Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència d'1 de juliol de 1999

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 1 de juliol de 1999, núm. 16/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA ha vist el present recurs de cassació interposat per la Sra.X contra la sentència de 20 d'octubre de 1997 dictada per la Secció 17 de l'Audiència Provincial de Barcelona en l'apel·lació de la  que havia dictat el 25 de març del mateix any el Magistrat-Jutge de 1a instància núm.3 d'aquesta ciutat en el judici declaratiu ordinari de menor quantia sobre elevació a escriptura pública de document privat de venda i altres extrems, instat pel Sr. Y, D.Y2, Y3,S.A  y Y4, S.A., contra D. Z, Dª X. y D.Z3

L'esmentada recurrent ha estat representada davant d'aquesta Sala pel procurador Sr. Ángel Quemada Ruíz  i dirigida per l'advocat Sr. Joan Viñas Camprubí.

Ha comparegut com part recorreguda el Sr. Y representat pel procurador Sr. Antonio María de Anzizu Furest i dirigit per l'advocat Sr. Antoni de Gispert Jordà.

 

FETS

Únic.- En resoldre el recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència de 1a Instància, la Secció 17 de l'Audiència Provincial de Barcelona va desestimar tal recurs per sentència de 20 d'octubre de 1997 contra la qual la Sra. X va interposar el present recurs de cassació a  la Sala 1a del Tribunal Suprem la qual, per Aute de 26 de gener d'enguany, es va inhibir a favor d'aquest Tribunal davant el qual han comparegut recurrent i recorregut, havent-se tramitat el recurs d'acord amb la llei i assenyalat l'audiència del dia 28 de juny darrer per  a la seva deliberació i decisió.

Actua de Ponent el Magistrat Il·lm.Sr. Antonio Bruguera i Manté.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sra. X recorre en cassació la sentència de la Secció 17 de l'Audiència Provincial de Barcelona que en confirmar la del Jutge de Primera Instància núm.3 d'aquesta ciutat, va declarar vàlida la venda feta en el document privat de 27 de febrer de 1987 pel Sr.Z a favor del Sr.Y de la finca de P. objecte del plet, i va condemnar els esmentats Sr.Z i Sra.X a atorgar l'escriptura pública de venda i a resarcir els danys i perjudicis causats pel  retard a escripturar, els quals s'hauran de quantificar a l'execució de sentència.

L'Audiència ha declarat vàlida la venda de l'esmentada finca, malgrat haver estat subscrita únicament com venedor pel Sr.Z el qual tan sols n'era propietari d'una meitat indivisa, en pertanyer l'altra meitat a la seva dona la Sra. X.; havent entès l'Audiència que aquesta senyora, a pesar de no haver signat el contracte de venda junt amb el seu marit,  la va conèixer  i la va consentir.

Arriba a aquestes conclusions, després de declarar provats els següents fets:

"1.- Con fecha 27 de febrero de 1987 se confeccionó un contrato privado de compraventa (fols.26 y 27) sobre una finca propiedad proindiviso de los consortes demandados, Don Z y Doña X, en la que existían unas naves industriales, actuando como comprador el actor, Don Y. El precio  que se fijó fue el de 30.400.000.-pesetas, de las cuales habían percibido ya los vendedores la cantidad de 3.500.000.- pesetas como paga y señal el día 29 de enero anterior, 3.500.000.- pesetas se entregaron en el acto del otorgamiento, y se pactó que 13.400.000.-pesetas se pagarían por todo el día 30 de abril, en que se entregaría la nave libre, vacua y expedita, y las llaves de la misma, aplazándose el pago de los restantes 10.000.000 pesetas a los noventa días de haberse entregado las llaves. El referido contrato fue firmado, por la parte vendedora, sólo por Don Z, haciéndolo Don Y como comprador, quien se reservó la facultad de designar la persona o personas física o jurídica a favor de quien formalizaría la compra-venta.

2.- El comprador, Don Y, cumplió con los pagos pactados, y canceló las dos hipotecas que gravaban la finca, y a las que se hacía referencia en el contrato privado. Por su parte el vendedor y demandado, Don Z, desalojó la industria que tenía instalada en la finca vendida y entregó la posesión de la misma al comprador, quien a su vez vendió la finca al demandante, Don Y2., que reservó una parte de la misma para la entidad Y3,S.A., de la que es accionista, vendiendo otra a "Y4,S.A." en fecha 13 de abril de 1988 (fol 32).   

3.- Con  fecha 15 de diciembre de 1987 ambos esposos otorgaron poderes a favor del codemandado, Sr.Z3, para que vendiese la finca en cuestión, (fol.44), y con base en tales poderes se confeccionaron las oportunas minutas de escrituras públicas en una Notaría de esta Ciudad (fols.103 y Ss.) ; pero llegado el momento de la firma, el apoderado se negó aduciendo que había recibido órdenes de Don Z de detener la operación ya que su esposa había otorgado los poderes para vender confiando en él, pero que no había dado su consentimiento a la venta que ya se había realizado.

4.- Con fecha 10 de mayo de 1989, DªX, revocó los poderes otorgados al codemandado Sr.X3. (fol.286).

Segon.- Partint  dels fets provats ressenyats, l'Audiència ha acceptat la manifestació del comprador Sr.Y. qui afirma que el Sr.Z li va dir  "que tenía poderes de su esposa para realizar la venta"; perquè  malgrat que des d'un punt de vista "formal", com a document, aquests poders no existien, l'Audiència entén que la Sra.X. va conèixer i consentir la venda en deduir-ho de la prova practicada i, concretament: a) Perquè és el normal en tractar-se de marit i muller que no s'ha al·legat que tinguessin mala relació ni que visquessin separats, sinó al contrari .- b) Perquè  endemès de la convivència, la compra-venda va suposar el desmantellament de l'empresa que el Sr.Z tenia instal·lada a la finca i el seu trasllat a un altre lloc, coses que no podien passar desapercebudes a la seva dona.- c) Perquè, a més a més, abans d'atorgar-se el contracte de venda, ja s'havien pagat 3.500.000.-PTA de paga i senyal, i, després de l'atorgament, es va pagar tot el preu que restava satisfer, cancel·lant el comprador les hipoteques que gravaven la finca en interés d'ambdós venedors els quals apareixien i encara figuren en el Registre com titulars de la propietat, circumstàncies que necessariament hagué de conèixer la Sra.X. no solament perquè resulta "normal" que el seu marit  l'informés de les mateixes, sinò perquè redundaven en benefici seu tant la percepció dels diners en metàlic, com la cancel·lació de les hipoteques, i segons el "criteri de la normalitat" que ha de regir en el repartiment de la càrrega de la prova , no cal provar el que és normal, perquè es presumeix, sinò que s'ha de demostrar el que és anormal, i aquesta Sra. no ha demostrat, i ni tan sols al·legat, que hi hagués alguna circumstància que li hagués impedit  tal conèixement.- d) L'Audiència  no veu creïble  que el marit hagués dit al comprador que la seva dona no sabia res de la venda, ja que ningú que vol vendre una finca de la qual n'hi pertany solament la meitat,  diu al comprador que l'altra copropietària no ha donat el consentiment; i menys encara el comprador s'hauria avingut a pagar més de 30 milions de PTA. si no li constés el dit consentiment bé per boca de la mateixa interessada, o a travers del seu espós .-e) El propi Sr.Z es contradiu, car,  per una banda, en la contesta a la demanda, diu que la seva dona no en sabia res de la venda i que pensava  dir-li quan s'hagués d'atorgar l'escriptura pública moment en el qual ja li en demanaria la corresponent autorització, mentre que en la confessió en judici i en l'apel·lació va sostenir que era el comprador qui tenia de convèncer a la dona del venedor (posició 4a); i per altre costat després diu que només havia venut la seva part de la finca i que la hipoteca era solament de la seva part; contradiccions que  a l'Audiència li resulten patents i que diu  posen de manifest l'afany de confusionisme de/l Sr.Z revelant la seva manca de bona fe processal.-f) Les anteriors raons fan concloure al Tribunal "a quo" que la Sra.X.  va tenir coneixement de la compra-venda si és que no va donar-ne un assentiment previ  ; però tot i suposant que no hagués donat aquest assentiment, l'Audiència entén que l'actuació posterior d'aquesta Sra. X, demostra de manera inequívoca la seva voluntat de ratificar la venda un cop celebrada, cosa que dedueix no solament del fet que durant quasi dos anys no va fer cap mena de manifestació en contra de la venda de la qual, com s'ha dit, en tingué ple coneixement, sinó, i principalment, perquè dos anys després junt amb  el seu espós, va atorgar poders a favor del seu advocat per vendre la finca "a la persona i per el preu de comptat, confessat o aplaçat que tingui per convenient, suscribint en nom dels apoderats quants documents privats o escriptures públiques creiés necessari"; acte que l'Audiència entén concloent i del qual en dedueix sense lloc a dubtes (en expressió de la Sala Provincial) " el consentiment que ara es nega" ; esdevinguent absurda -segueix dient l'Audiència - l'al·legació de que va atorgar poders per  vendre, però  no pas per  ratificar la venda - I, per últim, g).- El Tribunal "a quo" diu també que "de tot l'actuat se'n desprén que el veritable motiu de la negativa de l'esmentada senyora a formalitzar la venda concertada no fou que no l'hagués consentit, sinó que després va considerar insuficient el preu",  discrepància que va sorgir "amb posterioritat a la celebració de la compra-venda mitjançant el concurs de voluntats de comprador i venedors", i intranscendent per tant per poder  inval·lidar-la.

Contra les anteriors conclusions de l'Audiència que varen determinar la seva decisió, la recurrent formula els dos primers motius (dels tres de què consta) de la present cassació.

Tercer.- El 1er l'articula per la via del núm.4rt de l'art.1692 de la Llei d’enjudiciament civil " por infracción de las normas del ordenamiento jurídico y de la jurisprudencia concordante, al amparo del art.1253, en relación con los arts. 71, 1255, 1259,1278 y 1713 todos del Código civil y jurisprudencia concordante debido a errónea valoración de la prueba" . I després diu que " en este recurso, se ataca, la actividad lógico razonable realizada por la Audiencia, haciendo uso de la prueba de presunciones, no atacándose, pues, el hecho básico (art. 1249 CC)" .

La contradicció del plantejament d'aquest motiu ja obligaria a desestimar-lo car "la errónea valoración de la prueba" es inexistent com motiu de cassació des de la  llei 10/92, de 30 d'abril (Sentències del Tribunal Suprem de 12 de març i 14 de desembre de 1998, entre d'altres) ; i tot seguit  ataca "la actividad lógico razonable realizada por la Audiencia haciendo uso de la prueba de presunciones no atacándose el hecho básico", el que és l'inrevés de l'error de fet, ja que, en el seu cas, seria un error de dret en la valoració de la prova.

Però prescindint d'aquesta contradicció, i tota vegada que es diu vulnerat l'art 1253 del Codi civil, concretament " la actividad lógico razonable realizada por la Audiencia haciendo uso de la prueba de presunciones", no podem oblidar la jurisprudència en què s'ensenya que la prova de presumpcions sols es pot portar a la cassació quan el Tribunal "a quo" ha emprat aquest mitjà de prova i no resulta un enllaç precís i directe entre el fet  base i el fet conseqüència  (Sentència del Tribunal Suprem de 5 de maig de 1997) ; no essent necessari que la deducció - el fet conseqüència- sigui unívoc, ja que si ho fós, no estaríem davant una veritable presumpció, sinó davant els "facta concludentia"  que ells sí que han de ser concloents i inequívocs, mentre que en les presumpcions del fet base poden seguir-se'n  diferents fets conseqüència, i el que és controlable a la cassació " ex-art 1253 del Codi civil" és la submissió a la lógica de l'operació deductiva (simplement això), car està reservada a la discrecionalitat del Tribunal d'Instància elegir la deducció que cregui més adient d'entre les diverses possibles, i si l'escollida no és notoriament  inversemblant, absurda, irraonable o contrària  a les màximes de l'experiència, el Tribunal de Cassació no hi pot entrar ni resoldre res en contrari al decidit pel Tribunal d'Instància (Sentències del Tribunal Suprem de 24 de maig de 1980, 24 de  novembre de 1983, 23 de febrer de 1987, 18 de març de 1993, 26 de maig, 28 de novembre, 20, 30 i 31 de desembre de 1996, 25 de febrer, 4 i 7 de març, 10, 20 i 23 de juny, 14 i 22 de novembre de 1997, etc.).

Quart.-  Les deduccions fetes pel Tribunal "a quo" (que romanen exposades en l'anterior fonament II) disten molt d'ésser irracionals, absurdes o inversemblants, ans al contrari, les veiem lògiques, coherents, raonables i conformes amb el que es " normal" en les relacions personals, contractuals i socials; havent-se per tant de concloure en la inviabilitat d'aquest  motiu  del recurs, el qual encara és més improcedent perquè distorsiona  la sentència que recorre ja que ella no diu el que la  recurrent  li vol fer dir (" que no hi va haver conformitat en el preu");  el que diu és que la discrepància en el preu "se produjo con posterioridad a la celebración de la compra-venta mediante el concurso de voluntades de comprador y vendedores", cosa que és ben diferent; havent probablement influït en el posterior desacord en el preu, posterior, repetim, a la celebració de la venda  (i per tant irrel·levant per invalidar-la), l'espectacular increment experimentat pel mercat immobiliari en aquelles dades, a més del fet que no s'atorgués l'escriptura pública immediatament, no essent possible que aquesta Sala de Cassació pugui admetre versió diferent de l'acollida pel Tribunal d'instància que ha fet ús de la seva sobirana facultat de jutjar, i, per tant, són intrascendents els altres aspectes que anomena el motiu (condició d'advocat, d'administració de finques i d'agent de la propietat immobiliaria del Sr.Y., no presentació del document de compra-venda de finques de Y; el contingut de les diverses declaracions del Sr.Y, etc), perquè no sent ni molt menys absurda ni inversemblant la deducció que va fer l'Audiència (com queda damunt expressat), no s'ha pogut violar l'art.1253 del Codi civil ni cap dels altres que al seu empara al·lega aquest 1r motiu que cal, per tant, rebutjar.

Cinquè.- El motiu segon també s'endega per la via processal del núm.4rt de l'art.1692 de la Llei d’enjudiciament civil " por infracción de  los artículos 1232.1 y 1233 del Código civil, en relación con el art.1253 del mismo cuerpo legal, y jurisprudencia concordante, debido al error de derecho en que ha incurrido el Tribunal "a quo" en la apreciación o valoración de la prueba de confesión en juicio de la Sra. X.".

Passant  per alt  la improcedència de juntar en un mateix motiu preceptes tan diferents i heterogènis com són els 2 primers (referits a la prova de confessió en judici) i el 1253 (relatiu a les presumpcions), el que aquest motiu en realitat pretén és que tornem a fer una nova valoració i apreciació de la prova practicada que ens porti a una conclusió diferent a la de Tribunal Provincial; cosa que, com roman dit, no és possible a les presumpcions quan el fet deduït no és inversemblant; i en la prova de confessió en judici cal tenir present que, com també diu la jurisprudència, no es pot incòrrer en l'error de creure que tot el que s'ha dit a la confessió no ha de ser valorat junt amb les altres proves, ja que el Tribunal Suprem té declarat en multitut d'ocasions que la prova confessional no gaudeix de cap situació privilegiada respecte les altres proves (Sentències de 2 de març i 20 de juny de 1989, 15 de febrer de 1988, 5 de juny de 1998, etc); i havent el Tribunal "a quo" arribat a la seva conclusió després d'analitzar  "todo lo actuado", com ho subratlla el propi motiu del recurs, és palès que no pot aïllar-se la prova de confessió de les demés, perquè "quan la prova s'ha valorat en el seu conjunt no es pot desarticular, ni tampoc és possible fonamentar la cassació en elements aïllats per obtenir conseqüències partidistes contraries a les del jutjador a  quo" (Sentències del Tribunal Suprem de 2 i 15 de febrer, 15 i 17 de març, 5 de juny, 7 de juliol, 26 de setembre i 16 de novembre de 1989, i de 18 de maig de 1992, entre d'altres).

Procedeix per tant desestimar també aquest segon motiu del recurs.

Sisè.- I l'últim, que és el 3r, s'encarrila igualment per la via del núm.4rt de l'art.1692 de la llei processal i exposa que es formula: "Por infracción de los arts. 321 y 323.2 de la Compilación de derecho civil de Cataluña y de las reglas de hermenéutica, contenidas en los artículos 1281 a 1289 del Código civil en relación con el art. 632 de la LEC y jurisprudencia concordante, debido al error de derecho en que ha incurrido, el Tribunal a quo, en la valoración de la prueba pericial".

La barreja en aquest  motiu de preceptes tan diversos com els arts.321 i 323.2 de la Compilació de dret civil de Catalunya relatius a l'acció de rescisió per "engany a mitges"; dels arts.1281 al 1289 del Codi civil referents a les regles d'interpretació dels contractes; de l'art.632 de la Llei d’enjudiciament civil sobre la prova pericial, i l'al·legació de "error de derecho en que ha incurrido el Tribunal a quo en la valoración de la prueba pericial"; fa inadmissible el motiu i, en aquest moment del procediment, el converteix en desestimable (sentències del Tribunal Suprem de 3 de juny i 14 d'octubre de 1993 i 14 de desembre de 1998); ja que incloure en un sol motiu preteses infraccions de diferents i tan heterogenis preceptes com ho són els esmentats, sense cap relació entre ells, condueix a la inadmissió i, en la fase de la decisió, a  la desestimació (sentències del Tribunal Suprem de 24 de març i 29 de setembre de 1988, 22 de gener i 9 i 18 de febrer de 1993, 23 de juny de 1994, 23 de novembre i 19 de desembre de 1996, 3 y 5 d'abril, 6 y 20 de juny, 4 de juliol, 30 de setembre, 2 i 8 d'octubre totes de 1997, entre d'altres).

Adduir la infracció dels arts 1281,1 al 1288 del C.c.invocant de manera conjunta totes aquestes normes de diferent significat sense especificar-ne la que es pretén infringida sent impossible que s'hagin infringit totes al mateix temps (en ésser unes subordinades a les altres), determina la inadmissibilitat del motiu (sentències del Tribunal Suprem de 10 de maig de 1991, 1 de març de 1993 i 30 de setembre de 1997); havent adhuc establert la jurisprudència que no és admissible citar l'art.1281 del Codi civil sense especificar quin dels seus dos paràgrafs és el que es considera conculcat, ja que donat el diferent criteri interpretatiu que cada un d'ells estableix, és clar que no poden haver-se infringit simultàniament ambdós (Sentències del Tribunal Suprem de 1 de març de 1993 i de 23 de juny de 1997, entre moltes d'altres).

És conseqüentement evident que, i sense necessitat d'altres consideracions, aquest 3r motiu és també inviable sense poder entrar en el seu examen de fons, en el qual examen emperò, tampoc seria possible acollir els arguments de la recurrent quant la crítica que ella fa del dictamen pericial de l'arquitecte Sr.Roca Caballé (folis 465 al 514) a partir de les conclusions del qual l'esmentada recurrent diu que "no entiende nada".

Que no s'hagi de fer "en terrenys" la cessió gratuïta del 52,58% de la finca per equipament públic, no vol pas dir que no s'hagi de contribuir al seu costejament en metàlic en funció de l'aital superficie; i que les edificacions no han de ser enderrocades, tampoc vol dir que no s'hagin de valorar pel valor del que hauria costat la seva edificació al  moment de la venda (valor de reposició).

No serien per  tant tampoc acceptables els càlculs erronis - ells sí que ho són - de la recurrent, quant a la valoració de la finca (si haguéssim pogut entrar-hi).

Setè.-  La desestimació de la cassació comporta l'expressa imposició de les costes i la pérdua del dipòsit (art.1.715,3 de la LEC).

Per tot el que resta dit, en nom del Rei i per l'autoritat que ens confereix la Constitució,

 

PART DISPOSITIVA

LA SALA CIVIL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA ha decidit:

Desestimar el recurs de cassació interposat per la Sra.X contra la sentència de 20 d'octubre de 1997 dictada per la Secció 17 de l'Audiència Provincial de Barcelona en el seu Rotllo núm.108/97; imposar  les costes a la recurrent; i decretar la pèrdua del dipòsit constituït.

Així ho acordem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda