Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 8 de juny de 1998

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 8 de juny de 1998, núm. 14/1998 (Sala Civil i Penal) 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat per la Sra. X1  i d’altres, contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància número 6 de Barcelona el 9 de juny de 1997, en el procediment de judici declaratiu de menor quantia interposat pel Sr. X2 i la Sra. X1  i d’altres contra el senyor Y1 i d’altres sobre validesa de testament hològraf. Els recurrents han estat representats davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Francisco Javier Manjarín i Albert i defensats per l’advocat Sr. Agustí Bassols Pares. Han comparegut com a part recorreguda la Sra. Y2 i el Sr. Y1, sota la representació del procurador Sr. Juan Rodés Durall i defensats per l’advocat Sr. Santiago Garrigó Tortajada.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- La representació dels senyors X2 i X1  va formular demanda de judici ordinari declaratiu de menor quantia contra el Sr. Y1 i altres, davant el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Barcelona. Amb data 9 de juny de 1997, l’esmentat jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: «Fallo: Que desestimando íntegramente la demanda formulada por el procurador D. Francisco Javier Manjarín Albert, en nombre y representación de D. X2 y Dña. X1 , contra D. Y1, Dña. Y2, D. Z , Dña. K , D. W , Dña. A , Dña. B y Dña. C, debo absolver y absuelvo a dichos demandados de todos los pedimentos contra ellos instados en la demanda, con expresa imposición de las costas causadas en este procedimiento a la parte demandante».

Segon.- El procurador Sr. Francisco Javier Manjarín i Albert, en nom i representació de la Sra. x1  i altres, va formular recurs de cassació davant aquesta Sala Civil pels següents motius: 1r. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1642 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció per falta d’aplicació dels articles 97 i 98 de la Compilació de dret civil de Catalunya, així com dels principis generals de dret del favor testamenti, de prevalença de la successió testada en relació amb la intestada i del respecte a la voluntat del testador, com també per infracció de la jurisprudència aplicable; 2n. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1992 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció, per aplicació indeguda, dels articles 666, 687 i 739 del Codi civil i de les sentències citades en els fonaments de dret de la resolució recorreguda; i, 3r. A l’empara del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció, per falta d’aplicació, dels articles 3 del CC, 1.2 de la CDCC i de la doctrina jurisprudencial que els és aplicable.

Tercer.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació es va assenyalar l’audiència del dia 28 de maig actual per a la vista del present procediment, que va tenir lloc.

N’és ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Per resoldre el present recurs convé esmentar els següents antecedents:

        a) El Sr. D  va morir sense descendència i en estat de vidu de la Sra. D2  el 12 de gener de 1992, havent atorgat a favor d’aquesta última testament obert el 21 de febrer de 1951 pel qual la instituí hereva sense dret de substitució en cas de premoriència, com així succeí en finar l’expressada esposa el dia 6 de setembre de 1984.

El Sr. D  tenia tres germans: el Sr. Y1, la Sra. Y2 i el Sr. E . Aquest darrer el premorí deixant cinc fills, o sigui, el Sr. Z i la Sra. K , fruit del seu primer matrimoni, i els senyors E, A i B, fruit del segon.

Per interlocutòria de data 17 de juny de 1993, el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 5 de Mataró va declarar hereus abintestat del Sr. D , per terceres i iguals parts, els seus germans Sr. Y1 i Sra. Y2 i als referits cinc nebots fills de l’expressat altre germà premort, Sr. E .

        b) Els demandants en el present plet foren els Srs. X2 i X1 , cunyats del Sr. D  quant a germans de la seva esposa, Sra. D2 , si bé el recurs de cassació l’interposen, junt a la demandant, Sra. X1 , els senyors X2, F i G en la seva condició de fills i hereus de l’altre demandant, Sr. X2 , que va morir en el curs del procediment.

La raó de la contesa deriva del fet d’haver-se trobat en el domicili del Sr. D  un full manuscrit i signat pel mateix en què s’assenyalava literalment «herederos Y1, X1 , X2 a terceras partes...», a més de contenir diferents atribucions patrimonials a favor d’altres persones. Considerant els demandants que tal escrit que els nomenava hereus a terceres parts reunia la condició de disposició testamentària, fou presentat davant el Jutjat corresponent en el termini hàbil previst en l’article 690 del Codi civil, tot promovent expedient de protocol·lització de testament hològraf. En denegar-se la protocol·lització per interlocutòria de data 19 de maig de 1992, es formulà la demanda origen del present recurs en què es postulava que es dictés sentència per la qual: 1r) Es declarés la validesa i plena eficàcia de l’esmentat testament hològraf del Sr. D . 2n) Se n’ordenés la protocol·lització notarial. 3r) Es declarés nul·la la interlocutòria per la qual es declarava els demandats hereus abintestat del Sr. D . 4t) Es declarés la nul·litat de les acceptacions, adjudicacions de béns i qualsevulles altres operacions successòries que haguessin fet els demandats com a hereus abintestat del Sr. D . 5è) Es condemnés els demandats a atenir-se a les anteriors declaracions i a entregar als hereus testamentaris del Sr. D  els béns i drets hereditaris per poder procedir així a la partició de l’herència i al pagament dels llegats.

        c) La sentència d’instància, dictada pel Jutjat núm. 6 de Barcelona, desestimà íntegrament la demanda, amb la consegüent absolució de tots els demandats; pronunciament derivat de la total mancança en el document qualificat de testament de la data del seu atorgament, raó per la qual, segons la resolució combatuda, «debe concluirse que... no puede considerarse como testamento ológrafo, lo que conduce necesariamente al decaimiento de la acción».

        d) La dita part demandant, amb empara en l’article 1688 de la Llei d’enjudiciament civil, interposa contra aquella el present recurs de cassació directe, desenvolupant tres motius pels quals denuncia, en el primer, la infracció per inaplicació dels art. 97 i 98 de la Compilació de dret civil de Catalunya, així com dels principis generals de dret del favor testamenti, de prevalença de la successió testada en relació amb la intestada i del respecte a la voluntat del testador, segons la jurisprudència que es diu aplicable; en el segon, la infracció, per aplicació indeguda dels art. 666, 668 i 739 del Codi civil i de les sentències que s’esmenten; i en el tercer i últim, la inaplicació dels art. 3 del Codi civil, 1.2 de la Compilació del dret civil de Catalunya i de doctrina jurisprudencial aplicable.

Segon.- Amb caràcter previ a la resolució dels dits motius convé recordar que s’està davant el supòsit de recurs de cassació directe o per saltum, respecte a la qual cosa té dit la jurisprudència que «en el especialísimo recurso de casación autorizado por el art. 1688 de la LEC han de permanecer inalterados los hechos probados» ja que «no consiente que se ventilen en él cuestiones de hecho, sino estríctamente jurídicas, según los términos en que aparece redactado el precepto» (STS de 4-2-1992); recordatori útil davant les afirmacions que es contenen en la part final del primer motiu del recurs en la qual la recurrent al·ludeix a la necessitat d’una «referència breu respecte dels fets que han quedat provats», expressió amb la qual vol fer emergir una realitat històrica que només mereixerà l’atenció de la Sala en el supòsit que s’ajusti escrupolosament al factum de la sentència combatuda i s’esdevingui necessària per a la resolució de la qüestió estrictament jurídica objecte d’aquesta alçada.

Tercer.- En realitat, els tres motius del recurs van tan indestriablement i profundament vinculats que examinar-los per separat produiria un efecte de dispersió que convé evitar.

A través de totes les infraccions denunciades, es planteja de fet una única problemàtica, la que assenyala amb lloable concisió la part recurrent en el segon motiu del recurs (foli. 30) quan afirma literalment que «el problema a resoldre per aquest Tribunal queda reduït a la determinació dels efectes de la manca de data» (s’entén en l’escrit que la part qualifica de testament hològraf i la sentència de «simple escrito que no puede considerarse testamento ológrafo» per «ausencia absoluta de fecha»).

El recurrent desenvolupa tan concreta i limitada qüestió desplegant els repetits tres motius de recurs en 19 pàgines, en les quals al·lega, en síntesi:

        1r) En el primer, que la delació testada preval sobre la intestada, que la voluntat del testador és la llei de l’herència, que a Catalunya gaudeix d’especial arrelament el designi d’evitar la successió intestada, que la jutgessa d’instància havia d’haver investigat quina era la voluntat testamentària del Sr. D i ponderat el seu univers familiar i consegüents relacions afectives i que, en definitiva, «la sentència recorreguda no ha valorat en absolut tot el que deixem exposat en aquest motiu cassacional, dedicat a la invocació dels principis generals del dret hereditari català i a la seva aplicació al cas».

        2n) En el tercer –raons metodològiques aconsellen referir-se a aquest motiu abans que al segon– recorda el recurrent que en la interpretació de les normes caldrà atenir-se fonamentalment a l’esperit i finalitat d’aquesta (art. 3.1 del Codi civil) i que en la seva aplicació haurà de ponderar-se l’equitat (art. 3.2 del mateix text legal); tot això amb referència a l’exègesi de l’art. 688 del Codi civil i a les formalitats que recull respecte a les quals s’insisteix que han d’interpretar-se amb l’expressada flexibilitat pel menor rigor formal del dret successori català.

        3r) El segon motiu és l’axial del plet, per tal com es refereix de ple a la qüestió jurídica que el mateix recurrent assenyala com a únic objecte del present recurs directe, és a dir «la determinació dels efectes de la manca de data» (del referit escrit que es diu que és un testament hològraf).

Al·lega el recurrent, en síntesi, que l’article 101 de la Compilació de dret civil de Catalunya conté una sola remissió al Codi civil, o sigui al seu art. 688, no essent aplicables –diu– a Catalunya els art. 666, 687 i 739, invocats en la sentència i en els quals, segons la recurrent, «es funda la decisió desestimatòria de la demanda»; tot això discrepant de la interpretació literal que la jutjadora fa de l’article 688 del Codi civil i concloent que el testament va ser escrit i signat pel Sr. D essent major d’edat i en plenitud de les seves facultats mentals, esdevenint per això, quan expressa la seva última voluntat, injusta l’aplicació literal del referit art. 688 del Codi civil.

Quart.- Cal, doncs, examinar si la jutgessa d’instància ha infringit l’article 688 del Codi civil en aplicar-lo en la seva literalitat i en interpretar que el requisit de la data s’esdevé inexcusable per a la validesa d’un testament hològraf.

Si no s’aprecia tal infracció s’haurà d’examinar si, interpretat el referit precepte a la llum del dret successori català (1r motiu de recurs) i si, interpretat segons els principis espiritualistes i d’aplicació de l’equitat (2n motiu de recurs), ha vulnerat la sentència combatuda la resta de la normativa i jurisprudència denunciada, fent-se així creditora a la seva revocació.

Dilucidant el primer aspecte ha d’assenyalar-se, amb caràcter general, que el testament hològraf, única forma testamentària en la qual les últimes voluntats han d’expressar-se necessàriament per escrit de puny i lletra del testador (ja que en el testament tancat això és només facultatiu), ofereix, davant molts inconvenients, l’avantatge del que se n’ha dit «caràcter de soliloqui escrit» que, com a tal, possibilita una successió testamentària del tot secreta, perquè el causant pot mantenir ocult fins i tot el fet de l’atorgament, circumstància que no és possible en el testament tancat.

Ara bé, justament per la seva simplificació formal, ha estat voluntat del legislador que els pocs requisits establerts fossin d’inexcusable observància, la qual cosa explica el rigor amb què la jurisprudència tracta aquesta modalitat testamentària.

En efecte, encara que en alguna resolució es detecta certa flexibilitat respecte a alguns dels requisits, en el que ara interessa, o sigui en el de necessitat que hi consti la data, l’Alt Tribunal ha palesat una severitat absoluta i un rigor monolític al llarg de dècades.

La jurisprudència assenyala la irrellevància de l’ordre en què es col·loca l’any, el mes i el dia (S. de 4 d’abril de 1925); de la forma d’expressió, lletra o numeral, (així es dedueix de les sentències de 5 de gener de 1924 i 13 de maig de 1942, en supòsit de testaments no qüestionats en els quals la data constava en nombres). I la doctrina apunta, davant l’absència de casuística judicial, la validesa d’expressions de data fixada per un calendari diferent del gregorià, la de testaments en els quals la data de l’any no contingui les quatre xifres, i considera suficients tres o fins i tot dues; la de testaments escrits en paper que porti impreses les dues o tres primeres xifres en què el testador completa de forma manuscrita la resta; la de testaments que continguin la data per remissió (per exemple, el dia de Nadal d’un any), etc.

Ara bé, malgrat les flexibilitats indicades, la continuïtat jurisprudencial en l’exigència de data és absoluta, i no s’enregistra la menor fissura en cap supòsit, segons així resulta de les sentències de 29 de setembre de 1900, 12 de juliol de 1905, 5 de desembre de 1927, 13 de maig de 1942.

La cota màxima de permissibilitat podria venir representada per la Sentència, relativament moderna, de l’Audiència Provincial de Barcelona de 16 de juliol de 1991, en què es donà validesa a testament hològraf malgrat aparèixer la data dubitada, però sempre sobre el supòsit indeclinable de la seva constància manuscrita.

En qualsevol cas, el rigor formal del Tribunal Surprem és de contundència tal que fins i tot declara que «No basta que sea indudablemente conocida la voluntat de un testador para que pueda prevalecer, si no resulta expressada en la forma requerida por la ley, siendo por lo excepcional del testamento ológrafo, todos y cada uno de los requisitos que el art. 688 exige de caràcter esencial» (S. de 5-1-1924) i que «aun cuando en algún caso podría resultar excesivo el rigor no puede eludirse en manera alguna en esta materia por ser ley clara y concreta. La imperativa redacción del párrafo 2 del art. 688 del Código civil no permite duda alguna de que la exigencia de la expresión del día, mes y año en el que el testamento ológrafo se otorgue es solemnidad esencial para la eficacia de tal forma de testar, de suerte que su ausencia produce la invalidez de la misma y esto no solamente por la virtualidad del precepto mencionado, sino por la declaración general de nulidad que contiene el art. 687 del mismo cuerpo legal, siendo de notar que la rigurosa observancia de la primera norma legal aducida ha sido corroborada por reiterada jurisprudencia que establece, entre otras doctrinas, que la falta de consignación de la fecha no puede ser suplida o enmendada mediante deducciones o por los medios ordinarios de prueba» (STS de 4-11-1947).

Aquesta darrera sentència dilucida un cas de considerable analogia amb el present, per tal com el recurs de cassació plantejava a l’alt tribunal pràcticament la mateixa tesi que reprodueix també aquí el recurrent, o sigui, la invocació de la finalitat o ratio de la data. Es deia, en efecte, que aquest requisit tenia com a justificació teleològica, per una banda, el fet que gràcies a la data es pot esbrinar si en el moment de l’atorgament gaudeix el testador de capacitat suficient i, per altra banda, si és el darrer o no en el cas que aparegués un altre testament, als efectes de l’article 739 del Codi civil.

Nogensmenys i malgrat que en aquest cas resolt pel Tribunal Suprem, ben diferent del present, no hi havia dubte sobre el dia en què s’havia redactat el pretès testament hològraf perquè així s’havia acreditat i no apareixia tampoc cap element d’incertesa sobre la capacitat del testador i sobre la inexistència de cap altre testament, l’Alt Tribunal no permeté que s’obrís cap escletxa en la seva tan consolidada doctrina, la qual cosa motivà de la millor doctrina civilista comentaris com que els requisits formals del negoci testamentari «son de aplicación estricta y no cabe matizarlos o flexibilizarlos con arreglo a su ratio, pues si bien ello puede conducir a una mayor justicia, en algunos casos concretos, no deja de entrañar evidentemente una gran dosis de inseguridad».

La jutgessa d’instància, doncs, lluny d’infringir l’article 688 del Codi civil com es denuncia en aquest segon i central motiu de recurs, n’ha fet una adequada interpretació.

Cinquè.- Verificat l’encert de la jutjadora a quo en tal interpretació de l’indicat precepte segons els paràmetres esmentats, s’ha de dilucidar ara si l’ha acompanyat igual encert a l’hora de ponderar que l’aplicació del referit art. 688 CC deriva de l’article 101 de la CDCC, llei aplicable al cas, atès que la successió del Sr. D s’obrí amb la seva mort, ocorreguda el 12 de gener de 1992, essent així que el Codi de successions, si bé fou aprovat per Llei 40/1991, de 30 de desembre, no entrà en vigor fins després de tres mesos de la seva publicació en el DOGC, que tingué lloc el 21 de gener de 1992.

Respecte d’això, manté el recurrent en el seu primer motiu que la sentència d’instància infringeix el referit art. 101, a més a més dels art. 97 i 98 de la CDCC i dels principis successoris que informen la tradició jurídica cataly2, i denuncia que la jutjadora a quo ha negligit que en dret català cal «flexibilitzar certes exigències de caràcter formal dels testaments perquè una aplicació massa rigorosa podria conduir a la invalidació de l’acte d’última voluntat i a la crida dels hereus abintestat, fenomen que cal evitar a Catalunya davant l’arrelament del favor testamenti, en la seva dimensió d’afavoriment de tot allò que facilita la successió testada.

I sobre això, s’ha de considerar el següent:

        a) És cert que, com recollí el II Congrés Jurídic Català (conclusió núm. 17 de la Secció 1a), «Les normes objecte de remissió... caldrà que s’apliquin d’acord amb l’esperit i els principis del sistema en què s’integren... En conseqüència, l’aplicació del dret supletori no s’ha de realitzar automàticament ni amb rigidesa, sinó amb l’adequada flexibilitat... tenint cura del distint significat que un precepte del Codi civil pot tenir quan sigui aplicat com a part del dret català i la coherència del sistema del dret català i els principis que l’informen». En aquesta mateixa línia té dit aquesta Sala (per exemple, S. de 7 de gener de 1992) que «la configuració del sistema testamentari a Catalunya s’ha caracteritzat de manera substancial per una clara tendència i un clar efecte de simplificació de les formalitats» i que «el caràcter més tolerant de la legislació cataly2 ha estat explícitament reconegut en diverses sentències del Tribunal Suprem, com les de 28 de gener de 1861 i 18 de novembre de 1934, entre altres. I aquest caràcter més tolerant és una clara manifestació d’un pensament jurídic i d’una convicció social de reduir al mínim essencial l’exigència de les formalitats testamentàries que no es poden defugir».

Bona prova d’aquesta tolerància l’ofereix la molt recent Sentència d’aquest Tribunal de 23 d’abril de 1998, referida també a testament hològraf, en la qual, en un cas en què no s’expressava el lloc del seu atorgament en forma manuscrita i sí en un imprès que deia «Scias – Hospital de Barcelona», es considerà formalitzat el requisit en haver-se pogut determinar el referit lloc, identificat com un edifici hospitalari radicat a Barcelona en el qual ingressà el testador per romandre-hi ininterrompudament fins a la seva mort, la qual cosa permeté a aquest Tribunal pronunciar-se en el sentit que «si en aquest cas la determinació del lloc de l’atorgament s’ha pogut fer amb iguals o majors garanties de veracitat de les que estableix l’article 120.1 del Codi de successions, que exigeix la forma autògrafa, hem de concloure que ens troben aquí en un cas d’incompliment d’una simple formalitat, que, a més a més, s’ha superat de forma satisfactòria de manera indirecta i en aquests o semblants casos, i d’acord amb allò que estableix la Novella 22, 44, 9, la solució que es deriva de la tradició jurídica cataly2 no és altra que la de reconèixer eficàcia a la voluntat del difunt que no sigui contrària a les lleis; que a més a més és conforme amb el caràcter estrictament subsidiari que té la vocació legal o intestada en el sistema successori català, segons resulta de l’art. 3r.II del Codi de successions».

        b) També semblaria afavorir l’esmentada interpretació flexible la consideració del testament hològraf com quelcom aliè a la genuïna tradició jurídica catalana.

En efecte, la doctrina es refereix a l’admissió del testament hològraf a Catalunya com a fenomen d’història complexa, destacant-ne que el Projecte d’apèndix de Duran i Bas no el va recollir amb caràcter general i sí només en la modalitat coneguda com a parentum inter liberos (art. 250); el de 1896 el prohibí expressament (art. 39), guardant silenci àdhuc sobre la referida modalitat justinianea. El de 1955/56, sens dubte esperonat per una jurisprudència que venia admetent-lo a Catalunya sense reserves, finalment el regulà, si bé amb un tracte de favor quant a la caducitat de l’única modalitat amb tradició jurídica catalana (o sigui, la repetida parentum inter liberos) i això malgrat que, per l’aplicació de la regla d’interpretació inclussio nius, exclussio alteris, bona part de la doctrina científica catalana veiés amb reticència l’admissió en general del testament hològraf a Catalunya. Finalment, però, fou acollit a nivell legal per la Compilació de 21 de juliol de 1960, si bé mitjançant una remissió general al Codi civil quant a les seves formalitats. («Se acepta el testamento ológrafo conforme al Código civil», digué literalment el portaveu de la Comissió de Justícia).

El text romangué igual en la Llei 13/1984, de 20 de març, i fins a l’actual Codi de successions no se’l regula específicament, encara que de forma, sinó coincident, sí força homogènia amb el Codi civil, amb supressió, però, del termini especial de caducitat de l’expressada variant parentum inter liberos, per «raons de seguretat jurídica», com assenyala el preàmbul del dit Codi de successions. Semblaria, doncs, que ens trobem, en venir normat el cas per l’art. 101 de la CDCC, davant el supòsit suara referit «del diferent significat que un precepte del Codi civil pot tenir quan sigui aplicat com a part del dret català»; concepció que menaria, doncs, a la interpretació flexible que postula el recurrent en funció de l’esmentat caràcter més tolerant de la legislació catalana.

Sisè.- No obstant això, ni tal relaxament formal del dret català ni tan sols el que s’al·lega en el tercer motiu de recurs en denunciar la infracció de l’art. 3 del Codi civil i 1.2 de la CDCC pel fet d’haver-se menyspreat la interpretació espiritualista i l’equitat en l’aplicació de la norma, poden emparar una raó de dispensa del fonamental requisit –que no simple formulisme– de constància de data en testament hològraf atorgat conforme a la legislació catalana, sobretot en un cas com en l’ara examinat, pel següent:

        a) Per mor dels referits principis informadors del dret successori català podria la Sala no compartir alguna jurisprudència de màxim rigorisme com, per exemple, la ja citada sentència del TS de 4 de novembre de 1947 sobre essencialitat de l’expressa constància de la data en el mateix testament malgrat haver-se demostrat no solament període aproximat, sinó dia del seu atorgament. Però, en el cas, la incertesa de la data abasta lustres i és justament aquest factor d’indeterminació un dels elements diferenciadors de l’altre cas recentment resolt per la Sala, referit a l’esmentada absència manuscrita de lloc d’atorgament, el qual, però es pogué fixar amb exactitud.

En canvi, en el supòsit ara examinat no existeix, ni tan sols en un nivell d’indici, la més mínima al·lusió, ni que fos aproximada, a la data en què es confeccionà l’escrit.

        b) Un altre element de distinció entre ambdós casos deriva de la consideració que una cosa és la formalització defectuosa d’una formalitat legal (en el supòsit referit, la constància del lloc no en forma manuscrita, sinó impresa, però constància al cap i a la fi) i una altra ben diferent és el cas d’absència absoluta de la formalitat, com ocorre en el que ara s’examina.

        c) En l’anterior sentència d’aquesta Sala es raonava per què el dret civil espanyol mateix considerava la designació de lloc «més un formalisme que un requisit de forma essencial», que es justificava per la inoperància del principi locus regit actum i consegüent prevalença de la llei personal del testador i per l’escassa transcendència que el Codi de successions mateix –que, a més, com s’ha dit, no és aplicable al cas– atribueix al lloc de l’atorgament a efectes de competència judicial per a la seva protocol·lització.

Molt superior, en canvi, és la transcendència de la data, factor que pot convertir-se en determinant per establir la capacitat del testador (la seva majoria d’edat o possessió de judici mental suficient) o per apreciar la validesa o no de certes disposicions de béns (supòsit de llegat de cosa aliena de l’art. 861 CC i llegat de cosa pròpia del legatari de l’art. 866 del mateix text legal).

És cert que en el cas la referència que conté l’escrit qüestionat a una persona nascuda el 30 de desembre de 1953 impossibilita que hagués estat elaborat en data anterior a l’efemèrides, i essent l’únic testament notarial atorgat pel Sr. D el de data 21 de febrer de 1951, que, a més a més, va esdevenir ineficaç per la dita premoriència de l’hereva, no podria existir cap mena de conflictivitat per tal causa. També és cert que no s’ha qüestionat formalment la capacitat del testador i que, en qualsevol cas, en absència de prova sobre el particular, caldria atenir-se a la coneguda jurisprudència segons la qual s’ha de presumir que qualsevol persona està en el seu judici cabal com a atribut normal del seu ésser, mentre no es demostri el contrari.

Nogensmenys, ja s’ha dit que, dins l’amplíssim ventall temporal que abasta des del referit any 1953 fins al 1992, any de la mort del pretès de cuius, s’ignora tot sobre la data del referit escrit, i no resulta il·lògic el que indica la part impugnant sobre que aquell podria haver-se escrit amb força anterioritat a la mort del Sr. D per raó de diferència en el valor d’unes determinades accions bancàries (contrast entre la vàlua que els atribueix el referit D i l’assolida per aquests títols-valors en la data de la seva mort). Aquesta hipotètica antelació, unida al fet que res no impedia a D a acudir a un notari com va fer ja en la indiscutida ocasió en que sí va atorgar testament, projectaria doncs ombres sobre el fet que la seva última voluntat fos la recollida en el repetit paper, sobretot quan hom l’examina  i hom s’adona de la seva general precarietat, que porta a la jutgessa d’instància a afirmar –i és prou raonable el que diu– que l’escrit, encara que porti signatura, «más parece un simple borrador o esbozo que una verdadera y definitiva disposición de última voluntat» (fonament jurídic cinquè)

La ressenya de data, doncs, hauria pogut contribuir a esbandir els dubtes que suscita l’escrit respecte a ser expressió de l’última voluntat del Sr. D, atorgant-li, d’entrada, una major seriositat, o, en definitiva, solemnitat negocial constitutiva, de la qual és mancat.

        d) El que precedeix es connecta a un últim aspecte de cabdal importància: que es refereix a l’animus testandi. I és que l’estructura de l’escrit evoca molt més la típica configuració d’un esbós, d’una planificació testamentària, que la de la confecció d’una seriosa, ferma i definitiva voluntat de testar, el que també ha estat valorat per la jutgessa d’instància en ponderar, junt a la manca de data, que en l’escrit «ni siquiera se hace constar el nombre y apellidos de la persona que lo escribe, ni sus expresiones revelan animus testandi in actu, esto es, la resuelta intención del autor de disponer de sus bienes por sí mismo en aquellas líneas que está escribiendo y de manera definitiva en aquella ocasión (STS de 10.XII.1956)» per la qual cosa «más parece un simple borrador o esbozo».

És òbvia l’essencialitat de l’animus testandi en qualsevol disposició d’últimes voluntats. I, en particular, ha de quedar inequívocament palès en el testament hològraf, per tal com en les altres modalitats testamentàries la seva expressió ja ve garantida per la fe pública notarial, ja que, tant en el testament obert com en el tancat el notari ja dóna fe de la naturalesa de l’acte i, per tant, de tal voluntat. Per això, en el supòsit de testament hològraf, ve assenyalant la doctrina que del contingut mateix de l’escrit ha de quedar palès, siguin quines siguin les paraules utilitzades, la voluntat ferma d’atorgar testament, i la jurisprudència ha indicat que «al ser el testamento un acto dispositivo de bienes y derechos, no es verdadero testamento el acto que, aun presentando la forma externa de tal, pueda dudarse si constituye un simple esbozo o proyecto y no un acto por el cual alguno dispone de sus bienes después de su muerte y no valdrá como tal si no consta con claridad la intención de estar» (STS de 8 de juliol de 1940), el que pot predicar-se del tan repetit escrit pel que ja s’ha dit i també, és clar, per la manca del fonamental requisit d’expressió de la data de l’atorgament, que, per tant, a més a més de les esmentades finalitats específiques, també té la més genèrica de contribuir a fer versemblant la sempre necessària i exigible expressió de l’animus testandi.

I en haver-ho així entès la jutjadora d’instància, no ha infringit la legalitat denunciada ni menystingut l’aplicació de l’equitat, perquè la sentència combatuda només hauria pogut aplicar-la de manera exclusiva si la llei expressament li ho hagués permès, cosa que, com es ve dient, no passa en el cas.

I tot això mena a l’íntegra confirmació de la sentència combatuda, amb la claudicació prèvia del recurs.

Setè.- Segons l’article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil, si no s’estimés procedent cap motiu de recurs, la sentència imposarà les costes d’aquesta alçada a la part recurrent, amb pèrdua del dipòsit constituït.

Atesos els preceptes legals esmentats i els altres d’aplicació,

 

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar íntegrament el recurs de cassació interposat per la representació de la senyora X1  i Srs. X2, i altres contra la Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Barcelona de data 9 de juny de 1997, dictada en les actuacions de menor quantia núm. 458/95, que dimanen de la demanda promoguda pel Sr. X2 i la Sra. X1  contra els Srs. Y1 i Y2 i altres, amb imposició de les costes d’aquesta alçada a la part recurrent.

S’ha de lliurar el testimoni corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda