Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 21 de juny de 1999

Anterior Amunt Següent

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 21 de juny de 1999, núm. 14/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat  contra la Sentència dictada en grau d'apelAlació per la Secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència del judici declaratiu de menor quantia seguit davant el Jutjat de Primera Instància número 11 de Barcelona, recurs que va ser interposat per la Sra. X, representada pel procurador Sr. Narcís Ranera Cahís i defensada per l'Advocat Sr. Joan Vidal de Llobatera; i com a part recurreguda els Srs. Y i Y2 , representats pel procurador Sr. Angel Quemada Ruíz i defensats per l'Advocat Sr. Joan Gassiot Calvet.

 

ANTECEDENTS  DE  FET

Primer.- El procurador dels tribunals Sr. Narcís Ranera Cahís, actuant en nom i representació de la Sra. X, va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia que en torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància núm. 11 de Barcelona, contra els Srs. Y2 , Z i el Sr. Y, en la qual, després d'exposar els fets i citar els fonaments de dret que va considerar d'aplicació, suplicava que es dictés sentència de conformitat amb el que solAlicitava en el seu escrit de demanda. Que prèvia la tramitació legal, per l'esmentat Jutjat es va dictar sentència amb data 26 d'abril de 1995, la part dispositiva de la qual diu el següent: "FALLO: Que ESTIMANDO como estimo en parte la demanda interpuesta por el procurador Sr. Narciso RANERA CAHIS; en nombre y representación de X contra Y2 , Z y Y, declaro:

a) Que la actora tiene derecho a que por parte de los fideicomisarios y aquí demandados le abonen la cantidad de 17.134.540.- Pesetas por mejoras en la finca "M".

b) Que los codemandados deben restituir a favor de la actora los bienes muebles existentes en el "M" al momento de fallecer D. Z3 y si no lo cumpliesen en el plazo de se determine en ejecución de sentencia satisfagan la suma de 7.165.500.- Pesetas.

c) Que se debe condenar a los codemandados a cumplir la presente declaración no haciendo especial imposición de las costas procesales".

Segon.- Contra l'anterior sentència es va interposar recurs d'apelAlació per la Sra. X, que va ser admès i, substanciada l'alçada, la Secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentencia amb data 30 de juliol  de 1998, quina part dispositiva diu el següent: "FALLAMOS: Que DESESTIMANDO el recurso de apelación interpuesto por la actora D.ª X y ESTIMANDO el interpuesto por los demandados, D. Y2 , D.ª Z y D. Y, debemos REVOCAR y REVOCAMOS parcialmente la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia n.º 11 de Barcelona, en el sentido de que la cantidad que la actora tiene derecho a que por gastos de los fideicomisarios y aquí demandados le abonen por las mejoras de la finca M. asciende a 7.707.340 ptas., y que en el supuesto de que los demandados no entreguen a la actora los bienes muebles y objetos existentes en dicha finca en el año 1981, en el plazo que se les señale en ejecución de sentencia, deberán abonar por dicho concepto la cantidad de 3.582.750 ptas., manteniendo el resto de los pronunciamientos, con imposición de las costas de esta alzada a la parte actora-apelante".

Tercer.- Contra l'esmentada sentència el procurador Sr. Narcís Ranera Cahís, en representació de la Sra. X va formular recurs de cassació davant d'aquesta Sala Civil, que va fundar en els següents motius: 1r.- A l'empara de l'art. 1692.4 LEC que es fonamenta en la infracció de l'art. 675 del Codi civil i de la doctrina legal continguda a les sentències del Tribunal Suprem de dates 10 d'abril de 1986, 17 de juny de 1988 i 28 d'abril de 1989; 2n.- A l'empara de l'art. 1692.4 LEC, per infracció de l'article 1218 del Codi civil i la doctrina legal continguda a la Sentència de 29 de novembre de 1996 (RJ 8566) 11/12/95 (RJ 1995/9476), 7/10/96 I DE 27/5/93 (RJ4077); 3r.- A l'empara del núm. 4 de l'article 1692 de la LEC per infracció de l'article 1253 del Codi civil i de la doctrina legal continguda a les Sentències del Tribunal Suprem de dates 17/06/96 (RJ 1996/5071), 1/12/1994 (RJ 1994/9391), 9 d'abril 1994 (RJ 1994/2740), 15 de juny 1992 (RJ 1992/5133), 18 de febrer 1987 (RJ 1987/729) i 11 de juny 1984 (RJ 1984/3230); 4r.- A l'empara del núm. 4 de l'article 1692 de la LEC, per infracció de l'article 1243 del Codi civil, 632 de la Llei d’enjudiciament civil i de la doctrina legal continguda a la sentència del Tribunal Suprem de dates 9/3/1995 (RJ 1849) i 28/4/1993 (RJ 2953) i data 8 de juliol de 1992 (RJ6551); 5è.- A l'empara del número 3 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil i de la doctrina legal continguda a les Sentències del Tribunal Suprem de 18 de gener de 1996 Ar. 8/1997, la de 20 de novembre de 1996 Ar. 1996/2040 i la de 10 de juny de 1993, Ar. 1993/5265 i de 4 de novembre de 1994 Ar. 3077/1994; 6è.- A l'empara del número 4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de l'article 1253 en relació amb l'article 1218, ambdós del Codi civil i de la doctrina legal continguda a les Sentències del Tribunal Suprem, de dates 17/06/96 (RJ 1996/5071) 1/12/1994 (RJ 1994/9391), 9 d'abril de 1994 (RJ 1994/2740), 15 DE JUNY DE 1992(rj 1992/5133), 18 de Febrer de 1991 (RJ 1991/1450), Sentències de 23 de febrer de 1987 (RJ 1987/729) i, 11 de juny de 1984 (RJ 1984/3230); 7è.- A l'empara del número 4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de l'article 185 en relació amb el 208.1, ambdós de la Compilació de Dret Civil de Catalunya de la doctrina legal continguda a les Sentències del Tribunal Suprem de data 13 de març de 1959; 8è.- A l'empara del número 4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de la doctrina legal que dimana de les Sentències del Tribunal Suprem de data 26 d'octubre de 1997, Ar. 1997/7662, Sentència de data 31 de desembre de 1994 Ar. 1994/10490, relatives a la figura de l'enriquiment injust, o sense causa; 9è.- A l'empara del número 4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció dels articles 1.101, 1.108 i 1.100 tots ells del Codi civil; i, 10è.- A l'empara del número 3 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'article 359 de la Llei d’enjudiciament civil, i la doctrina legal continguda a les sentències que se citen en el cos del present motiu.

Quart.- Admès el recurs, es va assenyalar per a la vista del present recurs el dia 10 de juny actual, en el qual va tenir lloc.

Ha estat designat ponent el magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa.

 

FONAMENTS  JURÍDICS

Primer.- La sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona de 30.07.98 revoca en part la del Jutjat de Primera Instància n.º 11 d'aquesta ciutat només ... "en el sentido de que la cantidad que la actora tiene derecho a que por los gastos de los fideicomisarios y aquí demandados le abonen por las mejoras de la finca "M" asciende a 7.707.340.- pesetas y que en el supuesto de que los demandados no entreguen a la actora los bienes muebles y objetos existentes en dicha finca en el año 1981, en el plazo que se les señale en ejecución de sentencia, deberán abonar por dicho concepto la cantidad de 3.582.750,- pesetas", manteniendo el resto de los pronunciamientos ..."

Contra tal sentència interposa la part demandant el present recurs de cassació, articulat en 10 motius mitjançant els quals es denuncia, respectivament, la infracció dels arts. 675, 1218 i 1253 del Codi civil; la dels arts. 632 de la LEC i 1243 del dit codi; la del 1214 en relació al 1218 del mateix; la del 1.253 en connexió amb l'art. 1.218 del repetit codi; la del l'art. 185 en relació amb l'art. 208.1  de la Compilació del dret civil de Catalunya i la del principi prohibitiu de l'enriquiment injust; la dels arts. 1.101, 1.108 i 1.100 del Codi civil i, finalment, la de l'art. 359 LEC, a més a més de la jurisprudència que es cita.

Per a millor entesa de la controvèrsia convé fer esment del següent:

a) El Sr. Z3, casat amb la Sra. Z2., tingué d'ella tres fills, els Srs. Y2 i Sra. Z i el Sr. Y., (aquest darrer va canviar l'ordre dels seus cognoms com expressió de la mala relació amb el seu progenitor). L'any 1962 morí la mare del Sr. Z3, que havia instituït a aquest últim hereu universal, si bé gravat amb un fideïcomís particular sobre una finca anomenada "M", la qual, a la mort del fiduciari, va fer trànsit cap als seus fills, o sigui, els avui litigants demandats. b) Poc després de morir la seva mare, o sigui al Juny de 1963, el Sr. Z3 es traslladadà a viure a Andorra, país en el que va conviure maritalment e ininterrompudament amb l'ara litigant demandant Sra. X fins a la mort del Sr. Z3  l'any 1981.

Aquest darrer havia atorgat testament hològraf, declarat vàlid pel Tribunal Suprem, en el que, pel que ara interessa, manifestava literalment, que ... "lego a mis hijos Y y Z2, la finca que tengo en L. y la de L. denominadas respectivamente L. y P. de F., a partes iguales. De mis restantes bienes instituyo heredera a X y si ésta no quisiera o no me pudiera heredar, nombro herederos universales a partes iguales a los hermanos Z4 Z5  e Z6., nacido B. I.  A mi hijo Y., siento tener que desheredarle como lo he desheredado, por los disgustos que me ha querido infringir; entre ellos el de haberme denunciado por abandono de familia un par de horas después de separarnos tras una cena conjunta y cordialísima y por fugarme -según su calumnia- con toda la fortuna familiar. No sólo es, pues, que me denunciara -lo que es suficiente para la desheredación- sino que, además, la denuncia era falsa, lo que es accesorio. No obstante, cuenta con mi perdón más absoluto y para que así conste, firmo este testamento escrito de mi puño y letra ...". c) Malgrat la contesa judicial generada per aquest testament hològraf, la demandant, donant compliment a les seves obligacions con hereva del Sr. Z3, va atorgar el 10 de Febrer de 1982 i davant notari inventari dels béns relictes, amb  la seva corresponent valoració, que manifestà ser provisional.

La litigiositat surgida entre l'hereva del Sr. Z3 , o sigui la Sra. X  i els seus legataris o hereus fideicomisaris Srs. Y i Sra. ¡ Z. i el Sr. Y2  es concretà en la present demanda, en la que es sol·licita que es declari "1º.- El derecho de la Sra. X , en la herencia de la madre de éste, D.ª Z8 a que los fideicomisarios aquí demandados le abonen la cantidad de 17.134.542,- pesetas a que ascienden las inversiones (mejoras e incorporaciones) efectuadas por ella misma de su propio peculio y por el propio Sr. z3.  en el bien fideicomitido, en concreto el denominado "M".- 2º) La obligación de los demandados de restituir a la Sra. X  la totalidad de los muebles que se hallaren en el "M" en el momento de producirse el fallecimiento del causante Sr. Y , y en su defecto la entrega de la cantidad que resultare acreditada en período de prueba, y, subsidiariamente en período de ejecución de sentencia".- 3º) La obligación de los demandados de abonar a la propia Sra. X la Cuarta Trebeliánica que le correspondiere en correspondencia a su calidad de heredera del Sr. Y , a la sazón fiduciario de la herencia relicta por DªZ8.- 4º).- Asimismo por su condición de heredera del Sr. Y ,  que la Sra. X es propietaria de la finca sita en L., finca registral nº 0000, del Registro de la Propiedad de Sariñena, denominada "P" del Monte denominado "L".- 5º) Subsidiariamente, para el improbable supuesto de no ser estimada la titularidad referida en el anterior punto 4, que la Sra. X es acreedora frente a los codemandados, Sres. Y y Z de la cantidad que resultare acreditada en período de prueba y/o en ejecución de sentencia de lo que correspondiere en concepto de Cuarta Falcidia en la herencia relicta por D. Z3 6º) Que por expresa voluntad del causante Sr. Y  los codemandados deben satisfacer a la Sra. X las cantidades por ésta satisfechas por causa de los impuestos soportados sobre la finca "L" y los gastos de transmisión de herencia y legados dispuestos por el citado Sr. F. ".

d).- La sentència d'instància estima en part la demanda en recollir només les dues primeres peticions, fixant les despeses per millores a abonar pels fideicomisaris en 17.134.540,-pessetes (petició primera) i, respecte a la segona i pel supòsit de no restitució dels bens mobles del "M", en la xifra de 7.165.500,-pessetes. e) Havent-se interposat contra la dita sentència recurs per ambdues parts, fou desestimat totalment el de la demandant, acollint-se, en canvi, el de la demandada en part, en el sentit de rebaixar el dit pagament a 7.707.340,-pessetes pel que fa a les millores del "M" i a 3.582.750,-pessetes pel que pertoca a bens mobles existents en la finca, en cas de la seva falta d'entrega.

Segon.- La primera qüestió objecte de recurs, sota la rúbrica "Del Testamento. Las Fincas Registrales 1.495 y 1.496", abasta els tres primers motius de recurs, els quals, per la seva unitat de raó, han de ser dil·lucitats conjuntament.

En ells s'imputa a la sentència combatuda un error en considerar que quan el causant Sr. Z3 en el seu testament hològraf va disposar que "lego a mis hijos Y y Z2  la finca que tengo en L. y la de Amposta (Tarragona) denominadas respectivamente "L." y "P." o "T." es referia, en paraules de la sentència que es combat, i pel que fa a les propietats de L., "a las dos fincas registrales que él consideraba una sola" (fonament jurídic 3º). La part recurrent considera, en canvi, que ... "partiendo de nuevo de la información suministrada por el Registro de la Propiedad, se debe afirmar, y asimismo debe ser apreciada la perfecta distinción que existe entre ambas fincas" (De L.), afegint que ... "son dos fincas conocidas por nombres distintos, una L., la otra, L", que "los informes periciales obrantes en autos determinan las diferencias físicas de sendas fincas" i que "las fincas que hoy constituyen la finca 1.495 fueron agrupadas mediante escritura  otorgada en fecha 1948, esto es, el mismo tiempo en que la otra finca, esto es, la finca 1.495 fue adquirida por el Sr. Z3" (motiu primer); que els documents públics aportats demostren aquesta independència registral, pel que s'ha d'estar a la fe pública registral (motiu segon) i que el Tribunal "a quo" ha infringit les regles d'hermenèutica de les proves presumptives, atès que "el testador en un principio era propietario de multitud de fincas que posteriormente fueron agrupadas", que "a pesar de dicha agrupación la finca registral n.º 1495 (L) mantuvo su individualidad registral", que "los mismos informes periciales obrantes en autos diferencian ambas fincas  por sus características físicas" i que, en fí, és il·lògic i absurd que el Sr. Y , essent persona docta en lleis, s'hagués referit només "a la finca que tengo en L." (en singular) si la seva voluntat hagués estat la de llegar les dues finques registrals independents  que tenia a L. pel que, en haver-ho així entès la sentència combatuda, ha infringit les referides regles presuntives a que es refereix l'article 1.253 del Codi civil.

Aquest primer bloc cassacional format pels esmentats tres motius ha de decaure pel següent:

a) En denunciar la part recurrent la infracció de l'art. 675 del Codi civil, recolzant-se, entre altres elements, en que el causant emprà el singular i no el plural en relació a les seves propietats de L., oblida, d'entrada, que "es constante y reiterada la doctrina sentada por esta Sala de que ha de primar siempre la voluntad del testador sobre lo estrictamente literal, constituyendo un deber del intérprete indagar, inquiriéndola acuciosamente, y revelar la voluntad verdaderamente existente en el ánimo del causante en el momento en que efectuó el acto de disposición" (per totes, sentència del T.S. de 9.06.1987).

b) En afirmar la recurrent que ha de casar-se la sentència perquè desconeix el valor provatori dels documents públics (certificacions registrals que acreditan l'existència de dues finques registrals independents) i en concloure que aquests documents "ostentan la condición de prueba tasada respecto a los hechos  que en los mismos se contienen" negligeix, per una banda que ningú ha posat en questió la realitat de l'existència de dues finques registrals independents, i, per altra banda, que no és aquest aspecte el que es discuteix sinó el de quina era la voluntat del "de cuius". Per això, pel fracàs del motiu n'hi hauria prou en recordar, per una part, que "los documentos públicos tienden a demostrar hechos, no cualidades o apreciaciones jurídicas, reservadas en caso de controversia judicial, al correspondiente órgano judicial, es decir, al contenido del documento relacionado con el resto de la prueba" (S. del T.S. de 24.02.1986) i, per altra part, que l'art. 1218 del Codi civil no conté regla valorativa de prova.

c) Pel demés, és obvi també que la prova pericial practicada podrà il·lustrar sobre determinades característiques físiques d'ambdues finques, però  que res no pot aportar sobre l'axial qüestió a esbrinar, o sigui, la de quina fou la voluntat del testador, la seva autèntica facultat dispositiva "post mortem".

d) En definitiva, el cas evoca el resolt per aquesta Sala en la seva sentència nº 15/98, de 18.06.1998 (Cassació n.º 11/98), dictada en supòsit en que el causant es referia a la finca objecte de llegat "en términos descriptivos y coloquiales, no registrales". Tal precedent resolució assenyalava, en síntesi, que:

1º.- "La interpretación dels testaments s'ha de fer conforme a la tradició jurídica catalana, o sigui a la tesi subjectivista, per la qual s'intenta, per sobre de tot, esbrinar la voluntat del testador" i que, "com ja assenyalava el Digest "testamentum est voluntatis nostrae justa sententia de eo quod quis post mortem suan fieri velit" (el testament és la justa expressió de la nostra voluntat, d'allò que cadascú vol), el que ve essent acollit per la jurisprudència en relativitzar el rigor de la tècnica gramatical i en  manifestar que sobre una determinada literalitat sempre és preferent la voluntat del testador".

2º.- Que "la interpretació de l'Audiència és vinculant, excepte que quedi demostrat que xoca frontalment amb les lleis positives o les inderogables de la raó i de la lògica" i això "perquè no es pot prescindir de la tasca de l'Audiència pel simple fet que agradi o satisfaci més una ultrapreciació diferent"; i que "en conseqüència, aquest Tribunal s'ha de manifestar, no sobre la interpretació que donaria al testament litigiós (ja que violentaria els límits naturals de la cassació), sinó sobre si la sentència recorreguda és absurda, arbitrària o contrària a norma valorativa de la prova.

e).- En definitiva, si bé és cert que la interpretació de la sentència combatuda no és l'única possible, tampoc ho és menys que queda molt lluny d'acusar algun dels  indicats defectes, ja que els seus raonaments contenen judicis tan lògics com els de que ... "ambas fincas registrales son colindantes y que sólo una de las catorce agrupadas en la 1495, de pequeña extensión en proporción a la total finca agrupada está situada en el paraje "La Paul", estando las otras trece y la 1496 en el monte conocido por "L." y que cuando se realizó la agrupación de fincas, que constituyó la registral 1495, no podía agruparse la 1496, que fue adquirida con posterioridad, así como que las dos sólo fueron adquiridas en nuda propiedad por el Sr. Z.  y poniendo en relación estos hechos, así como que las dos fincas registradas han sido cultivadas siempre por el mismo arrendatario, con el texto del legado ... nos tiene que llevar a la conclusión que al decir el testador "la finca que tengo en L." se está refiriendo a las dos fincas registrales, que él consideraba como una sola"; conclusió en absoluto il·lògica en quan fruit de l'esmentat procés deductiu, el qual assumeix aquesta Sala. I si a tot això s'hi afegeix que les referides dues finques registralment independents formaven, en canvi, una sola unitat  física (en quan confrontants) i cadastral, pagant-se per tant una sola contribució rústica i que, precisament i "a contrari sensu" del que al·lega el recurrent, en esser el causant persona docta en lleis, si hagués tingut la voluntat de llegar només una de les finques, així ho hagués fet constar expressament, identificant-la i delimitant-la registralment per evitar qualsevol confusió tabular, s'ha de ratificar al respecte l'encert de la dita conclusió, el que mena a la claudicació d'aquest apartat comprensiu dels tres primers motius de recurs.

Tercer.- Sota el títol "DE LA CUARTA FALCIDIA" es planteja la qüestió atenyent a l'esmentat dret a la falcidia, el qual considera la recurrent que li pertoca. Ho fa mitjançant els tres següents motius de recurs (del quart al sisè), els quals, per la mateixa raó d'unitat conceptual, s'hauran de dilucidar conjuntament.

La subsidiària sol·licitud de reconeixement  de la falcídia es fonamenta en que, de no declarar-se propietat de la demandant la finca de L. que reclama, en tenir aquesta un gran valor, la seva mancança la convertiria en una hereva que no gaudiria lliurament de, al menys, la quarta part dels bens relictes.

La sentència combatuda denega, però, tal dret en considerar que sí ha estat beneficiada la demandant per una herència el valor lliure de la qual ultrapassa a bastament l'al·ludida quarta part. La censura s'articula al voltant del que entén la recurrent errònia valoració acollida en la sentència combatuda. Diu que prescindeix del resultat de la prova pericial per assumir només com a valor dels bens el consignat en l'escriptura de formalització d'inventari atorgada per la demandant, essent així que, segons s'al·lega, la valoració que figura en tal inventari fou provisional i, per tant, inexacte. Més en concret, es crítica que la sentència negligeixi les esmentades perícies per considerar-les no concloents degut, pel que fa a la finca de L., a que no s'ha tingut en compte l'existència d'un usdefruit i, en relació a la finca d'L., perquè aquesta no era de l'exclusiva propietat del causant Sr. Z3. . Afegeix la recurrent, respecte a la finca de L., que, a tenor de la normativa fiscal, el seu valor -que la Sala qualifica d'indeterminable-resulta d'una simple operació aritmètica i, en relació a la de L., que amb una altra simple operació aritmètica també s'hagués pogut concretar el seu valor. El recurs inclús ofereix a la Sala uns determinats càlculs (motiu primer). Afegeix (motiu segon) que la sentència ha infringit el principi del "onus probandi" per tal com imposa a la demandant la prova de la inexistència d'altres bens integrants del cabal relicte i que (motiu tercer) també infringeix l'article 1253 del Codi civil, relatiu a les presumpcions, per tal com, menyspreant el valor d'uns documents públics emesos a Andorra, dedueix de la professió d'advocat del Sr. Z3. que aquests havia de posseir bens que no s'han fet figurar en l'inventari.

Al respecte, cal considerar el següent:

a) Com té dit aquesta Sala (per exemple, Sentència de 18.6.1998) "la quarta falcidia es expressió del temor dels juristes romans de que, esgotada l'herència pels llegats, l'hereu renuncies a ella en adonarse'n que feia seu poc més que el nomen heredis. Això comportava l'ensorrament de la "heredis institutio" i conseqüent apertura de la successió intestada, de difícil acceptació per la mentalitat romana. Per això ja durant la República aparegueren distintes lleis limitatives de la facultat de llegar quan l'utilització de la mateixa manés a l'anomenada "caiguda de l'herència". Com a culminació d'elles es promulgà la "Lex Falcidia" (40 A.C.), que, ultrapassant l'època imperial clàssica, continuà en el dret de Justinià i que establia que no es podia llegar  més que les 3/4 parts ("dodrans"), de manera que la quarta part restant ("quadrans", "quarta falcídia") s'havia de reservar de totes totes a l'hereu. La Falcidia anava connectada, doncs, a aquella concepció jurídica segons la qual per a l'eficàcia dels llegats calia la previa acceptació de l'hereu. A mesura, però, que el Dret Romà va reconeixent eficàcia a les institucions a títol particular deslligant-les cada cop més de la institució d'hereu, semblava que la falcídia perdia raó de ser. La seva inèrcia, però, menà, no cap a la desaparició, ans cap a la reconversió de la figura, de tal manera que passà de constituir quelcom d'ordre públic succesori a esdevenir un dret sobre el que podia actuar la voluntat del testador, fins el punt d'excloure la seva pròpia existència, prohibint-la. Ja amb referència al nostre dret, la quarta Falcidia, amb la seva lògica evolució, sempre s'ha considerat vigent a Catalunya, havent-ne fet ja referència les "constitucions i altres Drets de Catalunya", Càncer  i, en fi, també la Memòria de Duran i Bas i havent-se finalment recollit en la Compilació de 1960, i això malgrat la escassa Jurisprudència existent sobre la institució, contràriament al que passava amb la quarta trebel-liànica, per la tradició del fideicomís a Catalunya.

b) Fetes aquestes consideracions generals, resulta obvia la importància que pel cas té assenyalar dos aspectes, a saber, el referent a la necessitat de que l'hereu practiqui l'inventari de l'herència (art. 226 de la Compilació) i l'atenyent al correcte càlcul de la Falcidia (arts. 228 a 231 de la dicta Compilació).

La pràctica de l'inventari per part de l'hereu i dins els terminis legals s'erigeix en condició per a reclamar la cuarta falcídia. Clarament ho indica l'article 226 de la Compilació en prescriure que per a exercitar aquest dret l'hereu haurà de practicar inventari de l'herència en el temps i forma preceptuats per a la trebel·liànica. Això deriva del títol 50, llibre 6è del Codi de Justinià i tal exigència ha vingut recollida pel Tribunal Suprem ja des del segle passat (sentències de  31.12.1891, 2.3.1892 i 6.10.1896).

En regular l'article 199 de la Compilació, referit a la quarta trebel·liànica a la que es remet l'art. 226, el temps i forma de l'inventari, estableix que haurà de quedar conclòs en el termini de 180 dies naturals a contar des de la del·lació de l'herència o bé dins de l'any si el fideicomitent hagués mort o hagués tingut la seva última residència habitual a l'estranger, com s'esdevé en el cas. I és aquest mateix precepte el que prescriu que l'inventari es formalitzarà notarialment o judicialment, amb ressenya dels bens relictes i del seu valor en obrir-se la successió. La confecció de l'inventari no obeeix, doncs, a la simple perpetuació d'una reminiscència històrica avui mancada de sentit (ja es preveia en la Llei Primera, Títol 8, Llibre 6º,  vol. 1 de les Constitucions de Catalunya). Contràriament, continua essent un requisit ineludible, fent-se digne d'esment per la seva contundència la importat sentència del T.S. de 5 de Juliol de 1949, que va declarar que l'inventari, a més a més de cobrir la necessitat de la separació dels patrimonis de l'herència i particular de l'hereu, finalitat idèntica a la que es persegueix amb el benefici d'inventari, serveix per fixar concretament el nombre i quantia dels bens hereditaris i de les obligacions que contra l'herència s'acrediten, deixant així ben determinada la massa hereditària, la qual marcarà el punt bàsic de compliment de la disposició testamentària, amb el designi d'evitar l'ocultació o desfiguració de bens, crèdits o drets.

c) Per tant, en considerar la Sala que "ante la falta de valoración objetiva hemos de acudir a la realizada por la actora en el momento de formalizar el inventario, documento n.º 1 de los acompañados con la demanda i aceptar la valoración dada por la misma a los bienes hereditarios, valoración que no ha sido impugnada por los demandados, que únicamente estaban en contra de la omisión de los bienes muebles", “el Iudex a quo", lluny d'infringir la legalitat denunciada n'ha fet una correcta aplicació.

No és assumible, els efectes que es pretenen, l'al·legació de la demandant de que va fixar uns valors provisionals als bens que integraven l'inventari a causa de la precipitació en confeccionar-lo abans del transcurs del termini legal. En el seu cas, aquest no era el de 180 dies, sino el d'un any, termini més que raonable per a la formalització de l'inventari. Per això, i en aquest concret supòsit, no pot la recurrent, prenent una actitud propera a la negació dels propis actes, per una part, fer ostentació del compliment del deure de confecció de l'inventari, i, per l'altra, negar la valoració dels bens que obra  en el mateix, dividint així la continència de la seva total actuació per atendre d'ella només allò que la beneficia (cumplimentació formal d'un inventari per a mantenir el dret de reclamar quartes falcídies i trebel·liàniques) i negligir el que ara la perjudica (valoració atorgada als bens dient que era provisional i fruit de la peremptorietat). Al respecte, i com bé assenyala la part impugnant del recurs "si el heredero no acepta los valores que él mismo ha fijado, ha de considerarse que no existe inventario, y, en definitiva, no se cumple un requisito absolutamente necesario para reclar la cuarta falcidia".

d).- Pel que fa al cálcul de la quarta falcídia, és veritat que sempre que pugui arribar-se a la certesa sobre els valors dels bens hereditaris en el moment de la mort del testador s'haurà d'estar a aquesta quantificació real. Però en supósits en que, com en el present, considera la sentència d'instància que les proves pericials practicades per a establir aquests valors reals contenen defectes que obstaculitzen aital averiguació, ja s'ha dit que era del tot enraonat acudir als valors que figuren en l'inventari.

La part recurrent preten que, en el marc d'aquest recurs extraordinari, dicti la Sala sentència "detrayendo los valores apuntados a las valoraciones contenidas en sendos informes periciales", oferint com a punt de partida el valor asignat pel pèrit Sr. S., oblidant amb tal proposta que:

1r).- "Las pruebas periciales, según el art. 632 de la LEC y constante doctrina jurisprudencial son de estimación discrecional según las reglas de la sana crítica, hasta el punto de que los jueces pueden prescindir de las mismas" (S. del T.S. de 19-2-1996).

2n).- Que "la apreciación de la prueba de peritos es cometido del Tribunal de Instancia, quien en la tarea no tiene otro límite que las reglas de la sana crítica, no recogidas en ningún precepto legal que pueda citarse como vulnerado en casación, lo que excluye toda posibilidad de una nueva censura de la pericia, convirtiendo este recurso en una tercera instancia" (S. del T.S. de 25-2-1988).

3r).- Que la recurrent es refereix només, pel que fa a les finques rústiques, al dictamen del perit Sr. S. essent així que obra en les actuacions també el del Sr. U. (fruit de prova acordada en la segona instància). És cert que la sentència combatuda no assumeix cap de les proves pericials (i, per tant, tampoc la d'aquest darrer) però, en qualsevol cas, s'ha de recordar que és facultat privativa del jutjador, no fiscalitzable en seu cassacional, la de selecció d'entre distints dictàmens del que  consideri oportú; selecció, però, que no s'esdevé viable en l'àmbit d'aquest recurs, que no pot convertir-se en una instància en estar mancat aquest Tribunal de la capacitat de valorar "in novo" i "in totum" la prova practicada.

e).- Finalment, i si bé amb carácter general podria asumir-se bona part de la crítica que fa la recurrent respecte a una vulneració del "onus probandi" (art. 1214 del Codi civil) respecte a la qüestió de l'existència o no d'altres bens del causant Sr. Z3.  a Andorra, en quant, efectivament, s'acosta a la "probatio diabólica" la demostració d'un fet negatiu, que és el que sembla exigir la sentència combatuda a la demandant, tampoc ho és menys que, per una banda, aquest apartat no s'ha erigit en exclusiva "ratio decidendi" del plet i, per altra banda, que la no assumpció pel tribunal "a quo" de determinada documentació procedent d'Andorra tampoc és susceptible de censura cassacional.

En efecte, n'hi ha prou amb la lectura atenta de la sentència impugnada (concretament de l'última part del seu fonament jurídic cinquè) per a veure que la Sala expressa una simple opinió, sense valor causal de la decisió, en referir-se a que sembla difícil de creure que el causant Sr. Y , després d'exercir d'advocat prop de vint anys a Andorra, no tingués més bens mobles o diners que els inventariats. I, en aquest ordre d'idees, sabut és que el recurs s'adreça contra la decisió o sentit de la part dispositiva d'una sentència, no sobre determinades expressions més o menys discutibles que figurin en algun fonament jurídic.

f) Per últim i respecte a la denúncia de la infracció dels arts. 1218 i 1253 del Codi civil derivada de que la sentència digui que "las certificaciones unidas en esta alzada no hacen prueba plena al haber sido emitidas por las distintas entidades y fedatarios públicos de Andorra a instancia de la misma" (referint-se a la demandant) només cal recordar que l'eficàcia d'un document públic queda reservada "en caso de controversia judicial al correspondiente órgano judicial, es decir, al contenido del documento relacionado con el resto de la prueba" (S. del T.S. de 24-2-1986).

Haurà de decaure, doncs, la crítica jurídica a la qual es referien els motius del recurs dilucitats.

Quart.- Sota el títol "De las Mejoras" combat el recurrent la sentència d'instància mitjançant dos motius en els que, en síntesi, diu que, reconegut en aquella que el Sr. Y  i la pròpia demandant Sra. X, varen fer importants obres i millores en la propietat gravada de fideicomís, o sigui, el "M", els demandats, com hereus fideicomissaris, l'han de rescabalar del seu import, i aixó tant pel que fa a obres sumptuàries com a les que no tinguin aquest caràcter, afirmant que, en cas contrari, s'infringiria com es diu que ha fet la sentència- l'art. 208 de la Compilació (motiu setè) o el principi prohibitiu de l'enriquiment injust (motiu vuitè).

I al respecte cal dir:

a).- Si bé la sentència de primera instància atorgà a la demandant una indemnització per millores de 17.716.290 de pessetes en considerar que l'obra realitzada era de caràcter necessari i no sumptuària, la resolució que es combat rebaixa per tal concepte la indemnització a 7.707.340 pessetes,  atès que no "todas las obras realizadas pueden considerarse como necesarias, ya que, si bien pueden tener tal consideración las obras realizadas en el denominado M. ...  no lo estamos en cuanto al llamado M2, construído de nueva planta entre los años 1975.1979 ... en atención a que la construcción del mismo es innecesaria para la explotación de una finca rústica de 21 Ha. en el término municipal de L., como es el M, y, por otro lado, por cuanto dicha finca no era la residencia habitual del Sr. Y , que desde 1963 hasta su fallecimiento la tenía establecida en el Principado de Andorra" (del fonament jurídic sisè).

b).- Una vegada més, la Sala ha de ser respectuosa amb la sentència que s'impugna, el que és tant com dir que s'ha de mantenir el seu criteri sobre la condició de despesa no necessària i sí sumptuària que s'aplica a les construccions de nova planta fetes entre els anys 1975 i 1979 en l'anomenat "M2". Tal criteri no és revisable en aquesta seu cassacional, no només perquè no pot la part intentar substituir amb el seu parer subjectiu el sempre més imparcial del jutjador, sinó perquè tampoc es denuncia com a infringida norma valorativa de prova o qualificativa del caràcter sumptuari o no de determinada obra.

c).- Tampòc s'han infringit els arts. 185 i 208 de la Compilació perquè:

1r).- Respecte  al primer ordinal,  i apart de que algun sector doctrinal opina que el precepte no altera al principi de que les millores incorporades pel fiduciari queden afectades al gravàmen fideicomisari  per tal com regula només al supòsit de que, per la causa que fós, al fiduciari creiés de bona fe haver esdevingut propietari plé d’uns béns en realitat subjectes a la succesió fideicomisària, perque en qualsevol cas, tals despesas tindrien la condició de sumptuàries i, per tant, subjectes al règim del art. 208, núm. 1.

2n).- El segon numeral que es diu vulnerat, o sigui, l'art. 208 de la Compilació excloïa clarament (apartat 1r) de qualsevol deure resarcitori o de rescabalament les millores sumptuàries. És cert que aquesta disposició legal no va restar immune a les crítiques doctrinal, havent contribuït aquestes possiblement a què el legislador reguli en l'actual Codi de successions aquesta qüestió de manera prou diferent, del que n'és bon exemple l'art. 215 en establir en favor del fiduciari una opció, del tot absent en la referida Compilació, entre retirar les millores o incorporacions, sempre i quan es pugui fer sense merma, o exigir l'augment de valor que hagin tingut els bens com a conseqüència de tals millones, encara que mai podrà el rescabalament excedir del preu de cost actualitzat.

El que importa, però, assenyalar és que la legislació aplicable al cas, o sigue l'esmentada Compilació del dret civil de Catalunya, no preveia aquestes solucions compensatòries per a les millores sumptuàries com les de referència, pel que, en no haver-les aplicat l'audiència, cap norma infringí.

3r).- Tampoc el principi de prohibició d'enriquiment injust, que es denuncia com a vulnerat, pot operar en el cas, ja que n'hi ha prou amb recordar que "el enriquecimiento injusto sólo es aplicable subsidiariamente, nunca cuando la atribución patrimonial tiene causa jurídica (S. del T.S. de 18-12-1996) i que "no es aplicable la regla del enriquecimiento injustificado cuando el presunto enriquecimiento lo ha sido en virtud de una disposición legal".            

Cinquè.-  El novè i penúltim motiu de recurs denuncia la infracció dels arts.1.101, 1.108 i 1.100 del Codi civil adduint que, en reconèixer la sentència combatuda l'obligació dels demandats de pagament a la demandant, pel supòsit de falta d'entrega a aquélla dels bens mobles existents en el "M", de la quantitat de 3.582.750 pessetes, en haver nascut aquesta obligació el día 11 de febrer de 1981, data de la mort del causant, venen obligats els demandats, en quan han incorregut en mòra, a pagar els interessos d'aquesta quantitat, pel que entén la recurrent que la falta de pronunciament de la sentència sobre el particular ha de menar a la seva cassació.

El motiu està abocat al fracàs pel següent:

1r).- Perquè la seva acollida comportaria una "mutatio libello" i un desconeixement de la prohibició d'introduir cap qüestió nova en cassació, en la mesura en que l'ara recurrent ni formulà cap concreta petició d'aquesta mena en la demanda ni consta que ho fes en segona instància, pel que l'extemporaneïtat de la sol·licitut és obvia.

2n).- Perquè el valor dels referits bens mobles ha estat qüestionat fins el darrer moment, el qual il·lustra sobre la seva condició litigiosa i, per tant, sobre el caràcter il·líquid del deute i sabut és que "la situación técnica de mora no se produce cuando la cantidad adeudada no es líquida, cosa que ocurre, como sucede en el presente caso, cuando se precisa determinarla mediante un pleito" (S.del T.S. de 25-6-1993, per  totes).

3r).-Al respecte, no es pot oblidar que "no son lo mismo los intereses moratorios propiamente dichos que contempla el art.1.108 C.c. y los intereses que recoge el art.921 redactado por la Ley de 6 de agosto de 1984 y que dicha Ley ha configurado como punitivos o sancionadores y que, como esta Sala ha reiterado, nacen "ope legis", sin necesidad de petición ni de expresa condena". (S. del T.S. de 20-2-1998).

En definitiva, en el cas, i si bé és palés que la sentència combatuda havia de raonar, conforme a l'art.921 de la LEC  la imposició dels interessos corresponents en tractar-se el cas d'un supòsit de revocació parcial,  s'esdevé igualment clar que aquest serà el d'un interés anual igual al del interés legal del diner incrementat en dos punts des de la data de la sentència de  l'Audiència Provincial de 30 de juliol de 1998, que és la que fixà definitivament les quantitats a abonar a la part demandant i que resten intocades en haver claudicat, incluit el present, tots els motius de recurs referits a tal aspecte resarcitori.

Sisè.- El desè i darrer motiu de recurs denuncia la infracció de l'art.359 de la LEC per incòrrer la sentència combatuda en incongruència omisiva. Diu la recurrent que en la seva demanda sol·licitava (apartat f), la declaració de que "todos los codemandados deben satisfacer a mi mandante las cantidades referidas a los impuestos soportados por razón del M y por los gastos de transmisión de la herencia y legados dispuestos por D.  Y.  y que se determinen en período de prueba y, subsidiariamente, en período de ejecución de sentencia", afegint que la sentència de primera instància conté en la seva fonamentació jurídica una vaga referència a que "en relación al último apartado procede su aprobación por imposición legal contenida en la Compilación en la referencia a los fideicomisos",  estant peró mancada tal primera Resolució d'un pronunciament explícit i inequívoc en la seva part dispositiva. El no tocar tampoc tal aspecte la sentència que ara es combat permet a la recurrent concloure que ... " la sentencia dictada por la sala a quo incurre en el mismo defecto que la primera, que es el que se denuncia en el presente motivo".

Motiu que mereix acollida, atès el següent:

1r).- Com ensenya la sentència del T.S. de 18-7-1996 (que es cita per totes) ... " es claro que ante esa omisión, al no haber resuelto ese punto concreto solicitado en el "suplico" y no existir motivación alguna al respecto, se incurre por parte de la sentencia en la infracción de la incongruencia omisiva del art.359 y en el correspondiente quebrantamiento de las formas esenciales para dictar los actos procesales ... incongruencia omisiva, pues, que ha de extirparse de la sentencia recurrida".

2n).- Encara que es considerés que no s'està propiament davant el genuí i pur supòsit d'incongruència amb base en que la sentència de primera instància no deixa de fer referència a la qüestió en els seus fonaments jurídics i que pel principi d'integració de tal fonamentació en la part dispositiva, tampoc deixa d'existir un cert pronunciament (que hauria romàs incólume en la sentència de l'Audiència Provincial), la vaguetat de tan incert pronunciament  (que ha permés inclús que un litigant considerés estimada la petició i l'altra denegada), aboca a la mateixa necessitat d'esmena i conseqúent clarificació per part d'aquest Tribunal, sense haver d'acudir a l'extrema mesura anul·latòria de la sentència, no només per l'exercici de l'anomenada funció positiva cassacional (per exemple, S.del T.S. de 18-7-1996), sino també perquè tan traumàtic pronunciament anul·latori no ha estat demanat ni tan sols per la part que denuncia la infracció, la qual només sol·licita la cassació de la sentència impugnada per a que en dicti una altra de nova aquesta Sala.

3r).- Dil·lucidant, doncs, tal petició de la demanda, aquesta haurà d'acollir-se en la part que comporti el respecte al compliment de la voluntat del testador Sr.Z3. , el qual disposà en el seu al·ludit testament hològraf, i en literals termes, que "todos los gastos de transmisión de la herencia y legados, así como los impuestos que graven, deberán ser sufragados por los legatarios. No sólo los suyos, sino también los que correpondan a mi heredera universal o a sus hijos legítimos MªZ5  i Z6.

Tan clara i contundent declaració fa sobrer qualsevol pronunciament respecte a les despeses de transmisió de l'herència i llegats, incluídes les fiscals, que hauran de ser assumides per la part demandada, amb total indemnitat de la Sra.X, en la seva condició d'hereva del Sr.Z3.

Ara bé, del propi tenor literal de la disposició se'n desprén que tal indemnitat queda limitada a les despeses derivades  "estrictu sensu" de l'operació transmisiva per a l'efectivitat de la substitució fideicomissària, no podent, doncs, abastar conceptes anteriors a tal moment succesori. Res preveu el testador per aquesta llarga etapa d'administració del fideicomís, el que vol dir que s'haurà d'estar a allò disposat per l'art.184 de la Compilació segons el qual va a costa de l'hereu fiduciari - i no de l'herència - les despeses ordinàries de conservació, impostos, pensions de censos, preu d'arrendaments, interessos de deutes hereditàris i càrregues anàlogues dels bens del fideicomís. Per això, no es pot donar lloc a la primera part de la petició f) de la demanda, o sigui, la que interessa que es declari que "todos los codemandados deben satisfacer a mi mandante las cantidades referidas a los impuestos soportados por razón del "M", expressió aquesta última equívoca atès que podria interpretar-se com un intent  de  retrotraure rescabalaments de despeses fiscals ordinàries a moments anteriors a l'acte de transmisió hereditària en favor dels fideicomisaris.

En definitiva, en no poder qualificar-se el pagament dels normals impostos que gravaven la finca de despesa extraordiària i no trovar-nos davant de cap fideicomís pur (supòsit en que sí anirien tals despeses a càrrec de l'herència) no pot imposar-se als codemandats tal obligació resarcitòria, que sí, en canvi, hauran d'assumir en relació a totes les dites despeses, incluídes les fiscals, soportades per la Sra.X per raó de la repetida transmisió hereditària i en relació als impostos  (o anàlogues càrregues fiscals) de caràcter extraordinari que durant tota l'etapa d'administració del fideicomís hagués assumit  la demandant o el Sr.Z3.

Procedeix, per tant, un exprés pronunciament estimant en part i en aquests  termes la darrera petició formulada per la recurrent en la seva demanda.

Obviament, l'existència i determinació de l'import de tals despeses configura una qüestió que queda diferida per al tràmit d'execució de sentència, no només per haver-ho així demanat subsidiariàment la recurrent sino perquè la seva fixació, amb la pràctica, en el seu cas, de les corresponents proves, excediria l'abast propi d'aquest extraordinari recurs.

Setè.- L'acollida, encara que hagi estat en part, de l'anterior motiu provoca l'aplicació al cas de l'art.1.715 de la LEC i que, en conseqüència, no es formuli cap imposició de costes, no només amb referència a aquest recurs, sinò també, pel que fa a les instàncies anteriors, les despeses de les quals hauran de ser satisfetes en igual mesura per cada una de les dues parts litigants, pagant-se les comunes per meitats.

ATESOS: Els preceptes legals esmentats i demés d'aplicació.

 

DECIDIM

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA, DECIDEIX: ESTIMAR EN PART el recurs de Cassació interposat per la representació de la Sra.X contra la sentència de l'Audiència provincial de Barcelona (Secció Onze) de data 30 de juliol de 1998 dictada en el rotlle d’apel·lació núm. 1526/95, dimanant del Judici declaratiu de menor quantia núm 1043/93 del Jutjat de Primera Instància núm.11 de Barcelona REVOCANT, en conseqüència, la sentència combatuda només i exclusivament en el sentit de declarar que la part demandada ve obligada a satisfer a la demandant  les quantitats referides als impostos i anàlogues càrregues fiscals extraordinàries soportats per la finca "M" durant  l'etapa en que fou hereu fidicomisari del mateix el Sr. Z3, així com les despeses, incluídes les fiscals, derivades de la transmisió de l'herència i llegats disposats per l'esmentat causant; despeses les dites, l'existència i import de les quals s'haurà d'acreditar en període d'execusió de sentència; CONFIRMANT-SE, en la resta, tots els altres pronunciaments de la sentència combatuda, sense expressa condemna en costes en cap de les instàncies ni en aquest recurs, havent de satisfer cada part les per ella causades.

Així per aquesta nostra Sentència, ho decidim, ho manem i ho signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda