Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 12 de març de 1998

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 12 de març de 1998, núm. 3/1998 (Sala Civil i Penal) 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs extraordinari de cassació interposat pel Sr. X1 , representat per la procuradora Sra. Nicolasa Montero Sabariego i dirigit per l’advocat Sr. Jaume Torrellas Campos contra la Sentència de 16 d’octubre de 1997 dictada per la Secció 17a de l’Audiència Provincial de Barcelona en el recurs d’apel·lació interposat pel mateix X1  contra la Sentència que el 21 d’abril de 1997 havia dictat el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Sant Feliu de Llobregat en el judici de menor quantia sobre reclamació de llegítima instat per l’esmentat X1 contra la Sra. Y1 , la Sra. Y2 i el Sr. Y3. Els expressats demandats han comparegut davant aquest Tribunal representats per la procuradora Sra. Roser Castelló Lasauca; les senyores Y1 i Y2 dirigides pel lletrat Sr. Ramón Castells Piera, i el Sr. Y3 representat per la causídica Sra. M. José Blanchar García i dirigit per l’advocat Sr. Donald Welsch Vilaseca.

 

FETS

Primer.- En el plet abans esmentat, el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Sant Feliu de Llobregat, en la indicada data de 21 d’abril de 1997, va dictar Sentència amb la següent part dispositiva: «Decisió: Desestimem totalment la demanda interposada pel procurador dels tribunals Sr. Pere Martí Gellida, en la representació del Sr. Z, contra la Sra. Y1 , la Sra. Y2 i el Sr. Y3, absolc els expressats demandats de totes les pètites que es formulen contra ells en la demanda, amb imposició al demandant de les costes del judici. Quan sigui ferma, si s’escau, aquesta Sentència, lliureu manament al Registre de la Propietat perquè es cancel·lin els esments legitimaris sobre els béns».

Segon.- Contra la indicada resolució, l’agent, Sr. Z, va interposar recurs d’apel·lació que es va substanciar a la Secció 17a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual el 16 d’octubre passat va dictar Sentència en què desestimava el recurs i confirmava la de la primera instància amb imposició de costes a l’apel·lant.

Tercer.- Contra l’esmentada resolució, l’agent va interposar aquest recurs extraordinari de cassació que ha estat substanciat en aquest Tribunal d’acord amb la llei, havent tingut lloc la seva deliberació i votació a l’audiència del dia nou de març actual.

N’és ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sentència de l’Audiència que és objecte del present recurs extraordinari sobre reclamació de llegítima, té per provats els següents fets:

        a) El Sr. X1  va contraure matrimoni amb la Sra. Y1 , la qual tenia una filla, Y2

        b) El matrimoni del Sr. X1  i la Sra. Y1  va tenir un sol fill, Z

        c) El 21 de març de 1962, el pare causant, Sr. X1 , va atorgar l’últim testament, en el qual va instituir hereva universal la seva dona, Y1 , deixant la llegítima a l’únic fill del matrimoni, Y3

            No obstant això, el causant va disposar també, en el testament mateix, que en el cas que l’hereva instituïda –la seva dona Y1– el premorís, nomenava hereus per substitució, per parts iguals, el seu fill Z i la filla de la seva esposa, Y2

        d) El 30 de juliol de 1978 el causant va morir, i el 30 d’octubre del mateix any la seva viuda i hereva va atorgar escriptura de manifestació i d’acceptació d’herència en la qual va reconèixer el dret a la llegítima de l’únic fill del matrimoni, Z, sense que s’hagi provat que hi haguessin a l’herència altres béns que els que ressenya l’escriptura d’inventari, de la qual va tenir coneixement el fill Z, que va viure amb la seva mare fins l’any 1982.

        e) El valor dels béns de l’herència era l’any 1978, quan va morir el causant, de 35.420.196 pessetes, i la seva quarta part, import de la llegítima del fill, de 8.855.049 pessetes.

        f) El principal actiu de l’herència era un immoble de planta baixa, amb dos locals comercials i un garatge, i dues plantes altes amb tres habitatges de renda limitada cada planta.

        L’hereva, en escriptura de 6 de febrer de 1982, va dividir l’immoble en propietat horitzontal i va donar al fill hagut del matrimoni amb el causant, Z, tres habitatges, els altres tres habitatges els va donar a la filla del seu anterior matrimoni, Y2, i es va reservar els locals de la planta baixa.

        El valor dels tres pisos que va donar al seu fill y3 era, l’any 1978, de 10.460.712 pessetes.

        g) El 8 de gener de 1996 (passats 14 anys des de la donació dels tres pisos al fill Y3) aquest fill va reclamar notarialment a la seva mare la llegítima del pare, i tot seguit va presentar la demanda originadora d’aquest plet el 9 de maig de 1996.

Segon.- La Sentència de l’Audiència que motiva la cassació, de data 16 d’octubre de 1997, confirma íntegrament la decisió del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Sant Feliu de Llobregat (la qual havia desestimat totalment la demanda del fill Z) en entendre l’Audiència que la donació que la mare hereva va fer l’any 1982 al seu fill Z dels tres pisos esmentats s’ha de considerar feta en pagament de la llegítima del pare.

Per arribar a aquesta conclusió l’Audiència, en síntesi, diu que encara que l’escriptura de donació atorgada l’any 1982 no consigna que la mare hereva donava al seu fill Z els tres pisos amb els quals d’aquesta manera pagava els drets legitimaris del fill donatari a l’herència del pare, cal entendre-ho així a la vista dels actes anteriors, coetanis i posteriors de la donant i del donatari (art. 1282 del Codi civil) i no solament en els termes literals de l’escriptura de donació (art. 1281 del mateix Codi) perquè «la interpretació dels contractes i altres actes jurídics, encara que hagi de partir de l’expressió continguda a les paraules pronunciades o escrites, no es pot detenir en el seu sentit gramatical i ha d’indagar la intenció de les parts i l’esperit i la finalitat que hagin presidit el negoci els quals s’han de deduir de les circumstàncies concurrents i de la total conducta dels interessats, com així ho sanciona l’art. 1282, el qual no exclou els actes anteriors ni les altres circumstàncies que puguin contribuir a l’encertada investigació de la voluntat dels atorgants, i és indubtable que entre aquests elements podrà tenir importància molt rellevant la connexió que l’acte o negoci guardi amb d’altres que li hagin servit d’antecedent o de base legal, sempre que la part contra la qual s’esgrimeixi aquesta norma interpretativa n’hagi tingut, o n’hagués hagut de tenir, coneixement» (Sentència del Tribunal Suprem de 28 de setembre de 1965).

I les circumstàncies que ha tingut en compte l’Audiència per interpretar que, malgrat que l’escriptura de donació de 1982 no explicitava que la mare pagava la llegítima del pare deferida l’any 1978, així s’ha d’entendre, són:

        a) Que es veu clar que la voluntat de la Sra. Y1 en donar al seu fill Z els tres pisos era, en primer terme, satisfer els drets que aquest fill pogués tenir a l’herència del seu pare, en no haver fet l’esmentat fill Z cap manifestació en contrari, constituir l’objecte de la donació precisament béns integrants de l’herència, i no haver realitzat cap mena d’actuació després de la donació que suposés un reconeixement per part seva de la pervivència del dret del legitimari. A més que no resulta lògic fer una donació pura a favor d’una persona amb la qual es manté un deute sense abans pagar-lo.

        b) El fet que la mare donés també els altres tres pisos a la filla del seu primer matrimoni, Y2, no canvia en res les anteriors consideracions perquè aquest tractament no diferenciador sinó igualitari entre els fills de matrimonis diferents era l’última voluntat del causant pel fet que va instituir hereus, per parts iguals, en cas de premoriència de la seva dona, el seu fill biològic Z i la filla de la seva esposa Y2, i que per aquesta raó les donacions efectuades per la Sra. Y1 a favor d’un i altre fill no són més que un fidel reflex de la voluntat d’ambdós consorts, de manera que cap dels fills percebés més que l’altre malgrat que sols un era fill biològic del causant, i en aquest sentit, la voluntat de la Sra. Y1 en fer la donació de les actuacions, no pot sinó interpretar-se com a voluntat de saldar en primer terme el deute que tenia amb el seu fill Z, i sols en el que excedís del valor de la llegítima, atribuir-li el caràcter de lliberalitat, per la qual cosa la naturalesa de la donació va ser la d’un negoci jurídic mixt.

        c) Que, tractant-se d’una donació, la voluntat a la qual principalment cal atendre per interpretar-ne l’abast, és la de la donant, però del que s’ha actuat en el plet se’n desprèn que també el donatari va entendre satisfets els seus drets hereditaris en rebre la propietat dels tres pisos, com ho demostra el fet que ni al moment de rebre’ls, ni durant els 14 anys següents, va reclamar res a la seva mare pel concepte de la llegítima del pare.

        d) Que el motiu últim de l’actual reclamació de llegítima per l’actor sols formalment té a veure amb els seus drets legitimaris, i les seves arrels estan en qüestions alienes a aquest procediment que l’actor va iniciar aprofitant que en la donació es va ometre la consignació que amb aquella es pagava la llegítima.

Tercer.- El 1er motiu del recurs (que, amb palesa impropietat, s’hi anomena «consideració» havent-lo admès malgrat això aquesta Sala fent aplicació dels principis pro actione i d’accés als recursos) denuncia la infracció, per manca d’aplicació de l’art. 1281 del Codi civil. Argumenta que, com que els termes de la donació són clars, l’Audiència havia d’haver-se atès a aquests termes i havia de concloure que es tractava d’una donació pura, i no podia aplicar l’art. 1282 del mateix Codi indagant la intenció, ja que aquest últim article «entra només en defecte del 1281» ja que «el que preval és el sentit literal de les clàusules del contracte si no hi ha dubte sobre la intenció dels contractants. I només en el cas de dubte s’ha d’atenir als actes dels contractants coetanis i posteriors al contracte (també els anteriors)»; insistint el motiu que en aquest cas els termes de la donació eren clars i inequívocs, i segons aquests termes, el que va atorgar la Sra. Y1 a favor del seu fill Z va ser una donació pura i simple, i sent així, no podia l’Audiència investigar la intenció de la donant ni la del donatari ni aplicar l’art. 1282 del Codi civil com ho va fer.

La precedent fonamentació del recurrent no pot acollir-se, perquè quan del que s’ha al·legat i provat en el procés sorgeixen dubtes fonamentats sobre la veritable intenció dels contractants, l’òrgan judicial no pot aturar-se en la mera literalitat dels termes del contracte, per clars que puguin semblar, sinó que té el deure d’indagar el que veritablement s’ha volgut fer, quina ha estat la intenció evident dels contractants, i ha d’acudir per fer-ho als altres mitjans d’interpretació que brinda l’ordenament jurídic, un dels quals és atendre els actes coetanis i posteriors dels contractants conforme estableix l’art. 1282 del Codi civil (Sentència del Tribunal Suprem de 8 de juliol de 1996); perquè la jurisprudència proclama el deure de l’òrgan judicial de tenir en compte totes les dades possibles en la tasca interpretativa, particularment la conducta completa dels contractants constituïda pels seus actes anteriors, coetanis i posteriors al contracte per conèixer la seva voluntat (sentències del Tribunal Suprem de 23 de setembre de 1975, 28 de juny de 1976 i 10 d’abril de 1997), tota vegada que l’art. 1281 no exclou la interpretació, sinó que la presumeix (sentències del Tribunal Suprem de 24 de juny de 1964 i de 10 d’abril de 1997) i forma amb l’art. 1282 del Codi civil un conjunt orgànic, completant-se ambdós (sentències del mateix alt tribunal de 26 de maig de 1965 i de 10 d’abril de 1997)

Segons aquesta doctrina decau el 1r motiu («consideració») del recurs, ja que l’aplicació aquí de l’art. 1282 del Codi civil no solament hi era encertada sinó absolutament obligada, vistos els fets provats ressenyats anteriorment que l’Audiència ha donat per demostrats, i que ara a la cassació són intocables.

En el present cas, vistos i analitzats els actes anteriors, coetanis i posteriors dels atorgants de la donació, l’Audiència interpreta que les autèntiques voluntats l’any 1982, tant de la mare com del fill, en atorgar l’esmentada escriptura (mal anomenada «donació»), van ser les de pagar i cobrar, respectivament, la llegítima deferida pel pare a la seva mort l’any 1978, llegítima que tenia un valor en aquesta última data de 8.855.049 pessetes, i de 10.460.712 pessetes, també de l’any 1978, el valor de l’entregat l’any 1982 amb la suposada donació; i com que aquesta interpretació que ha fet l’Audiència es basa en els actes anteriors, coetanis i posteriors de la mare i del fill, i tal hermenèutica no pot ser considerada il·lògica, absurda, irracional o desorbitada, sinó que és completament lògica atesos els esmentats actes dels contractants (actes provats que hem consignat precedentment), caldrà respectar la interpretació de l’Audiència, ja que, com és ben sabut, la interpretació dels contractes és facultat privativa dels tribunals d’instància, el criteri dels quals ha de prevaldre a la cassació llevat que es demostri que la interpretació que han fet és il·lògica o absurda, o que s’impugni per la via adequada l’error que suposadament hagin sofert, sense que es pugui pretendre substituir la interpretació dels tribunals d’instància per la del recurrent (sentències del Tribunal Suprem de 22 de febrer i 29 de març de 1989, 15 de febrer de 1990, 18 de gener, 1 de febrer i 9 d’abril de 1991 i de 4 d’octubre i 31 de desembre de 1996, entre moltes altres).

Quart.- Per a una millor sistemàtica examinarem ara el motiu 3r del recurs (mal anomenat també «consideració») que, encara que de manera confusa, denuncia la falta d’aplicació del paràgraf 2n de l’article 132 de la Compilació del dret civil de Catalunya aplicable l’any 1978 per la data de la defunció del causant.

El motiu diu que aquest precepte estableix que són imputables a la llegítima les donacions entre vius atorgades pel donant amb l’expressa prevenció que li siguin imputables; i com que a la donació de les actuacions no es va fer constar la seva imputabilitat a la llegítima paterna, el recurrent al·lega que la sala d’instància no li havia d’imputar, com ho va fer.

Aquesta argumentació no és acceptable perquè l’art. 132.2 de la Compilació que el recurrent invoca no és aplicable al cas, ja que aquest article es refereix a les imputacions de les donacions a la llegítima quan aquesta encara és un dret expectant, i aquí la llegítima no era un dret expectant sinó un dret consolidat que ja havia estat deferit des de feia 4 anys (des de 1978, a la mort del causant); a més que les donacions de què parla l’art. 132.2 són les que fa el causant de la llegítima futura al legitimari, i no pas les que fa l’hereva del causant al legitimari quan la llegítima ja ha estat deferida com és el cas; per les quals coses el repetit art. 132.2 no era ni és aplicable.

Pel que precedeix, hem de desestimar també aquest 3r motiu de cassació.

Cinquè.- El motiu 2n (dit també «consideració») suposa vulnerat l’art. 321.2 de la Compilació, però és del tot irrellevant perquè aquest precepte no va donar fonament real a la decisió de l’Audiència i, per tant, ara no cal examinar aquest motiu.

Sisè.- El motiu «previ» del recurs, en què es critica la imposició de costes de la primera instància, no és admissible –i en aquest moment del procediment cal rebutjar-lo– per falta d’una mínima fonamentació legal, ja que ni tan sols diu quina és la norma o normes de l’ordenament jurídic o la jurisprudència aplicables que s’hagin infringit (art. 1692.4 de la llei processal), i no és funció del tribunal de cassació suplir les inadmissibles omissions de les parts.

Setè.- D’acord amb el que disposa l’art. 1715.3 de la llei de procediment, les costes han d’imposar-se al recurrent i s’ha de decretar la pèrdua del dipòsit constituït.

Per tot l’anterior, en nom del Rei i per l’autoritat que ens atorga la Constitució, hem decidit:

 

PART DISPOSITIVA

Desestimar el recurs de cassació interposat pel Sr. Z contra la Sentència de 16 d’octubre de 1997 dictada per la Secció 17a de l’Audiència Provincial de Barcelona en el seu rotllo núm. 124/97 en l’apel·lació del judici declaratiu de menor quantia núm. 129/96 del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Sant Feliu de Llobregat, instat pel Sr. Z contra la seva mare, Sra. Y1 , contra la Sra. Y2 i contra el Sr. Y3.

Imposem les costes del recurs a l’esmentat recurrent.

Decretem la pèrdua del dipòsit constituït.

Així ho acordem, ho manem i ho signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda