Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 4 de febrer de 1999

Anterior Amunt Següent

   Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 4 de febrer de 1999, núm. 4/1999 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels Magistrats que s´esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat pel Sr. X1. contra la Sentència dictada en  grau d’apel·lació per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona el 20 de maig de 1997, dimanant del judici  declaratiu de menor quantia interposat per la Sra. Y1. contra el ara aquí recurrent sobre acció de reclamació de quantitat. El recurrent ha estat representat davant aquest Tribunal per la procurador Sra. Ma. José Bellsola Casella i defensat pel lletrat Sr. Juli Prat Gubau. Ha comparegut com a part recorreguda la Sra. Y1. sota la representació del procurador Sr. Jordi Bassedads Ballús i defensada per l’advocat Sr. Tomás Bassedas Ardevol.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- La representació de la Sra. Y1. va formular demanda de judici ordinari declaratiu de menor quantia contra el Sr. X1., davant el Jutjat de Primera Instancia núm. 5 de Girona, en la qual va exposa el fets i fonaments de dret corresponents i va acabar suplicant es dictés sentència en els termes que deixava exposats en la seva demanda i que aquí es donen per reproduïts. En data 2 de setembre de 1996, l’esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "DECIDEIXO: ESTIMAR PARCIALMENT la demanda principal interposada per la Sra. Y1. contra el Sr. X1. i condemnar a aquest últim a pagar la quantitat d’1.313.450 pessetes amb més els interessos legals des de la data d’aquesta sentència i sense fer especial pronunciament sobre les costes causades per aquesta demanda.-DESESTIMAR  íntegrament la demanda reconvencional interposada pel Sr. X1. I ABSOLDRE a la Sra. Y1. de les pretensions deduïdes en contra seva i al Sr. X1. el CONDEMNO a pagar les costes causades per la seva demanda."

Segon.- Per la representació del demandat Sr. X1. , es va interposar recurs d’apel·lació contra l’esmentada sentència, i per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona amb data 20 de maig de 1997,  es va dictar Sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que desestimando el recurso de apelación formulado por la representación de X1. contra la Sentencia de 02-09-96,  dictada por el JDO. 1 INST N 5 GIRONA, en los autos de MENOR CUANTIA núm. 326/95, de los que este Rollo dimana, CONFIRMAMOS  íntegramente el fallo de la misma, sin hacer imposición de las costas de esta alzada a ninguna  de las partes, según lo expresado en el Fundamento último de ésta. Contra esta sentencia y a tenor de lo dispuesto en los artículos 1.687,1 y 1694 de la Ley de enjuiciamiento civil cabe recurso de casación ante la Sala 1 de lo Civil del Tribunal Supremo, el cual podrá prepararse en el plazo de diez días ante esta Audiencia Provincial.

Tercer.- El procurador Sr. Carmelo Olmos G. en representació del Sr. X1., va formular recurs de Cassació davant la Sala Primera del Tribunal Suprem pels següents motius: 1r.- A l’empara de l’art. 1692 núm. 3 de la Ll.e. c. per infracció de l’art. 359 de la LEC, en relació amb l’art. 24.1 de la Constitució Española. 2n.- A l’empara de l’art. 1692. núm. 4 de la LEC per infracció de l’art. 1275 en relació amb l’art. 1261 ambdós del Codi civil, així com l’art. 147 de la Compilació catalana de 1960. 3r.- A l’empara de l’art. 1692, núm. 4 de la Ll. e.c., per infracció de les normes de l’ordenament jurídic i de la jurisprudència aplicable per a resoldre les qüestions objecte de debat.- 4rt.- A l’empara de l’art. 1692, núm. 4 de la Ll. e. c., per infracció de l’art. 335 de la Compilació Catalana, en la seva redacció anterior, donada per la Llei de 21-7-60. en relació amb la disposició transitòria 1a del Codi de successions de Catalunya, aprovat per Llei 40/91 de 30 de desembre..

Quart.- Per Interlocutòria de data 3 de març de 1998, la Sala  de lo civil del Tribunal Suprem , va acordar no admetre el primer motiu del recurs de cassació i per altra interlocutòria de data 23 de juny de 1998 va declarar que la competència per a conéixer de la resta de motius  que no van ser admesos per l’anterior interlocutòria , corresponia a la Sala de lo Civil i Penal del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya.

Cinquè.-  Una vegada rebudes les actuacions que formen el present rotllo de cassació, per haver-se declarat la competència d’aquesta Sala per a conéixer dels motius no admesos del recurs de cassació , es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal d’acord amb l’art. 1709 de la Llei d’enjudiciament civil, per tal de que emetés el corresponent informe, cosa que així va fer en el sentit de considerar procedent l’admissió parcial a tràmit del present recurs. Admès el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació es va  senyalar l’audiència del dia 28 del proppassat mes de gener, per la seva votació i decisió que tingueren lloc.

És Ponent el Magistrat de la Sala Il·lm. Sr.  PONÇ FELIU I LLANSA.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La part demandada principal i demandant en reconvenció interposa el present recurs de cassació contra la sentència de l'Audiència Provincial de Girona de data 20 de maig de 1997, la qual, entre d'altres pronunciaments, desestima l'esmentada reconvenció.

Tal desestimació fou l'únic extrem combatut en el recurs d'apel·lació i el que ara delimita, per tant, l'àmbit d'aquesta definitiva alçada.

S'ha d'assenyalar que el recurs abastava quatre motius i que, en fer referència el primer a infracció de l'article 359 de la Llei d’enjudiciament civil en connexió amb l'article 24.1 de la Constitució, es remeteren les actuacions al Tribunal Suprem, el qual, mitjançant Interlocutòria de 3 de Març de 1998 acordà la inadmissió de l'esmentat primer motiu per "carencia manifiesta de fundamento". Això donà pas a altra Interlocutòria, de data 23 de Juny següent, per la qual l'alt tribunal declarava que la competència per a conèixer de la resta de motius no inadmesos correspon a aquest Tribunal.

Fent, doncs, abstracció del referit motiu primer del recurs, seran objecte d'estudi els tres següents, tots ells deduïts a l'empara del n1 4 de la Llei d’enjudiciament civil i mitjançant els que es denuncia, en el segon, la infracció de l'article 1.257, en relació al 1.261 del Codi civil, així com l'art. 147 de la Compilació Catalana de 1960; en el tercer, la vulneració de la doctrina legal que s'esmenta i en el quart i darrer, la infracció de l'article 335 de la referida Compilació en relació a la Disposició Transitòria 1a del Codi de Successions de Catalunya.

Per a una major claredat és aconsellable fer esment als següents antecedents:

a) En data 28 de maig de 1997 va morir el Sr. Y2., consort de la Sra. Y1., ara demandada reconvencional i pare del Sr. X1., ara agent reconvencional i recurrent. Les parts litigants atorgaren en 30 de Desembre de 1987 contracte del que, pel que ara interessa, s'han de destacar els pactes I, II i IV, en els que es ressenya respectivament i literalment que "Doña Y1. renuncia en este momento a reclamar la Cuarta Vidual que pudiera corresponderle en la herencia de su esposo D. Y2.; comprometiéndose asimismo a ceder en favor de su hijo D. X1.1. las 640  acciones de la entidad mercantil "X2, S.A." y  "W, S.A.", D. X1. entregará mensualmente a DÑA. Y1., y durante los cinco primeros días de cada mes, la cantidad de 350.000,-pesetas. La expresada cantidad será revisada anualmente en función de las alteraciones del coste de la vida conforme los índices que fije el Instituto Nacional de Estadística. Asimismo y por el propio concepto de contraprestación, D. X1. se obliga a abonar los gastos de asistencia médico-quirúrgica y farmacéutica, tratamiento de rehabilitación e internamiento en centros asistenciales de su madre; a mantener los actuales derechos de su madre en el aprovechamiento del huerto familiar y a sufragar los gastos de entretenimiento de los inmuebles que como usufructuaria ocupe; y a adjudicar a favor de DÑA. Y1. el vehículo Seat Ritmo actualmente a nombre de la sociedad, permitiéndole el uso del actual garaje u otra dependencia de semejantes condiciones para custodia de un vehículo" (Pacte II); i que "Con el cumplimiento de las obligaciones que anteceden, DÑA. Y1. renuncia a reclamar la cuarta viuda y cualquier otro derecho en la herencia de su difunto cónyuge; a excepción del legado dispuesto en el calendado testamento, que el heredero se obliga a entregar" (Pacte IV).

Tanmateix aquests pactes s'atorgaren, segons s'expressa en el mateix contracte, "a fin de evitar cuestionar sobre si DÑA. Y1. tiene o no derecho a la cuarta viudal en la herencia de su difunto consorte y, transaccionando en lo menester respecto a dicho derecho y al objeto de asegurar a DÑA. Y1. unas rentas vitalicias que le permitan una congrua sustentación de acuerdo con el nivel de vida que había mantenido hasta el fallecimiento de su cónyuge ...".

Aquest contracte privat en generà un altre, autoritzat per fedatari públic en el que la referida Sra. Y1. trametía les esmentades accions al seu fill i aquest s'obligava al pagament de les referides 350.000,- pessetes mensuals amb caràcter vitalici.

b) Adduïnt que els esmentats pactes el que establien era un violari regulat en l'art. 334 de la Compilació Catalana i que en cap dels dos contractes el Sr. X1. renuncià a la facultat de redimir l'obligació assumida, es postulava en la reconvenció que "se declare el derecho del actor reconvencional, en su calidad de pagador de la pensión, a redimir en cualquier tiempo la obligación contraída mediante la restitución íntegra del capital"; pretensió refusada tant en la instància com en la sentència que ara es combat, en la qual es diu que els pactes obeïen ..." ..."al deseo de librarse el hijo D. X1. de toda posible reclamación por causa de la herencia de su padre, recibiendo a cambio la renuncia a tal reclamación en forma absoluta y total, por lo que la transacción en este sentido es clara y nítida" perquè, malgrat existir en la segona part del contracte pactes referits a cessions d'accions i al pagament en contraprestació d'una pensió mensual "esta segunda parte forma un todo unitario dentro del contrato antecitado ... y es obvio que pertenece al núcleo del problema planteado, no siendo posible contemplar separadamente ambas cuestiones ni desmembrarlas ..."

c) En aquest segon motiu el recurrent continua discutint la naturalesa del referit negoci jurídic i afirma que el mateix abasta una renúncia a la quarta vidual i un violari, afegint que el seu caràcter transaccional només podria predicar-se de la renúncia a la quarta vidual, però no del violari, que qualifica de contracte autònom. Segueix raonant que si l'instrument per a constituir el violari fou la cessió d'accions per valor superior als 30.000.000,- de pessetes, tal valor demostra per sí mateix la capacitat econòmica de la  vídua, el que li permet concloure que la renúncia a la quarta vidual ha de considerar-se nul·la per falta de causa, nul·litat que deriva de que l'art. 147 de la Compilació Catalana només reconeix el dret a la quarta vidual a l'esposa que, en morir el seu marit, estigui mancada de mitjans econòmics suficients per a la seva congrua satisfacció. D´aquí diu el recurrent se'n despren que si la vídua no tenia dret a la quarta vidual -ja que posseia mitjans- tampoc tenia dret a la transacció, del que també se'n deriva , per una banda, que el referit contracte no és de naturalesa transaccional i, per l'altra, que del mateix només n'ha de subsistir -pel principi de conservació dels actes jurídics no afectats de nul·litat- l'esmentat violari.

d) L'argumentació precedent pot ser suggerent, però inassumible per la Sala, atés el següent:

1.- El recurrent fa supòsit de la qüestió en qualificar el violari de contracte autònom. Cap hermenèutica de la voluntat negocial no ho autoritza. Ni la interpretació gramatical, ni la lògica, ni la històrica, hi la sociològica, ni la finalista ni la sistemàtica. Totes elles resulten desfavorables a la pretensió del recurrent.

En efecte, la finalitat de la contractació fou única i indivisible i el seu sinalagma inqüestionable , per aital com unes clàusules estan en funció de les altres perseguint un designi unitari d'equivalència. L'anomenat "cànon hermenèutic de la totalitat" té el màxim sentit en aquest cas. I no només pel que disposa l'art. 1.285 del Codi civil segons el que les clàusules del contracte hauran d'interpretar-se les unes per les altres atribuïnt a les dubtoses el sentit que resulti del conjunt de totes, sinó perquè el referit cànon hermenèutic no es fixa només en la unitat lògica d'un sol contracte, sinó també, com destaca la millor doctrina "en la relación que varios contratos puedan tener dentro de una unidad negocial compleja cuando se hayan celebrado para conseguir una única  finalidad económica".

Per tant, inclús en el supòsit de fer un esforç conceptual per destriar d'aquesta unitat negocial el que es descriu com a part transaccional i el que s'assenyala com un violari, sempre estariem davant una única finalitat econòmica que obriria i tancaria el cercle contractual.

Aquesta finalitat s'expressa prou bé en els antecedents i exposició d'intencions dels atorgants del contracte de 30 de Desembre de 1987, el qual es celebra (obviament tot ell i no només uns determinants pactes) "a fin de evitar cuestionar sobre si DÑA. Y1. tiene o no tiene derecho a la Cuarta Viudal en la herencia de su difunto consorte, y, transaccionando en lo menester respecto a dicho derecho y al objeto de asegurarse a DÑA. Y1. unas rentas vitalicias ...".

2.- El recurrent continua fent supòsit de la qüestió en fonamentar tota la seva argumentació sobre la premisa de la nul·litat de la renúncia de la quarta vidual per falta de causa. S'al·lega, en síntesi, que el patrimoni de la vídua és molt considerable i que, per tant, no tenia dret a l'esmentada quarta vidual. Ara bé, la part que recorre, si bé assenyala la importància del dit patrimoni de la Sra. Y1., no fa el menor esment al nivell de vida del matrimoni, del que res no se'n sap. I és prou palès que la propietat per la vídua de determinats bens, inclús en quantia considerable, no és suficient per a negar-li d'entrada la referida quarta uxoria. Fa falta, a més a més, conèixer el nivell de vida dels consorts, als efectes del judici comparatiu sobre si tal nivell constant matrimoni, podrà ser mantingut o no -i sense migradeses- pel cónjuge supervivent amb els seus bens propis. Així ho resolgué ja aquest Tribunal en la sentència de 26 de gener del 1995, en assenyalar com a concepte indeterminat el de "congrua sustentació", a interpretar casuísticament i d'acord amb la realitat social del temps en que s'ha d'aplicar la norma. El mateix pactaren les parts, que lluny d'al·ludir a la major o menor importància del patrimoni propi del cónjuge supervivent, posen com a fita la "de asegurar a DÑA. Y1. unas rentas vitalicias que le permitan una congrua sustentación, de acuerdo con el nivel de vida que había mantenido hasta el fallecimiento de su cónyuge ..." (antecedent II del contracte de 30 de Desembre de 1987).

Per això, i si bé la Sala no pot ni examinar, per tal causa, si hagués tingut o no dret la Sra. Y1. a la repetida quarta vidual, sí ha d'apuntar com a causa del negoci transaccional precisament la incertesa dels ara litigants sobre la concurrència o no de tal dret.

3.- Per tant, la pretensió de nul·litat de la transacció ha de declinar. S'adopti el que s'adopti, d'entre els diferents plantejaments sobre la causa del contracte, -i semblaria pertinent al cas acudir a l'anomenada direcció objectivista, que enten que aquélla s'identifica amb la funció econòmica-social del contracte- apareix clar que no hi manca causa en el negoci que s'analitza. Com s'ha dit, el mateix respon al típic contracte de transacció de l'art. 1.809 i següents del Codi civil, havent-se d'assenyalar el rigor de l'art. 1.817 pel que fa a l'apreciació de l'error en tal mena de contracte, així com recordar, amb autoritzada doctrina i inclús amb Ennecerus, que "el error de derecho, esto es, la falsa idea que se tiene sobre una disposición legal, o que se ignora que existe, no puede influir en la transacción, pues si se permitiera invocar este error ello equivaldría a abrir la controversia que el pacto transaccional eliminó. El error de hecho también es irrelevante porque el error sobre una circunstancia que según la transacción se consideraba litigiosa o incierta carece de influencia, ya que la transacción tiende precisamente a eliminar este pleito o incertidumbre".

4.- Finalment, per a la hipòtesi -que es nega i s'admet només dialècticament- que s'esdevingués nul·la per falta de causa la clàusula transaccional i que, per tant, només restés del total conjunt negocial l'anomenat pacte de violari, tampoc podria, en virtut del principi "utile per inutil non vitiatur", conservar-se autònomament tal pacte perquè, del fet que el nostre C. Civil contempli que en alguns casos roman eficaç el contracte malgrat la nul·litat d'una determinada clàusula (per exemple, supòsits dels arts. 1.116, 1.155, 1.238, 1.476 i 1.691), no es pot passar a concloure que aquesta és la regla en tots els casos. Per contra, una vegada més s'ha d'estar a la voluntat dels contractants i ponderar quina fou la seva autèntica i genuïna intenció en celebrar el contracte que s'analitza, éssent evident que no fou altra que buscar una definitiva solució a la imminent litigiositat que es presentava mitjançant el referit joc de prestacions i contraprestacions mútues. En definitiva, és obvi que, així com una nul·litat que afectés a un pacte marginal no generaria la ineficàcia general del contracte per tal com, llavors sí, actuaria el principi de conservació del negoci jurídic que invoca el recorrent, no es pot dir el mateix davant la hipòtesi -que és la que es donaria en el cas- de que la nul·litat que es postula afectés, ni més ni menys, que a la pròpia transacció perquè llavors les parts no haguessin atorgat el contracte. Per aquesta hipòtesi s'estaria davant una nul·litat de tot el contracte, el que no s'esdevé perquè ja s'ha dit que aquella només s'admetia a efectes polèmics.

Tot això mena, en conseqüència, a la claudicació d'aquest segon motiu de recurs.

Segon.- El correlatiu motiu i el quart i últim han de ser dil·lucitats conjuntament per la seva unitat de raó, doncs en ells es diu que, pel negat supòsit de que fos vàlida la renúncia a la quarta vidual, aquesta circumstància no exclouria l'eficàcia del contracte subjacent a la transacció i, en tractar-se d'un violari regulat en l'article 336 de la Compilació Catalana i no d'una renda vitalícia, ampararia al demandant reconvencional el dret a redimir l'obligació de pagar pensió mitjançant la restitució íntegra del capital.

I, al respecte, s'ha de dir:

a) Amb la seva petició d'anàlisi del que es qualifica de "contracte subjacent a la transacció", la part recorrent reprodueix el tema de la divisibilitat de la transacció, ja tractat anteriorment.

No desconeix el Tribunal la Jurisprudència que s'esmenta, sintetitzable en la sentència de 4 de Novembre de 1969, segons la qual ..."el contrato de transacción, por la amplitud de su contenido, es susceptible de abarcar dentro de su área una o más figuras contractuales ... que conservan su propia fisonomía y característica,  de suerte tal que en dicho negocio jurídico cabe distinguir dos clases de efectos, según se atienda a los que son peculiares y exclusivos del mismo, tendentes a evitar la provocación de un pleito o poner fin al ya comenzado o a los que se deriven de cada uno de los contratos autónomos que pueden integrarse en él, con lo que cabe la posibilidad de que dentro de un proceso no se insten los primeros y sí únicamente los que emanen de alguna de las convenciones en aquella subsumida".

Tampoc ignora la Sala que, en el nivell de la teoria general, i en no contenir la Compilació Catalana (ni el Codi civil espanyol) preceptes com l'art. 2.055 del Code francès o l'art. 1419 del Codi Italià de 1942 (que, per diferents vies arriben a la derogació del referit principi "utile per inutile non vitiatur", i, en definitiva, a la indivisibilitat de la transacció), podria, sempre en un pla teòric general, acceptar-se les tesis que propugna el recurrent, o sigui, les d'una nul·litat només parcial del negoci i les d'una anàlisi separada, per a reconèixer els seus efectes, d'algun dels contractes continguts en el general de transacció.

Però, devallant al supòsit d'actes, ja s'ha assenyalat que no és possible aquest enfocament perquè el negoci jurídic de que es tracta té una inocultable vocació de globalitat, singularment el documentat en el més complet contracte de 30 de desembre de 1987, amb uns dos primers pactes expositius de la finalitat única del dit negoci jurídic (o sigui la transacció) que absorveix i abraça tota la restant casuística que es descriu en els quatre pactes següents, d'impossible conceptuació autònoma i, per contra, de necessària visió indestriable i inescindible del total conjunt negocial. Els pactes estan tan trabats i lligats entre sí, que atemptaria a l'essència del contracte demanar que s'atorguin determinants efectes (per exemple la redempció de l'anomenat violari) a un d'ells negligint els efectes propis dels restants pactes, és a dir, ignorant, en definitiva, el cànon de la totalitat.

b) Referent a la concreta petició del demandant reconvencional de poder redimir la pensió vitalícia que el grava mitjançant el pagament del capital constituït per a l'establiment del que es qualifica de violari, també cal precisar:

1.- Que s'ha de recordar que aquest pretés violari derivaria del Pacte II del repetit contracte de 30 de desembre de 1987, en el que es disposa que "como contraprestación a la renuncia de DÑA. Y1. a la Cuarta Viudal y cesión de las acciones de "X2., S.A." i "W, S.A.", D. X1. entregará mensualmente a D0ña Y1. ... la cantidad de trescientas cincuenta mil pesetas ... Asimismo, y por el propio concepto de contraprestación, D. X1. se obliga a abonar los gastos de asistencia médico-quirúrgica y farmacéutica, tratamiento de rehabilitación e internamiento en centros asistenciales, de su madre, a mantener los actuales derechos de su madre en el aprovechamiento del huerto familiar y sufragar los gastos de entretenimiento de los inmuebles que como usufructuaria ocupe y a adjudicar a favor de DÑA. Y1. el vehículo Seat Ritmo actualmente a nombre de la sociedad, permitiéndole el uso del actual garaje u otra dependencia de semejantes condiciones para custodia de un vehículo".

La qualificació d'aquest conjunt negocial com a violari només podria fonamentar-se en una metonimia, o sigui, en una confusió de la part (pensió vitalicia) amb el tot (restants contraprestacions no periòdiques).

En efecte, tota la doctrina està d'acord en que el violari, el cens vitalici i el cens de per vida són una mateixa subespècie del censal  i que per consegüent participen de la majoria de les seves característiques. Són institucions que es varen estendre molt per l’Europa del segle XV, en gran part per raons religioses i com a resposta i solució a la prohibició Papal de l’usura i del rigor medieval respecte al pagament d’interesos. Afavoriren la dita proliferació les disposicions pontificies liberalitzadores d’aquestes rendes, que jo no es consideraren ilícites. D´aquí que censals i violaris tingueren una forta embranzida com a instruments crediticis, públics i privats. Encara que es configuraven com a compravenda, en realitat tenien més de préstec per tal com s´entregava un capital, adquirint-se, com a contraprestació, el dret a cobrar una pensió, equivalent, en definitiva, als interessos d’un prèstec.

Inclús admetent que aquesta avui anacrònica figura contractual ha evolucionat, abandonat ja la seva primigènia finalitat creditícia per asimilar-se més a la renda vitalícia o, en general, als contractes de vitalici, difícilment encaixaria amb el violari que es postula.

És cert que tampoc es assimilable al censal, per tal com l’art. 330 de la Compilació contempla el pagament de la pensió com obligació no limitada només a la vida d’una o dues persones (que és el cas que es tracta), sinó de caire indifinit, entrant en joc els successors  dels contractants. Podria també relacionar-se amb el cens vitalici, o sigui amb el cens sense domini del derogat  art. 336 de la Compilació i contemplat en l’actual Llei de censos, assimilació derivada del caràcter eminentment temporal del pagament de la pensió, limitada també a la vida d’una o dues persones. Però l’exigència de que la prestació periódica sigui en contraprestació a l’entrega d’un  bé immoble i de que aquella sigui anual, -supòsits no concurrents en el cas -estalvia qualsevol altre comentari.

Suara s´ha assenyalat, però que tampoc es pot qualificar de violari el contracte que es contempla, ja que l’art. 334 de la Compilació exigeix, per una part, el pagament periòdic d’una pensió, i, per l’altra, que això es faci "a canvi de la percepció d’un capital o preu".

I en la base del negoci analitzat no s´hi troba només "un capital o preu" i, en contraprestació, el "percebre periòdicament una pensió en diners". Per contra, la Sra. Y1., no sols entrega  un "capital o preu", representat pel valor de les referides accions socials, sinó a més a més, quelcom tal eventual i indefinit com era la "renuncia a la cuarta vidual". I per la part  de l’obligat al pagament de la pensió, encara es fa més difícil la dita incardinació del negoci dins un violari perquè el Sr. X1. no s´ obligà a una sola prestació (el pagament d’una quantitat mensual de 350.000 pessetes), sinó a altres tan heterogènees i susceptibles de tan variada tipificació contractual com les de sufragar despeses medico- farmacèutiques, de manteniment d’immobles ocupats per la mare com a usufructuària, d’adjudicació d’un vehicle, d’ús i aprofitament d’un terreny agrícol, d’ús d’un garatge, etc; manifestacions negocials que, en el negat supòsit de poder ser contemplades aïlladament, oferirien tota una gamma de característiques, algunes comunes al violari (bilateralitat, onerositat, al·leatorietat, tracte successiu, etc.), però altres del tot allunyades (commutativitat, tracte únic, etc.).

2n.-) En definitiva, per la sempre negada hipòtesi d’escindibilitat del negoci jurídic, el que el recurrent qualifica de violari, trobaria més aviat adeqüació en el que la jurisprudència ha vingut anomenant "vitalici", negoci "caracterizado por ser un contrato autónomo, innominado y atípico, susceptible de las variedades propias de su naturaleza y finalidad, regido por las cláusulas, pactos y condiciones que se incorporen al mismo en cuanto no sean contrarias a las leyes, a la moralidad o al orden público" (S. del T.S. de 30-11-1987, per totes); pactes i condicions dins de les quals no hi figura en el cas que s´analitza el dret de redempció de la pensió que postula la part agent.

Tercer.- Tot això mena, doncs, a la claudicació d’aquests dos darrers motius i conseqüent desestimació del recurs, el que comporta la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir, així com la imposició de les costes a la part recurrent, de conformitat amb el que estableix l’article 1.715 de la Llei d’enjudiciament civil.

ATESOS:  els preceptes legals esmentats i demés d’aplicació.

 

DECIDIM

DESESTIMAR   el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X1. contra la sentència de data 20-5-1997 dictada per l’ Audiència Provincial de Girona (Secció Primera) en el Rotlle núm. 533/96, dimanant del judici declaratiu de menor quantia promogut contra aquell per la Sra. Y1., amb la imposició a la part recurrent de les costes d’aquesta alçada, així com a la pèrdua del dipòsit constituït.

Així per aquesta nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda