|
Sentència del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya
de 27 de juliol de 1998, núm. 19/1998 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
La
Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada
pels magistrats consignats damunt, ha vist el recurs de cassació contra
la Sentència que va dictar en grau d’apel·lació la Secció 12 de
l’Audiència Provincial de Barcelona el 12 de juny de 1996, a conseqüència
de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia, sobre filiació,
tramitades en el Jutjat de 1a Instància núm. 16 de Barcelona. El
recurs el va interposar el Sr. X1, representat pel
procurador dels tribunals Sr. Francisco Javier Manjarín Albert i
assistit pel lletrat Sr. Manuel Sáez Parga, i la part contra la qual
s’ha recorregut és el Sr. Y1, la Sra. Y2 i
el Sr. Y3, tots ells incompareguts davant aquesta Sala,
havent estat part en el recurs el Ministeri Fiscal, per imperatiu legal.
ANTECEDENTS
DE FET
Primer.-
El Jutjat de 1a Instància núm. 16 de Barcelona va tramitar el judici
de menor quantia núm. 1019/92 que va promoure la demanda que va
presentar el Sr. Y1 en la qual, després d’exposar fets i
fonaments jurídics, va sol·licitar que es dictés sentència per la
qual: «Estimando íntegramente esta demanda reconociendo la verdadera
filiación del actor, declarando la paternidad pretendida en la persona
del demandado Sr. X1, y por ende, tener por implícitamente
impugnada y no válida la que actualmente ostenta el demandante».
Segon.-
El Sr. X1, part demandada, es va personar a les actuacions i
va contestar la demanda. S’hi va oposar amb arguments fàctis i jurídics
i va acabar demanant que es dictés sentència per la qual: «desestimando
en su integridad la misma (demanda), por no existir un principio de
prueba de los hechos en que se funda, y con expresa imposición de
costas a la actora, por su temeridad y mala fe». En el tràmit previst
en l’ article 691 de la Llei d’enjudiciament civil, la part
demandant mitjançant l’oportú escrit va demanar l’ampliació de la
demanda contra els Srs. Y3 i Y2, i que
es dictés sentència per la qual es digués que: «Estimando íntegramente
esta demanda reconociendo la verdadera filiación del actor, declarando
la paternidad pretendida en la persona del demandado, Sr. X1, y por ende, tener por implícitamente impugnada y no válida la que
actualmente ostenta el demandante, respecto del codemandado, Sr.
Y3».
Tercer.-
Tramitat el judici pels seus tràmits legals, en el qual també va ser
part el Ministeri Fiscal i practicades les proves adients, el jutge del
Jutjat de 1a Instància núm. 16 de Barcelona va dictar Sentència el 20
de setembre de 1994, la decisió de la qual és literalment la següent:
«Que, estimando la demanda de D. Y1 contra D. X1, D. Y3, D.ª Y2 y el Ministerio
Fiscal, declaro que el padre del actor es D. X1 (DNI), con
plenitud de efectos, y ordeno la rectificación registral
correspondiente, con supresión de la filiación paterna hasta ahora
vigente de D. Y1, por la aquí declarada y con modificación
del nombre del actor, que en lo sucesivo será X1K Impongo a
D. 1 las costas soportadas por el actor».
Quart.-
El demandat Sr. X1 va interposar recurs d’apel·lació
contra la sentència del jutjat davant de l’Audiència Provincial de
Barcelona, que va tramitar el rotllo d’alçada núm. 1299/94-R, i la
Secció 12a va dictar Sentència el 12 de juny de 1996, la part
dispositiva de la qual diu així: «Que desestimando el recurso de
apelación interpuesto por la representación procesal de D. X1 contra la sentencia dictada en fecha 20.09.1994 por el Juzgado de
Primera Instancia número 16 de Barcelona, en sede de los autos
registrados en el referido juzgado con el número 1019/1992, confirmamos
íntegramente la sentencia apelada, imponiendo expresamente a la parte
apelante las costas que se han causado en la tramitación procedimental
de este recurso».
Cinquè.-
El procurador Sr. Francisco Javier Manjarín Albert, en nom i
representació del Sr. X1 i mitjançant escrit de data 13
de desembre de 1996, va formular recurs de cassació contra la sentència
esmentada a l’empara de l’art. 1687.1 a
de la LEC, i fonamentat en els motius 1r, 3r i 4t de l’article 1692 de
la Llei d’enjuidiciament civil; trameses les actuacions a aquesta
Sala, es va dictar interlocutòria en data 27 de gener de 1997 en que
se’n declarava la incompetencia per conèixer del recurs de cassació
interposat per estimar-se que corresponia entendre del dit recurs a la
Sala Civil del Tribunal Suprem; trameses les actuacions i el rotlle
d’apel·lació a l’esmentada Sala, mitjançant escrit de data 18 de
desembre de 1996, la representació del recurrent va interposar i
formalitzar el recurs anunciat, fonamentat-lo en els motius següents:
I. A l’empara del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei
d’enjudiciament civil, en relació amb el 5.4 de la LOPJ, per violació
dels art. 10, 18.1 i 24.2 de la Constitució espanyola, per violació
del dret a la dignitat de la persona, intimitat personal i familiar així
com per desconeixement del dret constitucional a la presumpció
d’innocència; II. A l’empara del núm. 3 de l’article 1692 de la
LEC, trencament de les formes essencials del judici, per infracció de
l’exigència d’un principi de prova per escrit que imposa l’art.
127.2 del Codi civil; III. A l’empara del núm. 3 de l’article 1692
de la LEC, per trencament de les formes essencials del judici, perquè
s’ha valorat com a ficta
confessio la negativa del demandat a sometre’s a la prova biològica
de paternitat; i IV. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la
LEC, per infracció de les normes de l’ordenament jurídic o la
jurisprudència aplicables per resoldre qüestions objecte del debat;
format el rotllo corresponent, la Sala Civil del Tribunal Suprem va
dictar interlocutòria en data 10 de febrer de 1998 la part dispositiva
de l qual literalment diu així: «1.º) No admitir el motivo primero;
2.º) No admitir el motivo tercero en cuanto pueda entenderse fundado en
infraccion de precepto constitucional, quedando imprejuzgada su
admisibilidad en cuanto fundado en infracción de normas procesales; 3.º)
Oir por cinco dias a la parte recurrente, y a la recurrida si se
personara en este plazo, acerca de si la competencia para conocer de los
motivos segundo y cuarto, y del tercero en cuanto fundado en infracción
de normas procesales, corresponde a la Sala de lo Civil del Tribunal
Superior de Justicia de Cataluña»; que la mateixa Sala, mitjançant la
resolució de data 12 de maig de 1998 va declarar que la competència
per conèixer dels motius no inadmesos del recurs de cassació correspon
a aquesta Sala; rebudes les actuacions i comparegut dintre de termini el
recurrent Sr. X1, passaren les actuacions al Ministeri Fiscal als
efectes previstos en l’art. 1709 de la Llei d’enjudiciament civil,
el qual mitjançant escrit de data 23 de juny de 1998 va considerar
procedent l’admissió, parcial, a tràmit, del recurs interposat. La
Sala, per provisió del dia 6 de l’actual mes de juliol, va acordar
l’admissió a tràmit del recurs de cassació interposat i atesa la
incomparaxença de les altres parts litigants, havent sol·licitat la
part recurrent la celebració de vista pública, ha tingut lloc el
proppasat dia 23 de l’actual mes de juliol amb la concurrència de la
part recurrent, assistida pels seus advocat i procurador, i del
Ministeri Fiscal, amb el resultat que es veu a la diligència estesa a
l’efecte i que es dóna aquí per reproduïda.
Hi
ha actuat com a ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Lluís
Puig i Ferriol.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.-
S’ha acreditat a les actuacions que el dia 24 d’agost de 1968 va néixer
a Barcelona el senyor X1, fill de mare soltera i de pare no
determinat. El nascut va ésser inscrit en el Registre Civil amb els
cognoms materns ZK
La
mare, senyora Y2, va contraure matrimoni amb el
senyor Y3 el dia 27 de juliol de 1972. El marit va atorgar
testament notarial obert el dia 4 de maig de 1973, en el qual reconeixia
el fill com a seu, que des d’aquest reconeixement conservava el nom de
X1 i va canviar els seus cognoms pels de ZK.
El
mes de desembre de 1992 el senyor Y1 va interposar una demanda
contra el senyor X1, en la qual exercitava una acció de
reclamació de paternitat i una acció subsidiària d’impugnació de
la filiació contradictòria i sol·licitava que en el seu dia es dictés
sentència que declarés la paternitat del demandat i per impugnada i
per no vàlida la paternitat actual de l’agent. Amb l’escrit de
demanda s’acompanyava un dictamen de la Unitat de Recerca de
Paternitat de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, en
el qual es fa constar que: «De l’estudi genètic efectuat, s’ha de
concloure que el suposat pare y3 ha de ser exclòs de la
paternitat atribuïda a causa de les incompatibilitats detectades en els
sistemes marcats amb (**)»; i que «La bateria de marcadors relacionats
en el full núm. 1 dóna una probabilitat d’exclusió a priori de
valor 99,99%, valor que supera el nivell mínim d’exigència de les
societats científiques nacionals i internacionals». En l’escrit de
contesta a la demanda el demandat va sol·licitar la seva desestimació.
El
mes d’abril de 1993 el senyor Y1 va presentar un escrit
d’ampliació de demanda contra el senyor Y3 i contra la senyora Y2, en què feia la mateixa pètita que es
contenia en la demanda inicial. En el seu escrit de contesta a la
demanda la senyora Y2 sol·licitava que en el seu dia
es dictés sentència d’acord amb el resultat de les proves que es
practiquessin en el litigi. El senyor y3 demanava que se’l
tingués per comparegut en el litigi i per contestada la demanda.
El
Jutjat de Família número 16 de Barcelona va dictar Sentència el dia
20 de setembre de 1994, que estimava la demanda i que imposava al senyor
y1 les costes que havia suportat la part agent.
El
senyor X1: va interposar recurs d’apel·lació contra aquesta
sentència. El senyor Y1 va sol·licitar en la segona instància
les proves testifical, documental pública i pericial mèdica biològica
i la Sala va admetre la primera i la tercera d’aquestes proves i no va
admetre la prova documental. La Secció 12 de l’Audiència Provincial
de Barcelona va dictar Sentència el dia 12 de juny de 1996, que
desestimava el recurs i imposava les costes de la segona instància a la
part apel·lant.
El
senyor X1 ha interposat recurs de cassació contra aquesta
sentència.
Segon.-
En el seu escrit de preparació del recurs de cassació el senyor X1 va anunciar el seu propòsit d’interposar-lo davant la Sala
Primera del Tribunal Suprem; així i tot i per provisió de data 7 de
novembre de 1996 la Secció 12 de l’Audiència Provincial de Barcelona
va acordar remetre les actuacions a la Sala Civil del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya, la qual, per interlocutòria de data 27 de
gener de 1997, va declarar la seva incompetència per conèixer del
recurs de cassació i la remissió de les actuacions a l’organisme
jurisdiccional competent, és a dir, la Sala 1a del Tribunal Suprem.
Tercer.-
El recurs de cassació que el senyor y1 va formalitzar davant
la Sala Civil del Tribunal Suprem, s’articulava en quatre motius de
cassació:
El
motiu primer de cassació, que es fonamentava en l’article 1692.4 de
la Llei d’enjudiciament civil en relació amb l’article 5.4 de la
Llei orgànica del poder judicial, al·legava violació del dret a la
dignitat de la persona, intimitat personal i familiar i per
desconeixement del dret constitucional a la presumpció d’innocència.
Aquest motiu primer del recurs va ésser resolt per interlocutòria de
la Sala Civil del Tribunal Suprem de data 10 de febrer de 1998, que va
decretar que no s’havia d’admetre per manca d’observància de
l’article 1707, en relació amb l’article 1710, tots dos de la Llei
d’enjudiciament civil i per manca manifesta de fonamentació (article
1710.1.3 de la mateixa llei).
El
motiu tercer del recurs, que es fonamenta en l’article 1692.3 de la
Llei d’enjudiciament civil, al·lega trencament de les formes
essencials del judici que regeixen els actes i les garanties processals,
ja que s’ha valorat com a ficta
confessio la negativa del demandat a sotmetre’s a la prova biològica
de paternitat, atès que els motius que fonamentaven la seva negativa
venien emparats pels articles 10 i 18 de la Constitució. La mateixa
interlocutòria del Tribunal Suprem de 10 de febrer de 1998 declara que
el motiu no es fonamenta realment en infracció de preceptes
constitucionals o que en tot cas està mancat d’una fonamentació
clara.
Una
interlocutòria posterior de la Sala Civil del Tribunal Suprem de data
12 de maig de 1998 ha declarat la competència d’aquesta Sala Civil
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per conèixer dels
motius de cassació que no han estat inadmesos.
Quart.-
El motiu segon del recurs, que es fonamenta en l’article 1692.3 de la
Llei d’enjudiciament civil, al·lega trencament de les formes
essencials del judici que regeixen els actes i les garanties processals,
ja que s’al·lega que ha infringit l’exigència prèvia d’un
principi de prova per escrit que imposa l’article 127.II del Codi
civil, precepte de caire processal, els articles 691 i 693 de la Llei
d’enjudiciament civil i ha violat les normes que per a la contestació
a la demanda estableix la llei processal civil en els seus articles 687
i 688, en relació amb el seu article 690.
El
motiu es podria no haver admès inicialment, ja que barreja i es vol
fonamentar en qüestions i preceptes heterogenis, com són els que es
deriven de l’article 127 del Codi civil i dels articles 687, 688, 690,
691 i 693 de la llei processal civil, que porten a un confusionisme
recusable i a una tècnica cassacional fosca i deficient, que s’hauria
pogut evitar de forma fàcil si s’haguessin articulat en motius de
cassació diferents. No obstant això, i amb la finalitat de donar una
major satisfacció jurídica possible, convé fer les precisions següents:
A) La sentència contra la qual es recorre no ha infringit
l’exigència prèvia d’un principi de prova per escrit que exigeix
l’article 127.II del Codi civil, norma que la part que recorre
qualifica de processal, i no ha estat infringit el precepte esmentat per
una raó molt clara, com és que l’article 127.II del Codi civil no és
vigent en el dret civil de Catalunya. Com resulta de la Sentència
d’aquesta Sala de data 19 de juny de 1997, que de forma clara i
precisa estableix que: «La aplicación en Cataluña del artículo 127.2
del Código civil resultaba dudosa en la etapa anterior a 1991. La mejor
doctrina se había manifestado en contra por cuanto la posibilidad de
rechazar a limine la demanda
no deja de ser un óbice a la libre investigación de la paternidad que
es una de las tradiciones jurídicas más arraigadas desde la edad
media. A partir de la vigencia de la Ley de filiaciones no hay duda de
que el art. 127.2 no es aplicable en Cataluña por no estar recogido en
la Ley –autónoma y autosuficiente– y por ser opuesta a los
principios del ordenamiento jurídico catalán. No es argumento en
contra el pretendido carácter procesal del precepto, por cuanto el artículo
9.3 del Estatuto de autonomía de Cataluña concede a la Generalidad
competencia exclusiva en materia de normas procesales que se deriven de
las particularidades del derecho sustantivo de Cataluña».
B) Pel que fa a la suposada infracció dels articles 687, 688 i
690 de la Llei d’enjudiciament civil, que la part que recorre vol
justificar sobre la base del fet que les persones que fins ara apareixen
com a pare o mare de l’agent que reclama la seva paternitat no es van
oposar realment a la demanda, sinó que es van oposar a l’escrit de
contesta a la demanda que prèviament havia presentat la part que ara
recorre en cassació, aquest aspecte del motiu segon dels recurs és
clarament rebutjable. Ja que la necessitat d’adreçar les demandes
sobre filiació contra les persones respecte de les quals estigui
legalment determinada la paternitat o la maternitat, és una exigència
que es deriva de l’article 15 de la Llei catalana de filiacions
7/1991, de 27 d’abril, que s’ha de complir en qualsevol cas, com ha
tingut ocasió de precisar aquesta Sala en les seves sentències de 13
de març de 1997 i 22 de juny de 1998. Però una cosa és que aquestes
persones hagin d’aparèixer en el litigi segons les regles del
litisconsorci passiu necessari i una altra cosa molt diferent és
l’actitud que en front de les pretensions de la part agent puguin
prendre els progenitors actuals del fill que reclama una paternitat
diferent, que segons les particularitats que concorrin en cada cas
concret, es pot traduir en una actitud de recolzar les pretensions del
fill, d’oposar-se a les seves pretensions o fins i tot de mantenir una
actitud que es pugui qualificar d’indiferent. Qualsevol d’aquestes
posicions possibles ve recobrada per l’article 15 de la Llei catalana
de filiacions i, per tant, això implica que no s’han vulnerat en
aquest cas els articles 687, 688 i 690 de la Llei d’enjudiciament
civil, que a més a més de cap manera prejutgen l’actitud que pot
adoptar el demandat en front de la demanda.
C) I pel que fa a la suposada infracció dels articles 691 i
693.2 de la Llei d’enjudiciament civil, s’ha de precisar inicialment
que en la pètita de la demanda l’agent demanava que es dictés sentència
que reconegués la seva filiació vertadera i que es declarés que el
seu pare biològic era el demandat senyor Y1 i que a l’ensems es tingués per impugnada la paternitat d’un tercer, que
apareix també com a demandat en el litigi. A la compareixença que
preveu l’article 691 de la Llei d’enjudiciament civil, la part agent
va sol·licitar que s’aclarís la pètita de la demanda, en el sentit
que la sentència declari que s’«han de fer les rectificacions
corresponents en el Registre Civil, però el lletrat del demandat senyor
Y1 es va oposar a aquesta petició, oposició que va
desestimar l’organisme jurisdiccional de primera instància, fent
constar el lletrat esmentat la seva oposició formal a la decisió
judicial per entendre que aquesta petició implicava una ampliació de
la pètita de la demanda. També aquest aspecte del recurs ha d’ésser
desestimat, ja que si bé és cert que l’article 3 de la Llei del
Registre Civil estableix que «no podrán impugnarse en juicio los
hechos inscritos en el Registro sin que a la vez se inste la rectificación
correspondiente», amb una finalitat prou clara com és la d’assolir
una adequació plena entre la resolució judicial i la inscripció
registral, no és menys cert que tant l’esmentat precepte com
l’article 25 de la mateixa Llei del Registre Civil (amb referència a
la inscripció de les resolucions recaigudes en tràmit d’execució de
sentència) no són altra cosa que unes manifestacions concretes del
principi més general que ha de procurar fins i tot d’ofici la
concordança sempre desitjable entre el Registre Civil i la realitat
extraregistral. Per tant, i d’acord amb una interpretació sociològica
de l’article 3 de la Llei del Registre Civil (que autoritza
l’article 3.1 del Codi civil), hem d’entendre que la petició de nul·litat
o de cancel·lació de la inscripció no ha d’ésser expressa i que
fins i tot es pot considerar que es troba implícita quan s’exercita
una acció judicial que ha de comportar, cas que es doni lloc a la
demanda, a una rectificació del Registre Civil. Amb la conseqüència
que en el tràmit de la compareixença que preveu l’article 691 de la
Llei d’enjudiciament civil es pot demanar que si es dóna lloc a la
demanda d’impugnació de la paternitat, la sentència provoqui la
rectificació del Registre Civil per tal que estigui d’acord amb la
realitat, ja que aquesta petició no suposa, als efectes de l’article
693.2 de la Llei d’enjudiciament civil, una alteració que es vulgui
introduir a la pètita de la demanda, sinó una puntualització o
aclariment per tal d’evitar que una declaració judicial ofereixi una
prova de l’estat civil contrària a la que resulta del Registre Civil.
Tesi que reafirma la Sentència del Tribunal Suprem de 3 de febrer de
1992, la qual precisa que la prohibició de modificar allò que s’ha
manifestat en els escrits de demanda i de contesta a la demanda de caràcter
essencial (art. 693.2 de la llei processal civil) no pot obstaculitzar
la possibilitat que la part agent pugui introduir alteracions o formular
peticions que tinguin relació estreta amb les qüestions que s’han
plantejat a la demanda o que siguin una conseqüència normal de les
peticions inicials, sempre que no es modifiqui la causa
pretendi o fonament històric de la demanda.
Cinquè.-
El motiu tercer del recurs, que es fonamenta en l’article 1692.3 de la
Llei d’enjudiciament civil, al·lega trencament de les formes
essencials del judici que regeixen els actes i les garanties processals,
ja que segons la part que recorre s’ha valorat com a ficta
confessio la negativa del demandat, i part que ara recorre en
cassació, a sotmetre’s a la prova biològica de paternitat, i segons
la mateixa part que recorre la negativa a sometre’s a les proves biològiques
venia recolzada pels articles 10 i 18 de la Constitució. En relació
amb aquest motiu de cassació, que segons la interlocutòria del
Tribunal Suprem abans esmentada de 10 de febrer de 1998 «tiene un
contenido ciertamente ambiguo», precisa la mateixa resolució que la
invocació que fa de preceptes constitucionals en el seu encapçalament
i després en el seu desenvolupament, no tenen entitat suficient per
poder identificar-lo com un motiu de cassació que es fonamenta
veritablement en infracció de preceptes constitucionals o, en qualsevol
cas, està mancat de forma clara de fonamentació, per les mateixes
raons que van portar a declarar la inadmissió del motiu primer del
recurs. Però com que en el desenvolupament del motiu tercer la part que
recorre fa una referència a l’article 593 de la Llei
d’enjudiciament civil, la interlocutòria del Tribunal Suprem
esmentada de 10 de febrer de 1998 acorda no admetre el motiu pel cas que
pugui entendre’s fonamentat en infracció de preceptes
constitucionals; i afegeix: «quedando imprejuzgada su admisibilidad en
cuanto fundado en infracción de normas procesales».
El
cert és que en el desenvolupament del motiu tercer del recurs, la part
que recorre no sols fa una referència a l’article 593 de la Llei
d’enjudiciament civil, sinó també a l’article 5 de la Llei
catalana de filiacions, en el qual s’estableix una presumpció de
paternitat no matrimonial en relació amb la persona que ha mantingut
relacions sexuals amb la mare en el període legal de concepció del
fill. Segons la mateixa part que recorre, la sentència d’apel·lació
aplica aquest precepte de la Llei catalana de filiacions per tal de
dispensar a la part agent de la càrrega de la prova, que es deriva de
l’article 1214 del Codi civil, d’haver d’acreditar que les
relacions sexuals es van mantenir al temps de la concepció del fill i
havent negat la part que ara recorre en cassació que hagués tingut
relacions sexuals amb la mare durant aquesta època, no es podia aplicar
la presumpció de l’article 5 de la Llei catalana de filiacions, ja
que això imposava infringir les regles de l’article 1214 del Codi
civil sobre càrrega de la prova. Però una cosa és que la part que ara
recorre en cassació hagi negat l’existència de relacions sexuals amb
la mare en el període legal de concepció del fill, i una altra cosa és
que la sentència d’apel·lació, que confirma la de primera instància,
consideri acreditat, després d’haver examinat en el seu conjunt totes
les proves que s’han practicat en el litigi d’acord amb uns criteris
objectius i ponderats, que a l’època de la concepció del fill la
mare i la part que ara recorre en cassació mantenien unes relacions
d’afectivitat estables, en el sentit que podem atribuir a aquestes
relacions l’any 1968 entre una dona soltera i un home casat. Per tant,
si es considera que a la època de la concepció i naixença del fill
s’ha acreditat, d’acord amb les proves practicades, l’existència
d’una situació de parella estable, aquest fet és suficient per
justificar que s’apliqui la presumpció de paternitat no matrimonial
de l’article 5 de la Llei catalana de filiacions. Sense que
contradigui aquesta afirmació la part que recorre, que de forma parcial
esmenta en aquest motiu de cassació, per tal de donar suport a la seva
argumentació, que quan el fonament de dret de la sentència d’apel·lació
on afirma que les relacions sexuals «pudieron tener lugar perfectamente
en el tiempo de la concepción»; afirmació que si s’examina en el
seu context té un sentit molt clar, com és precisar que si la mare i
la part que ara recorre mantenien una situació de parella estable a
l’època de la concepció del fill, és congruent presumir que en
aquesta mateixa època van mantenir unes relacions sexuals que
segurament van originar la naixença del fill, tesi que de cap manera
contradiu les regles generals sobre càrrega de la prova, que estableix
l’article 1214 del Codi civil.
I
pel que fa a la suposada infracció de l’article 593 de la Llei
d’enjudiciament civil, que també s’al·lega en el motiu tercer del
recurs, precepte que regula l’anomenada ficta confessio, aquest aspecte del recurs també s’ha de
rebutjar. En primer lloc, perquè no és cert que la sentència d’apel·lació
valora la negativa del demandat a sotmetre’s a la prova biològica de
paternitat com una ficta confessio.
Ho posa clarament de manifest el fonament de dret cinquè de la sentència
d’apel·lació on es llegeix que «si bien tal actividad procesal no
puede ser tenida en principio como una ficta
confessio»; encara que el mateix fonament de dret valora després
la negativa del demandat a sotmetre’s a la prova biològica de
paternitat com un indici especialment valuós per establir la paternitat
en connexió amb les altres circunstàncies fàctiques, que porten en
definitiva a estimar la demanda de reclamació de paternitat no
matrimonial. I en segon lloc cal esmentar que s’invoca aquí de forma
més aviat improcedent l’article 593 de la llei d’enjudiciament
civil. El precepte estableix els efectes de la ficta
confessio en un primer supòsit, com és que el litigant no hagi
comparegut a absoldre posicions després d’haver estat citat per
segona vegada, que no té aquí cap incidència, ja que la part que ara
recorre va comparèixer a absoldre les posicions formulades per
l’adversa el 2 de maig de 1994. El segon supòsit de ficta
confessio que estableix l’article 593 de la llei processal civil
és negarse el litigant a confessar, que tampoc es dóna en aquest cas,
ja que el demandat va absoldre totes les posicions que l’organisme
jurisdiccional de primera instància va declarar pertinents. Com,
finalment, tampoc es dóna el tercer supòsit de ficta confessio per no haver contestat en sentit afirmatiu o negatiu
les posicions formulades per la part adversa, ja que el demandat va
negar en la prova de confessió en judici totes les posicions que feien
referència a la paternitat que es reclama en l’escrit de demanda.
Sisè.-
El quart i darrer motiu de cassació, que es fonamenta en l’article
1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció dels
articles 1249 i 1253 del Codi civil, el primer d’ells per inaplicació
i el segon per aplicació indeguda i violació per aplicació indeguda
de l’article 5 de la Llei catalana 7/1991, de 27 d’abril, de
filiacions. Segons la part que recorre, la presumpció de paternitat no
matrimonial que estableix l’article 5.1 de la Llei catalana de
filiacions exigia provar que el demandat, i part que ara recorre, havia
mantingut relacions sexuals amb la mare en el període legal de concepció
del fill i segons la mateixa part que recorre, manca en el litigi
aquesta prova i, per conseqüent, les sentències inferiors apliquen de
forma incorrecta la prova de presumpcions, ja que no existeix un fet
demostrat i no s’ha acreditat tampoc que entre aquest fet i el que
se’n vol deduir, és a dir la paternitat del demandat, existeixi un
enllaç precís i directe segons les regles del criteri humà.
També
aquest darrer motiu del recurs ha d’ésser desestimat, ja que el
fonament de dret cinquè de la sentència contra la qual es recorre
considera acreditat sense cap mena de dubtes que la part que ara recorre
i la mare de l’agent van mantenir una relació estable durant uns
quatre anys, centrada en l’època en què el fill va ésser concebut,
i aquest fet que no contradiu de forma eficaç la part que ara recorre,
s’ha de mantenir com a ferm i indiscutible en el grau de cassació
segons la regulació actual d’aquest recurs extraordinari. Establert,
doncs, com a cert el fet base d’una unió estable a l’època de la
concepció del fill i no havent-se acreditat l’aplicació al cas de
l’anomenada exceptio plurium
concubentium de l’article 16 de la Llei catalana de filiacions,
que certament es va al·legar en l’escrit de contesta a la demanda,
però no va ésser objecte de cap prova mitjanament convincent, existeix
un enllaç precís i directe entre aquestes relacions sexuals i la
paternitat que les sentències que han recaigut en les instàncies
inferiors atribueixen a la part que ara recorre després de fer un
acurat i encertat examen de tot el material provatori, que permet que
arribin a declarar provada la paternitat sobre la base d’uns
raonaments que de cap manera es poden qualificar d’inversemblants, il·legals,
absurds o contraris a les regles de la lògica. I com que el
plantejament cassacional adreçat a impugnar les prescripcions
establertes en la sentència impugnada exigeix, per tal que prosperi el
recurs, que la inferència que han fet els organismes jurisdiccionals
d’instància no reuneix aquests requisits (sentències del Tribunal
Suprem de 26 de desembre de 1991 i 17 de maig de 1992), sense necessitat
de més raonaments s’ha de desestimar el motiu quart del recurs, que
realment persegueix que es faci en cassació un nou examen i valoració
de totes les proves, el que implicaria una desnaturalització del
recurs.
Setè.-
La desestimació total del recurs determina que s’han d’imposar les
costes causades en la cassació a la part que ha interposat el recurs i
que ha d’ésser condemnada igualment a la pèrdua del dipòsit que en
el seu dia es va constituir (art. 1715.3 de la Llei d’enjudiciament
civil).
Per
tot això, en nom del Rei i per l’autoritat que ens ha conferit el
Poble espanyol,
DECIDIM
Desestimar
el recurs de cassació que ha interposat la procuradora dels tribunals
senyora María Jesús González Díez, que actua en nom i representació
del senyor X1, contra la sentència que en grau d’apel·lació
va dictar la secció 12 de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia
12 de juny de 1996, que es confirma en tots els seus extrems; amb
imposició de les costes de cassació a la part que ha interposat el
recurs i a la pèrdua del dipòsit que en el seu dia es va constituir.
S’ha
de lliurar el testimoni corresponent al president del tribunal esmentat
i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu
la publicació establerta legalment a aquesta sentència.
Aquesta
és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
|
