|
Sentència del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya
de 12 de novembre de 1998, núm. 28/1998 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
La
Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels
magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de
cassació interposat pel Sr. X1 contra la Sentència dictada en
grau d’apel·lació per la Secció Primera de l’Audiència
Provincial de Barcelona el 8 de abril de 1998, que dimana del judici
declaratiu de menor quantia interposat per la Sra. Y1 i la seva filla contra el Sr.
X1 sobre acció de reclamació de
paternitat extramatrimonial i acció de reclamació d’aliments
definitius. El recurrent ha estat representat davant aquest Tribunal pel
procurador Sr. Carles Arcas Hernández i defensat pel lletrat Sr. Ramón
Tamborero y del Pino. Ha comparegut com a part recorreguda la Sra.
Y1, sota la representació del procurador Sr. Ángel
Joaniquet Ibarz i defensada per l’advocada Sra. Yolanda Perlines Lardín.
Ha
estat part en aquest procés el Ministeri Fiscal.
ANTECEDENTS
DE FET
Primer.-
La representació de la Sra. Y1 i la seva filla va
formular demanda de judici declarariu de menor quantia contra el Sr. X1 davant el Jutjat de Primera Instància núm. 16 de
Barcelona, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret
corresponents i va acabar demanant que es dictés sentència en els
termes que deixava exposats en la seva demanda i que aquí es donen per
reproduïts. En data 21 d’abril de 1997 l’esmentat jutjat va dictar
sentència que conté la següent part dispositiva: «Fallo: Que
estimando la acción de filiación ejercitada por D.ª Y1,
en nombre de su hija menor Z, D. X1 y el
Ministerio Fiscal, declaro que el padre de la menor es D. X1
(nacido el 14 de enero de 1946, con DNI), con plenitud de efectos, y
ordeno la inscripción registral correspondiente, con modificación del
nombre de la menor, que en lo sucesivo será Z.
Impongo a D. X1 las costas soportadas por la actora en la
reclamación de paternidad. Una vez firme esta sentencia, en ejecución
de la misma, podrá determinarse la pensión procedente del padre para
la hija. Sin condena en costas en cuanto a la acción de alimentos.
Desestimo cualquier otra pretensión. Firme que sea esta sentencia, remítase
testimonio de la misma al encargado del Registro Civil donde consta el
nacimiento de la menor para su debida inscripción».
Segon.-
Per la representació del demandat Sr. X1, es va interposar
recurs d’apel·lació contra l’esmentada sentència, i per la Secció
Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona amb data 8 d’abril
de 1998, es va dictar sentència que conté la següent part
dispositiva: «Fallo: Se desestima íntegramente el recurso de apelación
formulado por la representación de D. X1 contra la sentencia
dictada por el Ilmo. Sr. Magistrado Juez del Juzgado de Primera
Instancia n.º 16 de Barcelona, en el procedimiento menor cuantía n.º
410/96 confirmándose la misma e imponiéndose al recurrente el pago de
las costas producidas en esta segunda instancia».
Tercer.-
El procurador Sr. Carles Arcas Hernández, en representació del Sr.
X1, va formular recurs de cassació davant aquesta Sala pels següents
motius: 1r. A l’empara de l’art. 1692.4 de la LEC, per inaplicació
indeguda de l’art. 5 de la Llei de filiacions catalana en relació amb
l’art. 1.249 del Codi civil; i 2n. A l’empara de l’art. 1692.4 de
la LEC, per infracció de l’art. 135 del Codi civil en relació amb
l’art. 1253 del Codi civil en relació amb l’art. 1253 del mateix
cos legal.
Quart.-
Admès el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar
l’audiència del dia 9 de novembre actual per a la celebració de
vista, la qual va tenir lloc amb l’assistència del Sr. Ramón
Tamborero del Pino i de la Sra. Raquel Bernabé, advocat i procuradora
del Sr. X1, part recurrent, de la Sra. Yolanda Perlines Lardín
com advocada de la Sra. Y1, part recorreguda, i el
Ministeri Fiscal representat per l’Il·lm. Sr. Carlos Ramos Rubio
N’és
ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.
FONAMENTS
JURÍDICS
Primer.-
Abans de qualsevol altra consideració, cal un pronunciament previ sobre
la petició formulada en l’acte de la vista –però no abans– pel
recurrent, pertocant a una al·legada defectuosa constitució de la
relació juridicoprocessal per vulneració de l’art. 163 del Codi
civil.
Ha
precisat tal recurrent verbalment que aquest tribunal hauria d’acordar
la nul·litat d’actuacions davant de l’esmentat defecte a fi
d’ordenar la retroacció del procediment al moment d’interposició
de la demanda, tot això perquè s’entenguessin les actuacions amb el
defensor del menor, la presència del qual judica inexcusable.
El
que es demanda, però, no pot tenir cap mena d’acollida pel següent:
a) Perquè tan extemporània petició conforma una questió nova
que, com a tal, no pot tenir accés a la cassació, ja que, en cas
contrari, es causaria indefensió a les altres parts.
b) Fins i tot en el supòsit que, pel fet de considerar-se qüestió
escaient a l’ordre públic processal, hagués de ser examinada tal
pretensió per la sala d’ofici, el refús també s’esdevé
inevitable davant la sola consideració que en el cas no es registri cap
mena d’interessos contraposats entre mare i filla, o sigui, entre la
demandant Sra. Y1 i la seva filla menor d’edat Z, manca de controversia d’interessos que ha estat fins
i tot admesa pel mateix recurrent en l’acte del judici oral.
c) A tot això cal afegir encara que els interessos de la menor
també s’han trobat sota la protecció del Ministeri Públic.
S’ha
de recordar, en fi, que tals interessos no només vénen encomenats al
referit Ministeri Fiscal sinó també als tribunals «que han de proveer
de un defensor al menor cuando los intereses de los sujetos a la patria
potestad sean contradictorios con las de quienes la ejercen» (per
totes, STS de 30-11-1961), recordant-se que «serán las circunstancias
de cada supuesto las demostrativas de la contraposición de intereses,
ordinariamente surgida cuando el beneficio patrimonial de una de las
partes es en perjuicio del patrimonio de la otra» (S.T.S. de
12-6-1975), cosa que no s’esdevé en el cas.
Per
tot això, haurà de decaure aquesta primera qüestió tan extemporàniament
deduïda.
Segon.-
La sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 1a) que
ara és objecte del present recurs confirma plenament la del Jutjat de
1a Instància núm. 16 de Barcelona, la qual, acollint la demanda de
reclamació de paternitat extramatrimonial i d’aliments definitius
interposada per la Sra. Y1 com a mare de la seva filla menor
d’edat Z, condemna el demandat i ara recurrent Sr. X1 a reconèixer l’esmentada menor, el declara pare amb plenitud
d’efectes i n’ordena la inscripció registral corresponent, amb
modificació del nom de la menor, que serà el de Z, i el condemna també al pagament de la pensió escaient, que cal
determinar en període d’execució de sentència.
Tercer.-
Contra l’esmentada resolució interposa el demandat el present recurs,
limitat a dos motius mitjançant els quals es denuncia, respectivament,
la infracció de l’article 5 de la Llei de filiacions catalana 7/1991,
de 27 d’abril, en relació amb l’article 1249 del Codi Civil i la
vulneració de l’article 135 del Codi Civil en relació amb
l’article 1253 del mateix Codi i de la doctrina jurisprudencial que
s’hi esmenta.
Per
dil·lucidar el recurs, cal fer esment, bé que en síntesis, dels següents
fets que es declaren provats en assumir la sentència combatuda íntegrament
l’argumentació de la d’instància: a) El Sr. X1 i la Sra. Y1 mantingueren relacions afectives i sexuals, de caràcter
estable, fins a finals de 1983 i, més concretament, durant el període
que abasta del 6-1-1983 al 26-5-1983, que correspon als 120 primers dies
dels 300 anteriors al naixement de la menor Z, nascuda el
22 de novembre de 1983. b) El demandat reconegué que la Sra. Y1 va comunicar-li que havia quedat embarassada, així com que va
ajudar-la econòmicament diferents vegades d’ençà del naixement de
la menor, i que també es va interessar per ella. c) Si bé en una
anterior sentència dictada per un tribunal eclesiàstic en un procés
de nul·litat matrimonial s’acredità que el Sr. X1 tenia una certa oligospèrmia, en l’esmentada sentència hom no li reconegué
cap esterilitat, i s’hi afirma que «desde la sexualidad-genitalidad
el planteamiento ha carecido de probanzas ad
hoc, quedándose a lo más en disfunciones y en una no clara ni
definitiva esterilidad». d) En aquestes actuacions, si bé el demandat
va sol·licitar pràctica de prova de la seva suposada esterilitat, es
va negar, en canvi, a sometre’s a la prova hemotològica de
paternitat.
Quart.-
Com s’ha dit, en el primer motiu del recurs es denuncia a l’empara
de l’article 1692.4 de la LEC la infracció per inaplicació indeguda
de l’art. 5 de la Llei de filiacions núm. 7/1991, de 21 d ’abril,
podent-se resumir la crítica que s’hi efectua en el que afirma el
recurrent, amb caràcter conclusiu, en les darreres línies del motiu,
en què es diu literalment que «entendemos vulnerado el art. 5 de la
Ley de filiaciones catalana, por cuanto, no habiéndose acreditado
completamente una relación íntima en la fecha de la concepción, no
cabe limitarse a apreciar y aplicar la presunción establecida en dicho
precepto para fundamentar la base de toda la decisión tal y como se
efectúan en ambas resoluciones».
Per
arribar a tal conclusió, el recurrent enumera un seguit de discrepàncies
respecte a l’apreciació probatòria feta en la sentència
recorreguda, i es mostra disconforme en:
-La prova testifical, en general, en relació amb la qual diu que
«esta representación impugna expresamente la prueba testifical
mencionada», i afegeix que hi ha hagut una valoració parcial i que, en
qualsevol cas, no acredita l’existència de relacions sexuals entre
actor i demandada.
-Més concretament, hom discrepa de la valoració atorgada als
testimonis, Sr. K, Sra. W i Sra. G
-També es discrepa del valor que es dóna a la confessió del
demandat.
-Finalment, s’hi diu que la prova testifical presentada per la
part recurrent havia d’haver estat considerada i no minusvalorada, com
afirma que ha succeït.
Resulta
clar, doncs, que tot el motiu gira entorn d’elements fàctics producte
de la valoració de la prova feta per l’Audiència Provincial, de tal
manera que el recurrent no raona per què s’han infringit els articles
denunciats, o sigui el núm. 5 de la Llei de filiacions i l’art. 1249
del Codi civil. Només es diu que, si hagués estat una altra
l’apreciació de la prova feta per la sentència impugnada, i, per
tant, si s’hagés establert un altre factum,
no s’hauria pogut aplicar l’esmentat article 5, en tant que regula
una presumpció de paternitat extramatrimonial.
Amb
una argumentació com aquesta ultrapassa el recurrent el marc natural
d’aquest recurs, que és de naturalesa extraordinària i que no
permet, com si d’una tercera instància es tractés, procedir ex
novo a una distinta valoració de la prova practicada (de la qual, a
més a més, tan sols s’esmenten les de caràcter testifical i confessòria).
Per contra, aquest Tribunal ha d’ésser del tot respectuós amb el factum
de la sentència combatuda, sobretot en no haver-se fet la menor al·lusió,
com a infringit, a cap precepte valoratiu de la prova.
Això
sol mena, en conseqüència, a la claudicació d’aquest primer motiu
del recurs, ja que «suprimida por la Ley 10/1992, de 30 de abril, el
motivo que permitía acusar error de hecho en la apreciación de la
prueba resultante de documento obrante en autos, la alteración de la
base fáctica sólo podrá producirse como questio iuris, es decir alegando error en su valoración con cita de
la norma de hermenéutica que resultase infringida» (STS de 5-2-1996);
al·legació que en cap moment es fa en aquest primer motiu del recurs,
que, per això, haurà de decaure, la qual cosa no impideix que la Sala
recordi, amb la seva anterior Sentència de 21 de març de 1996, que «no
ha estat l’article 5 de la Llei catalana de filiacions l’essencial
fonament decisori de la sentència d’instància» i que, tot i en el
cas –que no es dóna– que la Sala a
quo hagués aplicat aquest precepte per fonamentar-hi tota la seva
decisió –cosa que, repetim, no ha fet– ni així hauria vulnerat
tampoc aquell precepte si es té en compte que la mateixa sentència
d’instància dóna com a fet provat que el demandat estava incurs en
la presumpció de paternitat no matrimonial de l’esmentat precepte i
que està acreditada una relació íntima en la data de la concepció».
Cinqué.-
El mateix resultat advers s’esdevé pel que fa al segon i darrer motiu
de recurs, en el qual, també amb l’empara processal de l’article
1692.4 de la LEC, es denuncia la infracció de l’article 135 del Codi
civil, en relació amb l’article 1253 del mateix codi.
Com
diu la part recurrent, «el motivo de casación que aquí se articula va
dirigido a impugnar el razonamiento seguido para establecer la presunción
de paternidad de X1, por considerar que la apreciación deductiva
del tribunal carece de lógica y verosimilitud, al no existir enlace
preciso y directo entre los hechos demostrados y el que se trata de
deducir (que no es otro que la existencia de relaciones sexuales en la
época de la generación de la menor)».
Més
concretament, la part que recorre qüestiona:
a) La significació que atorga la sentència impugnada al fet que
elx1 hagués reconegut que la Sra. Y1 li comunicà el seu embaràs
i al fet que va ajudar-la econòmicament, el que la dita sentència
considera, respecte al primer, que «no se entiende si no es por la
existencia de relaciones extramatrimoniales» i, respecte al segon, que
«tampoco se entiende socialmente si no es por la relación biológica
existente entre aquél y éste». Entén la part que recorre que sobre
això no pot fonamentar-se cap fet base per a la prova de presumpcions i
que el judici de valor subsegüent, per comptes d’una inferència lògica,
no passa d’una simple conjectura o hipòtesi.
b) També diu la recurrent que hauria d’haver estat valorat el
fet d’inexistència de possessió d’estat de la menor, així com el
de la manca de convivència entre els litigants.
c) També insisteix que és errònia la inferència lògica, a
efectes de la prova presumptiva, entre el que declararen determinats
testimonis i la conclusió de paternitat extramatrimonial.
d) I, en fi, s’afirma, finalment, que la negativa del demandat
a la prova biològica no deriva de cap afany obstruccionista sinó del
seu total convenciment que hauria estat inútil, atesa la seva
esterilitat, afegint-se que per tal causa no podia la sentència
combatuda conferir al refús del demandat a sometre’s a la dita prova
hematològica el valor que li dóna, que es diu que és pràcticament el
d’una ficta confessio.
Cap
dels anteriors arguments poden reexir, ja que:
1r) D’entrada, cal recordar que «como viene declarando
reiteradamente la jurisprudencia de esta Sala, en relación con la
prueba de presunciones, la apreciación del enlace preciso y directo a
que se refiere el art. 1253 del Código civil entre el hecho básico y
el deducido o el que se pretende deducir, por estar sometido únicamente
a las reglas del criterio humano, que no figuran determinadas en ningún
precepto legal, corresponde al tribunal de instancia, cuyo juicio ha de
acatarse tanto para eliminar como para admitir la presunción, a menos
que se demuestre su patente improcedencia por absurda o ilógica» (STS
de 26-6-1985, per totes).
2n) No és absurd ni il·lògic el judici de la sentència
recorreguda sobre la significació que, en l’actual realitat social,
s’ha de donar al fet que la Sra. Y1 comuniqués el seu embaràs al
demandant i aquest l’ajudés econòmicament. Seguint un criteri que,
lluny de ser absurd, s’ajusta a les màximes d’experiència, és
vist que el comportament humà segueix la pauta general de lliurar
ajudes econòmiques, quan el que les atorga té el convenciment de
l’existència d’un vincle biològic, i és del tot extraordinària
una conducta altruïsta sense cap causa identificada.
3r) La sentència combatuda es refereix, amb més motiu, a tal
episodi, ja que no es pot oblidar que assumeix l’argumentació de la
d’instància, la qual recorda que la declaració de paternitat ha
estat fruit «del examen racional, ponderado y conjunto de lo actuado»
i que «todo ello resulta de los documentos obrantes en autos, de la
coincidencia de alegaciones de las partes, de la confesión en juicio de
los litigantes y de la testifical». La resolució judicial analitza
totes aquestes proves i, contràriament al que s’afirma, no es
negligeix la testifical de la part demandada, sinó que es fa avinent la
seva manca de credibilitat, atéè que «el testimonio del testigo del
demandado. D. F, dependiente del demandado, no basta para
desvirtuar la clara prueba contraria». En aquesta anàlisi detallada
fins i tot s’al·ludeix a les contradiccions de la part demandada «que
limita las relaciones con la madre de la menor hasta comienzos de 1992 y
el confesante las reconoce hasta finales de 1982».
4rt) Respecte a l’al·legada oligoespèrmia del demandat, no
pot aquest Tribunal sinó repetir les encertades afirmacions de la sentència
combatuda –perquè res substancial no podria afegir-s’hi– segons
les quals l’oligoespèrmia és un factor «que no impide la generación,
aunque pueda dificultarla» i que tampoc és obstatiu «el que el
demandado no ha tenido hijos de su segundo matrimonio, contraído con
una persona que ya tiene dos hijos o que su primera mujer haya tenido un
hijo de su segundo matrimonio, puesto que estos hechos pueden ser
debidos a múltiples circunstancias, factores e incluso actuaciones
voluntarias».
És
precisament en aquest context en el qual adquireix especial significació
la negativa del demandat a practicar la prova heredobiològica i la seva
insistència que es practiqués, en canvi, la de la seva suposada
esterilitat. Si les dues impliquen una intervenció sobre el cos humà,
és ben palès que el freqüentment al·legat motiu de negar-se a proves
biològiques per raons de qui sap quina perillositat o dignitat
s’ensorren. I si l’una (la de la pretesa esterilitat) està mancada
de tot sentit davant la no negada oligoespèrmia –que, com s’ha dit,
no impedeix la procreació, sobretot atès els anys transcorreguts des
de la concepció de la menor i la coneguda alteració de la càrrega
espermatòozida–, l’altra, l’hematològica; conservava la seva
impressionant virtualitat probatòria. Per això, no es comprèn que, si
tan segur estava el demandat de la seva incapacitat de fecundació pel
grau d’oligoespèrmia que tenia en el moment de la concepció, no
s’hagi volgut sotmetre a tal prova, que hauria dilucidat qualsevol
dubte.
5è) El precedent raonament no equival a atorgar aquesta Sala a
la dita negativa el caràcter de ficta confessio, com tampoc no ho feu la sentència combatuda ni la
d’instància, com erròniament s’addueix en aquest motiu de recurs.
La
resolució de l’Audiència Provincial es fa ressò precisament de la
ja esmentada Sentència d’aquesta Sala de 21 de març de 1996, en la
qual, en un cas molt anàleg al present, es deia que la negativa a la pràctica
de la prova biològica no es pot considerar una ficta
confessio, «però també hem dit molt repetidament, amb la mateixa
jurisprudència, que la infundada i obstinada resistència del demandat
a la pràctica d’aquesta prova és un indici molt rellevant per
concloure l’existència de paternitat perquè, com ha explicat el
Tribunal Constitucional en les sentències 227/1991 i 7/1994, quan les
fonts de prova estan en poder d’una de les parts del litigi,
l’obligació d’aportar les dades que li hagin estat requerides (i en
els supòsits com el present deixar-se practicar la prova hemotològica
quan hi ha indicis seriosos de la paternitat que se li atribueix i no
existeix gravíssim perill per a la salut), per tal que l’òrgan
judicial pugui descobrir la veritat».
Doctrina,
com s’ha dit, del tot aplicable al cas i que mena a la claudicació
d’aquest darrer motiu i, amb ell, de tot el recurs, amb la consegüent
íntegra confirmació de la sentència combatuda.
Sisè.-
Segons el paràgraf 3r de l’art. 1715 de la LEC, s’han d’imposar
les costes d’aquesta alçada al recurrent, així com decretar la pèrdua
del dipòsit constituït en haver-se desestimat tots els motius del
recurs; imposició de costes respecte a les quals vol significar la Sala
que s’hauria produït igualment fins i tot en supòsit de
no-preceptivitat en atenció a la palesa temeritat del recurrent.
Atesos
els preceptes legals esmentats i els altres d’aplicació,
DECIDIM
La
Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
desestima el recurs de cassació interposat per la representació del
Sr. X1 contra la Sentència de l’Audiència Provincial de
Barcelona, Secció Primera, de 8 d’abril de 1998, confirmatòria de la
sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 16 de Barcelona per la
qual s’acollia la demanda interposada contra l’esmentatada per
la Sra. Y1, condemnant al recurrent al pagament de les
costes d’aquesta alçada i a la pèrdua del dipòsit que va constituir
en interposar-lo.
Aquesta
és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
|
