Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 18 de juny de 1998

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 18 de juny de 1998, núm. 15/1998 (Sala Civil i Penal) 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat per la Sra. X1 , contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Tarragona el 26 de novembre de 1997, interposat per l’esmentada Sra. X1 , dimanant del judici declaratiu de menor quantia també interposat per la Sra. F. en el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 de Valls contra el senyor Y1 i altra sobre reclamació quarta falcídia. La recurrent ha estat representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Narcís Ranera Cahís i defensada per l’advocat Sr. Enric Casals Genover. Ha comparegut com a part recorreguda el Sr. Y1, sota la representació del procurador Sr. Manuel Sugrañes Perotes i defensat per l’advocat Sr. Antón París Tomás.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- La representació de la Sra. X1  va formular demanda de judici ordinari declaratiu de menor quantia contra el Sr. Y1 i la Y2, davant el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 de Valls. Amb data 22 de juliol 1997 l’esmentat jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: «Fallo: Que estimando parcialmente la demanda deducida por el procurador D. Albert Solé Poblet en nombre y representación de D.ª X1  contra D. Y1  y D.ª Y2, representado el primero por el procurador D. Francisco Moreno Soler, debo declarar y declaro que la actora tiene derecho a reducir los legados dispuestos por el causante D. Z en su testamento de 30-1-78 en la cantidad de 778.612 ptas., o, en su caso, percibirla del legatario demandado D. Y1 , si se optare por esta última posibilidad, y asimismo debo declarar y declaro que la actora tiene derecho a percibir la legítima respecto a la herencia del causante citado en los términos expuestos en el fundamento jurídico séptimo de esta resolución, debiéndose absolver a los demandados del resto de las pretensiones contra ellos formulados por la actora, en su demanda. Con estimación de la demanda reconvencional deducida por la parte demandada debo declarar y declaro que la finca registral n.º 0000 inscrita en el Registro de la Propiedad de L (T) es propiedad del demandado D. Y1 ».

Segon.- Per la representació de la Sra. X1 es va interposar recurs d’apel·lació contra l’esmentada sentència, i per la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Tarragona, amb data 26 de novembre de 1997, es va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: «Fallamos: Que debemos declarar y declaramos haber lugar en parte al recurso de apelación interpuesto por X1  contra la sentencia dictada en 22 de julio de 1997, por el Juzgado n.º 2 de Valls cuya resolución revocamos únicamente, confirmándola respecto del resto de los pronunciamientos, en relación a la cantidad en que deben ser reducidos los legados o que el legatario Y1 debe abonar a la heredera, X1 , y que será de 1.586.227 en lugar de 778.612 ptas».

Tercer.- El procurador Sr. Narcís Ranera Cahís, en nom i representació de la Sra. X1 , va formular recurs de cassació davant aquesta Sala Civil pels següents motius: 1r. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1642 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció dels articles 1274, 1275 i 1276 del Codi civil, i altres normes legals i jurisprudència que es cita en el present article; 2n. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció, per aplicació indeguda, dels articles 666, 687 i 739 del Codi civil i que es formula en forma subsidiària a l’anterior, per al cas que aquest alt tribunal no decretés la simulació absoluta de les compravendes de dates 3 de desembre de 1973 i 27 de setembre de 1975; 3r. A l’empara del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, subsidiàriament als dos anteriors motius i amb infracció dels articles 1274 i concordants del Codi civil; 4t. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l’article 675 del Codi civil, el qual formava part de la Compilació de dret civil de Catalunya en matèria d’interpretació testamentària (i que actualment ha estat substituït per l’article 110 del Codi de successions) en infracció del principi general de dret que la voluntat del testador és la llei que regeix la seva successió; 5è. A l’empara del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció dels articles 228, 229 i 129 de la Compilació de dret civil de Catalunya i altres normes citades en el motiu; i, 6è. A l’empara del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció dels articles 228 i 229 i concordants de la Compilació de dret civil de Catalunya i normes i orincipis generals que es citen.

Quart.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar l’audiència del dia 11 de juny actual per a la vista del present procediment, que va tenir lloc amb l’assistència de les parts, en la qual van manifestar la seva ratificació en els escrits que van presentar.

N’és ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Per resoldre millor el present recurs, cal tenir en compte els antecedents següents:

        a) El Sr. Z, pare dels germans avui litigants Sra. X1 i Y1 i espòs de la també demandada Y2, va morir el 17 de juny de 1988, havent anomenat en el seu últim testament hereva universal la Sra. X1 i usufructuària la seva esmentada esposa Sra. Z2, així com legatari respecte a la nua propietat de determinats béns el també referit Sr. Y1

El 15 de desembre de 1988 varen comparèixer mare i filla davant notari, a fi d’acceptar l’herència i formalitzar l’inventari dels béns relictes, en les seves respectives condicions d’usufructuària i hereva. En considerar aquesta darrera que havia estat gravada amb llegats excessius que mermaven l’herència de tal manera que no li quedava lliure la quarta part de l’actiu hereditari líquid, es posà de manifest davant el fedatari públic que «Dña. X1  no obstante la precedente aceptación de herencia y manifestación de inventario de los bienes de la herencia que conoce, y habida cuenta de las concretas circunstancias, expresa por la presente su reserva al ejercicio de detracción de la cuarta falcidia regulada en los artículos 225 al 234 y concordantes de la vigente Compilación del derecho civil de Cataluña, con inclusión de los posibles bienes que deban ser traídos a colación».

Tal detracció de la quarta falcídia ha constituït precisament l’objecte de la litis, per a la determinació de la qual formulà l’hereva demandant les peticions de que es declarés: 1r) Que les compravendes atorgades pel causant a favor del fill de dues parcel·les segregades de la finca E són nul·les en encobrir sengles donacions, per la qual cosa és procedent que es reintegrin al cabal hereditari. 2n) Subsidiàriament, si s’estima real el pagament del preu consignat, que és procedent la rescissió de les compravendes per lesió ultradimidium. 3r) Que la demandant té dret al cobrament de la quarta falcídia atès que, efectuades les operacions liquidatòries del cabal relicte, no li queda lliure la quarta part de l’actiu hereditari. 4t) Que, a més a més, la demandant té dret al cobrament de la seva llegítima en ésser compatible amb la quarta falcídia, pel que també s’haurà de reduir de la llegítima del germà demandat l’import de la donació pel seu pare d’una altra parcel·la el 1978, també per segregació de la finca E.

        b) El demandat Sr. Y1 s’oposà a tals pretensions postulant que els béns rebuts per l’hereva superaven el valor de la quarta part de l’import líquid de l’herència, per la qual cosa no era procedent el reconeixement del dret a la quarta falcídia, i formulava a la vegada reconvenció perquè es declarés que una determinada finca que la demandant incloïa en la seva herència formava part en realitat d’una finca llegada al demandat.

        c) La sentència d’instància acollí en part la demanda i va declarar que la Sra. X1  «tiene derecho a reducir los legados dispuestos por el causante D. Z en su testamento de 30-1-1978 en la cantidad de 778.612 pesetas, o, en su caso, percibirla del legatario demandado D. Y1 si se optare por esta última posibilidad y asimismo debo declarar y declaro que la actora tiene derecho a percibir la legítima respecto a la herencia del causante citado en los términos expuestos»; s’hi afegia també que «con estimación de la demanda reconvencional deducida por la parte demandada debo declarar y declaro que la actora tiene derecho a percibir la legítima respecto a la herencia del causante citado en los términos expuestos», i que «con estimación de la demanda reconvencional deducida por la parte demandada debo declarar y declaro que la finca registral n.º 0000 inscrita en el Registro de la Propiedad de L es propiedad del demandado D. Y1 ».

        d) Tal resolució fou recorreguda per la part demandant davant l’AP de Tarragona que, en la sentència ara combatuda, ressenya textualment (1r fonament jurídic) que «tres son los motivos de apelación interpuestos: uno es el insistir en la nulidad de las escrituras de compraventa de 3-12-73 y 23-9-75, entendiendo además que incurrió el juez en una contradicción al decir, por un lado, que no se había acreditado que hubiese falta de pago de precio de la compraventa, la cual sería válida, y, por otro, que era una donación; otro es impugnar la estimación de la reconvención entendiendo el apelante que la finca de 490 m2 no estaba en el legado de la finca E, pues se había segregado anteriormente de ésta; y, finalmente, se impugnan las valoraciones hechas por el juez a quo, tanto por no tener justificación el aplicar las valoraciones medias de los peritos de la demandada, no haciendo caso de los de la actora, como por no ser siquiera cierto el que se aplicase tales valores medios».

La dita sentència revoca en part la d’instància només «en relación a la cantidad en que deben ser reducidos los legados o que el legatario Y1 debe abonar a la heredera X1  y que será de 1.586.227 en lugar de 778.612 ptas.», havent interposat aquesta darrera el present recurs de cassació, que conté sis motius.

Segon.- Davant el contingut d’algun d’aquests sis motius convé recordar, abans de tot, el caràcter extraordinari del present recurs, que té com una de les seves manifestacions, a més de foragitar la idea d’una tercera instància, la de reforçar el constrenyiment del tribunal als concrets motius del recurs, en l’entesa que han de guardar estricta correlació amb els límits de la litis lliurament modelats pels litigants. Les petita de la demanda i la reconvenció i les defenses oposades marquen, doncs, des de la instància, l’àmbit del procés, i, amb més motiu, l’acotació de només allò que fou motiu de l’apel·lació assenyala rigorosament els límits de la cassació.

En el present recurs, com es comentarà quan s’escaigui, caldrà parar esment, doncs, tant al principi d’interdicció de qüestions noves, que té com a referència la primera instància, com al de prohibició d’ultrapassar els marges que marcaren la segona, perquè la jurisprudència del TS ensenya, respectivament, que «es improcedente la introducción de una cuestión nueva en casación, recurso extraordinario que sólo permite examinar lo ya debatido en el pleito, por así exigirlo el principio de preclusión como el de igualdad de las partes en el proceso» (STS de 4 de juny de 1994) i que «el recurso de casación se da contra la sentencia de apelación, no contra la de primera instancia» (STS de 14-10-1994), per la qual cosa «no cabe alegar en casación cuestiones que quedaron fuera del recurso de apelación» (STS de 26-2-1997).

Tercer.- Malgrat que el segon es formuli amb caràcter subsidiari, és la mateixa la raó del fracàs dels dos primers motius de recurs, que per això poden ser tractats conjuntament.

S’hi invoca la infracció dels art. 1274, 1275 i 1276 del Codi civil adduint, primer, l’existència d’una simulació absoluta pel que fa a les ja indicades compravendes atorgades pel pare a favor del fill, que es diuen nul·les per encobridores de sengles donacions, que també es postulen nul·les per no complir les formalitats legals, i es demana en el segon motiu i subsidiàriament la declaració d’un supòsit de simulació relativa en tant les dites compravendes a tot estirar s’haurien de considerar autèntiques donacions.

La part que recorre reprodueix substancialment l’argumentació ja desenvolupada en la instància i en l’apel·lació, o sigui, que el Sr. Z va formalitzar una primera compravenda el 3.12.73 i una segona el 27.9.75 de, respectivament, les finques núm. 6.921 i 7.125, de 800 i 200 m2, segregades ambdues de la finca 0000 per un preu de 15.000 i 20.000 pessetes, insistint que s’ha de considerar provada la simulació per les presumpcions derivades de tractar-se de compravenda de pare a fill, que el preu es declari confessat o rebut abans de l’atorgament de l’escriptura pública i que el dit preu hagi de qualificar-se de vil en no arribar tan sols al 50% del valor real que llavors tenien les finques. També es diu que s’estaria davant unes donacions nul·les en no constar l’animus donandi o bé, si no s’acceptés la simulació absoluta, davant donacions al legitimari Sr. Y1; la qual cosa s’afirma que ve reconeguda en les dues sentències dictades i que ha de produir els corresponents efectes pel que fa al càlcul de la llegítima i, per tant, de la quarta falcídia.

I s’ha de dir:

        a) D’entrada, que resulta dissortada la lectura que de les dues sentències del procediment fa la recurrent, que, segons ella, declaren l’existència d’una simulació relativa. Per contra, prou expressa la de l’Audiència Provincial que «conviene dejar claro que la sentencia –la d’instància, és clar–, no incurre en contradicción alguna sino que lo que hace es dar un primer argumento, que es el de no haberse probado la falta de pago del precio y luego da otro argumento a mayor abundamiento» i que «por tanto, y debemos confirmar el razonamiento judicial, había un contrato de compraventa, pero, aunque se hubiera considerado nulo tal contrato, para lo que no hay motivo alguno, habrían sido válidos como donación ambos contratos» (fonament jurídic 2n).

        b) En afirmar la recurrent que les referides compravendes no foren tals, sinó donacions per raó que hi mancava el pagament del preu, i que «ello resulta clarament del sistema de presunciones establecido por la jurisprudencia en relación a los contratos simulados», està dient que el tribunal a quo errà en la valoració de la prova, en no haver acudit a la de presumpcions i en no haver apreciat a través d’ella l’existència dels negocis simulats.

Però amb tal afirmació «la parte recurrente trata con una finalidad pro domo sua de dar una interpretación a la prueba practicada distinta de la que se ha efectuado en la instancia, lo que es absolutamente inadmisible» (STS de 26.7.1996), perquè «es contrario a la naturaleza del recurso de casación la apreciación por el TS de las pruebas practicadas» (STS de 30-10-1996). Per tant, en la mesura que tant la sentència de primera instància com la d’apel·lació es refereixen, respectivament, a «la falta de acreditación por parte de la actora de haber mediado precio o no haberse abonado el declarado en las escrituras de compraventas» (fonament jurídic primer) i que en el cas «no se ha presentado prueba alguna sobre tal falta de precio; es más, puesto que el demandado trabaja para su padre y luego fue socio de él, a partir de 1969, ese precio pudo ser satisfecho de mil maneras posibles, a través de compensaciones, reparto de beneficios, etc» (fonament jurídic 2n de la sentència combatuda), s’entra de ple en el supòsit segons el qual «la apreciación de la existencia o no de la simulación contractual (absoluta o relativa), en cuanto cuestión fáctica, es de la exclusiva incumbencia de los juzgadores de instancia, cuya apreciación probatoria ha de ser mantenida en casación» (STS de 3-6-1995).

        c) A més, convé esmentar que, contra la invocació de jurisprudència que declara, en un determinat conjunt circumstancial no assimilable al del cas, l’existència de negocis simulats, ha de prevaldre la general doctrina que respecte d’això no hi ha raó per a cap inversió probatòria i que una cosa és que la manifestació que figura en una escriptura pública sigui impugnable i una altra que no tingui cap força, ja que almenys tindrà la inherent a una presumpció iuris tantum. Clarament ensenya el TS que «los contratos impugnados aparecen reflejados en escritura pública, en la que se refiere que los precios se habían recibido con anterioridad al otorgamiento –precio confesado– y sólo su falta de verdad es la que origina situación de plena simulación, lo que impone la necesaria prueba por quien aboga la nulidad contractual de la inexactitud de las declaraciones efectuadas por los otorgantes ya que en otro caso la seguridad que la fe pública notarial otorga a los documentos sobre los que se proyecta, se mantiene en toda su eficacia y alcance» (STS de 27-6-1996).

Si a tot això s’afegeix que ni tan sols s’invoquen com a infringits preceptes valoratius de la prova, ja que no ho són els art. 1274, 1275 i 1276 del CC i que l’existència d’un preu reduït no té perquè comportar per si sol la nul·litat del contracte perquè «entra dentro de la libertad de las personas y de su voluntad y conveniencia celebrar contratos lícitos» (STS de 27.6.1996), «siendo suficiente con que exista precio, aunque sea inferior al normal» (S. de 8.2.1996), resulta obligada la claudicació d’aquests dos primers motius del recurs.

Quart.- I no millor sort tindrà el tercer motiu, que es formula també subsidiàriament postulant que en el cas concorren els supòsits que permeten la incardinació de les esmentades compravendes en el que la doctrina denomina negotium mixtum cum donationem, aspecte sobre el qual de cap manera pot pronunciar-se la Sala ja que no s’ha suscitat en cap moment anterior durant tot el curs del procediment i configura, doncs, una clara qüestió nova, que, com a tal, resulta ara d’estudi inviable.

Cinquè.- El quart motiu denuncia la infracció de l’article 675 del CC, adduint que la sentència combatuda ha errat en la interpretació de l’últim testament del Sr. Z. En concret, es diu que el Tribunal a quo ha malinterpretat la voluntat del testador en considerar que la seva intenció era que la finca 0001, segregada de la finca núm. 0000 coneguda com a E, per tal de permetre permetre la inscripció registral de l’arrendament de què fou objecte, no deixés de formar part, malgrat l’esmentada circumstància registral, de l’expressada finca 0000, llegada al demandat. Per contra, entén la demandant que tal finca, en haver esdevingut independent registralment de la seva matriu i no haver estat objecte de cap disposició testamentària particular, s’ha de considerar un bé més del cabal hereditari i, per tant, com a pertanyent a ella en la seva condició d’hereva universal, no essent assumible –sempre segons la recurrent– el raonament de la sentència combatuda segons el qual en la ment del testador la finca E formava una unitat física de la qual només s’havia d’excloure una parcel·la de 20 per 20 m2 expressament reservada pel pare en favor de la filla.

I respecte d’això cal indicar:

        a) Que, com ve assenyalant aquesta Sala (Sentència de 26 de maig de 1997, per a totes), la interpretació dels testaments s’ha de fer conforme a la tradició jurídica catalana, o sigui a la tesi subjectivista, per la qual s’intenta, per sobre de tot, esbrinar la voluntat del testador. I no d’una altra eina interpretativa s’ha valgut la sentència combatuda, la qual, malgrat admetre que «el tenor literal del testamento plantea dudas» invoca el principi de primacia d’aquella voluntat recordant que «los criterios gramatical, lógico y sistemático no deben ser examinados de forma escalonada, sino conjunta», (STS de 9.6.1987), i que «el examen gramatical debe atender al habitualmente empleado por el testador» (STS de 6.2.1958), la qual cosa li permet concloure que en referir-se el causant a la finca litigiosa «lo hacía en términos descriptivos y coloquiales, no registrales».

        b) Com ja assenyalava el Digest, «testamentum est voluntatis nostrae iusta sententia de eo quod quis post mortem suan fieri velit» [el testament és la justa expressió de la nostra voluntat, d’allò que cadascú vol], i això ve essent acollit per la jurisprudència en relativitzar el rigor de la tècnica gramatical i en manifestar que sobre una determinada literalitat sempre és preferent la voluntat del testador.

El recurs, doncs, només podria reeixir en el cas que en aquest àmbit cassacional hagués de prevaldre una diferent interpretació a la de la sentència combatuda, objectiu difícilment assolible si hom té en compte que aquest Tribunal (per exemple, Sentència de 30.11.1992) ve dient que «la interpretación de la Audiencia es vinculante, salvo que quede demostrado que choca frontalmente con las leyes positivas o con las inderogables de la razón y de la lógica», i això «àdhuc si la interpretació que s’efectua fos simplement dubtosa, el Tribunal de cassació no pot substituir-la per una altra de nova; i és que no es pot prescindir de la tasca de l’Audiència (o, en el seu cas, del jutjat) pel simple fet que agradi o satisfaci més una altra apreciació diferent» (Sentència d’aquesta Sala de 22.10.1991).

        c) En conseqüència, aquest Tribunal s’ha de manifestar, no sobre la interpretació que donaria al testament litigiós (ja que violentaria els límits naturals de la cassació), sinó sobre si la de la sentència recorreguda és absurda, arbitrària o contrària a norma valorativa de la prova.

I si bé és veritat que tal interpretació no és l’única possible, tampoc ho és menys que queda molt lluny d’acusar alguns dels indicats defectes, ja que els seus exhaustius raonaments contenen judicis tan lògics com que el testament no es refereix a una determinada finca registral, sinó a la coneguda com a E «por lo que es obvio que en lo que pensaba el testador era en el concepto físico de la finca, con independencia de su reflejo registral», el de que el testador va voler que es segregués de la finca matriu una altra de 20 m2 per 20 m2 a fi que la demandant tingués una parcel·la en l’indret, reserva il·lògica si hagués considerat que ja passaria a la seva propietat la finca 0001 allà situada per raó de ser registralment independent; i que, en definitiva, quan el testador es refereix a la casa tampoc no la descriu registralment, sinó per la seva caracterització, «por lo que debe concluirse que al referirse a la finca también lo hacía en términos descriptivos y coloquiales, no registrales».

I si a tot això s’hi afegeix que la finalitat d’aquesta segregació, a diferència de les altres, no era la d’efectuar sobre la finca 0001 cap acte trasllatiu del domini, sinó la de formalitzar la mera cessió temporal de la possessió inherent a qualsevol contracte d’arrendament, amb un designi de formalització d’una ratio administrativa i de garantia del negoci arrendatici; que la demandant mateix ni tan sols no va incloure la repetida finca entre els seus béns en fer l’inventari i que, en definitiva, el tenor del testament preveu una única excepció, ja que diu que llega al demandat «la finca contigua a la casa sita en esta villa, partida E, excepto una parcela de la misma que se segregará y que llega a su hija X1» (la de 20 m2 per 20 m2 sense cap més excepció), s’ha de concloure en que és ben raonable la interpretació de la Sentència combatuda conforme al fet que la voluntat del testador era llegar al seu fill la finca E, amb inclusió de la part que fou objecte d’un arrendament reflectit tabularment i que per això –i per a res més– motivà un acte formal de segregació innocu a efectes dominicals.

Si a més a més el recurrent no fa cap referència a una possible infracció de norma de valoració de prova, la vulneració de la qual no ha estat ni tan sols al·legada, i si es té en compte que aquell no pot intentar substituir amb el seu interessat criteri el sempre més objectiu i imparcial del judex a quo, ha de claudicar aquest motiu del recurs.

Sisè.- I el mateix s’ha de dir dels dos següents i últims, que mereixen tractament conjunt tant per denunciar la infracció dels mateixos preceptes –articles 228 i 229, a més a més del 129 de la Compilació– com sobretot, per les raons que es diran tot seguit.

En efecte, si bé un dels motius es centra més en aspectes atanyents al càlcul de la llegítima catalana i l’altre als referits a la quarta falcídia, s’esdevé comú a ambdós motius:

        a) La seva defectuosa formalització, en barrejar-se asistemàticament i confusament aspectes fàctics amb altres de jurídics, en una a voltes indestriable formulació, oblidant la recurrent que «no pueden formularse peticiones propias de una demanda o de un escrito de resumen de pruebas, lo que es absolutamente inadmisible en vía casacional, ámbito radicalmente distinto al de la instancia, en el que no es posible hacer alegaciones ni volver a analizar el total conjunto probatorio, so pena de desvirtuar la naturaleza del recurso» (STS de 29.3.1994).

        b) Que aquest ànim d’alterar la naturalesa del recurs també es palesa en l’intent d’introducció en aquest dos últims motius de qüestions noves o d’altres que no foren objecte de recurs davant l’Audiència Provincial, la qual cosa ve prohibida per la jurisprudència en els termes ja assenyalats en el fonament jurídic segon de la present resolució.

Examinant, doncs, amb detall les manifestacions de la recurrent, i prescindint de peticions pròpies d’una tercera instància o de qüestions noves o no plantejades prèviament en apel·lació, s’aprecia que el nucli del cinquè motiu rau en la denuncia de la sentència combatuda «tanto por las valoraciones que da a determinadas partes del relictum y del donatum como por no haber incluído en el activo hereditario a los efectos de determinar la legítima la totalidad de los bienes que componen el relictum i el donatum», i s’ha d’assenyalar:

        1r) Que el recurrent ni tan sols cita com a infringit l’article 632 de la LEC amb concordància amb els art. 1281 a 1289 del Codi civil, obviant que respecte a la prova pericial «sólo se admite la censura, no en cuanto a la prueba misma y sí respecto a la valoración mediante denuncia de las normas de hermenéutica contenidas en los art. 1281 a 1289 del CC, pudiendo ser impugnadas tales valoraciones cuando contradicen abiertamente la racionalidad, conculcando las más elementales directrices de la lógica» (STS de 19-2-1996), la qual cosa, per descomptat, no es pot pas predicar del cas.

        2n) Respecte a l’afirmació del recurrent de que «la Audiencia Provincial de Tarragona tenía que haber ordenado la práctica de una nueva prueba pericial», n’hi ha prou de recordar, a més a més que tal prova ni tan sols fou sol·licitada pel recurrent, que «el Tribunal no está obligado a acudir al uso de las diligencias para mejor proveer, sólo facultado» (STS de 30.1.1997).

        3r) En relació amb el que s’al·lega respecte a supremacia de l’informe del perit Sr. Guasch sobre els altres perits Srs. Martí i Sra. Cortasa, ja s’ha dit que la tria entre dictàmens és facultat privativa de l’òrgan a quo, no apareixent a més l’error que s’imputa a aquests dos darrers en relació amb el coeficient reductor del valor de la casa per antiguitat, ja que si bé és cert que s’hi feren importants obres el 1974, a més de no representar tampoc la seva reforma total, aquesta dada també fou tinguda en compte pels perits que mereixeren més credibilitat que el Sr. Guasch, l’informe del qual no és assumit per l’Audiència no només a causa de l’esmentat coeficient reductor, sinó també per les altres raons que explicita la sentència combatuda.

        4r) El mateix s’ha de dir respecte a les extenses al·legacions del recurrent adreçades a convèncer a aquesta Sala de la superior bondat dels altres informes pericials del Sr. Guasch sobre els assumits per l’Audiència Provincial, perquè la resposta detallada a cadascuna d’aquelles equivaldria que aquest Tribunal assumís la incorrecta proposta del recurrent de convertir el present recurs en una tercera instància. El que sí es pot dir, respecte a la invocada infracció de l’article 129 de la CDCC és que aquest precepte no conté cap norma valorativa de prova i que, per descomptat, no es conculca el seu mandat que, per al càlcul de la llegítima, es partirà del valor que els béns de l’herència tenen al temps de la mort del testador, si així es fa ponderant, sempre amb referència a tal temps, expectatives de mercat dins paràmetres raonables, sobretot si determinats contravalors que ofereix el recurrent contenen elements de futur potser tant o més especulatius.

        5è) Respecte a la no inclusió per al càlcul de la llegítima, en el vessant del donatum, de les finques 0002 i 0001 comprades pel fill al pare i que la recurrent qualifica de donacions o de negotium mixtum cum donationem, la Sala es remet a tot el que s’ha dit anteriorment sobre la inexistència de simulació i la impossibilitat de plantejar qüestions noves, no podent la recurrent de bell nou reproduir tal punt i menys fent supòsit de la qüestió. Tampoc no pot pretendre la inclusió de la finca núm. 0002, o sigui, la que el pare certament donà al fill el 19 de maig de 1977, perquè, a banda que aquest aspecte no consta que fos sotmès a l’apel·lació, ve referit a una donació inter vivos no imputable a la llegítima per tal com, conforme a l’article 132 CDCC, cap prevenció expressa feu el testador, que tampoc no l’atorgà en concepte de pagament o de bestreta a compte de la llegítima. Finalment, tampoc no es pot pretendre ara addicionar al donatum la finca de 0003 m2 cedida pel Sr. Z a l’Ajuntament de L2 perquè aquest tema conforma una qüestió nova, raó de la inexistència sobre el particular de cap valoració, el que es diu amb abstracció de possibles esculls representats per problemes litisconsorcials en quant no s’hauria demandat a la referida corporació local.

        6è) Finalment, i respecte a la quarta falcídia, una vegada més discrepa la recurrent de la valoració que en fa la sentència combatuda, dient que «descuenta un importe legitimario equivocado correspondiente a la legítima como ya se ha visto», i afegint que, per comptes de reduir el llegat atribuït al Sr. Y1, la sentència atorga a la demandant un valor o import monetari a la quarta falcídia i que en la valoració de l’herència no s’ha tingut en compte el llegat d’usdefruit a favor de l’esposa del testador.

Sobre els suposats errors en l’import de la llegítima es remet la recurrent «a lo ya visto», per la qual cosa pot també la Sala reproduir les anteriors consideracions, aspecte al qual és aliena la formulació, certa a nivell teòric, que els criteris de fixació de l’actiu hereditari per a la determinació de la falcídia (art. 228 i següents de la CDCC) són distints dels que estableix l’article 129 del mateix text legal. Si bé això és exacte, el recurrent no articula com a conseqüència de tal formulació la correlativa crítica jurídica exposant concrets errors de la resolució que combat diferents als esmentats al llarg del recurs i ja ventilats.

I, pel que fa a una pretesa mancança de la valoració del llegat d’usdefruit, una vegada més es planteja una qüestió nova, no discutida en el plet des del moment que ni l’actora mateix, en el fet tercer de la demanda, destinat a fixar el cabal hereditari, l’esmenta.

Per acabar, la qüestió de l’obligatorietat de satisfer la quarta falcídia precisament mitjançant la reducció de llegat, o sigui a través de l’atribució d’una part del que ha estat llegat i no per pagament del seu import monetari, es formula una altra vegada contravenint els límits de la cassació, per tal com no fou objecte de recurs d’apel·lació malgrat que la sentència d’instància concedia tal opció. Recurs d’apel·lació que respecte d’això només impugnava «las valoraciones hechas por el juez a quo, tanto por no tener justificación el aplicar las valoraciones medias de los peritos de la demandada no haciendo caso de los de la actora, como por no ser siquiera cierto el que se aplicase tales valores medios».

Això no impedeix a la Sala obiter dicta l’estudi de la qüestió, tot significant que la quarta falcídia és expressió del temor dels juristes romans que, esgotada l’herència pels llegats, l’hereu hi renunciés en adonar-se que feia seu poc més que el nomen heredis. Això comportava l’ensorrament de la heredis institutio i la consegüent obertura de la successió intestada, de difícil acceptació per la mentalitat romana. Per això ja durant la República aparegueren diferents lleis limitatives de la facultat de llegar quan l’utilització d’aquesta menés a l’anomenada «caiguda de l’herència». Com a culminació es promulgà la Lex Falcidia (40 aC), que, després de l’època imperial clàssica, continuà en el dret de Justinià i que establia que no es podia llegar més que les 3/4 parts (dodrans), de manera que la quarta part restant (quadrans, quarta falcídia) s’havia de reservar de totes totes a l’hereu. La falcídia anava connectada, doncs, a aquella concepció jurídica segons la qual per a l’eficàcia dels llegats calia la prèvia acceptació de l’hereu. A mesura, però, que el dret romà va reconeixent eficàcia a les institucions a títol particular deslligant-les cada cop més de la institució d’hereu, semblava que la falcídia perdia raó de ser. La seva inèrcia, però, menà, no cap a la desaparició, ans cap a la reconversió de la figura, de tal manera que passà de constituir quelcom d’ordre públic successori a esdevenir un dret sobre el qual podia actuar la voluntat del testador, fins al punt d’excloure la seva pròpia existència, prohibint-la.

Ja amb referència al nostre dret, la quarta falcídia, amb la seva lògica evolució, sempre s’ha considerat vigent a Catalunya, i ja se’n fa referència a les Constitucions i altres drets de Catalunya, Càncer i, en fi, també la Memòria de Duran i Bas, i es va recollir en la Compilació de 1960, i això malgrat l’escassa jurisprudència existent sobre la institució, contràriament al que passava amb la quarta trebel·liànica, per la tradició del fideïcomís a Catalunya.

Centrant-nos ja en l’esmentada qüestió sobre la forma de fer efectiu el dret a la falcídia, el primer que s’observa és la seva manca de regulació, contràriament amb el que passa amb la quarta trebel·liànica.

Partint, però, del fet que l’article 226 de la CDCC diu que l’hereu tindrà dret «a retenir en propietat la dita part anomenada falcídia», sembla clar que, en principi, gaudeix de la facultat de retenir llegats per a la seva reducció a prorrata, el que no ha de resultar, no obstant això, incompatible amb la també facultat del legatari de fer efectiu el seu pagament en diners i no in natura.

S’ha de tenir en compte, en efecte, que tota reducció de llegat aboca en principi a una situació de co-propietat entre hereu i legatari, fenomen mai no desitjable, i que l’article 232 de la CDCC es refereix expressament al dret del legatari d’optar pel pagament a l’hereu en diner de l’import de la reducció si per causa d’aquesta apareix un condomini sobre cosa indivisible o que es menysvalori amb la seva divisió.

La possibilitat, doncs, del pagament de la falcídia en diners representava ja l’opció més racional i moderna abans de l’actual Codi de successions, en el qual, per fi, s’aborda aquest aspecte expressament, disposant, en la indicada línia, que «el legatari afectat per la reducció, la podrà evitar abonant a l’hereu en diners l’import de la reducció» (art. 280), racionalitat en concordància amb la que resulta també de l’article 373 del CS, que, pel que fa a la llegítima, també permet al legatari afectat per inoficiositat esquivar la reducció mitjançant el pagament del seu corresponent import en diners.

S’haurà de refusar, en conseqüència, aquesta darrera qüestió atenyent a la facultat de retenció que reclama la demandant i, amb ella, tot el recurs, respecte a la qual cosa el Tribunal ha de considerar l’insòlit de la genèrica petició final del seu llarg «Suplico» en el qual es demana, sense que en el recurs s’hagi fet cap càlcul numèric, quelcom tan típic d’una instància i tan impropi d’una seu cassacional com és que es reconegui, ni més ni menys, «el derecho de mi mandante a retener la cuarta falcidia, determinar su importe a los fines de reducir de establecer el porcentaje de reducción [sic] de legados, a cuyo efecto debe determinarse la cuantía de las citadas legítimas que formarán parte del pasivo hereditario para la determinación con la indicada falcidia».

Setè.- Segons l’article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil, si no s’estimés procedent cap motiu del recurs, la sentència imposarà les costes d’aquesta alçada a la part recurrent, amb pèrdua del dipòsit constituït.

Atesos els preceptes legals esmentats i els altres d’aplicació,

 

DECIDIM

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar íntegrament el recurs de cassació interposat per la representació de la senyora X1  contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona de data 26 de novembre de 1997, dictada en el recurs d’apel·lació núm. 527/97, derivat del judici declaratiu de menor quantia núm. 165/93 del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Valls, promogut per la referida Sra. X1  contra la senyora Y2 i el senyor Y1, amb imposició de les costes d’aquesta alçada a la part recurrent.

Se n’ha de lliurar el testimoni corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu a aquesta sentència la publicació establerta legalment.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda