Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 4 de juny de 1998

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 4 de juny de 1998, núm. 13/1998 (Sala Civil i Penal)   

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat per la Sra. X1  contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona el 12 de febrer de 1997, que dimana del judici declaratiu de menor quantia interposat per l’esmentada Sra. X1 contra la senyora Y1  i altres sobre servitud de pas. La recurrent ha estat representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Antoni Ma. de Anzizu i Furest i defensat per l’advocat Sr. J. J. Pintó Ruíz. Han comparegut com a part recorreguda la Sra. Y1  i altres sota la representació del procurador Sr. Ángel Quemada Ruíz i defensats per l’advocat Sr. Manuel Serra Domínguez.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- La representació de la Sra. X1  va formular demanda de judici ordinari declaratiu de menor quantia contra la Sra. Y1  i altres, davant el Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Mataró. En data 12 de desembre 1994 l’esmentat jutjat va dictar Sentència que conté la següent partdispositiva: «Fallo: Desestimo íntegramente las excepciones planteadas por la parte demandada en este procedimiento y en cuanto al fondo del pleito. Desestimo íntegramente la demanda interpuesta por D.ª X1 , representada por el procurador Sr. Balcells Campassol y absuelvo de todo lo pretendido en dicha demanda a todos los demandados, con expresa imposición de costas a la parte actora».

Segon.- Per la representació de la Sra. X1  es va interposar recurs d’apel·lació contra l’esmentada sentència, i per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona amb data 12 de febrer de 1997 es va dictar Sentència que conté la següent partdispositiva: «Fallo: Se desestima el recurso de apelación interpuesto por D.ª X1  contra la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia de Mataró en el procedimiento de menor cuantía n.º 383/88, confirmándose la misma e imponiéndose al recurrente el pago de las costas de esta alzada».

Tercer.- El procurador Sr. Antoni Maria de Anzizu i Furest, en nom i representació de la Sra. x1 , va formular recurs de cassació davant aquesta Sala Civil pels següents motius: 1r. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció del article 541 del Codi civil indegudament aplicat; 2n. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la mateixa llei per infracció del article 7 de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge (DOGC núm. 1319, de 18 de juliol); 3r. A l’empara del mateix ordinal i article per infracció de l’article 1 i disposició final 4a de la vigent Compilació de dret civil de Catalunya i de la doctrina legal que es dirà (Sentència del TS de 4 de febrer de 1983 <RAJ, 1983-803> i Sentència del TSJC de 19.7.1993 <RJC 1993, 880>); 4t. A l’empara de l’apartat 4 de l’art. 1692 de la LEC, per infracció de la Llei 30, títol II, llibre VIII del Digesto i la Llei 7, títol IV, del llibre VIII del Digesto; 5è. A l’empara de l’apartat 4 de l’article 1692 de la LEC, per infracció de l’art. 541 del Codi civil i de la doctrina legal que es dirà (STS 21.6.1971 <RAJ 1971, 3258>; STS 3.7.1982 <RAJ 1982, 4214>; STS 7.7.1983 <RAJ 1983, 4114>; STS 13.5.1986 <RAJ 1986, 2722>); 6è. A l’empara de l’apartat 4 de l’article 1692 de la LEC, per infracció de l’art. 1243 del Codi civil en relació amb l’art. 632 LEC i de la doctrina legal que es dirà (sentències del Tribunal Suprem de 9 d’abril de 1990, de 30 de maig de 1989, 9 de febrer de 1981, 19 d’octubre de 1991, 21 d’abril de 1982, entre moltes altres) relacionades amb la doctrina legal que es dirà (sentències del TS de 15 d’octubre de 1991 i 17 d’octubre de 1990); 7è. A l’empara de l’apartat 3r de l’art. 1692 de la LEC, per infracció de l’art. 359 de la LEC i doctrina legal que es dirà (SSTC 29/87 de 6 de març; 142/87 de 23 de juliol i 125/89 de 12 de juliol), per incongruència; i, 8è. A l’empara de l’apartat 4t de l’art 1692 de la LEC, per infracció de l’art. 545 del Codi civil i de la doctrina legal que es dirà (sentències del TS de 2 de maig de 1983 –Ar. 2617- i de 24 de febrer de 1988 –Ar. 1307).

Quart.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació es va assenyalar l’audiència del dia 21 de maig actual per a la vista del present procediment, que va tenir lloc

N’és ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Abans de qualsevol altra consideració té preferència absoluta, per raons de mètode i, sobretot, d’ordre públic processal, l’examen de l’al·legació en la qual la impugnant del recurs postula la seva inadmissibilitat amb fonament en què s’ha formulat «contra una sentencia dictada en juicio de cuantía no determinada siendo conformes las sentencias de primera y segunda instancia» (fol. 7).

I, respecte d’això, cal dir:

        a) En el present plet –que es tramità com de quantia indeterminada– recaigué sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona confirmatòria de la d’instància i, en interposar-se el present recurs de cassació, l’esmentada Audiència no l’admeté raonant que «en los casos en que la cuantía sea inestimable o no haya podido determinarse, se exceptuan del recurso de casación los supuestos en que las sentencias de apelación y de primera instancia sean conformes de toda conformidad». Contra tal resolució s’interposà recurs de queixa, que fou estimat per la Sala tot aclarint que «la cuantía litigiosa es perfectamente determinable por las reglas del art. 489 y en concreto por la 4.ª No cabe, en consecuencia, entender como hace la Audiencia de Barcelona (Sección 1ª) que la cuantía litigiosa es inestimable o no ha podido determinarse». En la referida queixa lògicament no tingué intervenció la partrecorreguda en no venir prevista en la Llei d’enjudiciament civil, i es va dictar, doncs, interlocutòria in audita parte pel que a ella pertoca. És per això que el tràmit d’impugnació del present recurs representà la seva primera oportunitat processal de palesar la seva frontal oposició a l’admissió del recurs.

        b) La partrecorreguda hi addueix que la més moderna jurisprudència del TS nega l’accés a la cassació fins i tot en aquells supòsits en què la quantia, essent determinable, no hagi estat determinada per les parts en el curs del procediment si la sentència de primera instància i la d’apel·lació són conformes.

I tal criteri ha d’ésser assumit definitivament per la Sala, tot superant anteriors pronunciaments que posaven l’èmfasi com és el cas de la interlocutòria que resolia l’esmentat recurs de queixa, més en el caràcter de determinable o no de la quantia que en el factor processal d’una voluntat de les parts de seguir injustificadament un litigi com de quantia indeterminada malgrat ser determinable. Avui ja és del tot consolidada la jurisprudència segons la qual «la recurrente ha señalado en la demanda que la entidad económica del presente juicio es indeterminada... y, en consecuencia, corresponde declarar la concurrencia aquí del supuesto precisado en el art. 1687.1 b) de la LEC, que exceptúa de la susceptibilidad del recurso de casación a los asuntos de cuantía inestimable en que las sentencias de apelación y de primera instancia sean conformes de toda conformidad» (STS de 22-7-1997), en l’entesa que aquesta qüestió «que se plantea en el escrito de impugnación...» (S. de 30-7-1996) impossibilita l’admissió del recurs en els supòsits de quantia inferior al sis milions i que «a la misma conclusión se llega si se tuviera como indeterminada la cuantía del litigio –lo que no sucede pues quedó suficientemente determinada y no se trata de supuesto de cuantía inestimable– ya que las sentencias de primera instancia y apelación son del todo conformes, con lo que ha de aplicarse el artículo procesal 1687.1 b), que también excluye a este recurso de la sede casacional» (STS de 30-7-1996).

En aquest sentit haurà de pronunciar-se doncs la Sala a pesar de la seva interlocutòria de 20 de maig de 1997, que va admetre per les referides raons i en un primer moment la queixa formulada, atès el rigor amb què ha de tractar-se la qüestió perquè sempre «ha de plantearse ex officio, de modo ineludible y con carácter previo, dada la naturaleza de orden público que tienen las normas reguladoras del proceso, si la sentencia de la Audiencia, en cuanto confirmatoria de la del juzgado, era susceptible o no de recurso de casación», aspecte «que no puede sanarse ni por la Audiencia, ni por la voluntad de las partes, ni siquiera por la admisión a trámite realizada por esta Sala, dado que la causa de inadmisión se convierte en este trámite en causa de desestimación» (STS de 28-5-1997).

Aquest rigor podria semblar prima facie excessiu, sobretot en atenció a les circumstàncies del cas i a la determinació final de la seva quantia, davant les exigències del principi pro actione, expressament evocat per la recurrent en l’acte de la vista.

Ara bé; és el TS mateix el que commina a actuar amb l’esmentada severitat perquè «es bien comprensible en razón a la naturaleza extraordinaria que caracteriza dicho recurso... Y el rigor a que se ha hecho referencia ha trascendido a esta Sala» (STS de 14-12-1996), recordant també l’Alt Tribunal que, encara que aquesta interpretació meni a «una indudable restricción del acceso a la casación, ello no implica merma alguna del derecho constitucional a la tutela judicial efectiva, que no se vulnera, según ha declarado el Tribunal Constitucional, por la sumisión de los recursos legalmente previstos a requisitos o condicionamientos predeterminados por normas cuya interpretación, al ser de legalidad ordinaria, corresponde a los tribunales de Justicia y, muy singularmente, en virtud de la función complementaria del sistema de fuentes que el art. 1.6 del Código civil reconoce a la jurisprudencia del Tribunal Supremo, a esta Sala en el recurso de casación civil, cuyo carácter especialmente restrictivo y exigente fue afirmado por el propio Tribunal Constitucional en su sentencia 6/1989» fent-se també al·lusió «al párrafo 2.º del apartado 3.º de la exposición de motivos de la Ley 10/1992, de 10 de abril, de medidas urgentes de reforma procesal, que habla de «adecuar el recurso de casación a las tendencias actuales, que consideran que sirve mejor a su función si se refuerza su carácter protector de la norma, alejándolo de cualquier semejanza con una tercera instancia» y en este sentido argumenta que no debe olvidarse, de un lado, que en tales supuestos de plena conformidad el caso ha sido decidido y examinado de una forma igual por cuatro jueces, el de primera instancia y los otros tres de la apelación, o cuando menos por tres si alguno de estos últimos hubiera formulado voto particular, y, de otro, que la restricción de que se trata responde a una tendencia de los ordenamientos jurídicos europeos en la que el español parece querer integrarse decididamente» (STS de 22-7-1997).

        c) Tot el que precedeix provoca, doncs, la claudicació del recurs, en aplicació de la reiterada doctrina legal que el que era causa d’inadmissió es converteix en aquest tràmit en causa de desestimació.

Segon.- La naturalesa d’aquesta causa de desestimació impossibilita conèixer el fons del recurs, si bé no hi ha obstacle legal perquè sí expressi la Sala:

        a) Que lamenta que, com ja ocorregué en la Sentència d’aquest mateix Tribunal de 5 de febrer de 1990, en la qual s’abstingué de pronunciar-se sobre l’aplicació o no a Catalunya de l’art. 541 del Codi civil, «en no exigir la decisió del cas cap presa de postura», de bell nou una causa de desestimació del recurs com l’expressada en conjunció amb el caràcter dubtós de la concurrència dels elements fàctics subsumibles en la servitud coneguda com a destinació del pare de família o propietari comú (art. 541 CC) impedeixin, respecte a aquest polèmic ordinal, el seu estudi aprofundit i consegüent pronunciament, sobretot en atenció a la molt brillant exposició efectuada per la recurrent.

        b) Que a pesar de la impossible acollida d’alguna de les altres defenses processals de la impugnació (ja que el paràmetre per ponderar la quantia de l’assumpte hagués estat el del valor de la servitud litigiosa en l’època de la interposició de la demanda i no en la de la seva constitució i ja que també s’hagués refusat la qüestió nova al·legada, d’apreciació inviable en no fonamentar-se en la introducció d’elements fàctics causants d’una alteració dels termes de la litis) el que sí ha de dir-se per a satisfacció en justícia de la partimpugnant del recurs és que, en la hipòtesi que l’esmentat dubte sobre concurrència en el cas dels requisits de l’article 541 del CC s’hagués resolt en sentit favorable al recurrent o s’hagués considerat inaplicable el precepte a Catalunya, el recurs tampoc no hauria reeixit, no només per un anterior reconeixement de la servitud en sentència ferma o pels al·legats actes propis efectuats en tal sentit per la senyora X1, sinó sobretot perquè en últim terme s’hauria acreditat l’atorgament del pas litigiós amb motiu de l’aportació d’una partde la finca de què es tracta a una urbanització, per a la funcionalitat i l’èxit comercial de la qual s’esdevenia indispensable el referit pas, del que es va fer abundant promoció. Admesa la possibilitat de constitució de servituds mitjançant qualsevol negoci jurídic no subjecte a formalitat escrita com a requisit ad solemnitatem i atès que el dit oferiment de pas s’inscrigué en el total contingut negocial regulador de la construcció i venda de la urbanització, tampoc no hauria pogut exercir el demandant el ius variandi davant la molt dubtosa concurrència dels requisits de l’art. 545 del Codi civil, com amb tot encert assenyala la partimpugnant del recurs.

Tercer.- Malgrat que l’article 1715 de la LEC es regeix pel principi victus victoris o criteri de venciment en la imposició de costes, això no obsta que, amb fonament en poderoses raons de justícia material o d’equitat, deixi de formular-se excepcionalment el dit pronunciament, el que així es fa en el cas per la seva singularitat, derivada, no tant –encara que també– de la general raonabilitat del recurs, com de la seva tramitació innecessària en concórrer la causa d’inadmissibilitat assenyalada, fruit aquesta d’una consolidació jurisprudencial els avatars de la qual no tenen perquè ser suportats per cap litigant.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d’aplicació,

 

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar íntegrament el recurs de cassació interposat per la representació de la senyora X1  contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 1a) de 12 de febrer de 1997, dictada en el recurs d’apel·lació núm. 292/95, que dimanen del judici declaratiu de menor quantia núm. 383/88 del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Mataró promogut per la indicada recurrent contra la Sra. Y1  i altres, i confirma íntegrament la resolució combatuda i sense pronunciament sobre condemna al pagament de les costes.

S’ha de lliurar el testimoni corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda