Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 13 de maig de 1999

Anterior Amunt Següent

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 13 de maig de 1999, núm. 11/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat pels Srs. X, X2 i X3 contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 22 de juliol de 1998, dimanant del judici declaratiu de menor quantia interposat pels recurrents, contra els Srs. Y i Y2,  Y3 i Y4 i d'altres, sobre protecció de llegitima i altres extrems. La part recurrent ha estat representada davant aquest Tribunal  pel procurador Sr.Antonio MªAnzizu Furest i defensada  pel lletrat Sr. Carlos Baixeras. Han comparegut com a parts recorregudes els Srs. Y2 i Y , representats pel procurador Sra.Carlota Pascuet Soler i defensats pel lletrat Antonio Muntanyola Tey; i els Srs.Y3i Y4, defensats pel lletrat Sr.Manuel Fernández de Villavicencio i representats pel procurador del tribunals Sr.Ivo Ranera Cahís.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- La representació dels Srs.X3, X i X2 . va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia contra els Srs.Y i Y2 i d'altres, davant el Jutjat de Primera Instància  núm.36 de Barcelona, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va acabar suplicant es dictés sentència en els termes que deixaven exposats i que es donen aqui per reproduïts. En data 20 de gener de 1996, l'esmentat jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva:  "Que estimando parcialmente la demanda interpuesta por Don Antonio María de Anzizu Furest, procurador de los tribunales y de Don X3, Don X y Don X2 , contra Doña  Y  y otros, y estimando parcialmente, así mismo, la demanda acumulada, debo declarar y declaro que la ley que ha de regir la sucesión de Don X3 . y la de su esposa Doña Z es la Compilación de Derecho Civil Especial de Cataluña. Procédase, en ejecución de sentencia, a valorar los bienes de Don X3  que fueron inventariados y la finca denominada M. descrita en el fundamento jurídico vigesimosegundo de esta sentencia, finca que habrá de computarse a los efectos de determinar la cuota legitimaria de los demandantes. Verificada la valoración de los bienes al tiemo de fallecer el causante, se fija la cuota legitimaria en la cuarta parte de la cantidad resultante, condenando a los demandados Don Y2, Doña  Y . y a los herederos de Doña Z2, Don Y4 y Don Y3, a que mancomunadamente paguen a cada uno de los demandantes una sexta parte de la cantidad que resulte, más los intereses legales de dicha cantidad desde la fecha de la interpelación judicial,  pago que podrá realizarse en metálico o en bienes hereditarios.

Procédase, en ejecución de sentencia, a la valoración, al tiempo de su muerte, de los bienes de Doña Z, computando, a los efectos de determinar la cuota legitimaria, las acciones de AURISE,S.A trasmitidas por la causante a sus hijos Don Y2, Doña Z2 y Doña  Y  el día 13 de Marzo de 1984, así como las acciones de las entidades R,S.A y C,S.A y  el terreno sito en Palafrugell a que se hace referencia en el fundamento jurídico vigesimoprimero de esta sentencia. Se Fija la cuota legitimaria en la cuarta parte de la cantidad que resulte de la valoración, condenando a los demandados Don Y2, Doña Z2, Don Y3a y Don Y4, a que mancomunadamente paguen a cada uno de los actores la sexta parte de la cantidad resultante, más los intereses legales de dicha cantidad desde la muerte de la causante, pago que podrá realizarse en metálico o en bienes hereditarios. Se declaran inoficioass y sujetas a reducción, caso de no verificarse el pago antes señalado, los legados y donaciones dispuetos por Doña Z, reducción que se llevará a cabo en la forma que se determina en el fundamento jurídico trigesimoquinto.

Se absuelve libremente de todos los pedimentos contenidos en la demanda al resto de los codemandados.

No ha lugar a hacer procunciamiento alguno en cuanto a las costas procesales, abonando cada parte las causadas a su instancia y las comunes por mitad."

Segon.- Per les representacions dels demandats Srs.Y2 i Y , i Y3 i Y4, es va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, i per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona en data 22 de juliol de 1998, es va dictar sentència que contè la par dispositiva següent: "Que estimando el recurso de apelación interpuesto por Y y Y2 y Y3a y Y4 contra la sentencia pronunciada por el Juzgado de Primera Instancia n1 36 de Barcelona en fecha 20 de enero de 1996, y desestimando la apelación adhesiva formulada por X3, X y X2  debemos revocar y revocamos parcialmete la misma al efecto de desestimar la demanda origen de estos autos, absolviendo a todos los demandados de las pretensiones en su contra formuladas, sin hacer expresa imposición de las costas del proceso en ninguna de sus instancias."

Tercer.-  El procurador Sr.Anzizu Furest, en nom i representació dels Srs. X, X2 i X3, va anunciar recurs de cassació contra la sentència esmentada i davant aquesta Sala, el qual va formalitzar mitjançant el seu escrit de data 31 de desembre de 1998, pels motius següents: 1r) a l'empara del núm.4 de l'art.1692 de la llei de Enjudiciament Civil, per infracció de les normes de l'ordenament juridic;  2n) a l'empara del mateix núm i article abans citats per infracció de les normes de l'ordenament juridic; 3r) a l'empara del propi article 1692 de la llei processal per infracció de les regles d'interpretació valorativa de la prova i infracció dels articles 649 i 659 de l'esmentada llei; 4r) a l'empara del mateix núm i article citats, per indeguda i incorrecta aplicació de l'article 1214 del CodiCivil referent a la càrrega de la prova; 5è) a l'empara dels mateixos núm. i art. citats per indeguda aplicació dels articles 1249, 1250 i 1253 del Codi civil, en relació amb les presumpcions; 6è) a l'empara dels mateixos núm  i art. citats, per indeguda aplicació dels art. 14 (abans 15) i 16, 1,1a del Codi civil, en relació amb l'art.68, paràgraf 2n de la llei del Registre Civil, i article 225 del reglament del mateix Registre: i 7è) a l'empara dels mateixos núm. i art. citats per infracció, per indeguda aplicació dels articles 3 i 122 de la Compilacio del Dret Civild de Catalunya de 21 de juliol de 1960, així com vulneració de la doctrina constitucional i del seu article 24.1 per falta de motivaciò de la sentència.

Quart.- Admès el recurs a tràmit, es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal que va emetre l'informe que regula l'article núm.1709 de la llei de Enjudiciament Civil, en el sentit de considerar improcedent l'admissió a tràmit del present recurs; donat trasllat de les actuacions  a les parts comparegudes, als efectes  que preveu l'article 1731 de la llei Processal Civil,  la part recurrent va manifestar  que es dictés auto declarant  l'emissio del recurs, per renúncia expressa de fonamentar el mateix en la infracció de l'article 24 de la Constitució, manifestant les altres parts comparegudes la seva conformitat en quant a l'informe del Ministeri Fiscal. Per l'interlocutòria de data 15 de març de 1999, la Sala va declarar la seva competència per conèixer el present  recurs de cassació i es va donar trasllat a les altres parts comparegudes, per un plaç de 20 dies per impugnar l'esmentat recurs, havent evaquat l'expressat tràmit mitjantçant els seus escrtis de dates 8 i 12 d'abril últims. Per provissió del dia 26 de l'esmentat mes d'abril,  es va tenir per evaquat el tràmit conferit i es va assenyalar per a la votació i resolució el passat dia 6 de l'actual mes de maig.

Ha actuat de Ponent el Magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr.Ponç Feliu i Llansa. 

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.-  La sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 16) de 22 de juliol de 1998, acollint el recurs d'apel·lació interposat contra la sentència de 20 de gener de 1996 del Jutjat de Primera Instància núm. 36 de Barcelona, desestima la demanda formulada en considerar que la succesió de D.X3  i de la seva esposa Sra.Z no ha d'ésser regulada pel Dret Civil de Catalunya i sí, en canvi, per raó de veïnatge civil , per la Compilació del Dret Civil de Navarra. Contra tal sentència interposa la representació de la part agent, o sigui, la de D. X., D.X2 y D.X3 el present Recurs de Cassació, desenvolupat al llarg de vuitanta folis i articulat en set motius en els que, a l'ampara del núm. 4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, es denuncia, respectivament, infracció dels art.1231, 1232 i 1239 del Codi civil per vulneració de les regles valoratives de la confessió en  judici; infracció de l'article1218 i 1225 del mateix codi per conculcar-se norma valorativa de la prova documental pública i privada, infracció de l'art.1248 del Codi civil i arts.649 y 569 de la Llei d’enjudiciament civil, referides a valoració de la prova testifical; infracció de l'article 1214 del repetit Codi, referent a  la càrrega de la prova, infracció dels arts.1249, 1250 i 1253, en relació a la prova de presumpcions; infracció dels arts.14 i 16 de l'esmentat Codi en relació a l'article 68.2 de la Llei del Registre Civil i art.225 del Reglament del Registre Civil; i finalment, infracció dels arts.3 i 122 de la Compilació del dret civil de Catalunya, així com vulneració de la Doctrina Constitucional referida al deure de motivació de les sentències derivat de l'article 24 de la Constitució Espanyola.

Aquesta darrera denúncia donà lloc precisament a que la Sala en data 11 febrer de 1999 dictès resolució significant que havent renunciat la part recurrent a fonamentar el seu recurs amb infracció  de l'art.24.1 de la Constitució Espanyola abans de resoldre  respecte la competència d'aquesta Sala , es va donar trasllat al Ministeri Fiscal i demés parts comparegudes perquè al·leguessin el que estimessin pertinent.

La part  recurrent manifestà, però, l'expressa renuncia a tal crítica jurídica atanyent a vulneració de precepte constitucional, pel que aquesta Sala declarà en Resolució de data 15 de març de 1999 la seva definitiva competència objectiva per a l'enjudiciament de tots els restants motius de recurs, que són els que delimiten, doncs, la present cassació.

La mateixa comprén dos blocs de censura jurídica. El primer, que abasta cinc motius, gira en torn a la valoració provatòria de la sentència combatuda, amb el propósit d'assolir una altra realitat fàctica. El segon bloc compren els dos darrers i és de caire netament jurídic per tal com persegueix la declaració de que la successió de que es tracta s'ha de regular no pel dret navarrès, sino pel català (motiu sisè) i a tenor de les normes d'aquest últim (motiu setè).

Evidents raons sistemàtiques imposen dilucidar en primer lloc aquest sisè motiu.

Segon.- En efecte, s'esdevè del tot preferent escatir l'Ordenament Jurídic que ha de regular el cas. La polémica s'ha centrat en si el mateix ha de ser el Dret Català o el Foral Navarrès i aquèlla deriva de la qüestió del veïnatge civil atribuible al matrimoni,  la succesió testamentària del qual conforma l'objecte de disputa.

Més en concret, s'ha de ventilar la qüestió jurídica de si, adquirit pel causant Sr.X3  el 1949 i conforme al llavors art.15 i  avui 14  del Codi civil, mitjançant declaració expressa davant el Jutjat municipal de Pamplona encarregat del Registre, el veïnatge civil navarrès, veïnatge així tramès a la seva esposa,  el fet d'haver-se acreditat que a partir de la dècada dels cinquanta el matrimoni visquè permanentment a Barcelona, provoca, pel fenòmen de residència superior al 10 anys en aquesta ciutat a que es refereix el Codi civil, l'adquisició "ope legis" d'un nou veïnatge civil i, en conseqüencia, que la succesió s'hagi de regular pel dret català, atès que la Disposició Transitòria 12 del Codi civil disposa que els drets d'herència es regeixin per la normativa legal vigent al temps de la mort del causant, la qual en el cas, tingué lloc, per ambdós esposos, en la dècada dels vuitanta.

I, al respecte, s'esdevé essencial separar els supòsits en que hi ha hagut una manifestació expressa de la voluntat d'adquisició d'un determinat veïnatge civil d'aquells altres en que tal manifestació ha estat absent i el nou veïnatge civil s'ha adquirit pel que s'anomena voluntat tàcita.

 

a).- Pel que pertoca a aquest  darrer cas la jurisprudència havia estat vacil·lant, si bé en l'actualitat pot considerar-se consolidada la línia favorable a una adquisició automàtica o "ope legis" del nou veïnatge pel simple transcurs del temps, és a dir, per la simple residència per 10 o més anys en determinat lloc sense haver manifestat expressament  l'afectat i abans del transcurs del dit termini la seva voluntat conservativa de l'anterior veïnatge civil.

Clar exponent d'aquesta evolució el constitueix les sentències del T.S de 2.3.1997 i 20.12.1985. En la primera l'alt tribunal assenyala que: " es manifiesto que, dados los términos claros del art.15 del Código civil en su anterior redacción, sólo la declaración  de querer conservar la vecindad civil originaria, formalmente emitida ante el juez municipal, podrá evitar la imposición de la vecindad correspondiente al lugar de la residencia por el mero transcurso del plazo; que si bien es cierto que varias sentencias del T.S. exigen o dan a entender la necesidad de que concurra, con la residencia, la intención del sujeto de cambiar su vecindad  (sentencias de 29.5.1892, 7.2.1899, 23.12.1904, 1.2.1910, 20.4.1927 y 13.3.1929), con lo que reitera lo que prescribía la legislación anterior, es lo cierto que muchas otras sentencias del alto tribunal (30.10.1901, 18.3.1932, 3.6.1934, 5.6.1935, 11.10.196, 10.11.1961, etc. vienen a admitir, de forma más o menos explícita que basta la residencia de 10 años para que, sin otros requisitos, se opere el cambio de régimen foral o común".   La sentència de 20.12.1985 també deixa clar que ..."la vecindad civil de origen es susceptible de ser modificada de forma automática, por la simple residencia del interesado en territorio distinto del de su vecindad originaria,  nueva vecindad que de inmediato se proyecta sobre el cónyuge del adquirente y sobre sus hijos no emancipados, adquisición que opera por el transcurso de diez años, a no ser que antes de terminar dicho plazo el interesado manifieste  su voluntad en contrario ... sin necesidad de cumplir ningún otro requisito legal,  como muy bien dice la sentencia impugnada, circunstancia que le relevaba de emitir ninguna otra declaración formal para ganar una vecindad que ya tenía legalmene adquirida".

En el cas, de no haver mediat, doncs, la manifestació expressa de voluntat del Sr.X3 d'adquisició del veïnatge civil navarrès,  la seva succesió s'hagés regulat pel dret català,  per tal com hagués tornat adquirir "ope legis", i sense necessitat de cap més manifestació, el veïnatge català. Així hagués estat en tractar-se de matèria d'ordre públic, per més que el Sr.X3. hagués declarat en el testament atorgat el 24.6.1977 a Pamplona que ..." inicialmente era de condición foral catalana, pero posteriormente adquirió la regionalidad foral navarra, conforme al entonces artículo 15 (hoy 14) del Código civil, mediante declaración pertinente ante el Juzgado Municipal de Pamplona. Por ello,  su sucesión  mortis causa  ha de regirse por el derecho foral de Navarra".

b).- La transcrita jurisprudència no pot, però, ultrapassar l'àmbit de la voluntat  tàcita per a venir a regular  també supòsits de manifestacions expresses d'adquisició d'un determinat veïnatge civil, concurrent, és clar, els restants pressupòsits legals.

La casuística jurisprudencial al respecte és pràcticament inexistent,  podent però invocar-se la sentència del Tribunal Superior de Justicia de Navarra de 3.3.1994,  en la que, dirimint-se precisament una contesta que tractava també, entre  altres aspectes, de veïnatge civil navarrès o català, es digué, en un cas en que ..." la sentencia de la Audiencia, siquiera sea de forma un tanto incidental, admite como probado que el tan mencionado señor tuvo su residencia habitual en Barcelona durante más de diez años, refiriéndose lógicamente a época posterior a la fecha en que declaró su voluntad de adquirir la regionalidad civil navarra... " que ... "la aplicación de uno u otro ordenamiento depende, no de eventuales acuerdos de las partes, sino de la vecindad que debe reconocerse al causante conforme a la normativa reguladora de la adquisición, conservación y pérdida de la vecindad, como hechos que sólo tienen lugar cuando concurran los supuestos que para tales modificaciones nunca dependen de la simple voluntad del sujeto,  sino del concurso de aquellos requisitos que establecen las normas legales"  i que " lo que no es posible aceptar es la tesis que indica la sentencia impugnada de que la vecindad ganada en virtud de declaración expresa,  con residencia de dos años, Ley 11 del Fuero Nuevo de Navarra, en relación con el art.14.5.1 del Código civil, se pierda por residencia continuada en otro territorio durante diez años sin declaración en contrario, porque aquella declaración, con constancia en el Registro, no necesita ser reiterada para conservar la vecindad en dicha forma adquirida, como previene el mismo precepto y,  con expresión aún más clara, el párrafo tercero del art.65 de la Ley del Registro Civil, de forma que puede concluirse que si el Sr. X6. ganó, por residencia unida a su expresa declaración de voluntad,  la vecindad navarra, no la perdió,  pues no manifestó su voluntad de ganar otra,  por haber residido durante diez años en otro territorio",  afegint per últim tal sentència que ..." no puede aceptarse que la adquisición de la vecindad navarra se hiciera en fraude de Ley. Ningún dato hay en el  litigio que así lo indique, ni, por lo expuesto, puede discutirse la realidad de tal adquisición ..."

En aquest mateix ordre d'idees pot  també esmentar-se la recent Resolució de la Direcció General dels Registres i del Notariat de 13.5.1996, que ressenya que ..." los cónyuges interesados, habiendo ambos nacido en Barcelona, de padres nacidos en Catalunya, por comparecencia efectuada en Abril de 1993 en el Registro Civil de Pamplona declararon su voluntad de adquirir la vecindad civil navarra ... siendo así la declaración de voluntad de conservar esta vecindad civil es innecesaria y, por consiguiente, no inscribible ... esta innecesariedad de reiterar la declaración viene expresamente confirmada por el art.14.5 del Código civil, tanto en su redacción actual como en la anterior, de modo que, por ministerio de la Ley, esa vecindad navarra adquirida se mantiene  "cualesquiera que sean el tiempo transcurrido o los cambios de residencia (art.65, II L.R.C.) y a salvo claro está que los cónyuges, por residencia continuada durante dos años en otro territorio, adquieran por su voluntad manifestada la vecindad civil correspondiente a tal territorio."

La sentència combatuda aplica aquesta correcta doctrina afirmant que:  "no existe una igualdad de rango entre voluntad explícita y tácita (por mera residencia y paso del tiempo), sino que la prevalencia de la voluntad explícita sobre la tácita no sólo resulta ser criterio hermenéutico razonable,  sino precepto legal vigente desde mucho antes de abrirse la sucesión,  pues el art.65.3 de la Ley del Registro Civil dispone que una vez prestada declaración de adquirir la vecindad, no se necesita prestar declaración  de conservarla".

I aquesta correcta aplicación mena a la claudicació del sisè motiu de recurs.

Tercer.- Si el precedent motiu ha etat abordat en primer lloc és per així aconsellar-ho les reiterades afirmacions de la part recurrent a tenor de les quals sembla que aquesta ubiqui els termes del debat  cassacional en la referida qüestió de l'adquisició automàtica o  "ope legis"  del veïnatge civil català sobre la base de que en els darrers 30 anys el matrimoni causant residí ininterrompudament a Barcelona.

En nombrosos passatges del recurs es localitza  així el debat, ja que sembla no negar-se la possibilitat, sino probabilitat, d'una anterior residència dels Srs. X , X2 i X3 a Pamplona en la dècada dels anys quaranta i començaments dels cinquanta, és a dir, quan tingué lloc (any 1949) per part del marit la repetida declaració de voluntat expressa d'adquisició del veïnatge civil navarrés.

En efecte, es diu en el recur, literalmente, que:

..."  lo importante es no lo acaecido en tales décadas (años 40 ó 50), sino la residencia permanente y habitual de los causantes en la ciudad de Barcelona en los últimos treinta años" (fol.68); ja que " una acta de manifestaciones del año 1953 podrá acreditar lo que acredite para aquel año, pero no evidentemente para los treinta años siguientes de vida de los causantes" (fol.69);  " ... la sentencia de apelación debe sin duda  de ser casada puesto que carece de toda lógica jurídica y humana la valoración que sibilina y erróneamente se pretende efectuar basado en un documento del año 1953, cuando lo que es objeto de discusión es la residencia permanente en Barcelona de los causantes en la década de los 60, 70 y 80" (fols.72 y 73); ... " la única prueba de  la sentencia que es la "buena" es la poca documentación aportada por la parte contraria que hace toda ella referencia a los años 40 y 50 que, no nos cansaremos de repetir, ninguna incidencia puede tener en la litis, ya que lo que es objeto de la misma es la residencia permanente en Barcelona por más de 10 años a partir del momento en que los causantes adquieren la regionalidad civil navarra por la declaración que a tal efecto hicieron en el Juzgado correspondiene en el año 1948" (fol.83) " realmente la sentencia de apelación ha equivocado el camino, ya que lo que aquí se enjuicia no es que en la década de los cuarenta los causantes adquieran la vecindad civil navarra, sino que en todo caso la perdieron en los siguientes treinta años por residir en Barcelona" (fol.86);  ... "es por ello que extraña  enormemente a esta parte que la sentencia que se recurre, no la de 1ªInstancia, sino la de apelación, defienda una tesis absoleta y contraria a derecho basada en que tiene prevalencia la vecindad civil navarra que obedeció a  una declaración manifiesta y expresa y que, adquirida dicha vecindad,  los causantes no la pierden por el transcurso de la residencia continuada de 10 años en otro territorio de vecindad civil distinta" (fol.119) ..." .

Ateses tals manifestacions y allò ja dit  sobre la prevalència de la voluntat expressa sobre la tàcita gairabé resultaria sobrer l'anàlisi dels restants motius del recurs, pertalcom, admés per recurrent que el "thema debatí" ..."no es si los causantes adquirieron la vecindad civil navarra, sino precisamente que adquirieron nuevamente la vecindad civil catalana por residencia permanente y continuada durante más de 10 años ...", la controvèrsia quedaria limitada a aquesta qüestió jurídica que s'acaba de dil·lucidar, esdevenint, en conseqüència, d'impossible exàmen el setè motiu de recurs per tal com en el mateix s'invoca la infracció dels arts 3 i 122 de la Compilació del dret civil de Catalunya de 21.7.1960 i la vulneració de precepte constitucional per falta de motivació de la sentència; crítiques jurídiques improsperables perque, pel que fa a la primera, absent en el cas el veïnatge civil català dels causants, és palesa la impossibilitat de regular la succesió dels Srs. X, X2, X3. per la  normativa catalana i, pel que fa a la segona censura jurídica, el desestiment de la mateixa feta davant aquesta Sala per la recurrent, obvia qualsevol referència sobre ella.

Quart.- No obstant, i en un afany dialèctic d'esgotar el plantejament del recurs,

s'ha de manifestar el següent:

 

a).- Junt a les afirmacions abans esmentades la part que recorre en dedüeix altres en les que també es qüestiona la legalidat de l'adquisició pel matrimoni X3. del referit veïnatge civil, mitjançant posar en dubte la realitat de la seva efectiva residència a Navarra en les dècades dels anys quaranta i principis dels cinquanta i invocar, en conseqüència, un frau de llei amb l'efecte, entre altres, de sotmetre la seva succesió a la regulació del dret navarrès en perjudici de la legítima dels recurrents, que, de venir normada pel dret català, hagués estat d'import incomparablement superior.

 

b).- La postura de la dita recurrent, sino contradictòria, sí sorprenent pel que d'ambigua té, no ajuda precisament als seus propis plantejaments, ja que es qüestiona a estones la realitat fàctica declarada en la sentència pràcticament en la seva totalitat i a altres estones s'admet, la que relata que el matrimoni X3. sí adquirí el veïnatge civil navarrès en la primera dècada de la postguerra, si bé per a perdre'l després en favor del veïnatge civil català per la causa ja esmentada.

 

c).- Tal anòmal posicionament podria possibilitar, màxim atès el rigor formal de la cassació, una immediata resposta desestimatòria de la Sala per  les raons i en els termes abans referits.

Exacervant la tutela judicial efectiva s'entrarà, malgrat  tals ambigüetats, a examinar els restants motius de recurs.

Ara bé; com que ja s'ha dit en resoldre el sisè, el que precisament s'esdevé irrellevant, contrariament al que opina el recurrent, és si els causants residiren els trenta últims anys de la seva vida a Barcelona, per tal com aquest fenòmen només generaria una voluntat tàcita d'adquisició del veïnatge civil català que no podria imposar-se a l'anterior voluntat expressa d'adquisició de la navarresa. Per això, d'aquests restants motius de recurs  s'haurà d'examinar, sempre dins els  estrets límits cassacionals, només allò referit a la realitat o no de la residència dels Srs. X, X2, X3. a Navarra en els anys que precediren a la dita manifestació expressa davant el Jutjat de Pamplona encarregat del Registre, en quan una residència real i no simulada conforma requisit inexcusable  per la legalitat d'aquella manifestació.

Es negligirà, doncs, per innecesari i distorsionador, qualsevol  referència a  la  prova de la residència dels Srs.X, X2 i X3 a Barcelona durant els últims trenta anys de  la seva vida, extrem sobre el que insisteix amb vehemència el recurrent en aquests cinc primers  motius de recurs.

Pel demés, també estranya  aquesta insistència quan en realitat poca polèmica es registra al voltant d'aquest fet. Clarament ho expressa la sentència combatuda quan assenyala (fonament jurídic tercer) que "el Juzgado de instancia da por cierto que el  causante adquirió la vecindad civil (s'entén que la navarresa) y no acoge la alegación de simulación. Sin embargo, resuelve el conflicto con la afirmación de que el Sr.X3. perdió aquella vecindad por residencia posterior en Barcelona por tiempo superior a los 10 años. Efectivamente es incuestionable que el Sr. X3., sin desatender los negocios de Pamplona, fue residenciándose en la casa familiar de Barcelona y se integró en la vida catalana de forma notable. Pero la prueba de esta residencia efectiva en Barcelona es prácticamente toda posterior a aquélla que permitiera la opción de vecindad". En conseqüència, la mateixa sentència combatuda admet allò pel que tant malda el recurrent, o sigui, la realitat d'una única residència efectiva i real dels Srs.X, X2, X3. a Barcelona ja entrada la dècada dels cinquanta,

 

Cinquè.- Examinant, doncs, sota tals directrius els restants motius de recurs, es denuncia en el primer la vulneració de les regles valoratives de la prova dels arts.1231, 1232 i 1239 del Codi civil, referides a la confessió en judici.

El recurrent, després d'invocar la condició de "regina probatorum" de la confessió en judici, diu que:  "queremos señalar que en la sentencia de 1ªinstancia se hacen constantes citas a los reconocimientos efectuados en juicio por los demandados, que acreditan plenamente el domicilio y residencia permanente de los causantes en Barcelona los últimos 30 años. Por el contrario, la sentencia de apelación incomprensiblemente y fuera de toda lógica humana y  jurídica silencia y no efectúa cita alguna de tales irrefutables pruebas".

Doncs bé, convé recordar:

  a).-  "que la confesión no es hoy reina de las pruebas y puede ser desvirtuada por otras estimaciones probatorias, dado el sistema español de libre valoración de las pruebas" (S. de 3.7.1989, per totes).

  b).- Que aquesta Sala té dit (sentències de 30.11.1992 i 26.5.1997) que ... " no debe  pedirse al Tribunal Superior, a virtud del recurso de casación,  que elija entre la interpretación que hace el Juez de Primera Instancia y la de la Sala de Apelación ... pues la interpretación de la Audiencia es vinculante, salvo que quede demostrado que  choca frontalmente con las leyes positivas o con las inderogables de la razón y de la lógica".

  c).- Que el recurrent, en analitzar gairabé totes les posicions de tots els confessants  postula, en definitiva, que aquesta Sala procedeixi a una nova valoració probatòria el que,  com es prou sabut,  ultrapassa  abastament l'àmbit d'un recurs extraordinari com el present, que està molt lluny de configurar-se com una tercera instància.

  d).- Que la senteència combatuda arriba a la conclusió que: "los indicios apuntan a que el Sr.X3. a partir de los años cincuenta aparece cada vez más integrado en la capital catalana. Pero, en cambio, la prueba más bien es favorable a la realidad de la residencia en Pamplona con anterioridad a 1950"; convenciment el del "judex a quo" resultant de la valoració conjunta de la prova que efectua en el fonament de dret segon, en el que, respecte a la prova a que es refereix la recurrent diu que: ..."el resto son confesiones cuyo sentido, en general, responde al interés de su posición en el litigio familiar".

  e).- Aquesta prova confessòria hauria de desplegar els seus efectes fonamentalment per acreditar la inversemblança d'una residència dels causants a Navarra durant la dècada 1940-1950, i si bé alguna posició apunta en aquest sentit,  pondera la Sala d'instància que  el  conjunt provatori  apunta precisament a una distinta conclusió i a la mateixa s'ha d'estar en no resultar irracional, arbitrar o contrari a norma valorativa de la prova.

Haurà de claudicar,  doncs aquest motiu del recurs.

Sisè.- Tampoc gaudeix d'alternativa millor el segon, en el que es denuncia la infracció de les regles interpretatives de la valoració de la prova contingudes en els arts.1218 (documents públics) i 1225 (documents privats) del Codi civil.

De bell nou procedeix la recurrent al llarg dels folis 79 a 92 a analitzar la pràctica totalitat de l'abundant documentació que obra en les actuacions, pretenent que faci el mateix aquesta Sala si bé per arribar a conclusió contrària a la de l'Audiència. S'haurà de remetre, doncs, el Tribunal al  ja assenyalat sobre les limitacions cognitives propies d'una cassació, i, en definitiva, a la impossibilitat de procedir a una nova valoració "in totum"  de la prova, aquesta vegada la de caràcter documental.

Pot assenyalar-se, però i pel que fa ala documentació referida als anys decissius per la present litis (dècada del 40 i primers dels cinquanta), que, si bé és cert que n'hi ha que semblarien afavorir la tesi  que , inclús en aquesta primerenca etapa ja residien els Srs.X, X2, X3. a Barcelona, tampoc és menys cert que existeix igualment prova documental en sentit contrari. La d'un caire i altre ha estat valorada por l'Audiència, que ressenya (fonament de dret segon) que ... " la realidad es que el Sr. X3.. marchó a Pamplona con ocasión del Alzamiento,  donde nació Y en Octubre de 1936. También es indiscutido que en aquella capital existían empresas familiares. La opción por la vecindad civil navarra no se hizo en el vacío de la arbitrariedad sino que se corresponde con la realidad de una presencia habitual en aquella población acabada la contienda civil. En este sentido existe todavía correspondencia que le vincula con la permanencia en aquella ciudad; existe la certificación del padrón (desde el 31 de Diciembre de 1946,  fol.658);  existen documentos relativos al ejercicio de voto en aquella ciudad (fols.659, 660); cartilla de racionamiento (fol.2391, 2390); se sabe que era socio del Club de Tenis y, por supuesto, constan cuentas en Entidades bancarias de aquella población (fol.238). En el propio año del expediente de opción existe el otorgamiento de un primer testamento (fol.851), por más que realmente todos se otorgaron allí; la constitución de la sociedad Lupisa (fol 604), domiciliada por cierto también en calle G. es otro dato documentando el domicilio del Sr.X3.. En 1953 existe una acta notarial (fol.598 y 862) con declaraciones de no sólo el causante, sino de personas allegadas que afirman la realidad de la residencia e incluso matizando que la habitualidad de la presencia era superior a ocho meses al año".

Respecte a la prova documental que qualifica el recurrent de concloent per a demostrar que els Srs. X, X2, X3. residien a Barcelona, inclús durant aquest període trascendent jurídicament (el de l'expedient d'opció del veïnatge civil), afirma el mateix fonament jurídic de la sentència combatuda que ... "la poca prueba que hay es compatible con el hecho de que los hijos cursaran estudios en Barcelona, que es realmente lo único que existe sobre este período (tarjeta excusando asistencia a Colegio Jesuitas 1946, fol.1363) o el libro de escolaridad de X3; quedan los detalles de no haber cesado como Presidente del Club Natación de Barcelona (f.1826) ni de la Presidencia de la Asociación de Ingenieros Industriales de Barcelona (fol.1590); aspectos ambos compatibles con el hecho de venir con asiduidad a esta capital en la que estudiaban los hijos...".

Aquesta valoració del conjunt provatori feta per l'Audiència no pot considerar-se ni ilògica, ni arbitrària ni contrària als preceptes que es citen com a infringits. S'ha de dir en relació a l'article 1.218 del Codi civil que... "cuando lo que se discute no es directamente el contenido ni el alcance del documento, la prueba de documentos públicos, como señala la sentencia de 23.1.1990, no es sino un medio probatorio más, entre los que autorizan las leyes procesales, careciendo de valor superior al de los demás" (S.del T.S. de 15.4.1992) i, respecte a l'altre precepte que es diu vulnerat, n'hi ha prou en recordar que... "el art.1.255 del Código civil no obliga al acatamiento pleno de lo que expresan (els documents), de manera que el órgano judicial no pueda entrar a valorarlos e interpretarlos" (S.del T.S. de 21.10.1996).

S'argumenta també en aquest motiu que alguna documentació esmentada conté actes propis d'ambós causants reconeixent la seva regionalitat civil catalana, sobre el que s'ha de dir:

a).- Que estranya aquesta al·lusió a actes propis quan és la sentència apel·lada la que diu que... "se percibe en estos autos una actitud por parte de los demandantes escasamente compatible con la doctrina legal de que nadie puede volverse contra sus propios actos. Y ello se dice no tanto por colaboraciones positivas puntuales como la certificación obrante a fol.641 en la cual X2 está certificando que el domicilio de sus padres es calle G. n 000 de L., sino por colaboración continuada derivada de su participación en las sociedades familiares domiciliadas en L.; acta tras acta;certificación tras certificación en las que se consigna como domicilio del causante el que ahora se niega. Jamás en vida de los padres se les ocurrió poner en cuestión tal cosa, y, de hecho, las discrepancias sucesorias las argumentaban a la madre en acta notarial de 14.12.1982 sobre la base de la Compilación del Derecho Civil de Navarra. Es en la demanda origen de este proceso cuando, con un giro de 180 grados, se pretende que los hechos que habían sido presupuesto de la actuación de unos y otros tantas décadas, es inexistente y que no eran de vecindad navarra, sino catalana, reclamando ahora determinados derechos legitimarios".

b).- També estranya la contundència amb que s'invoquen tals actes propis favorables a un veïnatge català, per exemple, en el testament atorgat el 24.6.1977, és a dir només tres anys abans de morir. El Sr.X3.. manifesta que... "incialmente era de condición foral catalana, pero posteriormente adquirió la regionalidad foral navarra, conforme al entonces art.15 (hoy 14) del Código civil, mediante declaración pertinente ante el Juzgado Municipal de Pamplona. Por ello su sucesión mortis causa ha de regirse por el derecho foral de Navarra".

Tot això provoca, doncs, la desestimació d'aquest motiu de recurs.

Setè.- El mateix s'haurà de dir del tercer, en el que altra vegada es denuncia infracció de norma valorativa de prova, ara testifical, citant-se com a infringits els arts.1248 del C.Civil i 649 i 659 de la Llei d’enjudiciament civil.

Pel fracàs del motiu n'hi ha prou amb el recordatori  que:

a).- La dita prova testifical cap valor ha tingut com a "ratio decidendi" del litigi, ja que, segons la pròpia sentència combatuda ... "aparte de esto (amb referència a la restant prova) quedan las declaraciones de muy escaso valor en relación a la época de que estamos hablando (1946-1949), tanto por los detalles que proporcionan los testigos como por la lejanía en el tiempo. En este sentido parecen más convincentes las manifestaciones recogidas en el acta notarial de 1953 que no las del Sr. X. en el proceso, que es la única clara incluso en el período discutido...".

b).-  El precedent judici de ponderació entra de ple en les facultats valoratives de la Sala, que s'han de respectar, en no ser absurda ni arbibrària tal relativització de la prova testifical per les al·ludides raons de temps transcorregut i migradesa de detalles, havent-se de recordar, en definitiva que:  "la prueba de testigos es uno de los distintos medios probatorios puestos a la consideración del juzgador, pero no de apreciación obligada, pues, de entre todos ellos, se encuentra facultado para elegir el o los más convenientes a su juicio en orden al esclarecimiento y resolución de las cuestiones litigiosas" (S.del T.S. de 20.7.1996).

c).- A això s'ha d'afegir que ... "la acentuada nota de discrecionalidad valorativa de dicha prueba no permite, en principio, su censura casacional" (S.del T.S. de 20.7.1995), de tal manera que "el art.1.248 no es susceptible de ser invocado en casación ni en sí mismo, por su carácter admonitivo, ni en relación con el art. 659 de la LEC, pues implica solamente una recomendación y carece de carácter preceptivo" (S.del T.S. DE 15.12.1994).

d).- Finalment, i en relació a la al·legada vulneració dels arts.649 i 659 de la Llei Processal Civil, s'ha de recordar que el primer precepte no conté cap norma valorativa de prova i, respecte al segon, que "las reglas de la sana crítica a que alude el art.659 de la LEC no pueden citarse como infringidas al no constar en norma jurídica positiva"  (S.del T.S. de 17.4.1997).

El motiu, en conseqüència, ha de decaure.

Vuitè.- Igual desenllaç advers espera al següent, o sigui al quart, en el qual es denuncia la indeguda aplicació del art.1.214 del Codi civil, per vulneració de les regles de repartiment  de la càrrega provatòria.

El recurrent comença dient que li resulta obligat " hacer constante mención a los medios probatorios justamente de forma diametralmente opuesta a las valoraciones efectuadas por la sentencia de apelación y que, por el contrario tales valoraciones coinciden plenamente con las argumentaciones de la sentencia de primera instancia", afegint que el precepte que diu infringit col·locava sobre la part demandant la càrrega de probar el fet en que fonamentava la seva pretensió (la referida residència a L.) i,  per contra,  "el demandado tiene por tanto la carga de probar todos los hechos que constituyen el contraderecho y en ese sentido debe probar lo que se ha venido llamando por la doctrina las excepciones en sentido propio (residencia en L.), concloent que, en estar emparada la part agent per la presumpció legal de l'article 14 del Codi civil (prevalència en cas de dubte del veïnatge civil corresponen al lloc del naixement), la no acollida de tal presumpció comporta també una vulneració  de les regles de distribució del "onus probandi".

S'han de rebutjar aquestes crítiques jurídiques pel següent:

a).- Pel que fa a la queixa de que la valoració provatòria correcta és la que va fer el Jutjat de Primera Instància, i no l'Audiència Provincial, ja s'ha manifestat suara que l'objecte de la cassació és la sentència del referit Òrgan Col·legiat,  no la del inferior; al·legació que, pel demés, no guarda cap relació amb el precepte denunciat com a infringit.

b).- Que "el art.1214, por su carácter genérico, no permite el éxito de un recurso de casación más que en los supuestos en que la Sala "a quo" haya invertido el "onus probandi", pero no en aquellos otros en los que lo pretendido consiste en combatir la valoración de prueba del Tribunal"  (S.del T.S. DE 16.10.1995),  havent-se de recordar que "el  principio de atribución de la carga de la prueba que establece el citado art.1214 es un principio supletorio para el caso de que las partes no hayan desrrollado actividad probatoria ... "(S.del T.S. DE 8.3.1996).

c).- En el cas, diu la sentència combatuda (fonament jurídic segon) que ... "no existe duda alguna de que el Sr.X3. hizo opción expresa para adquirir la vecindad civil navarra y así consta en el expediente de Junio de 1949. Ciertamente tal declaración lo es con valor de mera presunción. Pero el efecto legal de tal presunción es que corresponde a los demandantes la carga de probar su improcedencia. Y si no lo pueban, no es que haya duda sobre la vecindad que obligue a acudir a criterios supletorios del lugar de nacimiento, sino que lo propio es mantener el efecto propio de aquella opción por no quedar desvirtudada la presunción que le favorece en razón de lo que dispone el art.2 de la Ley del Registro Civil".

Aquesta exposició de la sentència atacada és impecable jurídicament. Declara un fet provat (que el Sr. X3. va fer opció expressa d'adquisició del veïnatge civil navarrès l'any 1949) i, per tant, la càrrega de la p rova de la il·legalitat de tal opció (per causa, per exemple, de simulació o  falsetat) corresponia a  la part agent, a la que, en conseqüència, no se la grava amb cap indeguda imposició onus probandi no escaient.

Heus aquí, doncs, que el motiu haurà de fracassar.

Novè.- El mateix passa amb el següent i últim i per causa ja anunciada en l'anterior. En efecte, es denuncia en el cinquè motiu la infracció dels arts.1.249  1.250 i 1.253 del Codi civil, relatius a les presumpcions.

I cal dir:

a).- Que insisteix la recurrent en la primera sentència del litigi per a dir que "la afirmación base ha quedado totalmente acreditada. Y a tal fin nos referimos de modo expreso a la sentencia de primera instancia, que hace precisamente un análisis correcto y acertado en derecho de la probanza efectuada en los autos por vía presuntiva". Al repecte, no cal reiterar en que el que hauria de centrar la atenció de la recurrent és la sentència de l'A.P., que és la única objecte d'aquest recurs.

b).- Que en aquest motiu no s'explicita si la infracció dels arts.1249, 1250 i 1253 del Codi civil dimana de  que el judex a quo ha fet un mal ús de la prova presuntiva o, simplement, ha negligit tal medi de provatori, essent obligada la seva apreciació.

La inexistència de la vulneració denunciada és, però, clara en qualsevol cas perquè:

1r.- Respecte al primer, i en el supòsit de que l'Audiència Provincial, amb fonament en uns fets-base, obtinguts de la seva valoració provatòria, hagués arribat al fet-conseqüència  que els senyors X, X2,X3, en l'època que interessa, residien a L., havent estat, per tant, correcte la seva adquisició del veïnatge civil navarrès, hauria d'haver  raonat la recurrent perquè tal conseqüència o judici conclusiu de l'A.P. és il·lògic i, a més a més, perquè el que li seria alternatiu és l'únic compatible amb les lleis de la lògica.

El recurs, però, res no especifica al respecte, a part de l'esmentada remissió als raonaments de la sentència de primera instància i apart d'una genèrica al·legació al "razonamiento absurdo, ilógico e inverosímil contenido a lo largo de toda la setencia de apelación", de la qual, en conseqüència, sembla predicar-ne, en tant no delimita l'errada lògica, una condició d'absurditat en tota la seva globalitat.

2n.- Pel que fa a la segona hipòtesi, és a dir, que el recurrent censurés la no aplicació de la prova presumptiva, s'ha de recordar que "el control en la casación de la prueba de presunciones no puede, al menos de ordinario, ejercerse sino por la vía de revisión y exclusión de las presunciones positivamente efectuadas en la instancia" (S.del T.S. de 2.2.1985), ja que  "es doctrina reiterada y constante que el art.1253 del Código civil autoriza al Juez, más no le obliga a utilizar la prueba de presunciones por lo que cuando el juzgador de instancia no hace uso del mismo para fundamentar su fallo y sí de lo que resulta de las pruebas directas obrantes en los autos, no resulta infringido dicho precepto" (S. del T.S. de 6.9.1995).

Tot el que mena a la claudicació d'aquest darrer motiu, i, amb ell, de tot el recurs, en esdevenir inviable pel ja abans comentat  l'anàlisi del setè motiu de recurs, en quant condicionat a l'acollida - que no s'ha produit - del sisè pel que fa a la denuncia com a infringits dels arts.3. i 122 de la Compilació del dret civil de Catalunya de 21.7.1960 i de la subsistència - el que tampoc s'ha produit per la renuncia del recurrent - pel que fa a la vulneració del art. 24 de la C.E.

Desè.- Segons el paràgraf 3 de l'article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil s'han d'imposar les costes d'aquesta alçada al recurrent, en haver-se desestimat tots els motius del recurs.

 

PART DISPOSITIVA

ATESOS: Els preceptes legals esmentats i demés d'aplicació:

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA DECIDEIX: DESESTIMAR  el recurs de cassació interposat per la representació dels Srs. D.X, D. X2 i D. X3 contra la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona, Secció 16, de data 22 de juliol de 1998, dictada en el rotlle d'apel·lació núm. 897/96-A, dimanant de les actuacions de menor quantia núm.756/92 i 1212/92 (acumulats) del Jutjat de Primera Instància núm.36 de Barcelona, condemnant al recurrent al pagament de les costes d'aquesta alçada.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda