Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 27 de maig de 1999

Anterior Amunt Següent

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 27 de maig de 1999, núm. 12/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat per la Sra. X  contra la Sentència dictada en grau d'apelAlació per la Secció 2a de l'Audiència Provincial de Lleida el 14 de juliol de 1994, dimanant del judici declaratiu de menor quantia interposat pel Sr. Y  i la Sra. Y2 sobre declaració de drets. La part recurrent ha estat representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Ildefonso Lago Pérez i defensada pel lletrat Sr. Lluís Balius Juli. Ha comparegut com a part recorreguda  el Sr. Y , sota la representació del procurador Sr. Angel Quemada Ruíz i defensat per l'Advocat Sr. Jesús Condomines Pereña.

 

ANTECEDENTS  DE  FET

Primer.- La representació processal de la Sra. Y2 i del Sr. Y  va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la Sra. X  que pel torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància número 2 de Cervera, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va acabar solAlicitant que es dictés sentencia per la qual: A).- Se declare la nulidad radical y absoluta de la escritura pública llamada de compraventa otorgada por la difunta Dª. Z a favor de la demandada, Dª. X , con fecha 18 de Octubre de 1982, bajo la autorización del Notario de Barcelona, D. Enrique Gabarró Samsó, por la que dicha supuesta vendedora transmitió a la demandada las fincas a que se refiere el hecho cuarto de la demanda, y que, por mor de dichas nulidad y consiguiente ineficacia jurídicas, las fincas a que se contrae dicha escritura no hicieron tránsito al patrimonio jurídico de la aparente vendedora.- B)- Se condene, en consecuencia, a la demandada a reintegrar en la herencia relicta por la difunta Dª. Z, hoy a su heredero universal, el actor D. Y , los bienes que se comprendieron en la escritura a que se refiere el párrafo anterior.- C)- Para el improbable caso de que la demandada haya enajenado a terceros todas o algunas de las fincas a que se contraen las dos peticiones anteriores, se le condene asimismo a la propia demandada a satisfacer al actor, por vía de indemnización de daños y perjuicios o prestación equivalente o "id quod Interest", el valor sustitutorio de dichos bienes cifrado en el que hubieren alcanzado en el momento de interponerse la demanda. - D)- En consecuencia de las declaraciones y condenas que proceden, se decrete la cancelación -salvo perjuicio de terceros posibles adquirentes de buena fe- de las inscripciones registrales causadas en méritos de la escritura pública cuya nulidad absoluta se ha decretado, expidiéndose en su momento el oportuno mandamiento al Sr. Registrador de la propiedad del partido a tal fin.- y, E)- Que se condene a la demandada a la satisfacción de la totalidad de las costas del pleito. En data 18 d'abril de 1994 l'esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: FALLO: Que desestimando íntegramente la demanda interpuesta por el procurador Sr. Miguel Razquin Jené en nombre y representación de D. Y  y Dª. Y2 contra Dª. X  debo absolver y absuelvo a ésta de todos los pedimentos de la demanda, con imposición de las costas a la actora".

Segon.- Per la representació dels demandants Sr. Y  i Sra. Y2, es va interposar recurs d'apelAlació contra l'esmentada sentència, i per la Secció 2a de l'Audiència Provincial de Lleida amb data 14 de juliol de 1994 es va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que ESTIMAMOS el recurso de apelación interpuesto por los demandantes D. Y  y Dª. Y2, contra sentencia del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción nº2 de Cervera dictada en autos de juicio de menor cuantía nº 245/92, que REVOCAMOS. En su lugar, ESTIMAMOS totalmente la demanda y:

A) Declaramos la nulidad de la compraventa otorgada entre la difunta Dª. Z y la demandada Dª. X  mediante escritura pública de fecha 18 de Octubre de 1982 bajo la autorización del Notario de Barcelona, D. Enrique Gabarró Samsó.

B) Condenamos a la demandada a reintegrar a la herencia relicta por la difunta Dª. Z, a su hoy heredero universal, el actor D. Y , los bienes objeto de dicha escritura.

c) Condenamos a la demandada a satisfacer al actor el valor sustitutorio de los bienes que haya enajenado y que tuvieran en el momento de presentar la demanda.

D) Ordenamos la cancelación de las inscripciones registrales producidas como consecuencia de la referida escritura, salvo las que afecten a terceros adquirentes de buena fe, para lo que se expedirá el oportuno mandamiento al Sr. Registrador de la Propiedad.

No hacemos especial declaración sobre costas en ninguna de las dos instancias".

Tercer.- La Sra. X , mitjançant la seva representació processal va formular recurs de Cassació davant la Sala Primera del Tribunal Suprem que va dictar sentència en data 28 de desembre de 1998, que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que debemos remitir las actuaciones al Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, que emplazará a las partes de conformidad con lo establecido en el artículo 1732 de la Ley de enjuiciamiento civil. Sin pronunciamiento sobre las costas."

Quart.- El procurador dels tribunals Sr. Ildefonso Lago Pérez, en representació de la Sra. X , va presentar escrit davant d'aquesta Sala compareixent i formalitzant recurs de cassació, en virtut de l'emplaçament emès per l'Audiència Provincial de Lleida, d'acord amb l'Interlocutòria dictada per la Sala Civil del Tribunal Suprem en data 28 de desembre de 1998, recurs que interposa per "Infracció de les normes de l'ordenament jurídic i la jurisprudència aplicables per a resoldre les qüestions objecte de debat" i que fonamenta en els següents motius: 1r.- A l'empara de l'article 1692,4t de la LEC per error de dret en l'apreciació de la prova per infracció dels articles 1259 i 1253 del Codi civil, que exigeixen, perquè les presumpcions puguin ser apreciades com a mitjà de prova, que existeixi un enllaç racional entre el fet demostrat i el deduït; 2n.- A l'empara de l'article 1692,4t de la LEC per infracció per no aplicació  d'allò que disposa l'article 75 del Codi de successions i les Sentències del Tribunal Suprem de 21 d'abril de 1958 i 2 de juny de 1977; 3r.- A l'empara de l'article 1692,4t de la LEC, per infracció per interpretació errònia d'allò que disposa l'article 79 del Codi de successions i dels articles 1261,1274, 1275, 1276, 1277 i 1445 del Codi civil i la Doctrina continguda a les Sentències del Tribunal Suprem de 4 de juliol de 1990, 16 de setembre de 1991, 8 de juny de 1992, 25 de febrer de 1993, 20 de juliol de 1993 i 4 de juliol de 1990 i 8 de juny de 1992, així com també les de data 23 de setembre de 1989 i 22 de gener de 1991 i 6 de març de 1997 dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya;

Cinquè.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació es va senyalar l'audiència del dia 20 de maig actual, per a la celebració de la votació del present procediment que va tenir lloc en l'esmentada data.

N’és ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Ponç FELIU LLANSA.

 

FONAMENTS  DE  DRET

Primer.- La Sentència de l'Audiència Provincial de Lleida de 14-7-1994 revoca la del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Cervera de 18-4-1994, que desestimà la demanda, i, donant-li acollida, declara "la nulidad de la compraventa otorgada entre la difunta Dña. Z y la demandada Dña. X  ....", condemnant a aquesta darrera a "reintegrar a la herencia relicta universal, el actor D. Y  los bienes objeto de dicha escritura" i condemnant-la tanmateix a "satisfacer al actor el valor substitutorio de los bienes que haya enajenado y que tuvieran en el momento de presentar la demanda"; també ordena "la cancelación de las inscripciones registrales producidas como consecuencia de la referida escritura, salvo las que afecten a terceros adquirentes de buena fe ...".

Contra tal sentència interposa la demandada Sra. X  el present recurs, fonamentat en tres motius en els que es denuncia, respectivament, la infracció dels arts. 1259 i 1253 del C.Civil, atanyents a la prova de presumpcions; la infracció de l'article 75 del C. de Successions i de les sentències del Tribunal Suprem de 21-4-1958 i 2-6-1977 i, finalment, la vulneració de l'article 79 de l'esmentat Codi successori en relació amb els arts. 1261, 1274, 1275, 1276, 1277 i 1445 del Codi civil i de la Jurisprudència del Tribunal Suprem i d'aquest Tribunal que es cita.

Per a una millor entesa de l'assumpte convé recapitular el següent:

a).- El Sr. Z2, que morí el 12-1-1985 i la Sra. Z, també morta el 25-6-1990, atorgaren el 19-4-1950 capítols matrimonials fent donació i heretament universal de tots els seus bens presents i futurs en favor del seu fill, l'ara part agent Sr. Y  per raó del seu matrimoni amb la Sra. Y2; noces que es celebraren el 3-6-1950.- b).- En l'apartat b) dels referits capítols es pactà que "los donantes se reservan la facultad de vender, gravar, enajenar y, en general, contratar los actos entre vivos y onerosos sobre sus bienes respectivos sin limitación".- c).- Per escriptura pública de 18-10-1982 la Sra. Z va vendre a l'altra filla del seu matrimoni i ara demandada, la Sra. X , cinc finques de la seva propietat pel preu global de 500.000 pessetes, que la compradora va fer efectiu mitjançant un xec nominatiu.- d).- En les actuacions obren dictàmens pericials que assenyalen un important valor a les esmentades finques (fins el punt que un d'ells el fitxa l'any 1982 en 26.000.000 de pessetes).- e).- La demandada Sra. X  vengué part de dues de les referides finques l'any 1992 pel preu de quatre milions de pessetes.- f).- El pacte primer, apartat c) dels expressats capítols matrimonials disposen que ... "los donantes se obligan a mantener en su casa y compañía al donatario, a su futura esposa y a los hijos comunes, facilitándoles alimentos, vestidos, habitación adecuada y todo lo necesario a la vida humana, sanos y enfermos, con tal que ellos trabajen a utilidad de la casa y les guarden el respeto debido". No obstant, el matrimoni beneficiat per l'heretament no residí en la llar dels pares, en deteriorarse les relacions entre ells. No s'esdevingué, però, el mateix amb l'altre filla, que tingué cura de la seva mare, sobretot el darrer any de la seva vida, en conviure amb ella a L.

Segon.- El primer motiu de recurs s'adreça a discrepar de l'apreciació de la sentència combatuda segons la qual el pretès contracte de compravenda per part de la Sra. Z  a la seva filla Sra. X  emmascara en realitat un negoci simulat atorgat en perjuidici de l'heretament.

Es diu, en efecte, que a la referida simulació hi ha arribat la sentència combatuda mitjançant un procés inferencial absurd i arbitrari, fonamentat en l'existència d'un preu vil, en que les relacions entre l'hereu contractual i els seus pares estaven malmeses i en que no hi havia una real necessitat de venda.

1r).- El motiu, però, més que combatre la inferència feta pel Tribunal, vol qüestionar el fet-base que permet arribar al fet conseqüència. Així, no s'assenyala pas que és el que fa ilAlògic el procés deductiu, que és el que fa absurd que del preu ínfim de la compravenda se'n desprengui, junt amb altres factors, la conseqüència simuladora; simplement es diu que el preu pagat per la compravenda, de 500.000 pessetes no és vil, discrepant que li atribueixi tal condició la sentència en base a una prova pericial que es qualifica d'inassumible i dient que tal valoració és purament teòrica, que de les finques venudes n'hi havia dues que no venien del tronc familiar, i, en fi, que el valor de la venda fou pràcticament el cadastral.

Aquesta crítica ha de decaure perquè:

a).- S'ha de suposar que en citar el recurrent l'art. 1259 del Codi civil es refereix al 1249, relatiu a les presumpcions. En qualsevol cas, s'ha de recordar que "según reiterada jurisprudència, en toda presunción hay hechos-base y hechos-consecuencia de aquéllos deducidos según reglas del criterio humano. Para impugnar la prueba de presunciones hay que destruir los hechos-base y esto difícilmente se puede conseguir desde la desaparición del viejo art. 1692.4 LEC, por cuyo cauce se impugnaban los hechos, por lo que, en el caso, no habiéndose impugnado ningún hecho-base por la vía de infracción de precepto de ley valorativo de la prueba, los mismos quedan incólumes (S. del T.C. de 21-7-1997).

En el supòsit que s'analitza, no s'ha fet esment de cap infracció de norma valorativa de la prova pericial, pel que l'afirmació de què "la sentencia para deducir este calificativo (el de vil) parte de la prueba pericial en la cual existe un informe de un Ingeniero Técnico Agrícola verdaderamente bochornoso", revela un simple criteri de part que no pot imposar-se al sempre més imparcial i objectiu de la Sala.

b).- La mateixa cosa s'ha de predicar de l'afirmació de la recurrent segons la qual "estamos ante una valoración puramente teórica, por cuanto sólo en el momento de poner a la venta una finca se sabe con exactitud el valor de mercado". D'assumir-se aquesta particularíssima opinió de la part, s'esdevindria sempre inútil qualsevol perícia, el que, per absurd ha d'ésser refusat.

c).- Pel que fa al valor cadastral, és obvi que no quedava la Sala subjecta al mateix, i sí en canvi a les resultes, de considerar-ho escaient, de la prova pericial. Per això, res no té d'absurd que es doni superior credibilitat a l'esmentada pericial  - sempre més ajustada a la realitat- que a les dades del cadastre.

2n).- També addueix la recurrent, per a negar la realitat simuladora apreciada, que del fet provat d'un deteriorament de la relació entre la mare i el fill hereu i de la venda de cinc finques de la primera a l'altra filla no es pot passar a declarar l'esmentada simulació, "puesto que el heredamiento contiene 14 fincas provenientes de la herencia paterna y 5 de la herencia materna y sólo fueron objeto de venta el 18-10-1982 cinco de ellas", obeint tal venda, segons es diu, no a cap finalitat defraudadora, "sino atender una necesidad de la vendedora".

Al respecte, s'ha d'indicar que el recurs no qüestiona un dels fets-base (que la relació familiar mare-fill hereu estava erosionada), però sí nega l'altre (la falta de necessitat de la venda a favor de la filla) i, en relació a això últim, s'ha de reproduir el ja expressat en l'apartat anterior sobre la necessitat, en el marc d'aquest recurs extraordinari, d'invocar infracció de precepte valoratiu de la prova amb la finalitat de poder així substituir "el factum" del qual es discrepa; invocació absent en el cas i que obliga a la Sala a estar a l'afirmació de la sentència combatuda segons la qual no s'ha acreditat cap causa de necessitat justificada de la referida compravenda.

3r).- Es diu, finalment, que és absurda la deducció de la sentència combatuda d'una actuació fraudulenta a favor de la filla per raó de convivència de la mare amb ella el seu darrer any de vida, essent així que la venda va tenir lloc set anys abans; crítica que tampoc pot reeixir davant el sol fet d'admetre's que l'esmentada filla "siempre estuvo atendiendo a sus padres, al contrario de los actores, de tal suerte que antes de pasar a convivir con la madre, la hija cada 15 días se trasladaba a Tarroja y pasaba con ella uno o dos días".

La sentència combatuda no aïlla el factor de la referida convivència durant l'últim any de vida de la mare per a erigir-lo en element inferencial únic de les seves deduccions, ans el contrari, ja que contempla en perspectiva global una realitat multifactorial, com, per exemple, que les relacions entre l'hereu contractual i els seus pares s'havien malmès i que "por contra, los vínculos con la hija, la ahora demandada, no habían sufrido menoscabo alguno, hasta el punto de que Dña. Z convivió en el domicilio de ésta, situado en L. el último año de su vida. El hecho de que el actor no siguiera explotando el patrimonio familiar y de que no tuviera descendencia lleva a pensar, unido a todo lo anteriormente comentado, que vendedora y compradora pretendían sustraer ciertas fincas de los efectos del heredamiento. La demandada argumenta que la ínfima pensión recibida por su padre en concepto de jubilación, junto con los gastos que sus progenitores debían atender para el cuidado de una persona deficiente en un establecimiento adecuado, hacía necesaria la venta de las fincas para obtener el dinero. Sin embargo, no se entiende porqué, ante esta imperiosa necesidad, se limitara el precio de forma tan extraordinaria y curiosamente hasta casi cubrir el saldo de la cuenta de la compradora. Esta última no tomó posesión material de los bienes vendidos .... En definitiva, el precio vil y los demás indicios apuntados (la relación familiar, operación, el interés por burlar los derechos derivados del heredamiento y la retención posesoria) fundamentan debidamente la procedencia de la acción de simulación absoluta" (Del fonament jurídic segon).

Aquest primer motiu ha de fracassar, doncs, perquè el discurs seguit per l'Audiència no només no és absurd, sinó que es sotmet rigorosament a les lleis de la lògica i la raó, no podent prevaler sobre ell el criteri més parcial i interessat del recurrent, sobretot si es té en compte que "la simulación en los negocios jurídicos es cuestión de hecho, sometida a la libre apreciación del Tribunal de Instancia" (S.S. del T.S. de 29-7-1993 y 19-6-1997, entre moltes altres).

Tercer.- El segon motiu del recurs denuncia la infracció de l'article 75 del Codi de successions i de les sentències del T.S. de 21-4-1958 i 2-6-1977. Es diu que, admetent la sentència combatuda que "las relaciones entre este último (heredero contractual) y sus padres se encontraban deterioradas y que los heredantes y el matrimonio donatario vivían en domicilios distintos, a pesar de lo pactado en el heredamiento ... y que el actor no seguía explotando el patrimonio familiar", aquestes circumstàncies, segons la part recurrent, impossibiliten l'apreciació de l'expressat negoci simulat perquè "nadie puede alegar el fraude al heredamiento si con su actitud ha incumplido una obligación tan esencial en el mismo como es la convivencia familiar y el trabajo para el bien de la casa".

L'alAlegació s'esdevé inassumible pel següent:

a).- D'entrada s'observa que el recurrent fa supòsit de la qüestió, com és la de donar per fet que l'apartat c) del Pacte Primer dels capítols matrimonials regulava un règim de convivència o d'unitat econòmica familiar, interpretació que no pot compartir-se atès el seu tenor literal, que expressa que "los donantes se obligan a mantener en su casa y compañía al donatario, a su futura esposa y a los hijos comunes, facilitándoles alimentos, vestidos, habitación adecuada y todo lo necesario a la vida humana, sanos y enfermos, con tal que ellos trabajen a utilidad de la casa y les guarden el respeto debido".

Ni des de l'òptica de l'actual art. 75 del Codi de successions ni des del precedent art. 71 de la Compilació, s'albira el genuí pacte de convivència o d'unitat econòmica familiar, el qual es fonamenta en l'idea de que heretants, hereus i consorts respectius "uneixin llurs esforços sota la direcció i la lliure administració del primer i d'aportar a la comunitat familiar tots llurs ingressos i les rendes de llurs béns per a atendre millor les necessitats de la casa ...".

Una interpretació sociològica del Pacte encara allunya més la idea que els referits capítols matrimonials tinguessin com a "ratio" de la seva existència i condició per al seu manteniment o irrevocabilitat l'esmentat supòsit d'una economia comuna a favor de la "casa". És cert que l'article 75 del Codi de successions invertí els termes de l'art. 71 de la Compilació, el qual unia a l'heretament la presumpció d'una unitat econòmica familiar. Però, malgrat que actualment els heretaments només poden regular en tal sentit l'economia familiar dels contraents per pacte exprés, tant un precepte con l'altre contemplen supòsits prou superats per la realitat social. No es tracta només de la davallada del pairalisme ni de l'obsolència de determinades estructures agràries, sinó sobretot de la transformació d'un arcaic univers mental en favor d'una nova concepció de valors que ha foragitat l'idea de submissió patriarcal.

b).- Però, inclús en la negada hipòtesi de què els capítols matrimonials en qüestió configuressin alguna mena d'establiment d'unitat econòmica familiar, mai no generaria la cessació de la convivència, en no haver-se així pactat expressament, els radicals efectes pretesos, o sigui, ni més ni menys, que la resolució automàtica del pacte successori. A tot estirar, tal fenomen atorgaria als heretants la possibilitat de modificar la institució hereditària per alteració de la base negocial i a l'hereu contractual la facultat, en el seu cas, de reclamar aliments a l'heretant. Però s'ha de fer notar que, per una banda, i malgrat la ruptura de la convivència en haver abandonat els donataris ja el primer any el domicili comú i malgrat el temps transcorregut, els heretants mai varen posar en qüestió la dita institució i, per altra banda, que tampoc en aquest procediment s'ha exercitat per via reconvencional cap acció en aquest sentit.

En definitiva, és cert que una aïllada Sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona de 15-4-1991 es pronuncià en el sentit de que no pot alAlegar frau l'hereu que amb la seva actitud incompleix l'obligació de convivència familiar, però tampoc ho és menys que la mateixa Audiència Provincial, per sentència, de 25-4-1984 ja havia dit que el pacte d'unitat econòmica familiar "no constituye un aspecto básico o esencial de la institución del heredamiento, pues en aquellos sistemas jurídicos que, como el catalán, siguen una dirección ecléctica o transaccional, destaca con carácter relevante la celebración del matrimonio, que viene a constituir la causa final, la razón legitimadora del heredamiento, de tal manera que, salvo el caso de pactos concretos elevados al rango de condición resolutoria, sólo la no celebración del matrimonio o la nulidad del ya celebrado influyen en la subsistencia de aquél, siquiera sea obvio que la infracción de que se trata acarrea determinadas consecuencias jurídicas, cuales son la posibilidad de modificar el heredante las capitulaciones con arreglo al art. 74 de la Compilación, si la culpa es imputable al heredero, y la facultad de éste de reclamar alimentos con cargo al caudal relicto cuando la ruptura se debiere a causas imputables al heredante, pero en forma alguna puede constituir un óbice al derecho de subrogación del heredero".

Pel demés, el Tribunal Suprem, en sentència de 20-2-1987, sancionà la bondat de tal doctrina en refusar el recurs de cassació interposat contra tal sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona afegint que ... "aun cuando aparece acreditado, y así lo declara la sentencia impugnada, que en septiembre del año 1966, aproximadamente un año después del matrimonio, el actor no sólo se marchó de casa del heredante, sino que además desarrolló a partir de entonces su vida con total independencia y aplicó el producto de su actividad laboral en beneficio exclusivo de él y de su cónyuge (considerando 21), es lo cierto que dicho extremo carece de trascendencia como argumento dirigido a conseguir los efectos aquí pretendidos, dado que por los demandados-recurrentes no se interesó por vía de reconvención y ni siquiera se apuntó en sus contestaciones, la nulidad de la escritura pública de capitulaciones matrimoniales otorgada el 9-9-1965, ni, por otra parte, ello tiene eficacia alguna a los efectos de la declarada nulidad por simulación de los contratos de compraventa cuestionados".

En conseqüència, aquest motiu ha de decaure.

Quart.- Tampoc presenta millor alternativa el següent i últim en el que es denuncia la infracció de l'art. 79 del Codi de successions en relació als arts. 1261 i 1274 a 1277 del Codi civil i la Jurisprudència que es cita.

Raona la recurrent que "el hecho de que en la escritura (de compravenda de les finques) figurara el precio y el pago del mismo y que la sentencia califica de vil o ínfimo, no puede conducir en ningún caso a la falta de causa o nulidad absoluta de la compraventa"; que ... "aunque existieren fuertes indicios ... de que la madre tenía una clara intención de favorecer a la hija por la asistencia prestada y el trato recibido, esta justificación impediría catalogar como negocio disimulado la compraventa encubriendo una donación"; que, per tant, no hi ha frau a l'hererament i que, en darrer terme, "las fincas contenidas en el heredamiento tendrán que pasar en su día a mi mandante o a su hija debido al heredamiento universal efectuado por el actor a favor de su hermana con fecha 1 de Mayo de 1961 debido a la carencia de hijos .... por lo que .... "mal se pudo atentar contra el heredamiento por el hecho de haber transmitido cinco fincas....".

a).- Cal recordar, d'entrada, l'afirmació de la sentència combatuda segons la qual (fonament jurídic 2n) ... "es verdad que la jurisprudencia (sentencias de 22-3-63; 16-10-65; 5-2-71; 17-11-83; 23-12-92 y 20-7-93) ha señalado a veces que la justicia del precio no es esencial, como su certeza, de la compraventa, incluso que no es necesario que el vendedor obtenga lucro alguno, pero también es cierto que esta misma doctrina jurisprudencial, que además mantienen con claridad meridiana las sentencias de 24-2-93, 17-6-91, 23-9-89 y 24-2-86, enseña que el ínfimo precio fijado en la compraventa unido a otros indicios, puede dar lugar a reconocer la simulación de la venta encubridora de una donación ilícita".

I, al respecte, si bé és cert que una compravenda simulada no ha d'abocar necessàriament a un negoci jurídic afectat de nulAlitat absoluta, en quant una donació subjacent, de reunir els requisits establerts, podria esdevenir vàlida, habilitant això només una acció de nulAlitat relativa, en el cas que s'examina tal donació ha de qualificar-se d'ilAlícita, per tal com l'article 79 del Codi de successions, com preveia ja el seu antecedent art. 75 de la Compilació, impedeix a l'heretant la disposició dels seus bens a títol lucratiu.

b).- L'encert tampoc acompanya al recurrent en el general enfocament de la litis, que no s'ha de centrar tant -com fa ell- en només el factor de preu ínfim o de "pretio vitiare facti", com en una visió global de la problemàtica suscitada, ja que, en paraules de la sentència del Tribunal Suprem de 15-11-1991 "conviene recordar que la ilicitud de la causa no reside sólo en el objeto del contrato, sino también en el matiz de fraude de ley que revista la operación en su conjunto".

Al respecte, no cal insistir en el feix indiciari que mena a la conclusió d'existència d'un ànim de defraudar l'heretament i que tant bé assenyala la sentència combatuda (o sigui, i a més a més del preu ínfim, la relació familiar entre pretesa venedora i compradora, la manca de necessitat objetiva de fer l'operació, la retenció possessòria, etc.). Sí, però, es escaient evocar la sentencia del Tribunal Suprem de 20-2-1987 en afirmar que  .... "claramente se aprecia la concurrencia de una serie de signos indicativos o indicios que tomados en cuenta en forma individual y aislada quizás podrían ser objeccionables y no sentar de forma concluyente una deducción al respecto, pero valorados íntimamente entrelazados y en conjunto demuestran de manera incontrastable la existencia de un negocio jurídico simulado -apariencia externa en absoluta contradicción con la realidad-, pues la finalidad auténtica (causa) de las dos escrituras intituladas de compraventa no fue la de obtener un precio a cambio de la transmisión de una cosa, sino la de burlar la escritura de capitulaciones matrimoniales ...".

c).- Respecte a l'alAlegació de que només s'alAlienaren cinc finques, restant-ne catorze més, s'ha d'assenyalar que el nombre d'operacions -sempre i quan, és clar, excedeixen clarament dels regals mòdics i liberalitats a què es refereix l'art. 79 del Codi de successions- no s'esdevé factor decisiu en la definició de l'ànim defraudador, no existint precepte legal que delimiti l'abast de l'acció simuladora exercitada en funció de cap factor quantitatiu, com tampoc que en sigui condició la desaparició total de l'herència, ja que res impediria "a sensu contrari" una limitada però calculada acumulació fragmentada d'operacions que podrien menar al mateix resultat final advers per a l'heretament.

La sentència del Tribunal Suprem de 16-2-1967 així ho apunta en referir-se no només a una total eliminació del contingut de l'heretament, sinó també a qualsevol minva del mateix, ja que assenyala que "ya la Constitución" a foragitar fraus "primera del Título Segundo, Libro V, Volumen I de la Compilación General de Cataluña establecía la nulidad por presunción de fraude en cuanto a los actos dispositivos realizados en disminución, derogación o perjuicio del heredamiento, cuyo espíritu aparece recogido en los arts. 75 y 77 de la Compilación ....".

d).- Finalment, i pel que a les afirmacions de la recurrent de que de les cinc finques venudes, dues d'elles ni tan sols venien del tronc familiar de la venedora i de que tots els bens integrants de l'herència litigiosa acabaran pertanyent al patrimoni de la part recurrent degut a l'heretament universal efectuat pel demandant a favor de la seva germana, n'hi ha prou en indicar, respecte a això darrer, que no guarda cap relació amb la contesta suscitada, que dirimeix, no aspectes de futur, sinó realitats que pertoquen a propietats i possessions actuals i, en relació al primer, que l'heretament fou universal, abastant la donació tots els bens i drets, presents i futurs, i, per tant, fos quina fos, troncal o no, la seva procedència.

Haurà de claudicar, doncs, també aquest últim motiu i, amb ell, tot el recurs.

Cinquè.- En desestimar-se el dit recurs en la seva totalitat, s'hauran d'imposar les costes del mateix a la part recurrent segons així ho disposa l'article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil.

ATESOS: Els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació

 

DECISIÓ

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA, DECIDEIX:  DESESTIMAR íntegrament el recurs de cassació interposat per la representació de la Sra. X  contra la sentència de l'Audiència Provincial de Lleida de 14 de juliol de 1994 dictada en el Rotlle d'Apel·lació núm. 176/94, dimanant del judici de menor quantia núm. 245/92 del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Cervera, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda