Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 27 de juliol de 1998

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 27 de juliol de 1998, núm. 19/1998 (Sala Civil i Penal) 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats consignats damunt, ha vist el recurs de cassació contra la Sentència que va dictar en grau d’apel·lació la Secció 12 de l’Audiència Provincial de Barcelona el 12 de juny de 1996, a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia, sobre filiació, tramitades en el Jutjat de 1a Instància núm. 16 de Barcelona. El recurs el va interposar el Sr. X1, representat pel procurador dels tribunals Sr. Francisco Javier Manjarín Albert i assistit pel lletrat Sr. Manuel Sáez Parga, i la part contra la qual s’ha recorregut és el Sr. Y1, la Sra. Y2 i el Sr. Y3, tots ells incompareguts davant aquesta Sala, havent estat part en el recurs el Ministeri Fiscal, per imperatiu legal.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- El Jutjat de 1a Instància núm. 16 de Barcelona va tramitar el judici de menor quantia núm. 1019/92 que va promoure la demanda que va presentar el Sr. Y1 en la qual, després d’exposar fets i fonaments jurídics, va sol·licitar que es dictés sentència per la qual: «Estimando íntegramente esta demanda reconociendo la verdadera filiación del actor, declarando la paternidad pretendida en la persona del demandado Sr. X1, y por ende, tener por implícitamente impugnada y no válida la que actualmente ostenta el demandante».

Segon.- El Sr. X1, part demandada, es va personar a les actuacions i va contestar la demanda. S’hi va oposar amb arguments fàctis i jurídics i va acabar demanant que es dictés sentència per la qual: «desestimando en su integridad la misma (demanda), por no existir un principio de prueba de los hechos en que se funda, y con expresa imposición de costas a la actora, por su temeridad y mala fe». En el tràmit previst en l’ article 691 de la Llei d’enjudiciament civil, la part demandant mitjançant l’oportú escrit va demanar l’ampliació de la demanda contra els Srs. Y3 i Y2, i que es dictés sentència per la qual es digués que: «Estimando íntegramente esta demanda reconociendo la verdadera filiación del actor, declarando la paternidad pretendida en la persona del demandado, Sr. X1, y por ende, tener por implícitamente impugnada y no válida la que actualmente ostenta el demandante, respecto del codemandado, Sr. Y3».

Tercer.- Tramitat el judici pels seus tràmits legals, en el qual també va ser part el Ministeri Fiscal i practicades les proves adients, el jutge del Jutjat de 1a Instància núm. 16 de Barcelona va dictar Sentència el 20 de setembre de 1994, la decisió de la qual és literalment la següent: «Que, estimando la demanda de D. Y1 contra D. X1, D. Y3, D.ª Y2 y el Ministerio Fiscal, declaro que el padre del actor es D. X1 (DNI), con plenitud de efectos, y ordeno la rectificación registral correspondiente, con supresión de la filiación paterna hasta ahora vigente de D. Y1, por la aquí declarada y con modificación del nombre del actor, que en lo sucesivo será X1K Impongo a D. 1 las costas soportadas por el actor».

Quart.- El demandat Sr. X1 va interposar recurs d’apel·lació contra la sentència del jutjat davant de l’Audiència Provincial de Barcelona, que va tramitar el rotllo d’alçada núm. 1299/94-R, i la Secció 12a va dictar Sentència el 12 de juny de 1996, la part dispositiva de la qual diu així: «Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de D. X1 contra la sentencia dictada en fecha 20.09.1994 por el Juzgado de Primera Instancia número 16 de Barcelona, en sede de los autos registrados en el referido juzgado con el número 1019/1992, confirmamos íntegramente la sentencia apelada, imponiendo expresamente a la parte apelante las costas que se han causado en la tramitación procedimental de este recurso».

Cinquè.- El procurador Sr. Francisco Javier Manjarín Albert, en nom i representació del Sr. X1 i mitjançant escrit de data 13 de desembre de 1996, va formular recurs de cassació contra la sentència esmentada a l’empara de l’art. 1687.1 a de la LEC, i fonamentat en els motius 1r, 3r i 4t de l’article 1692 de la Llei d’enjuidiciament civil; trameses les actuacions a aquesta Sala, es va dictar interlocutòria en data 27 de gener de 1997 en que se’n declarava la incompetencia per conèixer del recurs de cassació interposat per estimar-se que corresponia entendre del dit recurs a la Sala Civil del Tribunal Suprem; trameses les actuacions i el rotlle d’apel·lació a l’esmentada Sala, mitjançant escrit de data 18 de desembre de 1996, la representació del recurrent va interposar i formalitzar el recurs anunciat, fonamentat-lo en els motius següents: I. A l’empara del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, en relació amb el 5.4 de la LOPJ, per violació dels art. 10, 18.1 i 24.2 de la Constitució espanyola, per violació del dret a la dignitat de la persona, intimitat personal i familiar així com per desconeixement del dret constitucional a la presumpció d’innocència; II. A l’empara del núm. 3 de l’article 1692 de la LEC, trencament de les formes essencials del judici, per infracció de l’exigència d’un principi de prova per escrit que imposa l’art. 127.2 del Codi civil; III. A l’empara del núm. 3 de l’article 1692 de la LEC, per trencament de les formes essencials del judici, perquè s’ha valorat com a ficta confessio la negativa del demandat a sometre’s a la prova biològica de paternitat; i IV. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la LEC, per infracció de les normes de l’ordenament jurídic o la jurisprudència aplicables per resoldre qüestions objecte del debat; format el rotllo corresponent, la Sala Civil del Tribunal Suprem va dictar interlocutòria en data 10 de febrer de 1998 la part dispositiva de l qual literalment diu així: «1.º) No admitir el motivo primero; 2.º) No admitir el motivo tercero en cuanto pueda entenderse fundado en infraccion de precepto constitucional, quedando imprejuzgada su admisibilidad en cuanto fundado en infracción de normas procesales; 3.º) Oir por cinco dias a la parte recurrente, y a la recurrida si se personara en este plazo, acerca de si la competencia para conocer de los motivos segundo y cuarto, y del tercero en cuanto fundado en infracción de normas procesales, corresponde a la Sala de lo Civil del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña»; que la mateixa Sala, mitjançant la resolució de data 12 de maig de 1998 va declarar que la competència per conèixer dels motius no inadmesos del recurs de cassació correspon a aquesta Sala; rebudes les actuacions i comparegut dintre de termini el recurrent Sr. X1, passaren les actuacions al Ministeri Fiscal als efectes previstos en l’art. 1709 de la Llei d’enjudiciament civil, el qual mitjançant escrit de data 23 de juny de 1998 va considerar procedent l’admissió, parcial, a tràmit, del recurs interposat. La Sala, per provisió del dia 6 de l’actual mes de juliol, va acordar l’admissió a tràmit del recurs de cassació interposat i atesa la incomparaxença de les altres parts litigants, havent sol·licitat la part recurrent la celebració de vista pública, ha tingut lloc el proppasat dia 23 de l’actual mes de juliol amb la concurrència de la part recurrent, assistida pels seus advocat i procurador, i del Ministeri Fiscal, amb el resultat que es veu a la diligència estesa a l’efecte i que es dóna aquí per reproduïda.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- S’ha acreditat a les actuacions que el dia 24 d’agost de 1968 va néixer a Barcelona el senyor X1, fill de mare soltera i de pare no determinat. El nascut va ésser inscrit en el Registre Civil amb els cognoms materns ZK

La mare, senyora Y2, va contraure matrimoni amb el senyor Y3 el dia 27 de juliol de 1972. El marit va atorgar testament notarial obert el dia 4 de maig de 1973, en el qual reconeixia el fill com a seu, que des d’aquest reconeixement conservava el nom de X1 i va canviar els seus cognoms pels de ZK.

El mes de desembre de 1992 el senyor Y1 va interposar una demanda contra el senyor X1, en la qual exercitava una acció de reclamació de paternitat i una acció subsidiària d’impugnació de la filiació contradictòria i sol·licitava que en el seu dia es dictés sentència que declarés la paternitat del demandat i per impugnada i per no vàlida la paternitat actual de l’agent. Amb l’escrit de demanda s’acompanyava un dictamen de la Unitat de Recerca de Paternitat de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, en el qual es fa constar que: «De l’estudi genètic efectuat, s’ha de concloure que el suposat pare y3 ha de ser exclòs de la paternitat atribuïda a causa de les incompatibilitats detectades en els sistemes marcats amb (**)»; i que «La bateria de marcadors relacionats en el full núm. 1 dóna una probabilitat d’exclusió a priori de valor 99,99%, valor que supera el nivell mínim d’exigència de les societats científiques nacionals i internacionals». En l’escrit de contesta a la demanda el demandat va sol·licitar la seva desestimació.

El mes d’abril de 1993 el senyor Y1 va presentar un escrit d’ampliació de demanda contra el senyor Y3 i contra la senyora Y2, en què feia la mateixa pètita que es contenia en la demanda inicial. En el seu escrit de contesta a la demanda la senyora Y2 sol·licitava que en el seu dia es dictés sentència d’acord amb el resultat de les proves que es practiquessin en el litigi. El senyor y3 demanava que se’l tingués per comparegut en el litigi i per contestada la demanda.

El Jutjat de Família número 16 de Barcelona va dictar Sentència el dia 20 de setembre de 1994, que estimava la demanda i que imposava al senyor y1 les costes que havia suportat la part agent.

El senyor X1: va interposar recurs d’apel·lació contra aquesta sentència. El senyor Y1 va sol·licitar en la segona instància les proves testifical, documental pública i pericial mèdica biològica i la Sala va admetre la primera i la tercera d’aquestes proves i no va admetre la prova documental. La Secció 12 de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar Sentència el dia 12 de juny de 1996, que desestimava el recurs i imposava les costes de la segona instància a la part apel·lant.

El senyor X1 ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència.

Segon.- En el seu escrit de preparació del recurs de cassació el senyor X1 va anunciar el seu propòsit d’interposar-lo davant la Sala Primera del Tribunal Suprem; així i tot i per provisió de data 7 de novembre de 1996 la Secció 12 de l’Audiència Provincial de Barcelona va acordar remetre les actuacions a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la qual, per interlocutòria de data 27 de gener de 1997, va declarar la seva incompetència per conèixer del recurs de cassació i la remissió de les actuacions a l’organisme jurisdiccional competent, és a dir, la Sala 1a del Tribunal Suprem.

Tercer.- El recurs de cassació que el senyor y1 va formalitzar davant la Sala Civil del Tribunal Suprem, s’articulava en quatre motius de cassació:

El motiu primer de cassació, que es fonamentava en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil en relació amb l’article 5.4 de la Llei orgànica del poder judicial, al·legava violació del dret a la dignitat de la persona, intimitat personal i familiar i per desconeixement del dret constitucional a la presumpció d’innocència. Aquest motiu primer del recurs va ésser resolt per interlocutòria de la Sala Civil del Tribunal Suprem de data 10 de febrer de 1998, que va decretar que no s’havia d’admetre per manca d’observància de l’article 1707, en relació amb l’article 1710, tots dos de la Llei d’enjudiciament civil i per manca manifesta de fonamentació (article 1710.1.3 de la mateixa llei).

El motiu tercer del recurs, que es fonamenta en l’article 1692.3 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega trencament de les formes essencials del judici que regeixen els actes i les garanties processals, ja que s’ha valorat com a ficta confessio la negativa del demandat a sotmetre’s a la prova biològica de paternitat, atès que els motius que fonamentaven la seva negativa venien emparats pels articles 10 i 18 de la Constitució. La mateixa interlocutòria del Tribunal Suprem de 10 de febrer de 1998 declara que el motiu no es fonamenta realment en infracció de preceptes constitucionals o que en tot cas està mancat d’una fonamentació clara.

Una interlocutòria posterior de la Sala Civil del Tribunal Suprem de data 12 de maig de 1998 ha declarat la competència d’aquesta Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per conèixer dels motius de cassació que no han estat inadmesos.

Quart.- El motiu segon del recurs, que es fonamenta en l’article 1692.3 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega trencament de les formes essencials del judici que regeixen els actes i les garanties processals, ja que s’al·lega que ha infringit l’exigència prèvia d’un principi de prova per escrit que imposa l’article 127.II del Codi civil, precepte de caire processal, els articles 691 i 693 de la Llei d’enjudiciament civil i ha violat les normes que per a la contestació a la demanda estableix la llei processal civil en els seus articles 687 i 688, en relació amb el seu article 690.

El motiu es podria no haver admès inicialment, ja que barreja i es vol fonamentar en qüestions i preceptes heterogenis, com són els que es deriven de l’article 127 del Codi civil i dels articles 687, 688, 690, 691 i 693 de la llei processal civil, que porten a un confusionisme recusable i a una tècnica cassacional fosca i deficient, que s’hauria pogut evitar de forma fàcil si s’haguessin articulat en motius de cassació diferents. No obstant això, i amb la finalitat de donar una major satisfacció jurídica possible, convé fer les precisions següents:

        A) La sentència contra la qual es recorre no ha infringit l’exigència prèvia d’un principi de prova per escrit que exigeix l’article 127.II del Codi civil, norma que la part que recorre qualifica de processal, i no ha estat infringit el precepte esmentat per una raó molt clara, com és que l’article 127.II del Codi civil no és vigent en el dret civil de Catalunya. Com resulta de la Sentència d’aquesta Sala de data 19 de juny de 1997, que de forma clara i precisa estableix que: «La aplicación en Cataluña del artículo 127.2 del Código civil resultaba dudosa en la etapa anterior a 1991. La mejor doctrina se había manifestado en contra por cuanto la posibilidad de rechazar a limine la demanda no deja de ser un óbice a la libre investigación de la paternidad que es una de las tradiciones jurídicas más arraigadas desde la edad media. A partir de la vigencia de la Ley de filiaciones no hay duda de que el art. 127.2 no es aplicable en Cataluña por no estar recogido en la Ley –autónoma y autosuficiente– y por ser opuesta a los principios del ordenamiento jurídico catalán. No es argumento en contra el pretendido carácter procesal del precepto, por cuanto el artículo 9.3 del Estatuto de autonomía de Cataluña concede a la Generalidad competencia exclusiva en materia de normas procesales que se deriven de las particularidades del derecho sustantivo de Cataluña».

        B) Pel que fa a la suposada infracció dels articles 687, 688 i 690 de la Llei d’enjudiciament civil, que la part que recorre vol justificar sobre la base del fet que les persones que fins ara apareixen com a pare o mare de l’agent que reclama la seva paternitat no es van oposar realment a la demanda, sinó que es van oposar a l’escrit de contesta a la demanda que prèviament havia presentat la part que ara recorre en cassació, aquest aspecte del motiu segon dels recurs és clarament rebutjable. Ja que la necessitat d’adreçar les demandes sobre filiació contra les persones respecte de les quals estigui legalment determinada la paternitat o la maternitat, és una exigència que es deriva de l’article 15 de la Llei catalana de filiacions 7/1991, de 27 d’abril, que s’ha de complir en qualsevol cas, com ha tingut ocasió de precisar aquesta Sala en les seves sentències de 13 de març de 1997 i 22 de juny de 1998. Però una cosa és que aquestes persones hagin d’aparèixer en el litigi segons les regles del litisconsorci passiu necessari i una altra cosa molt diferent és l’actitud que en front de les pretensions de la part agent puguin prendre els progenitors actuals del fill que reclama una paternitat diferent, que segons les particularitats que concorrin en cada cas concret, es pot traduir en una actitud de recolzar les pretensions del fill, d’oposar-se a les seves pretensions o fins i tot de mantenir una actitud que es pugui qualificar d’indiferent. Qualsevol d’aquestes posicions possibles ve recobrada per l’article 15 de la Llei catalana de filiacions i, per tant, això implica que no s’han vulnerat en aquest cas els articles 687, 688 i 690 de la Llei d’enjudiciament civil, que a més a més de cap manera prejutgen l’actitud que pot adoptar el demandat en front de la demanda.

        C) I pel que fa a la suposada infracció dels articles 691 i 693.2 de la Llei d’enjudiciament civil, s’ha de precisar inicialment que en la pètita de la demanda l’agent demanava que es dictés sentència que reconegués la seva filiació vertadera i que es declarés que el seu pare biològic era el demandat senyor Y1 i que a l’ensems es tingués per impugnada la paternitat d’un tercer, que apareix també com a demandat en el litigi. A la compareixença que preveu l’article 691 de la Llei d’enjudiciament civil, la part agent va sol·licitar que s’aclarís la pètita de la demanda, en el sentit que la sentència declari que s’«han de fer les rectificacions corresponents en el Registre Civil, però el lletrat del demandat senyor Y1 es va oposar a aquesta petició, oposició que va desestimar l’organisme jurisdiccional de primera instància, fent constar el lletrat esmentat la seva oposició formal a la decisió judicial per entendre que aquesta petició implicava una ampliació de la pètita de la demanda. També aquest aspecte del recurs ha d’ésser desestimat, ja que si bé és cert que l’article 3 de la Llei del Registre Civil estableix que «no podrán impugnarse en juicio los hechos inscritos en el Registro sin que a la vez se inste la rectificación correspondiente», amb una finalitat prou clara com és la d’assolir una adequació plena entre la resolució judicial i la inscripció registral, no és menys cert que tant l’esmentat precepte com l’article 25 de la mateixa Llei del Registre Civil (amb referència a la inscripció de les resolucions recaigudes en tràmit d’execució de sentència) no són altra cosa que unes manifestacions concretes del principi més general que ha de procurar fins i tot d’ofici la concordança sempre desitjable entre el Registre Civil i la realitat extraregistral. Per tant, i d’acord amb una interpretació sociològica de l’article 3 de la Llei del Registre Civil (que autoritza l’article 3.1 del Codi civil), hem d’entendre que la petició de nul·litat o de cancel·lació de la inscripció no ha d’ésser expressa i que fins i tot es pot considerar que es troba implícita quan s’exercita una acció judicial que ha de comportar, cas que es doni lloc a la demanda, a una rectificació del Registre Civil. Amb la conseqüència que en el tràmit de la compareixença que preveu l’article 691 de la Llei d’enjudiciament civil es pot demanar que si es dóna lloc a la demanda d’impugnació de la paternitat, la sentència provoqui la rectificació del Registre Civil per tal que estigui d’acord amb la realitat, ja que aquesta petició no suposa, als efectes de l’article 693.2 de la Llei d’enjudiciament civil, una alteració que es vulgui introduir a la pètita de la demanda, sinó una puntualització o aclariment per tal d’evitar que una declaració judicial ofereixi una prova de l’estat civil contrària a la que resulta del Registre Civil. Tesi que reafirma la Sentència del Tribunal Suprem de 3 de febrer de 1992, la qual precisa que la prohibició de modificar allò que s’ha manifestat en els escrits de demanda i de contesta a la demanda de caràcter essencial (art. 693.2 de la llei processal civil) no pot obstaculitzar la possibilitat que la part agent pugui introduir alteracions o formular peticions que tinguin relació estreta amb les qüestions que s’han plantejat a la demanda o que siguin una conseqüència normal de les peticions inicials, sempre que no es modifiqui la causa pretendi o fonament històric de la demanda.

Cinquè.- El motiu tercer del recurs, que es fonamenta en l’article 1692.3 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega trencament de les formes essencials del judici que regeixen els actes i les garanties processals, ja que segons la part que recorre s’ha valorat com a ficta confessio la negativa del demandat, i part que ara recorre en cassació, a sotmetre’s a la prova biològica de paternitat, i segons la mateixa part que recorre la negativa a sometre’s a les proves biològiques venia recolzada pels articles 10 i 18 de la Constitució. En relació amb aquest motiu de cassació, que segons la interlocutòria del Tribunal Suprem abans esmentada de 10 de febrer de 1998 «tiene un contenido ciertamente ambiguo», precisa la mateixa resolució que la invocació que fa de preceptes constitucionals en el seu encapçalament i després en el seu desenvolupament, no tenen entitat suficient per poder identificar-lo com un motiu de cassació que es fonamenta veritablement en infracció de preceptes constitucionals o, en qualsevol cas, està mancat de forma clara de fonamentació, per les mateixes raons que van portar a declarar la inadmissió del motiu primer del recurs. Però com que en el desenvolupament del motiu tercer la part que recorre fa una referència a l’article 593 de la Llei d’enjudiciament civil, la interlocutòria del Tribunal Suprem esmentada de 10 de febrer de 1998 acorda no admetre el motiu pel cas que pugui entendre’s fonamentat en infracció de preceptes constitucionals; i afegeix: «quedando imprejuzgada su admisibilidad en cuanto fundado en infracción de normas procesales».

El cert és que en el desenvolupament del motiu tercer del recurs, la part que recorre no sols fa una referència a l’article 593 de la Llei d’enjudiciament civil, sinó també a l’article 5 de la Llei catalana de filiacions, en el qual s’estableix una presumpció de paternitat no matrimonial en relació amb la persona que ha mantingut relacions sexuals amb la mare en el període legal de concepció del fill. Segons la mateixa part que recorre, la sentència d’apel·lació aplica aquest precepte de la Llei catalana de filiacions per tal de dispensar a la part agent de la càrrega de la prova, que es deriva de l’article 1214 del Codi civil, d’haver d’acreditar que les relacions sexuals es van mantenir al temps de la concepció del fill i havent negat la part que ara recorre en cassació que hagués tingut relacions sexuals amb la mare durant aquesta època, no es podia aplicar la presumpció de l’article 5 de la Llei catalana de filiacions, ja que això imposava infringir les regles de l’article 1214 del Codi civil sobre càrrega de la prova. Però una cosa és que la part que ara recorre en cassació hagi negat l’existència de relacions sexuals amb la mare en el període legal de concepció del fill, i una altra cosa és que la sentència d’apel·lació, que confirma la de primera instància, consideri acreditat, després d’haver examinat en el seu conjunt totes les proves que s’han practicat en el litigi d’acord amb uns criteris objectius i ponderats, que a l’època de la concepció del fill la mare i la part que ara recorre en cassació mantenien unes relacions d’afectivitat estables, en el sentit que podem atribuir a aquestes relacions l’any 1968 entre una dona soltera i un home casat. Per tant, si es considera que a la època de la concepció i naixença del fill s’ha acreditat, d’acord amb les proves practicades, l’existència d’una situació de parella estable, aquest fet és suficient per justificar que s’apliqui la presumpció de paternitat no matrimonial de l’article 5 de la Llei catalana de filiacions. Sense que contradigui aquesta afirmació la part que recorre, que de forma parcial esmenta en aquest motiu de cassació, per tal de donar suport a la seva argumentació, que quan el fonament de dret de la sentència d’apel·lació on afirma que les relacions sexuals «pudieron tener lugar perfectamente en el tiempo de la concepción»; afirmació que si s’examina en el seu context té un sentit molt clar, com és precisar que si la mare i la part que ara recorre mantenien una situació de parella estable a l’època de la concepció del fill, és congruent presumir que en aquesta mateixa època van mantenir unes relacions sexuals que segurament van originar la naixença del fill, tesi que de cap manera contradiu les regles generals sobre càrrega de la prova, que estableix l’article 1214 del Codi civil.

I pel que fa a la suposada infracció de l’article 593 de la Llei d’enjudiciament civil, que també s’al·lega en el motiu tercer del recurs, precepte que regula l’anomenada ficta confessio, aquest aspecte del recurs també s’ha de rebutjar. En primer lloc, perquè no és cert que la sentència d’apel·lació valora la negativa del demandat a sotmetre’s a la prova biològica de paternitat com una ficta confessio. Ho posa clarament de manifest el fonament de dret cinquè de la sentència d’apel·lació on es llegeix que «si bien tal actividad procesal no puede ser tenida en principio como una ficta confessio»; encara que el mateix fonament de dret valora després la negativa del demandat a sotmetre’s a la prova biològica de paternitat com un indici especialment valuós per establir la paternitat en connexió amb les altres circunstàncies fàctiques, que porten en definitiva a estimar la demanda de reclamació de paternitat no matrimonial. I en segon lloc cal esmentar que s’invoca aquí de forma més aviat improcedent l’article 593 de la llei d’enjudiciament civil. El precepte estableix els efectes de la ficta confessio en un primer supòsit, com és que el litigant no hagi comparegut a absoldre posicions després d’haver estat citat per segona vegada, que no té aquí cap incidència, ja que la part que ara recorre va comparèixer a absoldre les posicions formulades per l’adversa el 2 de maig de 1994. El segon supòsit de ficta confessio que estableix l’article 593 de la llei processal civil és negarse el litigant a confessar, que tampoc es dóna en aquest cas, ja que el demandat va absoldre totes les posicions que l’organisme jurisdiccional de primera instància va declarar pertinents. Com, finalment, tampoc es dóna el tercer supòsit de ficta confessio per no haver contestat en sentit afirmatiu o negatiu les posicions formulades per la part adversa, ja que el demandat va negar en la prova de confessió en judici totes les posicions que feien referència a la paternitat que es reclama en l’escrit de demanda.

Sisè.- El quart i darrer motiu de cassació, que es fonamenta en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles 1249 i 1253 del Codi civil, el primer d’ells per inaplicació i el segon per aplicació indeguda i violació per aplicació indeguda de l’article 5 de la Llei catalana 7/1991, de 27 d’abril, de filiacions. Segons la part que recorre, la presumpció de paternitat no matrimonial que estableix l’article 5.1 de la Llei catalana de filiacions exigia provar que el demandat, i part que ara recorre, havia mantingut relacions sexuals amb la mare en el període legal de concepció del fill i segons la mateixa part que recorre, manca en el litigi aquesta prova i, per conseqüent, les sentències inferiors apliquen de forma incorrecta la prova de presumpcions, ja que no existeix un fet demostrat i no s’ha acreditat tampoc que entre aquest fet i el que se’n vol deduir, és a dir la paternitat del demandat, existeixi un enllaç precís i directe segons les regles del criteri humà.

També aquest darrer motiu del recurs ha d’ésser desestimat, ja que el fonament de dret cinquè de la sentència contra la qual es recorre considera acreditat sense cap mena de dubtes que la part que ara recorre i la mare de l’agent van mantenir una relació estable durant uns quatre anys, centrada en l’època en què el fill va ésser concebut, i aquest fet que no contradiu de forma eficaç la part que ara recorre, s’ha de mantenir com a ferm i indiscutible en el grau de cassació segons la regulació actual d’aquest recurs extraordinari. Establert, doncs, com a cert el fet base d’una unió estable a l’època de la concepció del fill i no havent-se acreditat l’aplicació al cas de l’anomenada exceptio plurium concubentium de l’article 16 de la Llei catalana de filiacions, que certament es va al·legar en l’escrit de contesta a la demanda, però no va ésser objecte de cap prova mitjanament convincent, existeix un enllaç precís i directe entre aquestes relacions sexuals i la paternitat que les sentències que han recaigut en les instàncies inferiors atribueixen a la part que ara recorre després de fer un acurat i encertat examen de tot el material provatori, que permet que arribin a declarar provada la paternitat sobre la base d’uns raonaments que de cap manera es poden qualificar d’inversemblants, il·legals, absurds o contraris a les regles de la lògica. I com que el plantejament cassacional adreçat a impugnar les prescripcions establertes en la sentència impugnada exigeix, per tal que prosperi el recurs, que la inferència que han fet els organismes jurisdiccionals d’instància no reuneix aquests requisits (sentències del Tribunal Suprem de 26 de desembre de 1991 i 17 de maig de 1992), sense necessitat de més raonaments s’ha de desestimar el motiu quart del recurs, que realment persegueix que es faci en cassació un nou examen i valoració de totes les proves, el que implicaria una desnaturalització del recurs.

Setè.- La desestimació total del recurs determina que s’han d’imposar les costes causades en la cassació a la part que ha interposat el recurs i que ha d’ésser condemnada igualment a la pèrdua del dipòsit que en el seu dia es va constituir (art. 1715.3 de la Llei d’enjudiciament civil).

Per tot això, en nom del Rei i per l’autoritat que ens ha conferit el Poble espanyol,

 

DECIDIM

Desestimar el recurs de cassació que ha interposat la procuradora dels tribunals senyora María Jesús González Díez, que actua en nom i representació del senyor X1, contra la sentència que en grau d’apel·lació va dictar la secció 12 de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 12 de juny de 1996, que es confirma en tots els seus extrems; amb imposició de les costes de cassació a la part que ha interposat el recurs i a la pèrdua del dipòsit que en el seu dia es va constituir.

S’ha de lliurar el testimoni corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda