Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 22 de febrer de 1999

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 22 de febrer de 1999, núm. 6/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels Magistrats que s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat  contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència del judici declaratiu de menor quantia seguit davant el Jutjat de Primera Instància número 2 de Vilafranca del Penedès, sobre reclamació de paternitat, recurs que va ser interposat pel Sr. X1., representat per la procurador Sra. Ascensión Riba Roca i defensat per l'Advocat Sr. Juan I. Sardà Antón; i com a part recurreguda la Sra. Y1. i el Sr. Y2 representats pel procurador Sr. Guillem Lleó Bisa i defensats per l'Advocat Sr. Lluís Mas Graells, i en el qual el Ministeri Fiscal n'és part.

 

ANTECEDENTS  DE  FET

Primer.- La procuradora dels tribunals Sra. Ma. Carme Solé Esteve, actuant en nom i representació de la Sra. Y1. va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia que en torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Vilafranca del Penedès, contra el Sr. X1., en la qual, després d'exposar els fets i citar els fonaments de dret que va considerar d'aplicació, suplicava que es dictés sentència de conformitat amb el que solAlicitava en el seu escrit de demanda. Que prèvia la tramitació legal, per l'esmentat Jutjat es va dictar sentència amb data 17 de febrer de 1996, la part dispositiva de la qual diu el següent: "VEREDICTE: Decideixo estimar la demanda presentada per la procuradora Sra. Solé, en nom de la Sra. Y1., que actua en nom propi i com a representant legal del seu fill Y2, contra els Srs. X1. i X2., declaro que el menor Y2, és fill natural del Sr. X1., i no ho és, en canvi, del Sr. X2.; que es practiquin les rectificacions corresponents en el Registre Civil, a fi de que el menor Y2. ostenti, a partir d'ara, els cognoms Y2., i sigui inscrit com a fill del Sr. X1. S'atribueix la titularitat conjunta de la patria potestat sobre el menor als Srs. X1. i Y1., però es reserva el seu exercici a la Sra. Y1. S'imposen les costes d'aquest plet al Sr. X1." 

Segon.- Contra l'anterior sentència es va interposar recurs d'apel·lació per la Sra. Y1. i el sr. Y2, que va ser admès i, substanciada l'alçada, la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentencia amb data 28 de juny de 1997, quina part dispositiva diu el següent: "FALLAMOS: Desestimando el recurso de apelación deducido por el procurador D. IGNACIO FRANCISCO SEGUÍ GARCÍA, en nombre y representación de D. X1, contra la Sentencia dictada por el Sr. Juez del Juzgado de Primera Instancia n 2 de Vilafranca del Penedès, en fecha 17 de Febrero de 1996, en autos de menor cuantía número 213/1993, debemos de confirmar y confirmamos la sentencia apelada en todos sus pronun-ciamientos, con expresa imposición a la parte apelante de las costas procesales de la presente alzada procedimental."

Tercer.- Contra l'esmentada sentència la procurador Sra. Ascensión Riba Roca, en representació del Sr. X1., va formular recurs de cassació que va fundar en els següents motius: 1r.- A l'empara de l'art. 1692.4 LEC que es fonamenta en la infracció de les normes de l'ordenament jurídic o de la jurisprudència aplicables per a resoldre les qüestions objecte de debat, per infracció de la doctrina reiterada del Tribunal Suprem, a partir de la Sentència de 30 d'abril de 1992 i la doctrina del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; i, 2n.- A l'empara de l'art. 1692.4 LEC, fonamentat en la infracció de les normes de l'ordenament jurídic o de la jurisprudència aplicables per a resoldre les qüestions objecte de debat, per infracció de l'article 1232 del Codi civil.

Quart.- Admès el recurs, es va assenyalar per a la seva votació i decisió el dia 18 de febrer actual, en el qual va tenir lloc.

N’ha estat designat ponent el magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa.

 

FONAMENTS  JURÍDICS

Primer.- La sentència de la Audiència Provincial de Barcelona (Secció 12) que ara és objecte del present recurs confirma plenament la del Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Vilafranca del Penedès, la qual acull les dues accions acumulades en la demanda, o sigui, la de reclamació d’una filiació paterna no matrimonial i la d’impugnació d’una filiació paterna matrimonial; demanda interposada per la Sra. Y1. en nom propi i en representació legal del seu fill Y2 (el qual en el curs del procés assolí la majoria d’edat, ratificant l’actuació de la seva mare) contra el Sr. X1. i el Sr. X2. L´èxit de la demanda provocà la declaració de que l’esmentat Y2 és fill del Sr. X1. i no ho és, en canvi, del Sr. X2., amb les consegüents modificacions registrals i de titularitat de la pàtria potestat.

Segon.- Contra l’expressada Resolució interposa el demandat Sr. X1. (l’altre demandat va romadre en rebel·lia durant totes les actuacions) el present recurs, limitat a dos motius mitjançant els quals es denuncia, respectivament, la infracció de la jurisprudència del Tribunal Suprem i d’aquesta Sala que s´indica i la vulneració de l’art. 1232 del Codi civil, a més a més de la doctrina jurisprudencial  que també s´esmenta.

Per dil·lucidar el recurs, cal fer esment, bé que en síntesi, dels següents antecedents:

a).- La sentència combatuda, després d’aclarir que el recurrent no s´alçà contra la desestimació de determinades excepcions oposades en la primera instància i que, per tant, l’objecte de l’apel·lació quedava limitat a la qüestió de fons, confirma l’acolliment de l’acció  d’impugnació de la filiació aparent i, per tant, l’exclusió de la paternitat del Sr. X2. en relació a Y2, invocant les proves hematològiques practicades... "al tener estas pruebas biológicas una fiabilidad absoluta para descartar la paternidad, según el nivel de exigencia de las sociedades científicas nacionales e internacionales...".

b).- Respecte a la reclamació de filiació autèntica, també confirma el pronunciament d’instància atributiu de la paternitat del referit Y2, atenent no només a l’ indici provatori que comporta la negativa del demandat ara recurrent a sotmetre´s a la prova biològica, sinó tanmateix al restant conjunt provatori.

Tercer.- Com s´ha indicat, el recurrent invoca en el primer motiu la infracció de la Jurisprudència del T.S. i d’aquesta pròpia Sala segons la qual la negativa al sotmetiment del demandat a les proves heredobiològiques no pot ser conceptuada com una ficta confessio, afegint que "por muy censurable que sea (tal negativa) no puede, por sí sola, desplegar la plena eficacia probatoria que aquí la sentencia impugnada le pretende atribuir", discrepant de la valoració provatòria continguda en la sentència combatuda i concluent, en fí, que en el cas  ..."no se han acompañado otras pruebas que puedan conducir a la convicción del Juzgado sobre la paternidad".

La crítica jurídica no pot reexir.

I és que el motiu gira en torn d’elements fàctics producte de la referida valoració provatòria de l’Audiència Provincial, el que és tant com dir que, amb tal censura, el recurrent ultrapassa el marc natural del present recurs, que, pel seu caràcter d’extraordinari, no permet procedir ex novo a una distinta valoració del conjunt provatori, com si d’una tercera instància es tractés, sobretot quan ni tan sols s´ha fet la menor al·lusió, com a infringit, a cap precepte valoratiu de la prova.

Això sol menaria, en conseqüècia, a la claudicació d’aquest primer motiu del recurs, ja que "suprimida por la Ley 10/1992, de 30 d’Abril el motivo que permitía acusar error de hecho en la apreciación de la prueba resultante de documento obrante en autos, la alteración de la base fáctica sólo podrá producirse como questio iuris, es decir alegando error en su valoración con cita de la norma de hermenéutica que resultase infringida" (S. del T.S. de 5-2-1996).

Pel demés, i respecte a la negativa del Sr.X1 és a sotmetre´s a les proves biològiques de paternitat, la sentència combatuda en cap moment no li ha conferit la condició de ficta confessio ni ha atorgat a tal negativa valor altre que el d’un mer  indici, a valorar amb el restant conjunt provatori.

L´Audiència Provincial es fa ressó precisament de les sentències del Tribunal Constitucional 7/1994, de 17 de Gener i del T.S. de 30 d’Abril de 1992 segons les quals la negativa a la pràctica de la referida prova biològica no s´ha de considerar com una ficta confessio, esdevenint necessari que al indici que representa tal negativa se n´hi sumin d’altres. Per això, la sentència que es recorre assenyala (fonament jurídic sisè) que "la aplicación de tal doctrina del Tribunal Constitucional al caso permite amparar la reclamación de la filiación, dado que al indicio probatorio que comporta la negativa del demandado a presentarse a las pruebas biológicas, se aunan otros medios probatorios que conducen a la convicción de la Sala de la paternidad reclamada", detallant a continuació aitals altres mitjans i el procés inferencial in extenso, amb anàlisi de prova confessòria i testifical.

Per tant, no és certa l’afirmació del recurrent de que "a la prueba indiciaria no se han acompañado otras pruebas", no podent tampoc compartir la Sala el seu criteri d’una general insuficiència de les proves practicades ni que per arribar a la convicció de paternitat sigui necessari acreditar "cierta posesión de estado, relació epistolar que acredite ciertos sentimientos de relación afectiva, información testifical y documentos gráficos, directos, personales y no ambiguos en su constatación de las relaciones extramatrimoniales existentes"; al·legació que formula el recurrent invocant la sentència del T.S. de 30.4.1992, respecte a la qual s´ha de significar que si bé és cert que en aquella ocasió l’alt tribunal esmentà tals elements de convicció, és evident que ho feu ad exemplum o a títol enunciatiu, sense que, per tant, es pugui distorsionar tal sentència per a concloure que, a tenor de la mateixa, només en presència, necessària i acumulativa, de tots els elements  indicats sigui factible formar la convicció judicial; això abstracció feta de que alguns d’aquests elements també es registren en el cas.

En definitiva, la Resolució combatuda està en la línea correcta, essent coincident amb allò que té expressat aquesta Sala (per exemple, Sentència de 21 de  Març de 1996), en la qual, en un cas  molt anàleg al present, es deia que la negativa a la pràctica de la prova biològica no es pot considerar una ficta confessio, si bé "...també hem dit mot repetidament, amb la mateixa Jurisprudència, que la infundada i obstinada resistència del demandat a la pràctica d’aquesta prova és un indici molt rellevant per concloure l’existència de paternintat perquè, com ha explicat el Tribunal Constitucional en les sentències 227/1991 i 7/1994, quan les fonts de prova estan en poder d’una de les parts del litigi l’obligació constitucional de col·laborar amb els tribunals en el curs del procés (art. 118 de la Constitució) comporta que aquella part té l’obligació d’aportar les dades que li hagin estat requerides (i en el supòsits com el present deixar-se practicar la prova hematològica quan hi ha indicis seriosos de la paternitat que se li atribueix i no existeix gravíssim perill per a la salut), per tal que l’òrgan judicial pugui descobrir la veritat".

Doctrina, com s´ha dit del tot aplicable al cas i que mena a la claudicació d’aquest primer motiu del recurs.

Quart.- Tampoc pot prosperar el segon i últim motiu en el que es denuncia la infracció de l’article 1232 del Codi civil.

La seva vulneració la situa el recurrent en que, segons ell, "...la sentencia deduce la pretendida paternidad de mi mandante de la confesión del codemandado, que manifiesta que existieron relaciones íntimas entre la actora y el Sr. X1. en la época de la concepción", infringint-se així el mandat de l’ordinal esmentat a tenor del qual la confessió només fa prova contra el seu autor, així com la jurisprudència que recorda que la confessió d’un codemandat no pot perjudicar a un altre condemandat, afegint-se que segons l’article 580 de la Llei d’enjudiciament civil la confessió és una prova legal, pel que... "cuando los hechos confesados hayan de afectar a otros litigantes es evidente que la confesión pierde su carácter de prueba legal...". Finalment, el recurrent apel·la al principi d’indivisibilitat de la confessió, adduïnt que del conjunt de la confessió del referit demandat -i també de l’actora- no en resulta el reconeixement de la paternitat en litigi.

El fracàs del motiu deriva de què:

a).- És del tot inexacte que la sentència combatuda hagi arribat a la conclusió sobre la paternitat del recurrent, exclusivament o principalment, en base a la prova confessòria del codemandat X2. N´hi  ha prou amb la lectura de fonament jurídic sisè en el qual es raona que aital conclusió s´ha obtingut, a més a més de la referida confessió, d’elements tals com "el indicio probatorio que comporta la negativa del demandado a presentarse a las pruebas biológicas"; "la exclusión de la paternidad del codemandado D. X2...." (derivada, no de cap confessió judicial, sinó d’una prova pericial que atorga una seguretat científica del 100% de probabilitats); "la testifical  de D. X3., que desempeñó la función de encargado del restaurante C. T...., testimonio el prestado que no fue objeto de repreguntas de clase alguna por la parte adversa"; "la testifical de la Dra. X4., que trató psicológicamente a la demandante desde el año 1986, la cual le refirió la autèntica paternidad del menor Y2...."; prova testifical respecte a la qual diu la sentència combatuda que, en definitiva, fou valorada "por la Sala de conformidad con las reglas de la sana crítica, teniéndose en cuenta la razón de ciencia que expresaron y las circunstancias concurrentes, tal como determina el art. 659 de la LEC".

b).- Respecte a l’al·legació de que la confessió ha de recaure sobre fets personals de qui la practica (art. 1.231 del Codi civil), i de que només fa prova contra el seu autor (art. 1232 del mateix codi), pel que la practicada pel Sr. Y2 no podia perjudicar al recurrent, s´han de dir, a més a més, que el recurrent no ha invocat com a infringit l’esmentat art. 1231 del Codi civil, que ja l’antiga sentència del T.S. de 28.5.1957 ensenyava que : ..."aun cuando la confesión judicial ha de recaer sobre hechos personales del confesante, esto no quiere decir que no tenga ningún valor  la prestada por quien no ha intervenido personalmente en los hechos sobre que depone, en primer lugar, porque, aunque el hecho en sí no sea personal, sí que puede serlo el conocimiento que se tenga del mismo y, en segundo término, porque cuando no se trate de hechos personales, ha de estimarse que el confesante podrá negarse a absolver las posiciones, pero que si se niega la confesión es válida y eficaz", havent dit jurisprudència  més moderna que ...."no hay ningún obstáculo, en hipótesis de litisconsorcio, para que la confesión en contra de un litisconsorte sea valorada por el juzgador, coordinándola con los restantes medios probatorios" (S. del T.S. de 15-6-1978) i que, si bé "la confesión no hace prueba contra un colitigante, puede ser aludida como un elemento de convicción más dentro de conjunto probatorio y sin carácter privilegiado..." (S. del T.S. de 26-11-1990). Si això s´afegeix que "a tenor de muy nutrida y pacífica doctrina de esta Sala, la prueba de confesión judicial ha de ser cohonestada con las resultancias probatorias de los demás instrumentos procesalmente previstos para acreditar los hechos..." (S. del T.S. 28-2-1992), queda palesa la gratuïtat d’aquesta censura.

c).-Finalment, i respecte a la crítica sobre que la sentència combatuda fa una lectura fragmentària de la dita prova confessòria, dividint, segons diu el recurrent en perjudici seu la  seva continència, s´ha de recordar, a més a més de que tampoc s´invoca com a infringit l’art. 1233 del Codi civil, la general norma de que no pot la part substituir amb el seu interessat criteri el sempre més objectiu del jutjador. I, partint d’aquest axioma, el que s´esdevindria de prosperar tal censura seria precisament el que es diu que s´intenta evitar amb la mateixa, o sigui, una fragmentació de la prova confessòria per acollir de la mateixa només el que interessa a la part, oblidant que "la indivisibilidad de esta prueba exige que haya que referirla al conjunto armónico de lo confesado y no a la estimación fragmentaria de las posiciones o alguna de ella (per totes, S. del T.S. de 19 d’octubre de 1995). I la lectura harmònica de les proves confessòries (tant la del  Sr. Y2. com la de la demandant) no porten a altra conclusió que no sigui la de la paternitat del recurrent, atesa la contundència en que ambdós s´expressen sobre el particular, molt superior, per descomptat, a allò que es manifesta en altres posicions que, pel demés, tan sols un lògic interès de part -però no una visió objectiva- pot qualificar de contradictori.

I en així haver-ho entés la sentència combatuda, lluny d’haver infringit aquest precepte, n’ha fet recta aplicació, al que mena a la claudicació del motiu i, amb ell, del recurs.

Cinquè.- D´acord amb allò que estableixen els arts. 1715 i 1703 de la Llei d’enjudiciament civil, és procedent imposar les costes d’aquesta alçada a la part recurrent, que també perdrà el dipòsit que va constituir.

ATESOS: els preceptes legals esmentats i els altres d’aplicació escaient,

 

DECIDIM

Que, DESESTIMEM el recurs de cassació interposat per la representació del  Sr. X1. contra la sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 12a) de data 28 de juny de 1997 dictada en el rotlle d’apel·lació núm. 736/96, dimanant de la demanda contra aquell i altre  interposada per la Sra. Y1. i el Sr. Y2, CONFIRMANT íntegrament la sentència combatuda, amb imposició de les costes d’aquesta alçada a la part recurrent i a la pèrdua del dipòsit que la mateixa  va constituir .

Així per aquesta nostra sentència, ho decidim, ho manem i ho signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda