant a una divisió de la continència de la sentència en funció d'allò postulat per cada representació, ja que el referent ve constituït per la dita sentència globalment considerada i no per l'interès litigiós vinculat només a una part.

Quart.- En esser admisible, doncs, el recurs, caldrà dilucidar el ja assenyalat primer motiu a la llum dels següents antecedents:

a).- El Sr. Z8, que morí el 12-4-1994 va atorgar últimes voluntats el 27-11-1992, disposant, pel que ara interessa, que llegava als seus legitimaris el que els pertoqués per legítima, prellegant a la seva neboda Z9 la participació indivisa d'una casa de L. i disposant també que "prelega a su sobrina X (Hija de Dña. Z10) la finca propiedad del testador situada en la L.; Partida Cantó de C.V. con la obligación de satisfacer los legados que se dirán en la clàusula siguiente", la qual expressa que "lega a sus sobrinos Z8 (hijo de Z10), Y, Z6 y Z7 (hijos de D. Y); a sus ahijadas, Z5 ... a Dña. Z2 ... y a Dña. Z... la cantidad de dos millones de pesetas, a cada uno de ellos, o sea, en total la cantidad de catorce millones de pesetas, que percibirán de la prelegataria Dña. X, en el plazo de un año a contar del óbito del testador". El testament disposava, finalment, que "instituye herederas y futuros, a sus sobrinas Z9 y X, por mitad".

b).- El plet té com a demandada a l'hereva ara recurrent Sra. X i com a demandants a dos blocs de legataris, constituïts, per una banda, per la Sra. Z, Sra. Z2 i Sra. Z5 i, per l'altra banda, pels germans Z6, Z7 i Y. Es presentaren les dues demandes per separat i en mesos diferents, generant-se els corresponents expedients, que posteriorment s'acumularen. La sentència de primera instància acollí sengles demandes i també la d'apelAlació, si bé modificant la declaració del cabal relicte de la primera i recolzant-se en una diferent fonamentació jurídica, que assenyala, en síntesi, que l'obligació de l'hereva prelegatària demandada de pagar a tots els demandats els llegats reclamats és perquè ... "al haberse vinculado específicamente el prelegado al pago de los legados, el heredero debía haber optado, conforme al art. 281 del C.S., entre aceptar el legado, con la carga que ello conllevaba o la cuarta falcidia. En el primer caso, no cabe siquiera que cuestione el impago de los legados ... Como no optó por una u otra solución que pretendía beneficiarse de ambas, debe concluirse que ha de ...."cumplir  íntegramente con sus cargas". (o sigui, el pagament dels subllegats de referència).

c).- El primer motiu del recurs denuncia la vulneració de l'article 359 de la LEC respecte al deure de congruència. Es raona que la sentència combatuda l'ha infringit atès que ...."de discutir en primera instancia la procedencia o no de la aplicación de la institución de la cuarta falcidia a tenor de si había patrimonio suficiente para que a la coheredera X le quedara libre su cuarta hereditaria se ha pasado por la Audiencia a evaluar si es o no procedente la cuarta falcidia a tenor del art. 281 en relación a si el testador ha prohibido la misma tácitamente". S'afegeix que la millor prova de la incongruència la dóna el fonament de dret tercer de la sentència de primera instància en referir que ..."en el presente litigio no se plantean cuestiones substantivas referidas a la validez o no del legado o referentes a la reducción del mismo y subsistencia de la cuarta falcidia que quedan por supuestas y no discutidas, sino que toda la pendencia se refiere a la valoración de una finca que el causante de la herencia prelega a la demandada" i que, en haver-se discutit, per tant, els aspectes suara esmentats davant l'Audiència Provincial això "concula el principio de contradicción al verse sorprendida esta parte en el acto de la vista de la apelación por una argumentación de las apeladas que no puede rebatir al no tener ocasión procesal de ello".

I al respecte, cal tenir en compte:

1r).- Com és sabut, "no se da en términos generales la incongruencia cuando el Juzgado o la Sala acuden al principio "iura novit Curia", en virtud del cual pueden aplicar derecho distinto del invocado a la causa de pedir del proceso. La causa de pedir no es la fundamentación jurídica de la demandada, sino los acontecimientos de la vida en que se apoya: es el fundamento histórico de la acción. El proceso, pues, versa sobre supuestos de hecho a los que se aplican normas de carácter substantivo, pero estas normas se aplican aunque las partes las ignoren, siempre que sean facilitados al juez los hechos y se supliquen concretas peticiones" (S. del T.S. de 13-12-1996). Un cas significatiu de la força del principi "da mihi factum, dabo tibi ius" podria constituir-lo el resolt per la sentència del T.S. de 24-7-1990, en el que es denunciava incongruència en acollir-se una acció rescisòria no exercitada per la part, ensenyant l'alt tribunal que ..."el principio iura Novit curia" autoriza al órgano jurisdiccional el aplicar en supuestos de controversia judicial las normas jurídicas que estime procedentes, así como modificar el fundamento jurídico en que se basan las pretensiones de las partes, con la simple exigencia de concordar la decisión con las cuestiones de hecho y de derecho que los litigantes sometan a conocimiento sin alterar la causa de pedir ....puesto que la acción se individualiza por el hecho y, en consecuencia, sólo es posible la incongruencia por la alteración de los hechos y de la "causa petendi" y no por el cambio de vista jurídico".

2n).- Heus aquí, doncs, que la desestimació d'aquest primer deriva de què:

- En la demanda de les legatàries Sres. Z., Z2. i Z5.  ja s'indicava (fet setè, a foli 5) que ...."en el caso de autos, la intencionalidad del causante no era gravar al heredero o a la heredera demandada, sino a la legataria X, ya que le prelega una finca con la obligación de satisfacer los legados que se reclaman, instituyéndola coheredera para el resto de sus bienes", apuntant-se doncs un element prou diferent al simplement quantitatiu (fixació del cabal hereditari) en què s'acabà centrant el debat. La circumstància, però, de què en la primera instància la contesa quedés polaritzada al voltant d'aquest aspecte quantitatiu i de que es donés acollida a les pretensions actores en base a la suficiència d'aquest cabal sense qüestionar-se la falcidia de l'hereva, de cap manera imposava aquesta mateixa tesitura o punt de vista jurídic a l'organ "ad quem", que era sobirà per aplicar una altra norma jurídica en virtud de la qual, d'entrada, ja no es reconeixés tal dret de falcidia a la demandada, i, per tant, per a convertir aquesta argumentació en la bàsica per confirmar la sentència igualment condemnatòria per a la demandada.

- L'exposició en la demanda d'uns determinats fets (L'existència dels llegats en el testament del Sr. Y, el que aquests haurien de ser satisfets per la prelegatària demandada amb càrrec a la referida finca de la L., i el que tal hereva havia acceptat l'herència) reclamava l'aplicació de l'art.281 del C.S. La circumstància de que el debat de primera instància, com s'ha dit, girés en torn a la quantia del cabal relicte per la dialèctica en tal aspecte engegada, per  res obstaculitzava que en tràmit d'apel·lació es resitués la contesa en aquell punt consistent, simplement, en l'examen de la concurrència o no en favor de l'hereva del dret a la falcidia, el que era previ a qualsevol altra operació de cómput del cabal relicte. Per, això s'entén el que, com assenyala la sentència combatuda, ... "los apelados están de acuerdo con el fallo de la sentencia, en la medida en que estima sus pretensiones, pero no en su fundamentación, al considerar que no debería haberse entrado siquiera a calcular si se había o no respetado la falcidia, en cuanto había sido tácitamente rechazada por la heredera con base al art.281 del Código de Sucesiones de Catalunya" (fonament Jurídic primer).

- Que el fet que en la contestació a la demanda demanés la part ara recurrent que es desestimés ... "la demanda formulada de adverso declarándose haber lugar a la reducción de los legados y al pago de la cantidad de ...", comporta per se el fet que mai resultés aliè a l'objecte del procés la qüestió de l'aplicació o no de la quarta falcídia.

Per això, malament es pot invocar una incongruència "extrapetita", el que imposa la desestimació d'aquest primer motiu de recurs.

Cinquè.- I no millor alternativa espera als dos següents, en els quals es denuncia la infracció de l'article 281 en relació al 274  del Codi de successions (motiu segon) i de l'art.110, en relació als dos citats preceptes del referit codi (motiu segon); crítiques jurídiques a abordar conjuntament per la seva unitat de raó, ja que, com bé diu una de les parts impugnants ... "en la fundamentació de los motivos segundo y tercero realmente lo que cuestiona la recurrente es impugnar la interpretación del testamento que efectúa la Audiencia, en definitiva, saber cual es la verdadera voluntad del testador".

En efecte, molt bé resumeix la part que recorre la seva discrepància amb la sentència en postular "... que el art.281 CS,  al utilizar las palabras "prevención de cumplimiento íntegro", lo que quiere es que el testador deje constancia expresa y clara de ello, por lo que ... más que interpretación del testamento hay que hablar de simple lectura del mismo para ver si contiene o no referencia expresa a la susodicha prevención de cumplimiento íntegro y, en el caso, de no contenerla, no cabrá  ni tan siquiera acudir a interpretación o presunción alguna, simplemente no será aplicable el art.281 CS" (motiu segon), afegint (amb referència al tercer, que considera subsidiari del precedent) que "la fundamentación del motivo se basa en sostener que el criterio mantenido por la A.P. es equivocado o erróneo por contradecir de modo manifiesto la verdadera voluntad del testador, que ha llevado a la aplicación indebida del art.281 CS y, en consecuencia, a dejar inaplicado el art.274 CS que faculta al heredero a retener la cuarta parte del activo hereditario líquido".

  I al respecte, cal dir el següent:

  a).- En supòsit d'adjudicació a l'hereu d'un bé particular, repugnava a la mentalitat  romana tal successió per a coses concretes. Per això, aparagué la institució de la "praeceptio" com a prefiguració del "legatum". Certament, la "praeceptio" suposava la qualitat d'hereu, però no es menys veritat que tota la disposició agafa l'estructura d'un llegat, en no atribuir una situació jurídica completa ni una part alíquota d'ella, sinò coses concretes i determinades. D'aquesta manera, la "praeceptio", en tant comportava atribució de coses a l'hereu, va derivar cap el "praelegare" i el "legatum per praecepcione", és a dir, cap el prellegat propiament dit, que neix, per tant, com a forma d'atorgar un llegat a favor de l'hereu. I, encara que en la pràctica el prellegat adquireix la màxima utilitat en cas de pluralitat d'hereus, no s'esdevé ni molt menys inútil en supòsit d'hereu únic, per tal com permetia a aquest hereu renunciar a l'herència conservant el llegat, amb la qual cosa quedà ben palés el diferent abast de ambdues institucions. En aquest ordre d'idees, s'ha de recordar que ja l'art.219 de la Compilació preveia que el "cohereu" o l'hereu únic afavorit amb algun llegat, l'adquiriran íntegrament a títol de legataris i no d'hereus". Com assenyala la millor doctrina, la Compilació va eliminar el règim romà del prellegat, però continuà utilitzant la mateixa terminologia, si  bé es convertí només en una paraula per a designar la disposició a títol particular feta a persona ja convocada a títol universal. La disposició té com a conseqúència l'atribució de titols autónoms, que l'hereu pot acceptar o repudiar independentment; ordenació aquesta recollida, sense alteracions dignes d'esment, en l'actual Codi de successions.

  Aquesta idea d'independència entre herència i llegat resulta d'utilitat al cas,  com també ho és el recordatori de la vinculació dels bens entre subllegat i llegat disposada pel testador Sr.Z8

  b).- Doncs bé, sota aquestes coordenades, s'haurà d'examinar l'abast de l'article 281 del C.S. i de la real voluntat del Sr.Y en testar.

El referit precepte diu que ... "si el testador fa algun llegat a favor del mateix hereu gravat amb la prevenció que ha de complir íntegrament els restants llegats si ho permeten el passiu hereditari i les llegítimes, pot optar, en acceptar l'herència, entre el llegat i la falcidia".

En realitat, amb aquesta norma el legislador ofereix a l'hereu excessivament gravat una sortida menys dràstica que la de prohibir la falcidia (que és dret de lliure disposició pel causant, el qual pot, des d'eliminar tal quarta hereditària fins a regular-la de la forma que vulgui). Compensant a l'hereu amb un prellegat, el testador pot estalviar-se així una eventual interdicció de la falcidia, traslladant a tal hereu gravat amb  el llegat  la decisió sobre fer valdre el dret a la falcidia, però perdent, en el seu cas, el llegat o el de conservar-lo, però fent front a la càrrega legatària, que haurà de respectar íntegrament. Com és obvi, tota opció implica la renuncia a l'alternativa, o, el que és el mateix en el cas: de cap manera podia la demandada fer seu el llegat per després, en nom de la quarta falcidia, invocar un dret de reducció dels subllegats vinculats a aquell llegat; dret que ja s'ha dit que s'extingí pel simple fet d'haver optat per al llegat al temps de l'acceptació de l'herència.

c).-No s'ha d'oblidar que, en el cas, les dues hereves són a la vegada legatàries de cosa específica, si bé el llegat de la Sra.Z9 no està vinculat al pagament de cap subllegat, a diferència del que passa amb l'altra hereva Sra. X, el prellegat de la qual està condicionat a l'assumpció de set subllegats de 2.000.000.-pessetes cadascú, pel que ha de fer front al pagament de 14.000.000.- de pessetes en total. Al respecte, assenyala la part que recorre que, en ser voluntat del testador la de privilegiar a les dues nebodes hereves sobre la resta de parents, aquest designi no es compleix atès que pesa sobre la Sra.X la càrrega de fer front al pagament dels dits 14.000.000.- per subllegats, el que traduít económicament, vol dir que en realitat poc més que a les altres nebodes li resta a la mateixa, el que significa, a més d'un greuge comparatiu amb l'altre hereva que gaudeix d'un prellegat lliure, que no es compleixi l'esmentada voluntat preferencial del testador.

Tal argumentació no pot ser assumida i sí, en canvi, la deduïda en les impugnacions.

En efecte, la finca objecte del prellegat vinculada als esmentats subllegats és la de L. valorada en la sentència combatuda i al temps de la mort del testador en 17.500.000.- pessetes. Tal finca tenia importants expectatives urbanístiques, en gran part consolidades, fins al punt que en la sentència de primera instància la valora actualment en 48.500.000 pessetes. En canvi, el valor de la meitat indivisa a que es contrau l'objecte de l'altra prellegat, o sigui, el de la Sra.Z9, era en el moment de la mort del testador de només 10.500.000 pessetes, amb expectatives de revalorització tan escasses que només es tradiuren en un increment (segons la valoració de primera intància) de fins a 13.000.000 de valor actual. Tan obvia diferència de preu fa entenedor el perquè una prelagatària ho és en concepte de lliure i l'altra ho és gravada en la forma dita. També es fa entenedor, sempre sota aquesta perspectiva d'interessos, el perquè li resultava més favorable a la demandada acceptar el llegat i pagar els subllegats. Si així ho feia, a canvi de pagar 14.000.000.- en subllegats, n'adquiria 17.500.000 pessetas de la finca prellegada, amb un benefici, doncs, de 3.500.000.- pessetes i, en realitat de 34.500.000 si s'assumeix el referit valor actual de la finca, de 48.500.000.-.A aquests valors s'ha de adicionar, a més a més, la meitat dels 14.000 de pessetes en metàlic que deixà el testador a les dues hereves (més de 7.000.000, per tant, per la Sra.X). Per contra, si hagués renunciat al llegat per així poder beneficiar-se de la quarta falcidia, és clar que aquest llegat s'hauria hagut d'integrar en l'actiu de l'herència, pel que perderia tal finca, que ja s'ha dit valorada en 17.500.000 pessetes en el moment de la mort del testador i en 48.500.000 en l'actualitat.

d).- Pel que fa a l'afirmació de la recurrent segons la qual l'art 281 del CS exigeix una clara i rotunda constància expressa en el testament "no ya del cumplimiento (de pagament dels subllegats), sino de su cumplimiento íntegro" perquè en cas contrari es generaria una gran inseguretat jurídica per al prellegatari en no saber mai el nivell a que s'obliga respecte al cumpliment dels subllegats, no és assumible que el testador hagi d'emprar una mena de fórmula sacramental com únic sistema operatiu per ajustar la seva voluntat al precepte; fórmula que passaria pel sometiment a l'exacta literalitat de la norma. Per contra, i més encara si es pondera el sistema espiritualista i la mentalitat antiformalista que impregna el dret civil català, s'ha de concloure que no és necessària tal literalitat, sempre i quan quedi clara i inequívoca, com en el cas, l'obligació de l'hereva prellegatària d'abonar els subllegats. Per les mateixes raons s'ha de concloure que tampoc exigeix l'ordinal que es comenta, que, en acceptar l'herència, hagi d'explicitar l'hereu prellegatari el sentit de la seva opció, ans el contrari, el que s'ha d'entendre és que, pel sol fet d'acceptar l'hereu en tals condicions el llegat atorgat a favor seu, correlativament n'acceptà les conseqüències, o sigui, el pagament dels subllegats que graven el prellegat.

e).- Finalment, i respecte a la pretesa infracció de l'art.110 CS, que el recurrent concreta en una interpretació del testament feta per l'A.P.. que es diu contradeix "de modo manifiesto la verdadera voluntat del testador" per no atendre a la literalitat del testament i per, en general, una mala entesa hermenèutica, n'hi ha prou, simplement, en recordar:

1r).-D'entrada que el recurs només podria reeixir en cas  que en aquest àmbit cassacional  hagués de prevaldre una diferent interpretació a la donada per la sentència combatuda, havent-se de recordar la jurisprudència segons la qual "la interpretación de los contratos o testamentos es función privativa del Tribunal de Instancia, cuyo resultado hermenéutico ha de ser mantenido y respetado en casación, a no ser que el mismo llegue a conclusiones ilógicas, desorbitadas, erróneas o conculcadoras de un precepto legal" (S.del T.S. de 23.11.1992, per totes) havent manifestat aquest Tribunal (per exemple sentència de 30.11.1992) que "la interpretación de la Audiencia es vinculante, salvo que quede demostrado que choca frontalmente con las leyes positivas o con las inderogables de la razón y de la lógica" i que ... "aquest Tribunal s'ha de manifestar, doncs, no sobre la interpretació que donaria a la Disposició testamentària controvertida (puix que un pronunciament semblant violentaria els límits naturals de la cassació), sinò sobre si la de la sentència recorreguda és absurda, arbitrària o contrària a norma valorativa de la prova".

2n).-Respecte a la postulada necessitat d'una interpretació literal de la disposició, poden recordar-se passatges del Digest tan significatius com el de que "Optitum ergo esse Pedius ait, non propia verborum significationen scrutari, sed inprimis, quid testador demostrare voluerit, deinde inqua praesuntione sint, qui in quaque regione conmorantur" (en conseqüència, diu Pedio que el millor no és esbrinar la pròpia significació de les paraules, sinò, abans que tot, el que hagi volgut dir el testador, i després, com ho entenen els que viuen en cada regió) i pot també recordar-se que la Jurisprudència va relativitzant el rigor de la tècnica gramatical, en el sentit  que el significat literal de les paraules és una de les utilitzades per a la investigació de la voluntat del difunt i que sobre la literalitat sempre és preferent la voluntat del testador.

3r).- Això considerat, s'haurà de veure, doncs, si la interpretació feta al respecte per l'A.P. reuneix les esmentades notes de palesa arbitrarietat, inversemblança o vulneració de norma valorativa de prova, havent de ser la resposta contundentment negativa a la vista dels seus encertats raonaments, que expresen (segon fonament jurídic) que ... " a tal conclusión llegamos partiendo de que el art.110 CS establece como primera norma sucesoria la voluntad del testador, por medio de la interpretación de dicha voluntad, que el art.675 presumia, en principio, en la literalidad de las palabras,  literalidad que el 110 CS relativiza" ... afegin, després d'apel·lar a l'element sistemàtic i als actes coetanis o posteriors, que ... "el hecho de que a las dos herederas les diese por vía de prelegados dos bienes, de distinto valor, pese a hacerlas herederas por mitad... era porque una de ellas estaba gravada específicamente con la carga de pagar los legados. En segundo lugar la forma de la disposición testamentaria es importante, pues primero se establecen los legados, fijando unas cuantías muy concretas y luego la institución de herederos, de lo que cabe deducir una especial preocupación por repartir sus bienes entre sus familiares y ahijados, y sólo en defecto de ello, se establecía con carácter residual la condición de herederos. Finalmente, y en cuanto a los actos del testador, resulta que dejó una importante cantidad en metálico, más de 14.000.000 pesetas, que podían ser destinados, al menos en parte, al pago de dichos legados. En consecuencia, al haberse vinculado específicamente el prelegado al pago de los legados, el heredero debía haber optado, conforme al art.281 CSC, entre aceptar el legado, con la carga que ello conllevaba, o la cuarta falcidia"; raonaments els transcrits i conclusió  l'esmentada del tot impecables i que estan, per tant, ben lluny d'aquelles deduccions absurdes, il·lògiques o arbitràries suara assenyalades, el que mena a la claudicació d'aquests  dos darrers motius i, per tant, a la del recurs sencer.

Sisè.- Aquesta total desestimació obliga a la imposició de les costes a la part que recorre, conforme a allò establert a l'art.1715 de la LEC.

ATESOS: Els preceptes legals esmentats i demés d'aplicació.

 

PART DISPOSITIVA

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA, DECIDEIX: DESESTIMAR el recurs de Cassació interposat per la representació processal de la Sra.X contra la sentència de l'Audiència Provincial de Tarragona (Secció Tercera) de 16 de Desembre de 1998, dictada en el rotlle d’apel·lació núm.551/98, dimanant del judici de menor quantia núm.350/95 del Jutjat de Primera Instància núm.1 de Valls, amb la imposició de les costes causades a la part que recorre.

S'ha de lliurar a l'esmentada Audiència el testimoniatge d'aquesta sentència amb les actuacions originals i el rotlle d'apel·lació que van ser tramesos el seu dia a aquest Tribunal.

Aquesta és la nostra sentència que pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda