|
Sentència del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya
de 23 de novembre de 1998, núm. 30/1998 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
La
Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de
cassació interposat pel Sr. X1 i altres contra la
Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Segona de
l’Audiència Provincial de Girona el 8 de maig de 1998, dimanant del
judici declaratiu de menor quantia interposat pel Sr. X1
i altres contra la Sra. Y1 sobre declaració de
drets successoris i d’altres. Els recurrents han estat representats
davant aquest Tribunal per la procuradora dels tribunals Sra. Luisa
Infante Lope i defensats per l’advocat Sr. José María Pou de Avilés.
Ha comparegut com a part recorreguda la Sra. Y1 sota la representació de la procuradora dels tribunals Sra. Joana
Miquel Fageda i defensada per l’advocat Sr. Josep D. Guardiola Canela.
ANTECEDENTS
DE FET
Primer.-
La representació
del Sr. X1 i altres va formular demanda de judici
ordinari declaratiu de menor quantia contra la Sra. Y1 davant el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2
d’Olot, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret
corresponents i va acabar demanant que es dictés sentència en els
termes que deixava exposats en la seva demanda i que aquí es donen per
reproduïts.
En
data 23 de juny de 1997 l’esmentat Jutjat va dictar sentència que
conté la següent part dispositiva: «Fallo: Que desestimando la
demanda deducida por X1,X2,X3,X4,X5,X6 i X7 i altres, representados
por la procuradora Sra. Pascual y asistidos del letrado Sr. Pou de Avilés,
contra Y1 , representada por el procurador Sr.
Ferrer y asistida del letrado Sr. Viola Comabella, no procede hacer
pronunciamiento ni pedimento alguno de los interesados en el presente
procedimiento; imponiéndose a la actora el pago de las costas causadas
en su caso».
Segon.-
Per la representació dels recurrents Sr. X1 i altres,
es va interposar recurs d’apel·lació contra l’esmentada sentència,
i per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona amb data
8 de maig de 1998, es va dictar sentència que conté la següent part
dispositiva: «Fallamos: Que desestimando el recurso de apelación
formulado por el procurador D.ª Gregoria Tuebols Martínez en nombre y
representación de D. Y1 i altres, contra la Sentencia 23-06-97, dictada por
el Juzgado de 1.ª Instancia e Instrucción n.º 2 Olot, en los autos de
menor cuantía n.º 0240/96, de los que este rollo dimana, confirmamos
íntegramente el fallo de la misma, con imposición a los apelantes de
las costas de esta alzada».
Tercer.-
La
procuradora Sra. Luisa Infante Lope, en representació del Sr. X1
i altres, va formular recurs de cassació davant aquesta
Sala pels següents motius: 1r. A l’empara del núm. 4 de l’art.
1692 de la LEC, per infringir la sentència recorreguda l’art. 675 del
Codi civil; 2n. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la mateixa
llei per infracció de l’art. 780 del Codi civil (i 170 del Codi de
successions vigent) que recullen la doctrina admesa històricament en el
dret català; i, 3r. A l’empara del mateix ordinal i article per
infracció de la mateixa doctrina jurisprudencial abans esmentada.
Quart.-
Admès
el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar
l’audiència del dia 12 de novembre actual per a la vista del present
procediment, que va tenir lloc.
N’és
ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.-
Les qüestions que
s’han de resoldre en aquest recurs de cassació tenen el seu origen en
els fets següents:
A) Amb motiu del projectat matrimoni entre el senyor E i la senyora
F es va atorgar
una escriptura de capítols matrimonials el dia 15 de març de 1900, en
la qual es va convenir: «Octavo: Los mismos venideros consortes D.
X1 y D.ª F, deseando prevenir su muerte
intestada, pactan que en defecto de testamento y de otra cualquier
elección de heredero, heredan, o el de ellos que así falleciere
hereda, con la salvedad de lo dispuesto en los capítulos precedentes y
de la legítima correspondiente a los descendientes no herederos, a los
hijos que procrearen de su enlace concertado, pero no a todos juntos,
sino con preferencia de varones a hembras y de mayor a los de menor
edad, sustituyéndolos con dicha preferencia siempre que el primer
nacido y sucesivamente los demás no fuesen herederos o siéndolo
fallecieren sin hijos legítimos y naturales, o con tales que ninguno
llegare a edad de testar: queriendo que si al purificarse la herencia a
favor de cualquier hijo o hija, según dicha preferencia, hubiese
fallecido, sean llamados los hijos del premuerto, en representación de
éste, según el mismo hubiese instituído y en defecto de disposición
con la preferencia y orden referidos; que el que siendo heredero tuviere
hijos uno o más que llegaren a edad de testar, mientras que los tuviere
de dicha edad, pueda válidamente vender, gravar y enagenar los bienes
de la herencia, en nada obstante la condición resolutoria o sustitución
fideicomisaria impuesta; y que queden excluídos de la herencia los
hijos y descendientes ordenados in
sacris, profesos en religión y dementes».
B) Estan d’acord ambdues parts litigants que, del matrimoni
dels heretants, van néixer quatre fills, els senyors A, B,
C i D
C) D’acord amb allò que s’hauria convingut en l’escriptura
de capítols matrimonials de l’any 1900, a la mort del senyor X1
el dia 15 de març de 1933, va esdevenir hereu el seu
fill primogènit senyor A, que va acceptar l’herència
paterna i va morir sense deixar descendència el dia 5 de maig de 1976.
D) El segon fill cridat a l’herència paterna era el senyor B, que va morir el dia 27 de novembre de 1960, havent
atorgat testament el dia 27 de novembre de 1957, en el qual instituïa
hereva la seva filla senyora Y1, que d’aquesta
forma va esdevenir hereva del seu pare i hereva fideïcomissària dels
seus avis, atorgants de l’escriptura de capítols matrimonials de
l’any 1900, amb la prevenció que es considera hereva fideïcomissària
lliure de l’herència fideïcomesa per haver-se purificat en la seva
persona el fideïcomís que van ordenar els seus avis l’any 1900 i, a
l’empara d’aquesta consideració, ha disposat com a lliures d’unes
finques que provenen de les herències dels seus avis.
E) La tercera filla dels heretants, senyora C,
va morir en estat de soltera i sense deixar descendència el dia 17 de
febrer de 1980.
F) El quart i darrer fill dels heretants, senyor D va morir el dia 21 d’octubre de 1980, havent deixat dos fills,
els senyors X1 i X4 .
G) El mes de desembre de 1996 els esmentats senyors X1 i x4 van interposar una demanda de judici declaratiu
de menor quantia contra la senyora Y1, en la qual sol·licitaven que en el seu dia es dictés sentència que declarés
que la demandada era substituta fideïcomissària en primer grau dels béns
que formaven part de l’herència del seu avi senyor E, que estava gravada de restitució fideïcomissària a favor de
l’hereu fideïcomissari que seguia en l’ordre de crides, que la
senyora y1 no podia disposar lliurement dels béns
fideïcomesos mentre persistís la situació en què es trobava de no
tenir descendència, que era procedent declarar la nul·litat de les
inscripcions que s’havien practicat en el Registre de la Propietat en
la mesura que estiguessin en contradicció amb els pronunciaments
anteriors i que es practiquessin els assentaments de cancel·lació
escaients. En el seu escrit de contesta a la demanda la demandada va sol·licitar
la desestimació de les pretensions de la part agent.
H) El Jutjat de Primera Instància núm. 2 d’Olot va dictar
sentència el dia 23 de juny de 1997 que desestimava la demanda i
aquesta resolució va ésser confirmada per la sentència que, en grau
d’apel·lació, va dictar la Secció Segona de l’Audiència
Provincial de Girona el dia 8 de maig de 1998.
I) La part agent ha interposat recurs de cassació contra aquesta
sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya, que articula en tres motius de recurs, fonamentats tots ells
en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil.
Segon.-
El
motiu primer del recurs, que es fonamenta en l’article 1692.4 de la
Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció de l’article 675 del
Codi civil, i segons la part que recorre la sentència d’apel·lació
infringeix el principi general que la voluntat del testador és la llei
que regula la successió, ja que s’aparta de la voluntat manifestada
pels heretants i arriba a la conclusió contrària a les regles de la
sana crítica en entendre que la voluntat vertadera dels causants de la
successió era que els néts, fills dels fills premorts,
s’entenguessin cridats a l’herència dels seus avis tal com determinés
el fill premort, quan en realitat únicament en defecte d’aquesta
disposició ho farien en la forma que s’havia previst en els capítols
matrimonials.
En
l’escrit d’impugnació d’aquest primer motiu del recurs al·lega
la part contra la qual es recorre, com a consideració prèvia, que
l’article 675 del Codi civil té dos apartats i la part que recorre no
ha tingut la precaució de determinar en quin dels dos apartats del
precepte fonamenta el primer motiu del seu recurs, amb la conseqüència
que el motiu no pot prosperar, ja que la jurisprudència que esmenta
exigeix que en casos com aquest es precisi quin dels apartats del
precepte es considera infringit.
Aquesta
consideració prèvia ha d’ésser desestimada, ja que si bé és cert
el que al·lega la part contra la qual es recorre, no ho és menys que
les declaracions que amb caràcter general fan les sentències que
esmenta, difícilment són aplicables al cas que ara s’ha de resoldre,
ja que la part que recorre, després de precisar que fonamenta el motiu
primer del seu recurs en l’article 675 del Codi civil, immediatament
després fa una referència concreta a l’apartat primer del precepte,
que per consegüent cal entendre que és el que realment fonamenta el
recurs. La pretensió que es desestimi d’entrada el motiu per no
precisar en quin dels apartats del precepte es fonamenta el recurs,
suposa un intent de retornar a un rigor formal en el recurs de cassació
que ha abandonat la jurisprudència amb uns arguments perfectament
atendibles, com són els d’evitar que es refusin recursos de cassació
per defectes formals no rellevants o que es poden salvar sens perjudici
de la normativa legal perquè no causen perjudicis des de la perspectiva
de la defensa a la part adversa i per una aplicació correcta del
principi pro actione (sentències
del Tribunal Suprem de 31 de desembre de 1991, 20 d’octubre de 1992 i
10 de novembre de 1994).
Com
igualment és desestimable la pretensió de la part contra la qual es
recorre, que formula també en el seu apartat de consideracions prèvies,
que es refusi d’entrada el motiu primer del recurs pel fet de no
concretar en quin dels dos subapartats de l’apartat primer de
l’article 675 del Codi civil es fonamenta de forma concreta el recurs
per les raons que s’acaben d’esmentar. A les quals podem afegir
encara que el plantejament que es fa en el motiu primer del recurs no ha
produït confusió ni indefensió de cap mena a la part contra la qual
es recorre, que ha pogut contradir de forma àmplia i detallada tots i
cadascun dels arguments que ha desenvolupat la part que recorre en
defensa de les seves pretensions.
I,
finalment, s’ha de refusar igualment la pretensió que va formular a
l’acte de la vista oral el lletrat de la part contra la qual es
recorre, que apuntava l’oportunitat de no admetre a tràmit el recurs
sobre la base de la seva tramitació com de quantia indeterminada i la
conformitat de les sentències de primera i segona instància. Ja que si
bé és cert que les normes processals tenen el caràcter
d’imperatives, en el cas que ara s’ha de resoldre la quantia del
litigi és notòriament superior a la quantitat de 6.000.000 de
pessetes, com va resoldre la Sala d’apel·lació sense cap mena de
contradicció; i, a més a més, la mateixa eficàcia imperativa s’ha
de reconèixer al principi de la bona fe processal, que no permet al·legar
aquest fet en un moment processal en què la part adversa ja no el pot
contradir; especialment si resulta que durant tota la tramitació del
recurs va admetre com a correcte la seva admissió i tramitació.
Tercer.-
La
desestimació d’aquestes consideracions prèvies determina que s’ha
de considerar directament la qüestió de fons que planteja el motiu
primer del recurs de cassació tenint en compte inicialment els fets següents.
Estan d’acord ambdues parts litigants que en l’escriptura de capítols
matrimonials de 15 de març de 1900, els senyors E i F van ordenar un heretament preventiu a
favor de la seva descendència, que va esdevenir eficaç, ja que cap
dels heretants va atorgar amb posterioritat un acte de darrera voluntat
que privés d’eficàcia l’heretament. Que en la mateixa escriptura
de capítols matrimonials els heretants van ordenar el típic fideïcomís
familiar català si sine liberis
decesserit. Que, com a conseqüències d’aquestes disposicions, va
esdevenir hereu dels heretants el seu fill primogènit senyor A, que va morir sense deixar descendència el dia 5 de maig
de 1976. Estan també d’acord ambdues parts litigants que, com a
conseqüència de la mort del primer instituït o hereu fiduciari sense
deixar descendència, l’herència fideïcomissària dels seus
progenitors havia de fer trànsit al seu germà senyor B, però que aquest no va poder esdevenir hereu fideïcomissari per
haver premort el seu germà i hereu fiduciari senyor A. I finalment també estan d’acord ambdues parts litigants que
el fet de la premoriència del primer hereu fiduciari no va determinar
que l’herència fideïcomesa dels seus pares hagués de fer trànsit a
la seva germana senyora C, ja que per haver inserit
els heretants una substitució vulgar en fideïcomís en l’ordre de
crides a les seves herències, a la mort de l’hereu fiduciari sense
deixar descendència va esdevenir primer hereva fideïcomissària la
senyora Y1, néta dels heretants i filla i hereva
testamentària única del primer hereu fideïcomissari cridat pel
testador senyor B, però que no va poder esdevenir
efectivament hereu fideïcomissari per la circumstància d’haver
premort l’hereu fiduciari instituït en primer lloc.
La
discrepància entre els litigants sorgeix a l’hora de precisar en quin
sentit l’hereva fideïcomissària senyora Y1 ha adquirit l’herència fideïcomissària dels seus avis. Segons la
part agent, i que ara recorre en cassació, per haver adquirit l’herència
fideïcomesa com a conseqüència de la substitució vulgar en fideïcomís
ordenada pels seus avis, ha adquirit l’herència amb subsistència del
gravamen fideïcomissari que aquests van ordenar en relació amb els
seus fills pel cas que morissin sense deixar descendència (cosa, pel
que sembla, que es creu probable en el cas present); mentre que segons
la part demandada va adquirir l’herència dels seus avis en concepte
d’hereva lliure, ja que els heretants van imposar el gravamen fideïcomissari
pel cas de morir sense deixar descendència als seus fills o descendents
de primer grau o, si es vol, primera generació, però no a la seva néta,
descendent de segon grau i que representa, per tant, la segona generació.
Quart.-
Ens
trobem aquí davant d’un cas de successió voluntària, que té el seu
origen en l’heretament preventiu que es va ordenar en l’escriptura
de capítols matrimonials de 15 de març de 1900. Encara que en aquells
moments no existia pràcticament en el dret civil de Catalunya una
normativa sobre heretaments, el cert és que la seva vigència no
s’havia discutit segons el parer unànime de la doctrina i de la
jurisprudència. En aquest punt cal, doncs, precisar que en
l’heretament esmentat els heretants van establir la llei particular
que havia de regular la seva successió i que és necessari atenir-se a
la voluntat dels heretants, atès que en cap moment s’ha al·legat que
els pactes que es van convenir en l’escriptura de capítols
matrimonials vulnerin normes de caràcter imperatiu.
Com
s’ha dit i recordat en el fonament jurídic anterior, estan d’acord
ambdues parts litigants que la voluntat dels heretants va ésser ordenar
una substitució vulgar en fideïcomís a favor de la descendència de
l’hereu fideïcomissari que hagués premort a l’instituït en lloc
preferent sense deixar descendència. Tant si ens atenem a l’article
193 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de
Catalunya, com en el seu antecedent immediat l’article 171 de la
Compilació del dret civil de Catalunya, com en els seus antecedents més
remots, que podem centrar en la resolució de la Direcció General dels
Registres i del Notariat de 31 de març de 1950 i Sentència del
Tribunal Suprem de 3 de gener de 1885, la substitució vulgar en fideïcomís
no és altra cosa que una substitució vulgar, amb totes les seves
conseqüències, que s’insereix en una substitució fideïcomissària
condicional, però amb la particularitat que produeix els seus efectes
al temps de la mort de l’hereu fiduciari i no al temps de la mort del
causant de la successió. En el cas que origina aquest recurs, els
heretants van designar nominativament l’hereu fiduciari (el fill
primogènit dels heretants), i també nominativament i en ordre
successiu els hereus fideïcomissaris, que eren els altres fills dels
heretants. És evident que els heretants també podien designar
nominativament els substituts vulgars de l’hereu fideïcomissari quan
van ordenar una substitució vulgar en fideïcomís, però el cert és
que no ho van fer, ja que com resulta del pacte vuitè de l’escriptura
de capítols matrimonials de l’any 1900, van designar com a substituts
vulgars de l’hereu fideïcomissari premort els seus fills en la forma
que els hagués instituït i, subsidiàriament, segons l’ordre que
havien establert els mateixos heretants. Aquest ordre subsidiari no va
tenir cap mena d’eficàcia, ja que el primer hereu fideïcomissari
premort, el senyor B, va atorgar testament el dia 27
de novembre de 1957, en el qual establia que en relació amb tots els béns
i drets que procedissin de les herències dels seus pares, instituïa
hereva la seva filla senyora Y1 (que ha estat
part demandada en el litigi). El fonament de dret cinquè de la sentència
d’apel·lació considera que els heretants van permetre que els seus
fills poguessin disposar per causa de mort a favor de la seva descendència
dels drets eventuals que tinguessin sobre l’herència dels fideïcomitents
i que aquesta facultat de disposició es referia no solament a la
possibilitat de determinar el fill o fills cridats per la via de la
substitució vulgar en fideïcomís ordenada pels fideïcomitents, sinó
també a la possibilitat que els fills cridats com a substituts vulgars
en fideïcomís adquirissin els béns fideïcomesos en concepte de
lliures o de sotmesos al gravamen fideïcomissari que havien ordenat els
seus avis i que, en el cas del litigi, la voluntat dels heretants va ésser
que els fills cridats a l’herència com a hereu fiduciari o com a
hereus fideïcomissaris poguessin alliberar els seus descendents del
gravamen fideïcomissari.
Cal
considerar seguidament si aquests raonaments estan d’acord amb el règim
jurídic i finalitats de la substitució vulgar en fideïcomís. Com
s’ha posat en relleu fa uns moments, la substitució vulgar en fideïcomís
és una substitució vulgar, però no una substitució vulgar simple,
sinó una substitució vulgar connectada a una substitució fideïcomissària
o, millor dit, subordinada a una substitució fideïcomissària. Això
vol dir també que la mecànica de la substitució vulgar en aquests
casos s’ha d’establir en funció de la substitució fideïcomissària
a la qual complementa en aspectes determinats. I des d’aquesta
perspectiva no es pot oblidar que la voluntat dels heretants o fideïcomitents
no era altra que cridar els seus néts com a hereus fideïcomissaris,
pel cas que el seu pare, cridat també com a hereu fideïcomissari amb
caràcter preferent, premorís l’hereu fiduciari, amb la conseqüència
que els néts no deriven els seus drets a l’herència fideïcomesa en
virtut d’un dret de transmissió que es pugui derivar del seu pare
premort, sinó d’un dret propi que té el seu origen en la voluntat
dels fideïcomitents i heretants. Perquè en el supòsit que l’hereu
fideïcomissari premort pugui determinar quin dels seus fills ha
d’ocupar el seu lloc com a hereu fideïcomissari en virtut d’una
mena de dret de representació successòria, el que realment vol el fideïcomitent
és fer seva la disposició testamentària que en el seu dia pugui
ordenar l’hereu fideïcomissari premort a favor de la seva descendència
i, si això és així, la conseqüència natural és que els néts
adquireixen l’herència en qualitat d’hereus fideïcomissaris i, per
tant, subjectes a les prevencions que els heretants han establert per a
tots els fills instituïts com a hereus fideïcomissaris. Aquestes
prevencions, en la part que ara interessa, no són altres que gravar de
restitució fideïcomissària l’hereu fiduciari o els fills nomenats
hereus fideïcomissaris pel cas de morir sense deixar descendència; per
consegüent, si la néta cridada com a substituta vulgar en fideïcomís
entra en l’herència fideïcomesa en qualitat d’hereva fideïcomissària
en representació del seu pare (Sentència del Tribunal Suprem d’11 de
juny de 1990) ho fa subjecte a les prevencions que els heretants
estableixen per a tots els hereus fideïcomissaris que han previst, és
a dir, amb el gravamen fideïcomissari pel cas que arribin a morir sense
deixar descendència.
Cinquè.-
D’aquestes
consideracions es deriva que la sentència contra la qual es recorre dóna
un abast excessiu a la remissió que fan els heretants a la disposició
que per causa de mort pugui atorgar l’hereu fideïcomissari premort a
favor de la seva descendència, per tal de determinar l’hereu fideïcomissari
cridat en virtut de la substitució vulgar en fideïcomís. D’acord
amb les finalitats i funcions que s’assignen a
l’herència fideïcomissària, que com és prou conegut no són altres
que les de conservar el patrimoni en el si de les famílies, no es pot
entendre que una disposició per
relationem feta amb la finalitat de determinar un possible hereu
fideïcomissari pugui tenir a la vegada la virtualitat de deixar a
l’arbitri de l’hereu fideïcomissari premort la subsistència o no
del gravamen fideïcomissari, ja que aquesta conclusió deixaria en molt
mal lloc l’afirmació inicial que els fideïcomesos es regeixen per la
voluntat del o dels fideïcomitents com a llei particular de la successió,
i la derogació d’aquesta voluntat reguladora, ni que sigui
parcialment, no es pot deduir de les clàusules de l’escriptura de capítols
matrimonials de l’any 1900 per les raons esmentades. Com tampoc es pot
deduir del testament que va atorgar l’hereu fideïcomissari premort
l’any 1957, ja que aquest testament per ell mateix sols pot
complementar la voluntat dels fideïcomitents sobre determinació de
l’hereu fideïcomissari, però no esmenar la voluntat dels fideïcomitents
en tot allò que fa referència a la subsistència o no del gravamen
fideïcomissari.
Sisè.-
Cal
afegir encara que la substitució vulgar en fideïcomís únicament
apareix en les substitucions fideïcomissàries condicionals, en les
quals l’hereu fideïcomissari que mor abans de complir-se la condició
no adquireix cap dret al fideïcomís, com estableix de forma categòrica
l’article 186.III del Codi de successions, que recull un criteri que
sempre s’ha aplicat als fideïcomisos condicionals catalans, com
resulta d’un nombre considerable de sentències del Tribunal Suprem,
que van des d’una primitiva Sentència de 10 de desembre de 1864 a la
d’11 de juny de 1990, passant per la Sentència del Tribunal de
Cassació de Catalunya de 7 de juny de 1937 i sentències d’aquesta
Sala de 30 de novembre de 1992 i 19 d’octubre de 1993. Per consegüent,
si el senyor B va morir abans de complir-se la
condició que van imposar els heretants i fideïcomitents, és a dir, la
mort del primer instituït sense deixar descendència, aquest fet va
determinar la impossibilitat que pogués arribar a tenir cap dret
concret i actual sobre l’herència fideïcomesa; amb la conseqüència
que mai no podia eficaçment alliberar la seva filla del gravamen fideïcomissari
imposat pels fideïcomitents, ja que la tesi contrària portaria a la
conclusió recusable que en la fase de pendència de la condició,
l’hereu fideïcomissari pogués exercir sobre l’herència unes
facultats que mai ha tingut.
Setè.-
Totes aquestes consideracions porten a l’estimació del primer motiu
de cassació que ha interposat la part agent, ja que la sentència
contra la qual es recorre vulnera el principi que la voluntat del
causant és la llei que regula la seva successió i, en aquest cas, i
per les raons esmentades, la voluntat dels heretants era que els seus
fills cridats directament com a hereus fideïcomissaris, o els seus néts
cridats indirectament com a fideïcomissaris per la via de la substitució
vulgar en fideïcomís, adquirien l’herència dels heretants amb el
gravamen fideïcomissari establert pel cas de morir sense deixar descendència.
L’estimació
d’aquest primer motiu del recurs determina la innecessarietat
d’examinar els altres motius, ja que tots ells persegueixen la mateixa
finalitat.
Vuitè.-
L’estimació del recurs determina la revocació de la sentència
contra la qual es recorre i, com a conseqüència de l’anomenat efecte
positiu de jurisdicció, aquesta Sala ha de resoldre les qüestions que
han estat objecte del litigi. D’acord amb els raonaments que s’han
fet en els fonaments de dret anteriors, és procedent doncs declarar
que, com a conseqüència de la substitució fideïcomissària que van
ordenar els consorts senyors E i F en l’escriptura de capítols matrimonials de 15 de març
de 1900, i com a conseqüència també de la substitució vulgar en fideïcomís
que els heretants van incloure en la substitució fideïcomissària
condicional, la seva voluntat va ésser que la senyora Y1, cridada com a substituta vulgar del primer hereu fideïcomissari
que va premorir l’hereu fiduciari, ha adquirit els béns fideïcomesos
en qualitat d’hereva fideïcomissària i, per tant, subjecta al
gravamen fideïcomissari ordenat pels heretants pel cas de morir sense
deixar descendència; que, per consegüent, l’hereva fideïcomissària
senyora Y1 ha adquirit els béns fideïcomesos
amb les limitacions que la llei estableix en les substitucions fideïcomissàries
condicionals respecte a les facultats dispositives de l’instituït com
a hereu fiduciari o fideïcomissari; que com a conseqüència dels
pronunciaments anteriors s’ha de decretar la nul·litat de les
inscripcions que s’han practicat en els registres de la propietat
d’Olot i número 3 de Girona i sobre les finques a que fa referència
el fet setè de l’escrit de demanda inscrites a nom de la senyora Y1 que estiguin en contradicció amb el
pronunciament anterior, amb la cancel·lació subsegüent d’aquestes
inscripcions; i que es lliurin els manaments corresponents per tal de
practicar els assentaments de cancel·lació escaients que fan referència
a les finques esmentades en el Registre de la Propietat d’Olot i en el
Registre de la Propietat número 3 de Girona.
Novè.-
L’estimació del recurs determina que no és procedent fer una
condemna expressa en costes en el grau de cassació i que s’ha de
retornar a la part que recorre el dipòsit que en el seu moment es va
constituir.
Pel
que fa a les instàncies inferiors, i atesa la complexitat i els dubtes
que moltes vegades originen les substitucions fideïcomissàries com la
que ha originat aquest recurs, així com la conducta processal de les
parts litigants, es considera oportú no fer una condemna expressa en
costes ni en la primera ni en la segona instància.
Vistes
les disposicions legals esmentades i les concordants d’aplicació,
DECISIÓ
Estimem
el recurs de cassació que ha interposat la procuradora dels tribunals
senyora Luisa Infante i Lope, que actua en nom i representació dels
senyors X1 i X2 i altres, contra la Sentència
que va dictar la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona
el dia 8 de maig de 1998; revoquem aquesta sentència i declarem que la
senyora Y1, cridada a l’herència fideïcomesa
dels seus avis com a substituta vulgar del primer hereu fideïcomissari
que va premorir l’hereu fiduciari, ha adquirit els béns fideïcomesos
en qualitat d’hereva fideïcomissària i, per tant, subjecta al
gravamen fideïcomissari que van ordenar els heretants per al cas de
morir sense deixar descendència; que, per consegüent, l’hereva fideïcomissària
senyora Y1 únicament té sobre els béns fideïcomesos
les facultats dispositives que la llei atribueix a l’hereu fiduciari o
fideïcomissari en les substitucions fideïcomissáries condicionals;
que, com a conseqüència dels pronunciaments anteriors, s’ha de
decretar la nul·litat de les inscripcions que s’han practicat en els
registres de la propietat d’Olot i número 3 de Girona sobre les
finques a què fa referència el fet setè de l’escrit de demanda
inscrites a nom de la senyora Y1 que estiguin en
contradicció amb els pronunciaments anteriors, amb la cancel·lació
subsegüent d’aquestes inscripcions; i que una vegada hagi esdevingut
ferma aquesta sentència, es lliurin els manaments oportuns per tal de
practicar els assentaments de cancel·lació escaients, que es
refereixen a les finques esmentades, en els registres de la propietat
d’Olot i número 3 de Girona.
Sense
fer condemna expressa en costes en el recurs de cassació ni en les instàncies
inferiors, i amb devolució del dipòsit que en el seu dia es va
constituir.
S’ha
de lliurar el testimoni corresponent al president del tribunal esmentat
i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu
la publicació establerta legalment a aquesta sentència.
Aquesta
és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
|
