Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 23 de novembre de 1998

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 23 de novembre de 1998, núm. 30/1998 (Sala Civil i Penal) 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

  La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat pel Sr. X1  i altres contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona el 8 de maig de 1998, dimanant del judici declaratiu de menor quantia interposat pel Sr. X1  i altres contra la Sra. Y1  sobre declaració de drets successoris i d’altres. Els recurrents han estat representats davant aquest Tribunal per la procuradora dels tribunals Sra. Luisa Infante Lope i defensats per l’advocat Sr. José María Pou de Avilés. Ha comparegut com a part recorreguda la Sra. Y1  sota la representació de la procuradora dels tribunals Sra. Joana Miquel Fageda i defensada per l’advocat Sr. Josep D. Guardiola Canela.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- La representació del Sr. X1  i altres va formular demanda de judici ordinari declaratiu de menor quantia contra la Sra. Y1  davant el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 d’Olot, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va acabar demanant que es dictés sentència en els termes que deixava exposats en la seva demanda i que aquí es donen per reproduïts.

En data 23 de juny de 1997 l’esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: «Fallo: Que desestimando la demanda deducida por X1,X2,X3,X4,X5,X6 i X7 i altres, representados por la procuradora Sra. Pascual y asistidos del letrado Sr. Pou de Avilés, contra Y1 , representada por el procurador Sr. Ferrer y asistida del letrado Sr. Viola Comabella, no procede hacer pronunciamiento ni pedimento alguno de los interesados en el presente procedimiento; imponiéndose a la actora el pago de las costas causadas en su caso».

Segon.- Per la representació dels recurrents Sr. X1  i altres, es va interposar recurs d’apel·lació contra l’esmentada sentència, i per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona amb data 8 de maig de 1998, es va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: «Fallamos: Que desestimando el recurso de apelación formulado por el procurador D.ª Gregoria Tuebols Martínez en nombre y representación de D. Y1 i altres, contra la Sentencia 23-06-97, dictada por el Juzgado de 1.ª Instancia e Instrucción n.º 2 Olot, en los autos de menor cuantía n.º 0240/96, de los que este rollo dimana, confirmamos íntegramente el fallo de la misma, con imposición a los apelantes de las costas de esta alzada».

Tercer.- La procuradora Sra. Luisa Infante Lope, en representació del Sr. X1  i altres, va formular recurs de cassació davant aquesta Sala pels següents motius: 1r. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la LEC, per infringir la sentència recorreguda l’art. 675 del Codi civil; 2n. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la mateixa llei per infracció de l’art. 780 del Codi civil (i 170 del Codi de successions vigent) que recullen la doctrina admesa històricament en el dret català; i, 3r. A l’empara del mateix ordinal i article per infracció de la mateixa doctrina jurisprudencial abans esmentada.

Quart.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar l’audiència del dia 12 de novembre actual per a la vista del present procediment, que va tenir lloc.

N’és ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Les qüestions que s’han de resoldre en aquest recurs de cassació tenen el seu origen en els fets següents:

        A) Amb motiu del projectat matrimoni entre el senyor E  i la senyora F es va atorgar una escriptura de capítols matrimonials el dia 15 de març de 1900, en la qual es va convenir: «Octavo: Los mismos venideros consortes D. X1 y D.ª F, deseando prevenir su muerte intestada, pactan que en defecto de testamento y de otra cualquier elección de heredero, heredan, o el de ellos que así falleciere hereda, con la salvedad de lo dispuesto en los capítulos precedentes y de la legítima correspondiente a los descendientes no herederos, a los hijos que procrearen de su enlace concertado, pero no a todos juntos, sino con preferencia de varones a hembras y de mayor a los de menor edad, sustituyéndolos con dicha preferencia siempre que el primer nacido y sucesivamente los demás no fuesen herederos o siéndolo fallecieren sin hijos legítimos y naturales, o con tales que ninguno llegare a edad de testar: queriendo que si al purificarse la herencia a favor de cualquier hijo o hija, según dicha preferencia, hubiese fallecido, sean llamados los hijos del premuerto, en representación de éste, según el mismo hubiese instituído y en defecto de disposición con la preferencia y orden referidos; que el que siendo heredero tuviere hijos uno o más que llegaren a edad de testar, mientras que los tuviere de dicha edad, pueda válidamente vender, gravar y enagenar los bienes de la herencia, en nada obstante la condición resolutoria o sustitución fideicomisaria impuesta; y que queden excluídos de la herencia los hijos y descendientes ordenados in sacris, profesos en religión y dementes».

        B) Estan d’acord ambdues parts litigants que, del matrimoni dels heretants, van néixer quatre fills, els senyors A, B, C i D

        C) D’acord amb allò que s’hauria convingut en l’escriptura de capítols matrimonials de l’any 1900, a la mort del senyor X1 el dia 15 de març de 1933, va esdevenir hereu el seu fill primogènit senyor A, que va acceptar l’herència paterna i va morir sense deixar descendència el dia 5 de maig de 1976.

        D) El segon fill cridat a l’herència paterna era el senyor B, que va morir el dia 27 de novembre de 1960, havent atorgat testament el dia 27 de novembre de 1957, en el qual instituïa hereva la seva filla senyora Y1, que d’aquesta forma va esdevenir hereva del seu pare i hereva fideïcomissària dels seus avis, atorgants de l’escriptura de capítols matrimonials de l’any 1900, amb la prevenció que es considera hereva fideïcomissària lliure de l’herència fideïcomesa per haver-se purificat en la seva persona el fideïcomís que van ordenar els seus avis l’any 1900 i, a l’empara d’aquesta consideració, ha disposat com a lliures d’unes finques que provenen de les herències dels seus avis.

        E) La tercera filla dels heretants, senyora C, va morir en estat de soltera i sense deixar descendència el dia 17 de febrer de 1980.

        F) El quart i darrer fill dels heretants, senyor D va morir el dia 21 d’octubre de 1980, havent deixat dos fills, els senyors X1 i X4 .

        G) El mes de desembre de 1996 els esmentats senyors X1 i x4  van interposar una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la senyora Y1, en la qual sol·licitaven que en el seu dia es dictés sentència que declarés que la demandada era substituta fideïcomissària en primer grau dels béns que formaven part de l’herència del seu avi senyor E, que estava gravada de restitució fideïcomissària a favor de l’hereu fideïcomissari que seguia en l’ordre de crides, que la senyora y1 no podia disposar lliurement dels béns fideïcomesos mentre persistís la situació en què es trobava de no tenir descendència, que era procedent declarar la nul·litat de les inscripcions que s’havien practicat en el Registre de la Propietat en la mesura que estiguessin en contradicció amb els pronunciaments anteriors i que es practiquessin els assentaments de cancel·lació escaients. En el seu escrit de contesta a la demanda la demandada va sol·licitar la desestimació de les pretensions de la part agent.

        H) El Jutjat de Primera Instància núm. 2 d’Olot va dictar sentència el dia 23 de juny de 1997 que desestimava la demanda i aquesta resolució va ésser confirmada per la sentència que, en grau d’apel·lació, va dictar la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona el dia 8 de maig de 1998.

        I) La part agent ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que articula en tres motius de recurs, fonamentats tots ells en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil.

Segon.- El motiu primer del recurs, que es fonamenta en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció de l’article 675 del Codi civil, i segons la part que recorre la sentència d’apel·lació infringeix el principi general que la voluntat del testador és la llei que regula la successió, ja que s’aparta de la voluntat manifestada pels heretants i arriba a la conclusió contrària a les regles de la sana crítica en entendre que la voluntat vertadera dels causants de la successió era que els néts, fills dels fills premorts, s’entenguessin cridats a l’herència dels seus avis tal com determinés el fill premort, quan en realitat únicament en defecte d’aquesta disposició ho farien en la forma que s’havia previst en els capítols matrimonials.

En l’escrit d’impugnació d’aquest primer motiu del recurs al·lega la part contra la qual es recorre, com a consideració prèvia, que l’article 675 del Codi civil té dos apartats i la part que recorre no ha tingut la precaució de determinar en quin dels dos apartats del precepte fonamenta el primer motiu del seu recurs, amb la conseqüència que el motiu no pot prosperar, ja que la jurisprudència que esmenta exigeix que en casos com aquest es precisi quin dels apartats del precepte es considera infringit.

Aquesta consideració prèvia ha d’ésser desestimada, ja que si bé és cert el que al·lega la part contra la qual es recorre, no ho és menys que les declaracions que amb caràcter general fan les sentències que esmenta, difícilment són aplicables al cas que ara s’ha de resoldre, ja que la part que recorre, després de precisar que fonamenta el motiu primer del seu recurs en l’article 675 del Codi civil, immediatament després fa una referència concreta a l’apartat primer del precepte, que per consegüent cal entendre que és el que realment fonamenta el recurs. La pretensió que es desestimi d’entrada el motiu per no precisar en quin dels apartats del precepte es fonamenta el recurs, suposa un intent de retornar a un rigor formal en el recurs de cassació que ha abandonat la jurisprudència amb uns arguments perfectament atendibles, com són els d’evitar que es refusin recursos de cassació per defectes formals no rellevants o que es poden salvar sens perjudici de la normativa legal perquè no causen perjudicis des de la perspectiva de la defensa a la part adversa i per una aplicació correcta del principi pro actione (sentències del Tribunal Suprem de 31 de desembre de 1991, 20 d’octubre de 1992 i 10 de novembre de 1994).

Com igualment és desestimable la pretensió de la part contra la qual es recorre, que formula també en el seu apartat de consideracions prèvies, que es refusi d’entrada el motiu primer del recurs pel fet de no concretar en quin dels dos subapartats de l’apartat primer de l’article 675 del Codi civil es fonamenta de forma concreta el recurs per les raons que s’acaben d’esmentar. A les quals podem afegir encara que el plantejament que es fa en el motiu primer del recurs no ha produït confusió ni indefensió de cap mena a la part contra la qual es recorre, que ha pogut contradir de forma àmplia i detallada tots i cadascun dels arguments que ha desenvolupat la part que recorre en defensa de les seves pretensions.

I, finalment, s’ha de refusar igualment la pretensió que va formular a l’acte de la vista oral el lletrat de la part contra la qual es recorre, que apuntava l’oportunitat de no admetre a tràmit el recurs sobre la base de la seva tramitació com de quantia indeterminada i la conformitat de les sentències de primera i segona instància. Ja que si bé és cert que les normes processals tenen el caràcter d’imperatives, en el cas que ara s’ha de resoldre la quantia del litigi és notòriament superior a la quantitat de 6.000.000 de pessetes, com va resoldre la Sala d’apel·lació sense cap mena de contradicció; i, a més a més, la mateixa eficàcia imperativa s’ha de reconèixer al principi de la bona fe processal, que no permet al·legar aquest fet en un moment processal en què la part adversa ja no el pot contradir; especialment si resulta que durant tota la tramitació del recurs va admetre com a correcte la seva admissió i tramitació.

Tercer.- La desestimació d’aquestes consideracions prèvies determina que s’ha de considerar directament la qüestió de fons que planteja el motiu primer del recurs de cassació tenint en compte inicialment els fets següents. Estan d’acord ambdues parts litigants que en l’escriptura de capítols matrimonials de 15 de març de 1900, els senyors E i F van ordenar un heretament preventiu a favor de la seva descendència, que va esdevenir eficaç, ja que cap dels heretants va atorgar amb posterioritat un acte de darrera voluntat que privés d’eficàcia l’heretament. Que en la mateixa escriptura de capítols matrimonials els heretants van ordenar el típic fideïcomís familiar català si sine liberis decesserit. Que, com a conseqüències d’aquestes disposicions, va esdevenir hereu dels heretants el seu fill primogènit senyor A, que va morir sense deixar descendència el dia 5 de maig de 1976. Estan també d’acord ambdues parts litigants que, com a conseqüència de la mort del primer instituït o hereu fiduciari sense deixar descendència, l’herència fideïcomissària dels seus progenitors havia de fer trànsit al seu germà senyor B, però que aquest no va poder esdevenir hereu fideïcomissari per haver premort el seu germà i hereu fiduciari senyor A. I finalment també estan d’acord ambdues parts litigants que el fet de la premoriència del primer hereu fiduciari no va determinar que l’herència fideïcomesa dels seus pares hagués de fer trànsit a la seva germana senyora C, ja que per haver inserit els heretants una substitució vulgar en fideïcomís en l’ordre de crides a les seves herències, a la mort de l’hereu fiduciari sense deixar descendència va esdevenir primer hereva fideïcomissària la senyora Y1, néta dels heretants i filla i hereva testamentària única del primer hereu fideïcomissari cridat pel testador senyor B, però que no va poder esdevenir efectivament hereu fideïcomissari per la circumstància d’haver premort l’hereu fiduciari instituït en primer lloc.

La discrepància entre els litigants sorgeix a l’hora de precisar en quin sentit l’hereva fideïcomissària senyora Y1 ha adquirit l’herència fideïcomissària dels seus avis. Segons la part agent, i que ara recorre en cassació, per haver adquirit l’herència fideïcomesa com a conseqüència de la substitució vulgar en fideïcomís ordenada pels seus avis, ha adquirit l’herència amb subsistència del gravamen fideïcomissari que aquests van ordenar en relació amb els seus fills pel cas que morissin sense deixar descendència (cosa, pel que sembla, que es creu probable en el cas present); mentre que segons la part demandada va adquirir l’herència dels seus avis en concepte d’hereva lliure, ja que els heretants van imposar el gravamen fideïcomissari pel cas de morir sense deixar descendència als seus fills o descendents de primer grau o, si es vol, primera generació, però no a la seva néta, descendent de segon grau i que representa, per tant, la segona generació.

Quart.- Ens trobem aquí davant d’un cas de successió voluntària, que té el seu origen en l’heretament preventiu que es va ordenar en l’escriptura de capítols matrimonials de 15 de març de 1900. Encara que en aquells moments no existia pràcticament en el dret civil de Catalunya una normativa sobre heretaments, el cert és que la seva vigència no s’havia discutit segons el parer unànime de la doctrina i de la jurisprudència. En aquest punt cal, doncs, precisar que en l’heretament esmentat els heretants van establir la llei particular que havia de regular la seva successió i que és necessari atenir-se a la voluntat dels heretants, atès que en cap moment s’ha al·legat que els pactes que es van convenir en l’escriptura de capítols matrimonials vulnerin normes de caràcter imperatiu.

Com s’ha dit i recordat en el fonament jurídic anterior, estan d’acord ambdues parts litigants que la voluntat dels heretants va ésser ordenar una substitució vulgar en fideïcomís a favor de la descendència de l’hereu fideïcomissari que hagués premort a l’instituït en lloc preferent sense deixar descendència. Tant si ens atenem a l’article 193 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, com en el seu antecedent immediat l’article 171 de la Compilació del dret civil de Catalunya, com en els seus antecedents més remots, que podem centrar en la resolució de la Direcció General dels Registres i del Notariat de 31 de març de 1950 i Sentència del Tribunal Suprem de 3 de gener de 1885, la substitució vulgar en fideïcomís no és altra cosa que una substitució vulgar, amb totes les seves conseqüències, que s’insereix en una substitució fideïcomissària condicional, però amb la particularitat que produeix els seus efectes al temps de la mort de l’hereu fiduciari i no al temps de la mort del causant de la successió. En el cas que origina aquest recurs, els heretants van designar nominativament l’hereu fiduciari (el fill primogènit dels heretants), i també nominativament i en ordre successiu els hereus fideïcomissaris, que eren els altres fills dels heretants. És evident que els heretants també podien designar nominativament els substituts vulgars de l’hereu fideïcomissari quan van ordenar una substitució vulgar en fideïcomís, però el cert és que no ho van fer, ja que com resulta del pacte vuitè de l’escriptura de capítols matrimonials de l’any 1900, van designar com a substituts vulgars de l’hereu fideïcomissari premort els seus fills en la forma que els hagués instituït i, subsidiàriament, segons l’ordre que havien establert els mateixos heretants. Aquest ordre subsidiari no va tenir cap mena d’eficàcia, ja que el primer hereu fideïcomissari premort, el senyor B, va atorgar testament el dia 27 de novembre de 1957, en el qual establia que en relació amb tots els béns i drets que procedissin de les herències dels seus pares, instituïa hereva la seva filla senyora Y1 (que ha estat part demandada en el litigi). El fonament de dret cinquè de la sentència d’apel·lació considera que els heretants van permetre que els seus fills poguessin disposar per causa de mort a favor de la seva descendència dels drets eventuals que tinguessin sobre l’herència dels fideïcomitents i que aquesta facultat de disposició es referia no solament a la possibilitat de determinar el fill o fills cridats per la via de la substitució vulgar en fideïcomís ordenada pels fideïcomitents, sinó també a la possibilitat que els fills cridats com a substituts vulgars en fideïcomís adquirissin els béns fideïcomesos en concepte de lliures o de sotmesos al gravamen fideïcomissari que havien ordenat els seus avis i que, en el cas del litigi, la voluntat dels heretants va ésser que els fills cridats a l’herència com a hereu fiduciari o com a hereus fideïcomissaris poguessin alliberar els seus descendents del gravamen fideïcomissari.

Cal considerar seguidament si aquests raonaments estan d’acord amb el règim jurídic i finalitats de la substitució vulgar en fideïcomís. Com s’ha posat en relleu fa uns moments, la substitució vulgar en fideïcomís és una substitució vulgar, però no una substitució vulgar simple, sinó una substitució vulgar connectada a una substitució fideïcomissària o, millor dit, subordinada a una substitució fideïcomissària. Això vol dir també que la mecànica de la substitució vulgar en aquests casos s’ha d’establir en funció de la substitució fideïcomissària a la qual complementa en aspectes determinats. I des d’aquesta perspectiva no es pot oblidar que la voluntat dels heretants o fideïcomitents no era altra que cridar els seus néts com a hereus fideïcomissaris, pel cas que el seu pare, cridat també com a hereu fideïcomissari amb caràcter preferent, premorís l’hereu fiduciari, amb la conseqüència que els néts no deriven els seus drets a l’herència fideïcomesa en virtut d’un dret de transmissió que es pugui derivar del seu pare premort, sinó d’un dret propi que té el seu origen en la voluntat dels fideïcomitents i heretants. Perquè en el supòsit que l’hereu fideïcomissari premort pugui determinar quin dels seus fills ha d’ocupar el seu lloc com a hereu fideïcomissari en virtut d’una mena de dret de representació successòria, el que realment vol el fideïcomitent és fer seva la disposició testamentària que en el seu dia pugui ordenar l’hereu fideïcomissari premort a favor de la seva descendència i, si això és així, la conseqüència natural és que els néts adquireixen l’herència en qualitat d’hereus fideïcomissaris i, per tant, subjectes a les prevencions que els heretants han establert per a tots els fills instituïts com a hereus fideïcomissaris. Aquestes prevencions, en la part que ara interessa, no són altres que gravar de restitució fideïcomissària l’hereu fiduciari o els fills nomenats hereus fideïcomissaris pel cas de morir sense deixar descendència; per consegüent, si la néta cridada com a substituta vulgar en fideïcomís entra en l’herència fideïcomesa en qualitat d’hereva fideïcomissària en representació del seu pare (Sentència del Tribunal Suprem d’11 de juny de 1990) ho fa subjecte a les prevencions que els heretants estableixen per a tots els hereus fideïcomissaris que han previst, és a dir, amb el gravamen fideïcomissari pel cas que arribin a morir sense deixar descendència.

Cinquè.- D’aquestes consideracions es deriva que la sentència contra la qual es recorre dóna un abast excessiu a la remissió que fan els heretants a la disposició que per causa de mort pugui atorgar l’hereu fideïcomissari premort a favor de la seva descendència, per tal de determinar l’hereu fideïcomissari cridat en virtut de la substitució vulgar en fideïcomís. D’acord amb les finalitats i funcions que s’assignen a l’herència fideïcomissària, que com és prou conegut no són altres que les de conservar el patrimoni en el si de les famílies, no es pot entendre que una disposició per relationem feta amb la finalitat de determinar un possible hereu fideïcomissari pugui tenir a la vegada la virtualitat de deixar a l’arbitri de l’hereu fideïcomissari premort la subsistència o no del gravamen fideïcomissari, ja que aquesta conclusió deixaria en molt mal lloc l’afirmació inicial que els fideïcomesos es regeixen per la voluntat del o dels fideïcomitents com a llei particular de la successió, i la derogació d’aquesta voluntat reguladora, ni que sigui parcialment, no es pot deduir de les clàusules de l’escriptura de capítols matrimonials de l’any 1900 per les raons esmentades. Com tampoc es pot deduir del testament que va atorgar l’hereu fideïcomissari premort l’any 1957, ja que aquest testament per ell mateix sols pot complementar la voluntat dels fideïcomitents sobre determinació de l’hereu fideïcomissari, però no esmenar la voluntat dels fideïcomitents en tot allò que fa referència a la subsistència o no del gravamen fideïcomissari.

Sisè.- Cal afegir encara que la substitució vulgar en fideïcomís únicament apareix en les substitucions fideïcomissàries condicionals, en les quals l’hereu fideïcomissari que mor abans de complir-se la condició no adquireix cap dret al fideïcomís, com estableix de forma categòrica l’article 186.III del Codi de successions, que recull un criteri que sempre s’ha aplicat als fideïcomisos condicionals catalans, com resulta d’un nombre considerable de sentències del Tribunal Suprem, que van des d’una primitiva Sentència de 10 de desembre de 1864 a la d’11 de juny de 1990, passant per la Sentència del Tribunal de Cassació de Catalunya de 7 de juny de 1937 i sentències d’aquesta Sala de 30 de novembre de 1992 i 19 d’octubre de 1993. Per consegüent, si el senyor B va morir abans de complir-se la condició que van imposar els heretants i fideïcomitents, és a dir, la mort del primer instituït sense deixar descendència, aquest fet va determinar la impossibilitat que pogués arribar a tenir cap dret concret i actual sobre l’herència fideïcomesa; amb la conseqüència que mai no podia eficaçment alliberar la seva filla del gravamen fideïcomissari imposat pels fideïcomitents, ja que la tesi contrària portaria a la conclusió recusable que en la fase de pendència de la condició, l’hereu fideïcomissari pogués exercir sobre l’herència unes facultats que mai ha tingut.

Setè.- Totes aquestes consideracions porten a l’estimació del primer motiu de cassació que ha interposat la part agent, ja que la sentència contra la qual es recorre vulnera el principi que la voluntat del causant és la llei que regula la seva successió i, en aquest cas, i per les raons esmentades, la voluntat dels heretants era que els seus fills cridats directament com a hereus fideïcomissaris, o els seus néts cridats indirectament com a fideïcomissaris per la via de la substitució vulgar en fideïcomís, adquirien l’herència dels heretants amb el gravamen fideïcomissari establert pel cas de morir sense deixar descendència.

L’estimació d’aquest primer motiu del recurs determina la innecessarietat d’examinar els altres motius, ja que tots ells persegueixen la mateixa finalitat.

Vuitè.- L’estimació del recurs determina la revocació de la sentència contra la qual es recorre i, com a conseqüència de l’anomenat efecte positiu de jurisdicció, aquesta Sala ha de resoldre les qüestions que han estat objecte del litigi. D’acord amb els raonaments que s’han fet en els fonaments de dret anteriors, és procedent doncs declarar que, com a conseqüència de la substitució fideïcomissària que van ordenar els consorts senyors E i F  en l’escriptura de capítols matrimonials de 15 de març de 1900, i com a conseqüència també de la substitució vulgar en fideïcomís que els heretants van incloure en la substitució fideïcomissària condicional, la seva voluntat va ésser que la senyora Y1, cridada com a substituta vulgar del primer hereu fideïcomissari que va premorir l’hereu fiduciari, ha adquirit els béns fideïcomesos en qualitat d’hereva fideïcomissària i, per tant, subjecta al gravamen fideïcomissari ordenat pels heretants pel cas de morir sense deixar descendència; que, per consegüent, l’hereva fideïcomissària senyora Y1 ha adquirit els béns fideïcomesos amb les limitacions que la llei estableix en les substitucions fideïcomissàries condicionals respecte a les facultats dispositives de l’instituït com a hereu fiduciari o fideïcomissari; que com a conseqüència dels pronunciaments anteriors s’ha de decretar la nul·litat de les inscripcions que s’han practicat en els registres de la propietat d’Olot i número 3 de Girona i sobre les finques a que fa referència el fet setè de l’escrit de demanda inscrites a nom de la senyora Y1 que estiguin en contradicció amb el pronunciament anterior, amb la cancel·lació subsegüent d’aquestes inscripcions; i que es lliurin els manaments corresponents per tal de practicar els assentaments de cancel·lació escaients que fan referència a les finques esmentades en el Registre de la Propietat d’Olot i en el Registre de la Propietat número 3 de Girona.

Novè.- L’estimació del recurs determina que no és procedent fer una condemna expressa en costes en el grau de cassació i que s’ha de retornar a la part que recorre el dipòsit que en el seu moment es va constituir.

Pel que fa a les instàncies inferiors, i atesa la complexitat i els dubtes que moltes vegades originen les substitucions fideïcomissàries com la que ha originat aquest recurs, així com la conducta processal de les parts litigants, es considera oportú no fer una condemna expressa en costes ni en la primera ni en la segona instància.

Vistes les disposicions legals esmentades i les concordants d’aplicació,

 

DECISIÓ

Estimem el recurs de cassació que ha interposat la procuradora dels tribunals senyora Luisa Infante i Lope, que actua en nom i representació dels senyors X1 i X2  i altres, contra la Sentència que va dictar la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona el dia 8 de maig de 1998; revoquem aquesta sentència i declarem que la senyora Y1, cridada a l’herència fideïcomesa dels seus avis com a substituta vulgar del primer hereu fideïcomissari que va premorir l’hereu fiduciari, ha adquirit els béns fideïcomesos en qualitat d’hereva fideïcomissària i, per tant, subjecta al gravamen fideïcomissari que van ordenar els heretants per al cas de morir sense deixar descendència; que, per consegüent, l’hereva fideïcomissària senyora Y1 únicament té sobre els béns fideïcomesos les facultats dispositives que la llei atribueix a l’hereu fiduciari o fideïcomissari en les substitucions fideïcomissáries condicionals; que, com a conseqüència dels pronunciaments anteriors, s’ha de decretar la nul·litat de les inscripcions que s’han practicat en els registres de la propietat d’Olot i número 3 de Girona sobre les finques a què fa referència el fet setè de l’escrit de demanda inscrites a nom de la senyora Y1 que estiguin en contradicció amb els pronunciaments anteriors, amb la cancel·lació subsegüent d’aquestes inscripcions; i que una vegada hagi esdevingut ferma aquesta sentència, es lliurin els manaments oportuns per tal de practicar els assentaments de cancel·lació escaients, que es refereixen a les finques esmentades, en els registres de la propietat d’Olot i número 3 de Girona.

Sense fer condemna expressa en costes en el recurs de cassació ni en les instàncies inferiors, i amb devolució del dipòsit que en el seu dia es va constituir.

S’ha de lliurar el testimoni corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda