Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 4 de febrer de 1999

Anterior Amunt Següent

 Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 4 de febrer de 1999, núm. 2/1999 (Sala Civil i Penal) 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels Magistrats que s´esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat per la Sra. X1.  contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per la secció quinzena  de l’Audiència Provincial de Barcelona el 24 de juliol de 1998, dimanant del judici declaratiu de menor quantia interposat per la Sra. X1. contra el Sr. Y1. sobre declaració de propietat compartida de participacions socials de l’empresa Cosmética Barcelonesa. La recurrent ha estat representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Ángel Joaniquet Ibarz i defensada pel lletrat Sr. Oriol  Anguera de Sojo Peyra. Ha comparegut com a part recorreguda el Sr. Y1. sota la representació del procurador Sr. Ángel Montero Brusell i defensat pel lletrat Sr. Alberto M. Caso Iglesias.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- La representació de la Sra. X1. va formular demanda de judici ordinari declaratiu de menor quantia contra el Sr. Y1., davant el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 de Rubí , en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va acabar suplicant es dictés sentència en els termes que deixava exposats en la seva demanda i que aquí es donen per reproduïts. En data 10 d’octubre de 1996, l’esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: "fallo: Que con estimación plena de la demanda interpuesta por el procurador  D. Vicente Ruíz Amat, en nombre y representación de D. X1. CONTRA D. Y1., representado por la procuradora D. Roser Davi Freixa, DEBO DECLARAR Y DECLARO que las 56 participaciones sociales correspondientes a la entidad Cosmética Barcelonesa, S.L, figuradas a nombre de D. Y1., son en realidad propiedad compartida por indivisas e iguales partes de los litigantes, D. Y1. y de la que fue su esposa, D. X1., con todos los derechos inherentes a dicha copropiedad; todo ello con expresa imposición de las costas de este juicio a la parte demandada." .

Segon.-  Per la representació del demandat Sr Y1., es va interposar recurs d’apel·lació contra l’esmentada sentència, i per la Secció quinzena de l’Audiència Provincial de Barcelona, amb data 24 de juliol de 1998, es va dictar Sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Estimamos el recurso de apelación interpuesto, por don Y1., contra la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia número tres de Rubí, en el proceso de que dimanan las actuaciones y cuya parte dispositiva se transcribe en los antecedentes, de modo que la dejamos sin efecto y, en su lugar, desestimamos la demanda interpuesta contra el ahora apelante por doña X1., sin que formulemos pronunciamiento condenatorio en costas de ninguna de las dos instancias."

Tercer.-  El procurador Sr. Ángel Joaniquet Ibarz en representació de la Sra. X1., va formular recurs de cassació davant aquesta Sala per següents motius: 1r.- A l’empara de l’art. 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, per inaplicació de l’art. 21.3 de la Llei 8/1993 de 30 de setembre; 2n.- A l’empara de l’art. 1692,4rt de la Llei d’enjudiciament civil, per aplicació indeguda de l’art. 1281 del Codi civil; 3r.- A l’empara de l’art. 1692.4rt de la Llei d’ enjudiciament civil per aplicació indeguda dels art. 1282 i 1285 del Codi civil. 4rt.- A  l’empara de l’art. 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil per inaplicació de l’artl 1289 del Codi civil; 5è.- A l’empara de l’art. 1492,4 de la L.E.C, per infracció de l’art. 1248 del Codi civil; 6è.- A l’empara de l’art. 1692,4rt de la L.E.C per  aplicació indeguda dde l’art. 1523 del Codi civil.

Quart.- Admès el recurs a tràmit, es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal que va emetre l’informe que regula l’art. 1709 de la Llei d’enjudiciament civil en el sentit de considerar procedent l’admissió a tràmit del present recurs. Evacuat el tràmit d’impugnació es va senyalar l’audiència  del  proppassat día 28 de gener, per la seva votació i decisió, que tingueren lloc.

És Ponent el Magistrat de la Sala Il·lm. Sr. PONÇ FELIU I LLANSA.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Contra la sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció quinzena) de data 24-7-1998, dictada en el Rotlle núm. 347/97 s´interposa el present recurs, que abasta sis motius, tots ells articulats a l’empara del  núm. 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, mitjançant els quals es denuncia, respectivament, la inaplicació de l’art. 21.3 de la Llei 8/1993, de 30 de setembre; l’aplicació indeguda de l’art. 1281 del Codi  civil; la inaplicació de l’art. 1289 del mateix; l’aplicació indeguda de l’art. 1.248 de l’esmentat codi i, finalment, la infracció pel mateix concepte de l’art. 1523 del repetit Codi.

Per dilucidar tals motius convé tenir present els següents fets pacífics: La demandant Sra. X1. havia estat esposa de l’ara demandat Sr. Y1., del que es troba avui divorciada. La Sra. X1. prové d’una coneguda família en el món empresarial que opera a través de distintes societats de caire familiar. Una d’elles és "Cosmética Barcelonesa, S.L.", constituïda el 20 d’Abril de 1967 amb 28 socis fundadors, dels quals una gran majoria eren membres de la família X1.. Un d’aquests socis fundadors fou el demandat Sr. Y1. , que, a més de detentar la titularitat de determinades participacions socials, va ser nomenat gerent, càrrec pel que cobrava una retribució periòdica fixa i, a més a més, el 20% del beneficis societaris nets.

La societat va gaudir d’una bona rendibilitat proprocionant al matrimoni considerables estalvis que s´invertiren en bens mobiliaris i immobiliaris.

Els esposos, però es separaren l’any 1989, pel que atorgaren els corresponents documents privats i públics de liquidació i repartiment del patrimoni familiar. En tal repartiment no es varen incloure les esmentades participacions socials, en nombre de 56 i amb un valor superior als 19 mil·lions de pessetes, si bé en document suscrit el 7/2/1989 s´acordà que les repetides participacions, en el supòsit de premoriència del Sr. Y1.  es difererien als seus fills, com a nus propietaris, amb reserva del dret d’usdefruit vitalici en favor de la mare i en el document de 24/7/1989, es pactà que era desig d’ambdós esposos  que, cas de produir-se la venda de les 56 participacions socials, el producte de la mateixa es dividiria per meitat entre els dos esposos.

El litigi gira exclusivament al voltant d’aquestes participacions socials, en relació a les quals difereixen diametralment els ex-esposos. Per una banda, la demandant les reivindica al·legant que, en ser en la realitat dels fets i més enllà d’atribucions purament nominalistes, de propietat compartida dels litigants, així s´han de declarar, amb els consegüents pronunciaments judicials inherents a tal cotitularitat dominical per meitat i indivisa, tot invocant l’art. 348 i concordants del Codi civil. Per la seva banda, el demandat s´hi oposa, adduïnt que ell no sols és el titular formal, sinó també l’únic propietari real de les dites participacions socials.

La sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Rubí declarà que "las 56 participaciones sociales correspondientes a la entidad "Cosmética Barcelonesa, S.L", figuradas a nombre de D. Y1., son en realidad propiedad compartida por indivisas e iguales partes de los litigantes...". Per contra, la sentència que ara es recorre revoca la d’instància, desestimant íntegrament la demanda.

Aquesta darrera sentència, entre altres raonaments conté (fonament jurídic tercer, en síntesi) el de que "cuando la adquisición se hubiera producido antes de la vigencia de la Ley reformadora de 1984, cuanto menos si la cuestión se plantea "en relación con unos bienes que forman parte del patrimonio privativo del marido que tiene un título de adquisición a su favor", hay que estar a la regla general del art. 7 de la Compilación, en su redacción originaria".

Per combatre tal fonamentació jurídicia desenvolupa la recurrent aquest extens primer motiu, en el que, també en síntesi, diu que, no desconeixent la jurisprudència d’aquesta Sala favorable, su supòsits com  el present, a l’aplicació, com fa l’Audiència, de l’article 7 de la Compilació de 1960 en la seva redacció originària, no obstant creu escaient invocar la sentència d’aquest Tribunal de 15 de Desembre de 1994, raonant que la problemàtica plantejada no atany a drets adquirits sinó a normes d’hermenèutica, respecte a les quals no opera el principi general de irretroactivitat de les lleis, el que li permet conclore que resulta aplicable al cas l’art. 21.3 de la Llei de 1993, atès que aquest article  "solo da una norma sobre propiedad en casos de duda que precisamente por ser norma interpretativa de conflictos, no afecta a derechos adquiridos anteriores..., de tal manera que la norma de irretroactividad decae en aquellos en las que no se afecta al nacimiento de derechos adquiridos, sino a la solución de casos dudosos en los que la Ley tiene una voluntad uniformadora...".

I, al respecte, cal ponderar el següent:

La data d’adquisició dels bens qüestionats i el llarg periòde de duració del matrimoni dels litigants fins a la seva disolució per divorci ofereix, en efecte, un ampli espectre de dret intertemporal, per tal com es registra la següent successió de normes:

-arts. 23 i 7 de la Compilació de 1960, en cel·lebrar-se les noces el dia 3-5-1965 i adquirir-se les participacions socials el 20-4-1967.

-art. 49 de la Llei de 1984, en produir-se la separació matrimonial en 1989.

-art 21.3 de la Llei de 1993, en esser la vigent en iniciar-se el litigi.

Abans de devallar a l’anàlisi del cas, no és sobrer recordar, respecte al principi d’irretroactivitat, que el T.S. té dit, a més a més que no està permesa una interpretació extensiva de la retroactivitat (S. de 19-4-1988). que "las disposiciones legales, si nada disponen de contrario, no ordenan más que para el porvenir, ni rigen más actos que aquéllos que se producen con posterioridad a su promulgación..." (S. de 19-10-1982), de tal manera que "... nuestro ordenamiento positivo se inspira en el principio "tempus regit actum" o de irretroactividad, en cuya virtud cada relación jurídica se disciplina por las normas rectoras al tiempo de su creación, sin que sea permitido alterarlas por preceptos ulteriores a menos que ofrezcan inequívoco carácter retroactivo." (S. de 22-2-1980).

Aquest caràcter inequívoc de cap manera es detecta en el cas, en el que no hi cap raó de inaplicabilitat de la general norma de irretroactivitat.

A l’inici d’aquest motiu, és la pròpia part que recorre la que qualifica la seva proposta jurídica d’agosarada per tal com reconeix que "parte del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña ha mantenido la opinión contraria", al que s´ha de replicar que aquesta contrària opinió no és només parcial, sinó total, ja que la sentència que esmenta com a oposada a la tesi majoritària, o sigui, la de 15 de desembre de 1994, no suscita cap polèmica sobre retroactivitat o no de les normes, com admet la pròpia part agent en predicar d’aital sentència la seva "audacia y finura jurídica.... al desplazar el centro de gravedad del problema de una estricta cuestión de retroactividad de la Ley a una cuestión... de un régimen general y uniforme perseguido por la Ley que sólo puede ser conseguido si se da un alcance general a su vigencia".

I és que el supòsit resolt per tal anterior sentència res no té a veure amb el present. Aquella dirimia, literalment "com han de ser valorades jurídicament després de la normativa sobre donacions entre conjuges, les realitzades mentre estava vigent la normativa anterior que les considerava nul·les", optant per la seva validesa "perquè (la donació) resta sotmesa a les prescripcions de la nova llei que estableix la seva validesa ja que el marit no va intentar revocar-la en els terminis que establia l’art. 22 de la Compilació".

En canvi, en el cas que es tracta, la qüestió afecta a uns bens sobre els que el marit ostenta un títol d’adquisició i respecte als quals invoca l’article 7 de la compilació en la seva redacció originària, segons el qual, en defecte de pacte, el matrimoni quedarà subjecte al règim de separació de bens, que reconeix a cada cónjuge la propietat dels bens propis, sens perjudici del règim de la dot.

I el referit art. 7, el qual ja s´han dit aplicable pel principi  "tempus regit actum" reconegut en les anteriors sentències d’aquest Tribunal de 10-5-199, 31-1-1994, 21-12-1996 i 5-3-1998, no es tracta de cap precepte d’hermenèutica o, com diu la part recurrent, de norma "interpretativa de conflictos que no afecta a derechos adquiridos  anteriores", sinó que, ben al contrari, aquell precepte estableix  el reconeixement de drets  (ni més ni meys que el de propietat exclusiva en règim de separació de bens, dels adquirits com a propis i exclusius per cada cónjuge); en règim legal i preceptes els esmentats de legalitat no dubtosa en no vulnerar cap norma d’ordre públic ni atemptar a drets constitucionals (com s´hagués esdevingut, per exemple, en el supòsit diametralment oposat d’adquisició per part de l’esposa de bens facilitats pel marit i s´invoqués la avui inconstitucional presumpció muciana).

En definitiva, l’elaborat estudi d’aquest primer motiu del recurs, així com l’autoritzada doctrina que es cita -la qual i en un altre ordre d’idees en bona part compartiria la Sala -el feia creditor de millor sort. Però el que no pot pretendre la part agent, és que, al redòs d’una aplicació retroactiva de la Llei 8/1993 es consideri dubtosa la titularitat de les participacions socials del Sr. Y1., i, en conseqüència, que són de cotitularitat conjugal, volent així introduir un problema de dret intertemporal aliè  a la problemàtica del cas, en el que no es registra la que hauria de constituir premisa justificativa de la polèmica sobre retroactivitat o no de les normes, o sigui, el de l’existència d’una titularitat efectivament dubtosa.

D´aquesta pretesa titularitat dubtosa (i, per tant, conjunta en la tesi de la demandant) tracta el següent motiu de recurs que tot seguit s´examina, palesada la improsperabilitat del que s´acaba d’examinar.

Segon.- Suara s´ha assenyalat que aquest correlatiu motiu denuncia l’aplicació indeguda de l’art. 1281 del Codi civil. Una adeqüada sistemàtica imposa, però, estudiar el mateix conjuntament amb el tercer motiu, que la pròpia part recorrent qualifica de "fundamentalmente reforzante e interconectado con el anterior" per tal com invoca la infracció dels art. 1282 i 1285 del Codi civil.

La part que recorre, desprès d’identificar com a problema nuclear de la litis el de la "determinación de la propiedad individual o compartida por partes iguales entre los esposos de las participaciones de Cosmética Barcelonesa, S.L..", comença per afirmar (el que s´esdevé comú per ambdós motius de recurs) que, d’entre les valoracions probatòries d’instància, hauria de gaudir de superior credibilitat la del Jutjat de 1a Instància respecte a la de l’Audiència Provincial, gràcies al principi d’immediació i que, malgrat que tant aquesta facultat valorativa de la prova com la d’interpretació dels contractes és matèria competèncial dels tribunals d’Instància, sempre resulta possible la censura en via cassacional en aquells supòsits de valoracions absurdes, arbitràries o irraonables, afegint-se que aquesta condició és la predicable de la interpretació feta per l’Audiència Provincial tant del Pacte primer del document -conveni de separació suscrit el  24-7-1989 (doc. núm. 37)- com del Pacte tretzè del de 24-7-1989.

La censura jurídica no pot reeixir pel següent:

a).- És prou sabut que l’objecte de la cassació -llevat els casos de recurs directe- es contrau a la sentència de l’Audiència Provincial, mai a la del Jutjat de primera instància, el que per si sol converteix en estèril qualsevol pretensió d’establir una mena de jerarquia heurística o provatòria, fonamentada en el principi d’immediació, a favor del Jutjat de 1a  instància i en detriment de l’òrgan superior, el qual, en dirimir un recurs ordinari com ho és el d’apel·lació gaudeix en plenitud de totes les facultats revisòries i valoratives.

b).- S´ha de dir tot el contrari del present recurs, atesa la seva naturalesa extraordinària. Si bé és cert que existeix una excletxa revisòria, la mateixa és molt angosta, ja que té dit el T.S. que "la interpretación de los contratos es función privativa del Tribunal de Instancia, cuyo resultado hermenéutico ha de ser mantenido y respetado en Casación, a no ser que el mismo llegue a conclusiones ilógicas, desorbitadas, erróneas o conculcadoras de un precepto legal" (S. del T.S. de 23.11.1992), havent manifestat aquest Tribunal (per exemple sentència de 30.11.1992) que "quiere decirse con ello que no debe pedirse al Tribunal Superior, a virtud del recurso de casación, que elija entre la interpretación que hace el Juez de Primera Instancia y la de la Sala de Apelación ... pues la interpretación de la Audiencia es vinculante, salvo que quede demostrado que choca frontalmente con las leyes positivas o con las inderogables de la razón y de la lógica", havent-se dit també que...   "Aquest Tribunal s´ha de manifestar, doncs, no sobre la interpretació que donaria a la Disposició Testamentària controvertida (puix que un pronunciament semblant violentaria els límits naturals de la cassació), sinó sobre si la de la sentència recorreguda és absurda, arbitrària o contrària a norma valorativa de la prova".

c).- I, al respecte, és veritat que la interpretació de la Audiència Provincial no és la única possible, però tampoc ho és menys que la mateixa queda molt lluny d’acusar alguns dels indicats defectes. Per contra, per prosperar la tèsi de la part recurrent tal document hauria de gaudir d’una literosuficiència per a demostrar l’error evident del jutjador que no té. El fet que l’esmentada clàusula primera digui que "es deseo de ambos esposos que, si por cualquier causa o  motivo que fuese llegara a producirse la venta de las 56 pariticipacioens sociales de "Cosmética Barcelonesa, S.L." de que actualmente es su único titular D. Y1., el producto resultante de dicha venta se repartiría por mitad entre Dña. X1. y D. Y1." no demostra per sí mateix i sense necessitat de més raonaments, hipòtesi o conjectures que les dites participacions siguin de comunitat o cotitularitat per meitat d’ambdòs cónjuges perquè:

1r).- En virtut del cànon hermenèutic de la totalitat, la referida clàusula no es pot contemplar aïlladament, sinó inserida en un indestriable conjunt negocial amb vocació de regulació global de les conseqüències patrimonials del procés de separació matrimonial dels litigants. Amb tot encert al·ludeix la sentència combatuda al caràcter transaccional tan típic dels negocis jurídics que s´efectuen en aquests supòsits, concloent que "ni los términos empleados en los referidos pactos pueden entenderse incompatibles con la titularidad dominical individual del demandado sobre las participaciones, ni el contenido de las diversas cláusulas del convenio, propio de una verdadera transacción, justifican entender otra cosa".

2n).- L´esmentada hermenèutica de la totalitat no es pot limitar al conveni de 24-7-1989, sinó que ha d’abastar tot "l’iter" negocial de les parts, que ultrapassa un sol contracte per tal com s´enregistra un primer "conveni" de separació de 7-2-1989 (en el que el Sr. Y1.  adquireix el compromís de pagar en concepte de pensió compensatòria el 30% dels havers nets que rebi per càrrec de gerent i pels guanys de les participacions socials.). En la pròpia data també es feu una liquidació per meitat dels bens comuns (per la qual rebé la demandant, a més a més d’uns immobles, títols-valors per 85.000.000 de pessetes). Com a complement es varen suscriure dos documents més en les que hi figura la clàusula esmentada així com una altra- que serà també analitzada- de previsió, en cas de mort del Sr. Y1. , del trànsit de les referides 56 participacions socials a  favor dels fills i de la Sra. X1.  en usdefruit. Finalment, encara en data 29-1-1991 es suscriu un altre document parcialment novatori del "conveni" regulador inicial, modificant la quantitat a percebre per la Sra. X1.  en concepte de pensió compensatòria, que s´estableix en el 25% dels havers bruts que el Sr. Y1.  rebi pel seu càrrec de gerent i pels fruits de les  seves participacions socials.

En aquest context transaccional, resulta plausible que la "ratio" d’aquest pacte, així com el de previsió per cas de mort de la propietat de les participacions, fós l’explicitada en la sentència que es combat, o sigui la de que "de esas clásulas resulta la voluntad común de los cónyuges en litigio de mantener la situación existente respecto a la titularidad de las participaciones, con la obligación del demandado de contribuir al sostenimiento de su familia mediante las ganancias que, como socio y como gerente, obtuviera de la sociedad, así como la de regular las consecuencias de la enajenación a extraños ... como supuesto de pérdida de la fuente de los ingresos que posibilitarían el cumplimiento de tan esencial obligación y el tránsito mortis causa de las mismas a favor del cónyuge superviviente y los hijos...".

S´ha de tenir en compte, en efecte, que el pagament de la pensió compensatòria, sota la forma de percentatge en les percepcions per part del Sr. Y1. dels beneficis en "Cosmética Barcelonesa, S.L.", reclama necessàriament que no es modifiqui el seu "status" societari. De vendre´s a tercers les participacions socials s´esdevindria d’impossible compliment.

Ara bé; malgrat això, el referit pacte primer del document de 24-7-1989 possibilita aital venta a tercer, si bé, per aquest supòsit, i en quant desapareixeria la principal font de suministre de la pensió compensatòria de la Sra. X1., s´establí que aquesta cobraria la meitat del valor de les participacions, amb finalitat similar a la indemnitzatòria, o millor dit, atès el context  de regulació dels efectes econòmics de la separació, assimilable a la solució contemplada en l’article 99 del C. Civil (acord de substitució de la pensió per l’entrega d’un capital).

Per això, no falta raó a la part impugnant del recurs quan assenyala que si existís el condomini postulat, l’esposa també hauria tingut opció per a decidir tant si volia o no vendre les participacions com, en cas positiu, per a quin preu. Tampoc s´entendria, en cas d’una cotitularitat efectiva, el perquè la Sra. X1.  hauria d’esperar, en cas que desitgés tal alienació a tercers, que aquesta mateixa voluntat venedora fós compartida per l’ex-esposa en cas d’una seva premoriència.

Aquestes severes limitacions de la facultat de disposar que afecten a la Sra. X1.  conformen precisament un conjunt indiciari d’absència de les potestats dominicals més típiques

d).- Respecte al Pacte tretzè del document annexe al ja esmentat de 24-7-1989, i que prové del de 7-2-1989, el qual preveu que "dado el  carácter familiar de dicha empresa, es deseo de ambos esposos que dichas participaciones sociales, de producirse el fallecimiento de D. Y1., pasen a sus hijos a título de nudo propietario, reservándose Dña. X1.  el usufructo", tampoc aquesta clàusula gaudeix de titerosuficiencia per acreditar la propietat compartida de les repetides participacions perquè:

1r).- Una vegada més, tal pacte s´ha d’inscriure en el total conjunt negocial de la separació. La referència al carácter familiar de la societat no és sinòmim d’atribució de cap titularidat compartida. Atès que el Sr. Y1.  desenvolupà tot el seu treball al llarg dels anys en el marc d’aquesta empresa familiar, de seguir-se aquest ordre d’ideees sobre la importància de l’expressió "familiar" s´hauria de concloure  que qualsevol producte del seu treball, en quant dimanant d’una empresa familiar quedava subjecte a una propietat compartida, el que, per absurd, s´ha de refusar. Per això és clar que s´usà el terme "familiar" en el sentit de que era voluntat dels litigants que tals participacions, en el supòsit de no haver-se venut abans pel Sr. Y1., no sortissin de l’ambit familiar, pasant a la mort d’aquest, als seus fills i en usdefruit a l’esposa; disposició "post morten", també prou usual en supòsits de propietat exclusiva.

2n).- En relació a un aspecte merament terminològic, o sigui, l’ús del terme "titular", que empraren les parts contractants per comptes del de "propietari", no pot participar-se del criteri del recurrent segons el que això denota la manca de condició dominical del Sr. Y1. . Els termes "titularitat" i "propietat" varen fer-se servir per les parts i es fan servir habitualment com a sinònims. Per exemple, en el document de 24-7-1989 les mateixes parts regulares que la Sra. X1.  passés a esdevenir "titular único" de valors per import de 85.000.0000 i no per aquest element terminològic s´ha qüestionat la seva propietat exclusiva.

e).- En definitiva, com senyala la sentència combatuda... "el que la sociedad estuviera constituída en su mayoría por familiares de la demandante no es significativo a estos efectos (els d’acreditar la cotitularitat postulada), ni tampoco el que los otros bienes de los litigantes constaran a nombre de los dos (antes bien ello es evidencia de que las participaciones litigiosas fueron una excepción querida).

Per això, en aquesta sempre necessària anàlisis global de tot "l’iter" negocial, tampoc es pot negligir l’últim conveni de 29-1-1991, en el qual (pacte dècim) es diu que "No se hace mención de los restantes bienes del matrimonio por habérselos ya atribuído los esposos de acuerdo con los documentos suscritos por ambos en 7-2- y 24-7 de 1989, clàusula que s´ha d’entendre referida las bens comuns del matrimoni, entre els quals per a res s´esmenta les tan discutides participacions socials.

A això podria afegir-se encara la doctrina brillantment exposada en la sentència d’instància i no combatuda frontalmente sobre la no vigència del fenòmen de la subrogació real en supòsits com el present.

En efecte, per a la hipòtesi, pel demés indemostrada, de que l’adquisició de la part de les participacions socials no derivades d’ampliacions del capital social, s´hagués produït amb diner no exclussiu del Sr. Y1., cal recordar que aquest Tribunal té dit que...  "ni abans ni ara seria aplicable el principi de subrogació real, considerat en el sentit adeqüat de presumir que qui posa els diners és qui adquireix, o, més ben dit, es presumeix que adquireix" (per a totes, S. de 10-5-1993).

En definitiva, s´ha de concloure que el judici de valor de la sentència recorreguda sobre l’inexistència d’una co-titularitat dels bens en litigi no es irraonable, arbitràri o absurd, pel que han de decaure aquests dos motius del recurs.

Tercer.- Tampoc pot reexir el quart, en el que es denuncia la infracció de l’article 1289 del Codi civil, adduïnt.se que al respecte "es notorio la existencia de dudas cuando las dos sentencias con fundamentación en la prueba llegan a conclusiones contrarias" i que tals dubtes venen reconeguts en els fonaments jurídics quart i sisè de la sentència recorreguda, raó per la qual es conclou que s´ha vulnerat l’esmentat precepte en no aplicar-se, atès que el mateix prescriu que tot dubte contractual s´ha de resoldre en favor de la major reciprocitat d’interessos.

La crítica no pot prosperar perquè:

1r).- Ja s´ha dit que el recurs de cassació no s´interposa contra la sentència de primera instància, sinó contra la de l’apel·lació, pel que resulten irrellevantas en aquesta via les discrepàncies entre ambdues.

2n).- A part de que el recurs no va adreçat contra la fonamentació jurídica sinó contra la decisió de la sentència, el fonament sisè es limita a invocar un factor d’excepcionalitat per a no imposició de costes derivat d’una documentació nombrosa i no sempre clara "que ha justificado el litigio" i el quart, si bé es refereix a una al.lusió que fa la sentència de primera instància sobre els fons emprats per a l’adquisiicó de les participacions "la misma no puede ser entendida más que como un indicio de la simulación por cotitularidad oculta"; indici que no impedeix a l’Audiència obrir aquest fonament jurídic dient que "en el supuesto planteado no cabe afirmar que las participaciones sociales litigiosas tienen una titularidad dudosa..." No existeix, per tant, el dubte que invoca la recurrent per a reclamar l’aplicació de l’article 1.289 del Codi civil i el principi de major reciprocitat d’interesos.

3r).- Finalment, s´ha de recordar que l’aplicació de l’art. 1289 del dit text legal "...presupone que existan dudas y que éstas no pueden resolverse por las normas de hermenéutica contractual de los arts. 1.281 a 1.288 del Código civil" (per totes, sentència de 20-1-1990) i ja s´ha dit, en resoldre els anteriors motius, que la sentència combatuda no ha incorregut en cap infracció d’hermenèutica del referit art. 1281 i següents. El motiu, en conseqüencia, ha de claudicar.

Quart.- Tampoc hi ha altra alternativa per al cinquè, en el que es denuncia l’aplicació indeguda de l’art. 248 del Codi civil, en connexió amb el 609 de la Llei d’enjudiciament civil, al·legant-se que el motiu no es dirigeix contra la valoració de la prova, matèria inidònea per a la cassació, sinó contra el fet de que la sentència combatuda ni "siquiera valora dicha prueba al negarle toda posibilidad de influencia en el juicio".

El fracàs prové de que:

1r).- És prou sabut que "el art. .1.248 no es susceptible de ser invocado en casación, ni en sí mismo, por su carácter admonitorio, ni en relación con el art. 659 de la LEC, pues implica solamente una recomendación y carece de carácter preceptivo" (per totes, S. del T.S. de 15-12-1994).

2n).- La negativa de la sentència combatuda, en negar crédit als testimonis de la part demandant, no deixa de conformar una valoració de la prova testifical, si bé en sentit contrari al desitjat per aquella, ja que diu tal Resolució que els al·ludits testimonis...  "escaso valor han de tener, no ya por el secreto en que este tipo de cuestiones patrimoniales se suele llevar por los interesados, sino porque, además de ser contrarios a la evidencia de la realidad documental, voluntarimente querida por los cónyuges, que ofrece una titularidad única, constan en las actuaciones las propias declaraciones de los litigantes, contenidas en los diversos convenios que celebraron para regular su situación de crisis conyugal".

Cinquè.- La mateixa sort adversa plana sobre el sisè i darrer motiu, en el que es denuncia la inaplicació de l’article 1.523 del Codi civil. Diu el recurrent que ..."este motivo guarda semejanzas con el tercero pero desde un ángulo o perspectiva diferente" i que ..."el enlace preciso y directo según las reglas del criterio humano que señala el art. 1253 abona sin discusión la tesis de la propiedad compartida". La part recurrent utilitza aquest motiu per efectuar en realitat una recapitulació de tot el plet, insistint altra vegada en que dels fets que exposa i que diu que "no los ha discutido ni las partes ni los Tribunales" no se´n pot desprendre conclusió altra que la suara indicada, o sigui la favorable a les seves tesis. Per rebutjar el motiu n´hi ha prou recordar que aquest Tribunal ve dient (per exemple, sentència de 21 d’Octubre de 1996) que ..."no pot apreciar-se infracció de l’art. 1253 en relació a la prova de presumpcions quan els fets que s´han deduït dels que han resultat provats guarden un rigor lògic; que és  de la incumbència privativa dels tribunals d’instància la determinació del nexe lògic i directe entre el fet demostrat i el deduït ... i que quan la apreciació del tribunal d’instància no resulta il·logica, irrraonable o contrària a les regles del bon sentit, ha de mantenir-se la deducció del Tribunal "a quo" i això perquè, en definitiva, la prova de presumpcions provoca que "del hecho o hechos base puedan obtenerse varios hechos-consecuencia, correspondiendo al juzgador en cada caso determinar cuál es el más adecuado al supuesto histórico que se examina" (S. del T.S. de 7-3-1997). Per arribar al fet conseqúència que estableix la sentència combatuda (en definitiva, el de la propietat exclusiva de les participacions socials a favor del demandat) la tria feta per aquèlla entre les distintes possibilitats que s´obrien no pot qualificar-se d’irraonable o arbitrària, el que mena a la claudicació d’aquest motiu i, i amb ell, de tot el recurs.

Sisè.- Atès que no era necessària la constitució d’un dipòsit, no cal dir que tampoc és necessari cap pronunciament al respecte, i, en desestimar-se tots els motius del recurs, s´imposen al recurrent les costes causades perquè són preceptives (art. 1.715 de la Llei d’enjudiciament civil).

 

ATESOS: Els preceptes legals esmentats i els altres d’aplicació escaient,

 

DECIDIM

 

DESESTIMAR  el recurs de  Cassació interposat per la representació de la Sra. X1. contra la sentència de la Secció quinzena de l’Audiència Provincial de Barcelona de data 24 de Juliol de 1998, dictada en el rotlle d’apel·lació 347/97 en les actuacions derivades de la demanda per aquella, interposada contra el Sr. Y1., CONFIRMANT,  en conseqüència la referida sentència, amb imposició a la part recurrent de les costes d’aquesta alçada.

Així per aquesta nostra Sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda