Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 2 d'octubre de 1998

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 2 d'octubre de 1998, núm. 24/1998 (Sala Civil i Penal) 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats al marge, ha vist el present recurs de cassació contra la Sentència de data 12 de maig de 1998, dictada en grau d’apel·lació per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona, com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia seguides davant el Jutjat de Primera Instància número 1 de Girona, interposat pel Sr. X1 , representat pel procurador Sr. Manuel Rodés Garriga i defensat per l’advocat Sr. Jordi Figueras Mas; ha estat part recorreguda la Sra. Y1 , representada pel procurador Sr. Antonio Maria de Anzizu Furest i defensada per l’advocat Sr. Juli Prat Gubau.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.-Davant el Jutjat de Primera Instància número 1 de Girona, es van seguir les actuacions de judici declaratiu de menor quantia número 381/96 a instància del Sr. X1  , en les quals es va dictar Sentència amb data 27 de maig de 1997, la part dispositiva de la qual diu el següent: «Fallo: Que, desestimando la demanda formulada por la representación procesal de D. X1   contra D.ª Y1  absuelvo a la misma de los pedimentos de la demanda, con imposición de las costas al actor».

Segon.- El procurador del Sr. X1   va interposar recurs d’apel·lació contra l’esmentada sentència de primera instància, que es va substanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona, i va dictar sentència amb data 12 de maig de 1998, amb la següent part dispositiva: «Fallamos: Que desestimando el recurso de apelación formulado por el procurador D. Francesc de Bolós Pi en nombre y representación de D. X1  , contra la sentencia 27-05-97, dictada por el Juzgado de 1.ª Instancia e Instrucción n.º 1 de Girona, en los autos de menor cuantía n.º 0381/96, de los que este rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos íntegramente el fallo de la misma, con imposición de las costas de esta alzada a la parte apelante».

Tercer.- Contra la sentència dictada en grau d’apel·lació, el procurador Sr. Manel Rodés Garriga, en nom i representació del Sr. X1 , va interposar recurs de cassació davant aquesta Sala Civil, que va fundar en els motius següents: 1r. A l’empara del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de les normes de l’ordenament jurídic i de la jurisprudència aplicables per resoldre les qüestions objecte de debat i cita com a normes de l’ordenament jurídic que es consideren infringides, l’art. 1261 paràgraf 1 del Codi civil i els articles 1445, 1446, 1447 i 1449 de la mateixa legislació; 2n. A l’empara del mateix número i article de la Llei d’enjudiciament civil, i cita com a normes que considera infringides els mateixos articles i paràgraf del Codi civil; 3r. A l’empara del mateix número i article de la Llei d’enjudiciament civil, i cita com a norma que es considera infringida l’article 1281, incís 1r del Codi civil per inaplicació; 4t.A l’empara del mateix número i article de la Llei d’enjudiciament civil i cita com a normes que considera infringides l’article 321 de la Compilació del dret civil de Catalunya; 5è. Igualment a l’empara del mateix número i article de la Llei d’enjudiciament civil i cita com a norma que considera infringida el mateix article de la Compilació del dret civil de Catalunya abans esmentat; i, 6è. A l’empara del mateix número i article de la Llei d’enjudiciament civil i cita com a norma que considera infringida els articles 1714 i 1719, paràgraf 1r del Codi civil.

Quart.- Una vegada admès el recurs, es va evacuar el tràmit d’impugnació i es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 1 d’octubre d’enguany, que va tenir llo

N’ha estat designat ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Per tal de fixar les qüestions que s’han de resoldre en aquest recurs de cassació sembla oportú fer una referència concreta als fets següents:

        A) Amb data 11 de novembre de 1969 es va atorgar una escriptura pública de compravenda, en la qual el senyor Z va vendre als consorts senyors K i W una finca de la seva propietat, que els consorts esmentats van adquirir amb pacte de supervivència.

        B) La senyora W va atorgar testament el dia 12 d’abril de 1978, en el qual ordenava un llegat a favor del seu fill senyor X1 i  d’allò que per llegítima acredités en l’herència materna i instituïa hereu el seu marit senyor K. La testadora va morir el dia 29 de setembre de 1979 i el dia 25 de març de 1980 es va atorgar una escriptura pública de manifestació i acceptació d’herència, en la qual el senyor K repudiava l’herència de la seva esposa, fins i tot renunciava a la meitat de la finca esmentada que havia adquirit amb pacte de supervivència, i com a conseqüència d’aquest fet, el senyor X1 i  va acceptar i va esdevenir hereu únic de l’herència de la senyora W.

        C) Apareix també a les actuacions que el dia 13 de novembre de 1979 el senyor K va atorgar una escriptura pública anomenada de «poder general» a favor del seu fill senyor X1 ; i que el dia 17 de febrer de 1992 el senyor X1 i  va atorgar una altra escriptura pública de «poder general» a favor del seu pare senyor K

        D) S’ha acreditat també a les actuacions que el senyor X1 i  va viure en situació d’unió estable de parella amb la senyora Y1. durant uns deu anys a la finca abans esmentada, juntament amb el senyor K i els fills que la senyora Y1 havia tingut del seu matrimoni. Aquesta situació d’unió estable de parella es va trencar a mitjans de l’any 1993. Després d’aquesta ruptura van continuar habitant la finca esmentada, propietat del senyor X1 i el seu pare, la senyora Y1, el senyor K i els fills de la primera.

        E) El dia 27 d’octubre de 1993 es va atorgar una escriptura pública de compravenda, en la qual el senyor K, que actuava en nom propi i com a apoderat del seu fill senyor X1 , va vendre a la senyora Y1 la finca esmentada pel preu d’11.000.000 de pessetes.

        F) El dia 5 de novembre de 1993 el senyor K va atorgar una escriptura pública de revocació de poder que havia conferit a favor del seu fill senyor X1 ; i aquest va atorgar el dia 13 de gener de 1994 una altra escriptura pública de revocació del poder que havia conferit al seu pare senyor K.

        G) El senyor K, que va morir el dia 9 de febrer de 1996, havia atorgat testament el dia 12 d’abril de 1978, en el qual instituïa hereva la seva esposa, i, per al cas de premoriència de l’hereva instituïda, ordenava una substitució vulgar a favor del seu fill senyor X1. Recordem que l’esposa del testador va morir l’any 1979.

        H) El mes de setembre de 1996 el senyor X1   va interposar una demanda contra la senyora Y1, en la qual sol·licitava la nul·litat de l’escriptura pública de compravenda atorgada pel senyor K a favor de la demandant el dia 27 d’octubre de 1993; amb caràcter subsidiari sol·licitava que es decretés la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just d’aquesta compravenda; i amb caràcter doblement subsidiari sol·licitava la nul·litat de la venda de la meitat indivisa que corresponia al senyor X1  sobre la mateixa finca. En el seu escrit de contesta a la demanda la senyora Y1 va sol·licitar la desestimació de les pretensions de la part agent. El Jutjat de Primera Instància número 1 de Girona va dictar sentència que desestimava la demanda i aquesta resolució va ésser confirmada per Sentència de data 12 de maig de 1998, que va dictar la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona. El senyor X1 ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que articula en sis motius de cassació, fonamentats tots ells en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil.

Segon.- Com a qüestió prèvia, cal fer referència a les al·legacions que es fan a l’escrit d’impugnació del recurs de cassació sobre defectes formals i inviabilitat general del recurs.

Pel que fa als defectes formals, al·lega la part contra la qual es recorre que no s’ha redactat de forma correcta la pètita de l’escrit d’interposició del recurs, ja que demana únicament la seva admissió, que es revoqui la sentència contra la qual es recorre i que es faci d’acord amb els pronunciaments que corresponguin segons dret; mentre que a criteri de la part que impugna el recurs, en la pètita de l’escrit d’interposició del recurs s’havia de demanar la seva admissió, la sol·licitud de la seva estimació (cassació) i sol·licitud funció positiva o rescissòria (estimar o desestimar totalment o parcial la demanda) i l’omissió d’aquest tercer requisit implica, segons la mateixa part, manca de la claredat i precisió que exigeixen l’article 524 de la Llei d’enjudiciament civil, incongruència hipotètica segons l’article 359 de la mateixa llei i infracció del caràcter d’ordre públic de les normes processals segons l’article 8.2 del Codi civil. Aquesta pretensió ha d’ésser desestimada, ja que es vol fonamentar en un formalisme rígid que no té un suport legal, com ho acredita el fet que l’article 1707 de la llei processal civil exigeix estrictament que en l’escrit d’interposició del recurs s’expressin el motiu o els motius que el fonamentin, les normes que es considerin vulnerades i la pertinència i fonamentació del recurs en relació amb els motius de cassació que autoritza la llei, però ni aquest precepte ni cap altre que fa referència a l’escrit d’interposició del recurs concreten els requisits que ha de reunir la pètita de l’escrit d’interposició. Per tant, hem d’entendre que en relació amb aquest punt és suficient que se sol·liciti que es tingui per presentat l’escrit d’interposició del recurs i que s’admeti a tràmit (que en realitat no és altra cosa que una clàusula d’estil), que es demani la cassació de la sentència contra la qual es recorre i que es facin els pronunciaments que escaiguin segons allò que s’ha al·legat en cadascun dels motius de cassació. I la pètita de l’escrit d’interposició del recurs, en el cas que ara s’ha de resoldre, compleix amb aquestes prevencions, amb la conseqüència que no escau la seva desestimació per motius formals.

Tercer.- Amb caràcter subsidiari al·lega la part contra la qual es recorre la inviabilitat general del recurs, ja que segons la mateixa part l’agent ha interposat el recurs en la seva doble condició de propietari de la meitat de la finca que ha original el litigi i d’hereu del seu pare senyor K i en cap moment s’ha acreditat que l’agent hagi acceptat l’herència paterna, cosa que comporta, segons la mateixa part contra la qual es recorre, que l’agent i part que ara recorre en cassació està mancat d’acció per fer qualsevol actuació en relació amb l’herència paterna.

Aquesta pretensió és clarament desestimable. Recordem inicialment que la part agent va adjuntar al seu escrit de demanda còpia autèntica del testament patern, del qual resulta que venia cridat a l’herència en primer lloc per haver premort la seva mare instituïda hereva en lloc preferent (segons resulta d’altres documents que apareixen a les actuacions); i que en el fet vuitè de l’escrit de demanda l’agent manifesta que actua en el litigi com a propietari de la meitat de la finca que reclama i com a hereu testamentari del seu pare. D’aquests fets resulta que la part demandant coneixia des de l’inici del litigi que l’agent actuava també a com hereu del seu pare i tant en la primera com en la segona instància va admetre la seva legitimació amb aquest caràcter; en conseqüència no pot ara en el recurs de cassació anar contra els seus propis actes ni introduir en el recurs de cassació qüestions noves que no s’han discutit en les instàncies inferiors sense contradir una coneguda i reiterada jurisprudència contrària al plantejament de qüestions noves en el recurs. Amb independència que els fets esmentats tenen entitat suficient per entendre que el fill ha acceptat de forma tàcita l’herència paterna, segons resulta de l’article 19.I del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya i Sentència del Tribunal Suprem de 14 de març de 1978, en relació amb altres resolucions que esmenta la mateixa sentència.

Quart.- El motiu primer del recurs, que es fonamenta en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles 1261.1, 1445, 1446, 1447 i 1449 del Codi civil. El motiu és clarament desestimable, ja que al·lega infracció de preceptes heterogenis, con són l’article 1261.1 del Codi civil, que es refereix al consentiment com a requisit essencial per a la validesa de qualsevol contracte, i els articles 1445, 1446, 1447 i 1449 del mateix Codi, que regulen qüestions que fan referència al concepte del contracte de compravenda, diferències entre compravenda i permuta i determinació del preu en el contracte de compravenda; i, segons un criteri jurisprudencial reiterat, la barreja de preceptes heterogenis en un mateix motiu de recurs és contrària a l’exigència mínima de claredat que es troba implícita en els articles 1692 i 1707 de la Llei d’enjudiciament civil (sentències del Tribunal Suprem d’1 de febrer de 1989 i 23 de juny de 1992).

Cal afegir encara que, en el desenvolupament del motiu, la part que recorre argumenta fonamentalment el fet que el venedor senyor K va prestar el seu consentiment contractual amb intervenció del vici d’error en el seu consentiment; i si això realment fos cert, un plantejament correcte del recurs exigia fonamentar-lo de forma concreta en l’article 1266 del Codi civil i precisar, a més a més, quin tipus d’error, d’entre els que esmenta el precepte, podia concórrer en el cas que ha originat el litigi, per tal de poder plantejar i decidir amb les garanties escaients si el tipus d’error al·legat era suficient per decretar la ineficàcia del contracte de compravenda. I com que la part que recorre no ha tingut cura de fer aquest plantejament, exigible d’acord amb una tècnica cassacional correcta, s’ha de desestimar el motiu primer del seu recurs.

Cinquè.- El motiu segon del recurs, que es fonamenta també en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció dels mateixos articles 1261.1, 1445, 1446, 1447 i 1449 del Codi civil, amb la precisió inicial que incideix en els mateixos defectes de barrejar en un mateix motiu de recurs preceptes heterogenis, que el fan desestimable sense necessitat de més argumentacions. Així i tot sembla convenient afegir que en aquest motiu la part que recorre sol·licita que es declari simulat i, per tant, inexistent, el contracte de compravenda que documenta l’escriptura pública de 27 d’octubre de 1993 per manca del requisit essencial del preu. La sentència contra la qual es recorre, i també la de primera instància que es confirma en el grau d’apel·lació, fan un examen acurat i complet de totes les proves que s’han practicat en el litigi i sobre la base d’aquest examen arriben a la conclusió que la part demandant i compradora va pagar efectivament un preu per l’adquisició de la finca; cosa que comporta negar que ens trobem aquí davant d’un contracte simulat i si els organismes jurisdiccionals d’instància arriben a la conclusió que ens trobem aquí davant d’un contracte de compravenda real i no davant d’una compravenda simulada, aquest pronunciament no es pot impugnar en el recurs de cassació per la via que ha escollit la part que ara recorre (sentències del Tribunal Suprem de 23 de desembre de 1991 i 9 de febrer de 1994, entre moltes altres). En realitat, la part que recorre pretén en aquest motiu que el Tribunal Superior torni a valorar totes les proves que han portat els organismes jurisdiccionals d’instància a declarar que no ens trobem en el cas present davant d’un contracte simulat, pretensió que en realitat comportaria convertir el recurs de cassació en una tercera instància, amb oblit que la regulació actual del recurs s’inspira clarament en el criteri de convertir-lo en un instrument de protecció de les normes i també en el criteri d’allunyar-lo d’una tercera instància (sentències del Tribunal Suprem de 12 de desembre de 1994 i 24 de gener de 1995).

Sisè.- El motiu tercer del recurs, que igualment es fonamenta en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles 1281.1 i 1285 del Codi civil en matèria d’interpretació dels contractes. En relació amb aquest motiu s’ha de precisar que en l’escriptura pública de compravenda de 27 d’octubre de 1993 el senyor K, pare de l’agent i part que ara recorre en cassació, va vendre la finca que ha originat el litigi a la part demandant pel preu d’11.000.000 de pessetes (pacte segon); i que en el pacte tercer es va convenir que: «sin perjuicio de la venta que en esta escritura se efectúa, D.ª Y1  contrae la obligación personal con D. K de cuidarlo y tenerlo en su domicilio durante toda su vida y siempre que ésta fuere su voluntad». Sobre la base d’aquestes clàusules contractuals, la sentència contra la qual es recorre considera (fonament de dret quart) que ens trobem davant d’un contracte de compravenda, en el qual el preu es va pagar una part en diners i una altra part en l’obligació personal que ve emparada pels articles 1445, 1446 i 1447 del Codi civil. La part que recorre argumenta en el motiu tercer del seu recurs, de forma més aviat poc clara, que la interpretació que dóna la sentència de segona instància a la clàusula tercera del contracte és contrària als interessos i produeix indefensió a la part que recorre, ja que considera que la voluntat dels contractants va ésser la de vendre la finca pel preu d’11.000.000 de pessetes i que l’obligació assumida per la compradora és una obligació que va assumir de forma unilateral, és a dir, sense cap intervenció de la part venedora, i que a més a més es va constituir al marge del preu en diners que s’havia convingut per la transmissió de la finca.

Aquesta pretensió de la part que recorre és desestimable, ja que la interpretació dels contractes és funció privativa dels organismes jurisdiccionals d’instància i s’ha de mantenir en el grau de cassació mentre no es reveli com a il·lògica o contrària a les regles d’hermenèutica contractual (sentències d’aquesta Sala de 20 de juliol de 1994 i 30 de desembre de 1995, que segueixen en aquest punt el criteri que ha instaurat de forma repetida la jurisprudència del Tribunal Suprem). I en aquest cas la tesi de la sentència d’apel·lació, favorable a considerar el contracte com una compravenda, encara que el preu es va pagar part en diners i part mitjançant assumir la compradora una obligació personal, és una interpretació ajustada a dret; ja que la presència d’una contraprestació diferent al costat del preu en diners no desnaturalitza el contracte de compravenda, com resulta de l’article 1446 del Codi civil, que de forma expressa preveu la possibilitat que el preu es pagui una part en diners i part en una altra cosa; i entre aquestes altres coses s’hi comprenen una prestació de fer a càrrec de la part compradora, segons resulta de les sentències del Tribunal Suprem de 15 de gener de 1963 i 17 de maig de 1988.

Setè.- El motiu quart del recurs, fonamentat una vegada més en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció de l’article 321 de la Compilació del dret civil de Catalunya, ja que segons la part que recorre l’obligació personal que va assumir la compradora de cuidar el venedor mentre visqués no constitueix part del preu que es va fixar per a la transmissió de la finca, i sobre la base d’aquest criteri, considera que es donen en aquest cas els requisits que exigeix l’article 321 de la Compilació del dret civil de Catalunya per tal que es pugui exercir amb èxit l’acció de rescissió per lesió. Però aquest criteri ja s’ha refusat en el fonament de dret anterior i, per consegüent, el motiu quart del recurs s’ha de refusar per les raons esmentades. En aquest moment sols cal afegir que la determinació d’una part de la contraprestació sobre la base d’una obligació de fer de contingut econòmic incert, ja que s’estableix per a mentre visqui una persona que en aquells moments tenia vuitanta-vuit anys d’edat, fa racionalment presumir l’existència d’un component de liberalitat en aquesta part de la contraprestació, suficient per excloure el contracte de l’àmbit de la rescissió per lesió segons el dret civil català; sols cal recordar que segons l’article 321.II de la Compilació del dret civil de Catalunya l’acció de rescissió per lesió no és procedent en els contractes en els quals el preu o contraprestació ha estat decisivament determinat pel desig de liberalitat de l’alienant.

Vuitè.- El motiu cinquè del recurs, que també es fonamenta en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega igualment infracció de l’article 321 de la Compilació del dret civil de Catalunya. Al·lega ara la part que recorre que en el contracte de compravenda de l’any 1193 el senyor K va vendre a la demandant en nom propi la meitat de la finca que ha originat el litigi i va vendre a la demandant l’altra meitat de la finca com apoderat del seu pare; i sobre la base d’aquesta consideració argumenta que l’existència d’un component de liberalitat en l’actuació del senyor K únicament es podia projectar respecte a la meitat de la finca que era propietat seva, però no sobre la meitat de la finca propietat del seu representat, ja que respecte a ell la compradora no va assumir cap mena d’obligació.

Aquest motiu cinquè del recurs també ha d’ésser desestimat. En primer lloc, perquè d’acord amb els criteris que informen l’article 323.I de la Compilació del dret civil de Catalunya, hem d’entendre que ens trobem aquí davant d’un únic contracte de compravenda, encara que es refereixi a dues meitats indivises de la mateixa finca, per un preu únic, i segons els principis que informen el precepte, l’existència o no de lesió en aquest cas s’ha de fer prenent la finca com una unitat i pel seu valor total. En segon lloc, perquè si el senyor X1, de forma unilateral i totalment voluntària, va atorgar uns poders generals a favor del seu pare, ha de sotmetre’s a les conseqüències que es puguin derivar de l’actuació de l’apoderat, encara que sigui perjudicial per als seus interessos, fins i tot en el supòsit que l’apoderat contravingui d’alguna forma el caràcter essencialment fiduciari que fonamenta les relacions que es deriven de la representació voluntària o del contracte de mandat. I, en tercer lloc, cal precisar que si bé l’article 1726 del Codi civil permet exigir responsabilitats al mandatari que contravingui les obligacions a càrrec seu, que fins i tot es podrien fer extensives a la part que ha contractat amb ell coneixent que actuava en perjudici del poderdant, en el cas que ara s’ha de resoldre hem de recordar que, com s’ha precisat en el fonament tercer d’aquesta resolució, el senyor X1 ha esdevingut hereu del seu pare per haver acceptat, ni que sigui de forma tàcita, l’herència paterna, i com a conseqüència d’aquesta acceptació resta vinculat als actes propis del causant segons l’article 1.I del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya; en el sentit que l’hereu ha de respectar els actes de disposició que el seu causant ha efectuat sobre béns propietat del qui després ha esdevingut hereu.

Novè.-El sisè i darrer dels motius de cassació, que com els restants es fonamenta en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles 1714 i 1719.I del Codi civil. Segons la part que recorre l’article 1714 del Codi civil estableix que el mandatari no pot traspassar els límits del mandat i en el cas del recurs la part que recorre argumenta que l’apartat c) de l’escriptura de poders que va atorgar el pare a favor seu conferia a l’apoderat o mandatari facultats per vendre per preu confessat, al comptat o a terminis, permutar i per qualsevol altre títol onerós alienar béns mobles i immobles, però no per alienar béns immobles amb una causa liberal afegida o amb un benefici per l’adquirent sense res a canvi, però sense que es facultés el fill per atorgar contractes translatius fonamentats amb una causa liberal. I sobre la base d’aquests raonaments considera que també s’ha infringit l’article 1719.I del Codi civil, segons el qual en l’execució del mandat el mandatari o representant ha d’atenir-se a les instruccions del manant o representat.

Aquest darrer motiu del recurs també ha d’ésser desestimat, ja que no ens trobem aquí davant d’un contracte translatiu fonamentat en una causa gratuïta, sinó davant d’una compravenda en la qual el preu o contraprestació es va convenir en el pagament d’una quantitat de diners i la resta amb uns eventuals i futurs serveis que la compradora havia de prestar al venedor, en relació amb els quals es pot apreciar un component d’aletorietat o fins i tot de liberalitat atesa l’edat del venedor (vuitanta-vuit anys) i els vincles quasi familiars entre alienant i adquirent. Però, en qualsevol cas, aquest acte translatiu afecta la part agent i que ara recorre en cassació pel fet d’haver esdevingut hereu del seu pare per les raons esmentades, i per la seva condició d’hereu resta vinculat pels actes propis del seu causant segons l’abans esmentat article 1.I del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya.

Desè.- Els raonaments que s’ha fet en els fonaments de dret anteriors porten a la desestimació total del recurs, amb les conseqüències que preveu l’article 1715.3 de la Llei d’enjudiciament civil; és a dir, imposició de les costes a la part que ha interposat el recurs i pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir.

En nom del Rei i en virtut de l’autoritat que ens ha conferit el Poble espanyol,

 

DECIDIM

Desestimar el recurs de cassació que ha interposat el procurador dels tribunals senyor Manel Rodés i Garriga, que actua en nom i representació del senyor X1, contra la Sentència que va dictar la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona el dia 12 de maig de 1998, que es confirma en tots els seus extrems; amb imposició de les costes del recurs de cassació a la part que l’ha interposat i a la pèrdua del dipòsit que en el seu moment va constituir.

S’ha de lliurar el testimoni corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda