Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 29 de juny de 1998

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 29 de juny de 1998, núm. 17/1998 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats consignats damunt, ha vist el present recurs extraordinari de cassació interposat per la Sra. X1, representada pel procurador Sr. Barba Sopeña i dirigida per la lletrada Sra. Imma Marta Brugarolas, contra la sentència que va dictar en grau d’apel·lació la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona dimanant del judici declaratiu de menor quantia sobre impugnació de filiació no matrimonial instat per l’esmentada senyora X1  contra el Sr. Y1 i el Ministeri Fiscal davant el Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Vilafranca del Penedès. No ha comparegut en aquest Tribunal el Sr. Y1

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- En data 23 d’octubre de 1995, la Sra. X1 va interposar demanda de judici declaratiu de menor quantia contra el Sr. Y1 en què impugnava la seva paternitat respecte de la menor Z. Tal demanda va correspondre al Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Vilafranca del Penedès

Segon.- El 2 d’abril de 1996, l’expressat Jutjat va dictar Sentència en què desestimava la demanda i absolia el demandat, sense imposició de costes

Tercer.- Apel·lada la sentència per la Sra. X1, el 15 de juliol de 1997 la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència en què desestimava el recurs i imposava les costes a l’apel·lant per prescripció legal.

Quart.- Després de la corresponent preparació davant del tribunal a quo, la representació de la Sra. X1 va formular en aquesta Sala el present recurs de cassació, que va ésser admès, i en no considerar necessària la celebració de vista pública, el tribunal va assenyalar per a la deliberació i decisió del recurs l’audiència del dia d’avui, 29 de juny actual, les quals han tingut lloc.

N’és ponent el magistrat de la Sala, Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté. 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- El 23 d’octubre de 1995 la Sra. X1 va presentar demanda de judici declaratiu de menor quantia davant el Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Vilafranca del Penedès, contra el Sr. Y1 Hi demanava que:

        «a) Se declare que la menor Z  no es hija de D. Y1

        «b) Se atribuya la patria potestad y la guardia y custodia de la menor a mi representada (la actora).

        «c) Se declare la nulidad del reconocimiento efectuado por D. Y1, con la subsiguiente cancelación de los asientos registrales correspondientes y se inscriba la menor con los apellidos de su madre, pero con el orden invertido, es decir, ZK».

L’esmentada demanda adduïa que: el demandat havia reconegut al Registre Civil com a filla seva la menor Z el 27 de juliol de 1992, però que aquest reconeixement l’havia fet per complaure l’actora, Sra. X1, amb la qual el Sr. Y1 mantenia una convivència extramatrimonial que havia començat el mes d’abril de 1992 quan la Sra. X1 ja estava embarassada de sis mesos d’un altre home (del Sr. Y1 ). Invocava com a fonament de dret material de l’acció
d’impugnació de la filiació quan l’exercici, el termini i les condicions de l’acció, l’art. 13 de la Llei de filiacions catalana; i adduïa també l’art. 20 de la mateixa llei quant als efectes que determina la filiació sobre els aliments, la pàtria potestat, els drets successoris i els cognoms.

Segon.- La sentència de l’Audiència que ara és objecte de la present cassació, en acceptar els fonaments de la de primera instància, dóna per acreditat que el demandat Sr. Y1 no és el pare biològic de la menor Z, sinó que aquesta paternitat li va esdevenir pel reconeixement que ell va fer, juntament amb la Sra. X1, davant l’encarregat del Registre Civil. Però la sentència afegeix que el reconeixement de paternitat és un acte unilateral, personalíssim, formal i, sobretot, irrevocable (art. 4 de la Llei 7/1991, de 27 d’abril, de filiacions, i art. 120, 1 i 741 del Codi civil), que únicament perd la seva força legal si s’acredita que s’ha incorregut en algun vici de la voluntat (error, violència o intimidació) segons l’art. 14 de l’esmentada llei catalana i els art. 138 i 141 del Codi civil; i com que al present cas hom no pot parlar d’error en el reconeixement de la menor perquè ambdós litigants coneixien en fer el reconeixement que la menor era fruit de les relacions sexuals que hi havia hagut entre l’actora i un tercer, l’acció exercitada –diuen ambdues sentències d’instància– no pot prosperar perquè el reconeixement va ser fet amb la voluntat conscient dels dos litigants, sense haver-hi concorregut cap vici de la voluntat.

Tercer.- El primer motiu de cassació, que larepresentació de la Sra. X1 articula per la via del núm. 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, denuncia la infracció, per falta d’aplicació, de l’art. 13 de l’esmentada llei catalana i l’aplicació indeguda de l’art. 14 de la mateixa llei i dels art. 138 i 141 del Codi civil.

El motiu ha de prosperar perquè, com resta dit al primer fonament legal anterior, el que la Sra. X1 impugna des de la demanda, amb invocació expressa de l’art. 13 de la llei catalana de filiacions, i amb petició adequada i congruent, és la paternitat de la menor Z respecte al seu aparent pare, el demandat (apartat a de la súplica de la demanda); i sols com a conseqüència derivada demana després que es declari nul el reconeixement de paternitat de la criatura que el demandat va fer (apartat c de la mateixa súplica); i és que, òbviament, si primer es declara que el demandat no és el pare de la criatura, la conseqüència immediata i obligada és que s’ha de declarar també després la nul·litat del seu reconeixement de paternitat inveraç, ja que la nul·litat del reconexeiment inveraç és simple conseqüència de la declaració de no-paternitat, com ja vam dir a la nostra Sentència de 16 de desembre de 1997, i ara tenim ocasió de repetir; perquè, com hi exposavem, l’art. 13 de la Llei catalana de filiacions autoritza impugnar la filiació no matrimonial «per als qui en resultin afectats» sense més condició que el que figuri com a pare en realitat no ho sigui, ja que per a l’èxit d’aquesta acció l’únic decisiu és la dada objectiva de la realitat biològica perquè es tracta d’adequar la filiació a aquesta realitat fent desaparèixer tota falsa i inexacta aparença contrària a la veritat, per molt formal que sigui l’aparença; perquè la llei no vol que ningú sigui tingut per fill d’un pare si de veritat no ho és, ja que com diu l’exposició de motius de la llei catalana de filiacions, és principi general informador de la matèria l’anomenat principi de veracitat o d’adequació de la paternitat i de la maternitat juridicoformal a la biològica; i quan l’art. 13 reconeix legitimació per impugnar la filiació a tots «els que en resultin afectats», no fa cap excepció, i no exceptua de la seva aplicació el reconeixedor inveraç no progenitor (reconeixement de complaença), perquè, legalment, no pot reconèixer qui no és pare, ni ser reconegut qui no és fill, per la qual cosa el reconeixement fet en aquestes condicions d’inveracitat és ineficaç i invàlid, amb nul·litat absoluta i impugnable a l’empara d’aquest art. 13, que és el que en aquest cas cal aplicar, com ho ha demanat des del primer moment de manera adequada la demanda i com ho postula ara aquest primer motiu de cassació que és obligat acollir, perquè concorren aquí tots els requisits materials i processals per a l’èxit d’aquesta acció d’impugnació de paternitat de l’art. 13 de l’expressada llei catalana, ja que exercita l’acció persona manifestament afectada (ho és palesament la mare de la menor) dins el termini de 4 anys des de l’inici de l’estat que s’impugna, havent confós les sentències d’instància aquesta acció d’impugnació de la filiació de l’art. 13 que era l’aquí exercida, amb la d’impugnació del reconeixement fet mitjançant error, violència o intimidació de l’art. 14 de la mateixa llei que aquí no s’exercitava, per la qual cosa el present motiu de cassació que denuncia la falta d’aplicació de l’art. 13 i l’aplicació indeguda del 14, ambdós de la dita llei catalana de filiacions, ha de progressar, i és procedent declarar el que la pètita de la demanda sol·licita, éssent viable la pretensió d’inversió dels cognoms de la mare segons l’art. 55 de la Llei del Registre Civil, com ho demanda l’apartat c de la pètita de la demanda.

Quart.- L’acolliment del primer motiu de cassació fa superflu l’estudi dels altres tres.

Caldrà retornar a la recurrent el dipòsit que va constituir per a formalitzar la cassació.

Cinquè.- En estimar-se el recurs, no és procedent fer cap imposició especial de les costes i cal ajustar-se al que disposa l’últim incís del primer paràgraf del núm. 2 de l’art. 1715 de la llei processal; i quant a les costes de la primera i de la segona instància (art. 523 i 710, respectivament, de la Llei d’enjudiciament civil), la Sala aprecia en aquest cas la concurrència de les circumstàncies excepcionals a què es refereixen tals preceptes per a la seva no-imposició al demandat, ja que aquest en cap moment ha fet oposició a les justes peticions de la Sra. X1, sinó que les ha facilitat amb la seva conducta processal, i, per tant, no mereix ser sancionat amb les costes de les instàncies.

Per tot l’anterior, en nom del Rei i per l’autoritat que li atorga la Constitució,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya estima el recurs de cassació interposat per la Sra. X1 contra la Sentència de 15 de juliol de 1997 dictada per la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona en el recurs d’apel·lació interposat per la Sra. X1 contra la Sentència de 2 d’abril de 1996 pronunciada pel Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Vilafranca del Penedès en el judici ordinari de menor quantia interposat per l’esmentada Sra. X1 contra el Sr. Y1 sobre impugnació de la filiació no matrimonial de la menor Z. Anul·lem la sentència de l’Audiència i també la dictada en la primera instància, i, en el lloc d’aquestes, amb plena i total estimació de la demanda inicial del procés, declarem que:

        a) La menor Z  no és filla del senyor Y1

        b) Atribuïm a la seva mare, senyora X1, la pàtria potestat i la guarda i custòdia de l’esmentada menor.

        d) Declarem nul el reconeixement que el Sr. Y1 va fer com a pare de la repetida menor al Registre Civil de Vilafranca del Penedès el dia 27 de juliol de 1992; manem que sigui cancel·lat tal reconeixement fet pel Sr. Y1 als llibres d’aquell Registre i ordenem que l’expressada menor hi sigui inscrita amb el nom i cognoms de ZK.

        d) No fem cap esment sobre les costes del present recurs ni de les costes de les instàncies.

Es retornarà a la recurrent el dipòsit que va constituir per a la interposició del recurs.

S’ha de lliurar el testimoni corresponent al president de la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda