Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 23 de novembre de 1998

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 23 de novembre de 1998, núm. 29/1998 (Sala Civil i Penal) 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs extraordinari de cassació interposat pel Sr. y1   contra la Sentència que el dia 14 de juliol de 1997 va dictar la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Barcelona en el recurs d’apel·lació interposat per les senyores X1 i X2  contra la Sentència de 4 de desembre de 1995 del Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Vilafranca del Penedès en el judici de menor quantia formulat per les esmentades germanes contra el seu germà Y1 en reclamació de la llegítima de l’herència de la seva comuna mare Sra. Z.

El recurrent ha estat representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Antoni María de Anzizu Furest i dirigit pel lletrat Sr. Y1 ; i les senyores X1 i X2 , contra les quals es recorre, han estat representades per la procuradora Sra. M. José Blanchar García i dirigides per l’advocat Sr. Donald Welsch.

 

FETS

Primer.- En el plet de menor quantia esmentat, el jutge de 1a Instància núm. 2  de Vilafranca del Penedès va dictar Sentència el 4 de desembre de 1995 en què desestimava totalment la demanda de les germanes Sres. X1 i X2  que reclamaven la llegítima de l’herència de la seva difunta mare Sra. Z, i va  absoldre l’hereu demandat, l’altre germà Y1  , de tal demanda amb imposició de costes a les actores.

Segon.- Apel·lada per aquestes la sentència, la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en data 14 de juliol de 1997, va dictar nova sentència en què revocava totalment l’apel·lada, estimant la demanda i condemnant al demandat a pagar a les actores la quantitat de 2.278.974 PTA a cadascuna, més els interessos meritats des de la mort de la causant, i les costes de la 1a instància.

Tercer.- Declarada la competència d’aquest Tribunal per interlocutòria de la Sala 1a del Tribunal Suprem de 23 de juny d’enguany, el Sr. Y1   va interposar contra l’anterior sentència el present recurs de cassació, el qual ha estat impugnat per les senyores X1 i X2 ; i no havent demanat la celebració de vista cap de les parts, i no considerant-la la Sala necessària, va assenyalar-se per a la deliberació i votació del recurs l’audiència del dia 16 del corrent, data en la qual tingueren lloc.

Actua com a ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- El Sr. Y1   interposa davant d’aquest Tribunal el present recurs de cassació contra la Sentència de 14 de juliol de 1997 dictada per la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Barcelona en el recurs d’apel·lació interposat per les germanes Sres. X2 i X1   contra la Sentència de 4 de desembre de 1995 dictada pel jutge del jutjat de 1a Instància núm. 2 de Vilafranca del Penedès en el judici de menor quantia interposat per les esmentades germanes contra el seu germà i hereu Y1, en el qual reclamen a aquest la llegítima –o subsidiàriament el seu suplement– de l’herència de la mare comú Sra. Z.

Segon.- La indicada sentència de l’Audiència dóna com a incontrovertits els següents fets:

        a) Les germanes actores i el demandat són els fills del matrimoni dels senyors K i Z.

        b) El pare va morir el 24 de setembre de 1953 sota testament en el qual va instituir hereva la seva esposa Z, i va deixar la llegítima als tres fills Y1, X2 i X1.

        c) La viuda Sra. Z va morir el 20 de febrer de 1991 sota testament en el qual instituí hereu el seu fill Y1 i declarà que: «sus dos hijas X1 y X2 han percibido ya los derechos legitimarios que les pudieran pertenecer en la herencia paterna y asimismo en la materna, ya que el patrimonio de la testadora está constituído, casi en su totalidad, por los bienes que eran de su finado esposo, el que estableció a sus dos hijas negocios con que poder atender a su mantenimiento y desarrollo comercial.

        «Dichos negocios los explotan ya sus dos nombradas hijas desde hace varios años, a su nombre y percibiendo ellas todas sus utilidades».

        d) Les germanes actores reclamen a l’hereu germà Y1 la llegítima de l’herència de la seva mare o, subsidiàriament, el seu complement, al·legant no haver rebut res de tal llegítima.

        e) El demandat es defensa dient que la major part dels béns que constitueixen l’herència de la mare comuna provenen del comú pare premort, i que aquest pare i la mare havien costejat a les seves filles els negocis que aquestes havien explotat, per la qual cosa el demandat considera que la llegítima de la mare que les actores reclamen (la del pare mort l’any 1953, les mateixes actores la consideren prescrita) ja ha estat pagada abans de la mort de la mare causant.

        f) L’Audiència diu: que no pot confondre’s l’herència del pare, deferida l’any 1953, amb la de la mare, deferida l’any 1991; que és intrascendent que la majoria dels béns relictes per la mare provinguin del pare; i que també és intrascendent que els legitimaris del pare haguessin o no cobrat la llegítima de la seva herència, perquè l’únic que aquí es reclama és la llegítima de l’herència de la mare, completament independent de la del pare.

        g) L’Audiència dedueix de les manifestacions fetes per la mateixa mare al seu testament l’any 1959 (cal recordar que el pare havia mort l’any 1953) que les actores no han percebut la llegítima de la seva herència, ja que en el testament ella diu que va ser el seu difunt marit (i no ella, per tant) qui va establir els negocis a les seves filles. En la mateixa línia, l’Audiència també entén que l’hereu demandat Y1, com a obligat al pagament de la llegítima, no ha acreditat que les legitimàries l’haguessin rebut, bé de la seva mare abans de la mort, bé d’ell mateix; i que això i el confusionisme que Y1 demostra tenir de les dues herències, fa arribar a la conclusió –diu la sentència– que l’hereu Y1 no ha pagat a les seves germanes X1 i X2 les llegítimes de l’herència de la mare, raó per la qual el condemna a pagar-les-hi.

I contra aquestes conclusions de l’Audiència, Y1 interposa el present recurs de cassació, que articula en 3 motius encarrilats per la via del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil i que examinem a continuació.

Tercer.- En el motiu 1r denuncia violat l’art. 743 del Codi civil, que, com és sabut, diu que «seran ineficaces en tot o en part les disposicions testamentàries sols en els casos previstos en aquest Codi». El recurrent sosté que, com que en el present cas no hi va haver manca de capacitat de la testadora, ni van incomplir-se les formalitats testamentàries, ni hi va intervenir violència, dol ni frau, la sentència objecte de cassació ha vulnerat aquest precepte en tenir per ineficaç la clàusula testamentària quan declara satisfeta la llegítima de les germanes.

Quart.- La disposició transitòria desena del vigent Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya de 30 de desembre de 1991 fa aplicable a la present successió oberta el 20 de febrer de 1991 (data de defunció de la causant) la Llei 8/1990, de 9 d’abril. Els art. 122 i 124 d’aquesta llei confereixen als fills del causant el dret a obtenir en la seva successió la llegítima que l’art. 127 concreta en una quarta part del valor de l’herència. És un dret que s’ha de respectar en les disposicions per causa de mort del causant, de tal manera que l’art. 139 determina que el legitimari preterit al qual el causant, malgrat haver-lo mencionat en el testament, no hagi fet cap atribució en concepte de llegítima ni imputable a ella, té dret a exigir el que per llegítima li pertoqui; disposicions aquestes de fondes arrels en el dret civil de Catalunya (vegeu la llei 25, títol 2n, llibre 5è del Digest; la llei 16 del títol 16 del llibre 38 també del Digest; la llei 3 del títol 20 del llibre 6 del Codi de Justinià; el paràgraf 6è, títol 18, llibre 3r de la Instituta de Justinià; les lleis 32, 35 i 36 del títol XXVIII del llibre 3r de Justinià; la llei 2a del títol V, llibre 6è, volum 1r de les Constitucions de Catalunya; i les sentències del Tribunal Suprem d’11 de juny de 1873, 26 de març de 1883, 27 d’octubre de 1894, entre altres antecedents i sentències); perquè la llegítima és successió forçosa que limita la llibertat del testador, que ha de respectar el dret dels legitimaris en les seves disposicions testamentàries.

Cinquè.- Proclamat en aquest cas per la sentència de l’Audiència que les filles de la causant no han percebut res de l’herència de la seva mare (ni d’ella abans de la mort, ni de l’hereu Y1) és indubtable el dret de les filles de la causant a reclamar la llegítima materna (art. 139 de l’esmentada Llei catalana 8/1990, de 9 d’abril) en haver estat preterides amb indeguda preterició intencional; i no es pot invocar-se com a infringit l’art. 743 del Codi civil com ho denuncia aquest motiu de cassació, perquè és patent la nul·litat i la ineficàcia de les clàusules testamentàries que contravenen un precepte legal de dret necessari (Sentència del Tribunal Suprem de 12 de novembre de 1964) com ho és la manca d’atribució de la llegítima a qui hi té dret, i aquest és el cas de les dues germanes demandants.

Decau, per tant, el primer motiu de cassació.

Sisè.- El motiu segon entén vulnerat l’art. 675 del Codi civil raonant que són clars els termes de la clàusula testamentària que diu que les dues filles ja han percebut els drets legitimaris, i que l’Audiència, en interpretar el contrari, ha vulnerat aquest precepte i la voluntat de la testadora, que és la llei de la successió.

El rebuig d’aquest motiu és també ineludible. Aquí no es tracta d’interpretar la voluntat de la testadora, que és patent (no deixar la llegítima a les seves filles X1 i X2), sinó d’aplicar les disposiciones de dret necessari que obliguen la causant a respectar la llegítima dels legitimaris.

Setè.- I el motiu tercer, que és el darrer, al·lega que la sentència ha violat els arts. 1218 en relació amb els 1214 i 1253 del Codi civil.

La sola formulació de l’enunciat, que denuncia simultàniament com suposadament vulnerats preceptes tan heterogenis com són l’art. 1218 del Codi civil referent a l’eficàcia dels documents públics; el 1214 relatiu a la càrrega de la prova; i el 1253 sobre les presumpcions hominis, ja el fa inadmissible (i, en aquest moment del procediment, desestimable).

Però encara que hagués estat adduïda la infracció de tals preceptes en motius diferents, serien desestimables igualment, ja que: a) per determinar la seva ineficàcia res té a veure que la clàusula testamentària estigui en un document públic com és el testament notarial (art. 1218); b) la càrrega de la prova del pagament de les llegítimes (art. 1214) havia d’aportar-la qui reclamava la seva extinció, és a dir, el recurrent, cosa que l’Audiència proclama clarament que no va fer («el demandado como heredero obligado al pago, no ha acreditado que las actoras lo hayan recibido», referint-se a la llegítima); i són irreprotxables els arguments de l’Audiència en concloure per les raons que dóna (que ja hem vist) que no s’han pagat les llegítimes de l’herència materna, i ni remotament s’ha infringit per la Sentència de l’Audiència l’article de les presumpcions (1253).

Vuitè.- Cap dels motius no és, doncs, prosperable, per la qual cosa ha de desestimar-se la cassació amb les conseqüències que, quant a costes, determina l’art. 1715.3 de la Llei d’enjudiciament civil.

Per tot l’anterior, en nom del Rei i per l’autoritat que ens atorga la Constitució, 

PART DISPOSITIVA

Desestimem el recurs de cassació interposat pel Sr. Y1   contra la Sentència de 14 de juliol de 1997 dictada per la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Barcelona en el seu rotllo dimanat del recurs d’apel·lació interposat per les senyores X1 i X2  contra la Sentència que el 4 de desembre de 1995 havia dictat el jutge de 1a Instància núm. 2 de Vilafranca del Penedès en el judici de menor quantia sobre reclamació de llegítima interposat per les esmentades germanes contra el seu germà Y1  .

Condemnem el recurrent al pagament de les costes del present recurs.

S’ha de lliurar el testimoni corresponent d’aquesta sentència al president del Tribunal esmentat i
s’han de retornar les actuacions i el rotllo que va trametre. Doneu publicitat a aquesta resolució de la manera establerta legalment.

Així per aquesta sentència ho acordem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda