Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 25 de febrer de 1999

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 25 de febrer de 1999, núm. 7/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels Magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat per la SrA. X1. contra la Sentència dictada en grau d'apelAlació per la Secció 14a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 3 de juny de 1998, dimanant del judici declaratiu de menor quantia interposat per la Sra. Y1 i el Sr. Y2 sobre compliment de contracte de permuta. La part recurrent ha estat representada davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Ana Salinas Parra i defensada pel lletrat Sr. Enrique Molina Pascual. Han comparegut com a part recorreguda la Sra. Y1 i el Sr. Y2, sota la representació del procurador Sr. Pedro M. Adan Lezcano i defensats per l'Advocat Sr. F. Javier Font Ausió.

 

ANTECEDENTS  DE  FET

Primer.- La representació processal de la Sra. Y1 i del Sr. Y2 va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la SrA. X1. i contra el Sr. X2  que pel torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància número 4 de l'Hospitalet de Llobregat, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va acabar sol·licitant que es declarés la validesa del contracte de permuta de 23.06.70.  En data 3 de març de 1997 l'esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: FALLO: Que con estimación de la demanda principal interpuesta por la representación procesal de Y1 y Y2 y desestimación de la reconvencional formulada por X1, debo declarar válido el contrato de permuta celebrado el 23.06.70 con X2 y condenar a los demandados a que lo eleven a Escrit. Pública con abono de cada parte de los gastos derivados de dicha elevación a público. Se imponen las costas por mitad a los demandados".

Segon.- Per la representació de la demandada SrA. X1., es va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, i per la Secció 14a de l'Audiència Provincial de Barcelona amb data 3 de juny de 1998 es va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que DESESTIMANDO el recurso de apelación interpuesto por X1, contra la Sentencia dictada en fecha 3 de marzo de 1997 por el Juzgado de Primera Instancia n.º 4 de Hospitalet, en los autos de los que el presente rollo dimana, debemos CONFIRMAR Y CONFIRMAMOS íntegramente la misma con expresa imposición a la parte apelante de las costas procesales de la presente alzada procedimental".

Tercer.- La procuradora dels tribunals Sra. Ana Salinas Parra en representació de la SrA. X1., va formular recurs de Cassació davant aquesta Sala pels següents motius: 1r.- Per infracció de les normes contingudes en els articles 1538 i 1541 del Codi civil; 2n.- Per infracció d'allò que disposa l'article 1413 del Codi civil vigent en la data de la celebració de la presumpta permuta litigiosa; 3r.- Per infracció d'allò que disposa l'article 609 del Codi civil i en el Principi General i Aforisme Antic de què l'accessori segueix al principal; 4t.- Per infracció o desconeixement de l'article 38 de la Llei Hipotecària; 5è.- Per infracció, desconeixement o violació de l'article 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya i les seves disposicions; 6è.- Per  infracció, desconeixement o violació d'allò que disposen els articles 1709 i 1711 de l'esmentat Codi civil; 7è.- Per incongruència, o infracció, o violació del contingut de l'article 359 de la Llei d’enjudiciament civil, al disposar com ho fa, que les sentències han de ser clares, precises i congruents amb les pretensions deduïdes oportunament en el plet; i, 8è.- Per infracció, violació i desconeixement del contingut de l'article 348 del Codi civil.

Quart.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació es va senyalar l'audiència del dia 18 de febrer actual, per la celebració de la vista del present procediment que va tenir lloc en l'esmentada data.

N’és ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS  DE  DRET

Primer.- Per tal de centrar les qüestions que planteja el recurs de cassació que ara s'ha de resoldre, sembla oportú precisar els fets següents, tal com resulten de les actuacions:

A) El dia 23-VI-1970 es va atorgar un contracte privat de permuta entre el senyor X2 d'una part, i els consorts senyors Y2 i Y1 d'altra part, en el qual aquests darrers, com a propietaris del magatzem que es troba al carrer T., 00 bis de L. lliuraven la possessió i el domini de la finca al senyor X2 de la finca i aquest darrer, com a propietari del pis primer, primera del carrer M. número 00 de L., lliurava la possessió i el domini de la finca als consorts esmentats. En el pacte cinquè del contracte s'esmenta que s'havia d'atorgar l'escriptura pública de permuta una vegada els consorts X i X2  haguessin pagat la totalitat del preu de la finca que permutaven i s'hagués atorgar l'escriptura pública de compra-venda a favor seu de la mateixa finca.

B) El dia 20-VI-1977 es va atorgar una escriptura pública de compra-venda, en la qual el senyor x3. venia als consorts senyors y2 i y1 el magatzem abans esmentat del carrer T., 00 de L., objecte de contracte de permuta a què s'ha fet referència.

C) Apareix també a les actuacions que el dia 11 de febrer de 1982 el permutant senyor X2 i la seva esposa senyora X1 van dissoldre el seu vincle matrimonial com a conseqüència d'una sentència de divorci.

D) El dia 30 de desembre de 1988 es va signar un contracte de transacció judicial entre els senyors Y2 i X1, en el qual es va convenir que el senyor X2 reconeixia que la finca del carrer M. número 00 de L. és propietat exclusiva de la senyora X1, que ja s'havia inscrit abans a nom seu en el Registre de la Propietat en concepte de propietaria.

E) El jutjat de primera instància número 3 de Barcelona va dictar un acte el dia 7 de gener de 1992, en el qual s'acordava que la SrA. X1. podia demanar al jutjat que comuniqués als arrendataris dels pisos de l'edifici que es troba al carrer M, 00 de L. que paguessin els lloguers successius a la senyora esmantada, que va interessar i obtenir del jutjat que es fes la notificació corresponent als consorts senyors Y2 i Y1, que habitaven el pis primer, primera de la finca, que havia estat objecte del contracte de permuta de l'any 1970.

F) El mes d'octubre de 1995 els consorts senyors Y2 i Y1 van interposar una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra els senyors X2 i X1, en la qual interessaven que en el seu dia es dictés sentència que declarés la vigència i validesa del contracte de permuta de 23 de juny de 1970 i que s'obligués els defenents a elevar a escriptura pública el contracte privat de permuta i si no ho feien de forma voluntària, que ho fes en nom seu l'autoritat judicial. La SrA. X1. va interessar en el seu escrit de contesta a la demanda la desestimació de les pretensions de la part agent; i va formular a l'ensems una demanda reconvencional, en la qual interessava es declarés que la reconvenient era propietària única de tots els locals que es troben a la finca del carrer M. número 00 de L., i entre ells el pis que ocupaven els agents i que se'ls condemnés a lliurar la possessió de la finca a la reconvenient. El defenent senyor X2 va ésser declarat en situació de rebel·lia processal.

G) El jutjat de primera instància número 4 de l'Hospitalet de Llobregat va dictar sentència el dia 3 de març de 1997, que estimava la demanda i desestimava la reconvenció, la part dispositiva de la qual estableix que declarava la validesa del contracte de permuta de 23 de juny de 1970 i condemnava els defenents a elevar a escriptura pública el contracte privat de permuta. Aquesta resolució va ésser confirmada en grau d'apelAlació per sentència que va dictar la Secció 14a de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 3 de juny de 1998.

H) La SrA. X1. ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Segon.- Sembla oportú fer inicialment unes consideracions generals sobre l'escrit d'interposició del recurs de cassació per la representació processal de la SrA. X1.. L'escrit comença amb un apartat que s'intitula "Antecedents", on es fa una relació de les incidències del litigi en la primera i en la segona instància; i en un segon apartat, que s'intitula "motivación", sembla que la part que recorre vol articular set motius del recurs, però sense tenir cura de l'exigència que estableix l'article 1707 de la Llei d’enjudiciament civil, que de forma taxativa exigeix que en l'escrit d'interposició del recurs s'expressin el motiu o els motius que el fonamenten, tot fent esment de les normes de l'ordenament jurídic o de la jurisprudència que es considerin infringides. En el cas que ara s'ha de resoldre, l'escrit d'interposició del recurs no compleix aquest requisit i aquesta mancança hauria pogut determinar en el seu moment la seva inadmissió i ara la seva desestimació sense necessitat de més argumentacions, ja que com ha precisat a voltes la jurisprudència, l'incompliment dels requisits que estableix l'article 1707 de la llei processal civil pot determinar la indefensió de la part contra la qual es recorre (Sentència del Tribunal Suprem de 9 de febrer de 1993 i interlocutòria de la mateixa Sala de 13 de juny de 1995). Així i tot aquesta Sala considera que l'omissió esmentada no ha produït indefensió en aquest cas concret, ja que la part contra la qual es recorre, ha pogut argumentar els seus motius d'oposició al recurs de forma correcta; i en aplicació del dret a la tutela judicial efectiva, amb la seva manifestació pro actione que aconsellen un tractament flexible i contrari a un formalisme excessiu, es considera oportú entrar en l'examen dels motius de cassació, tot i fent esment de la tècnica cassacional certament defectuosa que palesa l'escrit de formalització del recurs.

Tercer.- El motiu primer del recurs, que hem d'entendre es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d’enjudiciament civil, alAlega infracció dels articles 1538 i 1541 del Codi civil, el primer dels quals estableix el concepte i característiques del contracte de permuta, mentre que el segon dels preceptes esmentats assenyala la normativa aplicable al contracte de permuta. El motiu és clarament desestimable sense necessitat de més argumentacions, ja uns preceptes tant genèrics com els esmentats no poden fonamentar un recurs de cassació, com ha tingut ocasió de precisar aquesta Sala en les seves sentències anteriors de 31 de gener de 1994 i 13 de març de 1995 seguint un reiterat i conegut criteri del Tribunal Suprem sobre aquest aspecte del recurs de cassació. Es pot afegir encara que ni les parts litigants ni la sentència de primera instància ni de la segona instància han posat en dubte ni han qüestionat el concepte i naturalesa del contracte de permuta ni la normativa que el regeix segons els articles 1538 i 1541 del Codi civil, amb la conseqüència de que de cap manera es poden considerar infringits aquests preceptes. I si el que realment persegueix aquest motiu de cassació és impugnar la sentència contra la qual es recorre per no haver tingut una intervenció personal en el contracte de permuta la part que ara recorre per la seva condició de propietària d'una de les finques objecte de la permuta, el motiu està mancat també d'una fonamentació escaient en base als articles 1538 i 1541 del Codi civil, amb la conseqüència inevitable de la seva desestimació.

Quart.- El motiu segon del recurs, que hem d'entendre es fonamenta també en l'article 1692,4 de la Llei d’enjudiciament civil, alAlega infracció de l'article 1413 del Codi civil, en la seva redacció anterior que es derivava de la Llei de 24 d'abril de 1958, segons el qual el marit necessitava el consentiment de l'esposa o, amb caràcter subsidiari, autorització judicial per a disposar dels béns immobles ganancials. AlAlega la part que recorre que la finca objecte del contracte de permuta no tenia la condició de bé ganancial, sinó el concepte de bé privatiu o parafernal (segons la terminologia de l'època) i que, en qualsevol cas, l'esmentat article 1413 del Codi civil exigia el consentiment de l'esposa per a disposar dels béns immobles ganancials i l'esposa que ara recorre, mai va donar el seu consentiment.

Sobre aquest extrem del recurs de cassació hem de precisar que la sentència contra la qual es recorre, que confirma la de primera instància, estableix que la finca objecte del contracte de permuta té la condició indubtable de bé ganancial i no de bé parafernal de l'esposa. Aquesta qualificació del bé permutat s'ha de considerar encertada, ja que no es contradiu de forma eficaç en el recurs de cassació, i des d'una altra perspectiva ve recolzada per fets tant significatius, com el de que la part que ara recorre va interposar una demanda contra el seu ex marit el mes de maig de 1987, en la qual reconeixia la condició de ganancial de la finca on es troba l'habitatge objecte del contracte de permuta.

En base a aquestes consideracions hem d'entendre que ens trobem davant d'un acte de disposició d'un bé immoble ganancial per part del marit, sotmès a les prescripcions de l'anterior article 1413 del Codi civil, que certament exigia el consentiment de l'esposa per a la seva plena eficàcia. En el contracte de permuta de l'any 1970 no apareix certament la signatura de l'esposa, titular registral de la finca objecte de la permuta; però apareix a les actuacions una còpia autèntica de l'escriptura de poders que amb data 25 de gener de 1996 la part que ara recorre va atorgar a favor del marit,  en la qual facultava l'apoderat per a segregar finques i per a permutar finques de la poderdant. I com que aquest poder estava vigent l'any 1970, és a dir quan es va convenir el contracte de permuta d'un bé ganancial, no es pot qüestionar l'eficàcia del contracte atorgat pel marit, com a gestor de la societat de ganancials segons la legalitat aleshores vigent, amb uns poders per convenir contractes de permuta conferits per la seva esposa, que no els va revocar fins l'any 1985, segons apareix a les actuacions. Amb la conseqüència, doncs, que la sentència contra la qual es recorre no ha infringit, com s'esmenta en el motiu segon del recurs, l'article 1413 del Codi civil en la seva redacció anterior, sinó que l'aplica de forma correcta. Com resulta, a més a més, del fet que la part que ara recorre va tenir coneixement del contracte de permuta que havia atorgat el marit, ja que la sentència d'apelAlació constata, sense que la seva afirmació, s'hagi contradit en el recurs de cassació i per tant és un fet que s'ha de donar per cert, que l'esposa va lliurar a l'altra part contractant les claus de l'apartament objecte de la permuta. I si des d'aquesta data no va impugnar el contracte de permuta per manca del seu consentiment en el termini de quatre anys, que és el termini que havia establert la jurisprudència per a impugnar els actes de disposició a títol onerós atorgats pel marit sobre béns immobles ganancials sense el consentiment de l'esposa (sentències del Tribunal Suprem de 5 de maig de 1986, 6 d'octubre de 1988, 7 de juny de 1990, 22 de desembre de 1992 i 19 de juliol de 1993), és prou clar que s'ha de desestimar el motiu segon del recurs, ja que de cap manera ha infringit l'article 1413 del Codi civil anterior.

Cinquè.- La desestimació del motiu segon del recurs comporta a la vegada la desestimació del motiu tercer, que insisteix, encara que des d'una altra perspectiva, en el caràcter de bé privatiu o parafernal de l'habitatge objecte del contracte de permuta de l'any 1970. Ja que el motiu no té cap fonamentació seriosa per tal d'acreditar aquest extrem, especialment si es té a la vista la seva fonamentació en un precepte tant genèric com és l'article 609 del Codi civil sobre teoria del títol i del mode, que no es pot entendre hagi estat infringit per la sentència contra la qual es recorre, que no ha posat mai en dubte l'adquisició d'una finca per la SrA. X1., en virtut d'una compra-venda consumada per la tradició.

Sisè.- També s'insisteix en el caràcter de bé privatiu o parafernal de la finca objecte del contracte de permuta en el motiu quart del recurs, ara en base a l'article 38 de la Llei Hipotecària. AlAlega la part que recorre en defensa del seu punt de vista de que la finca es va inscriure a nom seu en el Registre de la Propietat a nom seu com a bé privatiu o parafernal i que segons el precepte esmentat el Registre de la Propietat es presumeix exacte. El motiu ha d'ésser desestimat, ja que com ha repetit de forma insistent la jurisprudència, les presumpcions que estableix l'article 38 de la Llei Hipotecària a favor del titular registral, són presumpcions iuris tantaum, que poden ésser destruïdes per prova en contrari segons l'article 1251,I del Codi civil i sentencies del Tribunal Suprem de 21 de març de 1953, 15 d'octubre de 1959, 21 d'abril de 1960, 18 de juny de 1976 i 10 de novembre de 1994, entre moltes altres. I en el cas que ara s'ha de resoldre, és la mateixa part que recorre la que ha aportat una prova fefaent de que en aquest punt el Registre de la Propietat no era exacte; ja que en l'escrit de demanda que la part que recorre va formular contra el seu marit sobre liquidació de la societat de ganancials l'any 1987, de forma clara esmenta, en relació amb la finca que ha originat el litigi i altres finques, "tales inmuebles se hallan inscritos a nombre de la actora Doña Y, porque así lo acordó el esposo (hoy demandado) por conveniencias fiscales. Pero la actora comienza reconociendo que dichos apartamentos, aunque inscritos sólo a su nombre, en realidad forman parte de la sociedad de gananciales establecida con su esposo, en la que deben incluirse todos los demás bienes que se están reseñando en este hecho de la demanda".

Aquesta declaració és suficient també per a desestimar l'altra qüestió que s'inclou en el mateix motiu del recurs, en el qual s'interessa la desestimació de la demanda per no haver-se interessat de forma clara la nul·litat de la inscripció en el Registre de la Propietat, tal com exigeix l'apartat segon de l'article 38 de la Llei Hipotecària. En aquest cas la rectificació del Registre de la Propietat s'havia de derivar del conveni que van signar la part que ara recorre i el seu ex marit per tal de posar fi al litigi abans esmentat de l'any 1987, en el qual el marit atribuïa a la seva ex esposa la finca que ara ha originat el litigi com a bé privatiu d'ella, tot i reconeixent la seva condició de finca ganancial i si això no va provocar cap assentament de rectificació, és perquè la finca ja apareixia en el Registre de la Propietat com a bé privatiu de l'esposa, encara que aquesta inscripció no coincidís amb la realitat per les raons esmentades. Cal afegir encara que l'exigència de l'article 38,II de la Llei Hipotecària sobre necessitat de demanar la nul·litat o cancel·lació de la inscripció corresponent, que té una fonamentació prou seriosa, com és la impossibilitat de coexistència pacífica de dos pronunciaments diferents i contraris (sentència del Tribunal Suprem de 22 d'abril de 1983), no s'aplica de forma general, sinó amb certes limitacions prou significatives, que tenen la seva importància en el cas que ara s'ha de resoldre. Esmentem la sentència del Tribunal Suprem de 20 de maig de 1970, que després de fer referència a una reiterada jurisprudència anterior, conclou que es pot rectificar el Registre de la Propietat en el tràmit d'execució de sentència, encara que no s'hagi demanat la cancel·lació o nul·litat de l'assentament, si no hi ha tercers interessats i la cancel·lació és una conseqüència necessària de les accions que s'exerciten en la demanda; i no oblidem que en aquest cas l'esposa no és un tercer, ni menys un tercer hipotecari, sinó una part contractual de la permuta, certament atorgada pel marit, però que actuava amb poders suficients de l'esposa per a convenir una permuta. Com s'ha d'esmentar també la sentència del Tribunal Suprem de 16 d'octubre de 1978 que en casos semblants al que ara s'ha de resoldre, manté el criteri de la no aplicabilitat, al menys en termes absoluts, de l'article 38,II de la Llei Hipotecària, en els supòsits de que l'exerceixi una acció que té com a finalitat el compliment d'un contracte i no a contradir una inscripció dominical.

Setè.- El motiu cinquè del recurs, que hem d'entendre es vol fonamentar també en l'article 1692,4 de la Llei d’enjudiciament civil, alAlega infracció de l'article 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya sobre usucapió immobiliària. Segons la part que recorre, la seva titularitat dominical sobre la finca objecte de la permuta es deriva de l'escriptura pública de compra-venda a favor seu de l'any 1961 i de l'escriptura pública de declaració d'obra nova de l'any 1962; i afegeix que des d'aquelles dates ha posseït la finca de forma pacífica, pública, de bona fe i sense contradicció per part de tercers.

Si amb aquestes argumentacions, més aviat poc concretes, es vol fer avinent que la part que ara recorre ha adquirit una titularitat privativa sobre la finca objecte del contracte de permuta per la via d'una usucapió immobiliària, el motiu de recurs no pot prosperar. Per a l'adquisició del dret de propietat mitjançant la usucapió, l'article 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya, exigeix una possessió en concepte de bé privatiu de l'esposa durant els trenta anys que exigeix el precepte per a la usucapió immobiliària. Però aquesta possessió per part de l'esposa de la finca objecte del contracte en concepte de bé privatiu o parafernal, si és que realment va existir en qualsevol moment, cosa que no s'acredita a les actuacions, s'hauria convertit en una possissió intranscendent als efectes de la usucapió pretesa des de l'any 1987, és a dir abans de consumar-se la usucapió, ja que l'esposa reconeix de forma indubitada que la finca sempre havia format part de la societat de ganancials, que havia establert amb el seu marit.

Vuité.- El motiu setè del recurs, que una vegada més haurem d'entendre que es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d’enjudiciament civil, alAlega infracció dels articles 1709 i 1711 del Codi civil sobre contracte de mandat, que segons la part que recorre s'haurien infringit per no haver-se acreditat que l'esposa hagués atorgat de forma expressa uns poders a favor del marit per a permutar en la forma que esmenta el document privat de l'any 1970 l'habitatge del carrer M., 00 de L..

La inoportunitat d'aquest motiu del recurs de cassació és prou clara. S'ha acreditat a les actuacions que amb data 25 de gener de 1966 l'esposa, ara part apelAlant, havia atorgat una escriptura pública de poders a favor del seu marit senyor X2, que facultava a l'apoderat per a segregar i per a permutar finques de la poderdant, que és el que va fer el marit en relació amb la finca del carrer de M., 00 de L. El fet, que sembla vol posar de relleu el motiu de recurs que ara s'examina, de que el poder no contempla la finca esmentada, és totalment intranscendent, ja que el poder era general i segons l'article 1712 del Codi civil el poder general comprèn tots els negocis del poderdant; i a més a més era exprés, segons la terminologia de l'article 1713 del mateix codi, que facultava l'apoderat per a disposar a títol onerós de tots els béns de l'esposa, sense excloure per tant la finca objecte de la permuta. Afegim encara que l'esposa no va revocar el poder fins el dia 22 de gener de 1985, segons resulta de les actuacions. I afegim encara que segons constata la sentència contra la qual es recorre, i aquesta asseveració no es contradiu en el recurs essent per tant un fet que no es pot modificar en el tràmit de cassació, al temps de signar-se el contracte de permuta l'esposa va lliurar les claus de l'habitatge a l'altre part contractant, conducta que en el context de l'iter contractual posa de manifest que actuava tenint coneixement dels actes que sobre la finca havia exercit el marit en exercici dels poders atorgats a favor seu.

Novè.- El motiu setè del recurs, que en aquest cas hem d'entendre es vol fonamentar en l'article 1692,3 de la Llei d’enjudiciament civil, alAlega incongruència o violació o infracció de l'article 359 de la Llei d’enjudiciament civil. Ja que segons la part que recorre en el litigi es va discutir únicament la validesa del contracte de permuta que van atorgar els agents senyors Y1 i Y2, d'una part, i el senyor X2  d'altra part i les sentències d'instància resolen la qüestió en base a un fet que no s'havia alAlegat a l'escrit de demanda, com és l'existència d'uns poders que havia atorgat la part que ara recorre a favor del seu marit, ço que, afegeix, ens aboca a un supòsit d'incongruència.

Aquest motiu del recurs està mancat de fonamentació seriosa. En el fet sisè de l'escrit de demanda es fa una referència expressa a l'actuació del marit com apoderat de la seva esposa segons l'escriptura pública de poders de l'any 1966 i, mes concretament, en relació amb l'exercici d'aquest apoderament a l'hora d'establir un contracte sobre la finca que ha originat el litigi. És cert que en l'escrit de contesta a la demanda, la part que ara recorre no fa cap referència a l'actuació del marit com apoderat seu, però aquest silenci és perfectament compatible amb el fet de que l'existència del poder i l'actuació del marit com apoderat de la seva esposa es van plantejar en el litigi; i si en base a aquest plantejament, que no es va contradir en el tràmit de contesta a la demanda, les sentències que han recaigut en les sentències inferiors tenen en compte, a més a més d'altres factors, l'actuació del marit com apoderat de l'esposa, la sentència d'instància no es pot qualificar d'incongruent. Precisem ara únicament que les referències que fa la sentència de primera instància a l'actuació del marit com apoderat de l'esposa, no consta que fossin objecte del recurs d'apelAlació, amb la conseqüència de que la qüestió no es pot plantejar ara en el recurs de cassació.

Desè.- Per últim sembla que es vol articular un vuitè motiu de cassació, amb una onamentació en qualsevol cas imprecisa, ja que a l'apartat vuitè de l'apartat del recurs "motivación" es diu que en l'escrit de reconvenció es demanava es declarés que la reconvenient era propietària de l'habitatge objecte del contracte de permuta, que posseïen sense cap títol els agents i com que la sentència la qual es recorre no ha fet cap pronunciament sobre aquesta qüestió, considera que s'ha infringit l'article 348 del Codi civil.

Si amb aquesta argumentació es pot entendre que el motiu de recurs es vol fonamentar en la infracció de l'apartat segon del precepte sobre l'acció reivindicatòria, la seva desestimació és clara. És de tots prou coneguda la tesi jurisprudencial que l'acció reivindicatòria exigeix que l'agent provi o acrediti de forma concloent el seu dret de propietat sobre la finca que reivindica; i en el cas que ara s'ha de resoldre la part que recorre, lluny de provar el seu dret exclusiu de propietat sobre la finca, ha acreditat únicament que la mateixa sempre va formar part de la societat de ganancials que havia establert amb el seu marit. I la manca d'aquest requisit essencial determina forçosament el fracàs de l'acció reivindicatòria. Ja que en qualsevol cas la seva cotitularitat sobre una finca ganancial es va extingir des del moment en que el marit, que tenia poders suficients atorgats per la seva esposa, va poder disposar eficaçment de la finca ganancial a favor dels permutants.

I si en aquest hipotètic vuitè motiu es vol atacar la sentència d'instància per un suposat vici d'incongruència, hem d'esmentar que no seria correcte el seu plantejament en base a una suposada infracció de l'article 348,II del Codi civil en la part que fa referència a l'exercici de l'acció reivindicatòria. I que si les sentències que han recaigut en les instàncies inferiors, condemnem la part que ara recorre en cassació a elevar a escriptura pública el contracte de permuta que es va convenir en document privat l'any 1970, segons s'havia interessat en la pètita de l'escrit de demanda, l'estimació d'aquesta pretensió de la part agent determina la inevitable desestimació de la demanda reconvencional sense necessitat de més precisions, atès que l'estimació de la demanda reconvencional implicaria una contradicció absoluta amb la declaració de que els agents són propietaris de l'habitatge que es troba al carrer M., 00 de L. per haver adquirit el dret de propietat sobre la finca en virtud d'un contracte de permuta seguit del lliurament de la possessió efectiva de la finca als agents, que són els requisits que exigeix l'article 609,II del Codi civil per a l'adquisició de forma derivativa del dret real de propietat.

Onzè.- Els raonaments anteriors porten a la desestimació del recurs de cassació, a la imposició a la part que recorre de les costen que ha original el recurs i a la pèrdua del dipòsit que el seu dia es va constituir, d'acord amb allò que preveu l'article 1715.3 de la Llei d’enjudiciament civil.

Vistes les disposicions legals esmentades i les concordants d'aplicació, per tot allò que s'ha exposat,

En nom del Rei i per l'autoritat que ens ha conferit el Poble Espanyol,

 

DECIDIM  

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació que ha interposat la procuradora dels tribunals senyora Anna Salinas i Parra, que actua en nom i representació de la SrA. X1., contra la sentència que va dictar en grau d'apelAlació la Secció catorzena de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 3 de juny de 1998; i condemnem la part que recorre, ja esmentada, al pagament de les costes que ha originat aquest recurs i a la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir.

  S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda