Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 3 d'abril de 1998

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 3 d'abril de 1998, núm. 5/1998 (Sala Civil i Penal) 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats consignats damunt, ha vist el recurs de cassació contra la Sentència que va dictar en grau d’apel·lació la Secció 2a de l’Audiència Provincial de Lleida el 15 de juliol de 1997, a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia, sobre nul·litat de testament atorgat davant de rector, tramitades en el Jutjat de 1a Instància i Instrucció de la Seu d’Urgell. El recurs el va interposar el Sr. X1 , representat pel procurador dels tribunals Sr. Arturo Cot Montserrat i assistit pel lletrat Sr. Pompili Roiger i Juny, i la part contra la qual s’ha recorregut és la Sra. Y1 , representada pel procurador Sr. Santiago Puig de la Bellacasa i Vandellós i defensada pel lletrat Sr. Jaume Ribes Porta. Estan en situació processal de rebel·lia els hereus ignorats.  

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- El Jutjat de 1a Instància i Instrucció de la Seu d’Urgell va tramitar el judici de menor quantia núm. 111/96 que va promoure la demanda que va presentar el Sr. X1  en la qual, després d’exposar fets i fonaments jurídics, va sol·licitar que es dictés sentència en què es declarés: «En cuanto a los bienes del padre Z: a) la nulidad o ineficacia del testamento ante párroco de 10 de octubre de 1952; b) que declarada la condición de heredero en el actor D. X1  por resultar el único hijo superviviente y en caso de no aceptarse así se esté a lo dispuesto en los capítulos matrimoniales de 6 de noviembre de 1922 sobre nombramiento del mismo; y dando validez a su título, se le reconozca el derecho de recuperar los bienes poseídos indebidamente por la demandada u otros los cuales se acreditarán en fase probatoria y sin perjuicio de su definitiva cuantificación en ejecución de sentencia, y se condenará a la demandada a restituirlos al caudal hereditario con los intereses correspondientes desde la fecha de la muerte del causante en el caso de cuantificarse la restitución o la parte que corresponda en dinero». Subsidiariamente interesó: «c) se declare a mi mandante X1  heredero igualmente de los bienes en este caso transferidos a la madre por haber fallecido ésta sin otorgar testamento; d) en cualquier caso X1 , sea declarado legitimario de los bienes del causante Z pero desde el fallecimiento de la madre xy2 el dia 17 de marzo de 1990 o desde la protocolización del testamento ante párroco el 5 de noviembre de 1990». En cuanto a los bienes de la madre D.ª Z2: «e) que sea declarada la condición de heredero en el actor D. X1  por resultar el único hijo superviviente y en caso de no aceptarse así se esté a lo dispuesto en los capítulos matrimoniales de 6 de noviembre de 1922 sobre nombramiento del mismo; y dando validez a su título, se le reconozca el derecho de recuperar los bienes poseídos indebidamente por la demandada u otros los cuales se acreditarán en fase probatoria y sin perjuicio de su definitiva cuantificación en ejecución de sentencia, y se condenará a la demandada a restituirlos al caudal hereditario con los intereses correspondientes desde la fecha de la muerte del causante en el caso de cuantificarse la restitución o la parte que corresponda en dinero; f) que se declare la nulidad de todos los actos realizados al amparo de esa disposición testamentaria o que contradigan los derechos hereditarios de mi mandante; g) en consecuencia, se condene a la demandada a estar y pasar por las declaraciones de esta sentencia; h) se condene a la demandada al pago de las costas procesales».

Segon.- La Sra. Y1 , part demandada, es va personar a les actuacions i va contestar a la demanda. S’hi va oposar amb arguments fàctics i jurídics i va acabar demanant que es dictés sentència per la qual, «desestimando íntegramente la demanda formulada de contrario, se absuelve de la misma a mi representada, con expresa imposición de las costas al actor».

Tercer.- Un cop transcorregut el termini concedit als demandats, els hereus ignorats i l’herència jacent del Sr. K , que no van comparèixer en el judici, se’ls va declarar en rebel·lia i els van fer les notificacions posteriors en estrades del jutjat. I practicades les proves adients i realitzats els tràmits legals oportuns, el jutge del Jutjat de 1a Instància i Instrucció de la Seu d’Urgell va dictar sentència el 13 de desembre de 1996, la decisió de la qual és literalment la següent: «Que desestimando como desestimo íntegramente la demanda interpuesta por D. X1 , contra D.ª Y1 y contra los ignorados herederos y herencia yacente de D. K , debo absolver y absuelvo libremente de los pedimentos de la misma a los referidos demandados con expresa imposición de las costas causadas al actor».

Quart.- El demandant Sr. X1  va interposar recurs d’apel·lació contra la sentència del Jutjat davant de l’Audiència Provincial de Lleida, que va tramitar el rotllo d’alçada núm. 219/97. La Secció 2a va dictar sentència el 15 de juliol de 1997, la part dispositiva de la qual diu així: «Estimamos de forma parcial el recurso de apelación interpuesto por el procurador D. Gabriel Torras Bagán, en nombre de D. X1 , contra la sentència referida, que revocamos de forma parcial, en el sentido de: a) Declarar que el actor es legitimario de los bienes procedentes de su padre, que legalmente le correspondían y b) que el citado actor es heredero legítimo de los bienes procedentes de su madre Dña. Z2, a partes iguales con su sobrina, D.ª  Y1 , quedando incólumes el resto de los pronunciamientos no contenidos en lo anteriormente relacionado y sin declaración alguna sobre las costas de esta alzada».

Cinquè.- El procurador Sr. Arturo Cot Montserrat, en nom del Sr. X1  i mitjançant l’escrit de data 19 de gener de 1998, va formular recurs de cassació davant d’aquesta Sala contra la sentència d’apel·lació, al·legant com a únic motiu de cassació: «Al amparo del apartado 4.º del art. 1692 de la Ley de enjuiciamiento civil, es decir, en la infracción de las normas del ordenamiento jurídico y la jurisprudencia aplicables».

La Sala, mitjançant la Resolució de 5 de març de 1998, va decretar l’admissió a tràmit del recurs de cassació interposat i concedí a la part contrària el termini de vint dies per formalitzar la impugnació, la qual ha presentat l’escrit esmentat amb data de 17 del passat mes de març, d’acord amb les consideracions que hi consten i que es donen aquí per reproduïdes.

Sisè.- En no haver-se sol·licitat per cap de les parts personades la celebració de vista i estimant innecessari aquest tràmit, la Sala va assenyalar per a la votació i la decisió el proppassat dia 30 de març a les 11.00 hores del matí.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- S’ha acreditat a les actuacions:

        A) Els consorts senyor Z i Z2 van tenir dos fills, els senyors K i X1.

        B) La senyora Z2 va atorgar testament notarial obert el dia 7 de maig de 1921, en el qual instituïa hereus per parts iguals els fills que pogués tenir en l’esdevenidor, i en el cas de morir sense deixar descendència, instituïa hereva la seva mare, senyora W.

        C) El dia 6 de novembre de 1922 es va atorgar una escriptura pública de capítols matrimonials, en la qual els consorts senyors X2 i W.  ordenaven un heretament a favor de la senyora Z2, filla de l’esposa, de tots els seus béns presents i futurs, amb reserva de l’usdefruit a favor dels heretants i d’una quantitat per testar; i els futurs contraents senyors Z1 i Z2 prometien heretar a un dels seus fills que neixessin del futur matrimoni, amb clàusula de confiança a favor del supervivent i, subsidiàriament, a favor dels dos parents més pròxims i, per al cas que no tingués descendència, el senyor Z1 ordenava una donació universal de tots els seus béns a favor de la futura esposa.

        D) El senyor Z1 va atorgar testament davant el rector de la Vansa el dia 10 d’octubre de 1952, en el qual nomenava la seva esposa senyora Z2 usufructuària de tots els seus béns, instituïa hereu el seu fill, senyor K, i declarava que amb anterioritat ja havia pagat els drets de llegítima paterna del seu fill, senyor X1. El testador va morir el dia 25 de febrer de 1953. Aquest testament va ser protocol·litzat per un notari de la Seu d’Urgell el dia 5 de novembre de 1990.

        E) La senyora Z2 va morir el dia 17 de març de 1990 i el dia 3 de maig de 1990 el senyor K va atorgar una escriptura pública de manifestació de l’herència paterna i es va adjudicar en plena propietat les finques que formaven part de la seva herència.

        F) El mes d’abril de 1996 el senyor X1 va interposar davant del Jutjat de Primera Instància de la Seu d’Urgell una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la senyora Y1, filla del seu germà, senyor K, i contra els hereus ignorats i l’herència jacent del seu germà, en la qual demanava que en el seu dia es declarés la nul·litat o ineficàcia del testament davant del rector que va atorgar el senyor Z1 el dia 10 d’octubre de 1952, ja que segons la part agent contravenia allò que s’havia convingut en l’escriptura de capítols matrimonials de 1922, perquè la senyora Z2 no va acceptar el testament pel fet que havia mort abans de la protocol·lització del testament i perquè aquest no reunia els requisits que exigeix la llei per a la seva validesa; que es declarés l’agent hereu de l’herència paterna perquè és l’únic fill supervivent i, amb caràcter subsidiari, que es complís allò que s’havia convingut en l’escriptura de capítols matrimonials de l’any 1922; per al cas que es considerés vàlid el testament, que es declarés l’agent hereu de tos els béns que s’havien transferit a la seva mare, que havia mort sense atorgar testament, i legitimari en l’herència del pare des de la mort de la mare o des de la data de protocol·lització del testament davant el rector; en relació amb l’herència materna, que es declarés l’agent hereu d’aquest patrimoni, la nul·litat de tots els actes que s’havien realitzat en perjudici dels drets hereditaris de l’agent i la imposició de costes a la part adversa. En el seu escrit de contesta a la demanda, la senyora Y1 va al·legar la prescripció de les accions que exercia l’agent en relació amb l’herència paterna i demanava també la desestimació de la demanda i la imposició de costes a la part agent.

        G) El Jutjat de Primera Instància de la Seu d’Urgell va dictar una sentència que desestimava la demanda. La part agent va interposar recurs d’apel·lació contra aquesta sentència, que va estimar en part el recurs i declarava que l’agent tenia la condició de legitimari en l’herència paterna, encara que ja havia percebut l’import dels seus drets legitimaris, i que era cohereu, amb la seva neboda, part defensora en el litigi, en els béns de l’herència materna. El senyor X1 ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Segon. Segons l’article 1707 de la Llei d’enjudiciament civil «en el escrito de interposición del recurso de casación se expresarán el motivo o los motivos en que se ampare, citándose las normas del ordenamiento jurídico o la jurisprudencia que se consideren infrigidos»; i afegeix l’apartat segon del precepte que «en todo caso, se razonará la pertinencia y fundamentación del recurso en relación con los motivos que la ley permite». En el cas que ara s’ha de resoldre, la part que recorre articula, pel que sembla, un motiu únic de cassació, encara que en el seu escrit parla de «motivos de casación», que fonamenta en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, en el qual al·lega infracció de les normes de l’ordenament jurídic i jurisprudència aplicables. En aquest motiu es tracten qüestions tan heterogènies com són la nul·litat del testament atorgat davant del rector pel pare de la part que ara recorre l’any 1952, l’eficàcia de l’heretament que es va convenir en l’escriptura de capítols matrimonials de l’any 1922, amb caràcter subsidiari la declaració d’hereu a favor de la part que recorre en relació amb els béns de l’herència materna, l’abast de la institució d’hereu en usdefruit, els drets legitimaris que corresponen a la part que recorre en l’herència paterna, la prescripció extintiva dels drets successoris de l’agent i part que ara recorre, la nul·litat dels actes que va realitzar la part defensora sobre els béns que integraven l’herència dels seus progenitors i la imposició de costes. En aquest motiu, i en relació amb els aspectes esmentats, s’al·lega de forma confusa i desordenada la infracció dels articles 7, 9, 14, 110 i 112 de la Compilació del dret civil de Catalunya, constitució a foragitar fraus i l’usatge auctoritate et rogatu; i en relació amb els aspectes del recurs que fan referència a la prescripció, a la pretensió de ser declarat hereu únic i nul·litat dels actes dispositius realitzats per la part adversa sobre els béns de les herències paterna i materna no esmenta precepte ni jurisprudència de cap mena que fonamenti les pretensions de la part que recorre.

La part contra la qual es recorre al·lega en el seu escrit d’impugnació del recurs de cassació que l’escrit d’interposició del recurs de cassació es formula com si en realitat es tractés d’un recurs d’apel·lació i, sobre la base de les greus deficiències formals que presenta, en demana la desestimació i sense que això suposi vulneració del dret a la tutela judicial efectiva.

Tercer.- Atesa la seva transcendència eventual, s’ha d’examinar en primer lloc aquest aspecte del recurs de cassació. Com ha posat en relleu de forma reiterada la jurisprudència (sentències del Tribunal Suprem de 7 d’octubre de 1991 i de 28 de gener de 1994), el recurs de cassació s’ha de qualificar de recurs extraordinari, en el doble sentit que es limiten els motius que el fan possible i les resolucions contra les quals es pot recórrer i sense que aquestes limitacions comportin una violació de cap precepte constitucional, ja que l’ordenació del sistema de recursos és una qüestió de legalitat ordinària (sentències del Tribunal Constitucional de 22 de març de 1993 i de 16 d’octubre de 1995).

En relació amb l’article 1707 de la Llei d’enjudiciament civil, la jurisprudència ha precisat de forma reiterada que constitueix una causa d’inadmissió i, si és el cas, de desestimació del recurs, quan no s’esmenta la norma que es considera infringida (Sentència del Tribunal Suprem de 31 de gener de 1992), amb la precisió que, si bé els articles 1707 i 1710 de la llei processal civil estableixen un sistema de llibertat de forma en la redacció del recurs de cassació, aquesta llibertat no eximeix del requisit d’haver d’esmentar la norma que es considera infringida (Sentència del Tribunal Suprem de 10 de febrer de 1997).

Ha precisat també la jurisprudència que és contrari a l’article 1707 de la Llei d’enjudiciament civil acumular en un mateix motiu del recurs de cassació la infracció de preceptes diferents (Sentència del Tribunal Suprem de 23 de juny de 1992); exigència que té un fonament prou sòlid, com ara evitar confusió o possible indefensió de la part adversa (sentències del Tribunal Suprem de 23 de juny de 1994 i de 5 d’abril de 1997). No desconeix aquesta Sala els criteris actuals que advoquen per la conveniència d’evitar un formalisme excessiu en la formulació del recurs de cassació, que fins i tot han tingut repercussions en les reformes de la Llei d’enjudiciament civil sobre la matèria, però no es pot oblidar que, com precisa la Sentència del Tribunal Suprem de 2 de maig de 1994, el formalisme de l’article 1797 de la Llei processal civil és d’imprescindible observança; ja que, com precisa la posterior sentència del mateix tribunal de 9 de desembre de 1994, els requisits que estableix el precepte esmentat són consubstancials al recurs de cassació.

Quart. Tots aquests raonaments haurien d’haver determinat la no-admissió a tràmit del recurs de cassació que ara s’ha de resoldre, d’acord amb la disposició de l’article 1710.1.3r de la llei processal civil; causa d’inadmissió que en aquest tràmit processal es converteix en causa de desestimació del recurs.

La desestimació del recurs determina la imposició de costes a la part que recorre, d’acord amb el que preveu l’article 1715.3 de la Llei d’enjudiciament civil; no escau fer cap pronunciament sobre el dipòsit perquè no s’ha constituït, ja que no eren conformes les sentències de primera i de segona instància.

Vistes les disposicions legals esmentades i les concordants que hi són d’aplicació, per tot el que s’ha exposat,

En nom del Rei i per l’autoritat del poble espanyol,

 

DECIDIM

Que no escau admetre el recurs de cassació que ha interposat el procurador dels tribunals senyor Arturo Cot Montserrat, en representació del senyor X1, contra la sentència que va dictar la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida el dia 15 de juliol de 1997, i condemnar la part que recorre esmentada al pagament de les costes causades en el recurs de cassació, sense fer cap pronunciament sobre el dipòsit perquè no s’ha contituït

S’ha de lliurar el testimoni corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Publiqueu aquesta sentència de la manera establerta legalment

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.


 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda