Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 23 d'abril de 1998

Anterior Amunt Següent

  

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 23 d'abril de 1998, núm. 10/1998 (Sala Civil i Penal) 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat pel Sr. X1  i pel Sr. X2 , qui no ha comparegut en aquest recurs, contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Catorzena de l’Audiència Provincial de Barcelona el 30 de setembre de 1997, interposat per l’esmentat Sr. X1 , on també són apel·lants el Sr. X2  i s’hi han adherit la Sra. x3 i el Sr. x4., dimanant del judici declaratiu de menor quantia interposat per l’esmentat Sr. x1  contra els senyors x2 , i la Sra. X4 i el Sr. X4  sobre declaració de plena validesa de testament hològraf i altres extrems. El recurrent ha estat representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Jordi Bassedas Ballús i defensat per l’advocat Sr. Enric Casals Genover. Han comparegut com a part recorreguda la Sra. X3 i el Sr. X4  sota la representació del procurador Sr. Antonio María de Anzizu Furest i defensats per l’advocat Sr. Antonio Parra Martín.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- La representació del Sr. X1  va formular demanda de judici ordinari declaratiu de menor quantia contra el Sr. X2  i la Sra. X3 i el Sr. X4 , davant el Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Barcelona. En data 14 de març de 1996 l’esmentat jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: «Fallo: que, desestimando la demanda de juicio de menor cuantía formulada por X1  contra X2 , X3 y X4 , debo absolver y absuelvo a dichos demandados de las pretensiones de la actora. Y estimando la demanda reconvencional formulada por X3 y X4  contra X1  debo declarar y declaro nulo el testamento ológrafo presentado como documento n.º 2 de la demanda inicial así como válido y ajustado a derecho el auto de declaración de herederos abintestato dictado por el Juzgado de Primera Instancia n.º 34 de esta ciudad en los autos n.º 101/94. Las costas de este juicio serán de cargo de cada una de las partes en el mismo».

Segon.- Per la representació dels senyors X1  i X2  es va interposar recurs d’apel·lació contra l’esmentada sentència, i s’hi van adherir els demandats X3 i X4 , i per la Secció Catorzena de l’Audiència Provincial de Barcelona amb data 30 de setembre de 1997, es va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: «Fallamos: que, desestimando los recursos de apelación interpuestos por D. X1 , D. X2  y como adheridos D.ª X3 y D. X4, contra la Sentencia dictada en fecha 14 de marzo de 1996 por el Juzgado de Primera Instancia n.º 4 de Barcelona, en los autos de los que el presente rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos íntegramente la misma sin hacer expresa condena en costas».

Tercer.- El procurador Sr. Jordi Bassedas Ballús, en nom i representació del Sr. X1 , va formular recurs de cassació davant aquesta Sala Civil pels següents motius: 1r. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció dels articles 318 i 315 del Codi de successions i jurisprudència de doctrina que es cita. 2n. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la mateixa llei per infracció dels articles 101 i 110 del Codi de successions i principi general de dret de conservació de testament i de que la voluntat del causant és la llei de la seva successió, i normes que es citen. 3r. A l’empara del mateix ordinal i article per infracció dels articles 315 i concordants del Codi de successions i altres normes que es citen.

Quart.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació es va assenyalar l’audiència del dia 16 d’abril actual per a la vista del present procediment que, va tenir lloc.

N’és ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Per tal de centrar les qüestions que s’han de resoldre en aquest recurs de cassació, hem de fer una referència breu als fets següents:

        A) Durant el mes d’agost de l’any 1992 el senyor K  es trobava ingressat a l’Hospital de Barcelona.

        B) Apareix a les actuacions un document manuscrit per persona no determinada i signat pel senyor K  i altres persones, de data 13 d’agost de 1992, en el qual el senyor  nomena marmessors els senyors X1 i X2 amb facultats de conservació i administració de l’obra artística i biblioteca que formaven part del seu patrimoni; manifestava el seu desig que es procedís a la venda del seus béns amb la finalitat de continuar i ampliar la seva col·lecció d’art peruà i romà, que tots els seus béns fossin donats a la Fundació F  i manifestava, finalment, la seva voluntat d’invalidar els seus germans i altres familiars de la possibilitat de succeir en els seus béns.

        C) Apareix també a les actuacions un altre document de la mateixa data 13 d’agost de 1992, manuscrit i signat pel senyor K , en el qual manifesta: «Yo K, con D.N.I. 00.000.000, que por medio de este documento manifiesto mi deseo de que si me sucediese algo en la operación que voy a sufrir mis albaceas testamentarios sean X1 y X2  incluyendo la liquidación y venta de mis propiedades mi mala letra comprenderán es debido a mi falta de poder en la escritura. Invalido totalmente a mis hermanos y demás familiares. –13-8-92-. K.». Aquest document es troba escrit en un full de paper que porta a la capçalera «SCIAS-Hospital de Barcelona», on va morir el senyor K  el dia 20 d’agost de 1992.

        D) El Sr. X1 va interessar la protocol·lització com a testaments hològrafs del senyor K  dels dos documents esmentats. Aquesta pretensió va ésser desestimada per interlocutòria del Jutjat de Primera Instància número 4 de Barcelona de data 18 de febrer de 1993. Aquesta resolució va ésser confirmada per interlocutòria de la Secció 11a de l’Audiència Provincial de Barcelona de data 27 de desembre de 1993.

        E) Apareix també a les actuacions una proposta d’interlocutòria del Jutjat de Primera Instància número 44 de Barcelona de data 15 d’abril de 1994, que proposa declarar hereus únics i universals abintestat del senyor K  els seus germans de doble vincle X3 i X4 

        F) El mes d’abril de 1994 el marmessor senyor X1 va interposar una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra l’altre marmessor i els senyors X3 i X4 , en la qual sol·licitava que en el seu dia es declarés la validesa del testament hològraf que havia atorgat a l’Hospital de Barcelona el senyor K  el dia 13 d’agost de 1992, que s’ordenés la protocol·lització d’aquesta disposició testamentària, que es declarés la nul·litat de la declaració d’hereus abintestat a favor dels senyors X3 i X4  i que es reconegués a favor dels seus marmessors la facultat de possessionar-se de l’herència amb les altres facultats que es deriven de l’article 316 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, amb imposició de costes als senyors X3 i X4 . Els senyors X4 i X3  es van oposar a la demanda i van formular a l’ensems una demanda reconvencional, en la qual sol·licitaven que es declarés la validesa de la interlocutòria de declaració d’hereus abintestat a favor dels reconvenients i, amb caràcter subsidiari, que es declarés que els marmessors universals nomenats pel senyor K  estan mancats de qualsevol tipus de facultats sobre els béns de la seva herència, que han d’ésser lliurats als seus hereus abintestats. El senyor X2 va al·legar en el seu escrit de contesta a la demanda que manifestava la seva voluntat de coadjuvar a l’agent en l’exercici de les seves accions i que es dictés sentència estimatòria de la demanda amb imposició de costes als altres demandats.

        G) El Jutjat de Primera Instància número 4 de Barcelona va dictar Sentència el dia 14 de març de 1996, que desestimava la demanda i estimava la reconvenció, sense fer una condemna expressa en costes.

        H) Ambdues parts litigants han interposat recurs d’apel·lació contra aquesta sentència, i s’han adherit al recurs d’apel·lació els senyors X4 i X3. La Secció 14a de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar Sentència el dia 30 de setembre de 1997, que desestimava tots els recursos d’apel·lació i confirmava íntegrament la sentència de primera instància, sense fer una condemna expressa en costes.

        I) Els senyors X1 i X2 han interposat recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, encara que només el primer d’ells ha formalitzat el seu recurs, que estructura en tres motius de cassació, que es fonamenten tots ells en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil.

Segon.- Una vegada centrats els fets que han originat el litigi i el recurs de cassació que ara s’ha de resoldre, cal fer dues precisions abans d’examinar la qüestió de fons. La primera és que, d’acord amb les al·legacions de les parts litigants i d’acord amb el fonament de dret segon de la sentència de primera instància, que no va ésser objecte de recurs, hem d’entendre que el causant de la successió senyor K  gaudia del veïnatge civil català al temps de la seva mort; amb la conseqüència que la seva successió segueix el dret civil de Catalunya, ja que d’acord amb allò que estableixen els articles 9.8 i 16.1.1r del Codi civil, en relació amb l’article 3.2 de la Compilació del dret civil de Catalunya, la successió per causa de mort es segueix per la llei personal del causant al temps de la seva mort.

La segona precisió que cal fer és la següent. S’ha acreditat a les actuacions que el document manuscrit i signat pel senyor K, i que la part agent considera com a testament hològraf d’aquest senyor, es va atorgar el dia 13 d’agost de 1992 i que el testador va morir el dia 20 del mateix mes. D’acord amb aquestes precisions temporals hem d’entendre que la successió del senyor K  s’ha de regir pel Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, aprovat per la Llei 40/1991, de 30 de desembre, ja que segons la seva disposició final quarta el Codi esmentat va entrar en vigor després de tres mesos de la seva publicació en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (es va publicar el dia 21 de gener de 1992). Ja que segons la seva disposició transitòria primera «es regeixen per aquest Codi les successions obertes i els testaments, els codicils i les memòries testamentàries atorgats després de la seva entrada en vigor».

Tercer.- El motiu primer del recurs, que es fonamenta en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles 318 i 315 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya. Segons la part que recorre, la sentència d’apel·lació aplica i interpreta de forma errònia els preceptes esmentats, ja que qualifica de marmessors particulars els que va nomenar el senyor K  en el seu testament hològraf de 13 d’agost de 1992 i segons la part que recorre, aquests marmessors s’han de qualificar d’universals, ja que els confereix unes facultats de liquidació i venda dels béns hereditaris, que no es pot considerar una funció pròpia dels marmessors particulars.

Segons l’article 315.1 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya «són marmessors universals les persones que reben del testador l’encàrrec de lliurar l’herència en la seva universalitat a persones designades per ells, o de destinar-la a les finalitats expressades en el testament o en la confiança revelada»; mentre que segons l’article 318.1 del mateix Codi de successions «són marmessors particulars aquells que, havent-hi hereu, han de complir un encàrrec o més relatius a l’herència o executar disposicions testamentàries o de l’heretament». Sobre la base dels preceptes transcrits hem d’entendre que en el dret civil català la distinció entre marmessors universals i particulars s’estableix a partir d’uns criteris objectius o funcionals, que es projecten sobre l’extensió i l’entitat de les facultats que el causant de la successió atribueix a les persones que han d’executar la seva darrera voluntat. En el cas que ara s’ha de resoldre, el testador en el seu testament hològraf atribueix als seus marmessors unes facultats que concreta en l’expressió «incluyendo la liquidación y venta de mis propiedades». En el context de la disposició testamentària aquesta expressió no sembla que pugui tenir altre sentit que el d’atribuir als executors testamentaris anomenats les facultats de possessionar-se de l’herència i de gestionar-la amb unes facultats de gestió enteses en sentit ampli, és a dir, que es fan extensives als actes de conservació, administració i disposició dels béns hereditaris i, a més a més, es fan extensives a tots els béns i drets que formen part de ‘herència. Ho acredita també el fet que en el testament no estan designades de forma directa les persones a les quals els marmessors han de lliurar els béns hereditaris, o els diners que s’obtinguin com a conseqüència de les facultats dispositives atribuïdes marmessors, que per consegüent no poden exercir les facultats i funcions pròpies de l’hereu en el sistema successori català, d’arrels clarament romanes; i precisament per tal d’evitar aquesta possible situació d’herència transitòriament vacant i no administrada per ningú, cal pensar que la voluntat del testador va ésser la d’atribuir als marmessors que nomenava les facultats pròpies dels hereus per tal d’assegurar que una vegada ocorreguda la seva mort, es complís exactament la seva darrera voluntat

Si ara volem traduir en termes jurídics aquesta situació, és necessari atenir-se a l’article 315.II del mateix Codi de successions, segons el qual, «el nomenament de marmessor universal substitueix la manca d’institució d’hereu en el testament, fos quina fos la destinació de l’herència». I en el cas del recurs la substitució transitòria dels hereus pels marmessors nomenats pel testador es pot considerar, si no necessària, almenys molt convenient, ja que la institució hereditària es fa en un sentit més aviat negatiu, com és per la via d’excloure una classe determinada de successors intestats i en aquesta situació és normal que els marmessors designats hagin d’ocupar transitòriament el lloc de l’hereu i hagin d’assumir també les funcions pròpies de l’hereu, que en el context del dret successori català apareix com l’executor testamentari natural de les darreres voluntats (com resulta de l’article 1.2 del Codi de successions: «l’hereu succeeix en tot el dret del seu causant. Consegüentment, adquireix els béns i els drets de l’herència i se subroga en les obligacions del causant que no s’extingeixen per la mort. Ha de complir les càrregues hereditàries i resta vinculat als actes propis del causant»). A la mateixa conclusió s’hi arriba examinant el problema des d’una altra perspectiva. Si ens atenim a la tradició jurídica catalana, ens trobem que normalment el nomenament de marmessors universals tenia lloc quan la successió per causa de mort d’una persona sortia de l’àmbit familiar; per això els autors assenyalaven que el marmessor tenia la condició d’universal quan el testador no instituïa hereu una persona determinada, sinó Déu, l’ànima del testador o els pobres, per tal que procedissin a la venda dels seus béns o procedissin a la seva distribució, ja que en aquests i semblants casos es considerava vàlid el testament per raons de pietat (Comes Viridarium Artis notariatus, capítol 10). El dret actual modifica en part aquesta situació, ja que l’article 236.II de la Compilació inicialment i ara l’article 315.II del Codi de successions atribueixen la condició d’universal al marmessor nomenat «fos quina fos la destinació de l’herència», que en certa manera es pot considerar com un intent de secularització de la figura del marmessor universal. Però en tot cas es pot constatar que en el cas del recurs, la disposició ordenada pel testador encaixa amb la configuració catalana de la figura del marmessor universal, ja que la voluntat del testador és excloure el cercle dels seus familiars de la successió i en perdre la successió el seu caràcter familiar que és el propi o normal del dret successori català, es confereixen als marmessors unes àmplies facultats dispositives sobre el patrimoni hereditari, que d’aquesta forma es transforma en un patrimoni en liquidació a mans dels executors testamentaris universals. Conclusió que no contradiu l’article 315.IV del Codi de successions, el qual estableix que «el marmessor designat amb el simple encàrrec de prendre possessió de l’herència i de lliurar-la íntegrament a l’hereu instituït té la consideració de marmessor particular, encara que el testador el qualifiqui d’universal»; ja que el precepte considera marmessor particular el que rep l’encàrrec de possessionar-se de l’herència i després lliurar-la in natura als seus destinataris, mentre que en el cas del recurs el testador confereix als marmessors que nomena, a més d’aquestes facultats que configuren un marmessor amb el caràcter de particular, unes facultats de venda i de liquidació del patrimoni hereditari, que són pròpies del marmessor universal o, més concretament, del marmessor universal de realització dinerària de l’herència, segons resulta dels articles 315 i 316 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya.

Encara una darrera precisió en aquest punt. Ens trobem aquí davant d’un testament hològraf escrit pel testador en uns moments difícils, ja que de forma clara manifesta que l’atorga per al cas «que si me sucediera algo en la operación que voy a sufrir», i davant d’un risc que podia considerar probable de mort en aquells moments, vol determinar voluntàriament el destí de l’herència una vegada ocorreguda la seva mort. Aquesta disposició testamentària es pot considerar vàlida si els marmessors que nomena es poden qualificar d’universals, ja que segons l’article 315.II del Codi de successions «el nomenament de marmessor universal substitueix la manca d’institució d’hereu en el testament, fos quina fos la destinació de l’herència»; mentre que s’hauria de declarar nul·la per manca d’institució d’hereu si els marmessors nomenats s’han de qualificar de particulars. És cert que el testador no diu que els marmessors que nomena han de tenir el caràcter d’universals, però el seu caràcter d’universals es pot deduir del context de la disposició testamentària. A més dels arguments que s’han esmentat abans, n’hi ha encara un altre, que ofereix la tradició jurídica catalana, d’importància fonamental a l’hora d’interpretar el dret successori català, segons resulta de l’article 1.II de la Compilació del dret civil de Catalunya. Ja que segons les disposicions que es troben en el Digest 28.5, 1-5 i Codi 6.23.7, l’omissió de la paraula hereu no porta a haver de declarar nul el testament sobre la base de la manca del requisit de la institució hereditària si no resulta equívoca la voluntat del testador; ja que ens aquests casos s’admet la seva validesa sobre la base de suposar que l’expressió no escrita existeix perquè així resulta de la voluntat del testador. Per tant, de la mateixa manera es pot entendre, en el cas que ara s’ha de resoldre, que encara que el testador no qualifica en l’escrit que documenta la seva manifestació de darrera voluntat els marmessors d’universals, aquesta era realment la seva voluntat per tal que tingués eficàcia la seva disposició testamentària atorgada en les circumstàncies abans esmentades, ja que tampoc resulta del testament que volgués atribuir als marmessors la condició de particulars, amb l’oportunitat doncs d’aplicar les solucions que es deriven de la tradició jurídica catalana, que porta a declarar la validesa del testament hològraf suposant plus nuncupatum, minus scriptium.

Quart.- S’ha d’estimar, doncs, el motiu primer del recurs de cassació i declarar la validesa del testament hològraf que va atorgar el senyor K  el dia 13 d’agost de 1992, ja que el requisit de la institució d’hereu per a la validesa del testament que exigeixen els articles 102, 125.II i 136 del Codi de successions, es va complir en aquest cas per la via del nomenament d’uns marmessors universals, que segons l’article 315.II del mateix Codi substitueixen la manca d’institució d’hereu en el testament. Pertoca ara examinar el motiu segon del recurs de cassació, que també es fonamenta en l’article 1692.4 de la Llei d’enjuidiciament civil, en el qual s’al·lega infracció dels articles 101 i 110 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya i del principi general de dret de conservació del testament i de que la voluntat del testador és la llei que regula la successió. Argumenta la part que recorre que la voluntat del testador era la d’excloure els seus familiars de la successió i les sentències que han recaigut en les instàncies inferiors, després de declarar la nul·litat del testament hològraf, ordenen que s’obri la successió intestada a favor dels germans del testador, contrariant d’aquesta forma la seva darrera voluntat.

L’estimació del motiu primer del recurs, amb la consegüent declaració de validesa del testament hològraf, forçosament ha d’incidir sobre el segon motiu del recurs. En el sentit que no és procedent deferir l’herència del senyor K  segons les normes de la successió intestada, atès el caràcter subsidiari d’aquest tipus de successió en el dret civil català segons resulta de l’article 3.II del Codi de successions, on es preveu que «la successió intestada només pot tenir lloc en defecte d’hereu instituït»; i, en el cas del recurs, la improcedència d’acudir al règim de la successió intestada resulta del fet que en el testament hològraf s’han nomenat uns marmessors universals, que segons l’article 315.II del Codi de successions substitueixen la manca d’institució d’hereu en el testament, amb la conseqüència que des d’aquesta perspectiva el testament és vàlid i no cal acudir al règim supletori de la successió intestada segons l’esmentat article 3.II del Codi de successions.

Cinquè.- L’article 308 del Codi de successions caracteritza la figura del marmessor com un supòsit d’actuació en nom propi i en interès aliè i d’acord amb aquesta característica d’haver d’actuar en interès d’altre, l’article 315.2 del mateix Codi imposa als marmessors universals l’obligació de lliurar l’herència a les persones designades pel testador o de destinar-la a les finalitats expressades en el testament o en la confiança revelada. Hem de precisar, doncs, quins són els destinataris de l’herència en el cas objecte del recurs.

En el testament hològraf de data 13 d’agost de 1992, hi trobem una determinació negativa o excloent dels possibles destinataris de l’herència, ja que com estableix el testador de forma clara i imperativa «invalido totalmente a mis hermanos y demás familiares». Aquesta expressió no té ni pot tenir altre sentit que la d’excloure de la successió del senyor K  els seus germans i altres parents. Aleshores el que cal és preguntar-se si en el dret successor català es pot considerar eficaç aquesta disposició excloent que, a més a més, no va acompanyada de cap determinació del destinataris de l’herència en sentit positiu. Fins aquí es pot fer una primera afirmació, com és que si els marmessors universals, perquè així ho exigeix la naturalesa del càrrec, han de lliurar l’herència del testador a terceres persones i si el testador no ha tingut la precaució de designar o d’individualitzar aquestes terceres persones destinatàries de l’herència, cal considerar que la seva voluntat era que els marmessors lliuressin l’herència a les persones que en el moment de la seva mort tinguessin la condició d’hereus abintestats; però com s’apuntava fa uns moments, el testador exclou, o invalida segons les seves paraules, els germans i altres parents com a possibles destinataris de l’herència gestionada pels marmessors universals que va designar. Això ens ha de portar ara a considerar la validesa d’una clàusula testamentària que tingui per objecte o finalitat excloure de la successió els hereus intestats. En aquest punt cal distingir: el dret successor català s’organitza sobre la base del criteri i principi de configurar la successió per causa de mort com un supòsit de col·locar l’hereu en la mateixa posició jurídica que corresponia al causant ja mort, en el sentit que el successor universal o hereu apareix com un continuador de les relacions jurídiques transmissibles que, activament o passiva, corresponien al causant de la successió (segons resulta de l’article 1.2 del Codi de successions). Aquesta configuració jurídica del procés hereditari porta a haver d’afirmar inicialment que l’hereu és el personatge fonamental del procés successori, amb la conseqüència que en tota successió hi ha d’haver, com a mínim, un hereu. Per tant, no seria eficaç una clàusula testamentària que exclogués de la successió tots els possibles hereus abintestats del causant de la successió, ja que això portaria a distorsionar o contrariar els principis fonamentals del sistema successori. En canvi, s’ha de considerar eficaç la clàusula que exclogui de la successió una o unes determinades classes o categories de possibles successors abintestats, ja que aquesta clàusula segons la probable voluntat del testador s’ha d’interpretar com una institució tàcita a favor de les classes o categories de successors intestats no exclosos, que es fonamenta en el principi de llibertat de testar i en la configuració del testament no únicament com a acte de disposició de béns sinó també com a acte normatiu (segons l’article 101 del Codi de successions, «la successió testada es regeix per la voluntat del causant manifestada en testament atorgat conforme a la llei»), com es fonamenta també en la consideració que l’exclusió de determinades persones de la successió equival realment a una disposició hereditària a favor de les persones no excloses, que és conforme amb la configuració del testament com a acte de disposició de béns segons l’article 102 del Codi de successions.

Totes aquestes consideracions, projectades sobre l’expressió que menys dubtes pot oferir de les que apareixen en el testament hològraf del senyor K , com és la de que «invalido totalmente a mis hermanos y demás familiares», porten inevitablement a la conclusió que la voluntat del causant era excloure els seus parents de la successió. Conclusió que resulta clara si ens atenem al sentit literal de les paraules «invalido totalmente» com a l’element intencional, que es deriva també de la situació de soledat envers el seu cercle familiar en què es trobava el testador en el moment de redactar la seva disposició de darrera voluntat. I com s’ha raonat en aquest mateix fonament de dret, l’exclusió d’una classe de possibles successors abintestats és admissible en el dret successori català, ja que deixa oberta la possibilitat que l’herència pugui ésser acceptada pels altres possibles successors abintestats que preveu l’article 323 del Codi de successions i, d’aquesta forma, es compleixi el requisit fonamental que qualsevol causant ha de tenir un successor universal o hereu. En aquest sentit, doncs, s’ha d’estimar també el motiu segon del recurs de cassació, amb la revocació subsegüent de la sentència contra la qual es recorre, que atribueix l’herència del senyor K  als seus germans com a hereus abintestats, que són les persones que precisament el testador volia excloure radicalment de la seva herència segons l’expressió «invalido totalmente a mis hermanos».

Sisè.- En el motiu tercer del seu recurs de cassació, que també es fonamenta en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, la part que recorre al·lega infracció dels articles 315 i concordants del Codi de successions. Segons l’article 315.I, en la part que ara interessa, els marmessors universals han de destinar l’herència a les finalitats expressades en la confiança revelada. S’ha acreditat a les actuacions l’existència d’un document de data 13 d’agost de 1992, és a dir, la mateixa data del testament hològraf, manuscrit per persona no determinada i signat, pel que sembla, pel senyor K  i també per altres persones, en el qual aquest senyor nomena marmessors les mateixes persones nomenades com a marmessors en el testament hològraf amb l’encàrrec que administrin les obres d’art que formaven part del seu patrimoni, que venguessin els altres béns de la seva propietat per tal d’incrementar la seva col·lecció d’obres d’art i que tots els seus béns es lliuressin a la Fundació F . Segons la part que recorre aquest document no és eficaç com a testament, ni com a codicil ni com a memòria testamentària, i així ho han establert les sentències que han recaigut en les instàncies inferiors. Però segons la mateixa part que recorre, aquest document és vàlid com a memòria de confiança, ja que segons l’article 150.2 del Codi de successions el testador que nomena hereu de confiança pot donar les instruccions confidencials per escrit (en una memòria de confiança), que no està sotmesa a cap requisit de forma especial. I sobre la base d’aquestes consideracions conclou que els marmessors universals designats en el testament hològraf han de lliurar l’herència a la fundació esmentada en el document que qualifica de memòria de confiança del senyor K 

En relació amb aquesta motiu del recurs hem de precisar que segons resulta dels articles 150, 152 i 153 del Codi de successions les anomenades memòries de confiança no són altra cosa que una modalitat o forma que ofereix la llei al testador per tal que pugui comunicar en secret la seva darrera voluntat a la persona que ha d’executar-la una vegada ocorreguda la seva mort. Amb aquestes afirmacions es vol posar en relleu que la memòria de confiança és un element de l’herència de confiança, amb la conseqüència que si no s’ha ordenat una herència de confiança, no té cap sentit parlar d’una memòria de confiança. Segons l’article 150.I del Codi de successions, «el testador pot instituir o designar hereus o legataris de confiança persones individuals perquè donin als béns la destinació que els hagi encomanat confidencialment, de paraula o per escrit». Del precepte en resulta que l’essència de l’herència de confiança es troba en l’existència d’unes institucions secretes i si no existeixen unes institucions secretes al temps de l’obertura de la successió del causant, això posa en relleu que ens trobem davant d’una altra institució de caire fins i tot fiduciari, però no davant d’una herència de confiança.

Aquestes consideracions són suficients per desestimar el motiu tercer del recurs de cassació. En el testament hològraf de 13 d’agost de 1992, el testador es limita a nomenar uns marmessors, que en els fonaments de dret anteriors hem qualificat de marmessors universals. En el document de la mateixa data, fins i tot si s’admet la seva validesa, es limita també a nomenar uns marmessors, amb l’encàrrec de lliurar la seva herència o el valor en diners del béns hereditaris a la Fundació F . Això posa clarament de manifest que a la mort del testador no existien instruccions secretes i que, per tant, no es pot parlar en aquest cas d’una herència de confiança; amb la conseqüència que el document esmentat no pot tenir l’eficàcia que el dret successori català atribueix a les herències de confiança, ni el valor de disposició testamentària pel fet de no ajustar-se a cap dels tipus que admet la legislació catalana, i segons l’article 125.I del Codi de successions, «són nuls els testaments, els codicils o les memòries testamentàries que no corresponen a algun dels tipus previstos en aquesta llei».

Setè.- L’estimació dels dos primers motius del recurs de cassació i la desestimació del motiu tercer planteja un problema addicional. El testament hològraf es va escriure en un full de paper en el marge superior esquerre del qual i amb lletres impreses porta la indicació «SCIAS – Hospital de Barcelona». En el text manuscrit de la disposició testamentària el testador no fa constar el lloc de l’atorgament. L’article 120.1 del Codi de successions exigeix per a la validesa del testament hològraf, a part d’altres requisits que ara no interessen, l’expressió del lloc de l’atorgament. El fonament de dret segon de la sentència de primera instància considera en aquest aspecte vàlid el testament hològraf, ja que del conjunt de les proves considera acreditat que es va atorgar a l’Hospital de Barcelona. En canvi, el considerant sisè de la sentència d’apel·lació considera que en aquest aspecte el testament hològraf s’ha de declarar nul, ja que la determinació del lloc de l’atorgament, que qualifica de requisit constitutiu, no es pot deduir, sinó que ha de constar en el text mateix del testament. Així i tot la sentència d’apel·lació, en la part dispositiva, desestima els dos recursos d’apel·lació i confirma íntegrament la sentència de primera instància, que ja havia declarat nul el testament hològraf per manca del requisit de la institució d’hereu. El fet que ara es declari vàlid el testament hològraf perquè el testador va nomenar uns marmessors universals, que segons l’article 315.II del Codi de successions substitueixen la manca d’institució d’hereu en el testament, determina que en aquest grau de cassació s’ha de resoldre el problema de si cal considerar nul el testament hològraf pel fet que no estigui escrit de manera autògrafa el lloc de l’atorgament.

El testament hològraf és un testament estrictament privat, en el sentit que s’atorga sense la presència de cap fedatari i sense la intervenció de testimonis. Aleshores, i tota vegada que l’article 120.1 del Codi de successions exigeix que s’expressi el lloc de l’atorgament, hem de pensar que la garantia que el testament s’ha atorgat en el lloc que indica el document és que el testador, de manera autògrafa, precisi aquest lloc. Però tota vegada que el testament hològraf s’atorga de forma privada, difícilment es pot constatar si el document realment s’ha atorgar en el lloc que indica el testador, ja que aquest de forma conscient o inconscient pot expressar com a lloc de l’atorgament un que no sigui el vertader amb tota facilitat.

Des d’aquesta perspectiva, doncs, s’ha d’entendre que la indicació de manera autògrafa del lloc de l’atorgament és un formalisme més que un requisit essencial de forma, especialment quan la determinació del lloc es pot determinar encara que sigui de forma indirecta, ja que la determinació indirecta permet comprovar que efectivament es van complir els requisits de forma que estableix la llei. I aquest és precisament el cas del recurs. S’ha apuntat abans que en els casos generals, encara que el testador expressi de manera autògrafa el lloc on va testar en forma hològrafa, difícilment es pot constatar que la disposició testamentària es va atorgar en el lloc que assenyala el testador; mentre que en el cas del recurs es donen unes proves convincents que la disposició testamentària es va atorgar a la ciutat de Barcelona. Ho acredita en primer lloc la indicació impresa que apareix en el paper «SCIAS – Hospital de Barcelona», que, d’acord amb les proves practicades, s’identifica com l’edifici que es troba a l’avinguda Diagonal d’aquesta ciutat. I ho acredita també el fet que el testador es trobava ingressat en la data de l’atorgament del testament en aquest hospital i que al cap de pocs dies va morir sense haver-ne sortit. Per tant, si en aquest cas la determinació del lloc de l’atorgament s’ha pogut fer amb iguals o majors garanties de veracitat que les que estableix l’article 120.1 del Codi de successions, que exigeix la forma autògrafa, hem de concloure que ens trobem aquí en un cas d’incompliment d’una simple formalitat, que a més a més s’ha superat de forma satisfactòria de manera indirecta. I en aquests o semblants casos, i d’acord amb allò que estableix la Novella 22.44.9, la solució que es deriva de la tradició jurídica catalana no és altra que la de reconèixer eficàcia a la voluntat del difunt que no sigui contrària a les lleis; que a més a més és conforme amb el caràcter estrictament subsidiari que té la vocació legal o intestada en el sistema succesori català, segons resulta de l’article 3.II del Codi de successions.

Precisem finalment que el mateix dret civil espanyol avala amb arguments estimables la tesi que l’expressió del lloc on s’atorga el testament hològraf és més un formalisme que un requisit de forma essencial. La determinació del lloc de l’atorgament podria tenir una importància gran si l’atorgament d’un testament hològraf es subjectés estrictament a la regla locus regit actum, en el sentit que no es considerés vàlid el testament si s’atorgava en un lloc que no admetés aquesta modalitat testamentària. Però aquesta afirmació no és vàlida en el nostre dret, ja que fins i tot en el supòsit d’atorgar-se el testament hològraf en un lloc que refusi aquest tipus de testament, se seguiria mantenint la seva validesa perquè és una forma admesa per la llei personal del testador, en aquest cas la legislació civil catalana, segons resulta dels articles 11.1 i 16.1 del Codi civil, article 3.I de la Compilació del dret civil de Catalunya i Conveni de La Haia de 5 d’octubre de 1961 sobre conflictes de lleis en matèria de forma de les disposicions testamentàries (ratificat per Instrument de 16 de març de 1988). En segon lloc, cal assenyalar l’escassa transcendència que el mateix Codi de successions atribueix al lloc de l’atorgament, ja que per a la protocol·lització del testament hològraf no atribueix competències al jutge competent per raó del lloc on s’ha atorgat, ja que l’article 120.1 del Codi de successions es remet al jutge competent segons l’article 2.II del mateix Codi, és a dir, el jutge del darrer domicili del causant.

Vuitè.- Sobre la base dels raonaments que s’han fet en els fonaments de dret anteriors, hem d’establir ara les conclusions següents. Com a conseqüència d’haver-se estimat el motiu primer de cassació, s’ha de declarar la validesa del testament hològraf que va atorgar el senyor K  el dia 13 d’agost de 1992, ja que en aquest testament el requisit de la institució d’hereu es compleix mitjançant el nomenament d’uns marmessors universals, que han acceptat el càrrec. S’ha d’estimar també el motiu segon del recurs de cassació i declarar la nul·litat de la interlocutòria de declaració d’hereus abintestat a favor dels germans del testador, atès que segons l’article 3.II del Codi de successions el dret civil català estableix la incompatibilitat de la successió intestada amb la testada universal. S’ha de desestimar el motiu tercer del recurs de cassació i declarar que el document de data 13 d’agost de 1992 manuscrit per persona no identificada i signat pel senyor K  i altres persones no es pot considerar una memòria de confiança i no té valor com a codicil, testament o memòria testamentària. I s’ha de declarar la validesa del testament hològraf que va atorgar el senyor K  el dia 13 d’agost de 1992 i ordenar la seva protocol·lització.

Pel que fa a l’obligació que tenen els marmessors universals d’haver de lliurar l’herència del senyor K , o el seu valor en diners, als seus destinataris, segons estableix l’article 315.II del Codi de successions, hem de fer les precisions següents. No pot ésser destinatària de l’herència la Fundació F, ja que la seva pretesa vocació a l’herència es derivaria en qualsevol cas d’un títol que no té cap valor com a testament, codicil, memòria testamentària o memòria de confiança. No poden aparèixer com a destinataris de l’herència els germans del testador, declarats hereus abintestats per resolució judicial, atesa la incompatibilitat de la successió intestada i la testamentària en el dret successori català. El fet que el testador de forma total, imperativa i clara exclogui de l’herència els seus germans i altres familiars, sense fer cap altra determinació dels seus destinataris en sentit positiu, porta a la conclusió que els marmessors universals que va nomenar han de lliurar l’herència a les persones o entitats que tinguin la condició d’hereus abintestats del testador al temps de la seva mort, segons l’article 323 del Codi de successions, amb exclusió de les classes o categories de successors exclosos pel testament del senyor K , i que s’hagin de determinar els destinataris de l’herència d’acord amb els procediments que estableix la llei. Amb la precisió que la determinació dels destinataris de l’herència segons les normes de la successió intestada permet considerar que l’herència del senyor K  és una herència que es defereix com a testamentària i que no trenca en aquest cas el principi d’incompatibilitat entre la successió intestada i la testamentària que estableix l’article 3.II del Codi de successions; ja que en aquest cas els destinataris de l’herència l’adquireixen com a successors testamentaris del senyor K , encara que la seva individualització es faci per relationem a les normes sobre successió intestada. Com resulta també dels supòsits que es preveuen en els articles 135, 145, 173 o 176 del Codi de successions, en els quals els successors testamentaris s’individualitzen segons les regles de la successió intestada.

Novè. L’estimació parcial del recurs de cassació determina que no és procedent fer una condemna expressa en costes en aquest grau de cassació i que s’ha de retornar a la part que recorre el dipòsit que en el seu moment es va constituir.

Pel que fa a les instàncies inferiors, atesa la complexitat i els dubtes que racionalment ha originat el testament hològraf objecte de la controvèrsia judicial, així com la conducta processal de les parts litigants, es considera oportú no fer una condemna expressa en costes ni en la primera ni en la segona instància.

Vistes les disposicions legals esmentades i les concordants d’aplicació, i per tot el que s’ha exposat,

En nom del Rei i per l’autoritat del poble espanyol,

 

DECIDIM

Que estimem en part el recurs de cassació que ha interposat el procurador dels tribunals senyor Jordi Bassedas i Ballús, en nom i representació del senyor X1, contra la Sentència que va dictar la Secció 14a de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 30 de setembre de 1997; revoquem en part la sentència esmentada i declarem la validesa del testament hològraf que va atorgar el senyor K  el dia 13 d’agost de 1992 i que es procedeixi a la seva protocol·lització; la nul·litat de la interlocutòria de declaració d’hereus abintestats a favor dels germans del testador i que els marmessors universals nomenats pel senyor K  gaudeixen de les facultats que la llei i el testament els confereixen i que han de lliurar la seva herència, o el valor en diner dels béns hereditaris, a les persones o entitats que tenien la condició d’hereus abintestats del testador al temps de la seva mort, amb exclusió dels germans i familiars del testador, que es concretaran o determinaran d’acord amb les normes procedimentals que estableix la llei. Sense fer expressa condemna en costes en el recurs de cassació ni en les instàncies inferiors i amb devolució del dipòsit que en el seu dia es va constituir.

S’ha de lliurar el testimoni corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

FETS

Únic. Que en data 23 d’abril d’enguany es va dictar sentència en les presents actuacions, la qual es va notificar a les parts comparegudes el següent dia 24 del mateix mes. Que, per la representació de la part recorreguda i mitjançant escrit de data 27 del mateix mes, es va sol·licitar aclaració de l’esmentada sentència en el sentit d’aclarir si tots els familiars del testador aliens al present recurs són també declarats exclosos de la successió intestada del difunt Sr. K

Ha estat ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

RAONAMENTS JURÍDICS

Primer. L’article 267.1 de la Llei orgànica del poder judicial estableix que els organismes jurisdiccionals no poden variar les resolucions que pronunciïn després d’haver estat signades, encara que sí poden aclarir qualsevol concepte fosc o suplir qualsevol omissió que continguin.

Segon. La representació processal dels senyors X4 i X3  han presentat dins del termini que estableix la llei un recurs d’aclariment en relació amb la sentència d’aquesta Sala de data 23 d’abril de 1998, en el qual es sol·licita que es precisi el sentit de l’expressió que apareix a la part dispositiva de la sentència, que exclou de la successió els germans i familiars del testador. Amb aquesta expressió es vol fer avinent que, per voluntat del testador, els germans i altres familiars amb dret a succeir segons les normes de la successió intestada no tenen una delació eficaç que els permeti arribar a ésser hereus del causant de la successió i, des d’aquesta perspectiva, no hi ha necessitat d’aclarir el pronunciament de la part dispositiva de la sentència. Si bé per aplicació dels principis fonamentals que informen el procediment civil, és cert que aquesta declaració de la sentència únicament pot afectar els parents de la successió que han estat part en el litigi.

Tercer. Resultant de l’acte de vista que el president del tribunal va ser l’Il·lm. Magistrat Sr. Luis M.ª Díaz Valcárcel i no l’Excm. President Sr. Vidal Andreu, s’entén rectificada en aquest sentit l’esmentada sentència.

 

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit: S’aclareix la sentència en el sentit que el pronunciament que fa referència a l’exclusió de determinats successors únicament es refereix als parents que han estat part en el litigi.

Igualment es rectifica la sentència en el sentit que s’entengui que hi ha actuat com a president l’Il·lm. Magistrat d’aquest Tribunal Sr. Luis M.ª Díaz Valcárcel.

Així ho acorda la Sala i ho signen els magistrats que la componen esmentats al marge.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda