Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 6 d'abril de 1998

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 6 d'abril de 1998, núm. 8/1998 (Sala Civil i  Penal) 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat pel Sr. X1  contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona el 18 de juliol de 1997, que dimana del judici declaratiu de menor quantia interposat pel Sr. X1  contra la Sra. Y1 . El recurrent ha estat representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Antonio M. de Anzizu Furest i defensat per l’advocat Sr. José María Pou de Avilés. Ha comparegut com a part recorreguda la Sra. Y1  sota la representació de la procuradora Sra. Ascensión Riba Roca i defensada per l’advocat Sr. Ramón M. de Veciana de La Cuadra.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- La representació del Sr. X1  va formular demanda de judici ordinari declaratiu de menor quantia contra la Sra. Y1 , davant el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Vic, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va acabar demanant que es dictés sentència en els termes que deixava exposats en la seva demanda i que aquí es donen per reproduïts.

En data 8 de novembre de 1995 l’esmentat jutjat va dictar sentència, que conté la següent part dispositiva: «Fallo: Que con estimación de la demanda interpuesta por el procurador D. Mariano Canadell Castañer, en nombre y representación de D. X1 , debo declarar y declaro que en aplicación de la accesión invertida y previas las indemnizaciones por las zonas invadidas por las construcciones realizadas en la que era propiedad de la demandada Dña. Y1   y que consta en el informe pericial, el actor debe recibir la totalidad de la finca sita en la localidad de L. y que figura inscrita al tomo 0000, folio 000, libro L., finca número 0000del Registro de la Propiedad de Vic. Adquisición de la totalidad de la finca a favor de D. X1  que procede en una porción por legado y en la otra porción por accesión invertida. Al mismo tiempo, y en aplicación de la accesión invertida, el actor adquiere la titularidad de la finca inscrita al tomo 0000, folio 000, libro L., finca número 0000 del Registro de la Propiedad de Vic.

Que debo condenar y condeno a Dña. Y1  a estar y pasar por las anteriores declaraciones y a que efectúe todos los actos necesarios para consentir las transferencias de titularidad y a consentir la expedición de cuantos mandamientos sean precisos para que conste el dominio de la totalidad de las fincas descritas a nombre del actor en el Registro de la Propiedad.

Así como la condena en costas a la parte demandada y actora reconvencional».

Segon.- Per la representació de la demandada Sra. Y1  , es va interposar recurs d’apel·lació contra l’esmentada sentència, i la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona, amb data 18 de juliol de 1997, va dictar sentència, que conté la següent part dispositiva: «Fallamos: Se estima parcialmente el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de la parte demandada, contra la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia núm. 3 de Vic en el procedimiento declarativo de menor cuantía n.º 46-94 y, revocándose parcialmente la misma, se desestima íntegramente la demanda interpuesta por X1  , contra la apelante, manteniéndose la declaración desestimatoria de la demanda reconvencional. Se imponen las costas de la primera instancia a la parte actora, con exclusión de las derivadas de la demanda reconvencional, y no se hace declaración alguna condenatoria respecto de las producidas en esta segunda instancia».

Tercer.- El procurador Sr. Anzizu Furest, en representació del Sr. X1 , va formular recurs de cassació davant aquesta Sala pels següents motius: 1r. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la LEC per infracció de la jurisprudència del Tribunal Suprem, la qual estima especialment aplicable per resoldre qüestions que són objecte del present recurs. 2n. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la mateixa llei per infracció del art. 1243 del Codi civil. 3r. A l’empara del núm. 3 del mateix article per infracció del art. 359 de la mateixa llei processal civil. 4t. A l’empara de l’ordinal 4 del mateix art. 1692 de la llei dita per infracció de l’art. 300 del Codi de successions. 5è. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la LEC, fundat en infracció de l’art. 710.2 de la mateixa llei i jurisprudència que els interpreta.

Quart.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació es va senyalar l’audiència del dia 2 d’abril actual, per a la celebració de vista, la qual ha tingut lloc en la sala audiència d’aquest Tribunal Superior, amb la assistència dels lletrats i procuradors de les parts personades amb el resultat que es veu a l’acta aixecada a l’efecte.

És ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Convé per a la resolució del recurs fer esment dels següents antecedents:

        1r) Els germans que litiguen són fills del Sr. Z , el qual va morir el 28 de setembre de 1992. El seu darrer i vàlid testament és de data 13 de setembre de 1971, del qual interessa ara destacar les clàusules tercera i quarta, que disposen, respectivament, que «prelega a su hijo D. X1   –o sigui l’actor– la nuda propiedad... de la participación indivisa correspondiente al testador en la única finca que posee en L.» i que «sin perjuicio de los legados anteriores, de todos sus bienes, derechos y acciones instituye y nombra por únicos y universales herederos, libres, a sus dos hijos D. X1 y Dña. Y1  , por partes iguales entre ellos».

        2n) L’esmentada finca de L. l’havia adquirit el Sr. Z , junt amb la seva filla –o sigui la demandada– per meitat i pro indiviso l’any 1965. Es tracta de la finca registral núm. 0000 (ressenyada durant tot el litigi amb la lletra b segons plànol aportat al fol. 62), d’una superfície de 35.426,90m2. L’any següent, és a dir, el 1966, el demandant Sr. X1 adquirí la finca registral núm. 0000 de l’esmentat Registre (convencionalment identificada com a finca a en el referit plànol), de 815,27 m2. de superfície. Finalment, l’any 1976, o sigui quan ja havia atorgat testament, el Sr. Z , pare dels ara litigants, va adquirir la finca núm. 0000 del mateix Registre (la que consta com a lletra c en l’esmentat plànol), de 1.752,90 m2.

        3r) En la finca grossa, o sigui, la b, propietat indivisa del Sr. Z i la seva filla Y1, s’hi varen aixecar unes determinades construccions en vida del pare i al llarg del temps, sufragades pel Sr. Z  i també –en la major part– pel seu fill Sr. X1, construccions fetes totes elles dins l’esmentada finca 1648.

        4t) En no haver-se solucionat amistosament les qüestions hereditàries, el Sr. X1 interposà demanda contra la seva germana en què sol·licitava uns determinats pronunciaments sobre la base que, formant les tres finques una sola unitat física, es produïa un supòsit d’accesió invertida a causa d’haver pagat el demandant les esmentades edificacions, de valor superior al terreny, i també en virtut de l’article 300 del Codi de succesions, ja que, gaudint del llegat de la única finca que el seu pare tenia a L. i havent-ne adquirit aquest últim amb posterioritat una altra de limítrofa, segons el precepte indicat el llegat s’havia d’estendre a les esmentades construccions i als terrenys confrontants adquirits posteriorment per causa d’agregació a la finca principal que es diu efectuà el seu pare. Per això proclama el demandant la seva condició de legítim posseïdor, a títol d’amo, de les tres finques expressades i de les contruccions,, i postula, en conseqüència, que així es declari, i que s’obligui la seva germana a efectuar els actes necessaris per a constància registral del domini.

        5è) La sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Vic estima la demanda i declara, literalment, que «en aplicación de la accesión invertida y previas las indemnizaciones por la zonas invadidas por las construcciones realizadas en la que era propiedad de la demandada Dña. Y1   y que constan en el informe pericial, el actor debe recibir la totalidad de la finca sita en la localidad de L. y que figura inscrita en el tomo 0000, fol. 000, Libro L., finca núm. 0000 del Registro de la Propiedad de Vic; adquisición de la totalidad de la finca a favor de D. X1  que procede en una porción por legado y en la otra porción por accesión invertida. Al mismo tiempo, y en aplicación de la accesión invertida, el actor adquiere la titularidad de la finca inscrita en el tomo 0000, folio 000, Libro L., finca núm. 0000 del Registro de la Propiedad de Vic».

        6è) Interposat recurs d’apel·lació per la Sra. Y1 , l’Audiència Provincial de Barcelona revocà en part tal sentència, i va declarar, pel que ara interessa, que «se desestima íntegramente la demanda interpuesta por X1   contra la apelante, manteniéndose la declaración desestimatoria de la demanda reconvencional... Se imponen las costas de la primera instancia a la parte actora, con exclusión de las derivadas de la demanda reconvencional y no se hace declaración alguna condenatoria respecto de las producidas en esta segunda instancia».

        7è) Contra aquesta última sentència, interposa el demandant el present recurs de cassació, que es desenvolupa en cinc motius, dels quals passarem a analitzar tot seguit el primer.

        a) S’hi denuncia, amb suport en el numeral 4t de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, la infracció de jurisprudència que es diu negligida en la sentència combatuda i el recurrent considera, en canvi, d’aplicació al cas.

En el motiu, després d’una completa exposició sobre gènesi, evolució, abast i estat actual de la doctrina jurisprudencial sobre l’anomenada «accessió invertida», es recorden els requisits jurisprudencialment exigits per a la seva operativitat, i s’afirma que en el cas hi són tots ells presents.

En efecte, el recurrent, discrepant de l’Audiència Provincial, combat una a una les seves apreciacions i al·lega, literalment, que «en nuestro caso, la indivisibilidad de la edificación y el hecho de que las tres mencionadas fincas formen una sola unidad tanto desde el punto de vista físico como estructural dió lugar a una copropiedad forzosa en su origen y anormal en su ejercicio y disfrute, que sólo podía ser resuelta atribuyendo a D. X1   la facultad de adquirir los derechos de Dña. Y1  sobre dichas fincas».

Més concretament, diu el recurrent que el fet que la construcció es realitzés en la finca registral núm. 0000 no significa que el constructor no pugui beneficiar-se de l’accessió invertida perquè ja la Sentència del TS de 19.4.1972 concedeix aquest benefici en supòsit de construcció en sòl comú sense consentiment de la resta dels cotitulars, i identifica, en definitiva, extralimitació física amb el fet de participar d’alguna manera en la propietat del sòl sobre el qual s’edifica. Per això diu el recurrent que s’esdevé irrellevant tant el que s’hagi construït sense ultrapassar els límits físics reals de la finca com que la construcció afectés només una petita part de la superfície de la finca, perquè n’hi ha prou que s’hagi produït una invasió de terreny aliè, sense que s’hagi de tenir en compte la seva extensió.

Conclou el recurrent reiterant de bell nou la irrellevància que la construció fos pagada en una petita part pel pare del demandant, perquè diu que això «no significa que la edificación no fuera propiedad de éste, pues él mismo satisfizo la casi totalidad de las obras y la construcción se realizó para ser ocupada por él».

        b) Abans d’oferir resposta a l’esmentada censura jurídica resulten oportunes unes breus consideracions generals, en concordància amb les que efectua amb tal caràcter el recurrent.

En principi, no li manca pas raó al recurrent en la seva formulació que la figura de l’accessió invertida ha estat creada per la jurisprudència per assolir, amb paràmetres moderns, una justícia commutativa que restaria absent manta vegades si s’apliqués sense matisacions el vell principi superficie solo cedit. En realitat, la màxima és indestriable de la concepció romana de la propietat i d’una societat sedentària i, com a tal, agrícola i patriarcal, que tenia com a element nuclear la casa, concepció dominical produndament individualista i adversa a titularitats compartides i sobretot indivises. Allò principal havia de ser, doncs, sempre la terra, l’àrea, en terminologia romana, a la qual s’incorporaven (encara que després esdevinguessin coses immobles) els llavors tan poc preuats elements mobiliaris (res movilis, res villis). Els valors de la societat actual són pràcticament els contraris i la jurisprudència oferí solució al vell postulat aedificatio solus cedit consagrat en l’article 358 i següents del Codi civil mitjançant una interpretació sociològica que, amb el tímid precedent de la Sentència del TS de 30 de juny de 1923, arrenca amb la Sentència de l’Alt Tribunal de 31 de maig de 1949, que es consolidà mitjançant les de 16 de maig de 1959 i 17 de juny de 1961, aquesta última ja molt complet

Les més modernes exigeixen reiteradament, perquè operi l’accessió invertida (per exemple, sentències d’11 de juny de 1992 i de 22 de març de 1996, per a totes) els requisits de «a) Que quién pretenda la accesión invertida o construcción extralimitada sea titular de lo edificado; b) Que el edificio se haya construído en suelo que en parte pertenece al edificante y en parte es propiedad ajena; c) Que las dos partes del suelo formen con el edificio un todo indivisible; d) Que el edificio unido al suelo del edificante tenga una importancia y valor superior a los del suelo invadido, y e) Que el edificante haya procedido de buena fe».

        c) El supòsit que s’analitza no formalitza tal doctrina legal, ja que:

        1r) D’entrada manca l’element essencial de la titularitat dominical de l’actor respecte a tot allò edificat. És cert que la sentència combatuda reconeix «que la construcción fue costeada en su mayor parte por el actor y en mucha menor medida por su padre», però aquesta declaració fàctica no justifica la contundència del demandant en afirmar que això «no significa que la edificación no fuera propiedad del recurrente» perquè:

        a’) L’actor admet que, adquirida pel seu pare la finca registral núm. 0000 (s’ha d’entendre la seva meitat indivisa, perquè ha quedat ferma la declaració d’inexistència de donació encoberta de l’altra meitat a la filla i, per tant, el pronunciament que la finca fou comprada a parts iguals i indivises tant pel pare com per la germana ara demandada), ells dos, o sigui pare i fill, «poco tiempo después de adquirir el padre la finca y con anterioridad al otorgamiento del testamento, empezaron a construir» i, pel que fa a l’edificació, «ambos adquirieron la propiedad de la misma en común y pro indiviso»; afirmació la del demandant que figura, amb valor d’acte propi, al foli 2 de la seva demanda.

        b’) Ad abundantia maior, el demandant no descriu per quins mitjans dels previstos en la llei assolí ja llavors, tants anys enrere, aquesta suposada copropietat de les edificacions en virtut de les diferents maneres que per adquirir-la preveuen l’article 609 i següents del Codi civil. Òbviament, el fet d’assumir el Sr. X1 la major part de les despeses de les edificacions aixecades en terreny que sabia que era de la copropietat exclusiva del seu pare i de la seva germana, s’esdevingué un fenomen irrellevant a efectes dominicals, que s’inseria, almenys en principi, només en l’àmbit del dret d’obligacions, sense incidència en el camp dels drets reals i menys en el de la propietat. Els crèdits que davant del seu pare o de la seva germana hagués pogut tenir o tingui l’actor per aquesta causa podrien, arribat el cas, ser objecte de petició de rescabalament mitjançant accions judicials altres a les aquí exercitades.

        c’) És el mateix actor qui afirma que molt poc després d’adquirir-se la finca 0000 varen començar el seu pare i ell les edificacions, culminada la principal el 1971, i que durant tots aquests anys ha ocupat la casa. Però des del 1965, data de la compra, fins al 1992, any de la mort del causant, el Sr. X1 restà passiu respecte a la pretesa adquisició per accessió invertida de la dita finca.

És només quan amb la mort del pare es fa efectiu el llegat i quan, oberta la successió, esdevé per primer cop copropietari amb la seva germana –que ja ho era– del terreny en adquirir per herència la participació indivisa del pare, quan, a la ratlla gairebé de l’extinció de l’acció per prescripció, reclama l’íntegra propietat de la peça de terra a redós d’una accessió invertida per construccions fetes no anys sinó molts lustres abans i que no s’ha demostrat que fossin de la titularitat dominical del Sr. X1 Es pretén, en definitiva, que l’accessió invertida operi, no en el moment de l’edificació, sinó en el moment de l’obertura de la successió del causant, de manera que es barregen institucions jurídiques òrfenes de qualsevol connexió. Això fa ben entenedora l’admonició de la sentència combatuda quan amb raó assenyala que «el desacuerdo entre los hermanos respecto de la herencia paterna (véase el requerimiento notarial que consta al folio 113 y siguientes, es la causa determinante del presente conflicto, en el que subyace claramente una finalidad de resolver el problema hereditario, aún cuando se ejerciten acciones que no son propiamente hereditarias».

En la doctrina alemanya es coneix com a Verwinkung la càrrega que pesa sobre el litigant de bona fe d’exercitar la seva acció dins d’un temps raonable, càrrega que pot molt bé traslladar-se al nostre dret a l’empara del art. 7 del Codi civil. Però en el cas existeix una passivitat de l’actor en un espai de temps desorbitat i inexplicable, millor dit només entenedor si es considera que el demandant sabia que edificava en terreny que li era del tot aliè, el que exclou la construcció extralimitada, que és el supòsit en el qual opera l’accessió invertida, com es comentarà tot seguit en resoldre l’altre extrem combatut pel recurrent.

        2n) En efecte, diu el mateix que, encara que les construccions van ser fetes íntegrament en la finca 0000, que és de propietat en condomini dels litigants, aquest condomini no impedeix que actuï l’accessió «sobre la base de que no se ha contruído rebasando los límites reales en lugar de ideales, pues va contra lo establecido en la sentencia del T.S. de 1972». Es negligeix una vegada més que:

        a) Quan es van construir les edificacions no hi havia cap condomini a favor de l’actor. I ja s’ha dit que contraria les regles de la bona fe esperar anys l’adveniment d’una situació que alteri l’originària i, per aquesta via retroactiva, intentar adulterar una institució. La procedència o no de l’accessió invertida s’ha de mesurar en funció de l’època en la qual s’esdevingueren els elements fàctics que la possibiliten, o sigui, quan es feren les edificacions, que era el que, en el seu cas, hagués viabilitzat l’acció, si concorreguessin els restants requisits. Però ni en aquell temps ni en els següents lustres, no tingué l’actor cap quota dominical sobre la finca en la qual s’aixecaren les edificacions, que era de l’exclusiva propietat de la seva germana i del seu pare.

Per tant, no es produí la situació de copropietat en favor de l’actor, que és el supòsit sobre el qual descansa la sentència del TS que invoca.

        b) La sentència que es recorre conté la següent declaració fàctica no combatuda: «el hecho –admitido por el juez a quo de que las tres fincas antes nombradas (las registrales núm. 1524, 1648 y 2392) formasen físicamente una unidad... a pesar de ello continúan siendo tres fincas independientes perfectamente diferenciables y lo construído –se insiste– se realizó única y exclusivamente sobre el terreno de una de las fincas».

Hom no pot, doncs, parlar de construcció extralimitada si no es detenta, exclusivament o compartidament, la propietat d’un terreny des del qual s’invadeix solar aliè, supòsit ben diferent del que ara s’analitza per tal com les edificacions mai no ultrapassaren la finca registral 0000, i s’aixecaren totes dins els seus límits i en una mínima part de la seva superfície; finca que com es ve repetint no era de la propietat del demandant en cap quota, sinó del seu pare i de la seva germana. En definitiva, s’edificà totalment en terreny aliè i això fa que no s’hagi vulnerat la doctrina legal que es cita en aquest primer motiu.

En efecte, tota va referida a l’accesió invertida, que deriva exclusivament de la interpretació jurisprudencial de l’article 361 del Codi civil, que no pot haver-se vulnerat per tal com no resulta aplicable el cas i sí, en canvi, ho hagués pogut ser l’article 278 de la CDCC. Clarament ho assenyalà ja aquest tribunal en la Sentència de 10 de maig de 1993, en què s’indicava que «seria suficient dir que l’article 361 del Codi civil que s’esmenta com a infringit no constituieix dret vigent a Catalunya ja que resulta exclòs per un precepte incompatible de dret català, que és l’article 278 de la Compilació, que no es limita a conformar un mer dret de retenció, sinó que regula, a més, els efectes jurídics de l’edificació de bona i mala fe en terreny d’altri, sense que en el cas d’edificació de bona fe es tingui en compte un dret d’opció com contràriament es recull a l’article 361».

L’esmentat precepte 278 de la Compilació deriva de l’usatge si quis in alieno, que establia que «si algú lo sòl de altre de sa pròpia matèria edificara casam, de aquell sia la casa de qui serà lo sòl; però si a bona fe haurà edificat creent lo sòl ésser seu, poràs retenir la casa fins que lo preu de la matèria e lo loguer dels mestres li sie restituït. Mas si ab mala fe, sabent que edificaba en sòl de altre voluntat del senyor, és vist haver coratge de donar».

Per això aquest article, en supòsit de concurrència de bona fe en l’edificació, hagués pogut ser d’aplicació al cas si la pètita de la demanda hagués sol·licitat el reconeixement del dret de retenció, cosa que no va ocórrer.

En definitiva, la no-concurrència d’aquests dos primers requisits per a l’èxit de la pretensió adquisitiva per accessió invertida, eximeix la Sala de més consideracions respecte a l’examen d’altres requisits acumulatius, tasca que esdevindria del tot supèrflua.

Aquest primer motiu del recurs ha de claudicar, doncs.

Segon. I no altra sort espera al correlatiu en el qual es denuncia la infracció de l’article 1243 del Codi civil, tot aduint el recurrent que, si bé la sentència del Jutjat de Primera Instància efectua una anàlisi encertada del dictamen pericial practicat per proveir millor, no es pot pas dir el mateix de la sentència de l’Audiència Provincial que prescindeix del dictamen sense ni tan sols esmentar-lo.

El recurrent té ben present l’àmbit de cognitio limitada d’aquest recurs extraordinari i que està lluny d’una tercera instància en la qual es gaudeix d’amplitud revisòria de la prova practicada, però afirma, respecte a l’esmentada pericial, que, ja que s’ha practicat, l’Audiència Provincial «ciertamente podrá prescindir de la misma, pero para poder hacerlo previamente tiene que examinarla y hacer un estudio crítico de la misma». Això li permet concloure que «la sentencia recurrida incide en el error de considerar no acreditado que lo construído sea de una importancia y valor superior al suelo ocupado», per la qual cosa sol·licita la cassació de la sentència «para tomar en cuenta dicho dictamen pericial y en sus méritos estimar acreditado la concurrencia del requisito de que el valor de lo construído supera el valor del suelo».

El motiu ha de fracassar pel següent:

        a) Una cosa és que la valoració de la prova pericial efectuada per l’òrgan d’instància sigui contrària a la racionalitat o vulneri les més elementals regles de la lògica, supòsit en el qual, com assenyala el recurrent, podrà ser revisada en cassació, i una altra ben diferent és que el dit òrgan d’instància no n’hagi fet cap, de valoració, supòsit que, almenys en principi, porta a concloure que la prova no ha resultat prou convincent ateses les restants proves. El que mai no pot pretendre el recurrent és que, en el marc d’aquest recurs extraordinari, sigui la Sala la que efectuï per saltum una nova valoració probatòria.

        b) El que precedeix, però, no té més interès que el purament doctrinal perquè aquest motiu es refereix a una prova pericial la finalitat de la qual seria evidenciar que el valor d’allò edificat és superior al del terreny, als efectes de complir un dels requisits per a l’èxit de l’accessió invertida. Però de res no serviria àdhuc la prova de la seva concurrència, si la pretensió, com passa en el cas, ha de ser igualment rebutjada per la referida absència d’altres requisits exigibles acumulativament. Per aquest supòsit cal recordar la doctrina del TS segons la qual no cal l’anàlisi o fins i tot eventual estimació d’un motiu de recurs quan la part dispositiva de la sentència ha de romandre incòlume encara que sigui per altres fonaments jurídics (STS de 9.5.1994 per totes).

Tercer. En el correlatiu motiu –deduït per via del núm. 3 de l’article 1692 de la LEC– es denuncia la infracció de l’article 259 de la LEC, titllant la sentència d’incongruent. El recurrent es fixa en el seu fonament jurídic cinquè, dedicat a l’anàlisi de l’article 300 del Codi de successions, i, transcrivint-lo íntegrament, en destaca l’última part, en la qual la Resolució combatuda diu que «aplicando el referido precepto a la disposición testamentaria por la que el causante prelegaba al ahora apelado «la nuda propiedad de la participación indivisa correspondiente al testador en la única finca que posee en L.», ello significaría solamente que el prelegado abarcaría igual porcentaje de las construcciones existentes en la finca registral n.º 0000 así como también idéntico porcentaje respecto a la finca registral n.º 0000 (recuérdese que la finca registral n.º 0000 corresponde en exclusiva propiedad al apelado) en el caso de que aquellas dos fincas constituyeran fácticamente una unidad física, sobre lo cual tampoco este Tribunal puede hacer declaración alguna por no haber sido peticionado en la demanda».

Respecte d’això, afirma el recurrent que «el Tribunal se equivoca porque ello fue objeto de petición concreta», i es remet no al «Suplico» de la seva demanda, sinó al fet quart, apartat segon, que transcriu en tota la seva extensió i del qual destaca la frase que diu «ex art. 300 del Código de sucesiones, mi mandante recibe directamente una mitad del suelo y de las edificaciones enclavadas en dicha mitad, por el prelegado que otorgó su padre por vía testamentaria».

El motiu ha de fracassar perquè:

        a) Encara que l’article 300 del Codi de successions descansi en el pressupòsit fàctic de terreny limítrof adquirit pel testador i agregat a la finca, formant per signes externs una sola unitat, aquesta invocació normativa no equival a una expressa petició de declaració que dues finques «constituyen fácticamente una unidad física», perquè el cert és que, com assenyala l’Audiència Provincial, aquest pronunciament literal i explícit en cap moment es formulà expressament.

        b) La incongruència «requiere armonía entre los suplicos de los escritos de demanda y contestación y la parte dispositiva de la sentencia» (STS de 4.5.1993), de tal manera que «la incongruencia no se obtiene comparando los planteamientos del pleito con los considerandos o fundamentos de derecho de la sentencia, sino lo suplicado en la demanda y el fallo» (STS de 2.12.1992). El motiu, en canvi, pretén, ni més ni menys, establir els termes de comparació entre una part d’un fet de la demanda i un raonament jurídic de la sentència, la qual cosa és inassumible.

        c) Fins i tot en el supòsit –que s’admet només a efectes dialèctics– que la sentència combatuda hagués hagut de pronunciar-se sobre l’aspecte fàctic a què es refereix el recurrent, l’eventualitat de la seva acollida tampoc no hauria menat a l’estimació de la demanda, perquè prou clar deixa el fonament de dret que es diu causa de la incongruència que, per aquesta hipòtesi d’unitat física de la finca, «ello significaría solamente que el prelegado abarcaría igual porcentaje de las construcciones existentes».

Novament s’hauria d’aplicar doncs la doctrina legal que el recurs de cassació «no puede dirigirse contra razonamientos no determinantes de lo resuelto» (STS 17.4.1996) o, com té dit aquesta Sala, precisament en un supòsit també d’accessió (S. de 10 de maig de 1993) «allò que és ex abundantia i, per tant, argument de reforç sense perspectiva de cassació, en tot cas, no es pot considerar determinant de la decisió, cosa que l’exclou del recurs extraordinari, el qual no es dóna contra els considerants o fonaments jurídics, sinó contra la part dispositiva, tret que aquells siguin decisius per a aquesta».

El motiu, doncs, ha de claudicar.

Quart. Idèntica sort adversa espera al correlatiu en el qual per correcta via processal es denuncia la infracció de l’article 300 del Codi de successions argumentant que, atès que quan el Sr. Z  atorgà testament (1971) encara no havia adquirit la finca registral 0000 (que fou el 1976), aquesta darrera és instrumental de la finca principal, o sigui la 0000, que les tres finques conformen una unitat física i que el prellegat inclou les edificacions, «teniendo en cuenta lo anterior –diu el recurrent– una correcta interpretación del art. 300 del Codi de successions nos lleva a determinar que el terreno 0000 se incorporó al primitivamente legado, es decir, a la finca registral 0000, siendo accesoria de éste, por lo que puede deducirse claramente que la voluntad del difunto no podía ser otra que la de que el mismo se integrara en el legado». Per això conclou el recurrent que l’acollida del motiu portà a la declaració que el demandant «tiene derecho a recibir además la totalidad de la finca registral 0000».

El motiu ha de decaure pel següent:

        a) S’hi invoca la infracció d’un article inaplicable, el 300 del Codi de successions, segons el qual «El llegat d’una finca es fa extenssiu a totes les seves construccions, encara que hagin estat fetes amb posterioretat a l’ordenació del llegat. També es fa extenssiu als terrenys confrontants adquirits posteriorment si el testador els ha agregat a la finca i forma per signes externs una sola unitat, encara que l’agrupació de finques no hagi estat reflectida en document públic».

I l’article és inaplicable perquè a tenor de la disposició transitòria tercera del Codi de successions: «En les sucessions obertes després de l’entrada en vigor d’aquest Codi, però regides per interlocutòries atorgades abans, s’apliquen les regles interpretatives de la voluntat del causant establertes en la legislació derogada».

En aquest cas, si bé la successió s’obrí el 1992 amb la mort del causant (art. 2) i, per tant, vigent ja l’esmentat Codi, el testament s’atorgà en virtut de la legalitat anterior i segons les regles interpretatives d’aquesta última, en un marc normatiu en què era inexistent l’article 300.

I cal recordar que l’actor és el primer en admetre (pàgina 22 del seu recurs) que «es cierto que dicha norma –es refereix a l’esmentat article 300– es interpretativa de la presunta voluntad del testador» si bé lògicament discrepa del criteri de la sentència combatuda.

Pel que fa a la resta, és palès que l’esmentada disposiciò transitòria tercera regula el cas amb preferència a la transitòria primera –que preveu l’aplicabilitat del nou Codi a les successions obertes després de la seva entrada en vigor, com és el cas– pel caràcter general d’aquesta darrera, sobre la que s’ha d’imposar l’especialitat de la primera. La problemàtica del present supòsit gira entorn de la indagació de la voluntat del causant respecte a l’abast del llegat de la finca a favor de l’actor i de la seva voluntat o no d’incorporar-hi la finca adquirida pel causant amb posterioritat al testament, aspecte interpretatiu en relació amb el qual s’ha d’estar doncs a «les regles interpretatives de la voluntat del causant establertes en la legislació derogada», segons la referida transitòria tercera.

        b) És cert que hom podria elucubrar sobre si la legislació derogada preveia un precepte semblant per la via de l’article 1r de la Compilació en el seu mandat d’interpretació de la norma segons la tradició jurídica catalana d’acord amb els principis generals que inspiren l’ordenament jurídic català, de la qual cosa podria ser-ne també expressió l’article 450 del Projecte de compilació, que preveia que «en el legado de una finca se comprenderán sus construcciones, aunque fuesen posteriores al otorgamiento del legado... También se comprenderán sus construcciones, aunque fuesen posteriores al otorgamiento del legado... También se comprenderán en el legado los terrenos colindantes que, adquiridos posteriormente por el testador, agregare éste a la finca, como formando todo una unidad, aunque éste no se haya reflejado aún en el Registro de la Propiedad»

Però aquesta argumentació no seria assumible perquè:

        1r) En l’àmbit d’aquest recurs extraordinari s’hauria d’haver citat el precepte o doctrina legal infringida i raonat el perquè s’hauria vulnerat; no l’article 300 del Codi de successions, únic invocat, sinó l’escaient de la legislació derogada, cosa que no ha fet el recurrent.

        2n) Aquest darrer ordinal tampoc no és una transposició literal de l’art. 450 de l’esmentat Projecte, ja que es registren diferències com les referides als signes externs indicatius d’una sola unitat de la finca i, sobretot, el fet que en un lloc es fa referència a document públic, mentre que el precepte del referit Projecte aludeix al Registre de la Propietat, cosa que podria donar lloc a interpretacions sobre l’exigència o no de constància de l’agregació en document públic.

        c) En qualsevol cas, fins i tot en la negada hipòtesi de la seva aplicabilitat en detriment de la màxima tempus regit actum, l’article 300 del Codi de successions tampoc no resoldria la contesa amb l’automatisme que postula el recurrent. Aquest precepte és interpretatiu de la voluntat del testador sobre l’extensió objectiva que aquest vol donar a un determinat llegat. No n’hi ha prou que el testador adquireixi un terreny confrontant a la finca objecte d’allò que ha llegat per entendre que aquest s’amplia automàticament. El fet que confronti és una dada física i inerta que per si mateixa no expressa cap voluntat. Cal un acte positu i inequívoc del testador, una manifestació de voluntat seva d’agregació de la nova finca a la ja objecte del llegat i, a més a més, que hi hagi signes externs que hi evidenciïn una unitat física.

Fins i tot algun sector doctrinal ha dit que no n’hi ha prou amb l’adició pura, sinó que es requereix l’agregació d’un terreny a l’altre en concepte de pertinència. I un aspecte tan cabdal no ha quedat demostrat en aquest cas, i es fa fins i tot difícil presumir aquest ànim d’agregació en concepte de pertinència si hom té en compte:

        1r) Una dada merament física: la finca c de què es tracta té conreu i fruiterar, segons el fol. 62 de la demanda, i en principi és susceptible d’explotació independent sense esdevenir necessariàment tributària de la finca b.

        2n) Una dada jurídica, aquesta molt més decisiva: l’article 300 del Codi de successions preveu la voluntat del testador d’agregar una finca a una altra que ja ha estat objecte de llegat, sota la condició que formin una unitat física per signes externs i s’ha d’entendre que amb el designi d’una millor explotació. I això malament es compagina amb un supòsit en el qual, com el present, no hi ha amb caràcter previ a l’agrupació el llegat d’una «finca» com a unitat física, sinó només i tan sols el prellegat de la «nuda propiedad de la participación indivisa correspondiente al testador en la única finca que posee en L.». I, això considerat, no sembla lògic presumir que el testador volgués agrupar una finca de la seva exclusiva propietat a la meitat indivisa d’un altre. I si aquesta hagués estat la seva voluntat, no s’hauria de dirimir el cas per l’article 300, que esdevindria també inaplicable per la raó que en cap moment preveu quotes de propietat, sinó finques en la seva plenitud jurídica i física.

Heus aquí, doncs, que el motiu haurà també de decaure.

Cinquè. El darrer i correlatiu motiu es formula a l’empara de l’art. 1692.4 de la LEC i denuncia la infracció de l’art. 710. 2 de la Llei d’enjuidiciament civil i de la jurisprudència que l’interpreta.

Addueix la part actora que, pel fet que s’ha de considerar la demanda reconvencional autònoma respecte a la principal, la sentència combatuda havia d’haver imposat al recurrent que formulà reconvenció les costes de l’apel·lació pel que fa a aquesta demanda autònoma, puix que l’Audiència Provincial confirma el rebuig íntegre de la reconvenció i postula, en fi, la condemna a l’actora reconvencional «al pago de las costas causadas en el recurso de apelación y que derivan de la demanda reconvencional», i afegeix també que l’acollida d’aquest motiu seria suficient per deixar sense efecte la imposició de les costes d’ambdues instàncies.

El motiu no pot prosperar pel següent:

        a) És ben palès que el recurrent limita la seva censura a la problemàtica de la imposició de costes en el recurs d’apel·lació, com es desprèn del contingut del motiu i de l’únic precepte que cita com a infringit, que no és l’article 523 de la Llei d’enjudiciament civil, regulador de la imposició de costes en primera instància, sinó l’art. 710 de la indicada llei processal, que es refereix només a les costes d’apel·lació. I per res no altera el que precedeix l’afirmació final del recurrent conforme a la que «ciertamente si este Tribunal Supremo (per Superior) estima cualquiera de los motivos del presente recurso anteriores, deberá revocar la imposición de las costas de la primera y segunda instancia. Pero entendemos que incluso en el supuesto de que no estimara dichos motivos, por las razones expuestas en el presente motivo debe dejar sin efecto la imposición de costas en ambas instancias». Oblida el recurrent el fet que «les raons exposades en aquest motiu cinquè» fan exclusiva referència a les costes d’apel·lació, el que fa inviable, en bona tècnica cassacional, qualsevol pronunciament –llevat dels que ex offici imposa la llei– que ultrapassi el marc volgut pel recurrent, limitat a l’esmentat recurs d’apel·lació.

        b) Això considerat, la Sala ha d’estar a la literalitat de l’article 710 de la llei rituària citat pel recurrent com a infringit en el seu mandat que «la sentencia confirmatoria o que agrave la de primera instancia deberá contener condena en costas al apelante, salvo que la Sala estime motivadamente que concurren circunstancias excepcionales que justifican otro pronunciamiento».

La sentència de primera instància condemnava al demandat ara apel·lant, en estimar la demanda i desestimar la seva reconvenció, i li imposava el pagament de totes les costes.

La sentència d’apel·lació ara combatuda, si bé confirma la desestimació de la reconvenció, també refusa la demanda principal i per això la seva part dispositiva declara que estima en part el recurs i que, en consequència, revoca en part la sentència d’instància en l’esmentat sentit.

Per tant, si la part que formulà el recurs d’apel·lació fou absolta en la sentència de l’Audiència Provincial de la demanda contra ella dirigida que abans havia estat del tot acollida en la primera instància, no és possible que s’estigui davant el supòsit de «sentencia condenatoria o que agrave la de primera instancia», que és l’únic que preveu l’article 710 de la Llei d’enjudiciament civil com aquell en què s’hauran d’imposar les costes al recurrent, llevat la concurrència de circumstàncies excepcionals; i cal fixar-se que aquest article es refereix a la sentència, no a les pretensions exercitades per les parts.

        c) És cert que la doctrina processalista es queixa de la manca d’expressa previsió legal en el repetit article 710 de la LEC del tan freqüent supòsit de revocació parcial de la sentència i de confirmació, per tant, només en part, i que apunta majoritàriament com a solució la d’acudir per via analògica a l’article 523, per tal com, encara que és el que regula la condemna en costes de la primera instància, té una indubtable vocació processal de generalitat.

Assumint aquest criteri s’haurien d’imposar a cada litigant les costes causades a la seva instància i les comuns per meitat, que és el mateix que ha passat en la sentència resolutòria del recurs d’apel·lació en la qual no es fa cap declaració condemnatòria sens dubte pel fet que no s’ha apreciat temeritat en cap litigant en l’àmbit de l’apel·lació.

I el fet que en aquest cas concret no passés així en la instància no vol pas dir que el criteri general establert en l’article 523 no sigui aplicable a les costes del recurs d’apel·lació en el cas de revocació parcial, en què es registra un silenci legal. I no hi hagué aquest repartiment de costes en la instància per les raons prou extenses que esmenta l’Audiència Provincial en formular la següent declaració fàctica: «la desestimación de las pretensiones de ambas partes podría ser en principio argumento bastante para la no imposición de las costas de ambas instancias a ninguna de las partes. Ahora bien: siendo la materia de costas una cuestión excluída de la voluntad de las partes («se impondrán» dice imperativamente el artículo 523 de la Ley de enjuiciamiento civil), este tribunal puede y debe hacer una expresa declaración sobre las costas causadas en la primera instancia, dado que la parcial estimación del presente recurso permite no imponer las costas al recurrente (art. 710 de la LEC). De todo lo antes expuesto se infiere que la demanda formulada por el actor perseguía de forma indirecta e incluso en orden a la división y liquidación de la herencia paterna, y ello además de tal forma que esta última prácticamente quedaría burlada en sus derechos hereditarios y esto no tiene jurídicamente más calificativo que el ser una actuación de mala fe, actuación que no sólo no puede ser amparada por los Tribunales sino que también hace acreedor a quién así actúa al pago de las costas ocasionadas a la parte demandada durante la primera instancia, con exclusión de las debidas directamente a la demanda reconvencional».

        d) Per tant, l’Audiència Provincial imposa les costes de primera instància a l’actor i deixa d’imposar al demandat les generades per la seva reconvenció, no per causa de venciment objectiu (en el qual cas també hauria d’haver condemnat el demandat en desestimar-se íntegrament la seva reconvenció), sinó per la declaració d’haver actuat l’actor de mala fe, la qual no s’aprecia respecte a la part demandada, forçada a litigar per la dita temeritat, la qual cosa configurà circumstància justificativa de la no-imposició, potser pel que declara la mateixa sentencia combatuda que la reconvenció «tiene claramente una pura finalidad defensiva». Sigui com sigui aquest és el pronunciament de la sentència de l’Audiència Provincial en relació amb les costes d’instància, pronunciament no combatut en aquest motiu pel recurrent, sabedor que «la apreciación de la temeridad es una cuestión de hecho que viene sometida a la apreciación del Tribunal de instancia y que, como tal, no es susceptible de ser revisado en casación el razonamiento condenatorio contenido en la sentencia de instancia» (STS de 10.2.1994, per totes).

        e) En definitiva, la sentència d’apel·lació ha aplicat rectament l’article 710 de la Llei d’enjudiciament civil en haver-se donat un supòsit d’estimació només parcial del recurs i, per tant, de revocació de la sentència també només en part, i també s’ha d’insistir que aquest ordinal, en la matèria de costes que ara es planteja, es referereix al recurs i a la sentència subsegüent, no a les pretensions o excepcions de les parts exercitades en un determinat plet, encara que gaudeixin d’autonomia conceptual.

Aquest últim motiu també haurà de decaure, doncs, i amb ell tot el recurs.

Sisè. Segons l’article 1715 de la Llei d’enjuidiciament civil, si no s’estima procedent cap motiu, la sentència ha d’imposar les costes d’aquesta alçada a la part recurrent.

Vistos: Els preceptes legals esmentats i els altres d’aplicació.

 

DECIDIM

Desestimar íntegrament el recurs de cassació interposat per la representació del senyor X1  contra la sentència de la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona de data 18 de juliol de 1997, dictada en el recurs d’apel·lació núm. 331/96, derivat del judici declaratiu de menor quantia núm. 46/94 del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Vic, promogut pel referit Sr. X1  contra la senyora Y1 , amb imposició de les costes d’aquesta alçada a la part recurrent.

S’ha de lliurar el testimoni corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu a aquesta sentència la publicació establerta legalment.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda