Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 28 de setembre de 1998

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 28 de setembre de 1998, núm. 22/1998 (Sala Civil i Penal) 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats consignats més amunt, ha vist el recurs de cassació contra la Sentència que va dictar en grau d’apel·lació la Secció 14 de l’Audiència Provincial de Barcelona el 14 de juliol de 1997, a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia, sobre nul·litat d’escriptura pública, tramitades davant el Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Granollers. El recurs el va interposar la Sra. X1 , representada per la procuradora dels tribunals Sra. Maria Teresa Aznárez Domingo i assistida pel lletrat Sr. Joan Serralta Isern; i la part contra la qual s’ha recorregut és el Sr. Y1  i la Sra. Y2 , respresentas per la procuradora Sra. Maria-Caridad Mejías Sánchez i dirigits pel lletrat Sr. Andrés Estany Segalás.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- El Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Granollers va tramitar el judici de menor quantia núm. 139/95 que va promoure la demanda que va presentar la Sra X1  en la qual, després d’exposar fets i fonaments jurídics aplicables, va sol·licitar que es dictés sentència en què es declarés: «a) Que la demandante D.ª X1 , en su calidad de herdera de su difunta madre D.ª Z, y previas las renuncias operadas por parte de D. Y1, primero, y D. Y3, D. Y4, D.ª Y5 y D.ª Y6  , después, es, aquella, propietaria de la finca sita en el número 8 de la calle C de L, de la siguiente descripción registral: Una casa compuesta de planta baja, piso y desván, y patio posterior, edificada sobre una porción de terreno sita en esta ploblación, y calle C, en donde viene señalada de número 8; ocupa el solar en junta una superfície de ciento treinta y cinco metros cuadrados, de los que corresponden a lo edificado unos 70 metros cuadrados por planta. Linda por su frente, Norte, con la expresada calles; por su derecha, Oriente, con Z y Z2; por su izquierda, Ponente, con D. K, y por detrás K2, con parte de la finca de su procedencia destinada a pasaje, de tres metros de ancho, del cual y por el cual tiene llave y paso del propietario de la finca. Inscrita en el Registro de la Propiedad número 0 de L2, en el tomo 000, libro 00 de L, folio 000, finca 0000; b) Que la escritura pública otorgada ante el notario que fue de L, Don José Eloy Valencia Docasar, entre D. Y1 , Y2 , X1  , Y4  , Y5 , Y6   y Y3  , en fecha 5 de abril de 1990, bajo su número de instrumentos públicos 428, es nula; c) Que la inscripción de la referida escritura pública en el Registro de la Propiedad 2 de Granollers, relativa pues a la finca inscrita en el tomo 000, libro 00 de L, folio 000, finca 0000, es igualmente nula, y debe cancelarse, condenándoles, en su caso, a todos los codemandados a comparecer ante fedatario público al objeto de otorgar nueva escritura pública de rectificación, o subsanación de la anterior, al objeto de conseguir la cancelación de la inscripción correspondiente en el Registro de la Propiedad 0 de L2, y, para el supuesto de que los codemandados no lo verificarán en término, otorgar tal escritura el juzgado de oficio; d) En definitiva se les condene a estar y pasar por los anteriores pronunciamientos y al pago de las cotas procesales a los codemandados que se hubieran opuesto a esta demanda».

Segon.- Els demandats Sr. X1  i Sra. Y2  van personar-se a les actuacions i van contestar la demanda. S’hi van oposar amb arguments fàctics i jurídics i acabaren demanant que es dictés sentència que desestimés la demanda amb imposició de les costes a la part actora. Quant als codemandats Srs. Y4, Y3, Y6,  Y5, van comparèixer al jutjat i van assentir a la demanda presentada.

Tercer.- Rebut a prova el procediment, practicades les que es van proposar, declarades pertinents i realitzats els tràmits legals oportuns, el magistrat del Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Granollers va dictar sentència el 6 de febrer de 1996, la decisió de la qual és literalmente la següent: «Que estimo la demanda presentada en nombre de Dña. X1   contra D. Y1 , Dña. Y2 , D. Y4  , D. Y3  , Dña. Y6  , y Dña. Y5 . Por tanto, declaro que la actora es propietaria de la finca sita en el número ocho de la calle C de L, inscrita en el Registro de la Propiedad de Granollers número 2, en el tomo 000, libro 00 de L2, folio 000, finca 0000. Por tanto, la escritura pública otorgada ante el notario que fue de L D. José Eloy Valencia Docasar, en fecha cinco de abril de 1990, bajo su número de instrumentos públicos 428, es nula, debiendo procederse a la cancelación de la inscripción de la referida escritura pública en el Registro de la Propiedad número 0 de L2. En cuanto a costas, D. Y1  y Dña. Y2  deberán abonar cada uno de ellos una sexta parte de las costas causadas a la actora, no haciéndose especial pronunciamiento con relación a las restantes partes».

Quart.- Els demandats senyors Y1  i Y2  van interposar recurs d’apel·lació contra la sentència del Jutjat davant de l’Audiència Provincial de Barcelona, que va tramitar el rotllo d’alçada núm. 421 de 1996. La Secció 14 va dictar sentència el 14 de juliol de 1997, la part dispositiva de la qual diu així: «Estimamos el recurso de apelación interpuesto por D. Y1 y Doña Y2 , contra la sentencia de fecha 6 de febrero de 1996, dictada por el magistrado juez del Juzgado de Primera Instancia n.º 2 de Granollers, que revocamos, dictando otra en su lugar por la que se desestima la demanda interpuesta por Doña X1   y se absuelve a los demandados de los pedimenos contenidos en la misma sin expresa condena en costas de ninguna de las instancias».

Cinquè.- La procuradora Sra. Aznárez Domingo, en nom i representació de la Sra. X1  i mitjançant escrit de data 1 de setembre de 1997, va formular recurs de cassació contra l’esmentada sentència i, admès a tràmit, es va acordar la remissió de les actuacions a la Sala Primera del Tribunal Suprem amb citació de les parts per un termini de trenta dies. Comparegudes les parts a dit tribunal, amb data 10 de març de 1998 es va dictar resolució que declarava que la competència per conèixer del present recurs de cassació corresponia a la Sala Civil d’aquest Tribunal Superior de Justícia, a la qual es van remetre les actuacions amb citació de les parts pel termini legal.

Sisè.- Trameses les actuacions a aquest Tribunal i format l’oportú rotlle, van comparèixer les parts i es van passar al Ministeri Fiscal als efectes previstos a l’art. 1709 de la Llei d’enjudiciament civil, un cop evacuat el trasllat mitjançat l’escrit de data 10 de juny de 1998 en el sentit que considerava procedent l’admissió a tràmit del recurs de cassació interposat per las raons que expressa l’esmentat escrit i que es donen aquí per reproduïdes. Per provisió de data 25 de juny de 1998 es va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat per la representació de la Sra. X1  el 24 d’octubre de 1997, que fonamenta en tres motius, en el primer dels quals s’al·lega infracció de les normes de l’ordenament jurídic respecte als art. 609 i 997 del Codi civil i art. 16 de la compilació catalana codi de successions. Quant al segon motiu, s’al·lega infracció de l’art. 1261 del Codi civil; i respecte al tercer motiu, infracció de l’art. 348 del Codi civil; i conferit trasllat del recurs a la part compareguda, mitjançant el seu escrit de data 20 de juliol de 1998 el va impugnar, al·legant el que va considerar adient al cas i es dóna aquí per reproduït. Sol·licitada per totes les parts comparegudes la celebració de vista, hi ha tingut lloc a la Sala audiència d’aquest Tribunal el passat dia 17 de setembre actual a les 11 del matí, amb la concurrència dels lletrats i procuradors de les parts comparegudes i amb el resultat que es veu a la diligència estesa a l’efecte.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Per tal de centrar les qüestions que s’han de resoldre en aquest recurs de cassació, és oportú fer una referència als fets següents:

        A) Per escriptura pública de data 25 d’agost de 1953, els consorts senyors G  i K van fer donació a favor del seu fill senyor Y1   d’un terreny que es troba a la població de la l..

        B) Segons una altra escriptura pública de data 29 de gener de 1987, el senyor Y1   va vendre el terreny esmentat i la casa edificada a la seva esposa senyora y8

        C) La senyora W va atorgar testament notarial obert el mateix dia 29 de gener de 1987, en el qual instituïa hereu el seu marit senyor Y1   i ordenava també una substitució vulgar dels seus fills per parts iguals. La testadora va morir el dia 15 de gener de 1988.

        D) El dia 21 d’abril de 1988 es va atorgar una altra escriptura pública, en la qual s’especificaven com a béns únics que formaven part de l’herència de la senyora W la meitat indivisa de dues finques que es troben a L2; el senyor Y1   renunciava a favor dels seus fills a l’herència de la seva esposa, els senyors Y6, Y3, Y4 i Y5  , en la seva condició de subtituts vulgars en l’herència materna renunciaven a l’herència a favor de la seva germana senyora X1 i  , que acceptava l’herència materna, i el senyor Y1   feia donació a favor de la seva filla senyora Maria Betlem de la meitat indivisa de les dues finques que havia adquirit amb la seva esposa.

        E) El dia 5 d’abril de 1990 es va atorgar una escriptura pública, en la qual el senyor Y1   venia a la seva segona esposa senyora Y2   la meitat de l’usdefruit de la finca abans esmentada que es troba a la l. i una cinquena part de la nua propietat de la finca a cadascun dels seus fills senyors Y6, Y3, Y4, Y5 i X1.

        F) Encara i en relació amb la mateixa finca es va atorgar una altra escriptura pública el dia 18 de maig de 1994, en la qual la senyora X1 i   addicionava l’inventari de l’herència materna amb la finca que es troba a L, que és la mateixa finca objecte del contracte de compravenda de 5 d’abril de 1990, que s’esmenta a l’apartat anterior.

        G) El mes de febrer de 1995 la senyora X1 i   va interposar una demanda contra el seu pare senyor Y1  , la segona esposa del seu pare senyora Y2   i contra els seus germans senyors Y6, Y3, Y4 i Y5  , en la qual sol·licitava que en el seu dia es dictés sentència que declarés que l’agent, com a hereva única de la seva mare, és propietària de la finca que es troba a L, la nul·litat de l’escriptura pública de compravenda de 5 d’abril de 1990 i de la inscripció registral de la finca a favor dels compradors. Els senyors Y6, Y3, Y4 i Y5   van assentir a la demanda.

        H) En el seu escrit de contesta a la demanda, la senyora Y2  va al·legar la validesa de l’escriptura pública de compravenda de 5 d’abril de 1990 i va sol·licitar la desestimació de la demanda. El senyor Y1   sol·licita també en el seu escrit de contesta a la demanda la validesa de l’escriptura pública de compravenda de l’any 1990 i la desestimació de les pretensions de la part agent.

        I) El Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Granollers va dictar sentència el dia 6 de febrer de 1996, que estimava la demanda.

        J) Els senyors Y1   i Y2   van interposar recurs d’apel·lació contra aquesta sentència, que va ésser resolt per la secció 14 de l’Audiència Provincial de Barcelona, que va dictar Sentència el dia 14 de juliol de 1997, que estimava el recurs, amb la desestimació subsegüent de la demanda.

        K) La senyora X1 i   va interposar recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Suprem, que per interlocutòria de data 10 de març de 1998 va decretar la competència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia per conèixer i resoldre el recurs de cassació que s’articula en tres motius.

Segon.- Abans d’entrar en l’estudi de cadascun dels tres motius del recurs, és necessari examinar els tres primers apartats de l’escrit d’impugnació del recurs, en els quals la part contra la qual es recorre sol·licita que no s’admeti a tràmit sobre la base de les consideracions següents:

        A) En primer lloc, perquè la quantia del litigi és notòriament inferior a la de 6.000.000 de pessetes que exigeix l’article 1687.1 c) de la Llei d’enjudiciament civil. En aquest punt cal precisar que en el fet vuitè del seu escrit de demanda, la part agent va fixar la quantia del litigi com indeterminada, sense que la part adversa fes cap mena d’objecció a aquesta determinació de la quantia. Cal precisar també que en aquest cas la quantia del litigi es podria determinar sobre la base de les prevencions de l’article 489.1 i 489.7 de la Llei d’enjudiciament civil, amb la conseqüència que en el tràmit de preparació del recurs, l’audiència que va entendre de l’apel·lació, havia de seguir els tràmits que estableix l’article 1694 de la llei processal civil per determinar la quantia del litigi de forma indicativa, cosa que no va fer, ja que va remetre les actuacions a la Sala 1a del Tribunal Suprem sense més tràmits. A la vista d’aquest fet hem de precisar ara en la fase de resolució del recurs si la quantia del litigi permet accedir al recurs de cassació. Segons la part contra la qual es recorre, la resposta ha d’ésser negativa, ja que en l’escriptura pública de compravenda de la finca que ha originat el litigi de 5 d’abril de 1990, s’assenyala com a preu la quantitat de 5.000.000 de pessetes, que és inferior a la quantiat de 6.000.000 de pessetes que estableix l’article 1687.1 c) de la llei processal civil per accedir al recurs de cassació. Això és cert, però també ho és que en l’escriptura posterior de data 18 de maig de 1994 d’addició d’inventari, s’assigna a la mateixa finca el valor de 6.725.000 de pessetes, que supera el límit dels 6.000.000 de pessetes que exigeix el precepte esmentat de la llei processal civil. I aquesta quantitat de 6.725.000 de pessetes és la que s’ha de considerar correcta, atès que es fixa en un moment més proper al de presentació de la demanda i de l’article 489 de la Llei d’enjudiciament civil resulta que la quantia del litigi s’ha de fixar en relació amb el valor dels béns objecte de la controvèrsia judicial al temps d’iniciar-se el litigi.

        B) Al·lega també la part contra la qual es recorre que és procedent decretar la no-admissió del recurs per haver-se infringit l’article 1707 de la Llei d’enjudiciament civil, que exigeix que en l’escrit d’interposició del recurs de cassació, s’expressin el motiu o motius que el fonamenten, amb esment de les normes de l’ordenament jurídíc o de la jurisprudència que es considerin infringides. En el cas que ara hem de resoldre, la part que recorre en el seu escrit d’interposició del recurs sota la denominació de «requisitos legales» i amb caràcter general precisa com a requisit legal segon que el recurs es fonamenta en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil per error en l’apreciació de la prova fonamentat en documents que consten a les actuacions, que demostren l’equivocació de qui ha jutjat. Aquest suport que es vol donar al recurs, s’ha de qualificar com a mínim d’estrany, ja que realment es fonamenta en un motiu de cassació que ja no està vigent després de la reforma del recurs per la Llei 10/1992, de 30 d’abril, i, per tant, basar un recurs de cassació en un motiu que, en paraules de la interlocutòria del Tribunal Suprem de 14 de març de 1995, va contra la pròpia essència del recurs, ja que la cassació sols permet revisar la interpretació del dret sense tocar els fets, seria prima facie motiu suficient per desestimar-lo en aquest tràmit sense que calguessin més consideracions.

        C) Així i tot entén aquesta Sala que el recurs es fonamenta realment en els seus quatre motius en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil en la seva redacció actual, que permet fonamentar el recurs en infracció de les normes de l’ordenament jurídic o de la jurisprudència aplicables, ja que tots els motius es fonamenten en preceptes del Codi civil i de la compilació catalana Codi de succesions (sic). Així i tot, la part contra la qual es recorre sol·licita la no-admissió del recurs pel fet que en cap dels seus motius s’esmenta l’ordinal de l’article 1692 de la llei processal civil que l’empara, amb vulneració de l’article 1707 de la mateixa llei, que certament hauria de determinar la seva inadmissió i ara desestimació sense necessitat de més argumentacions si en seguís un criteri formalista que sempre d’una forma o altra planeja sobre el recurs de cassació. Així i tot, considera aquesta Sala que l’omissió esmentada no ha produït cap mena d’indefensió a la part contra la qual es recorre, que ha pogut argumentar els seus motius d’oposició al recurs amb el mateix abast que si s’hagués esmentat la fonamentació concreta de cadascun dels motius del recurs; i en aplicació del dret a la tutela judicial efectiva, amb la seva manifestació pro actione, que aconsellen un tractament flexible i contrari a un excessiu formalisme considera oportú entrar en l’examen dels motius de cassació tot fent esment de la tècnica cassacional certament defectuosa que palesa l’escrit de formalització del recurs.

Tercer.- El motiu primer del recurs, que hem d’entendre que es fonamenta en l’article 1692.4 actual de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles 609 i 997 del Codi civil i de l’article 16 del Codi de succesions per causa de mort en el dret civil de Catalunya. El motiu és clarament desestimable ja que:

        A) L’article 609 del Codi civil esmenta uns fets jurídics, que determinen la creació i la transmissió dels drets reals en el dret civil espanyol. Des d’aquesta perspectiva hem de considerar que es tracta d’un precepte genèric o de caràcter general, que precisament per raó de la seva generalitat no pot fonamentar un recurs de cassació.

        B) Si bé és cert que en el cas del recurs el motiu es fonamenta també en la infracció de l’article 997 del Codi civil que estableix la irrevocabilitat de l’acceptació hereditària, el precepte s’invoca aquí de forma inoportuna. Ningú discuteix que la part agent i que ara recorre en cassació ha esdevingut hereva única de la seva mare, com a conseqüència d’haver acceptat la seva herència i de la renúncia dels altres cridats com a substituts vulgars de l’hereu instituït en primer lloc. D’aquests fets en resulta únicament que l’agent ha esdevingut hereva efectiva i definitiva de la seva mare després d’haver acceptat l’herència materna. Però aquesta acceptació de l’herència materna no determina que l’hereva hagi adquirit la propietat de la finca que ha originat el litigi, ja que el seu dret de propietat resultarà en tot cas del fet que s’acrediti que la finca esmentada era propietat de la seva mare o causant de la successió, i és evident que l’article 997 del Codi civil, amb el seu principi d’irrevocabilitat de l’acceptació hereditària, no és el precepte adequat per acreditar que una finca forma part de l’herència materna.

        C) Esmentem finalment que també s’invoca en el motiu primer del recurs de forma inadequada l’article 16 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya. En aquest punt és suficient esmentar que la testadora i causant de la successió va morir l’any 1988 i com que el Codi de successions és de l’any 1991, els seus preceptes sobre acceptació de l’herència no són aplicables a les succesions obertes abans de la seva entrada en vigor, segons resulta de la seva disposició transitòria primera.

Quart.- El motiu segon del recurs, que hem d’entendre que es fonamenta igualment en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció de l’article 1261 del Codi civil, el qual estableix que no hi ha contracte sinó quan concorren els requisits del consentiment dels contractants, objecte cert que sigui matèria de contracte i causa de l’obligació que s’estableixi. Aquests requisits s’estableixen en tres apartats diferents de l’article esmentat i per aquest supòsits és doctrina constant del Tribunal Suprem que quan un precepte té diferents apartats, s’ha d’especificar quin d’ells en concret es considera infringit (com resulta de les sentències de 22 de desembre de 1993, 21 i 30 de desembre de 1994), requisit que no compleix la part que ara recorre i que sense necessitat de més argumentacions porta a la seva desestimació.

Així i tot sembla convenient afegir que, en el desenvolupament del motiu, la part que recorre d’una forma o altra dóna a entendre que va prestar el seu consentiment en l’escriptura de compravenda de la finca de 5 d’abril de 1990 mitjançant la intervenció d’un vici d’error en el seu consentiment, ja que ignorava que la finca formava part de l’herència materna per haver-la comprada al seu marit en escriptura pública de 29 de gener de 1997 i si formava part de l’herència materna, l’agent i part que ara recorre havia esdevingut propietària de la finca esmentada després d’haver esdevingut hereva única de la seva mare. Fins i tot si es vol donar credibilitat al fet que la part que ara recorre va prestar el seu consentiment amb intervenció d’un tipus no especificat d’error, el motiu és també desestimable, ja que no s’invoca cap dels preceptes que permeten decretar la ineficàcia dels contractes en casos determinants d’error en el consentiment segons l’article 1266 del Codi civil. La posició de la part que recorre va fer uns camins diferents, ja que després d’haver mantingut durant tot el decurs del litigi que l’escriptura pública de 5 d’abril de 1990 documenta un contracte de compravenda, en el motiu segon del seu recurs argumenta que es tracta d’una compravenda simulada, i per tant nul·la, per manca del requisit d’un preu que efectivament s’hagués pagat. Amb la qual cosa tracta d’introduir de forma extemporània un fet nou en el litigi, i oblida que segons un criteri jurisprudencial reiterat no es poden plantejar en el recurs de cassació qüestions que les parts no van al·legar en els seus escrits d’al·legacions (sentències del Tribunal Suprem de 22 d’abril de 1992, 4 de juny i 20 de setembre de 1994).

Cinquè.- El motiu tercer del recurs, que també entenem fonamentat en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció de l’article 348 del Codi civil, segons el qual la propietat és el dret de gaudir i disposar d’una cosa.

Argumenta la part que recorre que el seu pare va vendre la finca que ha originat el litigi a la seva esposa segons escriptura pública de data 29 de gener de 1987 i que en l ’escriptura pública posterior de data 21 d’abril de 1988 el marit va renunciar a favor dels seus fills a l’herència de la seva esposa; i sobre la base d’aquests fets considera que en el moment d’atorgar-se l’escriptura pública de compravenda de 5 d’abril de 1990 el seu pare no era propietari de la finca esmentada i com que no era propietari de la finca, no podia disposar-ne a favor de la seva segona esposa i els fills comuns del seu primer matrimoni en aplicació de l’article 348 del Codi civil, amb la conseqüència d’haver-se de declarar radicalment nul·la la compravenda de l’any 1990.

El motiu tercer del recurs també s’ha de desestimar, ja que la part que recorre dóna per provat i acreditat que el seu pare no era propietari de la finca objecte del contracte de compravenda de l’any 1990 i la sentència contra la qual es recorre considera que el pare era en aquells moments propietari de la finca i aquest pronunciament de la sentència d’instància no s’impugna de forma eficaç en el tràmit de cassació. Recordem breument que, quan s’otorga l’escriptura pública de 21 d’abril de 1988 i entre els atorgants de l’escriptura apareix la part agent i que ara recorre en cassació, no s’especifica la finca que ha originat el litigi entre els béns que formaven part de l’herència materna, silenci prou significatiu, ja que la mateixa finca havia estat objecte d’un contracte de compravenda atorgat pel marit a favor de la seva esposa que documenta l’escriptura pública anterior de data 29 de gener de 1987. Això posa de manifest que la compravenda de la finca a favor de l’esposa no és altra cosa que un contracte simulat, que en la intenció de les parts era que l’esposa no esdevenia propietària de la finca objecte del contracte, encara que existís un títol aparent amb finalitats translatives, com és una escriptura de compravenda. Ho acrediten uns fets prou significatius. Com són que la suposada compravenda de l’any 1987 es celebra pocs dies després d’haver-se iniciat contra el marit un procediment penal del qual es derivaven unes responsabilitats civils de caire econòmic, que el mateix dia que es celebra la compravenda a favor de l’esposa, aquesta atorga testament en el qual institueix hereu el seu marit, que l’escriptura pública de compravenda no s’inscriu en el Registre de la Propietat, que quan es procedeix a l’embargament de béns com a conseqüència del procediment penal, el marit assenyala la finca que acabava de vendre a la seva esposa com un bé de la seva propietat que és objecte d’embargament i que el marit es va comportar sempre com a propietari de la finca i com a tal propietari va convenir uns contractes d’arrendament i fins i tot un contracte a favor de la seva filla i part que ara recorre en cassació. Aquests i altres fets porten que la sentència contra la qual es recorre qualifiqui d’inexistent la compravenda de l’any 1987 atorgada pel marit a favor de la seva esposa, amb la conseqüència inevitable que una compravenda que es qualifica d’inexistent no pot servir de títol per transmetre la propietat de la finca a la compradora. Aquesta conclusió no s’impugna de forma escaient en el motiu tercer del recurs de cassació, el que determina que no es pot considerar infringit l’article 348 del Codi civil, ja que el pare de la part que ara recorre va exercir en l’escriptura pública de compravenda de l’any 1990 unes facultats dominicals que sempre va retenir, encara que hagués atorgat l’any 1987 un aparent contracte de compravenda a favor de la seva esposa sobre la mateixa finca.

Sisè.- Després d’haver articulat la part que recorre els tres motius de cassació que s’han examinat en els fonaments de dret anteriors, sota la rúbrica «de las presunciones art. 1253 del CC» argumenta la part que recorre que encara que no s’articula com un quart motiu de cassació, considera adient recordar a la Sala que encara que els organismes jurisdiccionals no estan obligats a acudir a la prova de presumpcions que autoritza l’article 1253 del Codi civil, si s’aplica el precepte al cas que ara s’ha de resoldre, apareix el fet, que considera prou significatiu, que tots els germans de la part que recorre han estat demandats en el litigi i que tots ells han assentit a la demanda, ja que consideren ajustades a dret les pretensions de la part que recorre.

Aquest estrany afegit, que s’introdueix en el recurs de cassació sense cap mena de fonamentació i al marge de la tècnica que informa aquest recurs extraordinari, ha d’ésser desestimat sense necessitat de més argumentacions. Sols cal afegir que aquest mitjà atípic emprat per la part que recorre, no és el mitjà escaient per examinar en el grau de cassació els motius pels quals els codemandats han considerat oportú assentir a les pretensions de la seva germana, part agent en el litigi.

Setè.- Els raonaments anteriors porten a la desestimació total del recurs, amb la conseqüència que, en compliment de les prevencions que estableix l’article 1715.3 de la Llei d’enjudiciament civil, s’han d’imposar les costes de la cassació a la part que l’ha interposat. I pel que fa al dipòsit que va constituir la part que ha interposat el recurs, hem de precisar que aquest dipòsit que va constituir de forma indeguda atesa la manca de conformitat entre les sentències de primera i de segona instància i que, segons l’article 1703 de la Llei d’enjudiciament civil, el dipòsit únicament s’ha de constituir «si las sentencias o resoluciones recaídas en primera instancia son conformes de toda conformidad», motiu pel qual s’ha d’acordar la devolució del dipòsit, encara que es desestimi el recurs de cassació, ja que no era necessari constituir-lo.

Per tot el que s’ha exposat, en nom del Rei i per l’autoritat del Poble espanyol,

 

DECIDIM

Desestimem el recurs de cassació que ha interposat la procuradora dels tribunals senyora María Teresa Aznárez Domingo, que actua en nom i representació de la senyora X1 i , contra la Sentència que va dictar la Secció 14 de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 14 de juliol de 1997, confirmem la resolució contra la qual es recorre, amb imposició de les costes originades en la cassació a la part que ha interposat el recurs i acordem la devolució del dipòsit que de forma improcedent va constituir la part que va interposar el recurs de cassació.

S’ha de lliurar el testimoni corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Publiqueu aquesta sentència de la manera establerta legalment.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda