|
Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 13 de maig de 1999, núm. 11/1999 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
La
Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació
interposat pels Srs. X, X2 i X3 contra
la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 16a de
l'Audiència Provincial de Barcelona el 22 de juliol de 1998, dimanant
del judici declaratiu de menor quantia interposat pels recurrents,
contra els Srs. Y i Y2,
Y3 i Y4 i d'altres, sobre protecció
de llegitima i altres extrems. La part recurrent ha estat representada
davant aquest Tribunal pel
procurador Sr.Antonio MªAnzizu Furest i defensada
pel lletrat Sr. Carlos Baixeras. Han comparegut com a parts
recorregudes els Srs. Y2 i Y , representats
pel procurador Sra.Carlota Pascuet Soler i defensats pel lletrat Antonio
Muntanyola Tey; i els Srs.Y3i Y4, defensats
pel lletrat Sr.Manuel Fernández de Villavicencio i representats pel
procurador del tribunals Sr.Ivo Ranera Cahís.
ANTECEDENTS
DE FET
Primer.-
La representació dels Srs.X3, X i X2 . va formular demanda de judici
declaratiu de menor quantia contra els Srs.Y i Y2 i d'altres, davant el Jutjat de
Primera Instància núm.36
de Barcelona, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret
corresponents i va acabar suplicant es dictés sentència en els termes
que deixaven exposats i que es donen aqui per reproduïts. En data 20 de
gener de 1996, l'esmentat jutjat va dictar sentència que conté la següent
part dispositiva: "Que
estimando parcialmente la demanda interpuesta por Don Antonio María de
Anzizu Furest, procurador de los tribunales y de Don X3, Don X y Don X2
, contra Doña Y y otros, y estimando parcialmente, así mismo, la demanda
acumulada, debo declarar y declaro que la ley que ha de regir la sucesión
de Don X3 . y la de su esposa Doña Z es la Compilación de Derecho Civil Especial de Cataluña. Procédase,
en ejecución de sentencia, a valorar los bienes de Don X3 que fueron inventariados y la finca denominada
M. descrita en el fundamento jurídico vigesimosegundo de esta
sentencia, finca que habrá de computarse a los efectos de determinar la
cuota legitimaria de los demandantes. Verificada la valoración de los
bienes al tiemo de fallecer el causante, se fija la cuota legitimaria en
la cuarta parte de la cantidad resultante, condenando a los demandados
Don Y2, Doña Y . y a los
herederos de Doña Z2, Don Y4 y Don Y3, a que mancomunadamente paguen a cada uno de los
demandantes una sexta parte de la cantidad que resulte, más los
intereses legales de dicha cantidad desde la fecha de la interpelación
judicial, pago que podrá
realizarse en metálico o en bienes hereditarios.
Procédase,
en ejecución de sentencia, a la valoración, al tiempo de su muerte, de
los bienes de Doña Z, computando, a los efectos de determinar la cuota
legitimaria, las acciones de AURISE,S.A trasmitidas por la causante a
sus hijos Don Y2, Doña Z2 y Doña Y el día 13 de Marzo de 1984, así como las
acciones de las entidades R,S.A y C,S.A y
el terreno sito en Palafrugell a que se hace referencia en el
fundamento jurídico vigesimoprimero de esta sentencia. Se Fija la cuota
legitimaria en la cuarta parte de la cantidad que resulte de la valoración,
condenando a los demandados Don Y2, Doña Z2, Don Y3a y Don Y4, a que
mancomunadamente paguen a cada uno de los actores la sexta parte de la
cantidad resultante, más los intereses legales de dicha cantidad desde
la muerte de la causante, pago que podrá realizarse en metálico o en
bienes hereditarios. Se declaran inoficioass y sujetas a reducción,
caso de no verificarse el pago antes señalado, los legados y donaciones
dispuetos por Doña Z, reducción que se llevará a cabo
en la forma que se determina en el fundamento jurídico trigesimoquinto.
Se
absuelve libremente de todos los pedimentos contenidos en la demanda al
resto de los codemandados.
No
ha lugar a hacer procunciamiento alguno en cuanto a las costas
procesales, abonando cada parte las causadas a su instancia y las
comunes por mitad."
Segon.-
Per les representacions dels demandats Srs.Y2 i Y , i Y3 i Y4, es va interposar recurs
d'apel·lació contra l'esmentada sentència, i per la Secció 16a de
l'Audiència Provincial de Barcelona en data 22 de juliol de 1998, es va
dictar sentència que contè la par dispositiva següent: "Que
estimando el recurso de apelación interpuesto por Y y
Y2 y Y3a y Y4 contra
la sentencia pronunciada por el Juzgado de Primera Instancia n1 36 de
Barcelona en fecha 20 de enero de 1996, y desestimando la apelación
adhesiva formulada por X3, X y X2 debemos revocar y revocamos parcialmete la misma al efecto de desestimar
la demanda origen de estos autos, absolviendo a todos los demandados de
las pretensiones en su contra formuladas, sin hacer expresa imposición
de las costas del proceso en ninguna de sus instancias."
Tercer.-
El procurador Sr.Anzizu Furest, en nom i representació dels Srs.
X, X2 i X3, va anunciar recurs de
cassació contra la sentència esmentada i davant aquesta Sala, el qual
va formalitzar mitjançant el seu escrit de data 31 de desembre de 1998,
pels motius següents: 1r) a l'empara del núm.4 de l'art.1692 de la
llei de Enjudiciament Civil, per infracció de les normes de
l'ordenament juridic; 2n) a
l'empara del mateix núm i article abans citats per infracció de les
normes de l'ordenament juridic; 3r) a l'empara del propi article 1692 de
la llei processal per infracció de les regles d'interpretació
valorativa de la prova i infracció dels articles 649 i 659 de
l'esmentada llei; 4r) a l'empara del mateix núm i article citats, per
indeguda i incorrecta aplicació de l'article 1214 del CodiCivil
referent a la càrrega de la prova; 5è) a l'empara dels mateixos núm.
i art. citats per indeguda aplicació dels articles 1249, 1250 i 1253
del Codi civil, en relació amb les presumpcions; 6è) a l'empara dels
mateixos núm i art. citats,
per indeguda aplicació dels art. 14 (abans 15) i 16, 1,1a del Codi
civil, en relació amb l'art.68, paràgraf 2n de la llei del Registre
Civil, i article 225 del reglament del mateix Registre: i 7è) a
l'empara dels mateixos núm. i art. citats per infracció, per indeguda
aplicació dels articles 3 i 122 de la Compilacio del Dret Civild de
Catalunya de 21 de juliol de 1960, així com vulneració de la doctrina
constitucional i del seu article 24.1 per falta de motivaciò de la sentència.
Quart.-
Admès el recurs a tràmit, es van passar les actuacions al Ministeri
Fiscal que va emetre l'informe que regula l'article núm.1709 de la llei
de Enjudiciament Civil, en el sentit de considerar improcedent l'admissió
a tràmit del present recurs; donat trasllat de les actuacions
a les parts comparegudes, als efectes
que preveu l'article 1731 de la llei Processal Civil,
la part recurrent va manifestar
que es dictés auto declarant
l'emissio del recurs, per renúncia expressa de fonamentar el
mateix en la infracció de l'article 24 de la Constitució, manifestant
les altres parts comparegudes la seva conformitat en quant a l'informe
del Ministeri Fiscal. Per l'interlocutòria de data 15 de març de 1999,
la Sala va declarar la seva competència per conèixer el present
recurs de cassació i es va donar trasllat a les altres parts
comparegudes, per un plaç de 20 dies per impugnar l'esmentat recurs,
havent evaquat l'expressat tràmit mitjantçant els seus escrtis de
dates 8 i 12 d'abril últims. Per provissió del dia 26 de l'esmentat
mes d'abril, es va tenir
per evaquat el tràmit conferit i es va assenyalar per a la votació i
resolució el passat dia 6 de l'actual mes de maig.
Ha
actuat de Ponent el Magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr.Ponç Feliu i
Llansa.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.-
La sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció
16) de 22 de juliol de 1998, acollint el recurs d'apel·lació
interposat contra la sentència de 20 de gener de 1996 del Jutjat de
Primera Instància núm. 36 de Barcelona, desestima la demanda formulada
en considerar que la succesió de D.X3 i de la
seva esposa Sra.Z no ha d'ésser regulada pel Dret Civil
de Catalunya i sí, en canvi, per raó de veïnatge civil , per la
Compilació del Dret Civil de Navarra. Contra tal sentència interposa
la representació de la part agent, o sigui, la de D. X.,
D.X2 y D.X3 el present Recurs de Cassació,
desenvolupat al llarg de vuitanta folis i articulat en set motius en els
que, a l'ampara del núm. 4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament
civil, es denuncia, respectivament, infracció dels art.1231, 1232 i
1239 del Codi civil per vulneració de les regles valoratives de la
confessió en judici;
infracció de l'article1218 i 1225 del mateix codi per conculcar-se
norma valorativa de la prova documental pública i privada, infracció
de l'art.1248 del Codi civil i arts.649 y 569 de la Llei d’enjudiciament
civil, referides a valoració de la prova testifical; infracció de
l'article 1214 del repetit Codi, referent a
la càrrega de la prova, infracció dels arts.1249, 1250 i 1253,
en relació a la prova de presumpcions; infracció dels arts.14 i 16 de
l'esmentat Codi en relació a l'article 68.2 de la Llei del Registre
Civil i art.225 del Reglament del Registre Civil; i finalment, infracció
dels arts.3 i 122 de la Compilació del dret civil de Catalunya, així
com vulneració de la Doctrina Constitucional referida al deure de
motivació de les sentències derivat de l'article 24 de la Constitució
Espanyola.
Aquesta
darrera denúncia donà lloc precisament a que la Sala en data 11 febrer
de 1999 dictès resolució significant que havent renunciat la part
recurrent a fonamentar el seu recurs amb infracció
de l'art.24.1 de la Constitució Espanyola abans de resoldre
respecte la competència d'aquesta Sala , es va donar trasllat al
Ministeri Fiscal i demés parts comparegudes perquè al·leguessin el
que estimessin pertinent.
La
part recurrent manifestà,
però, l'expressa renuncia a tal crítica jurídica atanyent a vulneració
de precepte constitucional, pel que aquesta Sala declarà en Resolució
de data 15 de març de 1999 la seva definitiva competència objectiva
per a l'enjudiciament de tots els restants motius de recurs, que són
els que delimiten, doncs, la present cassació.
La
mateixa comprén dos blocs de censura jurídica. El primer, que abasta
cinc motius, gira en torn a la valoració provatòria de la sentència
combatuda, amb el propósit d'assolir una altra realitat fàctica. El
segon bloc compren els dos darrers i és de caire netament jurídic per
tal com persegueix la declaració de que la successió de que es tracta
s'ha de regular no pel dret navarrès, sino pel català (motiu sisè) i
a tenor de les normes d'aquest últim (motiu setè).
Evidents
raons sistemàtiques imposen dilucidar en primer lloc aquest sisè motiu.
Segon.-
En efecte, s'esdevè del tot preferent escatir l'Ordenament Jurídic que
ha de regular el cas. La polémica s'ha centrat en si el mateix ha de
ser el Dret Català o el Foral Navarrès i aquèlla deriva de la qüestió
del veïnatge civil atribuible al matrimoni,
la succesió testamentària del qual conforma l'objecte de
disputa.
Més
en concret, s'ha de ventilar la qüestió jurídica de si, adquirit pel
causant Sr.X3 el 1949 i conforme al llavors
art.15 i avui 14
del Codi civil, mitjançant declaració expressa davant el Jutjat
municipal de Pamplona encarregat del Registre, el veïnatge civil navarrès,
veïnatge així tramès a la seva esposa,
el fet d'haver-se acreditat que a partir de la dècada dels
cinquanta el matrimoni visquè permanentment a Barcelona, provoca, pel
fenòmen de residència superior al 10 anys en aquesta ciutat a que es
refereix el Codi civil, l'adquisició "ope legis" d'un nou veïnatge
civil i, en conseqüencia, que la succesió s'hagi de regular pel dret
català, atès que la Disposició Transitòria 12 del Codi civil disposa
que els drets d'herència es regeixin per la normativa legal vigent al
temps de la mort del causant, la qual en el cas, tingué lloc, per ambdós
esposos, en la dècada dels vuitanta.
I,
al respecte, s'esdevé essencial separar els supòsits en que hi ha
hagut una manifestació expressa de la voluntat d'adquisició d'un
determinat veïnatge civil d'aquells altres en que tal manifestació ha
estat absent i el nou veïnatge civil s'ha adquirit pel que s'anomena
voluntat tàcita.
a).-
Pel que pertoca a aquest darrer
cas la jurisprudència havia estat vacil·lant, si bé en l'actualitat
pot considerar-se consolidada la línia favorable a una adquisició
automàtica o "ope legis" del nou veïnatge pel simple
transcurs del temps, és a dir, per la simple residència per 10 o més
anys en determinat lloc sense haver manifestat expressament
l'afectat i abans del transcurs del dit termini la seva voluntat
conservativa de l'anterior veïnatge civil.
Clar
exponent d'aquesta evolució el constitueix les sentències del T.S de
2.3.1997 i 20.12.1985. En la primera l'alt tribunal assenyala que:
" es manifiesto que, dados los términos claros del art.15 del Código
civil en su anterior redacción, sólo la declaración
de querer conservar la vecindad civil originaria, formalmente
emitida ante el juez municipal, podrá evitar la imposición de la
vecindad correspondiente al lugar de la residencia por el mero
transcurso del plazo; que si bien es cierto que varias sentencias del
T.S. exigen o dan a entender la necesidad de que concurra, con la
residencia, la intención del sujeto de cambiar su vecindad
(sentencias de 29.5.1892, 7.2.1899, 23.12.1904, 1.2.1910,
20.4.1927 y 13.3.1929), con lo que reitera lo que prescribía la
legislación anterior, es lo cierto que muchas otras sentencias del alto
tribunal (30.10.1901, 18.3.1932, 3.6.1934, 5.6.1935, 11.10.196,
10.11.1961, etc. vienen a admitir, de forma más o menos explícita que
basta la residencia de 10 años para que, sin otros requisitos, se opere
el cambio de régimen foral o común".
La sentència de 20.12.1985 també deixa clar que ..."la
vecindad civil de origen es susceptible de ser modificada de forma automática,
por la simple residencia del interesado en territorio distinto del de su
vecindad originaria, nueva
vecindad que de inmediato se proyecta sobre el cónyuge del adquirente y
sobre sus hijos no emancipados, adquisición que opera por el transcurso
de diez años, a no ser que antes de terminar dicho plazo el interesado
manifieste su voluntad en
contrario ... sin necesidad de cumplir ningún otro requisito legal,
como muy bien dice la sentencia impugnada, circunstancia que le
relevaba de emitir ninguna otra declaración formal para ganar una
vecindad que ya tenía legalmene adquirida".
En
el cas, de no haver mediat, doncs, la manifestació expressa de voluntat
del Sr.X3 d'adquisició del veïnatge civil
navarrès, la seva succesió
s'hagés regulat pel dret català,
per tal com hagués tornat adquirir "ope legis", i
sense necessitat de cap més manifestació, el veïnatge català. Així
hagués estat en tractar-se de matèria d'ordre públic, per més que el
Sr.X3. hagués declarat en el testament atorgat el 24.6.1977 a
Pamplona que ..." inicialmente era de condición foral catalana,
pero posteriormente adquirió la regionalidad foral navarra, conforme al
entonces artículo 15 (hoy 14) del Código civil, mediante declaración
pertinente ante el Juzgado Municipal de Pamplona. Por ello,
su sucesión mortis
causa ha de regirse por el
derecho foral de Navarra".
b).-
La transcrita jurisprudència no pot, però, ultrapassar l'àmbit de la
voluntat tàcita per a
venir a regular també supòsits
de manifestacions expresses d'adquisició d'un determinat veïnatge
civil, concurrent, és clar, els restants pressupòsits legals.
La
casuística jurisprudencial al respecte és pràcticament inexistent,
podent però invocar-se la sentència del Tribunal Superior de
Justicia de Navarra de 3.3.1994, en la que, dirimint-se precisament una contesta que tractava
també, entre altres
aspectes, de veïnatge civil navarrès o català, es digué, en un cas
en que ..." la sentencia de la Audiencia, siquiera sea de forma un
tanto incidental, admite como probado que el tan mencionado señor tuvo
su residencia habitual en Barcelona durante más de diez años, refiriéndose
lógicamente a época posterior a la fecha en que declaró su voluntad
de adquirir la regionalidad civil navarra... " que ... "la
aplicación de uno u otro ordenamiento depende, no de eventuales
acuerdos de las partes, sino de la vecindad que debe reconocerse al
causante conforme a la normativa reguladora de la adquisición,
conservación y pérdida de la vecindad, como hechos que sólo tienen
lugar cuando concurran los supuestos que para tales modificaciones nunca
dependen de la simple voluntad del sujeto,
sino del concurso de aquellos requisitos que establecen las
normas legales" i que
" lo que no es posible aceptar es la tesis que indica la sentencia
impugnada de que la vecindad ganada en virtud de declaración expresa,
con residencia de dos años, Ley 11 del Fuero Nuevo de Navarra,
en relación con el art.14.5.1 del Código civil, se pierda por
residencia continuada en otro territorio durante diez años sin
declaración en contrario, porque aquella declaración, con constancia
en el Registro, no necesita ser reiterada para conservar la vecindad en
dicha forma adquirida, como previene el mismo precepto y,
con expresión aún más clara, el párrafo tercero del art.65 de
la Ley del Registro Civil, de forma que puede concluirse que si el
Sr. X6. ganó, por residencia unida a su expresa declaración de
voluntad, la vecindad
navarra, no la perdió, pues
no manifestó su voluntad de ganar otra,
por haber residido durante diez años en otro territorio",
afegint per últim tal sentència que ..." no puede
aceptarse que la adquisición de la vecindad navarra se hiciera en
fraude de Ley. Ningún dato hay en el
litigio que así lo indique, ni, por lo expuesto, puede
discutirse la realidad de tal adquisición ..."
En
aquest mateix ordre d'idees pot també
esmentar-se la recent Resolució de la Direcció General dels Registres
i del Notariat de 13.5.1996, que ressenya que ..." los cónyuges
interesados, habiendo ambos nacido en Barcelona, de padres nacidos en
Catalunya, por comparecencia efectuada en Abril de 1993 en el Registro
Civil de Pamplona declararon su voluntad de adquirir la vecindad civil
navarra ... siendo así la declaración de voluntad de conservar esta
vecindad civil es innecesaria y, por consiguiente, no inscribible ...
esta innecesariedad de reiterar la declaración viene expresamente
confirmada por el art.14.5 del Código civil, tanto en su redacción
actual como en la anterior, de modo que, por ministerio de la Ley, esa
vecindad navarra adquirida se mantiene
"cualesquiera que sean el tiempo transcurrido o los cambios
de residencia (art.65, II L.R.C.) y a salvo claro está que los cónyuges,
por residencia continuada durante dos años en otro territorio,
adquieran por su voluntad manifestada la vecindad civil correspondiente
a tal territorio."
La
sentència combatuda aplica aquesta correcta doctrina afirmant que:
"no existe una igualdad de rango entre voluntad explícita y
tácita (por mera residencia y paso del tiempo), sino que la prevalencia
de la voluntad explícita sobre la tácita no sólo resulta ser criterio
hermenéutico razonable, sino
precepto legal vigente desde mucho antes de abrirse la sucesión,
pues el art.65.3 de la Ley del Registro Civil dispone que una vez
prestada declaración de adquirir la vecindad, no se necesita prestar
declaración de
conservarla".
I
aquesta correcta aplicación mena a la claudicació del sisè motiu de
recurs.
Tercer.-
Si el precedent motiu ha etat abordat en primer lloc és per així
aconsellar-ho les reiterades afirmacions de la part recurrent a tenor de
les quals sembla que aquesta ubiqui els termes del debat
cassacional en la referida qüestió de l'adquisició automàtica
o "ope legis"
del veïnatge civil català sobre la base de que en els darrers
30 anys el matrimoni causant residí ininterrompudament a Barcelona.
En
nombrosos passatges del recurs es localitza
així el debat, ja que sembla no negar-se la possibilitat, sino
probabilitat, d'una anterior residència dels Srs. X , X2 i X3 a Pamplona en
la dècada dels anys quaranta i començaments dels cinquanta, és a dir,
quan tingué lloc (any 1949) per part del marit la repetida declaració
de voluntat expressa d'adquisició del veïnatge civil navarrés.
En
efecte, es diu en el recur, literalmente, que:
..."
lo importante es no lo acaecido en tales décadas (años 40 ó
50), sino la residencia permanente y habitual de los causantes en la
ciudad de Barcelona en los últimos treinta años" (fol.68); ja que
" una acta de manifestaciones del año 1953 podrá acreditar lo que
acredite para aquel año, pero no evidentemente para los treinta años
siguientes de vida de los causantes" (fol.69);
" ... la sentencia de apelación debe sin duda
de ser casada puesto que carece de toda lógica jurídica y
humana la valoración que sibilina y erróneamente se pretende efectuar
basado en un documento del año 1953, cuando lo que es objeto de discusión
es la residencia permanente en Barcelona de los causantes en la década
de los 60, 70 y 80" (fols.72 y 73); ... " la única prueba de
la sentencia que es la "buena" es la poca documentación
aportada por la parte contraria que hace toda ella referencia a los años
40 y 50 que, no nos cansaremos de repetir, ninguna incidencia puede
tener en la litis, ya que lo que es objeto de la misma es la residencia
permanente en Barcelona por más de 10 años a partir del momento en que
los causantes adquieren la regionalidad civil navarra por la declaración
que a tal efecto hicieron en el Juzgado correspondiene en el año
1948" (fol.83) " realmente la sentencia de apelación ha
equivocado el camino, ya que lo que aquí se enjuicia no es que en la década
de los cuarenta los causantes adquieran la vecindad civil navarra, sino
que en todo caso la perdieron en los siguientes treinta años por
residir en Barcelona" (fol.86);
... "es por ello que extraña
enormemente a esta parte que la sentencia que se recurre, no la
de 1ªInstancia, sino la de apelación, defienda una tesis absoleta y
contraria a derecho basada en que tiene prevalencia la vecindad civil
navarra que obedeció a una
declaración manifiesta y expresa y que, adquirida dicha vecindad,
los causantes no la pierden por el transcurso de la residencia
continuada de 10 años en otro territorio de vecindad civil
distinta" (fol.119) ..." .
Ateses
tals manifestacions y allò ja dit
sobre la prevalència de la voluntat expressa sobre la tàcita
gairabé resultaria sobrer l'anàlisi dels restants motius del recurs,
pertalcom, admés per recurrent que el "thema debatí"
..."no es si los causantes adquirieron la vecindad civil navarra,
sino precisamente que adquirieron nuevamente la vecindad civil catalana
por residencia permanente y continuada durante más de 10 años
...", la controvèrsia quedaria limitada a aquesta qüestió jurídica
que s'acaba de dil·lucidar, esdevenint, en conseqüència, d'impossible
exàmen el setè motiu de recurs per tal com en el mateix s'invoca la
infracció dels arts 3 i 122 de la Compilació del dret civil de
Catalunya de 21.7.1960 i la vulneració de precepte constitucional per
falta de motivació de la sentència; crítiques jurídiques
improsperables perque, pel que fa a la primera, absent en el cas el veïnatge
civil català dels causants, és palesa la impossibilitat de regular la
succesió dels Srs. X, X2, X3. per la
normativa catalana i, pel que fa a la segona censura jurídica,
el desestiment de la mateixa feta davant aquesta Sala per la recurrent,
obvia qualsevol referència sobre ella.
Quart.-
No obstant, i en un afany dialèctic d'esgotar el plantejament del
recurs,
s'ha
de manifestar el següent:
a).-
Junt a les afirmacions abans esmentades la part que recorre en dedüeix
altres en les que també es qüestiona la legalidat de l'adquisició pel
matrimoni X3. del referit veïnatge civil, mitjançant posar en
dubte la realitat de la seva efectiva residència a Navarra en les dècades
dels anys quaranta i principis dels cinquanta i invocar, en conseqüència,
un frau de llei amb l'efecte, entre altres, de sotmetre la seva succesió
a la regulació del dret navarrès en perjudici de la legítima dels
recurrents, que, de venir normada pel dret català, hagués estat
d'import incomparablement superior.
b).-
La postura de la dita recurrent, sino contradictòria, sí sorprenent
pel que d'ambigua té, no ajuda precisament als seus propis
plantejaments, ja que es qüestiona a estones la realitat fàctica
declarada en la sentència pràcticament en la seva totalitat i a altres
estones s'admet, la que relata que el matrimoni X3. sí adquirí el
veïnatge civil navarrès en la primera dècada de la postguerra, si bé
per a perdre'l després en favor del veïnatge civil català per la
causa ja esmentada.
c).-
Tal anòmal posicionament podria possibilitar, màxim atès el rigor
formal de la cassació, una immediata resposta desestimatòria de la
Sala per les raons i en els
termes abans referits.
Exacervant
la tutela judicial efectiva s'entrarà, malgrat
tals ambigüetats, a examinar els restants motius de recurs.
Ara
bé; com que ja s'ha dit en resoldre el sisè, el que precisament
s'esdevé irrellevant, contrariament al que opina el recurrent, és si
els causants residiren els trenta últims anys de la seva vida a
Barcelona, per tal com aquest fenòmen només generaria una voluntat tàcita
d'adquisició del veïnatge civil català que no podria imposar-se a
l'anterior voluntat expressa d'adquisició de la navarresa. Per això,
d'aquests restants motius de recurs
s'haurà d'examinar, sempre dins els
estrets límits cassacionals, només allò referit a la realitat
o no de la residència dels Srs. X, X2, X3. a Navarra en els anys que
precediren a la dita manifestació expressa davant el Jutjat de Pamplona
encarregat del Registre, en quan una residència real i no simulada
conforma requisit inexcusable per
la legalitat d'aquella manifestació.
Es
negligirà, doncs, per innecesari i distorsionador, qualsevol
referència a la prova de la
residència dels Srs.X, X2 i X3 a Barcelona durant els últims trenta anys
de la seva vida, extrem
sobre el que insisteix amb vehemència el recurrent en aquests cinc
primers motius de recurs.
Pel
demés, també estranya aquesta
insistència quan en realitat poca polèmica es registra al voltant
d'aquest fet. Clarament ho expressa la sentència combatuda quan
assenyala (fonament jurídic tercer) que "el Juzgado de instancia
da por cierto que el causante
adquirió la vecindad civil (s'entén que la navarresa) y no acoge la
alegación de simulación. Sin embargo, resuelve el conflicto con la
afirmación de que el Sr.X3. perdió aquella vecindad por
residencia posterior en Barcelona por tiempo superior a los 10 años.
Efectivamente es incuestionable que el Sr. X3., sin
desatender los negocios de Pamplona, fue residenciándose en la casa
familiar de Barcelona y se integró en la vida catalana de forma
notable. Pero la prueba de esta residencia efectiva en Barcelona es prácticamente
toda posterior a aquélla que permitiera la opción de vecindad".
En conseqüència, la mateixa sentència combatuda admet allò pel que
tant malda el recurrent, o sigui, la realitat d'una única residència
efectiva i real dels Srs.X, X2, X3. a Barcelona ja entrada la dècada dels
cinquanta,
Cinquè.-
Examinant, doncs, sota tals directrius els restants motius de recurs, es
denuncia en el primer la vulneració de les regles valoratives de la
prova dels arts.1231, 1232 i 1239 del Codi civil, referides a la
confessió en judici.
El
recurrent, després d'invocar la condició de "regina probatorum"
de la confessió en judici, diu que:
"queremos señalar que en la sentencia de 1ªinstancia se
hacen constantes citas a los reconocimientos efectuados en juicio por
los demandados, que acreditan plenamente el domicilio y residencia
permanente de los causantes en Barcelona los últimos 30 años. Por el
contrario, la sentencia de apelación incomprensiblemente y fuera de
toda lógica humana y jurídica silencia y no efectúa cita alguna de tales
irrefutables pruebas".
Doncs
bé, convé recordar:
a).- "que la confesión
no es hoy reina de las pruebas y puede ser desvirtuada por otras
estimaciones probatorias, dado el sistema español de libre valoración
de las pruebas" (S. de 3.7.1989, per totes).
b).- Que aquesta Sala té dit (sentències de 30.11.1992 i 26.5.1997)
que ... " no debe pedirse
al Tribunal Superior, a virtud del recurso de casación,
que elija entre la interpretación que hace el Juez de Primera
Instancia y la de la Sala de Apelación ... pues la interpretación de
la Audiencia es vinculante, salvo que quede demostrado que
choca frontalmente con las leyes positivas o con las inderogables
de la razón y de la lógica".
c).- Que el recurrent, en analitzar gairabé totes les posicions de tots
els confessants postula, en
definitiva, que aquesta Sala procedeixi a una nova valoració probatòria
el que, com es prou sabut, ultrapassa abastament
l'àmbit d'un recurs extraordinari com el present, que està molt lluny
de configurar-se com una tercera instància.
d).- Que la senteència combatuda arriba a la conclusió que: "los
indicios apuntan a que el Sr.X3. a partir de los años
cincuenta aparece cada vez más integrado en la capital catalana. Pero,
en cambio, la prueba más bien es favorable a la realidad de la
residencia en Pamplona con anterioridad a 1950"; convenciment el
del "judex a quo" resultant de la valoració conjunta de la
prova que efectua en el fonament de dret segon, en el que, respecte a la
prova a que es refereix la recurrent diu que: ..."el resto son
confesiones cuyo sentido, en general, responde al interés de su posición
en el litigio familiar".
e).- Aquesta prova confessòria hauria de desplegar els seus efectes
fonamentalment per acreditar la inversemblança d'una residència dels
causants a Navarra durant la dècada 1940-1950, i si bé alguna posició
apunta en aquest sentit, pondera
la Sala d'instància que el
conjunt provatori apunta
precisament a una distinta conclusió i a la mateixa s'ha d'estar en no
resultar irracional, arbitrar o contrari a norma valorativa de la prova.
Haurà
de claudicar, doncs aquest
motiu del recurs.
Sisè.-
Tampoc gaudeix d'alternativa millor el segon, en el que es denuncia la
infracció de les regles interpretatives de la valoració de la prova
contingudes en els arts.1218 (documents públics) i 1225 (documents
privats) del Codi civil.
De
bell nou procedeix la recurrent al llarg dels folis 79 a 92 a analitzar
la pràctica totalitat de l'abundant documentació que obra en les
actuacions, pretenent que faci el mateix aquesta Sala si bé per arribar
a conclusió contrària a la de l'Audiència. S'haurà de remetre, doncs,
el Tribunal al ja
assenyalat sobre les limitacions cognitives propies d'una cassació, i,
en definitiva, a la impossibilitat de procedir a una nova valoració
"in totum" de la prova, aquesta vegada la de caràcter documental.
Pot
assenyalar-se, però i pel que fa ala documentació referida als anys
decissius per la present litis (dècada del 40 i primers dels cinquanta),
que, si bé és cert que n'hi ha que semblarien afavorir la tesi que , inclús en aquesta primerenca etapa ja residien els
Srs.X, X2, X3. a Barcelona, tampoc és menys cert que existeix igualment
prova documental en sentit contrari. La d'un caire i altre ha estat
valorada por l'Audiència, que ressenya (fonament de dret segon) que ...
" la realidad es que el Sr. X3.. marchó a Pamplona con ocasión
del Alzamiento, donde nació
Y en Octubre de 1936. También es indiscutido que en aquella
capital existían empresas familiares. La opción por la vecindad civil
navarra no se hizo en el vacío de la arbitrariedad sino que se
corresponde con la realidad de una presencia habitual en aquella población
acabada la contienda civil. En este sentido existe todavía
correspondencia que le vincula con la permanencia en aquella ciudad;
existe la certificación del padrón (desde el 31 de Diciembre de 1946,
fol.658); existen
documentos relativos al ejercicio de voto en aquella ciudad (fols.659,
660); cartilla de racionamiento (fol.2391, 2390); se sabe que era socio
del Club de Tenis y, por supuesto, constan cuentas en Entidades
bancarias de aquella población (fol.238). En el propio año del
expediente de opción existe el otorgamiento de un primer testamento (fol.851),
por más que realmente todos se otorgaron allí; la constitución de la
sociedad Lupisa (fol 604), domiciliada por cierto también en calle G. es otro dato documentando el domicilio del Sr.X3.. En 1953
existe una acta notarial (fol.598 y 862) con declaraciones de no sólo
el causante, sino de personas allegadas que afirman la realidad de la
residencia e incluso matizando que la habitualidad de la presencia era
superior a ocho meses al año".
Respecte
a la prova documental que qualifica el recurrent de concloent per a
demostrar que els Srs. X, X2, X3. residien a Barcelona, inclús durant
aquest període trascendent jurídicament (el de l'expedient d'opció
del veïnatge civil), afirma el mateix fonament jurídic de la sentència
combatuda que ... "la poca prueba que hay es compatible con el
hecho de que los hijos cursaran estudios en Barcelona, que es realmente
lo único que existe sobre este período (tarjeta excusando asistencia a
Colegio Jesuitas 1946, fol.1363) o el libro de escolaridad de X3; quedan los detalles de no haber cesado como Presidente del Club
Natación de Barcelona (f.1826) ni de la Presidencia de la Asociación
de Ingenieros Industriales de Barcelona (fol.1590); aspectos ambos
compatibles con el hecho de venir con asiduidad a esta capital en la que
estudiaban los hijos...".
Aquesta
valoració del conjunt provatori feta per l'Audiència no pot
considerar-se ni ilògica, ni arbitrària ni contrària als preceptes
que es citen com a infringits. S'ha de dir en relació a l'article 1.218
del Codi civil que... "cuando lo que se discute no es directamente
el contenido ni el alcance del documento, la prueba de documentos públicos,
como señala la sentencia de 23.1.1990, no es sino un medio probatorio más,
entre los que autorizan las leyes procesales, careciendo de valor
superior al de los demás" (S.del T.S. de 15.4.1992) i, respecte a
l'altre precepte que es diu vulnerat, n'hi ha prou en recordar que...
"el art.1.255 del Código civil no obliga al acatamiento pleno de
lo que expresan (els documents), de manera que el órgano judicial no
pueda entrar a valorarlos e interpretarlos" (S.del T.S. de
21.10.1996).
S'argumenta
també en aquest motiu que alguna documentació esmentada conté actes
propis d'ambós causants reconeixent la seva regionalitat civil
catalana, sobre el que s'ha de dir:
a).-
Que estranya aquesta al·lusió a actes propis quan és la sentència
apel·lada la que diu que... "se percibe en estos autos una actitud
por parte de los demandantes escasamente compatible con la doctrina
legal de que nadie puede volverse contra sus propios actos. Y ello se
dice no tanto por colaboraciones positivas puntuales como la certificación
obrante a fol.641 en la cual X2 está certificando que el domicilio
de sus padres es calle G. n 000 de L., sino por colaboración
continuada derivada de su participación en las sociedades familiares
domiciliadas en L.; acta tras acta;certificación tras certificación
en las que se consigna como domicilio del causante el que ahora se
niega. Jamás en vida de los padres se les ocurrió poner en cuestión
tal cosa, y, de hecho, las discrepancias sucesorias las argumentaban a
la madre en acta notarial de 14.12.1982 sobre la base de la Compilación
del Derecho Civil de Navarra. Es en la demanda origen de este proceso
cuando, con un giro de 180 grados, se pretende que los hechos que habían
sido presupuesto de la actuación de unos y otros tantas décadas, es
inexistente y que no eran de vecindad navarra, sino catalana, reclamando
ahora determinados derechos legitimarios".
b).-
També estranya la contundència amb que s'invoquen tals actes propis
favorables a un veïnatge català, per exemple, en el testament atorgat
el 24.6.1977, és a dir només tres anys abans de morir. El Sr.X3..
manifesta que... "incialmente era de condición foral catalana,
pero posteriormente adquirió la regionalidad foral navarra, conforme al
entonces art.15 (hoy 14) del Código civil, mediante declaración
pertinente ante el Juzgado Municipal de Pamplona. Por ello su sucesión
mortis causa ha de regirse por el derecho foral de Navarra".
Tot
això provoca, doncs, la desestimació d'aquest motiu de recurs.
Setè.-
El mateix s'haurà de dir del tercer, en el que altra vegada es denuncia
infracció de norma valorativa de prova, ara testifical, citant-se com a
infringits els arts.1248 del C.Civil i 649 i 659 de la Llei d’enjudiciament
civil.
Pel
fracàs del motiu n'hi ha prou amb el recordatori que:
a).-
La dita prova testifical cap valor ha tingut com a "ratio decidendi"
del litigi, ja que, segons la pròpia sentència combatuda ...
"aparte de esto (amb referència a la restant prova) quedan las
declaraciones de muy escaso valor en relación a la época de que
estamos hablando (1946-1949), tanto por los detalles que proporcionan
los testigos como por la lejanía en el tiempo. En este sentido parecen
más convincentes las manifestaciones recogidas en el acta notarial de
1953 que no las del Sr. X. en el proceso, que es la única
clara incluso en el período discutido...".
b).-
El precedent judici de ponderació entra de ple en les facultats
valoratives de la Sala, que s'han de respectar, en no ser absurda ni
arbibrària tal relativització de la prova testifical per les al·ludides
raons de temps transcorregut i migradesa de detalles, havent-se de
recordar, en definitiva que: "la
prueba de testigos es uno de los distintos medios probatorios puestos a
la consideración del juzgador, pero no de apreciación obligada, pues,
de entre todos ellos, se encuentra facultado para elegir el o los más
convenientes a su juicio en orden al esclarecimiento y resolución de
las cuestiones litigiosas" (S.del T.S. de 20.7.1996).
c).-
A això s'ha d'afegir que ... "la acentuada nota de
discrecionalidad valorativa de dicha prueba no permite, en principio, su
censura casacional" (S.del T.S. de 20.7.1995), de tal manera que
"el art.1.248 no es susceptible de ser invocado en casación ni en
sí mismo, por su carácter admonitivo, ni en relación con el art. 659
de la LEC, pues implica solamente una recomendación y carece de carácter
preceptivo" (S.del T.S. DE 15.12.1994).
d).-
Finalment, i en relació a la al·legada vulneració dels arts.649 i 659
de la Llei Processal Civil, s'ha de recordar que el primer precepte no
conté cap norma valorativa de prova i, respecte al segon, que "las
reglas de la sana crítica a que alude el art.659 de la LEC no pueden
citarse como infringidas al no constar en norma jurídica positiva"
(S.del T.S. de 17.4.1997).
El
motiu, en conseqüència, ha de decaure.
Vuitè.-
Igual desenllaç advers espera al següent, o sigui al quart, en el qual
es denuncia la indeguda aplicació del art.1.214 del Codi civil, per
vulneració de les regles de repartiment
de la càrrega provatòria.
El
recurrent comença dient que li resulta obligat " hacer constante
mención a los medios probatorios justamente de forma diametralmente
opuesta a las valoraciones efectuadas por la sentencia de apelación y
que, por el contrario tales valoraciones coinciden plenamente con las
argumentaciones de la sentencia de primera instancia", afegint que
el precepte que diu infringit col·locava sobre la part demandant la càrrega
de probar el fet en que fonamentava la seva pretensió (la referida
residència a L.) i, per
contra, "el demandado
tiene por tanto la carga de probar todos los hechos que constituyen el
contraderecho y en ese sentido debe probar lo que se ha venido llamando
por la doctrina las excepciones en sentido propio (residencia en
L.), concloent que, en estar emparada la part agent per la
presumpció legal de l'article 14 del Codi civil (prevalència en cas de
dubte del veïnatge civil corresponen al lloc del naixement), la no
acollida de tal presumpció comporta també una vulneració
de les regles de distribució del "onus probandi".
S'han
de rebutjar aquestes crítiques jurídiques pel següent:
a).-
Pel que fa a la queixa de que la valoració provatòria correcta és la
que va fer el Jutjat de Primera Instància, i no l'Audiència
Provincial, ja s'ha manifestat suara que l'objecte de la cassació és
la sentència del referit Òrgan Col·legiat,
no la del inferior; al·legació que, pel demés, no guarda cap
relació amb el precepte denunciat com a infringit.
b).-
Que "el art.1214, por su carácter genérico, no permite el éxito
de un recurso de
casación más que en los supuestos en que la Sala "a quo"
haya invertido el "onus probandi", pero no en aquellos otros
en los que lo pretendido consiste en combatir la valoración de prueba
del Tribunal" (S.del
T.S. DE 16.10.1995), havent-se
de recordar que "el principio
de atribución de la carga de la prueba que establece el citado art.1214
es un principio supletorio para el caso de que las partes no hayan
desrrollado actividad probatoria ... "(S.del T.S. DE 8.3.1996).
c).-
En el cas, diu la sentència combatuda (fonament jurídic segon) que ...
"no existe duda alguna de que el Sr.X3. hizo opción expresa
para adquirir la vecindad civil navarra y así consta en el expediente
de Junio de 1949. Ciertamente tal declaración lo es con valor de mera
presunción. Pero el efecto legal de tal presunción es que corresponde
a los demandantes la carga de probar su improcedencia. Y si no lo pueban,
no es que haya duda sobre la vecindad que obligue a acudir a criterios
supletorios del lugar de nacimiento, sino que lo propio es mantener el
efecto propio de aquella opción por no quedar desvirtudada la presunción
que le favorece en razón de lo que dispone el art.2 de la Ley del
Registro Civil".
Aquesta
exposició de la sentència atacada és impecable jurídicament. Declara
un fet provat (que el Sr. X3. va fer opció expressa d'adquisició
del veïnatge civil navarrès l'any 1949) i, per tant, la càrrega de la
p rova de la il·legalitat de tal opció (per causa, per exemple, de
simulació o falsetat)
corresponia a la part agent,
a la que, en conseqüència, no se la grava amb cap indeguda imposició
onus probandi no escaient.
Heus
aquí, doncs, que el motiu haurà de fracassar.
Novè.-
El mateix passa amb el següent i últim i per causa ja anunciada en
l'anterior. En efecte, es denuncia en el cinquè motiu la infracció
dels arts.1.249 1.250 i
1.253 del Codi civil, relatius a les presumpcions.
I
cal dir:
a).-
Que insisteix la recurrent en la primera sentència del litigi per a dir
que "la
afirmación
base ha quedado totalmente acreditada. Y a tal fin nos referimos de modo
expreso a la sentencia de primera instancia, que hace precisamente un análisis
correcto y acertado en derecho de la probanza efectuada en los autos por
vía presuntiva". Al repecte, no cal reiterar en que el que hauria
de centrar la atenció de la recurrent és la sentència de l'A.P., que
és la única objecte d'aquest recurs.
b).-
Que en aquest motiu no s'explicita si la infracció dels arts.1249, 1250
i 1253 del Codi civil dimana de que
el judex a quo ha fet un mal ús de la prova presuntiva o, simplement,
ha negligit tal medi de provatori, essent obligada la seva apreciació.
La
inexistència de la vulneració denunciada és, però, clara en
qualsevol cas perquè:
1r.-
Respecte al primer, i en el supòsit de que l'Audiència Provincial, amb
fonament en uns fets-base, obtinguts de la seva valoració provatòria,
hagués arribat al fet-conseqüència
que els senyors X, X2,X3, en l'època que interessa, residien a
L., havent estat, per tant, correcte la seva adquisició del veïnatge
civil navarrès, hauria d'haver raonat
la recurrent perquè tal conseqüència o judici conclusiu de l'A.P. és
il·lògic i, a més a més, perquè el que li seria alternatiu és l'únic
compatible amb les lleis de la lògica.
El
recurs, però, res no especifica al respecte, a part de l'esmentada
remissió als raonaments de la sentència de primera instància i apart
d'una genèrica al·legació al "razonamiento absurdo, ilógico e
inverosímil contenido a lo largo de toda la setencia de apelación",
de la qual, en conseqüència, sembla predicar-ne, en tant no delimita
l'errada lògica, una condició d'absurditat en tota la seva globalitat.
2n.-
Pel que fa a la segona hipòtesi, és a dir, que el recurrent censurés
la no aplicació de la prova presumptiva, s'ha de recordar que "el
control en la casación de la prueba de presunciones no puede, al menos
de ordinario, ejercerse sino por la vía de revisión y exclusión de
las presunciones positivamente efectuadas en la instancia" (S.del
T.S. de 2.2.1985), ja que "es
doctrina reiterada y constante que el art.1253 del Código civil
autoriza al Juez, más no le obliga a utilizar la prueba de presunciones
por lo que cuando el juzgador de instancia no hace uso del mismo para
fundamentar su fallo y sí de lo que resulta de las pruebas directas
obrantes en los autos, no resulta infringido dicho precepto" (S.
del T.S. de 6.9.1995).
Tot
el que mena a la claudicació d'aquest darrer motiu, i, amb ell, de tot
el recurs, en esdevenir inviable pel ja abans comentat l'anàlisi del setè motiu de recurs, en quant condicionat a
l'acollida - que no s'ha produit - del sisè pel que fa a la denuncia
com a infringits dels arts.3. i 122 de la Compilació del dret civil de
Catalunya de 21.7.1960 i de la subsistència - el que tampoc s'ha
produit per la renuncia del recurrent - pel que fa a la vulneració del
art. 24 de la C.E.
Desè.-
Segons el paràgraf 3 de l'article 1715 de la Llei d’enjudiciament
civil s'han d'imposar les costes d'aquesta alçada al recurrent, en
haver-se desestimat tots els motius del recurs.
PART
DISPOSITIVA
ATESOS:
Els preceptes legals esmentats i demés d'aplicació:
LA
SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA
DECIDEIX: DESESTIMAR el
recurs de cassació interposat per la representació dels Srs. D.X, D. X2 i D.
X3 contra la sentència de
l'Audiència Provincial de Barcelona, Secció 16, de data 22 de juliol
de 1998, dictada en el rotlle d'apel·lació núm. 897/96-A, dimanant de
les actuacions de menor quantia núm.756/92 i 1212/92 (acumulats) del
Jutjat de Primera Instància núm.36 de Barcelona, condemnant al
recurrent al pagament de les costes d'aquesta alçada.
Aquesta
és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
|
