Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 27 de maig de 1999

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 27 de maig de 1999, núm. 13/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels  magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat pels Srs. X i X2, contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida al 28 d'abril de 1998, dimanant del judici declaratiu de menor quantia interposat pels aquí recurrents, contra la Sra.Y, sobre declaració  de validesa d'última voluntat. La part recurrent ha estat representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr.Arturo Cot Monserrat i defensada pel lletrat Sr.Pumpili Roiger Juny.Ha comparegut com a part recorreguda els Srs.Y2, Y3, Y4, Y5, Y6, Y7, Y8, Y9, Y10, Y11, Y12 i Y13, tots ells amb la seva qualitat d' hereus abintestat de la causant i recorreguda Sra.Y, defensats pel  lletrat Sr.Josep Lluís Vilaseca i Requena i representats pel procurador dels  tribunals Sr.Narciso Ranera Cahis.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- La representació els Srs.X i X2 va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la Sra.Y, davant el Jutjat de Primera Instancia núm.1 de Lleida, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va acabar suplicant es dictés sentència en els termes que deixaven exposats i que es donen aquí per reproduïts. Seguit el judici pels seus tràmits legals en data 10 de novembre de 1997, l'esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "Que desestimando como desestimo la demanda formulada por D.X y D.X2, representados por el procurador de los tribunales Sra.FELIP ASEGUINOLAZA, contra Dª Y representado por el procurador de los tribunales Sra.GRACIA LLARROSA, debo absolver y absuelvo a ésta última de los pronunciamientos y declaraciones formuladas de contrario, con imposición de las costas a la parte actora".

Segon.- Per la representació dels demandants Srs.X i X2, es va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, i per la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida en data 28 d'abril de 1998 es va dictar sentència que conté la part dispositiva següent: " Que desestimando el recurso de apelación formulado por la represenación procesal de D.X y D. X2 contra la sentencia dictada con fecha diez de noviembre de 1997 por el Juzgado de Primera Instancia número Uno de Lérida en autos de juicio de menor cuantía núm.418/95, confirmamos íntegramente dicha resolución, con expresa condena en las costas de esta alzada al recurrente".

Tercer.- La representació dels Srs.X i X2, va anunciar recurs de cassació contra la sentència esmentada i davant aquesta Sala, el qual va formalitzar mitjançant en seu escrit de data 31 de juliol de 1998, fonamentat en els motius següents: 1r) a l'ampare de l'apartat quart de l'article 1592 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de les normes de l'ordenament juridic i jurisprudència aplicable; 2n) a l'ampare dels mateixos apartats i article esmentats en quant fa referencia a la conformitat tàcita; i 3r) a l'ampare del mateix apartat quart i article 1592 de la Llei Processal en quant a la manca de formalitats de l'acte.

Quart.- Admès el recurs a tràmit, es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal que va emetre l'informe que estableix l'article 1709 de la Llei d’enjudiciament civil, en el  sentit de considerar procedent l'admissió a tràmit del recurs de cassació interposat; la representació dels  recurrents, en escrit de data 22 de juliol de 1998 va manifestar que tenint coneixement que la demandada i recorreguda en aquest recurs la Sra.Y, va morir a L. el dia 5 de maig de 1998, demanà la suspensió de la tramitació del recurs i es practiqués un requeriment als ignorats hereus de l'esmentada Sra.Y perquè es personesin en forma en les actuacions; per provisió de data 3 de setembre últim, es va acordar de conformitat amb la petició deduïda per la part recurrent, i es requerí als ignorats hereus de la Sra.Y per la seva comparecença a les presents actuacions, el que van efectuar mitjançant escrits de dates 10 i 17 de març de 1999; i donat trasllat del recurs de cassació interposat a la part recorreguda, per un termini de 20 dies, van impugnar l'esmentat recurs en el seu escrit de data 27 d'abril passat que fonamenta en els fets i fonaments legals que al·lega i es donen aqui per reproduïts. Per provissió del dia 6 de l'actual mes de maig, es va tenir per evaquat el tràmit conferit i es va assenyalar per la votació i resolució el passat dia 20 de l'esmentat  mes de maig.

Ha actuat de ponent el magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr.PONÇ FELIU i LLANSA

 FONAMENTS DE DRET

Primer.- Per a resoldre el present recurs convé fer referència als següents antecedents:

  a).- El Sr. Z, casat en segones noçes amb  la Sra.Y, va morir el 10 de Novembre de 1990 sota testament obert atorgat el 18 de novembre de 1988 en  el qual, sense perjudici de distints llegats, instituí hereva universal a l'esmentada segona esposa. Més de quatre mesos abans de la seva mort, concretament el 3 de juliol de 1990, el Sr.Z, internat a la clínica "La Alianza" de Lleida, atorgà davant Notari una acta de manifestacions de les quals, pel que ara interessa, procedeix destacar-ne les següents:

  - "Que tiene otorgado testamento ante el Notario de Bellpuig ..."

- "Que quiere otorgar otro testamento complementario del anterior, sin poder hacerlo hoy por no disponer de dicha copia del anterior y faltarle algunos datos o documentación de la que tampoco dispone".

- "Que, sin  embargo, por razones de urgencia interesa que quede clara su voluntad mediante esta acta, de cuya limitación de efectos yo, el notario, le advierto en cuanto pueda contener disposiciones de última voluntad".

- "Que quiere que el testamento que tiene otorgado se mantenga íntegro en su contenido excepto en cuanto a las cantidades de dinero que posee procedentes de títulos al portador /pagarés, letras de cambio, etc) que no están expresamente citados ni  legados en el testamento y de los que tiene aún que disponer".

- "Que en estos términos y mientras no pueda otorgar su testamento quiere que quede claro que es su voluntad modificar el anterior para disponer que, en cuanto al dinero que pueda proceder de los títulos al portador que antes se dicen, se distribuya de la forma siguiente:

  a).- "Será usufructuaria vitalicia su esposa Dña.Y. Administrarán los títulos o el dinero procedente de los mismos, mientras subsista el usufructo vitalicio de la esposa, con carácter conjunto: D.X, D. X2 y D.Z2, con las más amplias facultades inherentes al cargo de administrador de la herencia y con obligación naturalmente de entregar a la usufructuaria los rendimientos líquidos.

  b).- Y al fallecimiento de la usufructuaria los títulos o el dinero se dividirán en cuatro partes iguales ..."

  Acte seguit, el dit fedatari públic extengué una diligència del següent tenor literal: "El mismo día comparecen ante mi en la misma clínica La Alianza donde el requirente ha hecho sus manifestaciones, D.X y D. X2, además de la esposa del declarante Dña.Y, ... Les hago saber mi condición de notario y les leo íntegramente, por su elección, esta acta de cuyo contenido se dan por enterados, manifestando que lo aceptan y se obligan a cumplir en lo posible la voluntad del manifestante que este ordene en su testamento o conforme las manifestaciones que ahora hace si no pudiere llegar a hacerlo ..."

  b).-  El 23 de juliol de 1993 els Srs.Y,  X2 i  X, otorgaren escritura de manifestació, acceptació i adjudicació d'herència conforme a l'al·ludit  testament de  1988. També la sentència que ara es combat declara, amb valor de fet provat, que el referit Sr.Notari advertí a l'atorgant de les limitacions de l'esmentada acta de manifestacions " antes y después de verterlas, no estando seguidas del anunciado testamento complementario pese a haber transcurrido cuatro meses desde que se levantó el acta hasta el fallecimiento y sin que se haya acreditado la imposibilidad de hacerlo en este tiempo".

  c).- Amb la pretensió d'un reconeixement judicial que tal acta de manifestacions regulava les últimes voluntats del Sr.Z  i  que, en conseqüència, els Srs.X i  X2 són administradors dels referits títols i diners mentre subsisteixi l'usdefruit vitalici a favor de la Sra.Y, aquells interposaren contra aquesta última demanda de menor quantia, que fou desestimada en primera instància i també per l'Audiència Provincial de Lleida, motivant aquest doble rebuig la present Cassació, la qual ha registrat distintes incidències processals derivades de la defunció de la demandada Sra.Y i de la substitució processal operada a favor dels que han estat declarats hereus seus Abintestat.

Segon.- El recurs s'articula en tres motius, recolzats en el núm.4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil denunciant, en el primer, la infracció de l'article 1.249 del Codi civil, relatiu a la prova de presumpcions i de la jurisprudència que esmenta; en el segon la vulneració del mateix ordinal en relació a altra doctrina legal i al principi  que ningú no pot anar contra els seus propis actes; i en el tercer i últim la infracció de l'article 3 del referit Codi, del Preámbul de la Llei 40/91, de 30 de desembre (Codi de successions) i dels arts.107, 32 i 101 del mateix codi, així com del principi "favor testamenti" i demés jurisprudència que es cita.

Els dos primers motius poden abordar-se conjuntament, per substancial unitat de raó i per polaritzar ambdós la principal censura jurídica en la pretesa vulneració de l'article 1.249 del Codi civil.

En ells es diu, en síntesi, que ha existit  (sic)  "error en la apreciación de la presunción" per quedar clar que la referida acta de manifetacions regulava les últimes voluntats del Sr.Z, no havent-se ponderat suficientment que aquesta seva voluntat s'expressà davant notari, que el Sr.Z morí en la mateixa clínica "La Alianza" (motiu primer) i que la Sra.Y va acceptar complir la voluntat del seu marit, arribant a "realizar actos propios dirigidos al cumplimiento de las voluntades del Sr.Z" com, entre d'altres, el de signar amb els litigants el 27-5-1993 un document de distribució d'uns diners dipositats en el Banc de Sabadell, el qual, a l'entendre de la part recurrent conforma una renúncia a l'acció de nul·litat o, el que és el mateix, de sanació o confirmació de la disposició testamentària nul·la.

Tant el primer com el segon motius han de fracassar pel següent:

1r) .- En contenir ambdós una genèrica crítica jurídica atanyent a l'article 1249 del Codi civil pel que es qualifica d'error en la prova de presumpcions, cal recordar d'entrada que " la alegación del art.1249 del c.c. como infringido se hace por conducto equivocado, puesto que según la doctrina de esta Sala es imprescindible que el hecho-base esté claro y probado para que, a partir de él pueda obtenerse el hecho-consecuencia. De aquí que para impugnar una presunción se ha de atacar, en principio, la apreciación o fijación de este hecho y demostrando que el Juez cometió un error en la apreciación o fijación de ete hecho" (S. del T.S. DE 22-12-1992).

La part recurrent oblida aquesta doctrina perquè afirma (motiu primer) que... "consta en la cetificación de defunción que el Sr.Z falleció en la misma clínica donde otorgó su última voluntad ... y con el convencimiento de que había quedado clara su voluntad en el sentido de no poder otorgar nuevo testamento" i (motiu 2) que ..."es evidente que la voluntad del Sr.Z fue la  que esa acta de manifestaciones reflejara su última voluntad si no pudiere otorgar testamento, por lo que, de lo contrario, y siguiendo la tesis del juzgador nunca esa acta tendría validez por cuanto el Sr.Z hubiera podido siempre otorgar testamento".

A la vista d'aquestes manifestacions no acaba de quedar clar si el que afirma la part agent és que el fet  que el Sr.Z morís en la mateixa clínica en la que s'atorgà l'esmentada acta notarial palesa que aquell no tingué cap més ocasió per fer testament en forma, pel que s'ha d'estar a la seva voluntat o que, en qualsevol cas, s'ha  d'estar a tal voluntat manifestada en l'acta notarial perquè, de no acatar-se la mateixa, s'hauria de tenir per nul·la la dita acta (possibilitat que nega el recurrent) per tal com el Sr.Z hagués pogut atorgar sempre testament.

El rebuig es fa evident en qualsevol cas perquè:

a) .- Pesa sobre el recurrent en cassació la càrrega d'assenyalar exactament quin és el fet-base del qual extreu l'òrgan judicial la inferència equivocada i ja s'ha dit que aquesta operació no s'ha fet amb la claretat exigible en el marc d'aquest recurs extraordinari.

b).- Pel supòsit de que aquest fet-base fós la impossibilitat del Sr.Z d'atorgar testament, el recurrent no ha combatut pel camí adequat, és a dir, citant l'escaient infracció de norma valorativa de la prova, la realitat fàctica que expressa la sentència atacada, ja que s'ha de repetir que el que resta incólume és l'afirmació de l'òrgan "a quo" segons la qual el Sr.Z tingué quatre mesos de temps des de la confecció de l'acta en qüestió per atorgar testament, no fent-ho malgrat que ..." no se ha acreditado la imposibilidad de hacerlo".

c) .- Finalment, si el que es vol expressar és que el fet que morís el referit causant en la mateixa clínica demostra per sí mateix  l'expressada impossibilitat de testar, s'ha de recordar que, apart que tampoc ningú esmenta si el Sr.Z romangué o no sempre i durant els referits quatre mesos a la clínica, inclús, d'haver succeït així, tampoc s'hauria d'extreure la ineluctable conseqüència que restà incapacitat per a testar en forma tot el temps i cal recordar que  "lo que se ofrece al control de la casación ... es la sumisión a la lógica de la operación deductiva, reservándose a la instancia la opción discrecional entre las diversas deducciones posibles ..." (S. del T.S. de 24-1-1996, per totes).

Per això, no hi ha hagut la infracció de la prova de presumpcions que s'esmenta, ni, en conseqüência, la del art.1249 i següents del Codi civil.

2n) .-Pel que fa a la jurisprudència esmentada, és a dir,  que tota interpretació d'un acte testamentari ha de passar per la d'indagar la voluntat real del testador, és obvi, pel dit que aquesta doctrina tampoc ha estat desconeguda en la sentència que es combat. La vulneració que es denúncia només s'hauria pogut produir de considerar que l'acta de manifestacions del Sr.Z de 3.7.1990 gaudeix de valor succesori, el qual no és així, com s'analitzarà en l'estudi del tercer motiu del recurs.

3r).- Resta, finalment, pel que fa al motiu segon, l'al·legació d'existencia d'actes propis per part de la Sra.Y Al  respecte, diu la part que recorre que ..." no puede esgrimir nulidad (s'entén que de l'acta de manifestacions) aquella persona que con sus actos ha evidenciado una conducta previa incompatible con el ulterior ejercicio de la pretensión procesal de ineficacia de la disposición de última voluntad". Els pretesos actes propis de la demandada s'invoquen en base a que, preveient-se en l'esmentada acta un repartiment de títol-valors i diners del Sr.Z (que  ara es diu que estaven dipositats en el Banc de Sabadell) a raó de divisió en quatre parts iguals per part dels seus administradors Srs.X,  X2 i Z2 i, havent-se atorgat entre els demandants Srs.X i X2 i la Sra.Y el 27-5-1993 un document en el que es pactà que ... "el importe producto de varias inversiones, cuyos resguardos están situados en Banco de Sabadell,SA ...se distribuirán a partes iguales entre ellos a sus respectivos vencimientos", aquesta circumstància raona la recurrent que és expressió d'un acte propi per part de la Sra.Y que ara no pot desconèixer i que, a més a més, aquest acte propi és equivalent a un sanejament del testament, en el sentit, de confirmació de l'acta de manifetacions de 3-7-1990 per renúncia a l'acció de nul·litat o a l'acció d'impugnació dels defectes que pogués contenir tal acte. Per això, la recurrent cita doctrina i jurisprudència segons la qual no pot pretendre cap declaració judicial de nul·litat de les disposicions d'última voluntat o testament qui executa determinades clàusules malgrat  tenir constància dels defectes formals que impregnen el dit  testament, transcribint en concret un paràgraf de la sentència del T.S. de 28-2-1928  segons la qual ..." en materia de sucesiones, los actos que tácita o expresamente impliquen por parte del heredero o legatario el reconocimiento de la acción de la voluntat del testador, convalidan cuantos defectos puramente formales hayan podido cometerse en su extensión ...".

Tal doctrina dels propis actes i de la resta de la dita argumentación s'esdevé inaplicable al cas pel següent:

a).- "Constituye jurisprudencia reiterada que los actos propios han de tener como fin la creación, modificación o extinción de algún derecho, sin que en la conducta del agente pueda existir ningún margen de error por haber actuado con plena conciencia para producir o modificar un derecho" (S.del T.S. de 27.1.1996 y 12.7.1997). L'acte propi, per tant, "ha de ser expresión personal del consentimiento, claro, terminante e inequívoco ..." (S.del T.S. de 26.11.1996), ha de tenir  "un nexo causal eficiente entre el acuerdo adoptado o acto realizado y su incompatibilidad con la conducta posterior" (S.del T.S. de 20.12.1996) i cal, a més a més, que "dicho acto no sea expresión de un acuerdo de voluntades, cuya eficacia y contravención se regula por las normas establecidas para los contratos" (S.s.del T.S. de 20.3.1985 i 4.2.1988).

b).- Això considerat, és evident que l'actuació de la Sra.Y en signar el document de 26.5.1993 no comporta la menor infracció de la doctrina "adversus factum qui venire non potest" ni per tant, s'esdevé assimilable a cap acció de renúncia a l'acció de nul·litat  testamentària perquè:

- L'acta de manifestacions notarial de 3.7.1990 no té valor de disposició testamentària, com es raonarà en ventilar el següent i darrer motiu de recurs, pel que malament es podia fer cap renúncia a l'acció de nul·litat  testamentària. En el cas, s'està, doncs, prou lluny de qualsevol supòsit d'existència de testament impugnable per concurrència de defecte formal.

  - No existeix el menor  indici que la Sra.Y signés el referit document amb ànim de reconèixer i acatar l'esmentada acta notarial assimilant-la a un testament, amb expressa voluntat de crear una inalterable situació jurídica succesòria.

- No s'ha demostrat cap inequívoc enllaç entre les referides manifestacions de l'acte  notrial de 3.7.1990 i el document de 26.5.1993. N'hi ha prou en destacar que ni tan sols existeix plena coincidència de persones contemplades com a beneficiàries d'un hipotètic repartiment de títols-valors i diners entre ambdós documents.

  - En el supòsit - que només s'admet dialècticament - que existís la postulada connexió entre els referits documents, s'estaria, pel que fa al que es diu que  conforma un acte propi de la Sra.Y, o sigui el contingut en el document de 26-5-1993 davant una realitat contractual excloent de l'aplicació de l'esmentat principi, per tal com la problemàtica que es generés s'hauria de regular per les regles que normen l'eficàcia o contravenció dels contractes. Ja ho apunta la sentència combatuda en dir que la doctrina dels propis actes "interpretada a modo de "confirmación" tácita (que el art.1311 C.c. previene para los contratos anulables) se escapa del ámbito de su aplicación para el caso propuesto, por la propia naturaleza, ya comentada, del acto documentado objeto del pleito".

- Per últim, la part  recurrent no podria aïllar el referit document dels restants actes anteriors i posteriors de la Sra.Y, que, si alguna cosa demostren, és precisament el seu desig de vincular-se, no al contingut de l'acta de manifestacions de 3.7.1990, sino al testament de 18.11.1988, ja que la referida demandada (conjuntament,  "ad abundantia maior", entre altres, amb el Sr. X2) atorgaren escriptura de manifestació, acceptació i adjudicació d'herència conforme a l'expressat testament de 1988, acte aquest darrer, que té molt superior càrrega jurídica comparat amb la signatura del document privat de 26.5.1993 que es pretén productor dels efectes dels actes propis.

Per tot això hauran de claudicar aquests dos primers motius de recurs.

Tercer.-  I no millor alternativa espera al tercer i últim en el que s'al·lega la infracció de l'article 3 del Codi civil, de l'article 107 del Codi de successions, de jurisprudència d'aquesta Sala que esmenta i del principi del  "favor testamenti".

S'al·lega, en síntesi, el criteri hermenèutic d'interpretació de la norma adequada a la realitat social del temps de la seva aplicació; que, per això, i encara que en la meritada acta de manifestacions de 3.7.1990 no s'havia promulgat encara el Codi de successions, sí estava ja en projecte, que l'article 107 de la nova norma regula la no necessitat de la intervenció de testimonis en l'atorgament del testament notarial i que és característic del dret català la flexibilització del rigor formal testamentari.

I sobre tot això s'ha de dir:

a).- De cap manera s'ha infringit l'article 3 del C.Civil si es té en compte que "la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas las normas no supone la justificación del arbitrio judicial, ni una intepretación laxa de las normas, y, desde luego, excluye que se orille la aplicación de la norma vigente en caso concreto ..." (S.del T.S.de 10.4.1995). I la norma vigent en obrir-se la succesió testamentària no era el Codi de successions, sino la Compilació segons reforma de 1984. En efecte, el Sr. Z. va morir el 10 de novembre de 1990. La Disposició Final quarta de la Llei 40/91 disposa que la mateixa entrarà en vigor tres mesos després de la seva publicació en el D.O.G.C., que va tenir lloc el 21.1.1992. Per tant, atès que el punt d'inflexió el marca l'apertura de la succesió, la qual, segons el principi "hereditas viventur non datur" ja s'ha dit que s'esdevingué el 1990 en quant conseqüència automàtica de la mort del testador, és obvia la regulació del cas per l'esmentada Compilació, essent també irrellevant, als efectes que ara es contemplen que l'herència no s'acceptés fins l'any 1993.

b).- Malament, per tant, es pot denunciar la inaplicació de l'esmentat Codi si no regula la succesió de que es tracta, no havent-se infringit, per tant, ni l'article 107 ni molt menys el seu PrEàmbul (que, a més a més, i com qualsevol Exposició de Motius, no és susceptible de censura cassacional en no conformar concret precepte aplicable).

Aquesta crítica jurídica la conecta el recurrent amb la invocació que fa a les normes antiformalistes que inspiren el dret succesori català i a la jurisprudència generada al respecte.

En aquest sentit resulta plausible fer les següents observacions:

1r).- És cert que, com ja té assenyalat aquesta Sala (per exemple, S.de 7 de Gener de 1992) "la configuració del sistema testamentari a Catalunya s'ha caracteritzat de manera  substancial per una clara tendència i un clar efecte de simplificació de les formalitats ..." i que  "el caràcter més tolerant de la legislació catalana ha estat explícitament reconegut en diverses sentències del Tribunal Suprem, com les de 28 de gener de 1861 i 18 de novembre de 1934, entre d'altres. I aquest caràcter més tolerant és una clara manifestació d'un pensament jurídic i d'una convicció social de reduir al minim essencial l'exigència de les formalitats testamentàries que no es poden defugir...".

Bona prova d'aquesta tolerància l'ofereix la recent sentència d'aquest Tribunal de 23 d'abril de 1998 en la qual, en supòsit de testament atorgat per persona ingressada en un centre sanitari es digué que "si en aquest cas la determinació del lloc de l'atorgament s'ha pogut fer amb iguals o majors garanties de veracitat de les que estableix l'article 120.1 del Codi de successions, que exigeix la forma autògrafa, hem de concloure que ens trobem aquí en un cas d'incompliment d'una simple formalitat, que, a més a més, s'ha superat de forma satisfactòria de manera indirecta i en aquests o semblants casos, i d'acord amb allò que estableix la Novel·la 22,44 9, la solució que es deriva de la tradició jurídica catalana no és altra que la de reconèixer eficàcia a la voluntat del difunt que no sigui contrària a les lleis, que a més a més és conforme amb el caràcter estrictament subsidiari que té la vocació legal o intestada en el sistema succesori català, segons resulta de l'art.3r.II del Codi de successions".

2n).- En el cas, però, no s'entén que es postuli la referida flexibilitat a l'empara del "favor  testamenti", essent així que no es produeix cap succesió intestada, per tal com la sentència combatuda es remet al testament atorgat pel Sr. Z.  menys de dos anys abans de la seva mort, exactament el 18-11-1998, la validesa del qual no només no ha estat qüestionada en cap moment, sino del  tot assumida inclús per un dels litigants recurrents en atorgar el 23.4.1993 escriptura de manifestació, acceptació i adjudicació d'herència.

I és que el present cas és ben diferent del resolt en les referides anteriors sentències de la Sala, des del moment que el que s'impetra és que s'atorgui valor regulador de la succesió del Sr. Z.  a una escriptura de manifetacions atorgada pel mateix  el 3.7.1990 davant Notari, el qual advertí a aquell per dues vegades de la limitació d'efectes de l'acta pel que fa a cap pretensió de regular una disposició d'última voluntat.

En efecte, inclús ja des de la perspectiva de la legislació notarial s'albira quin ha de ser el sentit de la Resolució. I és que, com significa la doctrina, les actes notarials, per definció, i al menys en principi, no contenen aquelles autèntiques declaracions de voluntat propies del negoci jurídic. S'ha dit que, com a màxim i en les anomenades actes de manifestacions o de referència expressen declaracions d'una determinada realitat formulada per l'atorgant. Prou ho indicava ja la sentència del T.S. de 16.6.1947 en assenyalar que ... "No cabe confundir la escritura pública con el acta, porque son especies distintas del género instrumento público, cuya distinción suele tener un acusado matiz diferencial. En la doctrina se halla perfectamente delimitada en la legislación notarial. Tal distinción fue ya iniciada aunque de forma embrionaria por el Reglamento de 1874 que al aclarar y completar los arts.1 y 17 de la L.N. marcó de manera esencial la función propia de las actas notariales referidas a la extensión y autorización por los notarios de aquéllas en que se consignen hechos y circunstancias que presencien y les consten y que por su naturaleza  no sea materia de contrato, viniendo más tarde el actual Reglamento a puntualizarlo, precisando en su art.144 que el contenido de las escrituras públicas son las declaraciones de voluntad, los actos jurídicos que implican prestación de consentimiento y los contratos de toda clase: en tanto que la órbita propia de las actas afecta exclusivamente a hechos jurídicos que, por su modo peculiar, ni pueden calificarse de actos ni de contratos".

3r).- L'abast de les manifestacions fetes pel Sr.Z, lluny de conformar la seva inequívoca voluntat succesòria, tenen la migradesa que es desprén de apartats de l'acta com els que recullen que el dit atorgant "quiere otorgar otro testamento complementario del anterior, sin poder hacerlo hoy por no disponer de dicha copia del anterior y faltarle algunos datos o documentación de la que no dispone" o aquells altres en els quals el notari autoritzant adverteix al manifetant de la limitació d'efectes de l'acta "en cuanto pueda contener disposiciones de última voluntad" o en els quals el fedatari públic accepta el requeriment "volviendo a advertirle de la limitación de efectos de esta acta, en cuanto pueda significar una disposición de última voluntad, prometiendo el declarante cambiar o completar su testamento en cuanto le sea posible".

4r).- Però és que inclús admetent a efectes dialèctics que l'acta dòna fe d'una manifestació de voluntat succesòria pel que fa als diners procedents dels títols al portador a que es refereix tal acta, el que no pot pretendre el recurrent és dividir la seva continència perquè doni fe d'una disposició de títols valors i no doni fe de la promesa que en  la mateixa acta formulà el Sr.Z, o sigui la de "cambiar o completar su testamento en cuanto le sea posible".

El fet que el Sr.Z no cumplís aquesta promesa acredita que el que la recurrent qualifica de la seva "última voluntat", no devia ser tal des del moment que malgrat els mesos transcorreguts des de la repetida acta ni va fer cap altre testament ni va complementar l'atorgat l'any 1988 a pesar que - i això constitueix element fàctic no combatut en cassació - en cap moment es provà la menor impossibilitat per part del repetit Sr.Z.

El motiu, doncs, haurà de claudicar i amb ell el recurs.

Quart.- Segons l'article 1.715 de la Llei d’enjudiciament civil si no s'estimés procedent cap motiu de recurs, la sentència imposarà les costes d'aquesta alçada a la part recurrent, amb pèrdua del dipòsit constituït.

ATESOS. Els preceptes legals esmentats i els altres d'aplicació,

 

PART DISPOSITIVA

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUNYA, DECIDEIX : DESESTIMAR íntegrament el recurs de cassació interposat per la representació dels Srs. X i X2 contra la sentència dictada per l'Audiència Provincial de Lleida el 28 d'abril de 1998 en el rotlle d’apel·lació núm.680/97, dimanant del judici de menor quantia núm.418/95 del Jutjat núm.1 de Lleida, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent i a la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir.

S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda