|
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 1 de juliol de 1999, núm. 17/1999 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya formada pels magistrats que
s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat
per la Sra. X contra la Sentència dictada en
grau d'apelAlació per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de
Barcelona el 20 de gener de 1999, dimanant del judici declaratiu de
menor quantia interposat pel Sr. Y i la Sra. Y2 sobre impugnació de testament. La part recurrent ha estat
representada davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Elisabeth
Hernández Vilagrasa i defensada per la Lletrada Sra. Carolina Marfil Núñez.
Han comparegut com a part recorreguda la Sra. Y2 i el Sr. Y, sota la representació
del procurador Sr. Alberto Ramentol Noria i defensats per l'Advocat Sr.
Jesús Martínez Mañas.
ANTECEDENTS DE
FET
Primer.-
La representació processal de la Sra. Y2 i del Sr. Y va formular demanda de judici
declaratiu de menor quantia contra la Sra. X que pel torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància
número 1 de Santa Coloma de Gramenet, en la qual va exposar els fets i
fonaments de dret corresponents i va acabar sol·licitant que es dictés
sentència en la qual es declarés la nulAlitat del testament atorgat
per la Sra. Z davant el notari Sr. Jesús Fraile
en data 27 d'abril de 1994 i es condemnés la part demandada a les
costes d'aquest procediment. En
data 8 de setembre de 1997 l'esmentat Jutjat va dictar sentència que
conté la següent part dispositiva: "FALLO: Que estimando como
estimo la demanda interpuesta por DON Y y DOÑA Y2, representados por el procurador DON
ALBERTO RAMENTOL NORIA, contra DOÑA X,
representada por la procuradora DOÑA ELISABETH HERNANDEZ VILAGRASA,
debo declarar y declaro nulo de pleno derecho el testamento otorgado por
Doña Z ante el notario Don Jesús Fraile
Sarmiento en fecha 27 de Abril de 1994, con expresa imposición a la
demandada de las costas del presente procedimiento".
Segon.-
Per la representació de la demandada Sra. X,
es va interposar recurs d'apelAlació contra l'esmentada sentència, i
per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona amb data 20
de gener de 1999 es va dictar sentència que conté la següent part
dispositiva: "FALLAMOS: Que se DESESTIMA el recurso de apelación
interpuesto por Dª. X contra la Sentencia de
fecha ocho de septiembre de mil novecientos noventa y siete, por el
Juzgado de Primera Instancia número uno de Santa Coloma de Gramenet, y,
en consecuencia, se confirma íntegramente dicha resolución, imponiéndose
las costas devengadas en esta alzada a la parte apelante.".
Tercer.-
La procuradora dels tribunals Sra. Elisabeth Hernández Vilagrasa en
representació de la Sra. X, va formular
recurs de Cassació davant aquesta Sala per l'únic motiu següent:
MOTIU ÚNIC.- Inaplicació per interpretació errònia dels articles
662, 664 y 666 del Codi civil, els articles 103 y 104 del Codi de
successions de Dret Civil català, així com de la seva jurisprudència
interpretativa.
Quart.-
Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació es va assenyalar
l'audiència del dia 21 de juny passat, per a la celebració de la
votació del present procediment que va tenir lloc en l'esmentada data.
N’és
ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.-
Per tal de centrar les qüestions que s'han de resoldre en aquest recurs
de cassació, sembla oportú fer una referència als fets següents:
A)
El dia 7 de juliol de 1993 la senyora X, que
ha estat part agent en el litigi, va comparèixer davant la Fiscalia del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per tal de manifestar que la
seva tia senyora Z tenia les seves facultats psíquiques
molt disminuïdes, segons resultava del certificat mèdic i del report
de l'assistent social que acompanyava.
B)
El dia 15 de juliol de 1993 el Ministeri Fiscal va interposar una
demanda d'incapacitació de la senyora Z i en la
diligència d'audiència dels parents més propers que es va practicar
el dia 29 d'abril de 1994, la senyora X va
manifestar "que por la demencia senil que padece su tía Z, considera que la misma es incapaz de regir su persona y bienes
necesitando la ayuda de terceras personas, por lo que se muestra
conforme con la declaración de incapacidad solicitada por el Ministerio
Fiscal y en su caso con el nombramiento de la propia compareciente como
tutora de la misma, toda vez que ya se ocupa de su tía, pasando dos o
tres días a la semana con ella para cuidarla y atenderla".
C)
La senyora Z va atorgar testament notarial obert
el dia 27 d'abril de 1994, en el qual instituïa hereva la seva neboda
senyora X, amb substitució vulgar a favor de
la seva descendència.
D)
El jutjat de primera instància número 40 de Barcelona va dictar sentència
el dia 22 de juliol de 1994 en el judici d'incapacitació que havia
promogut el Ministeri Fiscal, que declarava que la senyora Z
"es total y absolutamente incapaz para gobernarse por
sí misma y administrar sus bienes, incapacitación que se extenderá a
los actos relacionados con el gobierno de su persona y administración
de sus bienes, quedando la misma sujeta al régimen de tutela y procediéndose
al nombramiento del tutor en ejecución de sentencia ...".
E)
La senyora Z va morir el dia 22 de desembre de
1994.
F)
El mes de maig de 1995 els senyors Y i Y2 van interposar una demanda contra la senyora
X, en la qual interessaven que en el seu dia es dictés sentència
que declarés nul de ple dret el testament que va atorgar la senyora
Z el dia 27 d'abril de 1994 per manca de
capacitat de la testadora. En el seu escrit de contesta a la demanda la
defenent va interessar que es declarés la validesa del testament
esmentat.
G)
El jutjat de primera instància número 1 de Santa Coloma de Gramenet va
dictar sentència el dia 8 de setembre de 1997, que estimava la demanda
i declarava nul de ple dret
el testament que va atorgar la senyora Z.
Aquesta resolució ha estat confirmada per sentència que ha dictat en
grau d'apelAlació la Secció 16ª de l'Audiència Provincial de
Barcelona el dia 20 de gener de 1999. La senyora X ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència
davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Segon.-
Amb caràcter previ s'ha de resoldre la qüestió que planteja la
part contra la qual es recorre a l'apartat primer del seu escrit
d'alAlegacions o motius d'impugnació, en el qual interessa es deixi
sense efectes l'admissió del recurs de cassació i que es declari ferma
la sentència de segona instància. AlAlega en aquest punt la part
contra la qual es recorre que no s'ha determinat en cap moment la
quantia del procediment, que la part que recorre no ha acreditat que la
seva quantia superés els sis milions de pessetes que exigeix l'article
1687, 1r, c) de la Llei d’enjudiciament civil i que les sentències de
primera i segona instància són totalment conformes i segons l'article
1687,1r, b) de la mateixa Llei no s'escau en aquest cas el recurs de
cassació.
Aquesta
qüestió prèvia ha d'esser rebutjada. És cert que la part agent no va
complir amb el requisit que exigeix l'article 490 de la Llei d’enjudiciament
civil de fixar la quantia objecte del litigi i que en aquest cas la
quantia es podia determinar en base a les prevencions que estableix
l'article 489,13 de la mateixa Llei. Però no és menys cert que segons
la documentació que apareix a les actuacions, resulta de forma prou
clara que el valor del cabal hereditari supera amb escreix el límit
dels 6.000.000 de pessetes que exigeix l'article 1687,1r, c) de la llei
processal civil per accedir al recurs de cassació i en base a aquest
fet prou evident i del principi pro actione, que admet de forma clara la
jurisprudència, hem d'entendre que procedeix en aquest cas considerar
que s'ha admès de forma correcta el recurs de cassació i que s'ha
d'examinar el fons de la qüestió litigiosa. Ja que l'article 1687, 1r,
c) de la Llei d’enjudiciament civil, pels casos d'ésser totalment
conformes les sentències de primera i de segons instància, es refereix
als casos d'ésser la quantia inestimable o que no s'hagi pogut
determinar la quantia en base a les previsions legals i en el cas que
ara s'ha de resoldre, la quantia del litigi era clarament estimable
segons l'article 489 de la Llei d’enjudiciament civil.
Tercer.-
El motiu únic del
recurs alAlega, de forma més aviat poc clara, inaplicació per
interpretació errònia dels articles 662, 664 i 666 del Codi civil i
dels articles 103 i 104 del Codi de successions per causa de mort en el
dret civil de Catalunya i de la jurisprudència que interpreta aquests
preceptes.
L'article
1692 de la Llei d’enjudiciament civil exigeix que el recurs de cassació
es fonamenti en qualsevol dels motius de cassació que esmenta el
precepte en els seus quatre apartats i en el cas que ara s'ha de
resoldre, la part que recorre no ha complert aquest requisit que té la
seva importància, atès que delimita l'àmbit de la cognitio
judicial i per aquest motiu la jurisprudència a voltes considera que es
pot i s'ha de refusar el
recurs de cassació que no compleixi aquest requisit. Però atès que
aquesta omissió no ha produït indefensió a la part adversa i que, a més
a més, sense massa dificultats es pot entendre que el recurs es
fonamenta realment en l'article 1692,4 de la Llei d’enjudiciament
civil, considera oportú aquesta Sala complementar el motiu de cassació
en la forma esmentada per tal d'adequar.lo a les previsions legals.
Quart.-
AlAlega inicialment la part que recorre inaplicació dels
articles 662, 664 i 666 del Codi civil, que fan referència a la
capacitat per a testar. En el cas del recurs hem d'entendre que si la
sentència d'apelAlació no va aplicar els preceptes esmentats del Codi
civil, la seva decisió s'ha de qualificar de correcta, ja que es tracta
d'uns preceptes que no són vigents a Catalunya. En primer lloc perquè
segons l'article 7.1 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya les normes
del dret civil català tenen per regla general eficàcia territorial,
amb la conseqüència de que els organismes jurisdiccionals radicats a
Catalunya han de resoldre les qüestions litigioses, en aquest cas amb
referència a la capacitat per a testar, aplicant els preceptes del dret
civil de Catalunya sobre matèria, ja que segons l'article 1.2 de la
Compilació del dret civil de Catalunya les disposicions del dret civil
català regeixen en aquesta Comunitat Autònoma amb preferència al Codi
civil i a les altres disposicions d'igual aplicació general. I en segon
lloc perquè en el testament es fa constar de forma expressa que la
testadora gaudeix del veïnatge civil català en base al criteri de la
residència i el veïnatge civil català de la testadora en cap moment
s'ha qüestionat; això vol dir, per tant, que la seva successió per
causa de mort s'ha de regir per les normes del dret civil de Catalunya
segons preveuen els articles 9.8 i 16.1 del Codi civil i l'article 3 de
la Compilació del dret civil de Catalunya i no per les normes del Codi
civil, que no són aplicables al cas que ha originat el recurs en base
al veïnatge civil català de la causant de la successió al temps de la
seva mort.
Cinquè.-
Al·lega també la part que recorre inaplicació dels articles 103 i 104
del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya,
el primer dels quals estableix que "poden testar totes les persones
que no siguin incapaces per a fer-ho segons la llei"; i precisa
després l'article 104, en la part que ara interessa, que són incapaços
per a testar les persones que "no tenen capacitat natural en el
moment de l'atorgament". La presumpció general de capacitat per a
testar que estableix l'article 103 del Codi de successions, s'ha de
configurar jurídicament com una presumpció iuris tantum de
capacitat, que a més a més està d'acord amb el principi del favor
testamentari, d'indiscutible vigència en el dret successori català,
amb la conseqüència de que les incapacitats per a testar s'han de
configurar com unes excepcions a aquest principi general, que s'han
d'acreditar de forma convincent en cada cas concret.
Segons
l'article 104 del Codi de successions són incapaços per a testar les
persones que "no tenen capacitat natural en el moment de
l'atorgament", és a dir, que són incapaços per a testar les
persones que estan mancades d'aptitud de governar-se per elles mateixes
en l'esfera dels interessos personals i/o patrimonials (com precisa la
sentència del Tribunal Suprem de 19 de febrer de 1996). En el cas que
ara s'ha de resoldre, la sentència d'incapacitació de la testadora de
data 22 de juliol de 1994 estableix de forma clara i precisa que
"es total y absolutamente incapaz para gobernarse por sí
misma", ço que determinaria sense necessitat de més raonaments la
seva incapacitat per a testar segons l'article 104 del Codi de
successions si la sentència d'incapacitació fos anterior al testament.
Però no és aquest el cas, ja que el testament es va atorgar el dia 27
d'abril de 1994 i la sentència d'incapacitació, com a senténcia
constitutiva, ja que modifica la condició de la persona amb referència
a la seva capacitat d'obrar, no té efectes retroactius, en el sentit de
que la incapacitat per a testar no es pot fonamentar en una sentència
d'incapacitació posterior en el temps a l'atorgament de la disposició
testamentària.
Això
vol dir, per tant, que la incapacitat per a testar en aquest cas s'ha de
considerar en base al fet de si la causant de la successió era capaç
de governar-se per ella mateixa en el moment comprès entre la
interposició de la demanda d'incapacitació i la sentència que va
decretar la seva incapacitat. L'expressió manca de "capacitat
natural en el moment de l'atorgament", que apareix a l'article 104
del Codi de successions, és evident que es refereix a la persona que ha
estat incapacitada per resolució judicial i també a la persona incapaç
per a governar-se per ella
mateixa encara que no hagi estat judicialment incapacitada, sempre que
la manca de capacitat natural concorri al temps de l'atorgament de la
disposició testamentària i és, per tant, des d'aquesta perspectiva
que cal considerar si en aquest cas, s'ha destruït de forma eficaç la
presumpció general de capacitat per a testar que estableix l'article
103 del Codi de successions, ja que segons la sentència d'aquesta Sala
d'1 d'octubre de 1991 la càrrega de la prova de la incapacitat del
testador el temps de l'atorgament, correspon a la part que afirma la
manca de capacitat.
Sisè.-
És criteri jurisprudencial reiterat que l'apreciació de la capacitat
del testador és una qüestió de fet, que ha d'apreciar l'organisme
jurisdiccional d'instància, que gaudeix de la facultat de valorar
lliurement les proves que s'han practicat d'acord amb les regles de la
sana crítica (sentència del Tribunal Suprem de 7 d'octubre de 1982 i
altres sentències que esmenta la mateixa resolució). En el cas que ara
hem de resoldre, l'Audiència estableix de forma correcta la manca de
capacitat natural de la testadora en el moment d'atorgar la seva
disposició de darrera voluntat en base a un nombre important de fets
que s'han acreditat plenament i tots ells prou significatives. Esmentem,
com a més rellevants, els certificats mèdics i de l'assistent social,
dels quals en resulta que des de mitjans de l'any 1993 la testadora
tenia símptomes de desorientació i pèrdua de la memòria característics
de l'anomenada malaltia d'Alzheimer, que presentava dificultats greus de
malaltia mental que determinaven la seva incapacitat per a viure sola de
forma autònoma, que la mateixa part agent, i que ara recorre en cassació,
va interessar la incapacitació de la testadora en base al fet de que
tenia les seves facultats psíquiques notablement disminuïdes, que en
el tràmit d'exploració judicial de la testadora en el procés
d'incapacitació que es va celebrar dos dies després d'haver atorgat la
seva disposició testamentària, es va apreciar que presentava una
disgregació notable, que en definitiva va determinar que tres mesos
després la sentència decretés que la testadora era totalment i de
forma absoluta incapaç de governar-se per ella mateixa. I si en base a
tots aquests i altres elements de convicció l'organisme jurisdiccional
d'apelAlació arriba a la conclusió de que la testadora no gaudia de la
capacitat per a testar en el moment d'atorgar la seva disposició de
darrera voluntat, la seva decisió s'ha de mantenir en cassació, ja que
de cap manera es pot qualificar d'absurda, irracional o ilAlògica, sinó
totalment ajustada al resultat del material provatori que apareix a les
actuacions. Que evidentment no contradiu de forma eficaç l'apreciació
del notari que va autoritzar la disposició testamentària, favorable a
la capacitat natural de la testadora; ja que segons un criteri
jurisprudencial reiterat l'asseveració notarial respecte a la capacitat
per a testar, constitueix una presumpció iuris tantum,
que es pot destruir per una enèrgica prova contrària (sentències del
Tribunal Suprem de 10 d'abril de 1987 i 26 d'abril de 1995).
Setè.-
Els raonaments anteriors porten a la desestimació total del
recurs de cassació, amb les conseqüències que preveu l'article 1715.2
de la Llei d’enjudiciament civil, és a dir, la imposició de les
costes del recurs a la part que ha recorregut en cassació i amb la pèrdua
del dipòsit que en el seu moment es va constituir.
Vistes
les disposicions legals esmentades i les concordants d'aplicació, per
tot allò que s'ha exposat,
En
nom del Rei i per l'autoritat del Poble Espanyol,
DECIDIM
Que
declarem que no escau el recurs de cassació que va interposar el
procurador dels tribunals senyora Elisabeth Hernández i Vilagrasa, en
nom i representació de la senyora X, contra
la sentència que va dictar la Secció 16a de l'audiència Provincial de
Barcelona el dia 20 de gener de 1999, i condemnem la part que recorre al
pagament de les costes causades en el recurs de cassació i a la pèrdua
del dipòsit que en el seu dia es va constituir.
S'ha
de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal
esmentat i s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre.
Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.
Aquesta
és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
|
