Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 29 de març de 1999

Anterior Amunt Següent

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 29 de març de 1999, núm. 9/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 
                                              

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de Cassació interposat pel Sr.  X1. contra la sentència dictada en grau d'apelAlació per la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, dimanant del  judici declaratiu de menor quantia que es va interposar davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Cervera, sobre reclamació de drets legitimaris. La part recurrent ha estat representada pel procurador Sr. Arturo Cot Montserrat  i defensada per l'advocat Sr. Pompili Roiger i Juny. Ha comparegut com a part recorreguda la Sra. Y1., representada per la procurador Sra. Magdalena Julibert Amargós i defensada per l'advocat Sr. Jesús Condomines Pereña.

 

ANTECEDENTS  DE  FET

Primer.- La representació processal de la Sra. Y1.,  va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia que pel torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància número 1 de Cervera, contra el Sr. X1., en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents, va acabar solAlicitant que es dictés sentència de conformitat amb allò que solAlicita en el seu escrit de demanda.  En data 20 de febrer de 1998 l'esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLO: Que debo estimar y estimo parcialmente la demanda formulada por el procurador D. MIGUEL RAZQUIN JENE en nombre y representación de DOÑA Y1.  contra D. X1. y debo declarar y declaro que DOÑA Y1. es legitimaria en unión del demandado de los consortes X2. y X3.

Debo condenar y condeno al demandado X1. a satisfacer a la actora la suma de DOS MILLONES QUINIENTAS NOVENTA Y CINCO MIL NOVECIENTAS CINCUENTA Y SIETE PESETAS (2.595.957.- Ptas) con concepto de suplemento de legítima en la herencia de la madre de ambos Doña X3. más los intereses legales correspondientes desde la interposición de la demanda y sin hacer especial pronunciamiento en cuanto a costas.". 

Segon.- Contra l'anterior sentència es va interposar  recurs d'apelAlació per la Sra. Y1., a la qual s'hi va adherir el Sr. X1., recurs que fou admès i, substanciada l'alçada, la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida va dictar sentència amb data 23 d'octubre de 1998, que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que estimando parcialmente el recurs de apelación formulado por la representación procesal de D. Y1. y la adhesión al mismo de D. X1., REVOCAMOS parcialmente la misma, y en su consecuencia, se declara que la demandante acredita en la herencia de su padre una deuda de valor equivalente a una octava parte del valor líquido de tal herencia; condenando al demandado D. X1. a satisfacer a la actora en pago de sus derechos legitimarios paternos la suma de NUEVE MILLONES DOSCIENTAS NOVENTA Y DOS MIL OCHOCIENTAS Y TRES PESETAS (9.292.853.- Ptas.), más el interés legal desde el fallecimiento del causante; igualmente se declara la colación en la herencia de D. X3. de los bienes comprendidos en la escritura de donación del Hecho Quinto de la demanda, condenando al demandado a satisfacer a la actora, en pago de sus derechos legitimarios maternos, la suma que, en ejecución de sentencia, resulte tras las operaciones contenidas en el Fundamento Sexto de la presente resolución; con el interés legal desde la interposición de la demanda. Manteniendo el resto de la resolución recurrida y sin hacer expreso pronunciamiento en cuanto a las costas de esta alzada.".

En data 12 de novembre de 1998, la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida va dictar Interlocutòria d'aclaració de la sentència dictada per aquella Secció, la part dispositiva de la qual diu el següent: "PARTE DISPOSITIVA: LA SALA ACUERDA: HA LUGAR a la aclaración, solicitada por la representación procesal de D. Y1., de la sentencia dictada en fecha 23 de octubre de 1998 en el presente rollo, en el sentido recogido en los precedentes fundamentos, aclarando en consecuencia que la valoración que en ella se contempla respecto de los bienes descritos en el Hecho Cuarto de la demanda, se ciñen exclusivamente a los de naturaleza rústica, valoración a la que habrá que añadir la que, en ejecución de sentencia y conforme a la oportuna pericial que atenderá el valor de mercado en la fecha del fallecimiento de la causante -7 de enero de 1997-, resulte respecto a los bienes de naturaleza urbana que en dicho hecho cuarto se describen. Manteniendo y confirmando el resto de la resolución recurrida.".

Tercer.- Contra l'esmentada sentència el procurador dels tribunals Sr. Arturo C.  Montserrat, en representació del Sr. X1., va formular recurs de cassació que va fonamentar en els següents motius: 1r.- A l'empara del paràgraf  4rt  de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament  civil,  fonamentat en l'infracció de les normes de l'ordenament jurídic i la Jurisprudència aplicables; 2n.- A l'empara del paràgraf 3r de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, fonamentat en el trencament de les formes essencials del judici per infracció de les normes reguladores de la sentència, i alAlega vici d'incongruència que basa en l'article 359 de la Llei d’enjudiciament civil; 3r.- A l'empara del paràgraf 4rt de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, fonamentat en l'infracció de les normes de l'Ordenament Jurídic i la Jurisprudència aplicables, i alAlega infracció de l'article 136-2 de la CDCC; 4rt.- A l'empara del paràgraf 4rt de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, fonamentat en l'infracció de les normes de l'Ordenament  jurídic i la Jurisprudència aplicables; 5è.- A l'empara del paràgraf 3r de l'article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, fonamentat en el trencament de les formes essencials del judici per infracció de les normes reguladores de la sentència,  i alAlega vici d'incongruència de l'article 359 de la LEC; 6è.- A l'empara del paràgraf 4rt de l'article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, fonamentat en l' infracció de les normes de l'ordenament jurídic i la Jurisprudència aplicables, i alAlega infracció en l'apreciació i valoració de la prova de perits; 7è.- A l'empara del paràgraf 3r de l'article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, fonamentat en el trencament de les formes essencials del judici per infracció de les normes reguladores de la sentència, i alAlega infracció de l'article 359 de la pròpia Llei d’enjudiciament civil; 8è.- A l'empara del paràgraf 3r de l'article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, fonamentat en trencament de les formes essencials del judici per infracció de les normes reguladores de la sentència; 9è.- A l'empara del paràgraf 4rt de l'article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de les normes de l'ordenament  jurídic i la Jurisprudència aplicables; i, 10è.- A l'empara del paràgraf 4t de l'article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, fonamentat en l'infracció de les normes de l'ordenament  jurídic i la Jurisprudència aplicables.

Cuarto.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació, es va  assenyalar per a la vista el dia vint-i-dos de març de 1999, que va tenir lloc.

N’ha estat designada ponent la Il·lma. Magistrada Sra. NÚRIA BASSOLS I MUNTADA.

 

FONAMENTS  DE  DRET

Primer.- El litigi que correspon resoldre a aquest Tribunal en recurs de cassació es va iniciar amb demanda entaulada per la Sra. Y1. davant del Jutjat de Primera Instància número 1 de Cervera.

L'avantdita demanda es dirigia contra el Sr. X1., germà de l'agent, i els fets en els quals es basava l'acció esgrimida es poden sintetitzar de la manera següent:

- L'agent ,  Sra.Y1., i el seu  germà demandat,  Sr. X1., són els únics fills, sobrevivents del matrimoni que van contraure el senyor X2. i la senyora X3., ja que el Sr. X4., germà dels anteriors, va morir sense deixar descendència el 24 de novembre de l'any 1979.

- El Sr. X2. va morir el dia 27 d'agost de 1986, havent atorgat últim i vàlid testament amb data 23 d'agost de 1985, davant el que fou notari de Tàrrega Sr. Salvador Moratal Margarit. En aquestes disposicions d'última voluntat, el causant instituí hereu universal de tots els seus béns el seu fill Sr. X1. i llegà a la seva filla Sra. Y1. la quantitat de cinc-centes mil pessetes, aclarint que amb aquesta quantitat i el que ja havia rebut en vida del testador es consideraven pagats els drets legitimaris.

- Per la seva banda, la Sra. X3., mare dels qui litiguen, va morir el 7 de gener de 1997, havent atorgat testament amb data 17 de novembre de 1994, davant el que fou notari d'Agramunt  Sr. Martín Hernández Carrero. En aquell acte d'última voluntat, la Sra. X3. instituïa igualment hereu universal de tots els seus béns el seu fill Sr. X1. i, en canvi, en favor de l'agent no feia cap disposició, perquè va entendre que el fet d'haver-la dotat amb cinc-centes mils pessetes ja cobria de manera suficient la llegítima.

- En la demanda s'enumeraven els béns que constituïen el cabal relicte del causant Sr. X2., amb descripció de divuit finques de naturalesa rústica i tres d'urbanes. Pel que fa al relictum de la mare, l'agent  descrivia de manera minuciosa dues finques rústiques i dues d'urbanes.

- També es deixava constància en la demanda del fet que la mare de la Sra. Y1.  hagués fet donació en favor del seu fill Sr. X1. , pel que fa a l’usdefruit, i en favor del seu nét, pel qual fa a la nua propietat, d'una finca rústica del terme municipal de L.. Aquesta donació  va ésser documentada en escriptura de 7 de febrer de 1989.

- La demanda entaulada adduïa també que la Sra. X3. havia cedit en favor del seu fill, en la mateixa data esmentada de 7 de febrer de 1989, una sèrie de finques que eren descrites de forma detallada.

Amb els anteriors antecedents d'índole històrica, l’agent pretenia:

- Que, a l'empara de l'article 355 del Codi de successions, per causa de mort de 30 de desembre de 1991, es computessin els béns donats per la causant Sra. X3. en usdefruit en favor del fill i en nua propietat en favor del nét, de manera que el seu valor formés part del cabal relicte a l'hora de calcular l'import de la llegítima.

- Que la cessió de 7 de febrer de 1989, de quinze finques en favor del fill de la Sra. X3., demandat en aquest plet, que s'havia documentat com una cessió de béns a canvi d'una renda vitalícia, es considerés com un contracte simulat que amagava una veritable donació en favor de l'hereu, que també, al seu entendre, s'hauria de titllar de computable als efectes de calcular l'import de la llegítima.

- Que, sumant el valor dels béns que formaria el relictum del pare segons descripció de la demanda i el valor dels que s'haurien d'incloure en el cabal de la mateixa naturalesa de la mare, amb les addicions anticipades, és fixés l'import de la llegítima de l'agent, amb relació a l'herència del pare, en 12.000.000 de pessetes (o quantitat aproximada), i amb relació a l'herència de la mare, en 16.000.000 de pessetes (o quantitat aproximada); i que es condemnés el demandat a pagar-les.

El demandat, Sr. X1. , es va oposar a l'acció esgrimida per la part contrària i:

- Com a qüestió de caràcter previ, adduïa l'existència d'una situació de litisconsorci passiu necessari que obstruïa la possibilitat d'arribar al fons de l'assumpte. Aquesta excepció s'alAlegava pel fet d'haver-se invocat com a computable una donació que afectava el fill del demandat.

- Quant a la llegítima del pare, el demandat invocava la valoració dels béns que formaren part del relictum, estimada a l'efecte del pagament de l'impost per transmissions mortis causa, dient que es tractava d'una taxació que ascendia a un import de 26.500.000 pessetes, i impugnava qualsevol altre peritatge superior.

- Quant a la llegítima de la mare, el demandat adduïa la donació per part de la Sra. X3. en favor de la seva filla, actora en aquest plet, donació inscrita al Registre de la Propietat amb data 9 de Juny de 1972. Així mateix, el demandat s'oposava a les exigències contràries, alAlegant que la demandant  també havia heretat de la seva mare a través d'herència d'una tia dels qui pledegen, ja que aquella tia, Sra. X5., havia deixat en testament a la demandada la propietat sobre quinze finques, que en realitat haurien d'haver format part del cabal hereditari de la mare d'ambdós litigants.

- El demandat també alAlegava que l'any 1960 la demandant havia rebut vuit-centes mil pessetes en concepte de pagament de la llegítima, quantitat que havia utilitzat per adquirir una finca i cancelAlar la hipoteca que la gravava.

- Finalment, el demandat esgrimia que, per tot l'avantdit, la agent i el seu marit havien atorgat carta de pagament en favor dels seus pares amb la qual van estimar coberts els drets llegitimaris.

Segon.- La sentència de primera instància va rebutjar l'excepció de litisconsorci passiu necessari invocat i, entrant en el fons del litigi, va concloure en el sentit que no s'havia provat la percepció de les cinc-centes mil pessetes que el causant, pare de l'agent, li atorgava en concepte de llegítima, però que tot i així, davant dels peritatges fets amb relació al cabal relicte per al còmput de la llegítima, peritatges que la jutgessa d'instància considerava massa dispars per ésser avaluats, va concloure amb la desestimació de la demanda, pel que feia a la llegítima paterna. Quant a la materna, en la sentència es raonava de manera absolutament diferent i, així, entenia:

Que l'agent havia rebut ja les cinc-centes mil pessetes invocades en el testament, i que

la donació en favor del fill (usdefruit) i del nét (nua propietat)  feta per la mare no era computable als efectes de càlcul de la llegítima, ja que, segons raonava la jutgessa, es tractava d'una donació de caire remuneratori.

- Pel que fa a les cessions de diverses finques fetes per la mare en favor del fill a canvi d'un vitalici, la jutgessa d'instància estimà que eren intangibles, perquè no s'havia  provat  la simulació.

- Amb relació al tema de l'herència de la tia suscitat pel demandat, no es va considerar, perquè es va titllar d'intranscendent en aquest  litigi, i tampoc no va tenir èxit en la primera instància l'al·legació amb relació a una compravenda en favor de l'agent de data 7 de juny de 1971, que amagaria una donació simulada de la mare envers la filla, ja que es deia que no hi havia prova de simulació.

- Per això, la sentència d'instància condemnava el demandat a pagar a l'agent, únicament en concepte de llegítima de la seva mare, la quantitat de dos milions cinc-centes noranta-cinc mil nou-centes cinquanta-set pessetes.

Tercer.- La sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància va ésser objecte d'apelAlació interposada per ambdós litigants, i l'Audiència va resoldre en el sentit següent:

- Amb relació a la llegítima paterna, l'Audiència entenia que s'havia de  condemnar el demandat a pagar a l'agent la quantitat de nou milions dues-centes noranta-dues mil vuit-centes cinquanta-tres pessetes. Això en estimar que no hi havia prova fefaent en el sentit que s'haguessin pagat les cinc-centes mil pessetes adduïdes pel testador.

- Pel que fa a la llegítima materna, es declarava colAlacionable, ( sic) la quantitat de cinc-centes mil pessetes invocades per la testadora en el testament.

- Amb relació al contracte de cessió de béns en pagament de renda vitalícia, titllat de simulat per l'actora, s'entenia no provada la simulació, i la sentència de l'Audiència invocava la percepció de l'usdefruit per part de la mare premorta en primer lloc, i ara per part de la nora Sra.  X6., tal com aquesta última acceptà en testificar.

- Quant a la donació feta per la mare dels litigants en favor del fill (usdefruit) i del nét (nua propietat), s'estimava colAlacionable, (sic), i l'Audiència no va acceptar els raonaments de la sentència del Jutjat de Primera Instància, que parlava de donació remuneratòria.

- Pel que fa referència a la simulació de la compravenda de diverses finques atorgada l'any 1972 entre mare i filla, que, segons interessos del demandat, s'havia d'entendre que es tractava d'una donació i per tant imputable a la legitima, no es va considerar en la sentència que aquí es recorre, sobre la base de la manca de proves de la susdita simulació.

Pel que s'ha dit, en la sentència de l'Audiència es condemnava el demandat a pagar a l'agent en concepte de llegítima paterna, com ja s'ha avançat, la quantitat de nou milions dues-centes noranta-dues mil vuit-centes cinquanta- tres pessetes, i amb relació a la materna, una quantitat a determinar en període d'execució de sentència.

Quart.- Contra la sentència de l'Audiència s'alça el demandat, el qual, a l'empara de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, denuncia, d' una manera desordenada, tant la infracció de les normes reguladores de la sentència (1692.3 de la LEC) com la infracció de les normes de l'ordenament jurídic o la jurisprudència (art. 1692.4 de la LEC). Malgrat això, la Sala seguirà l'ordre dels motius de cassació imposat pel recurrent, atès que la majoria de les vegades un mateix motiu de disconformitat contra la sentència està esgrimit en les dues vessants avantdites, i també perquè ho permet el fet que no s'addueix cap motiu que, si fos estimat, pugui conduir a la nulAlitat d'actuacions.

El primer motiu articulat a l'empara de l'article 1692. 4 de la Llei d’enjudiciament civil denuncia la infracció de les normes de l'ordenament jurídic i de la jurisprudència, invocació general  poc compatible amb l'article 1707 de la Llei d’enjudiciament civil.

Una lectura del motiu del recurs permet, per consideració del principi pro accione, tantes vegades invocat pel Tribunal Constitucional, deduir que s'està esgrimint la infracció dels articles 131, 122,133 i 136 de la Compilació del Dret Civil  de Catalunya, aprovada per la Llei 40/1960, de 21 de juliol, norma catalana per excelAlència aplicable al debat per qüestions de dret intertemporal, ja que l'obertura de la successió amb relació al causant Sr. X2. es va produir el 27 d'agost de 1986.

El recurrent, sota la protecció dels preceptes legal esmentats, alAlega que precisament l'article 131 de la Compilació establia la imputació a la llegítima dels títols voluntàriament atributs pel causant, bé en concepte d'hereu, bé de llegat. El recurrent raona que aquest precepte de la nostra norma succesòria pretenia evitar els efectes de la preterició quan hi hagués una atribució hereditària determinada en favor d'un legitimari, encara que aquesta fos insuficient per cobrir els drets legitimaris.

Així mateix, el recurrent atribueix a la sentència recaiguda en la segona instància la infracció de l'article 136 de la susdita Compilació catalana, alAlegant que en haver-hi una atribució testamentaria en favor del legitimari, si es considera no coberta la llegítima, l'única via que li resta, al legitimari, és la d'accionar en petició de suplement de llegítima, però al seu entendre no es factible reclamar-ne la totalitat.

Per al recurrent, demandat en la instància, la renúncia al llegat disposat pel  causant en concepte de llegítima suposa la renúncia a la mateixa llegítima, i cita una doctrina que considera que la renúncia al llegat suposa el repudi de la legitima.

La tesi del recurrent no pot prosperar, ja que és esgrimida de manera absolutament sorpresiva en aquesta instància. Tal com ha declarat reiteradament el TS (SS d'11 d'abril, 4 de juny, 22 de juliol , 20 de setembre, 1 i 31 d'octubre de 1996), les qüestions noves alteren els principis de preclusió i igualtat entre parts i produeixen, a més, indefensió a l'altra part. No és lícit que fins ara, després de  reiterades possibilitats d'adreçar-se a l'òrgan judicial (contestació a la demanda, escrits de valoració de la prova practicada, acte de la vista en segona instància), el que recorre no hagi parlat mai de la possible existència d'una renúncia a l'acció de reclamació de la llegítima; per això queda prohibida al tribunal, ja que, com s'ha dit, l'anàlisi del motiu del recurs en estudi és atemptatori al principi de no-producció d'indefensió, que per la seva inanitat obliga a continuar amb l'estudi del segon motiu de cassació.

Cinquè.- Amb invocació ara de l'article 1692.3 de la Llei reguladora del procediment civil, la part que recorre esgrimeix, en el segon motiu del recurs, la infracció, en la sentència recorreguda, de l'article 359 de la Llei d'enjudiciament, titllant la sentència impugnada d'incongruent.

El recurrent, a redós  d'aquest motiu del recurs, denuncia que, al seu entendre, havent quedat clara amb la demanda la renúncia al llegat que féu el testador en concepte de llegítima, l'Audiència no fes cap pronunciament sobre això i es procedís a computar l'import de la llegítima.

Tal com ha declarat el Tribunal Suprem en sentència de 20-10-1997, "el requisito de la congruencia no tiene otra exigencia que la derivada de la conformidad que ha de existir entre la sentencia y las pretensiones que constituyen el objeto del proceso, y existe congruencia ahí donde la relación entre estos dos últimos términos, fallo y pretensiones deducidas, no está sustancialmente alterada (Sentencia del Tribunal Supremo de 29 febrero 1996), sin que, en definitiva, otorgar menos de lo pedido signifique modificación de la causa petendi puesto que la Sala ha dado tratamiento jurídico concreto a la cuestión planteada con respecto al relato fáctico contenido en la demanda y a los términos del debate de modo racionalmente adecuado (vid. Sentencia del Tribunal Supremo de 14 febrero 1996)".

L'aplicació de la doctrina exposada al supòsit debatut condueix a la improsperabilitat del motiu del recurs en anàlisi, ja que en la pretensió inicial queda clar l'ànim de l'agent de cobrar la quantitat que en concepte de llegítima li correspongui en les herències del pare i de la mare, i la claredat de la demanda es revela en el fet que el mateix demandat se'n defensa sense cap alAlegació d'obscuritat o confusió en la pretensió, i en la sentència dictada per l'Audiència es debat sobre l'objecte de la litis i es dicta un pronunciament amb el qual es pot estar d'acord o no, però no se'l pot acusar seriosament d'incongruència. Tot plegat va contra el més essencial principi de bona fe processal, i per això s´ha de rebutjar.

Sisè.- Amb la mateixa residència processal, o sia, a l'empara de l'article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, el que recorre , en el tercer motiu del recurs,acusa la sentència impugnada d'infracció de l'article 136.2 de la Compilació catalana i  també, per inaplicació, dels articles 139 i 140 de  la mateixa norma. L' exposició d'aquest motiu de cassació continua pecant de poc rigor formal, la qual cosa fa difícil l'anàlisi del debat, que, per altra banda, està íntimament lligat als anteriors.

Raona el recurrent que el primer article de la norma catalana adduït com a infringit obliga, en el cas que en la disposició d'última voluntat hi hagi ja una atribució a títol d'hereu o llegat en favor del legitimari, a accionar si hi ha disconformitat per insuficiència, demanant suplement de llegítima, però també entén el recurrent que en cap cas no es pot acceptar una acció de reclamació de llegítima ordinària.

Per al recurrent això afecta la meritació d'interessos, ja que segons l'article 139 de la Compilació, la llegítima els merita des de la mort del causant i en canvi el suplement només el merita a partir de la interpelAlació judicial.

El que recorre esmenta també el principi de bona fe, dient que la norma catalana valora el cas en què hi hagi posseïdor dels béns hereditaris que hauran de cobrir la llegítima, en el sentit que aquest s'ha de considerar de bona fe, i no hi haurà meritació d'interessos.

Les pretensions del que recorre en el sentit exposat sí que mereixen ésser ateses,  ja que és obvi que la sentència de l'Audiència que aquí es recorre ha aplicat de manera incorrecta l'article 139 de la Compilació catalana en atorgar interessos a la llegítima paterna des de la mort del causant, quan això no és procedent sinó només pel que fa a la quantitat de cinc-centes mil pessetes, i la resta només merita l'interès a comptar des de la data de l'acció judicial.

Davant de la claredat de la norma, no hi ha dubte que si el testament contenia atribució legitimària baldament insuficient, l'atribució ha de meritar l'interès des de la mort del causant i en canvi el suplement produirà interessos des de la interposició de la demanda.

És interessant per al cas citar una sentència del nostre Tribunal de cassació ,de 22 de març de 1937, de la qual fou ponent l'Il·lm. Sr. Ramon Maria Roca Sastre,  el qual, alAludint al nostre dret històric, raona: "si es considera que el suplement de legitima participa de la mateixa naturalesa jurídica de la llegítima adjudicada directament per la llei, resulta que des de la mort del causant pertany al legitimari la fracció del valor hereditari necessari per cobrir l'import del suplement però aquest valor, mentre no sigui vindicat pel legitimari i no entri dins la seva dominació efectiva en virtut del pagament que ha d'efectuar l'hereu, aquest el posseeix com a element integrant del patrimoni relicte, però a títol de posseïdor de bona fe, perquè en estar assenyalat o pagat un valor en concepte de llegítima és lògic presumir que l'hereu està en la creença  que aquell coincideix amb la corresponent quota legal, i que aquest convenciment que el deute legitimari està complert totalment continua fins i tant que per la reclamació judicial del suplement, no se li provoca el dubte respecte de la insuficiència del que ha estat assignat al reclamant; i que, per consegüent , s'ha d'estimar aplicable a aquest cas la doctrina general del posseïdor de bona fe, que fa seus els interessos o fruits consumits mentre no sigui demandat judicit i que consagren la llei primera, paràgraf 1, títol 31, llibre III el Codi, fragment 20, paràgraf sisè, títol 3, llibre V, del Digest, i altres".

Aital criteri del dret històric és el que segueix la nostra Compilació en l'esmentat article 139, valorat com a infringit , i també en l'actualitat el Codi de successions, i per tant, per aplicació de la Compilació a la legitima del pare, és procedent l'estimació del motiu del recurs, que portarà a alterar la sentència en el sentit anticipat.

Setè.- Amb residència processal en el número 4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, addueix la part recurrent, com a quart motiu del recurs,una altra vegada de manera indeterminada, "infracció de les normes de l'ordenament jurídic i de la jurisprudència aplicables".

La part recurrent està en desacord amb la resolució en estudi, perquè entén que en haver aportat a les actuacions, tant l'actora com el demandat, l'escriptura de manifestació i acceptació d'herència en la qual es valorava el relictum, corresponent a l'herència paterna, en vint-i-sis milions sis-centes cinquanta mil pessetes, s'havia d'estar a aquest peritatge practicat als efectes tributaris.

Amb aquesta alAlusió, el que pretén la part que recorre és substituir la valoració de l'Audiència amb relació a les proves pericials practicades en la instància, possibilitat que com se sap queda vedada en el tràmit de cassació.

Tal com té dit aquest mateix Tribunal en moltes resolucions i el Tribunal Suprem també en reiterades sentències, entre les quals podríem citar ad exemplum la de 26-9-1997: "la apreciación y valoración de la prueba pericial es función privativa de los juzgadores de instancia, a cuyo criterio debe estarse, ya que sujeto su proceso de valoración a las reglas de la sana crítica y no constatadas éstas en normas legales preestablecidas, tal criterio valorativo no puede ser sometido a revisión casacional, salvo que el mismo llegue a un resultado totalmente ilógico e irracional".

De manera sorprenent, el que recorre ens parla, en aquest motiu del recurs, de "error en la apreciación de la prueba basada en documentos que obran en autos y que demuestran la equivocación del juzgador". En realitat el recurrent fa una alAlusió a una  redacció anterior de la norma procedimental, que no regeix a partir de la reforma de la Llei rituària per la Llei 10/92, de mesures urgents de reforma processal.

Aquest motiu de cassació hauria d'haver estat inadmès en tràmit de l'article 1710 de la norma processal i, en no haver-ho estat, la causa d'inadmissió es converteix en causa de desestimació, perquè, tal com s'ha anticipat, manca l'especificació de la norma de dret substantiu infringida i el raonament de la pertinença i fonamentació del recurs amb relació als motius que la llei permet.

Vuitè.-A l'empara processal, ara del número 3 de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament  civil,  o sigui, amb l'alAlegació de trencament de les formes essencials del judici per infracció de les normes reguladores de la sentència, el que recorre,com a cinquè motiu del recurs,  addueix una altra vegada que la sentència de l'Audiència és incongruent per inobservança d'allò que exigeix l'article 359 de la Llei reguladora del ritu civil.

En realitat el que es pretén és insistir en el mateix raonament anterior, alAlegant  d'una manera inconsistent que el fet d'haver aportat l'actora l'escriptura de manifestació i acceptació d'herència del pare, acompanyant  la demanda,  suposa, a la seva manera d'entendre, una acceptació de la valoració del relictum que contenia als efectes tributaris.

Aital raonament no pot tenir acollida per ilAlògic i contrari al sentit comú, ja que és evident que si en la demanda, per la llegitimària, s'exterioritza el desacord en la valoració fiscal, no es pot deduir la vinculació a aquella taxació per la simple aportació de l'escriptura d'acceptació d'herència atorgada per l'hereu demandat i d'altres.

Però és que a això s'ha d'afegir que la redacció del motiu del recurs no revela de manera clara quina és la incongruència en què incideix la sentència de l'Audiència; només s'endevina que el que recorre estava molt més d'acord amb el criteri del jutge d'instància, la qual cosa no sorprèn, ja que la sentència dictada en aquella instància processal era molt més favorable als seus interessos.

Com ja s'ha dit, la congruència de les sentències suposa l'adequació de la decisió resolutòria amb les pretensions de les parts, fixades definitivament en període allegatorii. Com ja va dir aquesta mateixa Sala en sentència de 29 de juliol de 1996, és interessant esmentar la sentència de 21 de juny de 1993, en el sentit que la congruència que exigeix l'article 359 de la Llei d’enjudiciament civil obliga a la decisió d'acatar la part substancial del que es demana i els fets que recolzen la petició, degudament alAlegats i discutits en el plet, i s'excedeix de les seves funcions jurisdiccionals quan s'aparta del principi iusta allegata et probata, que obliga el jutge a decidir d'acord amb els fets alAlegats.

No s'entén quin efecte pot produir amb relació a la incongruència que en l'escriptura de manifestació i acceptació d'herència de 12 de febrer de 1987, aportada a les actuacions per ambdues parts litigants, es valorés el cabal relicte del pare d'aquest en vint-i-sis milions sis-centes cinquanta mil pessetes als únics efectes de pagar l'impost sobre transmissions patrimonials, i que en la sentència de l'Audiència es valori el cabal relicte en una altra quantitat molt superior, amb la qual cosa, per tot l'exposat, ha de decaure el motiu del recurs.

Novè.- Novament, per la via processal del número 4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, i també amb la incorrecta remissió genèrica a la infracció de les normes de l'ordenament jurídic i de la jurisprudència, torna a insistir la recurrent en el motiu sisè,  en la valoració de la prova pericial pel que fa a l'import del cabal relicte de l'herència del pare.

El recurrent reconeix que la infracció que addueix és "la infracción en la valoración de la prueba de peritos", citant també l'article 129 de la Compilació catalana, que, com reconeix, no ofereix una regla de valoració d'immobles.

El que recorre declara conèixer la coneguda i reiterada doctrina  jurisprudencial del Tribunal Suprem d’aquesta mateixa Sala en el sentit que l'apreciació i valoració de la prova d'experts es tasca reservada al tribunal d'instància, però també recorda que aquesta norma té l'excepció en el cas que la valoració practicada fos contrària a la veritat i a la lògica, de manera que s'arribés a l'arbitrarietat o a conclusions absurdes.

Per al recurrent, les regles de la "sana crítica" a què alAludeix l'article 632 de la Llei d’enjudiciament civil prohibeixen qualsevol valoració  contrària al mínim raciocini lògic, falta de lògica que entén que s'infereix de la sentència que impugna.

El recurrent, invocant de nou la pericial practicada a l'efecte del pagament de l'impost sobre transmissions patrimonials, que va fixar el cabal hereditari en 26.650.000 pessetes, qualifica de contrària a tota lògica l'estimació de l'Audiència del valor del relictum en 74.342.000 pessetes.

L'import del cabal relicte avançat  fa referència únicament a les finques de caire rústic que formaven part de l'herència del Sr. X2. És cert que la valoració estimada per l'Audiència provincial és absolutament dispar amb la practicada a l'efecte del pagament de l'impost, però en les actuacions hi ha una referència per considerar que el dictamen donat com a bo per l'Audiència no suposa una valoració ilAlògica ni arbitrària, i aquesta referència és, precisament, una pericial practicada en segona instància a l'empara de l'article 862 de la Llei d’enjudiciament civil.

Perquè en segona instància el Sr. José María Pascual Voltas, enginyer agrònom, valora les finques rústiques de l'esmentat cabal relicte en 65.107.862 pessetes, amb la qual cosa s'ha de concloure que el raciocini de l'Audiència no es ilAlògic ni arbitrari. O sia, que una vegada ha quedat clar que la valoració de la prova pericial que va fer l'Audiència és discrecional i no impugnable en cassació, perquè l'article 632 de la Llei reguladora del ritu civil no inclou cap norma de valoració probatòria taxada i sí només el caràcter d'admonició, i perquè a les actuacions no hi ha indicis de valoració arbitrària, sinó al contrari, lògica i prudent, s'ha d'acabar l'estudi d'aquest motiu de cassació amb el seu rebuig.

Desè.- A l'empara del número 3 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, o sia, de nou per trencament de les formes essencials del judici per infracció de les normes reguladores de la sentència, i en concret per vici d'incongruència de l'article 359 de la mateixa llei, s'esgrimeix el setè motiu de cassació.

Denuncia el que recorre que en la sentència dictada per l'Audiència no es fixi el cabal que, a l'empara de l'article 355 del Codi de successions, per causa de mort, ha de servir de base per computar la llegítima de l'actora en l'herència materna.

Té raó el recurrent quan diu que la sentència impugnada deixa per al període d'execució de la sentència la fixació d'aquell import, i és justificable pel que fa a les cinc-centes mil pessetes que s'entenen rebudes de l'actora en concepte de dot, perquè no se sap quin valor haurien pogut tenir en la data de la mort de la causant, o sigui, el 0 de 0 de 1997.

La sala entén,en canvi, injustificable que figuri a les actuacions una pericial feta en primera instància amb relació a les dues finques urbanes que formen part del  relictum de la mare, descrites en el fet quart de la demanda: finca de L. número 000 i finca urbana de L. carrer P., i es deixi per a execució de la sentència la valoració de les finques.

L'Audiència dóna com a bo l'altre peritatge practicat en l'interès de l'actora, i en la interlocutòria que dicta aclarint la sentència oblida que també estan valorades les finques urbanes avantdites i erròniament es remet al període d'execució de sentència.

Per això s'ha d'alterar la sentència impugnada en aquest aspecte, però únicament en el sentit de donar com a vàlid un peritatge del Sr. Eusebi Perellò Panedès, on es valoren les finques descrites en la quantitat de 21.406.851 pessetes a fi i efecte de calcular la llegítima, amb la qual cosa s'eviten noves discussions i dilacions innecessàries que ben segur es produirien en el període d'execució de la sentència.

Onzè.- En el vuitè motiu del recurs, amb la mateixa residència processal que l'anterior, el que recorre es queixa de la decisió presa per la sentència de l'Audiència amb relació a unes finques que l'any 1972 la Sra. X3. va vendre a la seva filla, perquè diu que el recurrent,en qualitat de demandat, va demanar, a l'empara de l'article 359 del Codi de successions, la imputació d'aquelles finques venudes per la mare al pagament de la llegítima, i l'Audiència, de manera errònia al seu entendre, analitza la possible nulAlitat de la compravenda per simulació i conclou que no hi ha prova suficient de la simulació.

És cert que en la sentència de l'Audiència es fonamenta amb relació a la possible  colAlació de les donacions avantdites de manera errònia, ja que s'hauria de valorar l'existència o no de donacions computables per calcular l'import de la llegítima o/i  de donacions imputables al seu pagament, però això únicament provoca alguna confusió de caire semàntic, tot i que els raonaments de la sentència aclareixen qualsevol dubte.

Oblida el recurrent que per imputar una donació al pagament de la llegítima a l'empara de l'article 359 del CS, primer s'ha de provar que estem davant d'una donació i no davant d'una compravenda.

En la sentència que s'impugna, s'analitza el negoci jurídic que en forma de compravenda van celebrar mare i filla l'any 1972, i arriba a la conclusió que no hi ha proves suficients de simulació del contracte perquè es tracta, en realitat, d'una donació encoberta, i davant d'aquesta valoració, si no se'n demostra l'arbitrarietat, el Tribunal de Cassació no pot alterar la qualificació del contracte debatut.

És important recordar que el TS ha declarat: "debiendo recordarse, por último, la jurisprudencia de esta Sala que reserva al juzgador de instància tanto las apreciaciones sobre la existencia o no de contrato y de sus requisitos esenciales, en especial de la causa (SSTS 28 abril 1989, 15 octubre 1992, 4 marzo 1993  y 8 julio 1993), como la labor interpretativa de los contratos, a respetar en casación salvo ilógica, arbitraria o irrazonable. En suma, el recurso no consiste sino en una reafirmación puramente voluntarista de la pretensión inicial de la recurrente al margen de la sentencia recurrida y por tanto sin razonar adecuadamente de qué forma haya podido ésta vulnerar tanto las normas que se reputan infringidas como la jurisprudencia que se invoca en el motivo, de cuya parte final resulta bien claramente que lo realmente pretendido por la recurrente es que esta Sala valore de nuevo la totalidad de la prueba practicada para llegar a las conclusiones fácticas que a ella interesan, con lo cual ha de decaer el motivo".

L'aplicació de la doctrina esgrimida al tema en estudi fa decaure el motiu del recurs, ja que si en les actuacions no hi ha cap indici per estimar l'esmentada compravenda com a donació encoberta, les simples alAlegacions, conjectures i afirmacions del recurrent no poden conduir de cap manera a satisfer els seus interessos.

Dotzè.- A l'empara del número 4 del mateix article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, el que recorre addueix la infracció de l'article 1214 del Codi civil, perquè insisteix únicament, en un  novè motiu del recurs , en el que en realitat és la repetició de l'adduït en l'anterior fonament de dret.

Ara el recurrent alAlega que el fet de no haver estimat una sèrie de cessions que va efectuar la seva mare, a títol de compravenda, a l'actora Sra. Y, com a donacions encobertes, a l'efecte d'imputar-les al pagament de la llegítima, suposa, al seu entendre, vulnerar l'esmentat article 1214 del Codi civil. 

El que recorre alAludeix, en aquest motiu del recurs, a una suposada carta de pagament  que figura a les actuacions sense firmar, que l'any 1960, segons diu, suscrigueren l'actora i el seu marit, i també els pares de la primera, per cancelAlar els dret legitimaris de la Sra. Y1 .També fa referència el recurrent al fet que en els testaments anteriors de la mare es parli d'un lliurament, en favor de la filla, de vuit-centes mil pessetes, o a les respostes que qualifica d'evasives que la actora i el seu marit van evacuar en el tràmit de confessió i testificals. Finalment solAlicita a la Sala atenció amb relació a una escriptura de compravenda d'una finca que el 9 de desembre de 1959 va adquirir l'actora de X6., gravada amb una hipoteca que es va cancelAlar el 3 d'agost de 1962, i insisteix que tot això amagava donacions dels pares que ell pretén que afectin la llegítima.

El motiu del recurs no pot prosperar , per assentar-se en un precepte de caire general que com a tal no pot donar base a la cassació, perquè el tribunal d'instància pot obtenir la seva convicció, per qualsevol de les proves que s'aportin als actes, amb independència de qui les hagi proporcionat a l'òrgan judicial; a més, té declarat la jurisprudència que l'esmentat article 1214 del Codi civil no és una norma de valoració de la prova, sinó simplement una distribució de la càrrega entre les parts.

També sorprèn l'alAlegació que es formula al final del motiu del recurs, de presumpta infracció de l'article 1253 del Codi civil, que com se sap no és camí acceptat per acollir la cassació, ja que s'invoca un precepte que no reuneix normes de valoració probatòria taxada i només té caràcter d’admonició.

Tretzè.- De nou per la via processal del número 4 de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, i amb un vici de forma que és habitual en aquest recurs, ja  que s' alAludeix a la infracció genèrica de l'ordenament jurídic i de la jurisprudència, formula el recurrent l'últim motiu de cassació.

En el cos del motiu, com també ha fet en els supòsits anteriors, ens remet a articles que considera vulnerats, amb la qual cosa, i per tutelar el principi pro accione ja esmentat, considerem reparat el vici processal avançat. Aquests articles són, al seu entendre, ja del Codi civil (618, 622, 1274), ja de la Compilació catalana (129).

Amb aquesta defectuosa via processal, en realitat el que vol el recurrent és que la donació que va fer la Sra. X3. en favor del seu fill (usdefruit) i del seu nét (nua propietat) sigui  titllada de remuneratòria, perquè entén que en aquest cas no seria computable per al càlcul de la llegítima de l'actora en la instància.

El recurrent, en primer lloc, es refereix de manera errònia a la no-procedència d'una colAlació, quan no estaríem mai davant d'aquesta figura jurídica, sinó en tot cas davant d'una donació computable; en segon lloc, parteix d'una premissa que no és ni de bon tros indiscutible, la qual seria que les donacions remuneratòries no siguin computables a l'efecte dels càlculs legitimaris (article 129 de la Compilació catalana); però el més greu és que l'Audiència, de manera encertada i raonada, arriba a la conclusió que la donació en discussió és de caire no remuneratori, i l'estima computable,  i això no es pot impugnar en cassació, ja que no es tracta d'una qualificació arbitrària o ilAlògica, sinó, al contrari, d'una valoració raonable i raonada.

Per tot plegat, en adduir-se de nou un vici de raonament tradicionalment anomenat "supòsit de la qüestió" sense que es pugui provar arbitrarietat o manca de tota lògica, decau també l'últim dels motius de cassació i, en conseqüència, és procedent  únicament  l'alteració de la part dispositiva de la resolució analitzada.

En relació a les costes processals, a l’ empara de l’article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil, s´ha de mantenir el pronunciament  de l’ audiència, o sia que no hi ha imposició de costes ni en la primera ni en la segona instància, i en relació a les causades en aquest recurs, cada part haurà de carregar amb les seves , al haver-se estimat en part les pretensions del recurrent.

Vistes les disposicions legals esmentades i les altres aplicables.

Per això exposat, en nom del rei i per l’autoritat que ens ha estat conferida.

 

DECIDIM

Estimar en part el recurs de cassació interposat pel procurador Senyor Arturo Cot Monserrat en nom i representació del senyor X1., contra la sentència de l’audiència provincial de Lleida de 23 d’Octubre de 1998 ( aclarida per interlocutòria de 12 de desembre de 1998) i estimant  en part la demanda formulada per la Sra Y1. contra el senyor X1. declarem que l’actora té dret en pagament de drets legitimaris en relació a l’herència  paterna, a cobrar la quantitat de nou milions dues- centes noranta dues mil vuit- centes cinquanta tres pessetes, quantitat que haurà de pagar el demandat i meritarà els interessos legals des de la mort del causant pel que fa a mig milió de pessetes i des de la data de la demanda que va donar inici a aquest plet pel que fa a l’excés. En relació a la legitima materna el demandat haurà de pagar a l’actora la quantitat a determinar en període d’execució de sentència que resulti de les següents operacions: sumar els béns relictes de naturalesa rústega valorats en 2.860.805 pessetes, els de naturalesa urbana valorats en 21.406.851 pessetes, la donació estimada computable pel pagament de la legitima de bens valorats en 27.129.851 pessetes, i finalment les cinc- centes mil pessetes declarades computables i imputables a la llegítima donades a l’actora en el moment del matrimoni amb el senyor X7., que s´hauran d’actualitzar a la data de la mort de la causant senyora X3.  De la suma que resulti a l’actora li serà pagada la vuitena part, però restant les cinc centes mil pessetes ( valor a la mort de la causant)  , i meritarà interessos legals des de la data d’interposició de la demanda.

Tot això sense fer expressa imposició de les costes que es causen en les dues instàncies i en aquest recurs de cassació.

S'ha de notificar la present resolució a les parts personades i remetre les actuacions a la Sala de la Audiència Provincial, amb el Rotllo d'apelAlació i testimoni de la present.

Així per aquesta sentència ho pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda